Microbiologia II (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Microbiologia II
Año del apunte 2016
Páginas 90
Fecha de subida 06/10/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  2.  INTERACCIONS  MICROORGANISME-­‐HOSTE   ANIMAL       2.1  Associacions  simbiòtiques     Simbiosis:  associació  de  2  o  més  organismes  diferents.     •   Comensalisme:  és  una  relació  de  dos,  en  la  qual  un  es  beneficia  i  l’altre  en   surt  perjudicat  o  bé  no  obté  cap  benefici.   •   Mutualisme:   relació   en   la   que   ambdós   obtenen   un   benefici,   sovint   hi   ha   una   dependència  metabòlica  mútua.   •   Parasitisme:   relació   en   la   que   el   paràsit   en   surt   beneficiat   i   l’hoste   se’n   perjudica.     La   presència   i   multiplicació   d’un   microorganisme   (MO)   en   un   hoste   és   una   infecció,  n’hi  ha  dos  tipus;  si  hi  ha  dany  es  pateix  una  malaltia  infecciosa  i  el  MO  és   un  patogen.  Si  no  hi  ha  dany  es  produeix  una  colonització  i  el  MO  es  considera  un   sapròfit.                                     3.   Invasió:   en   el   cos   hi   ha   quatre   vies   d’entrada:   boca,   cutània,   respiratòria,   parenteral  (tall,  punxada).     a)   Mecanisme  passiu:  Arriba  a  la  sang  i  s’estén  per  tot  l’organisme.   b)   Mecanisme   actiu:   ha   de   superar   diverses   barreres   per   arribar     fins   a   l’organisme.  Alguns  exemples  de  mecanismes  actius:     •   Coagulasa  à  staphylococcus  aureus.  Coagula  el  fibrinogen  i  forma  una  capa   al  voltant  del  microorganisme  evitant  la  eliminació  del  mateix.     •   Colagenasa:  permet  la  invasió.   •   Elastasa:  componen  estructural  de  les  cèl·lules.   •   Proteïna  A:  fa  que  s’uneixin  erròniament  les  immunoglobulines.   •   Movilitat:  facilita  que  els  MO  arribin  al  lloc  d’infecció.     4.  fixació  i  colonització     •   Àcid   teïcoic   à   present   en   bacteris   grampositius,   són   estructures   exteriors   que  ajuden  a  fixar-­‐‑se.   •   Càpsula.   •   Làmina  S.   •   Fímbries  i  pili  à  es  troben  a  la  superfície  i  es  fixen  molt  bé.   •   Biofilms:   els   MO   es   cobreixen   d’una   capa   polisacàrida   que   fixa   i   dificulta   l’actuació  dels  antibiòtics.     5.  Creixement  i  multiplicació:  el  medi  ha  de  tenir  els  nutrients  necessaris  per  a   que  els  MO  puguin  créixer,  seran  més  o  menys  exigents.  Per  exemple  els  sideròfors   només  poden  multiplicar-­‐‑se  amb  presència  de  ferro.     El  ferro  en  condicions  fisiològiques  es  soluble  i  els  bacteris  sideròfors  tenen  unes   molècules  quelants  que  competeixen  amb  l’HB  de  l’organisme.     6.  Capacitat  de  lesionar  a  l’hoste     •   Intoxicació:   malaltia   que   es   produeix   com   a   conseqüència   d’una   toxina,   la   simptomatologia   depèn   del   MO.   Es   pot   produir   per   la   ingesta   d’aliment   o   aigua   contaminada   amb   toxines   o   bé   que   el   propi   MO   colonitzi   i   les   alliberi   a   l’organisme.   •   Infecció:   hi   ha   infecció   dels   teixits,   la   resposta   immune   es   la   que   provoca   la   simptomatologia.         Exotoxines   Proteïnes  que  es  secreten  a  l’exterior,  són  resistents  al  calor,  molt  tòxiques  i  actuen   com   a   Ag,   estimulen   la   producció   d’Ac.   Es   poden   utilitzar   per   a   produir   vacunes   quan  es  tracten  amb  formaldehid  (toxoide).     •   Toxines  de  tipus  AB:  formades  per  dos  subunitats,  una  s’uneix  als  receptors   de  superfície  i  permeten  que  tota  la  subunitat  entri  a  la  cèl·lula  conduint  a   una   deshidratació   d’aquesta.   Poden   entrar   a   l’interior   de   les   cèl·lules   mitjançant  una  endonucleosis.  Altres  ho  fan  generant  porus  a  la  membrana   de  la  cèl·lula.     •   També  es  poden  diferenciar  segons  el  lloc  d’acció:   Neurotoxines  à  gran  afinitat  pel  SNC.   Citotoxines  à  actua  de  forma  específica     •   Toxines   desestabilitzadores   de   membrana:   sistemes   que   provoquen   alteracions  a  les  membranes,  com  porus  pels  quals  s’expulsa  tot  el  contingut   del  citoplasma  i  la  cèl·lula  mor.     •   Superantígens:   toxines   que   es   comporten   com   superAg,   provoquen   una   resposta  immunològica  exagerada.       Endotoxines   El   LPS   és   un   component   de   la   membrana   externa   del   bacteri,   té   una   estructura   tòxica,  anomenada  lípid  A,  una  cadena  de  sucres  conegut  com    AgO  que  es  troba   més   a   l’exterior   i   es   el   que   provoca   la   resposta   immune,   i   la   resta   d’estructures   ajuden  a  fixar-­‐‑lo.     Tenen   una   toxicitat   més   suau   i   són   poc   immunògens,   sovint   tenen   una   resposta   immune  insuficient  per  a  ser  neutralitzats.     7.   Evasió   de   les   defenses   de   l’hoste:   com   més   temps   estan   en   l’organisme   més   capacitat  tindra  el  MO  per  evadir  el  sistema  immunològic.       2.2  NIVELLS  DE  LES  DEFENSES  ANTIINFECCIOSES     1.  Barrera  cutaneo-­‐‑mucosa:  impedeixen  la  penetració  de  microorganismes.     La   pel   intacta   és   una   barrera   molt   importat,   la   majoria   dels   MO   no   la   poden   travessar,  excepte  algunes  espècies  com  V.  Papiloma.     Les  membranes  mucoses  són  capes  fines  d’un  grup  de  cèl·lules  que  impedeix  que   molts  bacteris    la  travessin,  si  ho  fan  és  mitjançant  mecanismes  especials.     2.  Fagocitosis     Procés  pel  qual  l’organisme  intenta  eliminar  elements  no  propis  del  cos,  si  un   bacteri  indueix  una  fagocitosis  el  macròfag  es  converteix  en  un  fagosoma  i  aquest   es  fusionara  amb  un  lisosoma  per  a  produir  una  vacuola  digestiva,  fagolisosoma.     Alguns  MO  tenen  la  capacitat  de  resistir-­‐‑se  a  la  fagocitosis,  patògens   intracel·lulars  facultatius  (PIF).         2.3  RESPOSTA  IMMUNITÀRIA               Alguns   microorganismes   són   patògens   intracel·lulars   obligats   (PIO)   i   es   caracteritzen   per   estar   protegits   dels   mecanismes   de   defensa   cel·lular,   com   neutròfils  i  macròfags.                                 2.3  RELACIÓ  AMB  L’OXIGEN               TEMA  3.  BACTERIS  GRAM(-­‐)  HELICOÏDALS         CARACTERÍSTIQUES  GENERALS     •   Gramnegatius:  no  es  veuen  al  microscopi  òptic,  la  tinció  de  gram  no  és   efectiva,  però  es  sap  evolutivament.   •   Quimioheteròtrofs   •   Filaments  axials  flexibles  sota  la  veïna:  mòbils  i  molt  ràpids  en  mucoses.   •   Anaerobis,  aerobis  i  anaerobis  facultatius.         LES  ESPIROQUETES   Família  Spirochaetaceae     •   Extrems  rectes   •   Endoflagels  solapats  al  centre   •   Font  de  carboni  i  energia:  aminoàcids  o  hidrats  de  carboni     GÈNERE  Borrelia       Característiques:     •   Microaeròfils  i  anaerobis   •   Genoma   lineal   i   petit   (microorganisme   exigent   perquè   té   poca   informació   per  tenir  tantes  rutes  metabòliques).     •   Plasmidis  lineals  i  circulars.   •   Totes  les  malalties  es  transmeten  per  picadura  d’artròpodes   •   Difícil  de  fer  créixer  al  laboratori,  temps  de  generació  molt  alt  (18h).     MALALTIA  DE  LYME     Provocada   per   borrelia   burgdorferi   (B.   Garinii,   B.   afzelii),   no   s’observen   en   mostres   de   sang   i   en   tinció   de   gram   és   difícil.   Al   menys   hi   ha   10   espècies   implicades.       -­‐‑   Nº  variable  d’endoflagels  (7-­‐‑11)   -­‐‑   Reservoris:  ratolins  i  cérvols     -­‐‑   Vector:  paparra  (Ixodes)   -­‐‑   Distribució:  USA,  Europa   -­‐‑   La  resposta  immunològica  és  la  causant  de  la  simptomatologia.     La   malaltia   es   va   descobrir   l’any   1975,   a   Old   Lyme   (Conneticut),   on   un   metge   va   observar  que  els  nens  tenien  artritis,  5  anys  després  es  va  descobrir  el  bacteri.     Cicle  biològic     El   reservori   són   petits   animals   del   bosc,   es   transmet   mitjançant   la   paparra.   Per   canviar   de   fase   la   larva   s’alimenta   de   sang,   si   aquesta   està   infectada   el   microorganisme   creix   dins   seu,   la   larva   passarà   a   ninfa   i   després   a   forma   adulta.   L’home  actua  com  a  hoste  accidental,  hi  ha  una  gran  disseminació  per  la  migració   de  les  aus.  Per  transmetre  el  bacteri  l’home  hi  ha  d’estar  en  contacte  entre  24/48h,   i  es  fa  a  traves  de  la  saliva.     Fases  de  la  malaltia     1.   Fase   inicial   (1ª   setmana):   eritrema   crònic   migrant   a   la   zona   de   la   picada,   apareix  com  una  petita  pàpula  i  creix  en  cercles  concèntrics.  Va  acompanyat   d’una   simptomatologia   general;   febre,   fatiga,   malestar,   etc.   Desapareix   al   cap  de  3-­‐‑4  setmanes.     2.   Fase  sistèmica  (1  mes):  si  no  hi  ha  tractament  es  dissemina  per  l’organisme,   provocant   artritis   (65%),   alteracions   neurològiques,   inflamació   cardíaca,   febre,  cansament,  etc.     3.   Fase   tardía   (mesos   i   anys   després):   pot   sorgir   al   cap   dels   anys   com   a   conseqüència   de   la   resposta   immune   del   propi   organisme,   ocasionant   una   desmielinització   que   produeix   símptomes   similar   a   l’alzheimer,   acrodermatitis  crònica  atròfica,  etc.     Tractament  i  profilaxis     S’administren   antibiòtics   depenent   de   l’estadi   de   la   malaltia   i   en   les   zones   endèmiques  una  vacuna.  L’exposició  al  vector  pot  disminuir  reduït  l’exposició  de  la   pell,  utilitzant  repel·lents,  etc.     Malaltia  impossible  d’eliminar,  el  reservori  és  molt  ampli.     FEBRES  RECURRENTS     Provocada  per  b.  recurrentis  i  b.  hispànica,  entre  altres.   Les   dues   bactèries   expressen   una   gran   variabilitat   antigènica,   és   a   dir,   quan   creixen  en  l’organisme  i  aquest  els  està  apunt  d  ‘eliminar,  expressen  un  plasmidi  i   generen  un  altre  antigen,  de  forma  que  la  malaltia  pot  tornar  a  iniciar-­‐‑se.     Les  febres  es  produeixen  quan  el  bacteri  està  en  sang:     •   Epidèmiques:  més  greus  però  menys  recaigudes.   •   Endèmiques:  menys  greus  però  amb  moltes  recaigudes.     Borrelia  recurrentis     Causant  de  les  febres  recurrents  epidèmiques,  és  una  malaltia  pròpia  de  l’home  i   que   es   transmet   per   la   picadura   del   poll   humà.   El   bacteri   es   replica   al   tracte   digestiu  del  poll  i  després  es  troba  a  l’hemolimfa  del  paràsit,  quan  ens  rasquem  i  el   poll   es   xafa   B.  recurrentis   queda   lliure,   llavors   és   quan   pot   entrar   per   les   ferides   que  ens  haguem  pogut  fer.     La   presència   d’endotoxines   provoquen   la   simptomatologia   general;   febre,   malestar,   cansament,   etc.   La   resposta   immunològica   redueix   al   mínim   el   nº   de   microorganismes,  però  degut  a  la  gran  variabilitat  antigènica  no  l’acaba  d’eliminar,   i   hi   torna   a   haver   una   etapa   de   creixement   amb   simptomatologia,   resposta   del   sistema   immune   i   reducció   dels   microorganismes,   un   altre   cop   variabilitat   genètica,   creixement,   simptomatologia,   etc.   I   aquest   cicle   es   continua   produint,   moltes  recaigudes.     És  endèmica  als  Andes  i  Amèrica.     Borrelia  hispànica     Causa  les  febres  recurrents  endèmiques,  els  reservoris  són  animals  i  l’home  actua   com   a   hoste   accidental.   El   vector   de   la   malaltia   són   les   paparres   i   transmet   el   bacteri  estant  en  contacte  unes  hores.       La  distribució  és  universal.     B.  Recurrentis   B.  Hispanica  (+15  especies)   Molt  flexible  i  mòbil       Endotoxina,  variació  antigènica   Endotoxina,  variació  antigènica   Febre  recurrent  epidèmica   Febre  recurrent  endèmica     Reservoris:  rosegadors,  mamifers   Reservori:  home   petits   Vector:  poll  humà   Vector:  paparra  (Ornithodoros)   Distribució:  Àfrica,  Andes   Distribució:  Països  mediterranis     GÈNERE  Treponema     •   2-­‐‑16  endoflagels  que  es  solapen  al  centre.   •   Microaeròfils  i  anaerobis.   •   •   •   •   Font  de  carboni  i  energia:  aa  i  hidrats  de  C.   No  s’ha  pogut  cultivar  al  laboratori.   Molt  fins,  no  es  tenyeixen  per  tinció  de  gram.     No   tenen   LPS,   per   tant   la   resposta   immune   de   l’organisme   esta   molt   poc   estimulada.     Treponema   pallidum   i   T.   Carateum   des   del   punt   de   vista   taxonòmic   són   iguals   morfològicament,  tenen  un  95%  d’hibridació  però  una  clínica  diferent  i  no  es  sap  el   motiu.     Treponema  pallidum   Subespècie  pallidum     Causant  de  la  sífilis  o  lues.  Tenen  una  espiroqueta  mòbil  molt  fina,  amb  tres  flagels   als  extrems.  No  es  tenyeixen  per  tinció  de  gram,  sinó  amb  sals  de  plata.  Tampoc  es   pot  cultivar  in  vitro,  ja  que  són  molt  exigents.     Es   transmet   per   contacte   directe   (sexual)   i   és   un   patogen   intracel·lular   facultatiu   (PIF),  pot  viure  a  l’interior  de  cèl·lules  com  els  macròfags.  Si  no,  també  pot  adherir-­‐‑ se   a   cèl·lules   i   produir   hialuronidasa,   una   substància   que   trenca   els   teixits   per   arribar  a  la  sang.     SÍFILIS     Fins  al  segle  XVIII  no  es  va  saber  que  es  transmetia  per  via  sexual,  l’any  1905  es  va   descobrir   el   bacteri   que   la   produïa.   Estadísticament   s’infecten   més   les   dones   que   els  homes.  La  distribució  és  mundial.     La  sífilis  té  un  període  d’incubació  de  tres  setmanes,  després  passa  per  tres  etapes:     •   Sífilis  primària:   aparició   de   chacros   o   llagues   no   doloroses   en   zones   amb   gran  acumulació  de  treponemes.   Deriva   en   una   limfadenopatia,   inflamació   dels   nodes   limfàtics   propers,   després  hi  ha  una  resposta  immunològica  i  la  llaga  es  cura.     Període  asimptomàtic  abans  de  derivar  a  una  sífilis  secundaria.     •   Sífilis   secundaria:   en   aquesta   fase   el   bacteri   s’ha   disseminat   per   tot   l’organisme.  Apareix  exantema  monocutani  generalitzat,  lesions  per  la  pell   de   coll   cap   a   baix,   i   condilomes   (berrugues).   També   una   síndrome   pseudogripal.   Les  lesions  duren  un  mes,  tornen  a  desaparèixer  i  després  s’entra  a  la  fase   de  sífilis  latent,  en  la  qual  es  donen  tres  casos  diferents.     •   Sífilis  latent:  asimptomàtica.     a)   Curació  à  Anticossos  específics.   b)   Estable:  la  malaltia  s’estanca  però  la  persona  és  portadora.   c)   Sífilis   terciària:   no   és   infecciosa,   no   es   troba   el   bacteri   viu   però   hi   ha   una   hipersensibilitat   i   apareix   simptomatologia   promoguda   per   la   resposta  immune.   Lesions  gomoses  à  acumulacions  en  ossos,  pell,  fetge,  etc.   Neurosífilis  à  afectació  SN,  paràlisis  i  demència.     SÍFILIS  CONGÈNITA     La  sífilis  pot  passar  al  fetus  si  una  dona  es  queda  embarassada  duran  la  1ª  o  2ª  fase   de   la   malaltia.   El   bebè   pot   néixer   mort   o   amb   malalties   latents   i   malformacions,   com  sordera,  problemes  cardiovasculars,  etc.     Diagnòstic:  observar  l’exsudat  del  chacros  al  microscopi  o  bé  anàlisis  serològic.     Tractament  i  profilaxi     El   primer   tractament   va   ser   descobert   per   Ehrlich   l’any   1909   à   salvarsan,     compost   per   sals   d’arseni.   Amb   el   descobriment   de   la   penicil·lina   es   va   tractar   àmpliament  provocant  l’aparició  de  resistències.       No  hi  ha  cap  vacuna  efectiva,  la  única  profilaxi  és  l’ús  de  preservatiu.     Subespècie  endemicum     Causa   bejel   o   sífilis   endèmica,   es   caracteritza   per   causar   infeccions   a   la   pell,   sobretot  a  la  zona  bucal.  Es  transmet  de  persona  a  persona  al  compartir  aliments,   gots,  coberts,  etc.  contaminats  o  bé  insectes.     Les  lesions  que  s’observen  són  pàpules  bucals  i  plaques  mucoses  que  apareixen  i   desapareixen   a   la   pell,   en   fases   molt   avançades   es   poden   donar   altres   lesions   en   ossos.     El  bejel  és  una  malaltia  molt  poc  freqüent  i  que  afecta  sobretot  a  nens,  endèmica  en   zones  càlides  i  seques.  S’utilitza  la  penicil·lina  com  a  tractament.     Subespècie  pertenue     La   malaltia   que   provoca   és   la   frambèsia   o   pian   (antroponosi),   endèmica   en   zones   del   Carib.   Es   transmet   per   contacte   directe   amb   la   lesió   infectada   i   per   al   tractament   s’utilitza   penicil·lina   o   azetromicina   (s’administra   més   fàcilment,   amb  capsula,  i  té  molta  més  eficàcia).     Provoca   pàpules   que   desapareixen   i   donen   lloc   a   berrugues   grans,   lesions   secundaries.  Si  no  es  tracta  pot  derivar  en  lesions  destructives  en  ossos  i  cartílags.     Subespècie  carateum     Agent  causal  de  la  pinta  o  mal  de  pinto,  transmissió  persona-­‐‑persona.  Tractament   amb  azetromicina.   També   s’inicia   amb   l’aparició   d’una   pàpula   que   pot   passar   desapercebuda,   al   cap   d’unes  setmanes  deriva  a  unes  taques  hiperpigmentades  disseminades.     Família  Leptospiraceae     •   Forma  d’espiral  amb  els  extrems  corbats.   •   Endoflagels  que  no  es  solapen  en  el  centre.   •   Poden  utilitzar  coma    font  de  C  àcids  grassos,  alcohols  de  cadena  llarga  i  sals   d’amoni     GÈNERE  Leptospira     L.   interrogans   provoca   leptospirosi,   és   una   zoonosi   on   l’home   actua   com   a   hoste   accidental.   Són   bacteris   mol   mòbils,   que   travessen   la   pell   i   mucoses   amb   molta   facilitat   gràcies   a   la   producció   de   hialuronidasa,   a   més   li   permet   disseminar-­‐‑se   per  l’organisme.  Es  multiplica  a  les  cèl·lules  de  l’endoteli  dels  capil·lars.       Els   reservoris   són   petits   rosegadors   o   mamífers,   els   animals   infectats   són   asimptomàtics   però   alliberen   una   gran   concentració   al   medi   (aigües   de   cultius,   rius,   etc),   fàcilment   s’infecten   animals   domèstics   i   ocasionalment   l’home   pot   adquirir  la  malaltia.     Manifestacions  clíniques     Gran  part  de  la  simptomatologia  es  ocasionada  per  la  resposta  immune  del  propi   organisme.     Quan   s’inicia   és   asimptomàtica   o   molt   lleu,   la   fase   simptomàtica   inicia   amb   un   síndrome  febril;  malestar  general,  dolors  musculars,  febre,  etc.       El   bacteri   pot   arribar   al   LCR   i   produir   meningitis,   però   no   amb   la   simptomatologia   típica,  quan  s’activa  la  resposta  de  l’organisme  s’expulsa  per  la  orina.     També  pot  ser  que  L.  Interrogans  es  multipliqui  als  capil·lars,  en  aquesta  fase  passa   a  anomenar-­‐‑se  malaltia  de  Weil,  molt  més  greu,  en  la  que  s’observen  hemorràgies   i  petèquies,  pot  produir  un  mal  funcionament  renal,  hepàtic  i  fins  i  tot  la  mort  de  la   persona  (10-­‐‑15%).     Tractament     S’administra  penicil·lina,  sempre  que  sigui  diagnosticada  a  temps.  És  endèmica  en   zones  pantanoses.       Per   als   animals   domèstics   hi   ha   vacuna,   que   també   s’administra   en   persones   de   risc,  quan  el  bacteri  és  eliminat  torna  al  correcte  funcionament.     TEMA  4.  α-­‐PROTEOBACTERIA     Agrobacterium  tumefaciens           Agrobacterium  rhizogenes   Família  Rhizobiaceae     •   Família   fixadora   de   nitrogen,   el   metabolisme   dels   bacteris   fixadores   són   reduccions,  enèrgicament  és  una  ruta  molt  cara.   •   Bacils  gram(-­‐‑)  pleomòrfics.   •   Flagels  perítrics.   •   Utilitzen  H.C  produint  llims.     GÈNERE  Rhizobium   R.  legominosarum  i  R.  japonicum     Formen   unes   associacions   simbiòtiques   específiques   amb   les   plantes,   produeixen   uns   nòduls,   hipertrofies   en   les   arrels   de   lleguminoses   i   fixen   el   nitrogen,   molt   útil   per   a   la   planta   i   aquesta   produeix   leghemoglobina,   que   protegeix  al  bacteri.     GÈNERE  Agrobacterium     Envaeixen   les   arrels   i   tiges   de   les   plantes   dicotiledònies,   no   fixen   el   nitrogen   ni   formen  nòduls.  Introdueixen  deformacions  i  alteracions  del  creixement.       S’utilitza   el   mecanisme   invasor   del   bacteri   com   a   vector   per   introduir   gens   als   vegetals.   El   plasmidi   del   microorganisme   s’introdueix   a   les   cèl·lules   vegetals   i   aquestes  l’integren  en  el  seu  DNA,  expressant  el  gen  i  proteïnes.     A.  tumefaciens  à  patògen  vegetal:  agalla  del  coll  o  càncer  vegetal     A.  rhizogenes  à  Patògen  vegetal:  arrel  en  cabellera     Família  Acetobacteriaceae     •   Respiradors,  aerobis.   •   No  són  patògens       Fan  una  oxidació  incompleta  d’alcohols,  de  manera  que  s’acumula  una  sèrie  de   productes  àcids,  entre  ells  à.  acètic,  viuen  a  pH  proper  a  5  i  on  hi  ha  sucres  com   sucs  de  fruita,  nèctars  o  vi.     En  presència  de  L-­‐‑sorbitol  ho  transformen  a  L-­‐‑sorbosa,  producte  amb  el  que  s’obté   vitamina  C  molt  fàcilment.     GÈNERE  acetobacter   A.  aceti  à  S’utilitza  en  la  producció  de  vinagre.   A.  xylinum   à   Creix   en   la   superfície   de   líquids,   té   una   estructura   amb   porus   que   produeix  i  secreta  fibres  amb  cel·lulosa,  aquesta  és  igual  que  la  vegetal  però  molt   més  pura.     Família  Brucellaceae     GÈNERE  Brucella     Produeix   brucel·losis   o   febres   de   malta,   és   una   malaltia   endèmica   de   la   zona   mediterrània   i   pròpia   d’animals,   l’home   és   un   hoste   accidental.   Està   causada   per   diferents  espècies:         •   Bacil  gram(-­‐‑)  molt  petit  que  es  tenyeixen  poc  i  són  immòbils.   •   Metabolisme  aeròbic  però  necessiten  ser  cultivats  en  presència  de  CO2  (5-­‐‑ 10%)  i  plaques  d’agar  sang.   •   No   estan   acostumats   a   viure   al   medi   ambient,   són     exigents   i   requereixen   d’un  hoste.   •   Colònies  grises,  rodones  i  brillants.     És   una   zoonosi   que   pot   produir   simptomatologia   en   els   animals   (ex.   febre),   el   bacteri   es   multiplica   en   zones   on   trobem   el   sucre   eritriol,   com   les   glàndules   mamaries  o  el  tracte  genital.  Pot  provoca’ls-­‐‑hi  avortaments.         Pot  infectar  a  l’home  per  persones  que  estan  en  contacte  amb  animals  i  inhalen  el   microorganisme   o   bé   consumint   algun   aliment   infectat,   sobretot   llet   sense   pasteuritzar   o   formatges   fabricats   amb   llet   crua.   També   hi   ha   perill   a   nivell   de   laboratori,  és  molt  infecciós.  El  control  de  qualitat  dels  aliments  ha  reduït  molt  els   casos  d’infecció.     Patogènia     Produeixen  infeccions  a  causa  de  l’antigen  O,  si  les  colònies  el  perden  passen  a  ser   de   color   mate   i   rugoses,   també   perden   la   patogenicitat.   El   bacteri   és   un   PIF   (patogen  intracel·lular  facultatiu),  inhibeix  la  fusió  del  lisosoma  i  el  fagosoma,  creix   a  l’interior  dels  macròfags.       Manifestacions  clíniques     Quan  el  bacteri  passa  a  la  sang  s’inicia  una  fase  de  malestar  general,  amb  febres   intermitents,   sudoració   nocturna,   etc.   Si   no   es   diagnostica,   el   procés   avança   i   el   bacteri   s’acumula   dins   dels   macròfags   que   a   la   vegada   queden   retinguts   en   diferents   zones   de   l’organisme;   fetge,   melsa   o   medul·la   òssia,   allí   produeix   granulomes  i  la  malaltia  passa  a  ser  crònica.     Diagnòstic  i  tractament     El   diagnòstic   es   fa   per   serologia   (análisis de sang per a detectar la presencia d’anticossos contra un microorganisme determinat). El   malalt   es   tracta   amb   TE   i   durant   molt   temps,   alternant   diferents   tipus,   per   exemple   doxiciclina   combinat   amb  rifampicina  durant  6  setmanes.
