6. Els carolingis. (tema d’examen, és fonamental) - PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 13
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  6:  ELS      CAROLINGIS  (tema  d’examen,  és  fonamental)   “El   món   carolingi   s’ha   vist   com   el   retrobament   profund   de   les   herències   germànica   i   romanocristiana.  Hi  haurà  una  intensa  relació  entre  pontificat  i  imperi,  una  preocupació  per  l’ordre   i  el  bon  funcionament  dels  dominis  rurals,  esforços  per  entrar  en  un  sistema  monetari  uniforme  i   eficaç,   i   una   reactivació   comercial   en   una   economia   que   deixa   de   ser   mediterrània   per   començar   a   ser   europea.   Alhora,   el   funcionament   dels   dominis   reials,   aristocràtics   i   eclesiàstics,   seran   el   paradigma   del   futur   feudalisme.   La   evolució   dels   poders   senyala   una   nova   articulació,   la   que   correspon  al  feudalisme,  que  sorgí  del  fracàs  de  la  construcció  carolíngia.  El  futur  polític  quedaria   en  mans  de  principats  i  monarquies  feudals”.   • Donem   el   nom   de   “Carolingis”   a   la   dinastia   germànica   que   governà   la   major   part   de   l’Europa   centro-­‐occidental   entre   els   segles   VIII   i   IX,   i   tenien   com   a   espai   axial   les   actuals   França,   Alemanya   i  nord  d’Itàlia.   • La  figura  rellevant  de  Carlemany  ha  estat  el  referent  d’una  nova  Europa,  ara  continentalitzada  i   allunyada  de  la  Mediterrània.   Parlar  de  Carolingis  ens  remet  d’entrada  a  aquell  llinatge  dels  majordoms  de  palau,  els  que  ajuden   als   merovingis,   i  que   acabaran   fent-­‐se   amb   el   poder   a   tota   Europa   central.   Aquest   llinatge   avui   encara   es   recordat   com   pares   d’Europa,   sobretot   Carlemany.   Aquest   imperi   que   sobretot   forja   Carlemany   acabarà   aglutinant   aquest   bloc   central   que   ara   es   França,   Alemanya,   i   bona   part   d’Itàlia.  En  certa  manera,  nucli  de  la  unió  europea.     • Precedents     • Divisió  del  territori  després  de  Clodoveu  (511)   • Concepte  patrimonial  del  poder  germànic.   • Es  configuren:   o Austràssia  (Reims)   o Nèustria  (París)   o Borgonya  (Orleans)     Figura   de   Clodoveu   à     el   gran   aliat   de   l’Església,   però   els   merovingis   donen   pel   que   donen:   Teodoric   recordava   la   falta   de   dret   romà,   de   concepte   d’Estat,   que   escassejava   en   ells   (Administració  de  justícia  dolenta,  lleis  pèssimes  i  mala  divisió  de  l’Estat  à  patrimonialització  de  la   funció  pública  i  dels  béns  públic.)   S’acaba  configurant  una  sèrie  de  territoris  que  dona  lloc  a  diversos  reis  diferents,  un  regne  franc   atomitzat,  una  sèrie  de  territoris  francs  (mapa  1).  Fragmentació  típica  del  segle  VII.  Semblant  a  la   Hispania  visigòtica.  I  porta  a  la  decadència  del  regne,  en  especial  al  segle  VII   1     • Tot  i  que  es  reuneixen  més  tard,  sempre  hi  ha  diferències,  sobretot  pel  dret  i  pel  costum.   • L’ascens   dels   grans   i   poderosos,   i   la   fragmentació   monàrquica   porta   a   cedir   el   poder   als   MAJORDOMS   DE   PALAU.   à   Molts   d’aquest   reis   no   tenen   solvència,   molts   són   nens   petits   i   no   poden   regir   i   les   seves   sentències   són   nul·∙les   i   afavoreix   cops   d’estat,   altres   són   deixats,   ociosos,   ganduls...   à  qui  acaba  manant  són  al  final  els  caps  de  la  casa  reial,  els  que  porten  la  casa  del  rei,   els  majordoms  de  palau,  que  apareixen  a  tots  els  territoris  del  mapa.  Fan  les  funcions  del  rei  quan   es  un  nen,  un  deixat,  un  gandul...   • Destaquen  els  Arnolfins  a  Austràssia.   • Pipí   II   d’Heristal   (Pipí   el   Jove),   majordom   de   Palau   d’Austràssia,   feu   fora   els   Majordoms   de   Nèustria  i  Borgonya  (687),  quedant  ell  com  a  majordom  d’ambdós  territoris.     • • • •     Carles  Martell  (714-­‐741)     “Fill   il·∙legítim   de   Pipí   d’Heristal,   fou   majordom   de   palau   dels   tres   regnes   francs:   Austràssia,   Nèustria  i  Borgonya,  i  dirigí  l’exèrcit  contra  els  musulmans  i  els  derrotà  a  Poitiers  (732).  El  seu  fill,   Pipí  el  Breu,  es  convertiria  en  rei  dels  francs”.     Defensa  de  la  Cristianitat  →  Batalla  de  Poitiers  (732)  magnificada.   Dins   els   Majordoms   de   Palau,   destaquen   els   Arnolfins,   pel   seu   llinatge,   i   governen   a   Austràssia   i   Nèustria.   El   moment   d’apogeu   d’aquests   majordoms   de   Palau   ve   rere   la   batalla   de   Poitiers   (on   vencen   i   aturen   als   musulmans).   És   Carles   Martell   el  que  en  aqueta  batalla,  narrada  i  magnificada,   fa   que   els   arnolfins   es   consolidin   com   a   majordoms   de   Palau.   Patrimonialitzen   un   càrrec   que   abans  el  rei  escollia.  Perquè  a  la  batalla  de  Poitiers  han  donat  la  cara  de  forma  adient.  