Tema 3.1 Fisiologia Animal (FIA) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Fisiologia animal
Año del apunte 2017
Páginas 18
Fecha de subida 09/07/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Inclou els apunts del tema 3.1 corresponents a l'assignatura de Fisiologia Animal. Sistema endocrí.

Vista previa del texto

Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL TEMA 3: Sistema endocrí 3.1. Generalitats. Alliberació i mecanismes d’acció de les hormones. Hipotàlem i neurosecreció. Hipòfisi.
- Sistema endocrí i neuroendocrí (generalitats de les hormones) → Sistema endocrí  pensem en una forma molt particular de transportar la informació que consisteix en transportar les hormones cap a la sang. Mecanisme tradicional del sistema endocrí. Les hormones viatgen pel torrent sanguini fins arribar al teixit diana. Aquest reconeix la hormona i té l’activitat o actuació.
Altres possibilitats són els mecanismes neuroendocrí, paracrí, autocrí: → Sistema neuroendocrí  és quan el teixit secretor és el sistema nerviós (neurones) i alliberen unes substàncies químiques anomenades neurotransmissors i aquests en ocasions poden viatjar també en sang fins arribar a un destí més allunyat. No actuen sobre la següent neurona sinó que s’envien a la sang i aquestes substàncies que actuaran com a hormones a teixits llunyans. Aquí parlem de neurohormones i de sistema neuroendocrí.
→ Sistema neurocrí  seria el que havíem vist fins ara. Sinapsi química típica, tradicional, actua sobre la següent neurona. Quan es buida el neurotransmissor o neuromoduladors poden tenir efectes sobre neurones veïnes. El sistema químic de senyalització afí al sistema propi de les hormones.
→ Sistema paracrí  El teixit secretor allibera les hormones i aquestes substàncies químiques poden actuar sobre les cèl·lules veïnes del propi teixit per regular o autocontrolar la secreció d’aquest teixit. Hi ha moltes hormones tissulars que són paracrines. La secreció produïda de prostaglandines a una ferida, actuen localment, no viatgen al llarg del torrent sanguini sinó que actuen al propi teixit.
1 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL → Sistema autocrí  és quan les substàncies actuen sobre la mateixa cèl·lula secretora, fan retroalimentació (sovint negativa, bloquejant la cèl·lula perquè deixi de secretar).
Les cèl·lules diana han de tenir un receptor específic que reconeguin aquestes substàncies. Els teixits reconeixen les hormones. Les hormones només actuen allà on troben teixits diana que reconeixen les hormones.
Químicament parlant, hi ha tres grans grups d’hormones: 1. La immensa majoria pertanyen al primer grup, polipèptids (hormones de tipus proteic, grans). Són hidrosolubles i per tant no tenen cap dificultat en mesclar-se al plasma sanguini i ser transportades en sang. D’aquest tipus no mostrem cap exemple perquè un 90% dels exemples d’hormones que veurem pertanyen a aquest grup.
2. El segon grup són les derivades d’aminoàcids i tenim dos grans exemples: - Hormones tiroïdals  tiroxina (T4) i tiroide tironina (T3) (de fet, la T3 es forma per des-iodació de la T4). Aquestes hormones es formen a partir de l’aminoàcid tirosina i es forma un complex de tirosina-iodada, és a dir, incorpora iode a la seva estructura. La molècula és liposoluble, hidrofòbica. Això farà que tot i ser un derivat d’un aminoàcid actuarà de forma més semblant a hormona lipídica que no pas com una proteica.
- Adrenalina (derivada també de la tirosina). La noradrenalina i la dopamina conforma el grup de les catecolamines. Les neurones que utilitzen aquests neurotransmissors, les vies són catecolaminèrgiques. La dopamina té característiques hidrosolubles. Viatja en sang directament dissolta al plasma.
Epinefrina = noradrenalina.
3. Hormones esteroides que deriven del colesterol. Hormones sexuals (progesterona, endrògens, estrògens). Són hormones liposolubles i hidrofòbiques.
Les hidrosolubles treballen de forma diferent a les liposolubles, tenen requeriments diferents. Quines són les diferències de funcionament dels dos grups d’hormones?  hormones liposolubles i hidrosolubles.
2 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL - Hormones liposolubles  hi ha dos tipus, les esteoidees i les tiroidees.
o Les esteroidees Són hormones que no s’emmagatzemen i els teixits que les secreten (ovaris i testicles en el cas d’hormones sexuals) sinó que es sintetitza quan la glàndula és estimulada. Mecanisme de secreció lent.
