2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Altres pobles II) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 10/04/2016
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

Els Lusitans A l’oest dels Vettons, s’estenia una extensa regió: Lusitània. Es tractava d’un país vertebrat a un costat i a l’altre de la meitat inferior del riu Tajo, amb el límit nord en el Duero i el límit sud en el Guadiana. Aquesta regió no equival a la totalitat de l’estat modern de Portugal (a l’Antiguitat al nord del Duero eren Galaics, al sud del Guadiana eren Cèltics), però afegia, en canvi, quasi tot Extremadura. Hi ha un panorama cultural divers i presidit pels regionalismes. El concepte lusitans és una creació romana, que tot just es va formar en el moment de conquesta per unir comunitats davant d’un perill comú. Els habitants d’aquella extensa regió no tenien consciència de formar cap nació o cultura comuna, sinó que vivien en poblats que s’agrupaven en entitats d’abast comarcal i poca cosa més, amb noms com: poesusi, tapori, seani, turduli veteres… que eren els autèntics referents organitzatius indígenas a l’arribada dels romans. La denominació lusitans és un apel·latiu general vist des de l’òptica del foraster, en aquest cas Roma.
L’estructura social també era simple, amb assemblees de guerrers que escollien cabdills temporals, com Púnic o Viriat, i es podien representar amb una “piràmide social” semblant a la dels Vettons.
En general, s’observa una gradual transició de l’organització de poblats amb cases rectangulars, construïdes amb materials sòlids en la part meridional de Lusitània (entre el Guadiana i el Tajo), fins a un ambient de cases circulars amb base de pedra i coberta perible en la zona entre el Tajo al Duero, estil a la forma de vida dels Galaics.
Si els lusitans interiors formen una transició amb Vettons, els septentrionals ho fan amb els Galaics. Aquest enorme espai també ofereix contrastos climatològics i de recursos.
La pobresa del sòl i, sobretot, les seves formes d’accés a la riquesa ramadera, creaven forts desequilibris interns, però es trobà un mecanisme compensatori: l’ús dels excedents de població en la creació de bandes que periòdicament efectuaven incursions en busca de botí, o es llogaven com a mercenaris en zones veïnes. D’aquesta menera cada formació del centre peninsular havia assolit una solució diferent per a un problema similar: l’accés col·lectiu a determinades terres entre els Vacceus, el saqueig (Vettons i Lusitans) o el mercenariat (els iuvenes dels celtibers i també dels lusitans).
L’arribada dels romans a les seves fronteres alterà notablement les coses. Ibers, cartaginesos i els mateixos romans no dubtaren en llogar grups de Celtibers o Lusitans (els úlrims eren grans genets). Però un cop els carteginesos són expulsats, i Roma ha sotmès els ibers, ja no es necessitaven mercenaris; al contrari, l’administració romana tenia que vetllar per la protecció d’uns territoris ara tributaris, que havien de restar nets de les tradicionals correries sorgides de l’interior peninsular. El conflicte amb els lusitans no assoleix un sentit nacional (no hi havia una unitata Lusitania), assoleix un problema social en la perifèria d’un estat colonial com era Roma.
En un espai tan gran, les diferències culturals eren notables. Predominava l’ús de les ceràmiques modelades a mà, sovint estampillades quan el fang encara era tendre.
Segons les zones, el torn de terrissa s’adoptà gradualment entre els segles IV i II a.C.
Moltes poblacions romanes van tenir un nucli lusità precedent, com Olissipo (Lisboa), que és un dels pitjors coneguts, Scallabis (Santàrem), Conimbriga (Coïmbra) o Mèrida.