Però  es  que     a  més  a  més,  Carles  també  va  fer  altres  gestes:   Sotmeté  alamans,  turingis  i  bàvars.  Guerres  contra  saxons.   Ha  sabut  controlar  la  frontera  amb  Baviera  i  també  el  nord  del  regne  franc.  I  comença  una  llarga   batalla  contra  un  poble  dur,  els  saxons     Reis  dropos  (fainéants)  (ganduls)     A  més  a  més,  els  reis  de  l’espai  merovingi  són  reis  ganduls  o  nens  petits,  inútils  com  a  rei  (no  poden   anar   a   la   guerra   i   assegurar   la   pau   i   l’ordre)   à   per   això,   ascendència   del   majordom   de   Palau   a   aquestes  feines.     Cura  de  les  relacions  amb  el  clero  i  el  papat   à  Els  arnolfins,  els  futus  carolingis,  tindran  una  cura   exquisita   a   fer   una   altra   feina:   mimar   als   eclesiàstics.   Serà   un   dels   grans   objectius   d’aquesta   dinastia     2     • • • • • Educació  i  disciplina  del  clero.   Pipí  El  Breu  (750-­‐768)     El  742,  Pipí  el  breu  envia  llegats  al  papa  Zacaries  per  plantejar  la  famosa  consulta  sobre  si  devia   tenir   el   títol   de   rei   qui   tenia   el   poder   o     qui   en   mancava   d’aquest   tot   i   tenir   el   títol.   Zacaries   contesta   afirmant   que   era   més   bé   rei   qui   tenia   el   poder   real,   i   va   afegir   que   ell,   el   Papa,   amb   la   seva  autoritat  apostòlica,  ordenava  que  Pipí  fos  rei.       L’apropament  del  Papa  cap  al  nucli  dirigent  franc  també  tenia  unes  raons  concretes:   o Volien   el   recolzament   dels   francs   per   emancipar-­‐se   de   la   constitució   de   l’Imperi   Oriental   o Y   trobar   una   protecció   eficaç   contra   les   dificultats   que   creaven   a   Itàlia   els   llombards     Deposició  de  Xilderic  III  (743)  i  Pipí  el  Breu  pregunta  al  papa  Zacaries  (754)  →  legitimació  de  la   presa  del  poder.     El  prestigi  de  la  Seu  de  San  Pere  era  suficient  per  a  que  el  encara  majordom  de  Palau  cerques  allà   la  justificació  del  cop  d’Estat  que  el  convertiria  en  rei  el  750,  rere  la  deposició  del  jove  Xilderic  III,   últim  representant  de  la  dinastia  merovíngia.     Quan  davant  d’un  rei  incompetent  com  Xilderic  III,  els  majordoms  de  Palau  i  concretament   Pipí  el   breu   decideix   deposar-­‐lo,   hi   ha   un   buit   de   poder   en   la   sèrie   dels   reis   legítims   (no   pas   del   poder,   perquè   es   en   mans   dels   majordom   de   Palau,   que   té   l’autoritat,   també   de   llinatge   per   guanyar   Portiers,  guanyar  els  bàvars,  els  saxons  i  guanyar-­‐se  l’Església...).  Així,  Pipí,  davant  del  buit,  com   el   Papa   es   la   autoritat   universal   a   occident   ,   ho   aprofita   i   el   750   es   proclamat   rei,   iniciant   la   dinastia  carolíngia,  procedent  dels  Majordoms  de  Palau  carolingis.     • • • COP  D’ESTAT  DE  SOISSONS     “Any  749.  Burcard,  bisbe  de  Wurzburg,  i  Folrad,  capellà,  foren  enviats  al  papa  Zacaries  per  demanar-­‐li  si  seria  correcte   que  fos  rei  dels  francs  el  que  ara  no  exercia  el  poder  reial,  però  defensava  la  justícia  i  l’equitat  i  vetllava  pel  bé  comú.  I  el   papa  respongué  a  Pipí  que  era  preferible  proclamar  rei  qui  tenia  el  poder,  abans  que  fos  rei  aquell  que  només  ho  era  de   nom,   però   no   vetllava   pel   bé   comú.   I   amb   la   seva   autoritat   apostòlica,   ordenà   que   es   coronés   rei   Pipí,   per   tal   de   no   turbar  més  l’orde  públic…”   (Annales  Laurissenses”,  P.L.,  CIV.)     • • “Any  750.  Pipí  fou  proclamat  rei,  segons  el  costum  dels  francs,  ungit  pel  bisbe  Bonifaci,  de  santa  memòria,  i  exalçat  a  la   monarquia   dels   francs   a   la   ciutat   de   Soissons.   Xilderic,   que   sense   dret   es   feia   dir   rei,   fou   tonsurat   i   tancat   en   un   monestir…”   (Annales  Laurissenses”  [Lorsch])         3     • • • • Pipí  el  Breu  aprofità  la  situació  problemàtica  del  papa  Esteve  II,  amenaçat  pels  llombards  i  el  seu   rei  Astolf.  à  El  patrimoni  de  Sant  Pere  es  trobava  enmig  d’Itàlia  i  els  llombards,  que  volien  fer-­‐se   amb  la  península,  es  trobaven  al  sud  i  el  nord,  amenaçant  al  Papa  i  el  seu  territori.       El  papa  viatja  a  França  i  aprofita  per  ungir  el  nou  rei,  i  a  la  seva  família  (sacralització)  i  demanar-­‐li   ajut  contra  els  llombards  à  El  Papa  soluciona  el  seu  problema  nomenant  rei  a  Pipí  el  Breu,  cosa   que   li   permet   demanar   a   canvi   la   seva   ajuda.   L’ungeix   per   demanar   a   canvi   ajuda.   Els   francs   intervindran   a   Itàlia   i   l’aliança   Papat-­‐francs   dura   ja   per   sempre,   serà   eterna.   És   manté   des   de   Clodoveu  i  arriba  als  nostres  dies.     Intervenció   a   Itàlia   [precedent   d’altres]   →  destrucció   dels   dominis   llombards   i   creació   dels   Estats   de   l’Església   à   Aquesta   intervenció   és   fonamental.   Pipí   el   Breu   frena   els   llombards   i   després,   Carlemany,  ho  repetirà,  amb  la  segona  derrota  llombarda.     