Un cop el teixit és estimulat i l’hormona s’allibera en sang, com són de tipus liposoluble no es dissol al plasma i necessita proteïnes plasmàtiques que transportin aquestes hormones a través de la sang.
Aquestes viatgen acoblades a proteïnes de transport i tenen una vida en sang llarga perquè la sang quan passa pel ronyó si fos una molècula petita es filtraria i s’excretaria a l’orina però com està acoblada a una proteïna gran l’hormona segueix circulant per la sang. El fetge o la melsa s’encarregaran de degradar aquest complex.
Un cop s’ha secretat una certa quantitat i està a la sang no cal produir més perquè sabem que en algun moment aquesta hormona arribarà al seu destí, poden circular durant un cert temps i no cal secretar grans quantitats d’hormona.
Quan finalment arriba al seu destí com es tracta d’una substància liposoluble un cop alliberada del complex pot travessar la membrana plasmàtica a través dels lípids i pot entrar lliurement a les cèl·lules diana. També pot entrar a les cèl·lules no diana però no passarà res.
A les diana trobarà un receptor específic per aquesta substància i activarà la resposta.
El receptor específic que reconeix l’hormona es troba a l’interior del citoplasma de la cèl·lula diana.
El complex hormona-receptor activat penetra a l’interior del nucli mitjançant uns canals especials i l’actuació d’aquest complex en el cas d’hormones esteroidees és 3 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL per transcripció gènica, activa la transcripció de certs gens i aquests àcids ribonucleics donaran lloc a la síntesi d’unes proteïnes que poden ser enzims que tinguin una certa activitat metabòlica cel·lular.
Procés llarg. Des de que es secreta fins que es comença a notar l’efecte de l’hormona passen hores. No són hormones d’actuació ràpida.
o Les tiroïdals Aquestes actuen de manera semblant perquè necessiten una proteïna de transport en sang.
La tiroides sí té un magatzem de la hormona, va fabricant i el magatzem es troba a un fol·licle glandular amb disponibilitat pel moment al qual s’efectua la secreció.
Pel transport en sang necessita una proteïna de transport i, per tant, té una vida en sang llarga.
Quan arriba al teixit diana es separa de la proteïna de transport i travessa la membrana però no només travessen la membrana plasmàtica sinó que també travessen la membrana nuclear i van directes al nucli, el receptor es troba situat a l’interior del nucli.
Un cop es forma el complex hormona-receptor actuen a nivell de transcripció i també és un mecanisme llarg.
- Hormones hidrosolubles  (proteïnes i catecolamines).
Són en principi hormones que es sintetitzen com qualsevol proteïna cel·lular. Es sintetitzen a nivell de Golgi i s’emmagatzemen en vesícules de reticle endoplasmàtic (citoplasma) i els fol·licles no tenen lloc de magatzem.
4 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Quan el teixit és estimulat es produeix exocitosi de les vesícules. Un cop es buida l’hormona en sang, aquesta es dissol en plasma (hidrosolubles) i comencen a viatjar molt ràpidament a través dels capil·lars fins arribar al teixit diana.
Quan passen pel ronyó es filtren i s’eliminen per la orina.  tenen una vida en sang curta. Hi ha magatzem, la secreció és immediata i ràpida. El mecanisme d’emissió de la hormona és molt ràpid i s’elimina.
La primera volta del circuit es perd tota la hormona secretada, si l’efecte ha de persistir al llarg del temps s’ha de secretar molta més quantitat per assegurar que l’hormona arribarà suficientment al teixit diana.
Quan l’hormona arriba al teixit diana travessa la paret del capil·lar sanguini i es posa en contacte amb la superfície de la membrana de la cèl·lula diana i el receptor s’ha de trobar a la part externa o tenir una part exposada a l’exterior perquè es reconegui la presència de la hormona (aquesta no pot travessar la membrana plasmàtica).
És metabotròpic, la hormona es reconeix per un receptor que no és un canal, són proteïnes G que després disparen al interior de la cèl·lula un procés metabòlic que és la resposta a l’acció de la hormona.