  Hi  ha  vacuna  per  als  animals  però  no  és  efectiva  en  l’home.     Família  Rickettsiaceae     •   Paràsits  intracel·lulars  obligats  (PIO).   •   Deficients  metabòlicament,  ja  que  s’han  adaptat  a  créixer  a  l’interior  de  les   cèl·lules  i  han  anat  perdent  informació  genètica.   •   Totes  les  malalties  tenen  almenys  un  reservori  del  tipus  artròpode  i  l’home   actua   com   a   hoste   accidental,   menys   en   el   tifus   endèmic   que   és   una   antroponosi.   •   Comparteixen  alguns  anticossos  amb  Proteus,  de  forma  que  es  molt  fàcil  de   diagnosticar  (Rx  de  Weil-­‐‑Felix,  basada  en  antígens  comuns  per  determinar   la  presència  i  el  tipus  d’infecció  per  rickettsies).     GÈNERE  Ricketssia     Bacil  petit  amb  una  estructura  de  la  paret  clàssica  gram(-­‐‑).  LPS  petit  i  peptidglicà   molt  fi  que  actua  com  a  toxina.  No  s’ha  cultivat  en  absència  de  cèl·lules,  creixen  al   citoplasma  cel·lular.     FEBRE  TACADA  DE  LES  MUNTANYES  ROCOSES  (R.  Ricketsii)     Malaltia   endèmica   en   la   zona   est   d’EUA,   és   una   zoonosi   que   té   com   a   reservori   petits  rosegadors  i  la  paparra,  que  també  actua  com  a  vector.     Després  d’un  període  de  7  dies  d’incubació  apareixen  els  primers  símptomes  d’un   procés  febril,  a  més  d’un  exantema  generalitzat  que  comença  per  les  extremitats   i  va  pujant.  Si  no  es  tracta  poden  aparèixer  petèquies.     Un   diagnòstic   ràpid   és   molt   important,   com   en   tots   els   PIO   s’utilitza   tetraciclina   o   algun  derivat.  Pot  causar  fins  a  un  25%  de  mortalitat.     VEROLA  RICKETSIAL  (R.  akari)     El   reservori   són   petits   rosegadors   i   el   vector   són   els   àcars,   en   la   picadura   s’observa  una   costra  negra,  després  d’unes  setmanes  de  malestar  general  apareix   un  exantema  generalitzat,  i  en  la  picada  una  vesícula  amb  costres  i  escames.     Té   una   distribució   mundial,   però   molt   poca   incidència.   Pot   ser   que   sigui   molt   lleu   i   que  ni  notem  la  malaltia     FEBRE  BOTONOSA  MEDITERRÀNIA  (R.  conorii)     Endèmica   de   la   zona   mediterrània.   Zoonosi   que   té   com   a   reservori   els   gossos   i   vectors   les   paparres.   Es   similar   a   les   anteriors   però   en   la   zona   de   la   picada   es   forma   una   lesió  fosca,   si   no   es   tracta   pot   curar-­‐‑se   sola   al   cap   d’unes   dos   setmanes.   Distribució  mundial.     TIFUS  EXANTEMÀTIC  EPIDÈMIC  (R.  prowazekii)     Es   transmet   per   la   picadura   de   polls,   introdueix   el   bacteri   quan   defeca   en   les   ferides   que   produïm   al   rascar-­‐‑nos.   És   una   antroponosi.   Pot   haver-­‐‑hi   una   recaiguda   vint   o   trenta   anys   després   que   va   acompanyada   d’un   procés   febril,   conegut  com  Brill-­‐‑Zinser.  Distribució  mundial.     TIFUS  DE  LA  RATA  (R.  typhi)     Els   reservoris   són   petits   rosegadors,   el   vector   la   puça.   La   seva   distribució   és   mundial  però  la  majoria  dels  casos  es  donen  en  dies  càlids.     Després  d’una  incubació  d’una  o  dues  setmanes  apareixen  els  símptomes  de  forma   brusca;   febre,   calfreds,   cefalea,   nàusees,   etc.   en   el   50%   dels   casos   es   presenta   un   exantema   al   tòrax   i   abdomen.   La   malaltia   dura   unes   tres   setmanes   i   sol   desaparèixer  per  sí  sola,  inclòs  en  pacients  no  tractats.     GÈNERE  Orientia     No  tenen  peptidglicà  ni  LPS,  però  es  sap  que  són  gram(-­‐‑)  evolutivament.     TIFUS  DE  LA  MALEZA    (O.  Tsutsugamushi)     El  reservori  són  petits  rosegadors  i  el  vector  els  àcars  vermells.  La  distribució  és   sobretot  pel  sud-­‐‑est  asiàtic.  La  primera  simptomatologia  apareix  10  dies  després  i   sol   cursar   amb   malestar  generalitzat   i   exantema   (en   menys   del   50%   dels   casos)   que   s’estén   per   les   extremitats   i   pot   arribar   a   complicar-­‐‑se   arribant   a   limfoadenopaties,   esplenomegàlia   o   complicacions   al   SNC.   Si   no   es   tracta   la   febre   desapareix   en   3   setmanes,   si   hi   ha   tractament   amb   antibiòtic   els   símptomes   desapareixen.  No  hi  ha  vacuna.           Família  Anaplasmataceae   GÈNERE  Ehrlichia    GÈNERE  Anaplasma     •   Paràsit   intercel·lular   obligats   en   granulòcits,   monòcits,   eritròcits   i   plaquetes.   •   Supervivència   dins   d’una   vacuola   citoplasmàtica   en   cèl·lules   d’artròpodes   o   mamífers   infectats.   Es   repliquen   en   la   vacuola   fagocítica   i   s’organitzen   en   masses  rodejades  de  membrana,  morules.   •   Es  tenyeixen  malament  amb  Gram,  paret  sense  mureïna  ni  LPS.   •   La  localització  intracel·lulars  protegeix  al  bacteri  de  la  resposta  immune  de   l’hoste,  eviten  la  fusió  del  fagosoma  amb  el  lisosoma.       La  presència  del  paràsit  provoca  malestar  general,  a  vegades  un  exantema   tardà.   No  són  mortals  però  és  molt  difícil  recuperar-­‐‑se  d’aquest  tipus  d’infecció     Família  Bartonellaceae     •   Paràsit  d’eritròcits  de  l’home  i  altres  vertebrats,  provocarà  anèmia.   •   Es  poden  cultivar  en  medis  amb  sang  i  sèrum.     GÈNERE  Bartonella     Pleomòrfics  i  aerobis.  Es  transmeten  per  artròpodes.     Bartonella  bacilliformis     És  una  antroponosi  endèmica  de  la  zona  dels  Andes.  El  bacteri  es  multiplica  als   eritròcits   i   es   transmet   per   la   mosca   de   l’arena   (Phlebotomus),   hi   ha   tractament   efectiu  amb  antibiòtic.  La  malaltia  cursa  amb  dues  etapes:     1.   Febre  Oroya:  febre,  malestar  general  i  anèmia  intensa.   2.   Berruga  peruana:   si   la   malaltia   no   es   tracta   apareixen   unes   erupcions   de   nòduls  o  berrugues  sanguinolentes  a  causa  de  la  proliferació  vascular.     Bartonella  quintana     És   una   antroponosi   que   es   transmet   per   polls   (Pediculus  humanus),   pot   produir   dues  simptomatologies  diferents:     Febre  de  les  trinxeres  o  febre  quintana:  produeix  cicles  febrils  cada  cinc  dies.     Angiomatosis  bacilar:  en  persones  immunodeprimides  hi  ha  un  desenvolupament   d’una  proliferació  vascular,  s’observen  berrugues  de  color  vermellós.     Bartonella  hanselae     És  una  zoonosi  que  té  coma  reservori  el  gat,  pot  produir:     Malaltia   esgarrapada   de   gat:   un   50%   dels   gats   domèstics   estan   infectats   però   no   tenen  cap  manifestació  clínica.  La  infecció  es  pot  transmetre  a  l’home  mitjançant  la   saliva,  esgarrapades  o  bé  per  picadura  de  puça  del  gat.       Es  produeix  una  lesió  cutània  que  costa  molt  de  curar,  hi  ha  una  inflamació  dels   nòduls  limfàtics  pròxims  i  un  malestar  generalitzat.     Angiomatosis  bacilar:  igual  que  en  bartonella  quintana.     TEMA  5.  β-­‐PROTEOBACTERIA           Família  Burkholderiaceae   GÈNERE  Burkholderia     •   •   •   •   Bacils  aeròbics  estrictes  que  es  tenyeixen  molt  bé  amb  Gram.   Oxidasa  negatiu.   H:  medi  ambient,  molt  poc  exigents.   Patògens  oportunistes  de  l’home.     Burkholderia  pseudomallei     Produeix   Melioidosi,   el   bacteri   és   de   vida   lliure   a   la   natura   i   les   infeccions   més   habituals   són   per   consum   d’aigües   o   aliments   contaminats.   Les   manifestacions   clíniques   són   abscessos,   infeccions   localitzades   i   encapsulades   en   determinats   òrgans  i  teixits  del  cos.  La  B.  pseudomallei  és  endèmica  a  Àsia  i  Australià.     És  un  bacteri  molt  infecciós,  classificat  com  a  possible  arma  biològica,  pot  quedar   inert  durant  anys  i  de  forma  sobtada  donar-­‐‑se  un  creixement.     Burkholderia  mallei     És   l’unic   del   gènere   burkholderiaceae   immòbil,   causa   la   malaltia   de   borm   (cast.   Muermo).   El   borm   és   una   zoonosi   que   té   com   a   reservori   animals  equins   i   l’home   n’és   un   hoste   accidental,   la   contaminació   es   produeix   sobretot   per   inhalació.   No   es   troba  lliure  al  medi  ambient.     La  malaltia  és  de  distribució  mundial  però  predomina  a  Àsia  i  Àfrica.  En  la  persona   produeix   un   quadre  de  pneumònia   i   també   pot   afectar   a   la   pell   produint   necrosi   de  teixits  i  nòduls  disseminats  pel  sistema  limfàtic.  Té  tractament  antibiòtic.     Burkholderiaceae  cepacia     Bacteri  del  medi  ambient  que  viu  en  sòls,  aigües,  vegetals  i  animals  de  vida   lliure.   Pot  acumular  grànuls  de  polihidroxibutirat  que  serveixen  per  fer  biopolimers.       Des   del   punt   de   vista   patogènic   és   un   bacteri   oportunista   en   pacients   nosocomials   (hospitalitzats),   es   troba   en   la   superfície   d’equipament   mèdic;   sondes,  intubacions,  infeccions  en  ferides,  urinàries,  etc.     És   un   bacteri   poc   invasor   però   amb   un   creixement   ràpid   i   molt   resistent   als   antibiòtics.  No  pot  travessar  la  pell.     Família  Alcaligenaceae   GÈNERE  Bordetella     •   Bacils   gramnegatius   petits   amb   tinció   bipolar,   es   tenyeix   més   en   els   pols   que  en  el  centre.   •   Són  bastant  difícils  d’aïllar  al  laboratori,  exigents  i  aerobis  estrictes.     •   Creixen   en   medis   que   continguin   sang   i   necessiten   ser   suplementats   amb   nicotinamida,  cisteïna,  aminoàcids  i  altres  factors  de  creixement.       La   malaltia   que   provoca   és   la   tos   ferina,   tant   B.   pertussis   i   B.   parapertussis   són  antroponosis,  patògens   estrictes  humans.       B.   pertussis   vol   dir   tos   intensiva,  B.  parapertussis  fa   referència   a   una   tos   més   lleu.           En  B.  bronchispetica  el  reservori  són  gossos,  conill,  bestiar  i  animals  de  laboratori   (tos   del   gos,   tos   del   conill,   etc.)   L’home   és   hoste   ocasional,   sobretot   per   via   respiratòria.     Factors  de  patogenicitat     Fímbries   i   pilis,   quan   arriben   per   via   nasal   i   s’uneixen   a   les   cèl·lules   ciliades   del   tracte   respiratori   superior.   Un   cop   unida   comença   a   multiplicar-­‐‑se   i   produir   infecció  localitzada.       També   produeix   toxina   pertusica,   la   subunitat   A   des-­‐‑regula   l’activitat   adenilat   ciclasa   i   B   permet   unir-­‐‑se   a   les   cèl·lules   ciliades   i   fagocítiques   i   disseminar-­‐‑se   a   través   de   la   sang.   Altres   toxines   com   l’adenilat   ciclasa   o   la   citotoxina   traqueal     eviten   el   moviment   dels   cilis,   permetent   que   la   infecció   continuï   i   es   produeixin   danys  en  el  focus  d’infecció.  El  bacteri  sols  es  troba  en  vies  respiratòries  superiors  i   mai  passa  a  la  sang,  si  que  hi  passen  les  toxines  i  ocasionen  efectes  sistèmics.         Família  Neisseriaceae   GÈNERE  Neisseria     •   Cocs   gramnegatius   aerobis,   tenen   morfologia   característica   de   cocs   en   parella  (diplococs).   •   Immòbils  però  tenen  moltes  fímbries  que  els  ajuden  a  unir-­‐‑se  a  cèl·lules.   •   Oxidasa  positiu.   •   H:   membranes   mucoses   home   i   animals,   exigents.   Per   a   créixer   necessiten   medis   enriquits   amb   sang   (agar   xocolata),   una   atmosfera   aeròbia,   amb   aportació  suplementaria  de  CO2  i  humitat.       Neisseria  gonorrhoeae  (gonococ)     •   Molt  adaptat  a  l’home,  antroponosi.     •   El   bacteri   s’adhereix   a   les   membranes   i   és   fagocitat   pels   macròfags,   es   desplaça  a  l’espai  subepitelial  on  creix  i  es  desenvolupa.     Estructures  que  permeten  l’adherència:     1.  Fímbries:  adherència  amb  gran  variabilitat.   2.  Purines  i  proteïnes  O:  components  de  la  membrana  externa  que  impedeixen  la   unió  fagosoma-­‐‑lisosoma.   3.   Lipoligosacàrid   (LOS):   un   LPS   modificat,   la   cadena   antigènica   és   molt   curta   i   actua  com  a  endotoxina.           A   més,   depenent   de   les   pràctiques   sexuals   pot   arribar   a   altres   zones   com   faringe   o   recte.   Si   la   infecció   passa   a   la   sang   i   arriba   a   altres   òrgans   i   teixits,   apareixen   manifestacions;  polialtragies  (dolor),  artritis  supuratives,  febre,  perihepatitis,  etc.         Tractament:  té  resistències  i  l’únic  antibiòtic  efectiu  actualment  és  la  Ceftriaxona.   No  hi  ha  vacunes,  té  una  gran  variabilitat.       Profilaxis:  preservatius,  portadors  asimptomàtics,  educació  sexual.       Neisseria  meningitidis  (meningococ)     •   Menys  exigent  que  N.  gonorrhoeae,  creix  en  agar  sang.   •   Oxidació  glucosa  i  maltosa  (+),  sacarosa  (-­‐‑).   •   Té  una  càpsula  de  sucres  amb  propietats  antigèniques  molt  important  per   la  vacunació.   •   En  les  meningitis  la  mostra  biològica  per  al  diagnòstic  és  el  LCR.                 Tractament:  s’han  creat  moltes  resistències,  es  sol  administrar  cefotaxima.     Profilaxi:  les  vacunes  es  basen  en  la  destrucció  de  la  càpsula,  és  obligatòria  per  als   serogrups  més  freqüents:  A,  B,  C,  Y,  W-­‐‑135.       TEMA  6.  ϒ-­‐PROTEOBACTERIA     Família  Xanthomonadaceae   GÈNERE  Xanthomonas     •   Aerobis  estrictes.   •   Oxidasa  (-­‐‑).   •   Requereixen  factors  de  creixement.   •   Fitopatògen.     Grup   de   bactèries   respiradores   i   pigmentades,   el   medi   de   cultiu  adquireix  un  color  groguenc  per  la  xantomonadina.   Xanthomona  campestris     Tenen   un   polisacàrid   capsular   que   s’utilitza   molt   en   la   cuina   com   a   espessant,   la   goma  xantana.     No   és   patogen   per   als   animals   o   humans,   sí   produeix   infeccions   en   vegetals,   ocasionant  problemes  econòmics  greus.     GÈNERE  Stendtrophomonas     •   Aerobis  estrictes.   •   Oxidasa  (-­‐‑).     Stendtrophomonas  metophila     •   Mòbil.   •   Viu  en  aigües  i  sòls,  però  s’ha  infiltrat  en  l’ambient  hospitalari.   •   Patogen  oportunista.   •   Elevada  resistència  a  antibiòtics.     Família  Pseudomonadaceae   GÈNERE  Pseudomonas     •   Bacil  gram(-­‐‑)  amb  un  metabolisme  respirador  aerobic.  Però  en  anaerobiosi   poden  utilitzar  NO3-­‐‑    com  a  acceptor  d’electrons.   •   Mòbil  per  flagel  polar.   •   Oxidasa  i  catalasa  (+),  important  per  diferenciar  entre  grups.   •   La  majoria  degraden  hexoses  Entner-­‐‑Doudf.   •   H:  medi  ambient,  aigües,  sòls,  poc  exigents.   •   Elevada  resistència  als  antibiòtics.     Pseudomonas  aeruginosa     També   conegut   com   a   bacil  del  pus  blau,   creix   a   42º  C.   Formen   colònies   planes   amb  un  color  metal·litzat  i  desprenen  una  olor  molt  característica  a  fruites.     La   presència   de   dos   pigments   li   confereixen   un   color  verdós   al   cultiu,   el   primer   la   piociamina   és   de   color   blau   i   soluble   en   aigua,   és   a   dir   difon   en   el   medi,   però   només   és   produïda   pel   50%   de   les   bactèries.   La   fluoresceïna   és   groga   i   la   produeixen  el  100%  de  les  pseudomonas.     P.  aeruginosa   no   es   capaç   de   travessar   les   barreres   naturals,   però   un   cop   a   dins   l’organisme  és  molt  difícil  de  tractar  i  produeix  una  infecció  microbiana  greu,  per   múltiples  factors  de  patogeinicitat:             (falta  buscar  fulls)  juju  nice  try  J  negrons  ßHe  trobat  els  fulls  jej  xd     Manifestacions  clíniques     En   els   hospitals   la   zona   més   afectada   és   el   tracte   respiratori   superior,   també   pot   infectar   la   pell   produint   fol·liculitis   i   contaminar   l’aigua   de   mar   i   piscines   ocasionant  infeccions  al  canal  auditiu  extern.     •   Otitis,  sinusitis,  pneumònies,  infeccions  d’orina,  cremats,  ferides,  etc.     Tractament:  s’administren  antibiòtics  combinats,  no  hi  ha  vacuna.     Pseudomonas  fluorescens     •   Pigment:  fluoresceïna   •   No  creix  a  42º.   •   Patògen  oportunista   •   No  redueix  nitrats.   GÈNERE  Azotobacter   A.  chrococcum,  A.  vinelandi,  A.  beijerinck     •   Bacils  gramnegatius  pleomòrfics.   •   Flagel·lació  perítrica.   •   Formació  de  cists.   •   Poden  produir  llims.   •   Fixen  N  de  forma  no  simbiòtica.   •   H:  sòl,  aigua,  rizosfera.     Són   bacteris   de   vida   lliure   que   viuen   al   sòl   i   fixen   el   nitrogen   lliure   de   l’aire.   Tenen   la   capacitat   de   produir   formes   de   resistència,   cists,   que   poden   suportar   la   dessecació,  UV.     GÈNERE  Azomonas   A.  agilis   •   Bacils  gramnegatius  pleomòrfics.   •   Flagel·lació  peritrica  o  polar.   •   No  formen  cists.   •   Poden  produir  pigments.   •   Fixen  N  de  forma  no  simbiòtica.   •   H:  sòl,  aigua,  rizosfera.     Família  Moraxellaceae     GÈNERE  Moraxella     •   Cocs  o  bacils  gramnegatius   •   Aerobis   •   Oxidasa  i  catalasa  (+).   •   H:  mucoses  home  i  animals.     Moraxella  catarrhalis       •   Coc  gramnegatiu.   •   Poc  exigent,  en  agar  nutritiu.   •   DNAsa  (-­‐‑).     Poden   trobar-­‐‑la   com   a   biota   normal   del   tracte   respiratori,   sobretot   en   nens,   provocant  otitis,  pneumònies  i  conjuntivitis.  És  un  diplococ  fàcil  de  diagnosticar   perquè  hi  ha  molt  poques  bactèries  patògens  d’aquest  tipus  (Moraxella  i  Neisseria).       GÈNERE  Acinetobacter     •   Bacils  gramnegatius  (cocs  en  fase  estacionària).   •   Oxidasa  (-­‐‑).   •   H:  sòl  i  aigües.     Acinetobacter  baumanii   Viu  en  els  sòls  i  aigües,  és  un  patogen  oportunista  que  pot  ser  causant  de  mort  en   pacients   amb   estat   greu,   produint;   septicèmies,   meningitis,   endocarditis   i   infeccions  urinàries.     Família  Francisella   GÈNERE  Francisella     Són  patògens  importants,  però  tenen  una  incidència  baixa  a  Espanya.     •   Bacil  gramnegatiu  pleomòrfic   •   Immòbil.   •   Aerobi.   •   Oxidasa  (-­‐‑)  i  catalasa  (+).   •   Necessiten  cisteïna  per  a  créixer,  són  exigents.     Francisella  tularensis     Hi  ha  dos  subespècies  que  produeixen  la  malaltia  tularèmia.     •   Subespècie   tularensis:   endèmica   de   Nord-­‐‑Amèrica,   el   reservori   són   els   animals;  llebre,  gats,  artròpodes,  etc.  És  la  que  produeix  la  tularèmia  més   greu.   •   Subespècie  holarctica:  endèmica  de  l’hemisferi  nord,  també  és  una  zoonosi   de  petits  rosegadors.     És  una  malaltia  relativament  freqüent  en  caçadors  o  en  l’àmbit  professional,  ja  que   té  una  dosis  infecciosa  baixa.  Es  transmet  per  via  aèria,  pell  i  ingestió.       La  francisella  és  un  PIF,  capaç  de  replicar-­‐‑se  a  l’interior  dels  macròfags  i  inhibir  la   fusió  del  fagolisosoma.  És  caracteritza  per  la  presència  d’una  càpsula  que  li  facilita   aquest  mecanisme.     Manifestacions  clíniques     Apareix   malestar   general,   úlceres   a   la   pell,   febre,   limfadenopaties.   També   pot   aparèixer  una  infecció  ocular  per  contacte  amb  mans  brutes.     Tractament:  es  tracta  amb  antibiòtics  de  forma  perllongada.     Profilaxi:   vacuna   disponible   per   a   persones   de   risc,   però   confereix   escassa   protecció.     Família  Legionellaceae   GÈNERE  Legionella     •   Bacil  gramnegatiu,  es  tenyeixen  poc  en  gram.   •   Aerobis.   •   Flagels  polars.   •   •   •   •   Ureasa  (-­‐‑).   Reducció  NO3  (-­‐‑).   Catalasa  (+).   Són  exigents,  necessiten  sals  de  Fe  i  cisteïna.     Legionella  pneumophila     •   Malaltia   emergent,   associada   a   sistemes   d’aigües   desenvolupats   per   l’home;   aires  condicionats,  canonades,  depòsits,  humidificadors,  etc.   •   PIF,  es  multipliquen  als  macròfags  i  viuen  als  fagòcits.  Proteasa  citotòxica.   •   Transmissió  per  inhalació,  no  es  transmet  persona-­‐‑persona.   •   Son   bastant   resistents   a   la   temperatura   i   detergents,   creixen   formant   biofilms,  moltes  infeccions  nosocomials.       Al   tracte   respiratori   provoca   una   pneumònia   atípica,   pels   símptomes   no   es   diferencia  de  les  clàssiques.  Un  diagnòstic  ràpid  és  molt  important     Manifestacions  clíniques     Produeixen   citocines   que   ocasionen   una   resposta   inflamatòria   important.   A   més   tenen  enzims  proteolítics  que  danyen  els  teixits.     Febres   elevades,   dolor   toràcic,   dificultat   respiratòria,   calfreds,   dolors   musculars,   etc.  També  pot  colonitzar  el  SNC,  ronyons,  fetge,  etc.     Diagnòstic     Per  a  fer  el  diagnòstic  d’una  malaltia  del  tracte  respiratori  la  mostra  clàssica  és  la   de   mucositat,   esput,   en   aquest   cas   es   molt   difícil   perquè   quan   es   cultiva   tarda   molt   en  créixer.  Es  recull  una  mostra  d’orina  i  es  busca  la  presencia  de  l’antigen,  si  la   detecció  es  positiva  ja  s’inicia  ràpidament  el  tractament  amb  antibiòtics.     Quan  hi  ha  un  brot,  sovint  hi  ha  moltes  persones  en  contacte  però  desenvolupen  la   malaltia   persones   amb   la   salut   deteriorada   fumadores,   alcohòliques,   immunodeprimides,  en  general  un  grup  de  població  amb  factors  de  risc.     Es  una  malaltia  de  declaració  obligatòria  i  te  una  distribució  universal.     Profilaxi     És   obligatori   en   tot   edifici   amb   sistemes   d’aire   fer   controls   de   microorganismes   regulars   un   cop   al   mes,   en   el   cas   de   que   hi   hagi   un   positiu   en   legionella   han   de   desinfectar,  tractar,  etc.     Família  Coxiellaceae       •   Paràsits  intracel·lulars  obligats  en  macròfags.   GÈNERE  Coxiella     •   Bacil  petit  gram  (-­‐‑).   •   Entren  als  macròfags  i  dins  els  fagolisisomes  es  reprodueixen.   •   Creixen  al  sac  vitel·lí  de  l’embrió  de  pollastre  (laboratori).   •   Produeixen   formes   més   petites   extracel·lulars   molt   resistents   a   la   temperatura   i   dessecació,   no   son   actives   metabòlicament   i   es   comporten   i   tenyeixen   com   una   espora   però   no   contenen   el   component   que   forma   la   coberta  externa.     •   L’home   actua   com   a   hoste   accidental,   és   una   zoonosi   de   mamífers   i   paparres.     Coxiella  burnetti     Produeix   la   febre   Q,   és   una   malaltia   endèmica   d’Australia   i   que   en   l’home   es   transmet  per  inhalació  de  de  pols  de  femtes  d’animals  i  paparres  contaminada  amb   les  formes  lliures.       Produeix   avortaments   en   mamífers   i   quan   un   animal   mor   les   restes   queden   contaminades  per  les  formes  de  resistència  i  poden  aguantar  molt  temps.     En  l’home  pot  tenir  diferents  manifestacions  depenent  de  la  immunitat;  hi  ha  gent   que  és  asimptomàtica,  altres  cops  simptomatologia  amb  processos  febrils  que  si   es  compliquen  poden  produir  hepatitis  o  pneumònies  atípiques.     El   cas   mes   greu   d’infeccions   es   en   dones   embarassades,   ja   que   també   els   pot   provocar  avortaments,  parts  prematurs  o  infeccions  permanents.     Tractament:  antibiòtics,  com  la  tetraciclina  que  penetra  dins  el  fagolisisoma.     Profilaxis:  vacuna  que  es  dona  a  persones  de  risc,  en  els  animals  s’ha  de  controlar   sacrificant-­‐‑los  i  incinerant-­‐‑los  per  eliminar  les  formes  lliures.   TEMA  7.  ϒ-­‐PROTEOBACTERIA  II       Família  Enterobacteriaceae     •   •   •   •   •   •   •   Bacils  gramnegatius.   Mòbils  per  flagels  perítrics  o  immòbils.   Anaerobics  facultatius   Reducció  de  NO3-­‐‑  a  NO2-­‐‑.   Metabolisme  respiratori  o  fermentatiu.   Oxidasa(-­‐‑)  i  catalasa(+).   No  exigents  i  creixement  molt  ràpid.     Són   capaços   d’utilitzar   moltes   fonts   de   carboni,   són   molt   versàtils.   Consumeixen   l’oxigen   del   medi   ràpidament,   de   manera   que   quan   aquest   s’acaba   realitzen   fermentacions,   els   productes   que   en   resulten   s’utilitzen   per   identificar-­‐‑los.   Els   enterobacternis  només  fermenten  sucres.     Prova  per  a  diferenciar  gèneres  en  els  enterobacteris,  es  sembra  el  MO   en   caldo   de   glucosa  fosfat  i  es  mira  si  s’obté:     •   Vermell   de   metil   (+)/(-­‐‑):   fermentació   àcid   mixta,   s’obtenen   productes   metabòlics  amb  un  pH  <  4’5,  si  s’afegeix  l’indicador  vermell  de  metil  virara  a   color  vermell.  Els  gèneres  que  utlitzen  aquesta  fermentació  són  Escherichia,   Salmonella,  Shigella,  Proteus  i  Yersinia.   •   Voges   Prosjauer   (+)/(-­‐‑):  fermentació  butanodiòlica,  no  s’adifica  el  medi  i   quan   s’afegeix   un   indicador   vira   a   un   color   determinat.   Els   gèneres   que   utilitzen  aquesta  fermentació  són  Klebsiella,  Enternobacter  i  Serratia.     Un  altra  prova  és  la  campana  de  Durham,  es  realitza  a  bacteris  vermell  de  metil   (+),   si   contenen   l’enzim   fòrmic-­‐‑deshidrogenasa   són   capaços   de   degradar   l’àcid   fòrmic,  un  producte  de  fermentació,  a  gas  (CO2  +  H2).       Altres   tenen   la   capacitat   de   degradar   la   lactosa,   normalment   els   gèneres   que   produeixen  diarrees  són  lactosa  (-­‐‑),  així  que  s’utilitzen  medis  selectius  de  lactosa   per  a  identificar-­‐‑los.     Finalment,    es  pot  acabar  de  determinar  segons  els  antígens  de  superfície:  Ag  0,   Ag  H  (flagel)  i  Ag  Vi  (càpsula).     Hàbitat:  aquests  bacteris  es  poden  trobar  en  el  tracte  digestiu  com  a  biota  normal   o   bé   com   a   patògens.   També   els   troben   en   animals,   aigües,   sòls,   etc.   Produeixen   malalties  tant  exògens,  persona-­‐‑persona  o  endògens.     GÈNERE  Escherichia   Escherichia  Coli           Bacils   petits   que   en   les   proves   IMViC   donen   (+)(+)(-­‐‑)(-­‐‑).   Fermenten   la   glucosa   fins   a   gas   per   tant   també   són   fòrmic-­‐‑deshidrogenasa   (+).   El   seu   hàbitat   és   el   tracte   intestinal  dels  homes  i  animals,  ajuden  a  digerir  i  aporten  vitamina  K,  entre  altre   substàncies  beneficioses.       Aquests   bacteris   s’eliminen   amb   la   femta,   de   manera   que   poden   contaminar   l’aigua.   E.   Coli   s’utilitza   com   a   indicador   de   contaminació   fecal   (determinació   d’aigua   contaminada).   Es   realitza   un   examen   microbiològic   en   el   que   es   busquen   tres   bactèries   clàssiques,   entre   elles  E.   coli,   és   un   indicador   molt   important   perquè   l’aigua  no  es  el  seu  hàbitat  natural,  no  hi  sobreviu  gaire  temps,  si  es  troba  en  l’aigua   vol  dir  que  la  contaminació  ha  sigut  recent.     E.  coli  és  un  bacteri  mòbil  que  per  a  provocar  infecció  s’ha  de  fixar  a  la  uretra,  ha  de   sortir   del   tracte   digestiu,   però   si   es   produeix   una   micció   abans   de   l’adhesió   és   eliminat  per  la  orina.     Manifestacions  clíniques     •   Hemolisines:  provoquen  irritacions  i  malestar,  pot  derivar  en  cistitis.     •   Meningitis  neonatal:   apareix   després   del   naixement,   durant   el   primer   mes   de   vida   i   hi   tenen   una   predisposició   els   nadons   prematurs   o   amb     complicacions.     El   principal   factor   de   patogenicitat   és   que   entra   en   contacte   amb  l’antigen  K1  d’E.  Coli.  És  una  infecció  molt  greu.   •   Una   infecció   per   E.   Coli   en   adults   produeix   septicèmia,   una   infecció   disseminada   per   tot   l’organisme   molt   greu.   Sovint   aquest   bacteri   prové   d’una  infecció  d’orina  mal  tractada.     •   Infeccions   intestinals:   normalment   es   produeixen   a   la   zona   pròxima   del   budell   prim,   es   poden   classificar   segons   el   factor   de   patogenicitat   i   mecanisme.           E.   COLI   ENTEROGÈNIC   (ETEC):   arriben   a   l’intestí   prim   i   s’hi   fixen.   