Introducció a l'Ètica (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Introducció a l'Ètica
Profesor M.M.
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 22
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a l’ètica Tema 1: Introducció 1. Definició d’ètica L’ètica es defineix com l’estudi racional de l’ideal que hauria de perseguir l’home, de la realitat moral, el faktum de la moralitat, en terminologia kantiana. Així doncs, la tasca de la filosofia en aquest àmbit és tractar de fixar quin és aquest ideal. D’aquesta manera, l’ètica és la branca de la filosofia pràctica que reflexiona sobre la dimensió moral humana, és a dir, sobre quins son els deures i obligacions dels homes.
Etimològicament, la paraula “ètica” deriva de dos termes grecs: ethos i êthos. Ethos, que s’ha traduït com a “costum”, originàriament no tenia res a veure amb l’ètica, si no que simplement significava “hàbit”. Êthos, en canvi, literalment vol dir “personalitat” o “caràcter moral”, que, al seu torn, és indefinible al marge de les accions que realitza el subjecte, és a dir, el seu caràcter moral deriva dels seus hàbits. La síntesi entre ambdós termes la van portar a terme posteriorment els romans, amb la paraula “mos, moris”, traduïda com a”moralitat”.
La definició essencial o filosòfica d’ètica, però, s’aconsegueix gràcies a la determinació del seu objecte material (allò de què tracta alguna cosa) i el seu objecte formal (la perspectiva des de la qual una disciplina o ciència tracta el seu objecte material).
• Objecte material de l’ètica: la conducta, és a dir, el conjunt dels actes humans. Cal remarcar que no és el mateix parlar de conducta que de comportament, de la mateixa manera que no és el mateix parlar d’actes de l’home i actes humans. Els actes de l’home engloben qualsevol acte que neix de l’home. Dins aquest conjunt d’actes, n’hi ha alguns que són portats a terme sense coneixement ni voluntat, però també n’hi ha alguns que es defineixen com a actes A. de l’home fets amb coneixement i voluntat (encara que no sigui total).
Aquests impliquen una certa responsabilitats i se’ls anomena actes humans. El comportament és el conjunt A. humans dels actes de l’home; la conducta, en canvi, el conjunt dels actes humans. I és per això que l’objecte material de l’ètica és aquest conjunt d’actes humans.
• Objecte formal de l’ètica: l’objecte formal de l’ètica, és a dir, la perspectiva amb la qual s’estudien els actes humans, no és més que la seva relació amb categories com el bé/mal, el deure, els valors, les virtuts/vicis, la llei moral o l’imperatiu categòric.
2. L’ètica com a ciència pràctica normativa • Ètica en tant que ciència Quan hom pensa en ciència, generalment s’imagina dos tipus possibles: d’una banda, les ciències empíriques (o sintètiques, en terminologia de Kant), caracteritzades per la utilització d’un mètode de contrastació empírica per la verificació d’un enunciat, o bé analítiques, que no necessiten contrastació empírica, com ara les matemàtiques o la lògica.
1 Introducció a l’ètica L’ètica, en canvi, no s’inclou dins de cap d’aquestes dues categories: és ciència en el sentit clàssic, és a dir, és episteme, coneixement, forma part del conjunt de coneixements raonats, raonables i demostrables que no necessiten contrastació empírica. En certa manera es podria incloure dins el coneixement de les coses humanes i s’allunya de les ciències empíriques en el sentit que el seu objecte d’estudi (la conducta humana) és variable, ja que és impossible trobar absoluta regularitat en els actes humans.
Així doncs, l’ètica presenta un coneixement del seu objecte d’estudi molt menys rigorós del que obtindria una ciència empírica, ja que, com dirà Aristòtil a l’Ètica nicomàquea, “les coses humanes no es deixen conèixer de la mateixa manera que les coses no humanes”. Ara bé, que l’ètica tingui un coneixement no exacte del seu objecte d’estudi no implica que sigui una disciplina subjectiva, ja que, d’una banda hi ha el coneixement, que implica objectivitat, i pot ser exacte (o immutable) com ho és en les disciplines en les quals l’objecte és exacte i immutable o bé no exacte (mutable) en el cas dels objectes d’estudi mutables. D’altra banda, però, hi ha la opinió, la doxa, que representa l’expressió d’un punt de vista personal i subjectiu.
• Ètica en tant que pràctica El coneixement s’ha dividit sempre en dues grans branques: el coneixement teòric, que no es busca més que pel propi coneixement, és a dir, porta implícit en ell mateix la seva finalitat i el coneixement pràctic. Aquest últim es caracteritza perquè es busca per fer-ne algun ús i un cop obtingut es traspassa o bé a un acte (que implica alguna acció), o bé a una obra poètica (de creació).
Per se1, l’ètica és un coneixement pràctic, ja que consisteix en un coneixement sobre com actua l’home. L’ètica tracta d’explicar filosòficament els actes humans per després actuar bé. Tal com Aristòtil afirma a l’Ètica nicomàquea, “no estudiem ètica per ser savis, sinó per ser virtuosos”.