Un mecanisme típic és la utilització de segons missatgers. La proteïna G activa la formació d’un segon missatger típic (AMPc) que catalitza una sèrie de reaccions al citoplasma. Mentre hormona i receptor estan units es forma AMPc i es multipliquen les reaccions intracel·lulars. Una altre diferència respecte les altres hormones. El receptor es troba a la membrana. Cada complex hormona-receptor actuava a nivell del nucli però s’ha de formar aquest complex. En aquest cas es troben junts i es dóna la resposta en cascada, una sola hormona pot multiplicar molt l’efecte sobre el teixit. Això serveix per compensar el problema de la quantitat i que la vida en sang sigui curta. Les hormones que aconsegueixen arribar multipliquen molt la resposta.
Molts d’aquests receptors no són proteïnes intermediàries sinó transmembrana (que fan el paper de receptors de membrana) que tenen una part receptora a l’exterior, a la part extracel·lular i la part intracel·lular (domini proteic intracel·lular  enzim) té 5 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL activitat enzimàtica. La part interna queda activada i comença a donar processos metabòlics a l’interior de la cèl·lula.
Els adrenèrgics poden ser d’aquest tipus també. Una part és receptora i una part interna que s’activa quan la molècula s’uneix al receptor, no cal que hi hagi segons missatgers com al cas anterior.
Altres exemples de segons missatgers àmpliament utilitzats per les hormones: segons el teixit al qual arriba es dispara una resposta o una altre. Una hormona pot activar un mecanisme en una cèl·lula i la mateixa hormona pot activar un altre mecanisme a una altre cèl·lula. Depèn del receptor de la neurona i no tant del neurotransmissor.
Teixit diana i dels receptors que té. Quan l’hormona s’uneix al receptor de membrana el que dispara aquest mecanisme que acaba obrint canals de calci i aquest pot actuar com a segon missatger (no parlem de despolarització ni obertures directes de canals). En alguns teixits pot ser el mecanisme que dispara la resposta cel·lular.
Calmodulina. Complex calci calmodulina actua de segon missatger.
Un altre segon missatger és l’inositol trifosfat (IP3). (El complex calci-calmodulina i el AMPc també ho son). Activen la resposta a complex hormona-receptor en hormones de tipus proteic. Quan l’hormona s’uneix a la proteïna receptora (en el cas de IP3 que procedeix d’un fosfolípid) i IP3 actua com a segon missatger, lliure al citosol cel·lular.
Mentre el lligand està unit al receptor es va alliberant IP3 i més reaccions es donaran a la cèl·lula. Sempre que hi ha segons missatgers hi ha reaccions en cascada, es va multiplicant. Molt poca quantitat d’hormona por donar molta resposta al teixit.
6 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Protein-quinasa  proteïna transmembrana que té activitat enzimàtica a l’interior de la cèl·lula. Mecanismes de funcionament (taula).
- Hipotàlem i hipòfisi Recordem  tàlem, hipotàlem i hipòfisi un a sobre de l’altre. Entrada d’informació del còrtex, ordenació (tàlem) i control de funcions fisiològiques del cos que no podem relacionar amb una estructura física (hipotàlem). Depenen de moltes part de cos i des d’aquesta zona es controlen moltes funcions perquè es dóna una secreció que aniran a parar a moltes parts del cos i regularan les funcions. L’hipotàlem està connectat amb moltes parts del cos. Regulació del sistema endocrí  gran part d’hipotàlem rep informació que prové del còrtex o del sistema límbic (vinculat a les emocions i l’estat d’ànim)  connexió entre emocions i fisiologia. Quan rebem un impacte emocional perdem la gana o tenim diarrea, s’accelera el cor... respostes fisiològiques. La zona de connexió entre sistemes determina que hi hagi una sèrie de respostes. Hi ha una gran àrea hipotalàmica que rep la informació després les ordres que baixen a nivell endocrí. la hipòfisi està penjant just a sota de l’hipotàlem i es divideix en dos parts: 7 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL   Neurohipòfisi o hipòfisi posterior  teixit nerviós. Està format per neurones.
(pituïtària).
Adenohipòfisi o part anterior  teixit endocrí, no nerviós i és totalment independent de la part neuronal.
Són diferents en origen i en funció, independents. La part nerviosa en realitat és com una evaginació de l’hipotàlem cap a sota i forma aquesta estructura i la part anterior es considera un evaginació del tub digestiu cap a dalt. Es forma un lòbul compacte i forma una estructura única sota el cervell. Són dos parts relacionades amb l’hipotàlem i per la seva funció queden ubicades unides. Entre les dos, enmig de la neuro i la adenohipòfisi hi ha una “pars intermèdia” que a nosaltres pràcticament ha desaparegut però en altres animals és molt gran i és independent d’una i de l’altre.
