Sensació i Percepció (2014)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia Bàsica 2
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

SENSACIÓ  I  PERCEPCIÓ   Diferencia  entre  Sensació  i  percepció  :   La  sensació  és  purament  física,  és  el  procés  de  rebre  una  informació  inconscientment.  En   canvi  la  percepció  és  la  consciència  de  la  informació  que  es  rep,  és  a  dir,  que  és  el  procés   de  ser  conscient  que  s’ha  rebut  una  informació  i  ser  capaç  de  respondre  (ja  que  identifica   la  informació).   Procés  de  sensació  i  percepció:   Exemple:   1. Estímul  es  rebut  per  un  receptor  sensor.   2. L’impuls  viatja  a  través  de  les  neurones  sensores  fins  el  sistema  nerviós  central.   3. El  SNC  interpreta  la  informació  i  determina  la  resposta  motora  (en  aquest  cas  pot   no  ser  motora)   4. L’impuls  motor  viatja  des  de  el  SNC    a  través  de  les  neurones  motores.   5. L’impuls  motor  arriba  als  músculs  i  es  produeix  la  resposta.     El  procés  de  sensació  i  percepció  està  conformat  per  diferents  etapes:   -­‐ETAPA  SENSORIAL:   ·  Fase  de  detecció:  rebem  estímuls  ambientals  que  a  través  de  l’atenció  el  subjecte  atent  a   un   dels   estímuls   en   concret   (estímul   ates).   El   80   %   dels   estímuls   que   ens   arriben   són   a   través  de  la  vista.   ·   Fase   de   transducció:   transformació   de   l’energia   que   nosaltres   rebem   a   una   energia   electroquímica  que  és  l’energia  que  el  nostre  SNC  pot  llegir  i  interpretar.   ·  Fase   de   descodificació:  les  neurones  envien  la  informació  a  la  zona  del  cervell  on  s’ha   d’interpretar.   -­‐ETAPA   PERCEPTIVA:   El   meu   cervell   informa   de   la   informació   que   rep.   (el   que   jo   veig,   sento..)   ·Interpretació   ·Reconeixement  de  l’estímul   ·Identificació   d’un   estímul   que   forma   part   d’una   categoria   determinada   (ex.   Cadira-­‐ moble)   ·Reconeixement  de  les  característiques  d’un  estímul  com  pot  ser  la  grandària.   Brunswich  va  diferenciar  les  característiques  de:   -­‐L’estímul  distal:  te  una  energia  diferent  a  la  electroquímica  i  és  el  que  prové  de  fora,  dels   “sentits”.  És  tridimensional  i  autònom.     -­‐L’estímul  aproximal:  sempre  és  amb  energia  electroquímica,  és  l’estímul  que  el  nostre  cos   ha   transformat   en   una   energia   llegible   per   al   SNC.   Generalment   és   bidimensional   i   el   podem  controlar  nosaltres,  no  és  autònom.   Brunswich,  amb  això,  volia  demostrar  que  el  que  percebem  no  és  el  mateix  que  el  què  hi   ha  fora.  Per  exemple:  nosaltres  percebem  les  imatges  al  revés  de  com  són  en  realitat.   Variables   que   influeixen   en   la   nostre   percepció:   factors   que   poden   provocar   que   no   percebem  les  coses  de  manera  adequada.   FACTORS  EXTERNS:   1-­‐Característiques  de  l’estímul.  Ex.  L’  intensitat.   2-­‐  Repetició  de  l’estímul:  pot  provocar  una  habituació.   3-­‐  Mida  de  l’estímul.   4-­‐  Novetat  de  l’estímul:  fa  que  estiguem  més  atents.   FACTORS  INTERNS:   1-­‐Atenció   2-­‐  Motivació   3-­‐  Cultura   4-­‐  Si  em  dormit  o  no   5  -­‐  Interessos  i  valors       Funcions  de  la  percepció:   1.Permet  el  moviment:  calcular  distancies,  mantenir  l’equilibri,  coordinar  moviments...   