L’arribada   a   Itàlia,   d’altra   banda,   també   importa   perquè   amb   l’entrada   d’una   autoritat   (una   autoritat   franca),   extremadament   catòlica,   que   ha   limitat   els   llombards,   es   reconeix,   aquesta   autoritat   reconeix,   les   terres   de   l’Església,  els   futurs   estats   Pontificis,   que   encara   no   es   poden   dir   així.   Però   ara   deixen   de   ser   Patrimoni   de   Sant   Pere   per   ser   terres   de   l’Església,   de   la   institució,   no   del  Sant  à  comença  una  altra  etapa.  És  el  principi  dels  Estats  Pontificis.     El  papa  s’inventa  la  “Donació  de  Constantí”,  denunciada  per  Lorenzo  Valla  al  s.  XV.   L’Església,   davant   tot   això,   s’inventa   la   famosa   donació   de   Constantí,   on   es   fa   veure   que   Constantí   al   crear   la   capital   de   Constantinoble   i   suposadament   abandonr   Itàlia,   regala   aquesta   al   Papa   Silvestre   I,   presentat   com   el   primer   cap   d’Estat,   segons   la   falsa   donació   de   Constantí,   que   funciona   tota  l’edat  mitjana  davant  de  totes  les  pretensions  quan  algú  vol  fer-­‐se  amb  les  terres  de  l’Església.   Els  serveix  per  al·∙legar  que  Constantí  se  les  va  donar  i  que  per  tant,  els  hi  pertanyen.     Lorenz  Valla,  fou  un  gran  retor,  filòleg  i  historiador,  del  segle  XV,  coincidint  amb  un  moment  en  què   a   Roma   governa   Eugeni   IV,   un   Papa   venecià,   molt   amic   dels   francesos.   Valla   es   posa   al   servei   d’un   hispànic,   Alfons   V,   rei   de   Nàpols,   que   se   sent   marginat   pel   Papa,   el   qual   diu   que   Nàpols   es   dels   francesos  à  Llavors  Valla  estudia  la  donació  de  Constantí  i  demostra  que  es  un  document  fals.     La   seva   obra   seria   perseguida   per   la   Inquisició.   Fou   publicada   per   les   corts   principesques   de   l’Alemanya  del  nord,  l’Alemanya  luterana,  que  els  luterans  usaren  per  atacar  al  Papa.       • El   cop   de   força   papal   va   ser   refrenat   per   l’emperador   de   Bizanci,   que   reconegué   a   Pipí   el   Breu   la   dignitat  que  corresponia  als  exarques  imperial,  o  sigui  “Patrici  dels  romans”.   Hi  ha  un  canvi  substancial  a  Roma  a  partir  de  Pipí  el  Breuà  ja  podem  parlat  d’estats  de  l’Església  i   no  ja  dels  Sants.     També   fet   notable,   el   de   qui   és   l’emperador   à   En   principi   només   hi   ha   un,   el   de   Bizanci.   A   Bizanci   es  reconeix  Pipí  com  una  gran  autoritat,  però  intenció  à  dir  que  es  poderós,  però  que  esta  per   4     sota  de  l’emperador  bizanti,  tracte  com  si  fos  un  exarca.  Això  és  el  que  vol  dir  que  desde  Bizanci  se   l’anomeni  “Patrici  dels  romans”.  El  volen  frenar  les  seves  aspiracions.     CARLEMANY  (768-­‐814)     • Hereu  de  grans  territoris  i  d’una  dinastia  consolidada  à  Mor  Pipí  i  ascendeix  Carles,  que  neix  en   un   espai   ja   consolidat,   crescut   i   prestigiat   per   la   dinastia   dels   arnolfins,   ara   carolingis.   Sobre   aquesta   base,   l’hereu   farà   tota   una   sèrie   d’activitats,   com   les   grans   conquestes   d’espais   a   una   banda  i  altra  del  regne  dels  francs:     Procedí  a  conquestes  territorials  que  doblaren  l’espai  del  regne  franc:   • Conquerí   les   terres   dels   saxons   (772-­‐804):   cristianització   forçosa   i   violenta.   Creà   una   xarxa   de   bisbats   que   controlaren   el   territori  à   gran   conquesta   de   les   terres   de   Saxonia,   un   poble   que   els   rebutja   i   es   reaci   a   aculturitzar-­‐se   per   ells,   i   que   és   una   amenaça   constant   à   Carlemany   fa   una   gran  guerra  contra  ells  fins  a  dominar-­‐los  i  liquidar-­‐los.         • CAPITULAR  DELS  SAXONS.     “Si   algun   dels   saxons   s’atrevís   a   entrar   per   la   força   i   amb   violència   dins   d’una   església   per   fer-­‐hi   furts   o   rapinyes   o   s’atrevís  a  cremar  la  mateixa  església,  sigui  condemnat  a  mort.  Si  algun  saxó,  per  menyspreu  envers  la  religió  cristiana,   deixés   de   practicar   l’obligat   dejuni   i   abstinències   quaresmals   i   s’atrevís   a   menjar   carn   en   dies   prohibits,   també   sigui   condemnat  a  mort.  Si  algun  saxó  cremés  el  cadàver  d’algun  difunt  segons  el  ritus  pagà  dels  seus  avantpassats,  i  convertís   els   seus   ossos   en   cendra,   sigui   condemnat   a   mort.   Si   algú   entre   els   saxons   s’atrevís   a   escapolir-­‐se   de   l’obligació   de   rebre   el   baptisme,   i   continués   vivint   d’acord   amb   els   ritus   pagans,   sigui   condemnat   a   mort...”     (CARLEMANY:   Capitularia   Saxonum,  M.G.H.,  “Legum  sectio  II,  p.  68-­‐70)     Amb  els  saxons  la  violència  aplicada  era  la  més  dura,  el  text  ho  mostra.     • Annexió  del  regne  llombard  (774)  cridat  per  Adrià  I.   Cristainització  forçosa  i  violenta  en  els  territoris  conquerits.  