Produeixen   dues  toxines:     •   LT:   enterotoxina   termolàbil,   és   molt   antigènica   i   desenvolupa   anticossos,   activa   el   cicle   adenilat-­‐‑ciclasa,   un   sistema   en   cadena   que   produeix   una   descompensació  de  les  cèl·lules,  els  produeix  una  pèrdua  d’aigua  i  ions  que   condueix   a   una   deshidratació   massiva.   Com   a   simptomatologia   s’observa   una  diarrea  aquosa.   •   ST:   enterotoxina   termoestable,   activa   el   cicle   guanilat-­‐‑ciclasa   que   condueix  a  la  mateixa  deshidratació.     En   la   majoria   dels   processos   diarreics   es   necessiten   dosis  elevades   per   a   produir-­‐‑ se  la  infecció,  l’origen  sol  ser  aliment  o  aigua  contaminada.     E.   COLI   ENTEROAGREGADOR   (ECAgEC):   tipus   de   soca   que   s’adhereix   formant   agregats.  Produeix  dues  toxines:     •   Hemolisina:  provoca  irritacions,  malestar,  pot  derivar  en  cistitis.   •   SL  (termostable).     Actua   a   l’intestí   prim   i   produeix   diarrea   aquosa,   en   persones   amb   SIDA   la   simptomatologia  pot  ser  diferent  i  més  perllongada.     E.  COLI  ENTEROPATOGÈNIC  (EPEC):  tipus  de  soca  que  s’adhereix  a  la  superfície   mucosa  de  les  cèl·lules  i  produeix  una  destrucció  de  les  microvellositats,  afectant  al   procés  d’absorció.  Quan  entren  a  l’interior  de  l’enteròcit  el  destrueixen.       Produeix  símptomes  clínics  diferents  en  funció  de  l’estat  fisiològic  del  pacient,  des   d’una  diarrea  suau  a  diarrea  severa  amb  sang.  La  dosis  infecciosa  es  baixa  pot   ser  transmesa  persona-­‐‑persona.     E.   COLI   ENTREOHEMORRÀGIC   (STEC,   EHEC)*:   diferenciem   dos   serotips   especialment  freqüents:  O157;H7  i  O157;NM  (no  mòbil,  no  flagel).   Si  aquests  bacteris  estan  infectats  per  un  fago  produeixen  infecció,  s’adhereixen  a   la  superfície  de  l’intestí  gruixut  i  ocasionen  una  modificació  de  les  microvellositats.   També  alliberen  toxines:     •   Shiga-­‐‑like-­‐‑tox   =   verotoxina   1   =   toxina   shiga:   igual   a   la   toxina   shiga   de   Shigella,   afecta   a   les   cèl·lules   de   l’intestí   i   sistema   sanguini,   danya   els   vasos   sanguinis   i   provoca   anèmia,   hemorràgia,   és   la   responsable   de   la   colitis  hemorràgica.     •   Shiga-­‐‑like-­‐‑tox-­‐‑2   (SLT-­‐‑2)   =   verotoxina   2:   un   60%   semblant   a   l’anterior.   Danya  els  glomèruls  del  ronyó  (cèl·lules  epitelials)  i  provoca  agregació  de   plaquetes,  hemòlisis,  trombocitopènies  i  fins  i  tot  insuficiència  renal.     El  reservori  principal  és  el  tracte  digestiu  d’animals,  especialment  vaques.  Primer   hi   ha   un   focus   infecciós   i   després   del   primer   brot   es   dona   transmissió   persona-­‐‑ persona.  Pròpia  de  països  rics.     Diferenciem  tres  simptomatologies,  segons  la  persona:     a)   Període  d’incubació  de  1-­‐‑4  dies  i  una  diarrea  suau  que  cura  en  poc  temps.   b)   Colitis  hemorràgica:  diarrea  sanguinolenta  greu  però  no  produeix  febre,  en   un  cert  temps  també  cura.   c)   Etapa   final   (4-­‐‑10%):   el   bacteri   passa   a   la   sang   i   apareix   la   síndrome   urèmica  hemolítica  (SUH).     Tractament:  tota  la  simptomatologia  està  associada  a  les  toxines,  l’ús  d’antibiòtics   provoca  lesions  més  greus,  ja  que  al  destruir  els  bacteris  s’alliberen  més  toxines.  Es   tracta  amb  transfusions.       E.   COLI   ENTEROINVASIU     (EIEC):   tipus   de   soca   que   pot   viure   en   condicions   extracel·lulars   però   també   pot   entrar   dins   les   cèl·lules   de   l’intestí   gruixut   i   multiplicar-­‐‑se   al   citoplasma,   es   desplaça   a   traves   de   les   fibres   d’actina   infectant   les  cèl·lules  veïnes.     Són   diarrees   pròpies   de   països   subdesenvolupats   i   produeix   dolor   físic,   ferides,   febre,  diarrea  amb  sang.       GÈNERE  Shigella   S.  dysenteriae,  S.  flexneri,  S.  boydii,  S.  sonnei           Des   del   punt   de   vista   taxonòmic   és   molt   semblant   a   E.  Coli,   és   una   antroponosi.   Totes   les   bactèries   del   gènere   Shigella   produeixen   disenteria   i   els   casos   més   importants   són   produïts   per     S.  Dyssenteriae   serotip   I,   produeix   la   toxina   shiga.   Les  altres  espècies  no  la  produeixen  i  la  simptomatologia  es  mes  suau.     La  dosi  infecciosa  es  molt  baixa,  unes  100  cèl·lules  són  suficients  per  a  començar   un  procés  infecciós.  Es  transmet  persona-­‐‑persona.     Manifestacions  clíniques     La  toxina  shiga  provoca  diarrea  severa  amb  sang,  febre,  rampes  i  dolor  abdominal   intens,  tot  i  la  recuperació  la  mucosa  intestinal  queda  danyada.  Aquest  tipus  de   malaltia  es  coneix  com  disenteria  bacilar.     Tractament     Els   bacteris   del   gènere   shigel·la   són   molt   resistents   a   antibiòtics,   però   és   una   malaltia  autolimitada,  es  cura  sola  sense  necessitat  de  tractament.     GÈNERE  Salmonella         La  majoria  de  les  espècies  s’aïllen  en  animals  de  sang  freda  i  del  medi  ambient,  la   més  important  per  a  l’home  és  S.  enterica.     Salmonella  enterica     S.  enterica  es  la  única  que  s’aïlla  en  animals  de  sang  calenta.  Els  serotips  que  més   trobem  són  S.  enteriditis,  S.  thyphimurinium  i  S.  typhi.         Aquest  bacteri  es  replica  dins  les  vesícules,  és  un  PIF,  i  produeix  apoptosi,  ocasiona   una   resposta   immunològica   que   provoca   diarrea.   Alguns   serotips   com   S.   Typhi   tenen  càpsula  i  alta  resistència  a  antibiòtics.     Poden  passar  a  la  sang  on  es  multipliquen  en  la  melsa,  medul·la,  fetge,  etc.  També   alliberen  endotoxines.     SALMONELOSIS     Malaltia  produïda  per  S.  enteritidis  i  S.  typhimurium,  el  reservori  pot  ser  tant  l’home   com   els   animals,   depenent   del   serotip.   La   malaltia   s’adquireix   per   ingestió   del   microorganisme.  La  dosis  és  elevada,  106  -­‐‑108.     Manifestacions  clíniques     Hi   ha   un   període   de   24h   d’incubació,   després   comencen   dolors   abdominals,   nàusees  i  diarrea.  És  una  malaltia  autolimitada.     L’home   pot   ser   un   portador   sa   encara   que   estigui   curat,   continuarà   eliminant   microorganismes  en  la  femta.  És  típica  de  països  rics,  els  aliments  s’infecten  durant   la  preparació.   FEBRE  TIFOIDEA       Produïda   per   S.  Typhi,   és   una   antroponosi   que   s’adquireix   per   ingestió   d’aigües   mal  tractades,  és  més  infecciosa  que  la  salmonel·losis,  la  dosi  es  troba  entre  103  -­‐‑ 105.     En   el   període   d’incubació   els   bacteris   poden   envair   els   nòduls   limfàtics   mesentèrics   (abdomen),   es   donarà   una   bacterièmia   primària   transitòria   i   si   passa   a   la   sang   es   poden   multiplicar   als   macròfags   de   la   melsa,   medul·la,   fetge,   etc.       A  mesura  que  es  van  reproduint  pot  aparèixer  septicèmia,  febre,  dany  als  òrgans   afectats,  diarrees  hemorràgiques,  etc.           Quan   l’home   es   cura   de   la   febre   tifoidea   és   un   portador   sa,   el   bacteri   es   queda   estancat  a  la  vesícula  biliar.     És  una  malaltia  que  es  dona  en  països  subdesenvolupats.     Tractament:   moltes   soques   són   resistents   al   cloramfenicol   i   s’ha   de   fer   un   antibiograma,  també  hi  ha  una  vacuna  oral,  que  es  sol  administrar  a  viatgers.     GÈNERE  Kelbsiella           El  gènere  klebsiella  realitza  la  fermentació  butandioica  i  són  immòbils  (excepció!).     Kelbsiella  pneumoniae  i  kelbsiella  oxytoca   Pròpies   de   la   biota   del   tracte   gastrointestinal,   però   poden   colonitzar   altres   zones   on  actuen  com  a  patògens  oportunistes,  en  infeccions  nosocomials.     Kelbsiella  granulomatis     Espècie   exigent   metabòlicament   que   provoca   una   malaltia   de   transmissió   sexual,   es   poc   infecciosa.   Produeix   granulacions   a   la   pell   del   tracte   genital   que   evolucionen  fins  a  úlceres.     El   diagnòstic   es   realitza   per   recollida   d’exsudat   de   la   ferida   i   amb   el   microscopi   s’han  d’observar  els  cossos  de  Donovan.       GÈNERE  Proteus         La  trobem  com  a  biota  normal  a  l’intestí,  com  característica  important  és  ureasa   (+),  hidrolitza  la  urea  i  allibera  NH3  (alcalinitza  la  orina)  al  medi  i  la  fermentació   àcid-­‐‑mixta.   Són   molt   mòbils   gràcies   a   flagels   perítrics.   També   formen   unes   colònies  molt  característiques  en  cercles  que  es  van  eixamplant.     Molt  útil  el  diagnòstic  per  la  reacció  de  Weil-­‐‑Fèlix.     Si  es  desplacen  de  la  zona  TGI  i  arriben  ala  uretra  poden  produir  infeccions  d’orina   on  la  ureasa  pot  actuar  com  a  nucli  del  procés  de  cristal·lització  i  formar  pedres  al   ronyó.     GÈNERE  Serratia         Serratia  marcescens   Produeixen   un   pigment   de   color   vermell   anomenat   prodigiosina   que   no   és   difusible   amb   el   medi   (no   tots   els   bacteris   d’una   colonia   la   produeixen).   Aquest   pigment   es   perd   quan   el   bacteri   creix   a   temperatures   >34º   i   condicions   anaeròbiques.   També   produeix   un   pigment   rosa   que   sí   difon   amb   el   medi,   la   pirimina.     S’utilitzava   com   a   marcador   pel   seu   color   vermell,   però   es   va   veure   que   també   podia   actuar   com   a   patogen   oportunista.   Tenen   una   resistència   molt   alta   als   antibiòtics.     GÈNERE  Yersinia         Microorganismes   adaptats   a   temperatures   baixes   (animals,   25ºC)   per   tant   en   l’home,  37ºC  són  immòbils,  però  que  també  creixen  a  temperatures  de  nevera,   4ºC.   Yersinia  pestis       Bacteri  causant  de  la  peste  bubònica  o  mort  negra.     Factors  de  patogenicitat     •   Càpsula   proteica:   codificada   per   un   plasmidi   que   li   dona   molta   resistència   a   ser   fagocitada.   Produeix   unes   proteïnes   defosforiladores   que   aturen   el   procés  de  fagocitosi  i  indueixen  a  l’apoptosi  del  macròfag.     •   Adhesines   •   PSF  (una  modificació  de  LPS).   •   Filaments  d’actina:  modifiquen  la  seva  activitat   •   Producció  de  citocines.   Alteren  tota  la  resposta  immunològica.     PESTE  BUBÒNICA     És   una   zoonosi   que   es   transmet   entre   animals   mitjançant   les   puces,   l’home   es   pot   infectar  per  dues  vies;  entrant  en  contacte  amb  animals  i  sigui  picat  per  una  puça   infectada,  però  no  es  la  més  comú,  o  bé  que  la  puça  infecti  una  rata  i  que  aquesta   entri  en  contacte  amb  l’home,    s’estén  pel  sistema  limfàtic.     També  hi  ha  la  possibilitat  de  transmissió  persona-­‐‑persona  per  inhalació,  només   quan  la  bactèria  ja  esta  adaptada  i  comença  a  multiplicar-­‐‑se  al  pulmó  de  l’hoste.     És  una  malaltia  que  ha  provocat  moltes  pandèmies,  possiblement  la  bactèria  que   ha  produït  més  morts  del  món.  El  70%  de  les  persones  infectades  moren  i  si  no  es   tracta  en  2-­‐‑4  dies  mort.     Manifestacions  clíniques     S’inicia   amb   un   període   d’incubació   d’una   setmana,   apareix   febre   alta,   malestar,   cansament   i   són   molt   característics   els   bubons,   nòduls   limfàtics   inflamats   com   a   conseqüència  del  sistema  immune.     També  apareix  una  coloració  negra  degut  a  la  falta  d’oxigen.     Tractament  i  diagnòstic:  antibiòtics  i  sobretot  detecció  ràpida.     Profilaxi:  vacuna,  però  molt  poc  eficaç.     (Possible  arma  biològica!)     Yersinia  enterocolytica     •   Mòbil  a  temperatures  baixes,  també  creix  a  T  nevera.   •   H:  medi  ambient  i  tracte  digestiu  d’animals,  sobretot  porcs.   •   Divisió  en  funció  de  l’antígen,  la  principal  infecció  a  Espanya  es  pel  serotip   0;3.     Bacteri   invasor   de   les   cèl·lules   del   tracte   digestiu,   quan   són   fagocitades   pels   macròfags    i  els  mata  induint  apoptosi  (PIF).     Produeix  una  toxina  termostable,  s’inactiva  a  temperatures  <30ºC,  es  creu  que  és   una  toxina  preformada  en  l’aliment  contaminat,  és  a  dir  no  es  produeix  en  el  nostre   organisme.     La   simptomatologia   és   febre,   dolor   abdominal   degut   a   la   lesió   a   l’intestí   prim,   normalment  a  la  zona  terminal  de  l’ili,  on  es  queda  retingut  als  nodes  limfàtics  de   l’engonal   i   allà   provoca   una   lesió   dolorosa   que   es   pot   confondre   amb   una   apendicitis.     La  dosi  infecciosa  és  alta.                         TEMA  8.  ϒ-­‐PROTEOBACTERIA  III     Família  Vibrionaceae   GÈNERE  Vibrio             §   129  és  una  prova  ràpida  de  laboratori  per  a  diferenciar.   §   TCBS  (tiosulfat  citrat,  sals  biliars,  sacarosa)  és  un  medi  característic  per  al   cultiu,  si  és  (+)  s’observen  colònies  grogues.   §   Alcalinòfils,  creixen  en  condicions  alcalines,  són  molt  sensibles  a  l’acidesa   de  l’estómac.       Vibrio  cholerae         Microorganisme  causant  del  còlera,  aquesta  malaltia  només  es  produïda  per  les   espècies  amb  serotip  0;139  i  0;1,  que  a  més  han  de  produir  la  toxina,  produïda  per   bacteriòfags  que  infecten  el  MO.  La  resta  produeixen  processos  de  gastroenteritis   lleus.                           CÒLERA     •   Apareix  com  a  grup  d’epidèmies  o  com  a  casos  aïllats.   •   50-­‐‑60%  mort  sense  tractament.             Factors  de  patogenicitat     •   Exotoxina  colèrica     Produïda  per  dos  bacteriòfags,  CTX0  i  TCP0,  el  primer  infecta  els  bacteri  i  els  hi   passa  informació  genètica,  entre  la  qual  pilis  tipus  IV.  El  segon  fago  s’adhereix  al   pili  i  es  quan  es  comença  a  produir  la  toxina.     És  una  toxina  tipus  AB  que  activa  el  sistema  adenilat-­‐‑ciclasa  i  provoca  la  pèrdua   d’aigua  i  ions  de  les  cèl·lules  fins  a  la  mort.     •   Adhesines,  hemolisines  i  neuramidases.     Hàbitat:  copèpodes,  hàbitat  aquàtic,  infecta  a  l’home  per  ingesta  contaminada.   Quan  arriba  a  l’intestí  el  medi  àcid  l’elimina,  es  necessita  una  fossis  molt  alta  >108   uc/mL.     Semiologia:  femtes  aquoses,  gran  deshidratació.  Hi  ha  una  pèrdua  d’aigua  d’1L/h.     Tractament:  acitromicina,  també  es  busca  parar  la  deshidratació.     Profilaxi:  control  de  la  contaminació  de  l’aigua  i  vacuna,  però  té  una  protecció   escassa.     Vibrio  parahaemolyticus         Factors  de  patogenicitat     Hemolisina  kanagawa:  enterotoxina  a  nivell  del  tracte  digestiu.       Incidència:  molt  freqüent  en  països  amb  consum  de  peix  cru,  té  una  dosis   infecciosa  alta,  108-­‐‑109  uc/mL.     Semiologia:  és  molt  característic  una  diarrea  explosiva  (24-­‐‑48h).  És  una  malaltia   autolimitada.     Tractament:  tetraciclina  +  rehidratació.       Vibrio  vulnificus         Factors  de  patogenicitat     •   Càpsula:  capacitat  d’invasió,  impedeix  la  fagocitosi  produint  l’apoptosi  dels   macròfags.     Semiologia:  provoca  septicèmia,  infeccions  en  ferides  (necrosi,  tumefacció,  febre,   etc.).  Sense  tractament  20-­‐‑30%  mortalitat.     Tractament:  antibiòtics  combinats.     Bactèries  bioluminiscents   Vibrio  fischeri           Família  Aeromonadaceae   GÈNERE  Aeromonas     Aeromonas  hydrophyla                   Aeromonas  salmoncida  à  piscifactories,  problemes  econòmics  importants.       Família  Pasteurellaceae   GÈNERE  Pasteurella   Pasteurella  multocida     -­‐‑  Adaptat  a  l’home  i  animals.   -­‐‑  Es   troba   com   a   biota   normal   de   molts   animals,  sobretot  gats  (50-­‐‑90%).             GÈNERE  Haemophilus     §   Agar  xocolata.   §   No  vida  lliure,  sempre  en  un  hoste.   §   Requereixen  factor  X  i  V.           Haemophilus  influenzae     -­‐‑   Adaptat  a  viure  al  cos  humà,  molt  exigent.   -­‐‑   Adherència  i  càpsula  antigènica  (tipus  B).                     Pot  produir:     •   Meningitis  infantis:  es  passa  per  via  respiratòria.   •   Epiglotitis:   inflamació   de   l’epiglotis,   sense   tractament   100%   mort,   dificulta   la  respiració.   •   Bacterièmia:  bactèries  en  sang.     Els  bacteris  no  capsulars  els  podem  tenir  com  a  biota  normal  del  tracte  respiratori,   quan   per   algun   constipat   o   altres   causes   infeccioses   pot   produir   otitis,   sinusitis,   conjuntivitis  o  pneumònia  (patogen  oportunista).     Tractament:  molta  resistència  als  antibiòtics,  si  hi  ha  brots  s’administra  tractament   antibiòtic  de  prevenció  amb  rifampicina.     Profilaxi:  vacuna  obligatòria  contra  elements  de  la  càpsula,  (2,4,6  i  18  mesos).     Haemophilus  ducrey     -­‐‑  Incidència  baixa.   -­‐‑  Molt  exigent.           Bacteri   causant   d’una   ETS,   xancre   tou   o   xancroid.   Es   caracteritza   per   l’aparició   d’una  llaga  o  xancre  tou,  és  molest  i  dolorós  (a  diferència  de  la  sífilis),  també  poden   sortir  bubons  inflamats  als  engonals  sobretot.  Moltes  vegades  asimptomàtic.       Tractament:  eritromicina.     TEMA  9.  δ  i  ε  PROTEOBACTERIA         Família  Campylobacteriaceae   GÈNERE  Campylobacter     -­‐‑   Bacil  gram(-­‐‑)  una  mica  corbat.               La  ureasa  (-­‐‑)  és  clàssica  per  a  diferenciar  amb  helicobacter.     Campylobacter  jejuni  i  Campylobacter  coli                     Produeixen   la   mateixa   infecció;   gastroenteritis   amb   processos   diarreics.   Aquests   processos  són  els  més  freqüents  després  de  les  salmonel·losis.     Factors  de  patogenicitat           Campylobacter  fetus  subesp.  fetus             -­‐‑  Poc  freqüent  però  molt  greu.     Factors  de  patogenicitat     •   Càpsula:   propietats   antifagocitàries,   els   permet   envair   les   cèl·lules   dels   teixits.           Família  Helicobacteriaceae   GÈNERE  Helicobacter         Un  cop  agafada  la  mostra  s’ha  de  sembrar  immediatament  en  agar  sang.     Helicobacter  pylori     Pot   formar   part   de   la   biota   normal   o   pot   produir   irritacions,   ulceres   i   fins   i   tot   processos  cancerígens.  Viuen  en  el  càrdies,  cos  i  antre  de  l’estómac.     Factors  de  patogenicitat           •   •   •   •   Mobilitat  i  adherència,  es  fixen  a  la  zona  profunda  de  la  mucosa  gàstrica.   Ureasa  i  proteasa  à  inflamació.   Endotoxines.   Catalasa  i  superoxidodismutasa  à  inflamació.   TEMA  10.  ANAEROBIS                                               Família  Bacteroidaceae   GÈNERE  Bacteroides     Creixen   en   presència   de   sals   biliars,   per   tant   es   reproduiran   al   tracte   digestiu.   Forma   part   de   la   biota   normal  del  colon,  però  pot  infectar  altres  hàbitats.             Bacteroides  fragilis     És   el   patogen   anaeròbic   que   s’aïlla   més   freqüentment   en   la   clínica,   produeix   infeccions   endògenes   a   les   zones   pròximes   al   seu   hàbitat,   com   apendicitis,   abscessos  en  l’abdomen,  etc.       -­‐‑  Resistent  als  β  lactàmics.   -­‐‑  S’administra  clindomicina  o  metronidazol.               Família  Prevotellaceae   GÈNERE  Prevotella     Degraden   els   sucres   i   són   sensibles   a   les   sals   biliars,   no   els   trobarem   al   TGI   sinó   a   la   zona   genital,   tracte   respiratori  superior  i  boca.           Prevotella  melalinogenica             Quan   creixen   en   medis   de   cultiu   les   colònies   són   negres   a   causa   d’un   pigment   anomenat  protohemina,  emet  florescència  vermella  a  la  llum  UV.     Produeix  infeccions  dentals,  abscessos,  infeccions  mixtes  a  la  vagina,  sinusitis,  etc.     Família  Fusobacteriaceae   GÈNERE  Fusobacterium     -­‐‑  Com  a  producte  de  fermentació  produeixen  butirat.               Fusobacterium  nucleatum               Produeix  l’angina   de   Vincent,  llagues  en  genives  de  persones  immunodeprimides   que  desprenen  mala  olor.       Per   al   diagnòstic   es   fa   una   extensió   en   porta   i   quan   es   tenyeix   s’observa   una   associació  entre  espirils  i  fusobactèries.       TEMA  11.  CHLAMYDIAS     Família  Chlamydiaceae         Les   Chlamydia   tenen   una   forma   externa   molt   resistent   i   condensada   que   pot   sobreviure   en   condicions  ambientals,  aquesta  forma  s’anomena   corpuscle   elemental.   Són   cèl·lules   sense   peptidglicà,   amb   una   proteïna   amb   cisteïna   que   forma   ponts   d’H   molt   resistents.   Aquesta   és   la   forma  infecciosa.     Quan  es  posen  en  contacte  amb  les  membranes  mucoses  indueixen  la  fagocitosi,  un   cop   dins   el   fagosoma   inhibeixen   la   fusió   amb   el   lisosoma   i   canvien   a   la   forma   corpuscle  reticulós,  la  qual  comença  a  multiplicar-­‐‑se.  Quan  s’han  replicat  tornen  a   la  forma  infecciosa  i  surten  a  l’interior,  lisant  la  cèl·lula  hoste.     GÈNERE  Chlamydia   §   Patògens  exclusius  de  l’home.     Chlamydia  trachomatis     -­‐‑  PIO  en  mucoses  (ulls,  aparell  respiratori,   tracte  genital,  etc.),  produeix  dany  tissular   i  inflamació.   -­‐‑  Quan  una  persona  s’infecta  no  es  dona   immunitat.               Tracoma:   infecció   als   ulls   que   causa   lesions   a   les   parpelles   causant   ceguera,   es   transmet  per  contacte  persona-­‐‑persona  (mans  contaminades).     Uretritis,   cervicitis,   etc.   En   l’home   provoca   molèsties   per   orinar   i   exsudat   purulent,  tot  i  que  en  un  25%  pot  ser  asimptomàtic.  En  les  dones  es  produeix  una   infecció  de  l’endocèrvix  i  es  asimptomàtic  en  un  80%  dels  casos.  Sense  tractament   causa  una  infecció  inflamatòria  pèlvica  amb  lesions  a  les  trompes  que  poden  portar   a  la  infertilitat.     Conjuntivitis   d’inclusió:  en  adults  es  transmet  per  contacte  amb  mans  brutes,  en   nonats  hi  ha  transmissió  de  la  mare  durant  el  part;  és  menys  agressiva,  ja  que  no   sol  provocar  ceguera.     També  pneumònies  en  nonats,  no  són  mortals  però  deixen  lesions  greus.     GÈNERE  Chlamydophila   Chlamydophila  pneumoniae     El  reservori  és  l’home  i  provoca  processos  respiratoris,  es  transmet  per  via  aèria,   pot  produir  processos  asimptomàtics  o  bé:     -­‐‑  Pneumònia  caminant.   -­‐‑  Arteriosclerosis,  infart?     Chlamydophila  psittaci     -­‐‑  Transmissió  per  inhalació.   -­‐‑  Reservoris:  aus.     Agent   causant   de   la   psitacosis,   molt   poc   freqüent,   el   reservori   són   els   animals,   normalment   aus   en   captivitat   que   eliminen   el   microorganisme   per   les   femtes   i   l’home   les   pot   inhalar.   Es   caracteritza   per   símptomes   generals   (mal   de   cap,   calfreds),  febre  i  pneumònia  atípica.       TEMA  12.  BACILLUS    I  CLOSTRIDIUM             Família  Bacillaceae     GÈNERE  Bacillus       Són  bacteris  amb  capacitat  per  a  formar  espores   amb   àcid   dipicolínic,   que   els   dona   resistència   a   la   calor   i   la   dessecació.   Per   a   eliminar   aquestes   espores   s’utilitza   un   cicle   que   es   repeteix   tres   vegades,   l’esterilització   fraccionada:   ebullició   a  100ºC  (20min),  incubació  a  T  ambient  i  segona   ebullició.     Bacillus  anthracis       Bacillus  forma  llargues  cadenes  de  cocs  immòbils,  és   una   zoonosi   que   infecta   als   humans   quan   entren   en   contacte  amb  herbívors  infectats.       Els   factors   de   patogenicitat   són   la   càpsula   antifagocítica,   la   toxina   letal   que   produeix   mort   cel·lular  a  l’endoteli  dels  capil·lars  i  pot  desembocar   a   xoc   sèptic.     La   toxina  edema   augmenta   la   sortida   de  líquid  cel·lular  produint  edema.             Aquest  microorganisme  produeix  l’àntrax  o  carbunco  i  la  simptomatologia  la   marquen  les  toxines,  diferenciem  tres  tipus:     •   Àntrax  cutani:  infecció  de  la  pell  en  contacte  amb  l’espora,  de  manera  que   el   microorganisme   creix   a   aquesta   zona   causant   una   lesió   negra,   malestar   general  i  inflamació  dels  nòduls  limfàtics.  Pot  curar-­‐‑se  sense  tractament.   •   Carbunco   pulmonar:   produït   per   la   inhalació   d’espores,   té   una   simptomatologia  gripal  durant  tres  dies  mentre  dura  la  formació  de  toxines,   aquestes  produeixen  un  fallo  respiratori  irreversible  que  causa  la  mort.  És   molt  difícil  de  diagnosticar.   •   Carbunco   digestiu:   és   el   menys   comú,   es   formen   úlceres   al   lloc   de   la   infecció,  inflamació  dels  nòduls  propers,  edema  i  septicèmia.     Tractament     En   alguns   casos   no   respiratoris   es   pot   curar   sense   tractament,   tot   i   que   es   recomanable   ja   que   redueix   molt   la   simptomatologia.   L’antibiòtic   d’elecció   és   la   penicil·lina,  però  l’àntrax  pulmonar  n’és  resistent  i  s’administra  ciprofloxacina.       Profilaxi:  vacuna  que  s’administra  a  animals  o  persones  de  risc.     Bacillus  cereus     Produeix   processos   suaus   que   moltes   vegades   passen   desapercebuts.   Tenen   un   rang   de   temperatura  elevat  i  produeixen  diverses  toxines.     •   Enterotoxina  termoestable     No   es   sap   com   actua,   però   es   relaciona   amb   l’arròs,   es   creu   que   es   preforma   als   aliments,   actua  de  forma  molt  ràpida.       •   Enterotoxina   termolàbil:   té   un   mecanisme   com   el   d’adenilat   ciclasa,   que   produeix   diarrea   i   deshidratació.   Pot   sobreviure   al   procés   de   cocció   si   l’aliment  està  poc  fet,  sobretot  en  carns  i  verdures  saltejades.           Bacillus  thuringensis       No  és  patogen,  és  un  insecticida  biològic,  quan  esporulen  formen  un  cristall  de   proteïna  que  si  es  ingerit  per  insectes  adquireixen  el  bacteri  i  aquest  infecta  el   tracte  digestiu,  provocant  la  mort  per  inanició.     Família  Clostridium   GÈNERE  Clostridium         El  gènere  Clostridium  es  caracteritza  per  ser  formadors  d’aerospores  deformants  i   fermentadors,   ja   que   no   tenen   la   cadena   de   transport   d’electrons   completa,   utilitzen   sucres   com   a   substrats   per   a   produir   àcid   butílic   o   una   barreja   de   acetona   i  butanol.  També  fermenten  la  cel·lulosa,  acumulant  àcids  i  alcohols  al  medi.  A  més,   poden  créixer  a  partir  de  la  fermentació  d’aminoàcids  per  la  reacció  de  Streakland,   produint  una  olor  molt  desagradable.     Clostridium  botulinum         -­‐‑  Tota  la  simptomatologia  està  associada  a  la  toxina,  el  risc  de  mort  és  elevat.     Factors  de  patogenicitat     •   Toxina  botulínica:   és   un   polipèptid   termolàbil   que   actua   a   nivell   del   SN   i   que  és  resistents  al  pH  àcid.  Es  produeix  òptimament  en  anaerobiosis,  el  seu   mecanisme  d’acció  és  que  ja  ve  preformada  en  aliments,  sobretot  conserves.   Quan   arriba   al   TGI   s’absorbeix   i   passa   la   sang   i   fins   a   les   terminacions   nervioses  colinèrgiques,  on  inhibeix  l’alliberació  de  ACH.  Això  provoca  una   inhibició  de  la  contracció  muscular  i  paràlisis  del  múscul  esquelètic.   La   toxina   però   també   té   utilitat   clínica,   ja   que   s’utilitza   per   al   tractament   de   processos  musculars,  com  l’estatisme,  que  tenen  una  hipertensió  muscular.   A  més  també  és  s’aplica  en  cosmètica.     BOTULISME  ALIMENTARI     La   toxina   preformada   s’ingereix   i   hi   ha   un   període   d’incubació   curt   (12-­‐‑24h),   els   símptomes   associats   són   paràlisis   muscular,   debilitat,   vòmits,   nàusees,   visió   borrosa,  dificultat  en  la  parla,  tragar  i  respiratòria.  Pot  ocasionar  una  insuficiència   respiratòria  i  una  parada  cardíaca.  Sense  tractament  mort  en  3-­‐‑6  dies.     BOTULISME  DE  LES  FERIDES     Infecció  poc  freqüent,  associada  a  drogoaddictes,  és  un  procés  lent  però  amb  una   simptomatologia  similar  a  l’anterior.     