2.  Coneixement  de  l’espai  i  el  temps  i  de  la  discriminació  d’objectes  i  esdeveniments.   3.  Mantenir  el  nivell  d’activació:  combinació  de  l’activació  i  el  repòs.   4.  Indica  sobre  el  dolor:  tant  de  dins  com  de  fora.   5.  Activació  del  plaer:  *va  vinculat  amb  altres  variables   Psicofísica:   Les  primeres  aproximacions  que  es  van  fer  en  la  psicofísica  van  ser  Fechner  i  Weber.   La  psicofísica  és  l’estudi  de  les  relacions  entre  un  estímul  físic  i  la  relació  que  s’estableix  en   una  experiència  sensorial.   La   psicofisiologia   consisteix   en   avaluar   la   sensibilitat   corporal   davant   de   certs   estímuls   i   valorar  com  al  variar  els  estímuls  varia  la  percepció.     Conceptes  bàsics:   1-­‐Estímul:  qualsevol  forma  d’energia  a  la  que  puguem  respondre.   2-­‐Dintell/llindar:  Quantitat  d’energia  que  els  organismes  precisen  per  a  ser  estimulats.   3-­‐Dintell  absolut  inferior:  intensitat  mínima  d’energia  estimular  necessària  per  activar  un   òrgan  sensorial.   4-­‐Dintell  absolut  superior:  intensitat  de  l’estímul  per  sobre  de  la    qual  ja  no  es  perceben   increments  sensibles.   5-­‐Dintell   diferencial   o   (DMP):   l’increment   d’energia   necessari   per   percebre   alguna   diferència  de  sensació  respecte  a  un  estímul  concret.     Teoria  de  detecció  de  senyals     PROCÉS   SENSORIAL   ESTÍMUL   OBSERVACI Ó     DECISIÓ     MOTIVACIÓ   MEMÒRIA     COMPARACIÓ   ACTITUDS     Sí     no     TDS:  El  criteri  de  resposta  del  subjecte   ·Conceptes  bàsics:   Encert:  el  subjecte  diu  sí,  quan  l’estímul  està  present.   Respostes   posibles  del   subjecte   Error:  l’individu  diu  no,  quan  l’estímul  està  present.   Falsa  alarma:  el  subjecte  diu  sí,  quan  l’estímul  no  està  present.   Rebuig  correcte:  l’individu  diu  no  quan  no  hi  ha  estímul.   Estímul s   Soroll:  tots  els  altres  estímuls   Senyal:  estímul  a  atendre.         Objectius  de  Weber  i  Fechner:   -­‐ -­‐ Els  problemes  psicològics  es  poden  sotmetre  a  la  investigació  experimental   Mesurar  la  sensibilitat  dels  sentits   ·  Llei  de  Weber   Weber  defineix  com  percebem  els  canvis  al  variar  la  intensitat  entre  dos  estímuls.   DMP  (llindar  diferencial):  Dos  estímuls  han  de  diferit  en  una  proporció  constant  per  que  la   seva  diferència  sigui  perceptible.     K=  dmp  (increment  respecte  l’estímul  anterior)/  E  (intensitat  de  l’estímul)=  constant  que   dependrà  d’un  tipus  d’estimulació  o  una  altre.   La  llei  no  es  compleix  quan  es  tracta  d’estímuls  molt  forts  o  molt  febles.       ·Llei  de  Fechner  (psicofísica  clàssica  o  de  gradació)   Relaciona  la  magnitud  de  l’estímul  físic  amb  la  intensitat  de  la  reacció  psicològica.   La   intensitat   experimentada   augmenta   linealment   mentre   l’estímul   logarítmicament   (2,4,8)  ha  de  ser  molt  intens  perquè  jo  percebi  el  canvi.     La  intensitat  experimentada  augmenta  proporcionalment  al  logaritme  de  l’estímul   S  (sensació  experimentada)=  K(constant)*logE(intensitat  física  de  l’estímul)   No  és  eficaç  per  estímuls  d’alta  o  baixa  intensitat     Mètodes  de  mesura:   -­‐Mètode  dels  límits:  Determina  el  llindar  absolut,  es  dona  un  sol  estímul  a  l’individu  amb   un  procediment  ascendent  o  descendent  i  aquest  ha  de  dir  on  estar  el  llindar  absolut.  