Actualment la part intermèdia de la hipòfisi en animals és la hormona estimuladora dels melanòcits, la que controla la coloració de la pell.
A la neurohipòfisi tenim terminals de neurones hipotalàmiques. En realitat ni tan sols tenim un teixit nerviós estructurat, tenim els terminals axònics i dendrites que acaben en la neurohipòfisi. Zona terminal de l’hipotàlem. No de qualsevol neurona hipotalàmica sinó que només arriben terminals de dos tipus de neurones. Són dos grups de cossos cel·lulars de neurones que fan secrecions específiques i que acaben aquí: o o Nucli supraòptic (NSO)  són neurones que alliberen neurotransmissors i alliberen una neurohormona (neurotransmissor que viatja per via sanguínia) i és una hormona ADH o antidiürètica o vasopressina. Realitza una funció antidiürètica però no en tots els animals. Té més funcions. És un conjunt de neurones que tenen el cos cel·lular aquí, axons molts llargs i acaben en aquesta zona.
Nucli ventricular (NPV) alliberen una neurohormona anomenada oxitocina. Per tant aquest grup de neurones quan és estimulat pels terminals sinàptics alliberen la oxitocina i aquestes neurohormones passen directament als vasos sanguinis i viatgen als llocs de destí pels capil·lars sanguinis. Seran pèptids derivats 8 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL d’aminoàcids, amines biògenes, tant la diürètica com l’oxitocina funcionen com hidrosolubles.
ADH o vasopressina: Les neurones dels nuclis es distingeixen de la resta de neurones hipotalàmiques pels seus axons llargs que arriben a capil·lars i allà aboquen els neurotransmissors.
ADH és la vasopressina i la OCT és l’oxitocina. La neurohipòfisi fa de magatzem d’aquestes hormones.
- ADH o vasopressina La hormona antidiürètica redueix la diüresi, redueix el volum d’orina excretada o produïda. Aquesta hormona actua als ronyons, concretament als conductes col·lectors del ronyó i són els conductes que recullen la orina formada per totes les nefrones i transporten aquesta orina cap a la pelvis i els urèters. Aquest seria el recorregut de la orina. L’urèter que surt de cadascun dels ronyons s’uneixen a la uretra.
La hormona ADH actua a nivell dels conductes col·lectors canviant la seva permeabilitat, fa que siguin més permeables a l’aigua. De manera que quan hi ha hormona antidiürètica actuant a nivell dels conductes col·lectors i es perd aigua per les parets dels conductes i tenim una orina més concentrada. Aquesta aigua que es perd banya els teixits perifèrics, passa novament a la sang, la sang rep aquesta aigua i es redueix l’osmolaritat de la sang. S’evita que una gran part d’aigua es perdi a través de la orina, ens hidrata.
9 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Què dispara l’acció d’aquesta hormona?  un estat de deshidratació, un increment de la osmolaritat de la sang i l’increment dels líquids corporals i això es detecta a l’hipotàlem on tenim les neurones secretores hi ha osmoreceptors que són sensibles als increments de osmolaritat dels líquids intracel·lulars que banyen aquestes neurones receptores.
La osmolaritat incrementa i les cèl·lules perden aigua, aquests receptors fan senyal cap als nuclis supraòptics. Alliberen hormona ADH als capil·lars, i es transporta a la sang fins als ronyons. Al ronyó s’incrementa la permeabilitat dels conductes col·lectors, es recupera aigua, es distribueix al llarg de tot el cos mitjançant la sang i retorna l’aigua als diferents òrgans.
Mentre no torni a un nivell d’osmolaritat normal es manté aquest sistema. Quan l’aigua reabsorbida sigui la suficient per fer tornar la osmolaritat als nivells normals els receptors deixen d’enviar senyal i es deixa d’alliberar hormona antidiürètica. Això funciona sempre, és una hormona que funciona permanentment. Pràcticament sempre tenim diferents nivells d’ADH a la sang. En funció de la osmolaritat hi ha més secreció o menys. Si acabem de beure o menjar la hormona no es secretarà perquè el cos està ben hidratat i al cap del temps hi haurà una secreció de certa hormona. És una hormona proteica, neurotransmissor. Amina biògena, derivat d’aminoàcid, secreció ràpida i es secreta contínuament mentre es rep l’estímul, tenen vida curta a sang. Si l’estímul es manté, es manté la secreció per assegurar que es rep.