L’extrem meridional, que havia conegut l’escriptura en un moment arcaic, sembla que la va perdre entre els segles V-IVa.C., aspecte potser lligat al replegament comercial fenici inicial. La llengua lusitana preromana gairebé no va ser escrita, a causa de la poca activitat comercial de la zonanomés coneixem poques inscripcions fetes amb caràcters llatins, sempre posteriors a la conquesta romana. No obstant, com serà habitual entre els pobles del nord de la Península, l’epigrafia romana de la zona conserva deïtats pròpies que no són d’origen llatí: Endovèlic (déu de la salut, l’infern i la guerra), Ataecina (deïtat agrícola i funerària) o Trebaruna (protectora de la llar). És gràcies a aquesta pervivència de cultes durant l’Imperi romà que coneixem els noms.
Els Cèltics meridionals A l’extrem sud-occidental de la península, al curs inferior del Guadiana, es troben els Celtes. Cèltica seria el nom simple de la regió més meridional de Portugal. Altres grups ocuparien les Beires portugueses i també la zona espanyola entre els rius Betis i Anas coneguda com Betúria. La seva cultura material (punyals d’antenes, vasos impresos...) connecta amb elements del centre peninsular Algunes fonts distingeixen una Betúria Cèltica (nord de la província de Huelva i sud de la de Badajoz) d’una Betúria Túrdula (entre Còrdova i Ciudad Real). Part dels nuclis antics de la zona tenen un nom d’arrel cèltic, com Nertòbriga (Fregenal de la Sierra, Badajoz); hi ha una altra Nertòbriga en Celtibèria.
Dels Túrduls resulta difícil indicar una adscripció més precisa, si eren ibers o celtes. La seva menció a Andalusia podria connectar amb moviments migracionals procedents de la costa atlàntica portuguesa, pròxims a Conimbriga (Coïmbra), on es mencionen uns turduli veteres. Pel camí haurien ocupat part de la “Cèltica”. Es tractaria de migracions que esdevindrien, sedentàries, al marge dels famosos latrones lusitans, que semblen una activitat més específica.
Els pobles preromans al nord de la Península Les fonts antigues assenyalen formes de vida comuns entre tots els pobles que habitaven un ampli espai des de Galícia als Pirineus. S’indica que compartien una vida a les muntanyes i que havien esdevingut feréstecs i primitius, dotats de costums peculiars; a ulls “civilitzats”, alguns d’aquests costums eren vistos positivament (el mite del bon salvatge), però, en general es podien considerar rebutjables (el mite del bàrbar). En aquests territoris la vida urbana apareix en plena època romana, i de forma relativa. El medi físic era un important condicionant, ja que es van haver d’adaptar a un medi que no era conegut pels antics escriptors greco-llatins.
El comerç és premonetal. La moneda es va implantar directament durant l’Imperi romà i la circulació va ser limitada.
L’arqueologia i l’epigrafia llatina posterior a la conquesta permeten establir peculiaritats. Per exemple, entre els galaics, la manca de nuclis urbans és compensada per l’adscripció social a unes entitats territorials anomenades castella. Els individus esmentats en les làpides apareixen adscrits a un castellum determinat. El castellum serviria de referent polític local dels individus, però només a Gallaecia.
És fonamental entendre que per a un antic habitant de les actuals Cantàbria, Astúries, Lleó o Galícia, el seu referent polític i social era una entitat suprafamiliar local, anomenada “gentilitat” o castellum. L’agrupació d’un conjunt de gentilitats o castells donava lloc a una gens (tribu), el darrer horitzó d’aquells habitants caracteritzats per la manca de major unitat política. Historiadors i geògrafs antics crearen el concepte de pobles per a designar conjunts de gentes més o menys afins, que mai apareixen com a organitzacions en documents epigràfics. Resulten així tres nivells:  local  regional, que són els que condicionen la vida dels individus.