Hi   pot  haver  errades  d’habituació  (repetir  el  mateix  tipus  de  resposta)  i  anticipació  (dona  la   resposta  abans  de  saber-­‐ho).   -­‐Mètode   de   l’error:   Calcula   el   llindar   diferencial,   es   donen   dos   estímuls   (un   es   estable   i   l’altre  va  canviant)  un  es  canvia  fins  que  l’individu  percep  la  diferencia.  És  menys  precís,   perquè  hi  ha  moltes  variables  que  influeixen  que  no  es  tenen  en  compte,  però  més  ràpid.   -­‐Mètode  de  la  constant:  Determina  el  llindar  absolut  i  diferencial,  controla  la  seqüenciació   de  les  intensitats  triant  estímuls  supraliminars,  subliminars  i  entremitjos.  Presentació  en   series  fixes.         ·Llei  d’Stevens  (psicofísica  moderna  o  de  gradació  psicològica):     Creia  que  les  lleis  de  Weber  i  Fechner  no  eren  correctes  per  explicar  estímuls  i  sensació.   Creu  que  no  s’ha  d’estudiar  si  el  subjecte  rep  l’estímul  si  no  com  el  rep.   Mesura  directament  les  sensacions,  assignant  un  valor  numèric.   Proposa  que  la  magnitud  de  la  resposta  te  relació  amb  la  intensitat  de  l’estímul  elevada  a   certa  potència  n.   J   (judici   de   la   magnitud   psicològica)=   K*   E   (intensitat   física   0   (exponent   depenent   de   la   modalitat  sensorial)   Mètodes:   -­‐Mètode   de   comparació   de   parells:   determina   la   qualitat   del   producte,   donar   la   opinió   sobre   la   qualitat   de   dos   productes,   valoració   amb   escala   d’opinions.   Nombre   d’opinions   positives.   -­‐Mètode   d’ordenació:   S’ha   d’ordenar   un   nombre   d’estímuls     ,   el   valor   s’atorga   en   funció   de   l’ordre,  és  fa  un  valor  mig  dels  avaluadors.   Mètode   d’escales   de   valoració:   respon   a   l’escala   de   Likert,   correspon   al   disseny   de   molts   qüestionaris,  el  subjecte  puntua  de  l’1  al  __,  es  poden  valorar  aspectes  molt  diversos.       Sistemes  sensorials:  (sherrington,1906)   -­‐EN  FUNCIÓ  DEL  LLOC:   1·Exteroreceptors:   és   la   presa   de   contacte   entre   la   persona   i   el   mon   exterior.   El   podem   trobar  a  tota  la  superfície  del  nostre  cos.   2·Propioceptors:  són  tots  aquells  receptors  que  venen  regulats  pel  sistema  vestibular  (es   troba   a   l’oïda   interna)   te   receptors   ubicats   als   músculs,   articulacions   i   tendons   per   informar-­‐nos  sobre  el  moviment  del  nostre  cos  i  l’orientació.   3·Interioceptors:   estan   situats   a   les   vísceres   i   són   encarregats   d’informar-­‐nos   de   tot   allò   que  passa  dins  del  nostre  organisme  i  que  s’encarrega  de  la  sinestèsia.   4·Dermoceptors:  són  els  receptors  de  la  pell.  (tacte)  Identifica  la  pressió  la  temperatura  i   tmb  les  textures.   5·Nocioceptors:  situats  a  qualsevol  part  del  cos  i  identifiquen  el  dolor.     -­‐EN  FUNCIÓ  DE  L’ENERGIA:   ·Quimioceptors:   detecten   substàncies   químiques,   volàtils   (olfacte)   o   solubles   (gust)...   sentits  quimioceptors:  gust  i  l’olfacte.   ·Mecanoreceptors:   detecten   energia   mecànica,   que   estimula   la   pell   o   l’interior   de   l’organisme,   transformant-­‐se   en   sensacions   d’equilibri,   pressió,   moviment,   fred,   calor,   dolor  i  plaer.  Són  mecanoreceptors  el  sistema  sinestèsic,  vestibular  i  el  tacte.   ·Fotoreceptors:  capten  l’energia  radiant  a  través  de  la  vista.   ·Termoreceptors:  capten  l’energia  calòrica  a  través  del  tacte.     SENTIT  DE  LA  VISTA   És  el  sentit  que  té  més  precisió.   L’energia  llumínica  es  mesura  amb  els  fotons  i  els  quants.   Components   principals:   L’ull,   el   nucli   genicular   lateral   (núcleo en el tálamo que recibe las proyecciones axónica de las células ganglionares de la retina en la vía visual primaria),   còrtex   estriat   (dins   el  lòbul  occipital,  còrtex  extraestriat  (altres  lòbuls).   El   lòbul   ocular   te   tres   capes:   l’escleròtica   (capa   externa   del   lòbul   ocular   que   te   terminacions  nervioses,  però  a  la  part  de  davant  es  transparent  el  que  s’anomena  la  còrnia   i   no   hi   ha   terminacions   nervioses   ,   l’escleròtica   es   hipersensible   a   la   temperatura,   a   la   pressió   i   al   dolor),   la   coroides   (conté   basos   sanguinis   per   on   es   rep   l’aliment   i   l’oxigen   i   també  conté  cèl·lules  de  pigments  foscos  que  absorbeix  els  rajos  de  llum  que  s’extravien),   la  retina  (és  on  trobem  els  receptors  visuals)   Medis  diòptrics  o  medis  transparents:  són  tots  aquells  medis  que  d’alguna  manera  faciliten   la  visió  encara  que  no  està  directament  relacionats.   Anatomía  del  ojo     1  Procesos  ciliares     2  Cámara  posterior     3  Iris     4  Pupila     5  Córnea     6  Cámara  anterior     7  Músculo  ciliar     8  Ligamento  suspensorio  del  cristalino     9  Cristalino     10  Humor  vítreo     11  Fóvea     12  Vasos  sanguíneos  de  la  retina       13  Nervio  óptico       14  Disco  óptico       15  Conducto  hialoideo       16  Esclerótica     17  Coroides     18  Retina     -­‐Còrnia:  actua  com  a  lent  i  està  formada  per  proteïnes  i  per   aigua,  posseeix  el  80%  de  la   capacitat  d’enfoc  que  te  el  nostre  ull.   -­‐Humor  aquós:  hidrata  la  còrnia,  és  un  líquid  que  cada  4  hores  es  va  renovant.  Es  el  que   s’encarrega  de  mantenir  la  pressió  adequada  de  l’òvul  ocular.     -­‐Humor   vitri:   és   una   substancia   gelatinosa,   transparent.   El   seu   objectiu   és   protegir   la   forma  del  globus  ocular  i  s’encarrega  de  que  desaparegui  els  pigments  foscos.   -­‐Cristal·lí:  es  troba  darrera  de  la  pupila,  és  un  conjunt  de  proteïnes.  La  seva  forma  és  el  que   permet   la   flexibilitat   per   ajudar   a   enfocar.   El   cristal·lí   acomoda   l’enfoc.   El   punt   pròxim   d’acomodació  es  el  punt  que  ens  ajuda  a  regular  com  es  la  nostra  visió  d’aprop.   -­‐Pupila:  és  per  on  entra  la  llum.   -­‐L’iris:  és  una  musculatura   -­‐La  retina:  capa  interior  del  globus  ocular.  Conté  els  receptors  de  la  llum.  Punt  cec:  no  hi  ha   cap   receptor   visual.   Fòvea:   és   una   petita   cavitat   on   hi   ha   la   màxima   concentració   de   receptors  visuals,  és  on  hi  ha  concentrats  tots  els  cons  i  al  voltant  els  bastons.  