Efecte d’ADH típica en mamífers. En peixos s’anomena vasopressina però té una osmoregulació diferent a la nostra, segons si viuen en aigua dolça o salada, entrada sortida d’aigua en funció del medi ...
Què passa si no funciona correctament aquesta hormona?  problema fisiològic de diabetis insípida (diferent de la mellitus relacionada amb el sucre). Els símptomes s’assemblen als de la diabetis, tenen molta set, ingereixen molta aigua i produeixen molta orina. Es deshidraten, tota l’aigua que s’utilitza per produir l’orina s’excreta. Si funciona correctament la hormona antidiürètica gran part de l’aigua utilitzada per fer l’orina es reabsorbeix abans de ser excretada. La orina dels mamífers sol estar concentrada. Sempre és una orina molt diluïda i per tant requereix ingerir elevades quantitats de líquid. El mecanisme ràpid de secreció de l’hormona és que els receptors hipotalàmics detectin increment de la osmolaritat.
Hi ha uns símptomes que influeixen en la secreció d’aquesta hormona antidiürètica. No són mecanismes que afecten als receptors hipotalàmics, sinó altres zones del SNC que estimulen la secreció directament.
10 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL - - Típicament el canvi de la osmolaritat del plasma de la sang (normalment).
Canvis en la pressió sanguínia i és interpretat com baixada de quantitat de líquid.
Nàusees, vòmits, diarrees.
Baixada de sucre.
Si bevem líquids freds ajudem a que disminueixi la secreció d’hormona antidiürètica i perdem aigua, s’estimula la pèrdua de líquid. És una estimulació indirecta.
Hipòxia i hipercàpnia  estres fisiològic, activitat física superior a la normal, els nervis retenen líquids.
Les interaccions de sistema nerviós i hormonal o entre les pròpies hormones són complicades. No es produeix una secreció neta d’una sola hormona, una hormona pot activar diferents parts del sistema endocrí o nerviós.
- L’oxitocina L’oxitocina la produeix el nucli paraventricular i és hormona que es diu de baixada de la llet, de les glàndules mamàries. És una hormona, neurohormona, alliberada per terminals axònics de neurones hipotalàmiques. És alliberada a la neurohipòfisi i en aquest cas els receptors sensorials estan situats a les parts terminals del mugró.
Són receptors sensibles a la succió del lactant (mecanoreceptors).
És rapidíssima la secreció de la hormona, quan el lactant succiona s’estimula la secreció de la hormona i la neurona sensorial entra directament al nivell medul·lar corresponent del tronc i surt una neurona motora que va directament al nucli paraventricular, connecta amb les neurones secretores d’oxitocina i s’allibera l’oxitocina. Els capil·lars sanguinis de la neurohipòfisi i d’aquí es transporta via sanguínia cap a les glàndules mamaries.
11 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Normalment la llet està emmagatzemada als alvèols mamaris on hi ha cèl·lules epitelials amb miofibres. L’oxitocina provoca la contracció de les miofibres del voltant dels alvèols mamaris i facilita la conducció de la llet cap als conductes mamaris.
Mentre el lactant segueix succionant hi ha estimulació de la sortida de l’hormona. La funció més ben coneguda de l’oxitocina. No és de la síntesi, la oxitocina no fabrica la llet sinó que facilita la seva sortida quan hi ha estimulació per part del lactant.
Una altre funció de l’oxitocina és l’estimulació de les contraccions del part. Al cèrvix hi ha mecanoreceptors, neurones sensorials que enviaran senyal al nivell medul·lar corresponent i aquesta senyal (pressió a la part baixa del cèrvix) i estimula aquest receptors sensorials que aniran a parar a l’hipotàlem, aquí es dóna la senyal d’alliberació de l’oxitocina i via sang arriba a les parets uterines on provocarà la contracció d’aquestes parets uterines. La contracció de les parets, la pressió del cap del bebè a les parets, augmenta la secreció de oxitocina i augmenten les contraccions.
Les contraccions augmenten en conseqüència de la pressió del cap a les parets.
S’utilitza per incrementar les contraccions artificialment, són funcions de l’oxitocina en femelles.
La tercera funció reconeguda a l’oxitocina es lliga a l’activitat sexual, tant en mascles com femelles l’activitat sexual estimula l’alliberació d’oxitocina.