Perdran  la  seva  llengua...   Obra   de   Bonifaci,   el   mitjancer   entre   el   Papa   i   Pipí,   que   serà   l’encarregat   de   aculturitzar   aquest   espai   que   no   es   crisità.   En   aquest   moment   es   fa   bona   part   de   missionerització.   També   amb   els   longobards.     Els   longobards   encara   són   una   amenaça   pel   Papat,   i   ara   els   Papes   criden   a   Carlemany   i   es   proclama  rei  dels  longobards  i  dels  francs.  Es  corona  rei  dels  llombards  i  incorpora  una  part  molt   5     important   d’Itàlia   a   l’imperi   carolingi,   que   després   serà   el   Sacre   Imperi   Romano   Germànic   (per   això   vindran   després   alemanys   que   reclamaran   els   seus   drets   sobre   l’Itàlia   del   nord,   on   es   veurà   l’eterna  disputa  entre  la  seva  llibertat  ciutadana  o  la  submissió  als  emperadors).  En  resum,  aquesta   incorporació  fa  que  el  rei  dels  francs  tingui  drets  sobre  italia.     • Creació  de  les  Marques.  Entre  elles  la  Marca  Hispànica.   Un   altre   fet   importantíssim   és   el   tema   de   les   marques.   Davant   de   l’evidencia   que   l’imperi   ha   pogut   conquerir,  però  que  no  te  assegurada  la  seguretat  a  les  fronteres  més  perilloses,  com  els  saxons,   els   llongobards,   els   bretons   o   el   territori   hispànic   rere   la   intervenció   per   assegurar-­‐se   la   narbonense,   es   busca   conquerir   al   segle   VIII   les   zones   de   frontera   insegures,  com   passa     amb   els   bàvars  o  els  longobards  à  es  vol  crear  una  zona  de  frontera  on  ho  militar  preval  per  sobre  d’ho   civil:  són  les  zones  dels  marquesos.  Les  marques  son  fonamentals.  ¡I  són  terres  de  frontera  encara   a  mitjan  dels  XII!   S’actua   molt   a   les   fronteres   i   l’exemple   de   la   marca   hispànica   es   un   representatiu   à   interès   enorme  per  aquests  espais  de  límit.  Comparables  amb  els  espais  del  nord  de  la  península  aràbiga   per   Bizanci,   que   son   territoris   coixins.   Totes   les   marques   són   això   en   el   fons   à   territoris   coixins,   territoris  tampó,  que  seran  vigiladíssims  i  controladíssims.   Però,  a  qui  es  confia  el  control  d’aquest  territori  tan  allunyat  de  la  capital,  Aquisgrà?  Doncs  a  gent   del  país  de  la  marca.  Mirar  els  exemples  de  la  marca  hispànica  en  l’apartat  d’organització.       Religió  i  heretgia     • Preocupació  per  l’ortodòxia.  Defensor  de  l’església.   • Persegueix   pagans   (p.   exemple   Saxons),   però   també   heretges,   com   FELIU   D’URGELL   (781)   i   ELIPAND  DE  TOLEDO.   • Atacats   per   Beatus   de   Liébana,   Agobard   de   Lio,   Benet   d’Aniana.   Insults   mutus   (“Colló   de   l’Anticrist”  .  “Crapulatus  in  vino”)     Problema   de   l’adopcionisme   à   els   grecs   treien   les   heretgies   constantment,   i   occident   també   tenia   moltes  heretgies.  Hi  ha  invasió  islàmica  i  ocupen  llocs  de  tradició  teològica  com  Saragossa,  i  d’aquí     surten   tota   una   sèrie   de   clergues   molt   ben   formats,   que   van   ocupant   seus   episcopals   de   llarga   tradició,  com  Urgell.     Feliu,   bisbe   d’Urgell,   que  ha   conviscut   amb   els   musulmans   de   Saragossa,   sent   un   bisbat   de   marca,   de   frontera,   es   planteja   des   de   la   seu   d’Urgell   que   es   pot   fer   per   entendre’s   amb   els   musulmans   .   Opta   per   la   proposta   del   bisbe   de   Toledo.   Proposta:   Crist   no   es   fill   de   Deu,   sinó   fill   adoptiu   de   deu   à   acaba   el   problema   de   la   Trinitat   i   ja   no   hi   ha   dubte   de   que   el   cristianisme   es   monoteista.  Genera  revolt.   Carlemany  vol  parar  els  peus  a  les  persones  que  defensen  aquests  tipus   d’actituds.   6     Una  de  les  raons  que  destacava  Carlemany  per  justificar-­‐se  era  la  defensa  de  la  fe  à  Feliu   d’Urgell  es  el  gran  tocat.  Per  als  musulmans  està  bé  el  que  fa.  La  polèmica  és  entre  Feliu  i  el  clero   carolingi.   Es   cridat   a   la   cort   i   obligat   a   abjurar   de   les   seves   doctrines.   Hi   hagué   3   concilis   per   condemnar  a  Feliu  d’Urgell.     Elipand   à    fou    més  combatiu.  Tingué  un  debat  amb  el  clericat  d’Astúries,  concretament   contra  Beatus  de  Liébana,  un  home  molt  llest  i   que  dominava  l’antic  testament.  Elipand  contraatacà,   ell   llançà   molts   insults,   qualificant   a   Beat   de   borratxo.   I   aquest   contesta.   A   l’imperi   carolingi,   la   Península  Ibèrica,  es  veu  com  la  tradició  de  l’Anticrist,  el  “colló  de  Dios”   à  A  resultes  dels  insults  que   es  llencen  surt  tota  una  literatura  de  reflexió  a  l’entorn  d’un  moment  que  a  la  península  ibèrica  es  veu   com  la  traïció  de  l’anticrist   Així,  a  Toledo  un  que  es  passa  amb  l’enemic,  Elipand,  a  Urgell  Feliu...  Literatura  apocalíptica.  