BOTULISME  DEL  LACTANT     S’associa   a   alguns   casos   de   mort   súbdita,   ja   que   els   recent   nascuts   tenen   la   biota   del  TGI  poc  desenvolupada,  això  permet  el  creixement  d’aquest  bacteri  i  produir  la   mort,  hi  pot  arribar  a  traves  de  la  mel,  pols,  etc.     Tractament:  s’intenta  anul·lar  la  toxina  amb  suero  i  facilitar  la  respiració.         Profilaxi:   s’administra   una   vacuna   a   persones   de   risc,   com   treballadors   de   laboratoris  especialitzats.     Clostridium  tetani         -­‐‑  Bacteri  causant  de  la  malaltia  del  tètanus.     Factors  de  patogenicitat     •   Toxina  tetanoespasmina  (130  microgr  poden  matar  una  persona  adulta).   És  una  neurotoxina  que  actua  a  nivell  del  sistema  nerviós.   Mecanisme  d’acció:  entrada  a  través  d’una  ferida  petita  però  profunda,  que  es  trobi   en   poc   contacte   amb   l’oxigen,   el   bacteri   creix   a   aquesta   zona   i   produeix   grans   quantitats   de   toxina   que   és   expulsada   quan   el   microorganisme   es   lisa.   Aquesta   toxina  circula  fins  al  SN  i  a  través  de  neurones  arriba  fins  a  les  motoneurones  de  la   medul·la,   inhibint   les   glicines   i   causant   una   hipercontracció   persistent   de   la   musculatura.     TÈTANUS       •   Període  d’incubació  que  pot  anar  des  de  dies  fins  a  setmanes.   •   Contracció  dels  músculs  “masticadors”  de  la  boca,  conegut  com  a  trismus,   després  s’estén  per  la  cara  i  produeix  una  modificació  de  l’expressió  facial,   clínicament  conegut  com  a  rissa  sardònica.   •   En   la   fase   final,   es   desenvolupa   una   rigidesa   a   l’esquena   o   opistòton,   que   impedeix  que  es  pugui  estar  estirat.   •   Fallada  respiratòria,  cardíaca  i  mort.     Tractament:  busca  la  neutralització  de  la  toxina  amb  suero,  també  antibiòtic  contra   el  bacteri.     Profilaxi:   vacuna   preventiva   que   s’administra   cada   10   anys.   Es   tracta   de   la   triple   bacteriana  que  inclou  diftèria,  tos  ferina  i  tètanus.     Família  Clostridiaceae   GÈNERE  Clostridium   Clostridium  perfringens           Pertany   al   grup   dels   clostridis   histològics,   degraden   ràpidament   els   teixits.   Produeixen  una  hemòlisis  doble  alfa-­‐‑beta,  s’observa  una  rodanxa  incolora  i  una  a   l’exterior  verda.     Per  a  la  identificació  es  realitza  una  prova  bioquímica  de  fermentació  tumultuosa   de  la  llet,  una  reacció  molt  ràpida  i  agressiva.     C.   perfringens   el   tenim   com   a   biota   normal   del   tracte   digestiu   i   s’utilitza   com   a   indicador  de  contaminació  fecal  de  les  aigües,  sobreviu  molt  temps  en  l’aigua,  no  es   pot  determinar  si  la  contaminació  és  recent  o  no.     Factors  de  patogenicitat     •   Toxina  α:  trenca  parets  i  membranes  de  cèl·lules   •   Toxina   β:   la   produeix   un   grup   molt   específic   i   actua   a   nivell   de   tracte   digestiu  produint  necrosi  de  les  cèl·lules  i  teixits.   •   Toxina  τ:  hemolitza  els  emeties  i  afecta  a  la  permeabilitat  vascular.   •   Toxina  μ:  enzim  que  ajuda  a  la  dispersió  del  microorganisme  en  els    teixits.   •   Enterotoxina:  component  de  l’espora  que  pot  produir  processos  diarreics.     Manifestacions  clíniques     •   Intoxicació  alimentària  suau:  causada  per  ingerir  aliments  d’origen  animal   que   contenen   espores   de   Clostridium   i   durant   la   cocció   passen   a   forma   vegetativa   (infecciosa).   Arriben   al   tracte   digestiu   i   degut   al   pH   tornen   a   desenvolupar   l’espora   i   expressen   toxines   que   produeixen   processos   diarreics  aquosos.     •   Infeccions  en  teixits  “blandos”:  es  produeix  una  necrosis  a  aquest  teixit,  no   arriba  al  muscular,  i  produeix  cel·lulitis.     •   Gangrena:   infeccions   profundes   a   la   pell,   clàssicament   extremitats,   si   el   bacteri   l’infecta   produeix   una   necrosi   del   teixit   muscular,   si   aquesta   és   molt   greu  acaba  en  una  amputació.   •   Endometritis:   gangrena   a   l’endometri,   produït   com   a   conseqüència   d’avortaments  no  controlats.     Tractament:  oxigenar  la  zona  infectada  i  altres  dosis  d’antibiòtics.     Clostridium  difficile         Les   infeccions   es   produeixen   a   persones   que   es   troben   en   un   tractament   amb   penicil·lina   o   similars   i   es   produeix   una   davallada   de   les   concentracions   de   biota   normal.   Clostridium   és   resistent   a   aquest   tipus   d’antibiòtic   i,   algunes   persones   el   tenen  com  a  biota  normal,  quan  es  produeix  un  desequilibri  de  les  concentracions   aquest   bacteri   es   reprodueix   i   secreta   una   enterotoxina   i   citotoxina   que   actuen   conjuntes  produint  processos  diarreics.     Manifestacions  clíniques     •   Processos  diarreics  suaus  (tractament  sense  antibiòtics).   •   Processos  diarreics  greus  (canviar  el  tipus  d’antibiòtic,  ex.  vancomicina).   •   Asimptomàtic.   •   Enterocolitis  pseudomembranosa     Les  recaigudes  són  molt  característiques,  perquè  els  antibiòtics  només  eliminen  les   formes  vegetatives,  no  les  espores.
TEMA  13.  COCS  GRAM(+)  I         Família  Micrococcaceae   GÈNERE  Micrococcus       §  Creix  en  medi  selectiu  MSA.   §  Presenta  pigments  carotenoides  que  no  difonen  al  medi.   §  O/F  (+/-­‐‑).     Micrococcus   luteus   à   No   és   patogen,   però   a   nivell   clínic   és   molt   important   diferenciar-­‐‑lo  dels  cocs  patògens.     GÈNERE  Planococcus   Planococcus  citreus           Família  Staphylococcus   GÈNERE  Staphylococcus       §  O/F  (+/+).   §  Creixement  en  MSA.   §  Per  a  la  diferenciació  amb  Stomatococcus  es  realitza  la  prova  de  la  lisostafia,  un   enzim  que  hidrolitza  les  parets  de  Staphylococcus.   §  Tots  són  coagulasa  (-­‐‑)  menys  S.  aureus.     Staphylococcus  aureus     -­‐‑   També  es  coneix  com  a  Staphylococcus  dorat,  degut  al  pigment  carotenoide  que   produeix  i  tenyeix  les  colònies  grogues.     -­‐‑  Pot  produir  llims  que  els  atorguen  una  forma  adhesió.     Factors  patogenicitat     Components  estructurals:   •   Càpsula:  difícil  d’observar  in  vitro,  es  produeix  quan  hi  ha  una  infecció  per  a   evitar  la  fagocitosi.   •   Peptidglicà:   actua   com   a   endotoxina   (no   és   una   endotoxina   perquè   només   es  troben  en  gram(-­‐‑),  però  realitza  la  mateixa  funció).   •   Àcids   teïcoics:   antígens   de   superfície   i   processos   d’adhesió   específics   amb   fibronectines.   Enzims:   •   Coagulasa:   transforma   el   fibrinogen   en   fibrina   insoluble,   produeix   una   coberta  de  protecció  al  voltant  del  microorganisme.   •   Catalasa:  degrada  l’oxigen  a  peròxid  i  CO2.   •   Hialuronidasa:  degrada  l’àcid  hialurònic  i  permet  la  invasió  de  teixits.   •   Lipasa:  degrada  àcids  grassos.   •   DNAsa:  degrada  el  DNA.   Toxines:     •   Enterotoxina  termoestable,  diferenciem  entre  A,  preformada  als  aliments,  i   B,  es  troba  al  tracte  digestiu.   •   T.   exfoliantina:   dermotròpica,   trenca   les   unions   entre   les   diferents   capes   de   la   pell   i   provoca   una   descamació.   És   antigènica   i   produeix   una   resposta   immunològica.   •   T.   del   xoc   tòxic:   exotoxina   termoestable   que   es   pot   produir   en   qualsevol   zona   del   cos,   traspassa   els   teixits   i   arriba   a   la   sang   produint   un   xoc   generalitzat.     Manifestacions  clíniques     •   Síndrome  de  la  pell  escaldada  o  malaltia  de  Ritter.   Comença  amb  l’aparició  de  lesions  eritematoses  a  la  boca  que  es  dispersen  per  tot   l’organisme.   No   sol   ser   greu   però   pot   provocar   infeccions   secundàries.   La   simptomatologia  va  associada  a  la  toxina  exfoliativa.   •   Impetigen  “ampollar”   Degut  a  una  sobreinfecció  de  la  pell,  apareixen  ampolles  amb  un  líquid  groguenc,   degut  a  la  resposta  immunològica  sobre  les  toxines  exfoliatives.  No  es  molt  greu.   •   Intoxicació  alimentària   Produïda   per   la   ingesta   d’un   aliment   contaminat,   normalment   amb   altes   concentracions  del  microorganisme.  Apareixen  nàusees  i  vòmits  durant  un  període   de  temps  curt,  una  o  dues  hores.  La  toxina  s’elimina  per  recalentament  normal.   •   Enterocolitis   Degut   a   un   tractament   amb   antibiòtics   als   quals   S.   aureus   és   resistent,   que   desequilibra   la   biota   normal   i   afavoreix   un   sobrecreixement   del   bacteri   al   tracte   digestiu.  La  producció  de  toxines  irrita  i  danya  la  pell.   •   SST  (síndrome  del  xoc  tòxic)   Produïda   per   la   toxina   SST,   causa   una   simptomatologia   greu   a   nivell   de   tot   l’organisme,   sobretot   associada   a   dones   que   utilitzaven   tampons   d’elevada   absorció   i   es   portaven   durant   moltes   hores,   generant   un   ambient   ideal   per   al   desenvolupament   del   microorganisme,   el   qual   creixia   i   alliberava   les   corresponents  toxines.   Generalment   cursa   amb   febre,   exantema   i   descamació   per   tot   el   cos   i   un   mal   funcionament   intestinal,   renal,   etc.   Sense   diagnòstic   ni   tractament   pot   produir   la   mort.   •   Impetigen   Malaltia   superficial   de   la   pell   que   produeix   lesions   amb   crostes,   afecta   sobretot   a   nens  petits.   •   Fol·liculitis   Inflamació  dels  fol·licles  pilosos  que  desenvolupen  infeccions  amb  pus.   •   Furóncol   Grans   nòduls   cutanis   plens   de   pus   i   molt   dolorosos,   poden   causar   febre   i   alguns   s’han  de  tractar  quirúrgicament.   •   Ferides   Poden  donar-­‐‑se  després  d’una  intervenció  quirúrgica  si  s’introdueixen  i  colonitzen   la   pell,   es   caracteritza   per   l’aparició   d’eritema,   dolor   i   acumulació   de   pus.   Es   pot   complicar  i  produir  una  bacterièmia.   •   Endocarditis   Infecció   del   teixit   cardíac   molt   greu,   el   bacteri   hi   sol   arribar   degut   a   una   bacterièmia.   S’uneix   a   les   vàlvules   i   produeix   lesions   al   teixit   que   provoquen   un   mal  funcionament.  Tractament  amb  antibiòtics  i  cirurgia.     •   Osteomielitis   Infeccions   a   l’os   que   es   caracteritzen   per   dolor   agut   i   febre   elevada,   té   un   diagnòstic  molt  difícil.     Staphylococcus  epidermis         Família  Micrococcaceae   GÈNERE  Stomatococcus   Stomatococcus  mucilaginosus           TEMA  14.  COCS  GRAM(+)  II     Família  Streptococcaceae   GÈNERE  Streptococcus             Streptococcus  pyogenes       Factors  de  patogenicitat               Manifestacions  clíniques             Tractament:  molt  sensible  a  la  penicil·lina  i  beta  lactàmics.     Streptococcus  agalactiae             Streptococcus  pneumoniae           Factors  de  patogenicitat         Manifestacions  clíniques     Els   humans   són   el   reservori,   ja   que   habiten   al   tracte   respiratori   superior   (nasofaringe)   i   es   transmet   per   via   aèria.   Pot   causar   pneumònia   extrahospitalària,   otitis,   sinusitis   o   meningitis   dels   nonats.   És   molt   greu   i   deixa   lesions  permanents.     Grup  Streptococs  Viridans               Família  Enterococcus   GÈNERE  Enterococcus         Factors  de  patogenicitat     •   Adherència     •   Resistència   antibiòtics,   el   trobem   al   tracte   digestiu   i   pot   infectar   altres   zones.   •   Enzims  extracel·lulars.     Enterococcus  faecalis         Aquest  bacteri  el  tenim  com  a  biota  normal  en  altes  concentracions,  s’utilitza  com  a   indicador  de  contaminació  fecal,  aquesta  pot  ser  immediata  o  més  llarga  ja  que  té   certa  resistència  a  l’aigua.     Produeix   contaminacions   endògenes,   en   hospitals   o   bé   exògenes,   ambientals.   En   ambdós  casos  produeix  infeccions  urinàries,  endocarditis,  etc.     Família  Peptococcaceae   GÈNERE  Peptococcus       Peptococcus  niger     També  el  trobem  com  a  biota  normal  al  tracte  digestiu  i  tracte  genital.     TEMA  15.  BACTERIS  DE  L’ÀCID  LÀCTIC         Són   microorganismes   que   no   tenen   cadena   de   transport   d’electrons,   només   fermenten  sucres  de  dos  formes  diferents:     •   Homolàctica:  l’únic  producte  final  és  l’àcid  làctic.   •   Heterolàctica:   com   a   producte   final   obtenim   una   mescla   de   compostos,   com     àcid  làctic,  àcid  acètic,  etanol  i  també  hi  ha  producció  de  gas  (CO2).     Totes   dues   es   caracteritzen   per   produir   una   acidificació   del   medi,   creixeran   a   un   pH  4-­‐‑5  i  són  molt  exigents.  Tenen  uns  enzims  que  eliminen  les  formes  tòxiques  de   l’oxigen,  de  manera  que  poden  créixer  encara  que  siguin  anaeròbiques.     Família  Leuconostococcaceae   GÈNERE  Leuconostoc       Leuconostoc  mesenteroides       Creixen   en   habitats   rics   en   nutrients,   són   bacteris   exigents.   Poden   provocar   problemes   però   principalment   són   útils   per   a   la   producció   de   dextrans,   uns   espessants.     Leuconostoc  cremoris:  fabricació  de  formatges.     Família  Oenococcaceae   GÈNERE  Oenococcus         Oenococcus  oenos     Realitzen  la  fermentació  alcohòlica,  a  més  pot  haver-­‐‑hi  una  segona  fermentació  a   partir  de  l’àcid  màlic,  produint  àcid  làctic.  Aquesta  fermentació  és  útil  per  a  la   conservació  i  millora  del  gust  del  vi,  el  qual  perd  acidesa.     Família  Lactobacillaceae   GÈNERE  Pediococcus         à  No  és  perjudicial  però  dona  mal  gust  a  la  cervesa.                   Família  Streptococaceae   GÈNERE  Lactococcus     S’utilitza   en   la   producció   de   diferents   formatges,   iogurts   i   mantegues,   com   a   conseqüència   de   les   fermentacions   s’acumula   diacetil.   