ADENOHIPÒFISI  hipotàlem i neurosecreció A l’altre part de la hipòfisi, l’adenohipofisi, rep senyals de l’hipotàlem però via sanguínia, no son senyals directes nervioses. A l’hipotàlem, igual que hi havia les neurones grans que anaven a la hipòfisi trobem neurones de mida normal i acaben a la zona intermèdia entre hipotàlem i hipòfisi anomenada infundíbul o eminència mitjana. Aquestes neurones hipotalàmiques que influeixen a la hipòfisi acaben a la zona intermèdia i aquí aboquen les seves neurohormones als capil·lars sanguinis. Els capil·lars sanguinis continuen només fins la neurohipòfisi.
La adenohipòfisi està influïda per les neurohormones hipotalàmiques que no són cap dels nuclis esmentats anteriorment. No es pot veure la diferenciació entre elles, només si fem tincions.
12 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Totes aquestes hormones (neurohormones hipotalàmiques) dirigeixen les secrecions a la adenohipòfisi. Reben la influència d’una hormona hipotalàmica i en alguns casos de dos. Si aquesta neurona hipotalàmica estimula una secreció de l’adenohipòfisi s’anomena hormona alliberadora i si inhibeix una secreció de l’adenohipòfisi se l’anomena hormona inhibidora. Quines són aquestes hormones?  Els noms que rebran serà “hormona inhibidora/alliberadora de + el nom de la zona pròpia de l’adenohipòfisi”.
En aquest cas hi ha dos hormones hipotalàmiques que controlen l’adenohipòfisi per la prolactina.
- PRH (R= releasing, alliberadora H= hormona i P=prolactina)  hormona alliberadora de prolactina. El que fa és estimular la secreció o alliberació de la 13 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL - prolactina (PRL), la prolactina es troba en l’adenohipòfisi i la PRH es troba a l’hipotàlem.
PIH (I= inhibidora)  hormona inhibidora de la prolactina.
TRH = hormona alliberadora de tirotropina (TSH). Aquesta és la que estimula la tiroides, la glàndula tiroides. En aquest cas no hi ha inhibició, només alliberació.
CRH = hormona alliberadora de la corticotropina (ACTH) i aquesta estimula al còrtex suprarenal. Estimuladora. Sempre que hi ha el sufix tropina és “dirigit a”.
GHRH = hormona alliberadora de la hormona del creixement (GH). En aquest cas tenim GHIH com a hormona inhibidora de la hormona del creixement.
GnRH = hormona alliberadora de les gonadotropines que són les gonadotropines de l’adenohipòfisi són dos, la LH i la FSH. Hi ha una sola hormona gonadotròpica que estimula la secreció d’aquestes dos. La LH és la hormona luteïnitzant (relacionada amb el cos luti, estructura que es forma als ovaris quan s’allibera l’ou) i la FSH és la hormona estimuladora dels fol·licles. Juntes s’anomenen gonadotropines perquè són hormones dirigides a les gònades. Totes dues actuen sobre ovaris i testicles però de forma diferent.
La prolactina i la hormona del creixement estan controlades per hormones.
L’hipotàlem decideix quan es secreta i quan s’inhibeix, controlada totalment des de l’hipotàlem i són de tipus proteic, es secreta hormona mentre hi hagi estímul.
Les altres no tenen inhibició i són de tipus lipídic. Es necessiten hores o inclús dies.
El mecanisme en aquest cas és que quan hi ha hormona en sang es bloqueja la secreció, la mateixa hormona regula l’estímul o secreció i s’assegura de que hi ha hormona en sang i com són de vida en sang llarga asseguren la resposta, que arribin al lloc de destí, la inhibició és quan ja hi ha presència d’hormona en sang.
Les hormones són tròfiques “tropina” van a un altre centre de secreció i estimulen un altre secreció de les hormones d’aquella zona.
- Hormona del creixement (GH) 14 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL És una hormona que ve controlada des de l’hipotàlem, aquest té hormona alliberadora i inhibidora. La secreció d’aquesta hormona esta en funció del que diu l’hipotàlem. Decideix de si hi ha secreció o no.
L’hormona del creixement és denominada somatotropina i és dirigida a “somato  creixement o desenvolupament somàtic”. Dirigida al creixement.