Que  a   l’Església   hispànica   es   negui   la   Trinitat,   és   un   escàndol.   Això   es   el   problema   del   moment   i   es   el   tema   que  omple  la  península  à  expansió  d’obres  sobre  això,  com  la  Apocalipsi  de  Beatus  de  Lièbana.       • Persecució  de  seguidors.  Neteja  total  del  clero  autòcton.  Imposició  de  litúrgia  franca.   • Introducció  dels  benedictins  a  Catalunya  (Tavèrnoles)  i  Aragó  (San  Juan  de  la  Peña)     Amb   la   conquesta   es   respecten   les   lleis   dels   països   conquerits,   i   com   a   marquesos   s’agafa   gent   d’allà.     Però   en   canvi   à   com   respectar   la   pràctica   litúrgica   d’uns   heretges?   Carlemany   es   carrega   la   litúrgia   heretge   visigòtica   completament.   Neteja   total   del   clero,   dels   monjos   i   les   monges.   Es   posen   francs   al   seu   lloc,   amb   una   altra   litúrgia,la   romano-­‐franca,   el   cant   gregorià,   amb   uns   escriptoria,  unes  biblioteques,  que  venen  de  fora,  amb  lletra  carolina,  que  s’acaba  estenent   No  sols  es  canvi  litúrgic  à  es  la  imposició  dels  monjos  benedictins  en  detriments  dels  visigòtics.   • També  desapareixen  els  sants  tradicionals  de  tota  la  vida.(Martí  de  Tours,  Sadurní  de  Tolosa...)   • Introducció  del  santoral  franco-­‐romà:   o Sadurní  de  Tolosa   o Martí  de  Tours   o Galderic  ,  perdut  en  detriment  d’Isidre  de  Madrid  al  s.  XVII.   • Desaparició   total   del   ritus   visigot   i   del   monaquisme   visigot   (Gerri,   Tavèrnoles,   Sant   Pau   del       Camp…).     • Comentaris  a  l’Apocalipsi  de  Beatus  de  Lièbana       GIRONA  ES  LLIURA  A  CARLEMANY:     “Aquest  any  [785]  els  homes  gironins  lliuraren  la  ciutat  de  Girona  al  rei  Carles”  (Cronicó  de  Moissac).     “Els  habitants  lliuraren  la  ciutat  de  Girona  al  rei  Carles”  (Annals  de  Barcelona).   7     Són   cròniques   que   ens   narren   la   conquesta   de   Girona.   Es   un   lliurament   com   passa   amb   Narbona,   terrassa...   que   implica   reconeixament  dels  costums,  la  tradició  ancestral...   En   alguns   casos,   Carlemany,   quan   rep   el   reconeixement   de   Narbonesos   o   altres,   diu:   os   reconec   les   vostres   lleis   (si   ell   no   parlava   de   lleis!)   à   perquè   els   visigots   si   que   usaven   les   lleis   romanes!   I   en   aquest   cas,   Carlemnay   les   usa.   Moltes   coses   canvien,  però  moltes  altres  no.   Els   gironins   no   tenen   inconvenient   per   deixar   de   ser   dominats   pels   llunyans   musulmans   per   passar-­‐se   al   domini   de   Carlemany.     BARCELONA  ES  LLIURA  A  CARLEMANY  (801).  CAPITULARS  ADREÇADES  ALS  HABITANTS  DE  BARCELONA  I  DE  TERRASSA.     “Alguns  homes,  moguts  per  la  inicua  opressió  i  el  cruel  jou  que  sobre  ells  imposaven  els  sarraïns,  enemics  de  la  cristiandat,   abandonaren  les  pròpies  cases  i  les  propietats  que  per  dret  hereditari  els  pertanyien,  i  des  d’Hispània  vingueren  a  nosaltres  i   s’establiren   a   Septimània   (Elne,   Agde,   Narbona,   Lodève,   Béziers,   Magalona   i     Nimes),   i   arrencant-­‐se   de   la   potestat   dels   sarraïns  se  sotmeteren  al  nostre  domini  per  llur  lliure  i  espontània  voluntat”.       “Els  gots  o  hispans,  habitants  en  la  famosa  ciutat  de  Barcelona  o  en  el  castell  de  Terrassa,  defugint  el  cruel  jou  dels  sarraïns,   enemics  del  nom  cristià,  se’ns  acostaren  i  donaren  o  cediren  llurement  llur  ciutat  a  la  Nostra  magnipotència,  i  sostraient-­‐se  a   la  potestat  dels  sarraïns,  se  sotmeteren  al  nostre  domini  per  llur  prompta  i  lliure  voluntat”       Organització:     • Ducats,  comtats,  marquesats  (frontera):     o per   defensar   les   fronteres,   Carlemany   crea   les   marques   (territoris   de   frontera),   amb   nombroses  tropes,  dirigits  per  un  cap  militar,  el  marquès.     o Per   governar   bé   l’imperi   el   dividí   en   províncies   (comtats),   governats   per   comtes   en   nom  de  l’emperador   o I   creà   una   espècie   d’inspectors,   els   missi   dominici,   que   recorrien   les   províncies   per   vigilar  l’actuació  de  comtes,  marquesos  i  alts  funcionaris.     Comtes  que  fan  de  defensors  de  la  marca,  que  fan  la  funció  de  marquesos.  Dintre,  en  l’interior  del   món  franc,  ja  no  hi  ha  marca.  Estan  a  la  llombardia,  a  Turíngia,  a  Hispània...  són  a  la  perifèria.  Se’ls     fa  confiança  i  són  gent  fidel  a  l’emperador.       • Tendència   a   conservar   la   tradició   autòctona   i   respecte   pels   líders   o   caps   naturals   de   cada   territori.  Molt  visible  a  la  Marca  Hispànica.     L’  imperi  s’organitzava  en  ducats,  comptats  i  marques  (fronteres),  en  els  que  es  tenia  la  tendència   a  conservar  la  tradició  autòctona  i  mantenir  respecte  al  líder  i  caps  naturals  de  l’antic  territori  (es   molt  visible  en  la  marca  hispànica)     • Són   gots   els   primers   comtes   catalans:   Berà   de   Barcelona,   Borrell   d’Urgell-­‐Cerdanya,   Rostany   de   Girona  i  Ermenguer  d’Empúries,  i  Asnar  Gal·∙lí  a  l’Aragó.   