 nacional, irreal i vist des de fora. Coincideix amb denominacions que han arribat als nostres dies: galaics, àsturs, càntabres, vascons, etc… Les grans entitats apareixen delimitades per rius: entre el nord del Duero (avui Portugal) i fins al riu Navia (occident d’Àstúries) habitaven els galaics, en un espai major que l’actual Galícia; del Navia al riu Sella (occident de Cantàbria) per la costa i amb una falca per la banda dreta del riu Àstur, habitaven els àsturs, que incloïen gran part de l’actual província de Lleó; del riu Sella al riu Nervió (Biscaia), era el territori càntabre, que no tenia tanta projecció a l’interior com el dels àsturs, però que incloïa les fonts del riu Hyberus (Ebre) i el nord de l’actual província de Palència; les terres burgaleses de l’Ebre eren poblades pels turmogues i les riojanes bàsicament pels berons. Els antics vàscons apareixen en l’actual Navarra, mentre que l’actual Euskadi es troben altres pobles, com vàrduls i caristis, als que s’ha d’afegir els autrígons. En els Pirineus s’estenen pobles molt mal coneguts, com els jacetans (Alt Pirineu aragonès) o els cerretans (La Cerdanya catalana).
Galaics Els galaics neixen de la Cultura Castrexa; la seva fase antiga o de formació es remunta als segles VI-V a.C.
Es caracteritza per la vida en cabanes de brancatge, algunes en indrets que després esdevindran castres galaics. La fase clàssica és desenvolupa entre els segles IV i II a.C. quan apareixen les vivendes circulars o ovals, amb una base de pedra i cobertes de brancatge, que s’edifiquen sense crrar caarrers, però suficient agrupades com per a esdevenir una població.
La mida de les poblacions era variable, des de grans centres amb centenars d’habitants (a l’interior i controlant camins) a centres més petits i dispersos, més freqüents a les costes, i abocats a una explotació dels recursos econòmics immediats. Molts d’ells estan fortificats total o percialment, ajudats per accidents naturals. A les costes s’acostumava a viure en promontoris fortificats al penyasegat, com a Baroña (A Coruña) aprofitant la terra i la recollida de marisc en les ries; a l’interior es vivia de l’agricultura, la recol·lecció d’aglans i la ramaderia, en nuclis més distants, com Peñarrubia (Lugo), encara que també hi havia grans centres costaners, com l’enorme castre de Santa Tecla (Pontevedra), que controla la desembocadura del Minho.
Gallaecia era un territori gran i poblat, algunes regions tenien peculiaritats locals. Per exemple en la regió portuguesa de Tras-os-Montes va desenvolupar-se una decoració de sanefes esculpides en les lloses de granit que suportaven les portes de fusta de les cases, també es caracteritza per desenvolupar unes escultures de grandària natural en pedres dures, conegudes com a guerrers galaico-lusitans. En terres d’Ourense també es van conèixer algunes escultures de granit, però diferents en concepció: caps hu-mans o personatges entronitzats, possiblement divinitats.
En algunes fonts es destaca la personalitat dels àrtabres, que ocupaven l’extrem de Finisterre, i sugereixen la possibilitat de poblacions en el nordoest que no siguin cèltiques.
Amb l’expedició de Brut el Galaic, el 138 a.C., els galaics entren amb poca violència en l’òrbita romana. Durant els primers temps va perdurar la vida en els castres i es va desenvolupar una intensa fase tardana (segles I a.C.-I d.C.), moment en què conviuen els elements tradicionals amb nous elements romans. És en aquesta fase quan es va propagar el torn ceràmic i la circulació monetària romana, que va ser molt restringida.
Alhora els galaics havien desenvolupat elaborades manifestacions culturals, com la seva orfebreria que estava incentivada per les elits locals.
Al llarg del segle I d.C. els castres es van abandonant i es baixa a habitar la plana, canviant-se els costums autòctons pels romans. Encara durant l’època romana la ciutat era un concepte aliè, excepte les dues que va fundar August amb finalitat administrativa: Braccara (Bragança, Portugal) i Lucus (Lugo), que feien de centres administratius del sud i del nord, respectivament.
En època preromana el treball en el camp va ser desenvolupat per les dones, combinat amb la recol·lecció d’aglans. Les tasques masculines per excel·lència consistien en la ramaderia i la guerra, i altres activitats extractores. Aquesta estructura agrària també era compartida per àsturs i càntabres.