• Ètica en tant que normativa Segons el tractament del seu objecte material, el coneixement es pot dividir en dos grans grups: d’una banda, els coneixements fàctics (o factuals, o empírics, o descriptius), que indiquen en una proposició les coses tal com són, és a dir, investiguen sobre el món dels fets. (Is) D’altra banda hi ha els coneixements normatius (o prescriptius) en els quals l’ètica s’inclou, que, a diferència dels coneixements fàctics assenyalen un ideal que és desitjable. Així doncs, aquest coneixement no es mou dins el món dels fets sinó de “l’haver de ser”, és a dir, dels valors. (Ought).
Ara bé, aquest “haver de ser”, els ideals, presenten nous problemes: d’on surt aquest ideal? Al llarg de la història de la filosofia s’han donat vàries respostes, entre elles la clàssica: l’haver de ser surt de l’anàlisi del ser2. Ara bé, la crítica principal que desenvolupa problemàtica, coneguda com la polèmica de l’is-ought question sorgeix quan Hume es pregunta si és lògicament lícit derivar l’haver de ser del ser. Les principals corrents ètiques que no han tingut com a base l’anàlisi del ser han estat la fenomenologia o l’ètica kantiana.
1 El coneixement pot ser com l’entenem per se, és a dir, tal com és per si sol, o bé per l’agent, és a dir, segons la utilització que el subjecte en fa.
2 Per exemple, per Epicur, l’ésser humà naturalment (is) busca el plaer, per tant l’ideal ha de ser, justament, buscar-lo (“L’home és així, per tant hauria d’actuar d’aquesta manera”.
2 Introducció a l’ètica 3. Les divisions de l’ètica • Divisió clàssica: ètica individual (tracta els individus), ètica familiar (tracta comunitats petites) i ètica social (tracta una comunitat en una ciutat o societat).
• Divisió kantiana: la llei pot ser positiva (imposada des de fora) i correspon al dret tractarla o bé pot ser moral (imposada des de dins) i la tracta l’ètica. És el cas de l’imperatiu categòric kantià.
• Divisió contemporània: ètica general (en la qual s’inclou la divisió clàssica) i ètica aplicada (que consisteix en l’ètica general des d’un punt de vista o àmbit determinat (per exemple la bioètica o l’ètica d’empresa)).
4. Mètodes de l’ètica Mètode (o methodós, en grec) significa camí, en aquest cas els camins que han seguit diferents pensadors al llarg de la història del pensament per explicar la dimensió moral humana. Aquest fet provoca que hi hagi una pluralitat de mètodes. Aquests mètodes poden ser, d’una banda descriptius o prescriptius i de l’altra inductius (és a dir, que parteixen de l’experiència individual i d’aquí s’assoleix una conclusió universal, com l cas del mètode analògic) o deductiu (una explicació extreta d’un plantejament filosòfic anterior, com ara el plantejament ètic dels estoics, basats en la seva concepció metafísica del cosmos).
• Mètode històric: és el mètode que tracta d’entendre què és la dimensió moral humana analitzant la genealogia dels conceptes morals, és a dir, com aquests neixen i evolucionen.
• Mètode hermenèutic: : és el mètode que tracta d’entendre què és la dimensió moral humana establint una relació d’interacció entre el concepte moral i la societat en la que el concepte es formula. La diferència fonamental entre el mètode històric i l’hermenèutic és que en el primer cas l’estudi és diacrònic (és a dir, s’estén al llarg del temps), mentre que en el segon és sincrònic (la relació s’estableix en un context puntual i determinat).
• Mètode fenomenològic: : és el mètode que tracta d’entendre què és la dimensió moral humana basant-se en la recerca del cas invariable d’aquesta dimensió moral. El seu objectiu és apartar tot allò prescindible i variat (en definitiva, l’experiència subjectiva) per trobar allò substancial, universal i compartit: en altres paraules, els valors. Així doncs, la fenomenologia parteix de l’anàlisi de l’experiència moral i la despulla fins a arribar a aquests valors o, en termes de Scheler, el material a priori.
• Mètode analític: és el mètode que tracta d’entendre què és la dimensió moral humana a partir de l’anàlisi lingüístic del vocabulari moral. En aquest cas, allò que s’analitza no és l’experiència moral o la història, sinó el llenguatge.
• Mètode transcendental (kantià): és el mètode que tracta d’entendre què és la dimensió moral humana que consisteix a veure què hi ha d’incondicionat (és a dir, que no obeeix a cap condició, en termes de Kant, les formes pures a priori de la sensibilitat) en el coneixement moral humà. És un mètode racional-universal, ja que tracta de veure què és allò universalitzable, és a dir, allò que l’ésser humà hauria d’obeir sense discussió.
3 Introducció a l’ètica • Mètode dialèctic • Mètode analògic 4 ...