Perquè o en què actua aquesta hormona?  hi ha hormona inhibidora s’anomena somatostatina (statina = bloquejar, frenar). Aquesta hormona és una hormona que evidentment són neurohormones (tant inhibidora com secretora) i és una secreció hormonal típica. Passa a la sang i es dirigeix a diferents parts del cos, no actua en un lloc concret sinó en totes parts, a tots els teixits i la seva funció és promoure la síntesi proteica cel·lular, captació d’aminoàcids i elements necessaris per la síntesi proteica i facilitat el desenvolupament de cèl·lules de teixit conjuntiu, fabricar matriu cel·lular, cartílags, ossos i músculs. Essencialment de teixits de sosteniment. Utilitza tot el procés des de la captació de proteïnes fins la divisió cel·lular. El desenvolupament de tots els òrgans es veu beneficiat per la presència de la hormona del creixement.
Per fer això necessita un intermediari, per actuar sobre un teixit. Són els denominats somatomedines. Aquest sufix significa mediador, IGF = factors de creixement similars a la insulina. Aquests intermediaris són els que realment activen la divisió cel·lular i el procés de síntesi de proteoglicans i proteïnes. Sense aquests intermediaris no es produeix l’efecte correcte de la hormona del creixement. Un retràs en el creixement pot ser causat per aquest motiu.
Sobre el teixit adipós actua la hormona directament (sense intermediaris) i sobre la grassa activa la lipòlisi, destrucció de la grassa per formar glucosa.
Gluconeogènesi a partir de lípids. Aquesta glucosa passa a la sang i aquesta energia s’utilitza per tots els processos de creixement (hormona anabòlica) dóna lloc a creixement en dimensió en totes les estructures i redueix grassa.
Hi ha un consum d’energia per l’actuació d’aquesta hormona i no consumeix les reserves del fetge (les quals sempre s’han de conservar per qualsevol urgència, protegeix les reserves de glúcids hepàtics).
Increment de la producció d’insulina perquè eleva el nivell de sucre a la sang, part d’aquesta sucre és emmagatzemada al fetge. És important perquè és una hormona que treballa anabòlicament i no consumeix energia, només la part lipídicament.
Treballa més lentament que la insulina però permet tenir certs nivells de sucre en sang quan s’han esgotat les reserves de sucre al fetge. Dejú o desnutrició. A partir de reserves de grasses es facilita el sucre a les cèl·lules per anar tirant.
Té un cert cicle regular de secreció per assegurar que en moments on desapareix sucre a la sang hi hagi sucre disponible  ritme circadià. Estrès fisiològic o desgast estimula la secreció de l’hormona. Les senyals venen d’altres nivells del SNC que no pas l’hipotàlem.
15 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL De vegades posen una F en comptes d’una H en les sigles de una hormona és que no es coneix quina substància química és (F = Factor) L’hormona del creixement promou el desenvolupament de la matriu cel·lular dels teixits, hormona anabòlica. La seva funció és activar la síntesi proteica, la formació de la matriu cel·lular i la divisió cel·lular en els teixits esmentats anteriorment mitjançant somatomedines o insulin growing factors (estructura similar a la insulina).
Aquests intermediaris actuen en diversos teixits però sobretot al fetge. En canvi, al teixit adipós actua directament l’hormona i l’efecte és de lipòlisi i glucogènesi. La formació de glucosa a partir de lípids. Es facilita l’increment de nivells de glucosa en sang i l’emmagatzematge de glucosa al fetge, reduint la grassa corporal.
Increment de massa muscular, efecte potenciador d’estructures de suport  dopatge.
Hi ha hormona alliberadora i inhibidora des de l’hipotàlem: → Les neurones que secreten l’hormona alliberadora de l’hormona del creixement s’anomenen cèl·lules somatotrofes. Són neurones de l’hipotàlem i tenen un aspecte regular, de mida normal, difícils de distingir a l’hipotàlem d’altres neurones i en aquest cas són les cèl·lules més abundants en número en quant a secreció neuro-hormonal a l’hipotàlem.
→ D’altra banda, l’hormona inhibidora de l’hormona del creixement rep el nom de somatostatina (sempre que apareix el prefix statina és frenar o bloquejar).
S’alliberen a l’eminència mitjana.
Un problema a la secreció d’hormona del creixement o somatomedines produeix alteracions importants al creixement, sobretot infantil: → Un defecte de secreció d’hormona del creixement en nens produeix l’anomalia d’enanisme. No es desenvolupen les estructures de sosteniment correctament.