8     No   obstant,   hi   ha   un   veto   que   diu   que   si   els   hispans   mantenen   relació   amb   els   islàmics,   són   destituïts   i   es   posaran   comtes   francesos   a   ocupar   el   càrrec   que   ostentaven   els   hispans.   Aquests   comtes   solien   robar   i   saquejar,   i   també   acumular   béns   en   benefici   propi.   Un   exemple   d’això   és   Bernard   de   Septimania.   Ell   i   la   seva   dona   eren   molt   mals   administradors,   però   la   dona,   la   Duoda,   era  extraordinària,  ja  que  escriví  unes  cartes  d’alta  qualitat   moral  i  literària  on  es  mostrava  com   l’havia  maltractat  el  seu  marit.  La  mare  de  Bernard  les  faria  públiques.   Així,   quan   els   comtes   a   les   marques   hispàniques   es   relacionen   amb   els   musulmans,   Carlemany   envia   marquesos   del   seu   país,   i   es   converteixen   en   saquejadors   vertaders.   Eren   molt   mal   administradors         Els  missi  dominici     • Imperi  immens,  que  s’unifica.  Principals  elements  cohesionadors:     o la  autoritat  del  rei,  una  monarquia  sagrada   o El  factor  religiós  à  Església  al  servei  de  l’administració,  i  cohesionadora,  unificadora,   d’un  imperi  immens.   • Un  grup  de  comtes  i  marquesos  juren  fidelitat  a  l’emperador  Carles.   • Control  superior  per  part  dels  “missi  dominici”.   o En   la     “constitució”   de   l’imperi   carolingi   (la   tenim   impresa),   el   gran   capitular   de   Carlemany,   es   veu   com   funcionen   les  normes,   els   preceptes   centrals   de   com   funciona   l’imperi.     o I   mostra   com   l’autoritat   de   Carlemany   requereix   un   control   des   del   centre,   i   d’això   s’encarreguen  els  ambaixadors,  els  que  denomina  en  una  capitular  nuncis,  els  “missi   dominici”,   els   enviats,   els   enviats   per   vigilar,   per   controlar,   també   el   tresor   del   rei.   Aquests   missi   son   bàsicament   eclesiàstics,   saben   llegir   i   escriure,   saben   de   comtes,   de     lleis,  i  si  veuen  injustícia  poden  obrir  judici,  escoltar  les  queixes  del  súbdits  i  sentenciar   contra  comtes  i  ducs.       ADMINISTRACIÓ  DE  L'IMPERI:  ELS  "MISSI  DOMINICI".      Capitularia  regni  Francorum.     “És  així  que  el  molt  sereníssim  i  molt  cristià  el  senyor  emperador  Carles  ha  escollit  entre  els  seus  notables  i  savis  els  més   reflexius  i  raonats,  tant  arquebisbes  com  bisbes,  així  com  venerables  abats  i  pietosos  laics.  I  tots  ells  els  ha  enviat  arreu  del   seu  regne  i  ha  manat  que  mitjançant  la  seva  acció  hom  visqui  d'acord  amb  l'equitat  i  la  llei  que  s'exposa  a  continuació...  I   que   en   qualsevol   lloc   on   algun   home   protestés   contra   la   injustícia   que   qualsevol   li   hagués   pogut   fer,   que   els   "missi"   se   n'informin  adequadament,  de  manera  que  ells  representin  la  justícia  i  llei  arreu  on  vagin,  segons  la  voluntat  i  el  temor  de   Déu,  tant  en  les  esglésies    com  en  els  homes,  en  els  infants,  les  vídues,  els  desvalguts,  i  el  poble  sencer.  I  si  hi  hagués  alguna   cosa  que  ells  no  poguessin  reformar  amb  l'ajut  dels  comtes,  ni  restablir  la  justícia,  que  ho  comuniquin,  d'acord  amb  el  que  és   just  i  equitatiu,  als  seus  tribunals.  I  que  ningú  s'oposi  al  recte  camí  de  la  justícia,  i  menys  per  complaure  injustament  a  algú  o   per  esperar-­‐ne  alguna  compensació,  ni  tampoc  per  protegir  cap  parent  o  per  temor  a  persones  influents”.       9     Es  una  capitular,  no  un  precepte,  és  la  capitular  dels  enviats  del  senyor,  dels  missi  dominici.  Mostra  la  concepció  religiosa  del   poder,   que   es   veu   fins   i   tot   al   administrar   justícia,   una   obra   que   consideren   moral.   La   funció   primordial   dels   missi   es   defensar  la  justícia  i  l’equitat,  però  també  vigilar  el  tresor  del  rei.       Policentrisme  de  la  capital     • AQUISGRÀ,   capital   de   l’Imperi,   i   capital   de   la   cultura   carolíngia.   Però   és   més   un   símbol   que   el   centre   de   l’Imperi   à   es   aquí   on   hi   a   la   cort,   l’emperadriu,   l’escola   palatina   que   posarà   ordre   cultural,  i  es  lloc  de  molts  dels  concilis...     • Però  l’imperi  carolingi  es  un  imperi  policèntric  à  té  múltiples  centres,  amb  una  cort  i  presència   imperials  itinerants,  que  utilitza  sobretot  els  monestirs.  La  capital  es  on  està  l’emperador,  que  va   on  hi  ha  problemes.  Per  això  és  difícil  trobar-­‐lo  a  Aquisgrà.     Es  un  fenomen  típic  de  les  monarquies  medievals.       Coronació  Imperial  (Nadal  Del  800)     • Un   dels   moments   més   àlgids   de   Carlemany   és   la   seva  coronació   el   800   a   Roma,   on   ha   anat   per   ajudar   al   Papa   i   posar   ordre   contra   els   llombards   i   els   nobles   romans   que   tracten   de   competir   amb   l’autoritat   del   bisbe   de   Roma   i   crear   desordre   i   violència.   