Els  cons  i  els   bastons  estan  de  forma  invertida  a  la  direcció  de  la  llum.     Els  cons  i  els  bastons  fan  una  interpretació  de  la  energia  lumínica  diferent.  Els  cons  son  els   encarregats  d’interpretar  el  color  i  els  bastons  la  intensitat  de  llum.  El  lloc  on  es  produeix   la  transducció  es  en  els  cons  i  els  bastons.     A  part  dels  cons  i  els  bastons  trobem  les  cèl·lules  bipolars  i  ganglionars.   Cèl·lules   bipolars:   s’encarreguen   de   connectar   els   diferents   cons   i   bastons,   sumar   informació  i  enviar-­‐la  a  les  cèl·lules  ganglionars.   Amaclines:  connecten  amb  altres  amaclines  amb  cèl·lules  bipolars  i  ganglionars  depenent   de  la  tasca  que  hagin  de  fer.   En  la  part  externa  dels  cons  i  els  bastons  es  on  es  produeix  la  transducció.  La  suma  de  la   opsina   i   la   retineno   produeix   rodopsina   (   la   que   ha   convertit   l’energia   llumínica   en   electroquímica).     Diferencies  entre  els  cons  i  els  bastons:   Cons:   6  milions   Centrals   Agudesa:  s’encarreguen  de  discriminar  els  petits  detalls.   Visió  del  color   Bastons:   120  milions   Perifèrics:  estan  a  la  perifèria  perquè  son  els  encarregats  de  la  visió  perifèrica.   Sensibilitat:  són  molts  sensibles  a  la  intensitat  de  llum.   Visió  nocturna   -­‐El   quiasma   òptic   és   el   lloc   del   cervell   per   on   cadascun   dels   globus   oculars   envien   la   informació.   -­‐El  nucli  genicular  lateral:    s’organitza  per  capes:   Les  dues  primeres  són  les  encarregades  de  localitzar  el  moviment   I  les  quatre  primeres  són  les  encarregades  de  localitzar  el  color  la  textura  i  la  profunditat.   -­‐Factor   de   magnificació   cortical:   magnifica   la   informació   que   nosaltres   hem   rebut   de   la   retina.           CARACTERÍSTIQUES  QUE  NECESSITEM  PER  TENIR  UNA  VISIÓ  NORMAL:   1.     Que   qualsevol   figura   tingui   un   marge:   una   figura   ha   de   tenir   un   canvi   de   brillantor   amb   el  que  està  identificat.   2.Canvi  en  el  temps:  petits  moviments  oculars  per  tal  d’identificar  on  es  troba  la  figura.   3.Que  hi  hagi  una  energia  lluminosa:  sense  un  mínim  d’intensitat  no  podem  percebre  els   objectes.   4.L’agudesa  visual   5.Agudesa  estàtica:     o o o o Identificació  (taula  d’shneber)   Detecció:  detectar  un  objecte  si  es  present  o  no  es  present.   Resolució:  manera  de  veure  les  parts  que  comparen  una  imatge.   Localització:  localitzar  un  objecte  respecte  l’altre.       6.   Moviments   oculars:   mantenen   de   forma   estàtica   una   imatge   dins   de   la   fòvea.   Hi   ha   diferents  tipus  de  moviments  oculars:   o Versió:són   aquells   mov.   Amb   els   que   sempre   es   manté   un   angle   fix   constant.  Un  dels  moviments  més  comuns  són  els  sacàdics  que  son  els  que   fem  quan  nosaltres  llegim  i  saltem  d’una  línia  a  una  altre,  són  moviments   molt   ràpids   però   no   provoquen   un   cansament   a   l’ull.   Un   altre   moviment   de   versió   és   el   de   persecució:   que   són   els   que   utilitzem   quan   perseguim   objectes  que  estan  amb  moviment  però  amb  un  fons  fix.   o Vergència:   són   els   que   s’utilitzen   en   una   visió   en   diferents   angles.   Ex.   Quan   un  nen  es  va  gronxant.         COM  PERCEVEM  ELS  COLORS:  (DISTORCIONS)   1.Contrast   de   color   simultani:   quan   la   meva   retina   queda   estimulada   per   dos   colors   de   forma  simultània  un  dels  colors  queda  alterat.   2.   Contrast   de   color   successiu:   després   de   veure   de   forma   continuada   uns   colors   determinats  es  provoca  una  saturació  i  es  veuen  els  colors  contraris.   3.  Color  subjectiu:  passa  quan  la  imatge  està  amb  blanc  i  negre  però  la  veiem  amb  color.   4.   Color   de   memòria:   fenomen   pel   quan   jo   puc   veure   una   imatge   d’un   color   que   no   es   el   corresponent  però  el  meu  sistema  perceptual  interpreta  un  color  que  tenim  memoritzat.   TEORIES  DE  LA  PERCEPCIÓ  DEL  COLOR:   -­‐Teoria   tricromàtica:   (   Young   i   Helmholtz)   Existeixen   3   tipus   de   receptors   bàsics   (yodopsina,   critrolabe,   clorolabe)   que   sintonitzen,   processen   o   són   sensibles   a   diferents   longituds  d’onda.  (LO)   LO   LO   LO  llarga  pel  vermell.   curta   mitja   per   pel   blau.   verd.   -­‐Teoria   dels   oponents:   (Hering)   Tres   canals   encarregats   dels   processament   de   colors   oposats:  “Ewald  Hering  (1870)  propuso  que  la  visión  del  color  era  debida  a  tres  mecanismos   o  canales,  rojo-­‐verde,  amarillo-­‐azul,  y  blanco-­‐negro  o  mecanismo  de  luminosidad,  cada  uno   de  los  cuales  respondía  de  una  manera  oponente  o  antagonista.”   Vermell-­‐verd   Groc-­‐blau   Blanc-­‐negre   Aquest   mecanisme   neuronal   funcionaria   amb   connexions   activadores   per   a   un   dels   elements  del  parell  i  inhibidores  per  a  l’altre.   -­‐Teoria  del  doble  procés:  (DeValois  i  Jacobs)  Síntesi  de  les  anteriors.  El  processament  del   color  implica  a  nivell  perifèric  el  funcionament  de  dos  mecanismes  diferents  i  successius.   Els   cons   fan   la   1ª   anàlisi   del   color   a   partir   de   receptors   de   LO   mentre   que   les   cel.   Ganglionars  s’encarregarien  de  processar  la  informació  segons  la  teoria  dels  oposats.   L’OÏDA   To:   Grau   en   que   un   so   resulta   alt   o   baix.   Diferència   entre   notes   altes   o   baixes.   Directament   relacionat  amb  els  canvis  de  freqüència.   Freqüència:  nombre  de  crestes  d’onda  que  es  produeixen  en  un  segon.  Com  més  petit  és  la   distància  entre  l’onda  hi  haurà  més  freqüència.   Cicle:  Distància  entre  les  crestes  d’onda.   Amplitud:  Diferència  de  pressió  entre  el  pic  i  la  vall  d’una  onda.   Timbre:  És  la  diferencia  en  quant  a  la  qualitat  d’uns  sons.  Depèn  dels  sons  harmònics  que   acompanyen  al  so  principal.   Decibel:  mesura  d’intensitat  de  so.  La  sensació  de  volum  que  nosaltres  tenim.   Components  bàsics  del  sentit  de  l’oïda  *(mirar  apunts  patata  brava  +  complets)   OÍDE  EXTERN:  orella,canal  auditiu  i  timpà.     Timpà:  membrana  fina  que  es  belluga  per  arribar  als  tres  ossets  fent-­‐los  vibrar     OÍDA  MITJÀ:  ossets  (martell,  estrep  i  enclusa)   La   funció   dels   ossets   és   vibrar,   amplificant   el   so   per   tal   de   que   el   so   pugui   arribar-­‐nos   correctament,  ja  que  més  endavant  el  so  ha  de  passar  per  un  medi  aquós.   OÍDA  INTERN:  finestra  oval,  còclea  (cargol)   La  còclea  està  formada  per  tres  canals:     -­‐Canal  vestibular  (relacionat  amb  l’equilibri)   -­‐Canal   mig:   on   trobem   la   membrana   basilar   i   a   sobre   l’òrgan   de   corti   on   és   fa   la   transducció.  El  so  arriba  als  fluids  d’aquest  canal  fent  vibrar  la  membrana  basilar  i  aquesta   fent   vibrar   les   cèl·lules   de   l’òrgan   de   corti   que   envia   la   informació   “transuida”   al   lòbul   temporal  passant  pel  tàlem.     -­‐  Canal  timpànic.   Lesions:   Sordera  de  conducció:  si  es  produeix  a  la  oïda  externa.     Sordera  neurosensorial:  si  es  produeix  una  lesió  al  nervi  òptic.     Sordera  central:  si  es  produeix  una  lesió  en  el  centre  auditiu  del  cervell.   Sordera  nerviosa:  si  es  produeix  una  lesio  a  les  àrees  vinculades  a  la  transducció  (organ  de   corpi).   Sordera  osea:  vinculada  amb  el  pas  del  temps,  es  quan  els  ossets  perden  flexibilitat.   Teories  de  l’audició   -­‐Teoria  del  lloc  o  tonotopica:  La va desenvolupar Békésy. Cada part de la membrana basilar te un lloc per interpretar un tipus de vibració determinada en el cervell, també va en funció de la freqüència de la ona.
Limitacions de la teoria: funciona per freqüències altes, superior a 50 Hz.
  -­‐Teoria   de   la   descarrega:   la  membrana  basilar  quan  rep  el  moviment  dels  ossets  provoca   una  oscil·lació  i  la  velocitat  determina  que  les  cel.  Nervioses  interpretaran  un  so  o  un  altre.     Principi  de  l’andanada     Percepció  auditiva   -­‐Percepció   del   volum:   depèn   de   l’amplitud,   durada,   sorolls   de   fons,   trets   d’escolta   i   freqüència.  (Variable  relativa)   -­‐Localització  auditiva:  el  fet  de  tenir  dos  oïdes  fa  que  la  intensitat  del  so  que  ens  arriba  a   una   banda   o   a   l’altre   sigui   diferent   i   per   tant   podem   distingir   d’on   prové   el   so   (font   sonora).   -­‐  Percepció  de  sons  simultanis:  quan  es  donen  dos  sons  de  forma  simultània  parlarem  de  si   hi  ha  consonància  o  dissonància  que  depèn  de  l’  interval  en  que  es  presenten  aquests  dos   sons.  Depèn  de  la  diferencia  en  la  freqüència  entre  els  dos  tons.   Indicadors:  vinculats  amb  les  variables  anteriors.     ·  Diferencies  d’intensitat  interauricular   ·Diferencia  de  temps  interauricular   ·Efectes  de  l’orella   ·Moviment   ·Context  i  entorn         L’OLFACTE   L’olfacte  i  el  gust  estan  molt  lligats,  si  tenim  l’olfacte  danyat   Te  una  connexió  directe  al  cervell  sense  passar  pel  nucli  genicular  lateral.   L’olfacte  te  només  una  classe  de  cèl·lules  que  en  tenim  uns  5  milions  de  receptors  a  cada   forat  nassal.   Neurona  olfactòria:  qui  envia  la  info  als  glomeruls.     Àrea  determinada  amb  glomeruls  (  on  es  produeix  transducció)   L’àrea  de  l’olfacte  en  el  cervell  és  l’àrea  olfactiva  primària,  però  tot  hi  així  hi  ha  diferents   àrees  del  cervell  que  també  estan  vinculades  com:     -­‐Còrtex  olfactiu  primari:  lòbul  temporal   -­‐Còrtex  olfactiu  secundari:  lòbul  frontal   -­‐Amígdala:  processa  les  emocions  (olors  que  ens  recorden  a  algú...)     EL  GUST   IMPORTANT!:interconnexió  entre  el  gust  i  l’olfacte.     Podem  identificar  d’una  forma  òptima  el  gust  entre  22  i  32  graus.     Hi  ha  un  5è  gust:  umami  (cosa  saborosa),  aquest  no  està  vinculat  a  cap  papil·la  gustativa   com  els  altres,  només  se  sap  que  està  lligat  al  glutamato.     Dolç:  punta  de  la  llengua   Amargant:  part  superior   Àcid:  part  de  darrera   Salat:  punta  de  la  llengua  i  laterals.     En  les  cèl·lules  gustatives  es  fa  la  transducció.   De   la   llengua   l’   informació   s’envien   a   través   de   dos   vies:   nervi   de   la   corda   timpànica:   porta   la   info   de   la   part   frontal   i   lateral   de   la   llengua   on   es   troben   les   papil·les   fungiformes   i   foliades.  La  informació  de  la  part  posterior  de  la  llengua,  és  a  dir,  les  papil·les  caliciformes,   s’envien  al  nervi  glosofaringi.   Nervi  vago:  rep  la  info  d’altres  parts  de  la  boca  i  de  la  faringe.   Aquests   tres   nervis   passen   pel   talem   i   van   al   lòbul   temporal   i   en   concret   a   l’escorça   somatosensorial.     Papil·les:   -­‐Fungiformes:  identifiquen  el  gust  dolç,  son  llises  arrodonides  i  estan  situades  a  la  punta   de   la   llengua   i   als   costats,   bàsicament   a   la   punta.   Tenen   de   1   a   5   botons   gustatius   on   es   fan   la  transducció.   -­‐Filiformes:   es   troben   al   centre   de   la   llengua   i     controlen   el   sabor   àcid.   Aquestes   no   contenen   botons   gustatius,   directament   hi   ha   una   cèl·lula   nerviosa   que   identifica   el   gust.   També  funcionen  per  ajudar  en  el  trencament  dels  aliments.   -­‐  Caliciformes:  són  mes  grosses  i  es  troben  a  la  part  de  darrera  de  la  llengua.  N’hi  ha  molt   poques.   -­‐Foliades:   Es   troben   als   laterals   de   la   llengua   i   estan   en   procés   d’extinció   i   són   les   encarregades  de  discriminar  el  gust  salat.       EL  TACTE   Molt  important  en  el  període  de  desenvolupament.     Identifica  diferents  variables:  temperatura,  pressió,  dolor...   Cada  un  dels  receptors  del  tacte  anomenats  corpuscle  esta  format  per  unes  70  capes.  En   funció  de  la  tasca  que  han  de  realitzar  tenen  una  forma  o  una  altre.   Tacte  actiu:  m’atanso  a  una  cosa  perquè  la  vull  discriminar.   Tacte  passiu:  La  pressió  que  jo  rebo  d’agents  externs  al  meu  cos.  Hi  identifiquem  el  dolor.     *quadre  del  blink!!   Dolor  facic:  dolor  intens   Dolor  tònic:  menys  intens  però  més  durador.   SISTEMA   CINESTÈSIC:   Indica   a   través   dels   diferents   sensors   que   tenim   en   el   nostre   organisme   coordina   els   diferents   components   del   nostre   cos   els   mate   en   una   atenció   en   una  posició  que  ens  facilita  una  interacció,  un  moviment...  relacionat  amb  el  to  muscular.   To  muscular*   SISTEMA   VESTIBULAR:   El   trobem   ubicat   a   dintre   del   oïda   interna   (canals   semicirculars)   ens  indica  l’equilibri  que  va  vinculat  amb  la  interacció  que  jo  faig  amb  el  meu  entorn.  Hi  ha   les   ampolles   els   sauclos   i   els   utriculos   on   hi   ha   les   terminacions   nervioses   que   envien   la   info  i  ens  indica  com  ens  movem  en  el  espai.       ...