El Pirineu central Entre els pobles de l’Alt Pirineu cal situar els jacetans (zona de Jaca, Osca), la seva filiació com la seva cultura material són gairebé desconegudes. Sembla que Jaca era un centre important a mitjans del segle I a.C., però això ens situa en el començament del domini romà, fent que tot lo anterior sigui desconegut.
Les mencions de les fonts de pobles com els airenosi o els andosins són mínimes, es suposa que els primers corresponen a la Vall d’Aran i els segons a les valls d’Andorra. En aquestes zones el registre arqueològic passa sovint de l’edat del bronze final a època romana. La Vall d’Aran i el riu Garona es vinculen amb el món cèltic de la Gàl·lia, en època romana depenien de la ciutat de Lugdunum Convenarum (St. Bertrand de Comimnges, França).
En el Pallars Sobirà s’han confirmat explotacions de ferro d’època ibero-romana i en el Pallars Jussà hi ha algun indici de presència ibèrica preromana.
Les fonts també parlen dels ceretans i Plini dels seus famosos pernils (pernae ceretanae) (Cerdanya). Es considera que pertanyen a La Cerdanya. A Iulia Livica (Llívia, Cerdanya francesa) hi ha vestigis d’una ciutat romana i de cultura ibero- romana del segle I a.C. Els ceretans foren definitivament incorporats al món romà amb la campanya de Domici Calví, un lloctinent de Cèsar, a l’any 38 a.C.
Pirineu Occidental, Navarra i Euskadi A occident dels Jacetans hi ha els antics vàscons, ocupant bàsicament l’actual Navarra.
A Euskadi les fonts antigues esmenten altres pobles, encara que segurament tenien afinitats amb els vàscons estrictes. El territori navarrès forma dues entitats naturals molt contrastades: el nord humit i de relleu trencat, i el sud, a la vall de l’Ebre, de tendència plana i seca allà on no està regat. A l’època romana ja s’observa aquesta dualitat entre el saltus (bosc), denominació del nord, i l’ager (camp) aplicat al sud. Les dues zones confluïen al voltant de Pamplona, on existia un enclau autòcton mal conegut, reconvertit en ciutat romana per Pompeu, amb el nom de Pompaelum. Els vàscons van ser integrats a Roma pel pacte pacífic de Pompeu el 75 a.C., en el transcurs de la Guerra Sertoriana.
Com s’havia format el món vascó és una incògnita, però és evident que l’euskadi és una llengua d’antic substrat anterior a la formació de les llengües cèltiques occidentals, un substrat emparentat amb la família aquitana. En el saltus no canviaren les formes de vida ni tan sols amb la presència dels romans, això explicaria la pervivència lingüística fins als nostres dies. També sembla que els vàscons, abans de la conquesta romana, es trobaven en expansió cap al sud i est aprofitant la pèrdua d’influència de suessetans i ilergets a començaments del segle II a.C., i arribant fins al Gallicus flumen (riu Gállego), prop de Saragossa, on hi havia la ciutat bascona d’Alaun, una mostra de la gran diversitat poblacional de la vall de l’Ebre. L’ager proporcionava terres agrícolas, fent que apereixessin ciutats vascones, com Calacorricos (Calahorra, La Rioja).
En aquest entorn agrari els vàscons semblen compartir elements de vida dels seus veïns, com cases sòlides i, des del segle I a.C., circulació de moneda amb la llegenda ibèrica barś-kunes, que no designa una ciutat sinó tot un populus, la qual cosa fa pensar en una clara influència organitzativa romana.
Es dóna la circumstància que l’euskadi, la única llengua preromana peninsular que ha sobreviscut fins als nostres dies, i que podia parlar-se ja en la regió (el protobasc) no es va escriure durant l’Antiguitat. Els primers escrits en aquesta llegua corresponen a època medieval, en el País Basc francès hi ha un reduït nombre d’inscripcions romanes que contenen algun nom euskar. Per aquest motiu no es coneix la seva extensió lingüística preromana. En tot cas la pervivència oral es veuria facilitada per la inalterabilitat cultural de la regió i la seva mínima romanització.
A les terres guipuscoanes i a l’extrem oriental d’Àlaba es situaven els vàrduls. Per alguna raó les fonts indiquen una distinció dels vàscons autèntics, no obstant els vàrduls semblen viure en poblats dispersos, de forma semblant als vàscons del saltus. El panorama és extensiu als caristis, centrats en les terres biscaïnes, tot i que a l’extrem sud tenien algunes ciutats en època romana, com Veleia, antecessora de Vitòria.
Berons i Autrígons Al final de la Prehistòria de l’Alt Ebre devien d’introduir-se poblacions cèltiques, segurament com a agricultors que buscaven terres properes al riu. Poblats com La Hoya (La Guardia, sud d’Àlaba) mostren el trànsit d’una fase de la primera edat del ferro a l’aparició de la celtizació. Quan arriben els romans a la zona indiquen que hi ha dos grups cèltics assentats: els berons i els autrígons.
La Rioja hauria acollit els berons, amb ciutats com Vareia i Livia. Es coneix poc la cultura berona, durant l’Alt Imperi la romanització quallà amb força a la regió i ciutats com Tritium Magallum (Trici, Rioja) generaren terrisseries romanes capaces d’abastir productes que es consumien per tota la Vall de l’Ebre fins al Mediterrani.
Riu amunt es trobaven els autrígons. Sabem que en època romana tenien petites ciutats comarcals en l’espai que avui és el nord de Burgos i l’occident de Biscaia. Les fonts de l’època indiquen que també posseïen una sortida al mar en l’actual frontera entre Cantàbria i Euskadi. En el transcurs de les guerres càntabres van ser aliats dels romans i van ser recompensats amb una expansió cap al nord i l’oest, en contra de formacions veïnes vençudes. Tot hi aixó, en aquest sector la única ciutat existent va ser Flaviobriga (Castro Ordiales, Cantàbria). La funció d’aquesta ciutat sembla ser totalment independent a la regió, l’administració romana necessitava un port i un punt pel control administratiu de la zona que, en aquells moments era bàsicament indígena.
Al sud dels càntabres les fonts esmenten els turmògids, en terres burgaleses. No semblen cèltics. No en tenim informació Càntabres Càntabres i àsturs van ser els últims pobles peninsulars que entraren en el món romà, la seva conquesta data del 29-19 a.C. L’antic territori càntabre no coincidia amb l’actual comunitat autònoma, els càntabres no tenien tantes costes coma avui, però per l’interior ocupaven l’extrem de la Meseta.
La celticitat de càntabres i àsturs és qüestionada per molts autors, en les seves muntanyes semblen derivar d’antics substrats locals i la toponímia no presenta les habituals característiques cèltiques, agreujades, com és habitual en tot el nord, per la manca d’una escriptura indígena. En el cas dels càntabres, les influències culturals en l’edat del ferro venen del seu contacte amb el món meridional de La Meseta, aixó es plasma a les armes i pràctiques funeràries dels cementiris meridionals.
La vida quotidiana dels càntabres és desenvolupa en castres, poblats en llocs elevats que controlaven els districtes. Tene un caràcter aïllat i un sistema social matrilineal propi de les societats on l’agricultura està en mans de les dones, però no la direcció política de la comunitat, la qual que depenia de consells d’ancians.
Encara que la romanització després de la conquesta va ser superficial, cap al canvi d’Era es produeix un abandó dels castres. L’explicació cal buscar-la en l’autoritat militar romana, que va d’imposar aquesta condició amb la conquesta, amb la finalitat d’evitar futures sublevacions, així com l’establiment de guarnicions romanes en campaments estables.
Àsturs Els àsturs s’estenien des de l’Oceà Atlàntic fins al Duero seguint precisament un afluent seu, el riu àstur (Esla. Les fonts antigues distingeixen entre els grups cismontans, a Lleó, i els transmontans, a Astúries. Assenyalen la presència de l’asturcó, una raça endèmica de petits cavalls adaptats a la muntanya que tenien una forma de caminar singular (el pas d’ambladura). Aquests cavalls es van extinguir, a mitjans del segle I d.C. l’emperador Neró va rebre el regal d’un cavall macedònic especialment ensinistrat per a caminar com un cavall asturcó.
La vida diària i les construccions dels àsturs s’assemblen als galaics, amb els quals els romans els van acabar associant. Només a la comunitat d’Astúries es coneixen més de 300 castres, als que cal afegir els lleonesos. Alguns eren força grans, com Coaña o Monte Cildá.
La ceràmica va ser modelada a mà, brunyida i sovint impresa. No és fins al segle I d.C.
que s’imiten les ceràmiques romanes modelades a torn. La regió de Las Médulas, a Lleó era de les més atractives pels romans, en posseir mines auríferes que no semblen explotades abans de la conquesta.
Malgrat la destrucció de centres regionals com Lancia (Lleó) al principi de les Guerres Càntabres, la conquesta no va aturar la violència amb els seus veïns càntabres. La gran extensió de la zona també devia aconsellar no prendre mesures dràstiques, com la d’abandonar els poblats. Així molts castres no entren en declivi fins mitjan segle II d.C. i, en alguns casos arriben a perdurar fins al segle VI d.C., sota el domini visigot. Els romans potencien, com és habitual en el Nord, les regions intriors. L’administració civil s’implantà en Asturica Augusta (Astorga, Lleó) i la base principal de l’exèrcit al campament de Legio VII (Lleó).
La romanització va ser tardana i superficial, i en alguns aspectes només parcialment completada en temps visigots. La societat àstur presenta notables pervivències socials, com el document epigràfic conegut com El pacte dels Zoeles que data de l’any 152, i que mostra uns lligams que també eren presents entre els galaics orientals, com indica el Pacte de O’Caurel (Lugo), de l’any 25.
Pacte dels Zoeles. Els zoeles eren una gens ubicada en l’extrem sudoccidental àstur (Lleó). Firmen un primer Pacte d’hospitalitat amb els romans el 27 d’abril de l’any 27.
Aquest és renovat l’11 de juliol del 152. En el primer pacte es reconeixen mútuament dues gentilitates (unitats organitzatives indígenes), els Desoncos y els Tridiavos, que pertanyen a una mateixa gens (nivell d’agrupació superior) anomenada Zoelas; les primeres serveixen d’unitats socials dins d’uns límits territorials definits. Els sis signants del primer moment posseeixen només un nom indígena, acompanyat de la indicació del pare, també indígena, fet que confirma la inexistència d’un matriarcat, malgrat el paper el rol de la dona en la producció d’aliments en el nord peninsular. Intervé també un magistrat zoela, potser per influència administrativa romana.
En la situació de 152 les dos gentilitates decideixen renovar i ampliar el pacte, incloent ara tres individus particulars, cadascú procedent d’una gens diferent. El sistema de pactes no és perpetuo i, per la pròpia evolució de les unitats suprafamiliars, fa que unitats menors es desvinculin i, amb el temps, reprodueixin el model i passin al plànol superior, en igualtat amb la unitat de la qual han sortit. Els zoeles ara posseeixen noms romans (Semproni Perpetu Orníac). Si el primer pacte es va fer en una ciutat comarcal, Carunda, la renovació té lloc en una capital romana, Àsturica Augusta (Astorga).
L’hospitalitat de la Hispània preromana es dissolia molt lentament, barrejant-se amb fórmules clientelars pròpies de la societat romana, que en el segon pacte no entren gentilitats noves, sinó persones a títol individual, mostra tant de perduració com de lenta dissolució dels antics lligams socials preromans.
...