Algunes   espècies   també   produeixen   proteases,   que   donen   al   formatge   una   constitució   més   tova.   També   produeixen  un  antibiòtic,  la  nisina.     Família  Lactobacillaceae   GÈNERE  Lactobacillus         Aïllats  de  l’home:     Lactobacillus  acidophilus   (B.  döderlain)   es   troben   a   la   vagina   com   a   biota   normal,   sobretot  en  etapes  productives  de  la  dona,  ja  que  quan  produeixen  més  estrògens   s’acumula  més  glicogen,  els  nutrients  d’aquests  microorganismes,     Lactobacillus   salivarius:   viuen   a   la   boca   i   poden   danyar   la   dentina   produint   caries.     Aïllats   de   vegetals:   canvien   les   propietats   dels   fruits,   s’utilitzen   per   a   produir   pinsos  en  baixes  condicions  d’oxigen.     Lactobacillus  brevis   Lactobacillus  casei   Lactobacillus  acetotolerans     Aïllats  de  la  llet  i  derivats:     Lactobacillus  helveticus   Lactobacillus  delbrueckii  subesp.  Bulgaricus   Lactobacillus  kefiranofaciens   Lactobacillus   bifermentans:   si   un   nonat   s’alimenta   de   llet   materna   els   primers   mesos   de   vida   bifidobacterias   són   els   primers   bacteris   de   biota   normal   que   adquireixen,  en  canvi  si  no  és  llet  materna  són  els  bacteris  làctics.       Aïllades   de   la   carn:   el   gust   de   la   carn   depèn   de   l’inòcul   que   s’afegeix   per   a   la   fermentació.     Lactobacillus  brevis   Lactobacillus  alimentarius   Lactobacillus  curvatus     Família  Erysipelotrichaceae   GÈNERE  Erisipelotrix         Erisipelotrix  rhusiopatie     -­‐‑   Porc:  “mal  rojo”.   -­‐‑   Home:  Erisipeloide.   L’erisipeloide   és   una   zoonosi   que   prové   del   porc,   es   poc   freqüent,   produeix   lesions   a  la  pell  en  ferides  que  s’han  infectat.     Família  Listeriaceae   GÈNERE  Listeria       Listeria  monocytogenes         Les  persones  immunodeprimides  i  embarassades  són  molt  sensibles  a  Listeria,  que   sovint   entra   degut   a   aliments   contaminats   i   al   tracte   digestiu   gràcies   a   les   internalines  passa  a  traves  dels  enteròcits  o  cèl·lules  M,  després  es  fagocitat.     A  més  es  capaç  d’unir-­‐‑se  a  les  cèl·lules  d’actina  i  tenir  mobilitat  intracel·lular,  quan   es  fagocitat  pot  disseminar-­‐‑se  per  tot  l’organisme  i  pot  produir  una  bacterièmia.     Factors  de  patogenicitat     •   PIF:  creix  als  macròfags.   •   Toxines  listeriodisina  0  i  fosfolipases:  quan  el  bacteri  està  a  les  cèl·lules  M   de  l’intestí  li  permet  sortir  del  citoplasma.   •   Filaments  d’actina:  mobilitat  intracel·lular.     Manifestacions  clíniques:       •   Infeccions   neonatals:   en   dones   embarassades   pot   travessar   la   barrera   placentària   i   infectar   el   fetus,   en   les   primeres   etapes   pot   produir   avortaments   i   al   final   de   la   gestació   lesions   greus   i   permanents,   com   meningitis  o  granulomatosis  infantisèptica,  fins  i  tot  la  mort.   •   Infeccions   en   persones   immunodeprimides:   sobreviu   als   processos   de   fabricació   de   formatges,   foie   i   en   alguns   aliments   precuinats.   Pot   produir   lacterèmies,  diarrees,  etc.   TEMA  16.  MYCOPLASMAS         Família  Mycoplasmataceae   GÈNERE  Mycoplasma       §   Mycoplasma   és   molt   sensible   al   xoc   osmòtic,   ja   que   tenen   una   sensibilitat   molt   elevada  als  canvis  de  pressions.   §   Dificulten  l’esterilització  ja  que  travessen  filtres.   §   Es   repliquen   per   escissió,   alguns   cops   no   va   ben   coordinat   la   duplicació   del   DNA  i  del  citoplasma  i  apareixen  amb  deformitats.   §   Únics  bacteris  que  tenen  esterols,  perquè  els  dona  estructura  a  la  paret.     Són  bacteris  que  no  tenen  paret  cel·lular  i  responen  com  a  gramnegatius,  tot  i  que   es   sap   que   filogenèticament   són   grampositius   però   han   perdut   la   capacitat   de   sintetitzar-­‐‑la.  Són  molt  petits  i  de  vida  lliure,  creixen  fora  de  la  cèl·lula.     Mycoplasma  pneumoniae  à  Produeix  pneumònies  atípiques  (o  del  caminant).       El   reservori   de   la   malaltia   són   els   humans,   sobretot   nens   i   persones   joves,   quan   s’entra  en  contacte  amb  el  bacteri  i  es  desenvolupa  la  malaltia,  quan  es  cura  pots   esdevenir  portador  sa.     Factors  de  patogenicitat:  s’adhereix  a  l’epiteli  del  tracte  respiratori  i  destrueix  les   cèl·lules   ciliades   (ciliastosis).   També   actua   com   a   superantígen,   produint   una   hiperreacció   del   sistema   immune   que   desencadena   inflamacions   importants   (faringitis,  traqueïtis,  etc.).     Tractament:  eritromicina.     Mycoplasma  hominis       És   una   antroponosi   per   transmissió   sexual   que   trobem   al   tracte   genitourinari,   a   vegades  pot  ser  aïllat  sense  presentar  simptomatologia.     Provoca  les  conegudes  febre  post  part,  avortaments,  uretritis,  etc.     Mycoplasma  mycoides  à  Es  coneixia  com  a  PPLO.     GÈNERE  Ureaplasma         Ureaplasma  urealyticum     És   un   bacteri   ureasa   (+)   que   utilitza   la   transformació   d’urea   a   amoníac   per   a   produir   un   gradient   de   protons   a   la   membrana   i   obtenir   energia.   Està   associat   a   processos  d’uretritis  i  infeccions  post-­‐‑part  al  tracte  genital.     Família  Spiroplasmataceae   GÈNERE  Spiroplasma         Família  Acholeplasmataceae   GÈNERE  Acholeplasma         Família  Anaeroplasmataceae   GÈNERE  Anaeroplasma                   -­‐‑   Es   troba   al   tracte   digestiu   d’animals   ruminants,   una   zona  anaeròbia.     TEMA  17.  ACTINOBACTERIAS         Família  Bifidobacteriaceae   GÈNERE  Bifiidobacterium         GÈNERE  Gardnerella       Gardernella  vaginalis     S’observen  com  a  gramnegatius  però  tenen  una  estructura  de  paret  grampositiva,   aquest  microorganisme  produeix  les  vaginosis  bacterianes.     Quan   la   biota   normal   del   tracte   genital   es   modifica   aquest   bacteri   aprofita   per   créixer   i   desenvolupar-­‐‑se,   normalment   acompanyat   d’altres   microorganismes   anaeròbics,   de   forma   que   canvia   el   pH   àcid   un   neutre.   Aquesta   pèrdua   d’acidesa   provoca  un  augment  del  flux  vaginal  i  causa  una  irritació.     Família  Actinomyceataceae   GÈNERE  Actynomyces         Actynomyces  israelii     Es  pot  trobar  com  a  biota  normal,  ocasionalment  pot  produir  abscessos  als  genives,   formant  un  pus  granulós.  També  pot  produir  infeccions  en  DIUs.     GÈNERE  Arcanobacterium         Arcanobacterium  haemolyticum     -­‐‑   L’hemòlisi   és   important   per   a   diferenciar  de  S.  pyogenes.           -­‐‑  Produeix  faringitis  bacterianes  en  nens,  poden  aparèixer  una  granellada.       Família  Propionobacteriaceae   GÈNERE  Propionibacterium         Aïllats  de  la  llet:       Aïllats  de  la  pell:             P.  acnes       TEMA  18.  ACTINOBACTERIS  AMB  ÀCIDS  MICÒTICS           Es   classificaran   segons   si   tenen   cadenes   d’àcids   micòtics   curtes,   intermèdies   i   llargues.   Aquests   compostos   els   proporcionen   la   resistència   a   la   penicil·lina,   ja   que   són  impermeables.     Família  Corynebacteriaceae   GÈNERE  Corynebacterium       Corynebacterium  diphtheriae       Bacteri  causant  de  la  diftèria,  una  malaltia  molt  poc  freqüent  i  que  la  seva  gravetat   dependrà  dels  serotips.     Mecanismes  de  patogenicitat     •   Hialuronidasa   •   Factor   Cord   (relacionat   amb   la   formació   d’estructures   semblants   a   cordons).   •   Exotoxina   diftèrica:   toxina   de   tipus   AB   causant   de   la   simptomatologia,   va   associada   a   la   infecció   per   una   soca   de   bacteriòfags.   És   a   dir,   una   persona   infectada   per   C.  diphyheriae   desenvoluparà   diftèria   si,   a   més   d’un   serotip   específic,  aquest  esta  infectat.     Mecanisme  d’acció  de  l’exotoxina:   El  microorganisme  creix  al  tracte  respiratori  superior  i  un  cop  formada  la  toxina  és   alliberada   a   la   sang,   es   distribueix   per   l’organisme   i   s’uneix   a   receptors   de   membrana  de  cèl·lules  eucariotes,  induint  la  fagocitosi  de  la  toxina  cap  a  l’interior   de   la   cèl·lula.   Des   del   citoplasma,   la   subunitat   A   s’uneix   al   factor   FE-­‐‑2   i   atura   la   síntesi  proteica  de  les  cèl·lules.     Reservori:  humans.   Transmissió:  aèria.     Manifestacions  clíniques:     DIFTÈRIA  RESPIRATÒRIA     El  dany  inicial  és  produït  per  la  mort  cel·lular  al  voltant  del  bacteri,  que  produeix   una   pseudomembrana   que   l’envolta   i   pot   dificultar   la   respiració.   Un   cop   actua   la   toxina  es  produeixen  lesions  per  tot  l’organisme,  per  exemple  al  sistema  nerviós  o   arítmies  al  cor.   Es  pot  produir  la  mort  per  una  insuficiència  cardíaca  o  respiratòria.     DIFTÈRIA  CUTÀNIA   Quan   hi   ha   zones   endèmiques   (pobres)   també   es   pot   desenvolupar   un   tipus   de   diftèria   cutània,   el   microorganisme   es   localitza   a   la   pell   i   creix   en   zones   amb   ferides,  on  actua  de  la  mateixa  forma,  produint  la  pseudomembrana  al  voltant  del   bacteri  i  l’exotoxina.     Tractament:   antibiòtic   per   disminuir   la   concentració   del   microorganisme   i   anticossos  per  inactivar  la  toxina.     Profilaxi:  vacuna  triple  bacteriana  clàssica  (diftèria,  tètanus  i  tos  ferina?).     Corynebacterium  ulcerans  (a  classe  no  va  dir  res,  aquest  també  l’eliminem).       Família  Mycobacterium   GÈNERE  Mycobacterium     Es  caracteritzen  per  la  presència  d’àcids   micòtics,   ceres   impermeables,   i   arabinogalactà,   polipèptids,   a   la   seva   estructura  de  paret  cel·lular.     Respecte   al   gram,   responen   com   a   grampositius  però  són  difícils  de  tenyir,   filogenèticament   pertanyen   al   grup   de   gramnegatius.       Aquest   gènere   es   classifica   en   bacteris   tuberculosos   i   no   tuberculosos   (menys   patògens),   aquests   últims   s’han   conegut   per   l’aparició   en   persones   immunodeprimides.   Per   a   la   diferenciació   es   realitzen   diverses   proves   bioquímiques:     •   Producció   de   pigments:   per   aquesta   prova   es   sembren   dos   tubs   amb   agar   Lowestein-­‐‑Jensen  inclinat  (medi  de  color  verd  clar).   Es   sembren   els   dos   tubs   i   es   cobreixen   amb   paper   d’alumini,   quan   s’ha   produït   el   creixement   un   dels   tubs   s’exposa   a   la   llum   i   es   torna   a   cobrir   i   incubar.  Resultats:   -­‐‑   Fotocromogens:  producció  de  pigment  només  quan  s’exposen  a  la  llum.   -­‐‑   Escatocromogens:  producció  de  pigment  amb  o  sense  exposició  a  la  llum.   -­‐‑   No  cromògens:  no  hi  ha  producció  de  pigments.     Mycobacterium  tuberculosis       -­‐‑   La   forma   vegetativa   és   tant   resistent  que  s’utilitza  com  a   control   de   nous   productes   detergents.   -­‐‑   Bacteri   causant   de   la   tuberculosis.                   Mecanismes  de  patogenicitat     •   PIF:  es  fagociten  amb  dificultat  i  quan  ho  fan  es  multipliquen  a  l’interior   dels  macròfags.   •   Factor  cord   •   Sideròfors:  capten  ferro.     TUBERCULOSIS     Entre  els  anys  50  i  80  hi  va  haver  una  capanya  a  nivel  d’Europa  que  la  va  convertir   en   una   malaltia   rara,   als   anys   50   es   produeix   en   primer   antibiòtic   especialitzat   per   a  la  tuberculosi  i  es  descobreix  una  forma  de  diagnòstic.  Més  tard,  a  partir  del  1980   amb  l’aparició  del  SIDA    va  tornar  a  desenvolupar-­‐‑se.     Es  creu  que  1/3  de  la  población  està  infectada.       Transmissió:  el  podem  trobar  a  qualsevol  zona  de  l’organisme,  però  generalment   s’inhala  i  des  del  tracte  respiratori  arriba  als  alvèols.     Manifestacions  cliniques     •   Incubació:  4-­‐‑12  setmanes  (creixement  lent).   •   Fase   latent:   si   hi   ha   una   bona   resposta   de   l’organisme   el   bacteri   és   fagocitat   als  alvèols  i  es  produeixen  tubèrculs  (formes  del  bacteri  en  estat  latent)  que   es  mantenen  durant  anys,  també  es  possible  que  s’elimini.   •   Fase  activa:  la  resposta  de  l’organisme  no  és  tant  bona  i  el  bacteri  creix  i  es   desenvolupa   al   teixit   pulmonar,   produint   dany   i   lesions   caseoses.   La   transmissió,   des   del   tracte   respiratori   és   molt   ràpida   i   infecciosa.   Un   cop   s’ha  començat  a  multiplicar  pot  distribuir-­‐‑se  per  l’organisme.     Tractament:   es   molt   contagiosa   i   s’ha   de   fer   un   aïllament   del   pacient,   el   qual   es   tracta   amb   antibiòtics   antituberculosos.   Degut   a   la   seva   alta   resistència   s’administren  combinats  i  períodes  de  temps  curts.     Fi  J         TEMA  19.  ACTINOMICETOS                                   Família  Streptomycineae   GÈNERE  Streptomyces                         TEMA  20.  VIRUS     Tots   els   virus   són   paràsits   intra-­‐‑ cel·lulars   obligats   submicroscòpics.   Sempre  tenen  un  teixit  diana  específic.   Citoplasma,   nucli,   o   els   dos,   seran   els   llocs  on  es  replicarà  el  virus.       El   seu   diagnòstic   es   realitza   amb   proves   serològiques   o   de   biologia   molecular.             VIRUS  AMB  GENOMA  ssRNA(+)             Família  Piconaviridae     Tenen  simetria  icosaèdrica,  sense  envolta  i  polaritat  (+).  La  replicació  del  genoma   té   lloc   al   citoplasma   sempre,   quan   el   genoma   s’adhereix   a   la   cèl·lula   va   fins   als   ribosomes   i   produeix   una   poliproteïnèmia,   quan   s’escindeix   una   part   dels   components  forma  d’estructura  icosaèdrica  de  la  càpsida,  proteases  i  altres  enzims   per  a  l’assemblatge  i  DNAses.       GÈNERE  Enterovirus                 ...

Tags:
Comprar Previsualizar