És   una   de   les   funcions   del   rei   de   França   com   a   Patrici   de   Romans,   ja   que   té   l’obligació   de   vetllar   per   Roma   i   Itàlia.   L’emperador   també  es  rei  de  Roma  (Patrici  de  romans),  ha  de  defensar  el  Papa.     • Així,  al  Nadal,  el  Papa  aprofita  l’arribada  de  Carlemany  per  coronar-­‐lo     • Es  restaura  l’Imperi  d’Occident.   • Continental   i   germànic.   Ubicat   a   l’interior   d’Europa   à   la   creació   de   l’imperi   carolingi   mostra   clarament   que   l’imperi   romà   d’occident   s’ha   acabat.   Ara   és   un   imperi   germànic,   de   l’interior,   continentalitzat,  que  mira  cap  al  nord  i  no  la  mediterrània.     • Roma  pel  Papa.  Aquisgrà  per  l’Emperador.   • Distanciament  de  Bizanci  à  Moment  de  ruptura  amb  Bizanci:   o l’emperador   difícilment   podia   acceptar   en   terres   que   havien   de   ser   seves,   un   emperador  que  rivalitzaria  amb  ell.     Però   allà   hi   havia   la   immensa   autoritat   del   Papa,   el   més   destacat   poder   a   occident.   Quan  fallarà  Carlemany,  els  bisbes  reclamen  drets  als  papes  i  el  Papa,  per  exemple,  els   permet  fer-­‐se  amos  d’alguns  llocs.     Els  grans  del  país  buscaran  en  Roma  una  bula  pontifícia.  I  a  Carlemany  l’interessava  fer   veure  que  la  seva  coronació  fou  una  sorpresa,  però  no  ho  fou  pas  realment.     o Un   altre   factor   à   a   Bizanci   són   uns   heretges   à   època   de   les   grans   baralles   de   la   iconoclàstia,   i   perquè   hi   ha   una   dona   governant,   Irene,   la   primera   gran   emperadriu.   10     D’entrada  es  una  dona,  i  filla  d’heretges  i  mare  d’uns  emperadors  als  que  ha  buidat  els   ulls.  Una  dona  i  a  sobre  vista  com  mala  emperadriu.  Per  això,  l’autoritat  que  dona  el   Papa  a  Carlemany  es  justificada.     ACLAMACIÓ  IMPERIAL  PEL  POBLE.          Annales  regni  Francorum.     “El   sant   dia   de   Nadal   el   rei   va   anar   a   la   basílica   del   benaurat   Pere,   apòstol,   per   assistir   a   la   celebració   de   la   missa.   En   el   moment  en  què,  situat  davant  l'altar,  s'inclinava  per  resar,  el  papa  Lleó  va  col•locar-­‐li  la  corona  damunt  la  testa  i  tot  el   poble   va   cridar   alhora:   "A   Carles,   August,   coronat   per   Déu,   emperador   gran   i   pacífic   dels   romans,   vida   i   victòria".     Després   d'aquesta   proclamació,   el   pontífex   va   agenollar-­‐se   davant   d'ell   i   l'adorà,   d'acord   amb   el   costum   establert   en   els   temps   dels   antics   emperadors,   i   des   d'aleshores   Carles   abandonà   el   títol   de   "Patrici"   per   prendre   els   d‘   "Emperador   i   August".     CORONACIÓ  DE  CARLEMANY  COM  A  EMPERADOR.          EGINARD,  Vita  Karoli.   “El  darrer  viatge  no  fou  tan  sols  necessari  per  aquests  motius,  sinó  també  pel  fet  que  els  romans  havien  sotmès  el  pontífex   Lleó  [III]  a  moltes  iniquitats,  injúries  i,  entre  altres  coses,  li  havien  arrancat  els  ulls  i  tallat  la  llengua,  i  per  tot  això  s'havia   vist  obligat  a  demanar  l'auxili  del  rei.  Fou  per  aquest  motiu,  doncs,  que  Carles  anà  a  Roma,  per  tal  de  resoldre  la  situació   de  l'església,  que  era  molt  complexa,  i  allí  hi  romangué  durant  tot  l'hivern.  En  aquest  temps  [Nadal  del  800]  va  rebre  el   títol   d'emperador   i   d'august.   En   un   principi   això   li   va   desagradar   profundament,   fins   al   punt   que   —deia—   no   hauria   entrat  a  l'església  si  hagués  conegut  a  l'avançada  les  intencions  del  pontífex”.     Eginard  es  el  gran  cronista  del  rei,  escriu  la  seva  vida,  i  fa  dir  el  que  el  rei  vol,  com  la  coronació  a  l’any  800.  Es  tracta  d’una   narració  on  dona  el  protagonisme  al  Papa,  perquè  és  el  que  la  declarat  emperador.         L’administració  De  Justícia     Els  elements  cohesionadors  són  els  monjos,  la  religió...  i  el  respecte  per  la  llei.   Hi  ha  respecte  pel  dret  romà,  tot    i  que  limitat,  i  respecte  pels  drets  dels  pobles  (pels  llombards  la   seva  llei,  etc.),  sempre  que  no  vagi  en  contra  del  dret  natural  (no  es  pot  arrencar  els  ulls  o  degollar,   etc.)  Hi  ha  uns  principis.     L’Església  també  regula  moltes  coses.  I  allò  té  força  de  llei.  No  es  lex  però  es  dret  i  té  força  de  dret   “no  es  lex  pero  es  ius”.  Carlemany,  d’aquesta  llei  canònica  farà  però,  llei.     • La  principal  funció  dels  funcionaris  carolingis  era  l’administració  de  la  justícia,  que  seria  diferent   a  la  del  món  romà.   • El  terme  iudices  inclou  moltes  funcions,  com  la  d’administrador.   Els  iudices  són  molts,  però  no  tots  saben  de  lleis  o  administren  justícia.  