→ Un excés de secreció d’hormona del creixement produeix gegantisme. Quan és una anomalia de gegantisme el que es produeix realment és un creixement longitudinal de les estructures massa ràpid i no dóna temps a que s’engreixin proporcionalment. El problema és a les estructures de sosteniment, no són prou fortes com per les dimensions que arriben a tenir.
Això es dóna durant el creixement, quan són nens.
Si la deficiència o excés es produeix en adults, no és tan greu. Poden haver anomalies però no són tan greus, pot ser relativament problemàtic.
→ En adults un excés d’hormona de creixement produeix acromegàlia. Això és quan el cartílag segueix creixent (en persones velles són les úniques estructures que segueixen desenvolupant-se són les cartilaginoses) i tenen els artells exageradament grossos, nas, pòmuls, prop de les orelles... a les zones visibles amb cartílag deformen la imatge de la persona.
→ Un dèficit d’hormona del creixement en adults produeix cansament, falta d’energia, falta de glucosa en sang. No hi ha problema en el desenvolupament dels teixits. Es té tendència a engreixar-se i falta d’energia per poder dur a terme una activitat. És el cas menys greu.
16 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL És una hormona que té una certa activitat circadiana, un cert ritme diari de secreció.
Necessàriament hi ha estímuls. A les fases de creixement aquest ritme és més intens i en adults més suau. Quan els nivells de glucosa baixen excessivament es dóna una secreció d’aquesta hormona. En general, els ritmes circadians a la nit quan els nivells de glucosa baixen més es comença a notar una estimulació de les cadenes.
Acompanya els efectes del cortisol. La intensitat de treball canvia.
Les hormones tirodees són importants en el procés de creixement i fa interaccions amb aquest tipus d’hormones. Quan puja el nivell de glucosa en sang, augmenta el nivell d’insulina en sang i fa que baixin els nivells de glucosa en sang.
- Prolactina (PRL) Es produeix directament des de la hipòfisi. Hormona de secreció de la llet en les glàndules mamàries.
L’oxitocina és la hormona que facilita la sortida de la llet, però la fabricació de llet es produeix a les cèl·lules dels alvèols mamaris. La prolactina és una hormona que comença a treballar durant l’embaràs, normalment està inhibida, la seva secreció està bloquejada.
De fet, l’estímul més important per la seva secreció és l’augment d’estrògens durant l’embaràs, nivells d’estrògens més alts durant l’embaràs i estimulen la secreció de prolactina. Aquesta secreció de prolactina durant l’embaràs desenvolupa les glàndules mamàries, creixement, divisió cel·lular, formació dels alvèols... al final del procés d’embaràs quan les glàndules mamàries són madures i els augments finals d’estrògens i progesterona fan que comenci la producció de la llet per part dels alveocits. Estimulació a diferents nivells, la succió també ajuda.
A part de facilitat el treball dels lactocits participa en la captació sanguínia de tots els elements necessaris per captar la llet. Des de la sang fins aquestes cèl·lules de totes les substàncies químiques necessàries per la fabricació de la llet. Ho fa tot 17 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL menys l’ejecció. Inhibició és dopamina i la estimulació no se sap quin neurotransmissor ho fa.
- MSH: hormona estimulant dels melanòcits Finalment, per deixar la hipòfisi, entre la neurohipòfisi i l’adenohipòfisi està la pars intermèdia. Aquesta és una àrea que pot estar molt desenvolupada en alguns grups (peixos) i progressivament s’ha anat reduint. Controla la coloració de la pell, en aquest cas la formació de la melanina i la dispersió d’aquesta a la pell.
Hi ha hormona alliberadora i hormona inhibidora. És teixit glandular, no nerviós.
Està relacionat amb l’adenohipòfisi. Controlen la secreció d’aquesta hormona que es dirigeix a la pell (epidermis), els melanòcits són les cèl·lules que contenen la melanina al seu interior i l’hormona controla la formació i la dispersió. Els grànuls de melanina es pot concentrar o dispersar. Si es concentra la melanina  la pell s’aclara i si s’escampa la melanina  la pell es fa més fosca.
Al nostre cas l’únic pigment de la pell és la melanina però en peixos i amfibis, rèptils...
hi ha molts cromatòfors a la pell que controlen diferents pigments a la pell i la dispersió pot ser molt ràpida (a diferència de nosaltres que és lent). Aquesta part de la hipòfisi el treball és important a organismes que canvien ràpidament de color.
18 ...

Tags:
Comprar Previsualizar