Son  a  més  a  més  funcionaris   reals:   poden   controlar   el   pagament   de   tributs   i   fer   moltes   feines.   Son   administradors,   per   entendre’ns.  Poden  cuidar-­‐se  del  tresor,  que  la  justícia  sigui  correcta,  etc.   • A  les  lletanies  es  resa  per  l’emperador,  pel  poble  franc  i  pels  iudices  i  per  l’exèrcit  triomfant.   Carlemany   mana   al   clero   que   resi   per   ell   i   sa   família,   i   després   pels   iudices.   Tenen   un   tracte   preferent  que  els  marquesos,  comtes,  etc.   11       Després  estan  els  comtes,  que  juguen  un  paper  superior  que  els  iudices:     Els   comtes   són   l’alter   ego   de   l’emperador   dins   el   seu   territori   (pagus   a   Catalunya   o   comptat   en   referència  a  la  resta  de  l’imperi)  Dins  del  comptat  són  l’encarnació  del  rei  i  en  el  seu  nom  fan  la   guerra,  controlen  justícia,  la  moneda...  tot  el  que  es  funció  de  l’Estat  ho  administren.     Importa   sobre   tot   per   el   més   fonamental:   la   justicia   i   l’equitat.   Hauran   de   controlar   i   liderar   els   tribunals  de  justícia,  informar  i  auxiliar  als  que  s’encarreguen  d’això...   El  iudice  es  un  professional  ,  un  funcionari,  i  tracta  coses  mes  quotidianes.  El  comte  es  un  tribunal  de   segona  instància,  al  que  s’apel·∙la  si  no  estàs  conforme  amb  els  iudices.  Té  més  garanties  que  els   altres  i  està  més  informat.  Permet,  en  última  instància,  acudir  a  Carlemany.  El  comte  fa  també  de   iudex,  de  jutge,  però  no  es  iudex,  es  un  nivell  superior.       El  comte  té  potestat:     • Judicial   • Administrativa   • d’assegurar  l’ordre  públic   • militar   • control  de  la  moneda   • ...   • te  totes  les  competències  en  el  seu  districte.       Quan  parlem  de  la  disgregació  del  poder  amb  el  feudalisme,  es  donarà  que  faran  el  que  feien  des  de   Carlemany,  però  ja  no  en  nom  del  rei,  sinó  en  nom  propi.  No  vindrà  del  no  res.       • Cada  comte  ha  de  presidir  un  mallus  [audiència  judicial  pública]  acompanyat  dels  boni  homines,   que  tenien  un  coneixement  pràctic  de  la  llei.   • La   sessió   era   coneguda   com   a   “placitum”.   Era   la   seva   opinió,   el   que   els   plaïa   à   autonomia   del   comte  en  tots  els  camps,  també  l’administració  de  justícia.     • Hi  ha  una  administració  de  justícia  palatina  (funció  religiosa  i  política).   • Tot   i   que   els   drets   germànics   no   coneixien   el   dret   d’apel·∙lació,   es   podia   reclamar   l’autoritat   màxima  del  rei.   • Acompanya  al  rei  bisbes  i  prelats  i  alta  noblesa       • No   hi   ha   irracionalitat   (com   més   tard)   à   La   imatge   d’una   justícia   barroera,   tan   pejorativa   tant   en   la  llei  com  de  l’administració  de  la  justícia,  no  es  dóna  fins  el  feudalisme.  Amb  Carlemany  no  hi  ha   irracionalitat  en  la  justícia.  Motius:   o Prelació   de   la   prova   escrita   à   S’obliga   a   tenir   en   comte   les   probes   testimonials,   escrites,  en  primer  lloc,  abans  que  res,  si  es  tenen.  Això  va  a  missa.   12     o Quan   hi   ha   el   problema   de   l’autenticitat   i   validesa   dels   documents   o   també   de   la   desaparició   de   proves   escrites   à   “Inquisitio   per   testes”   (es   busquen   testimonis).   Existia  a  la  pràctica  judicial  dels  longobards,  i  Carles  la  introdueix  al  regne  franc.  Si  hi   ha  manca  de  probes  escrites,  es  criden  testimonis  vàlids,  fidedignes,  cridats  pel  jutge,   que  considera  qui  té  o  no  credibilitat.  És  la  “Inquisitio  per  testes”,  un  sitema  processal   amb   garanties,   sense   arbitrarietat.   Voluntat   de   fer   una   justícia   justa   i   amb   probes.   Aquesta  “inquisitio  per  testes”  no  existia  en  el  món  franc,  i  Carlemany  la  incorpora  a   partir  de  la  llei  que  tenien  els  llombards.  Els  testimonis  són  escollits  pel  jutge,  entre   els  habitants  més  reconeguts  i  respectables.     • Només   si   no   hi   ha   ni   documents   ni   testimonis,   es   recorre   al   JURAMENT   i   a   la   ORDALIA   à   llavors   sí   que   es   basen   en   l’arbitrarietat   de   la   ordalia,   del   judici   de   Déu   (ma   en   caldera,   clavar-­‐se   en   creu   i   el   que   mor   primer   es   el   culpable,   menjar   menjar   enverinat,   o   duel,   i   qui   guanya   es   el   que   diu   la   veritat).   Però   es   la   última   de   les   probes   contemplades.   En   el   món   feudal,   però,   passarà   a   ser   la   primera,  perquè  afavorirà  als  senyors  feudals.   • Les  diferents  lleis  germàniques  regulen  aquestes  proves  i  la  qualitat  dels  jurants     • Respecte  per  les  diferents  lleis  germàniques.   • Però  excelsitud  per  la  Lex  Romana,  que  té  preferència  en  afers  generals.   Tracte   especial   a   la   lex   romana,   encara   que   també   a   les   altres.   La   romana   serà   molt   usada   pel   territori  franc.           13     ...

Tags: