Tema 6. El moviment obrer (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història Contemporània
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 09/06/2017
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

mtocavents HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA TEMA 6. EL MOVIMENT OBRER DEL SEGLE XIX 1. DEBAT DEL NIVELL DE VIDA A LA GRAN BRETANYA DURANT LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL La contemporaneïtat es caracteritza per la doble revolució: la liberal i la industrial.
La conseqüència que marca la Revolució Industrial: - CONSEQÜÈNCIES SOCIALS Apareix el proletariat industrial. És una CATEGORIA social, és un element neutre amb l’aparició del sistema de producció de fàbrica, apareix l’obrer que lloga el seu treball al patró dins el sistema de fàbrica.
La classe social implica una autoconsciència, la gent es reconeix pertanyent en aquesta classe social. The making of the british working class, E.P. Thompson, “making” hi ha consciència de pertinença de classe.
Va comportar la Revolució Industrial una millora en l’estil de vida dels treballadors? Engels escriu La situació e la classe obrera a Anglaterra, 1845, en que jutja com la Revolució i els nous mètodes de producció afecta a les condicions de vida de la societat. La fotografia que fa dels barris obrers de Londres és que estan plens de malalties derivades del treball, malestar, desmoralització, misèria...
En conjunt es parlen de millores econòmiques en quant a nivell estatal. Però aquest procés d’industrialització el que fa és augmentar les desigualtats internes de la societat.
El gran debat és que l’ideal del liberalisme és la igualtat civil davant de la llei, el que introdueix el moviment obrer és com anar cap a la igualtat econòmica o com aconseguir-la.
2. ELS PRIMER PASSOS DEL MOVIMENT OBRER BRITÀNIC. DEL LUDISME AL CARTISME Es creen les corn laws, les lleis duaneres britàniques que es mantenen i fan augmentar el preu del blat.
Hi ha una baixada de sous i un augment de l‘atur.
Hi ha una elevada fiscalitat per fer front al cost de la guerra, és una fiscalitat indirecta.
Els propis patrons s’adonen que els nous sistemes de producció crearan sistemes de solidaritat noves entre treballadors, el 1799 es crea el terme de “vaga”, demanaven augment salarial, no els van acceptar i es van negar a treballar. Entre 1799 i 1800 s’aproven les Combination Acts, és una mesura anti-sindical cap als treballadors, a França també es crea la Llei Chapelier, contra els gremis. Tot i així es van crear associacions, moltes il·legals, i van donar cobertura legal a la repressió de l’exèrcit i la policia. El 1819 es produeix la Matança de Peterloo, un referent del moviment obrer britànic.
El ludisme Destrossaven les màquines, que consideraven les responsables de perdre la feina. És una resistència d’una classe obrera encara no feta. Pren el nom de l’imaginari “Capità Ludd”. Es defineix entre Manchester, York i Leicester. Es comprèn entre 1811 i 1817, és mtocavents un moviment reactiu davant del que es percep com una agressió. És un dels primers moviments obrers considerats com a tal.
El moviment obrer s’acaba consolidant com un moviment fort i imparable als anys 1820, s’aixeca la prohibició d’organitzacions obreres, les quals no havien deixat d’existir, s’havien fet clandestines. El 1829 s crea la Grand Union of Spinners i el 1834 la Grand Natinal Consolidated Trades Union, que aconsegueix consolidar un moviment de diferents feines, diferents sectors, aquí conta la manera a través de la qual es produeix, no el que es produeix. Tots els obrers es coneixen per “treballadors de fàbrica”, no es diferencien per gremis ni sectors.
El Cartisme Apareix dins el moviment obrer britànic la dècada de 1830, a banda de reivindicar el que ja demanava el ludisme fa un salt a la política, volia que es canviés el sistema polític per poder canviar el sistema obrer. Permet als obrers colar-se dins el sistema i canviar-lo des de dins.
El primer moviment democràtic obrer, que ja és un precedent llunyà, el London Corresponding Society, el 1792, per Thomas Hardy, és un punt de partida del moviment radical. El 1832 hi ha un fracàs de la Reform Bill.
El 1835 es crea la Working Men’s Association, que dóna suport a La Carta del Poble, té unes reivindicacions molt clares que es publiquen el 1838: - Sufragi universal pels homes majors de 21 anys.
- Eliminació de l’exigència de disposar de propietats per a ser escollit parlamentari.
- Votació secreta.
- Igual dimensió dels districtes electorals.
- Sou per als parlamentaris.
- Parlaments anuals.
El 1839 es presenten aquestes reivindicacions al parlament i són rebutjades.
El 1840 es constitueix la National Charter Association of Great Britain que eixampla la base del moviment.
El 1841 l’organització tenia 282 filials i 50.000 afiliats. El 1842 havien recollit més de 3M de signatures per portar la petició al Parlament, que va ser rebutjada altre cop. No va ser una derrota, eixampla les seves bases, no es rendiran.
El 1848 es va fer un tercer intent, arreu d’Europa hi ha revolucions liberals urbanes, a diferència dels anys 20 i 30, i es cola com a reivindicació el sufragi universal (masculí), té una vertebració molt més forta amb suport d’associacions secretes.
L’enfortiment del moviment obliga al govern a donar altres coses tot i que no són exactament el que demanaven, es crea la Llei de les 10 hores. Una de les raons que explica el poc arrelament de les revolucions a Gran Bretanya és que el Cartisme enforteix la idea que es pot transformar el sistema sense haver de revoltar-se. Els principals dirigents són Robert Owe, Feargus O’Connor, J.B. O’Brien i Lovett.
mtocavents 3. ELS GRANS CORRENTS IDEOLÒGICS DEL MOVIMENT OBRER EL SOCIALISME Neix a principis del segle XIX, de la constatació que es doctrines de pensament derivades de la Il·lustració i del liberalisme no són capaces de donar resposta a aquesta desigualtat, plantejaven la igualtat i la llibertat davant de la llei, aconsegueixen aquests objectius però creen grans desigualtats socials i impossibilita a una part de la societat a demanar la igualtat davant de la llei. El socialisme propugnarà la igualtat civil i política i a més la econòmica.
- EL SOCIALISME UTÒPIC No té un cos doctrinari únic ni tancat. Hi ha diferents pensadors.
Saint Simon, francès, positivista, la idea d’una tecnocràcia que millori la vida de la gent a partir de la tecnificació dels processos de producció i qüestiona la propietat privada en quant la manera que s’ha institucionalitzat.
Robert Owen, gal·lès, fill de menestrals, s’acaba arruïnant, és un cooperativista, la lliure cooperació entre els éssers humans. Transformar la societat mitjançant el raonament, el convenciment i l’educació.
Cabet, francès, intenta posar e pràctica les seves idees a Texas però fracassa, vol convèncer la gent amb el poder de l’exemple. Fourier, francès, cooperativista.
Volen substituir la propietat privada per forma de propietat col·lectiva. Volen una democràcia plena, el sufragi universal masculí, una sobirania popular plena. Creuen en la intervenció de l’Estat en la regulació de les relacions laborals, demanen un contracte laboral. Són pacifistes, partidaris de predicar amb l’exemple, rebutgen la vida revolucionària i subestimen el conflicte existent i generat en el moment que es creen les formes de producció industrial, es genera un conflicte entre els interessos. Engels els anomena utòpics.
- EL SOCIALISME CIENTÍFIC Els ideadors van ser Karl Marx i Friedrich Engels. Es basen en una observació científica de la societat, plantegen la idea que els seves teories estan basades en una metodologia científica. L’estudi de la història té un paper central, tenen una concepció en la qual el desenvolupament històric s’ha de llegir a través de les mutacions en els modes de producció.
Tot deriva de les Estructures, per tant es creen les Superestructures, les relacions de producció de l’època medieval generen el dret, la cultura, etc. de l‘època. Les estructures basen la societat capitalista actual, les superestructures són les que creen la societat que tenim ara, per tant per canviar la societat s’ha de canviar les estructures de la societat, l’evolució d’una societat que canvia les estructures cap a una formació més igualitària que asseguri la igualtat dels individus no serà de manera espontània, caldrà una ruptura, una revolució proletària, el subjecte revolucionari serà el proletariat industrial, la nova classe social emergida amb el nou sistema industrial, quest proletariat haurà de prendre el poder i plantegen que haurà de conquerir el poder polític. La dictadura del proletariat garantirà el pas entre l’antiga societat capitalista i la comunista, per tant hi haurà un període en què no hi haurà democràcia.
mtocavents ** RESUM. La idea que tenen Marx i Engels que el desenvolupament històric es pot interpretar a partir del desenvolupament econòmic entre estructura i superestructura i el plantejament del socialisme utòpic que vol ignorar el conflicte.** L’ANARQUISME Dins l’anarquisme no hi ha un reconeixement d’una doctrina hegemònica com el comunisme. Hi ha un cos que viu de teories derivades del Socialisme Utòpic i un altre més lliures.
Són apolítics, per ells hi ha un rebuig cap el concepte de poder polític, de tal manera que rebutgen els partits polítics i la jerarquia. No accepten que la revolució proletària hagi d’estar liderada per un partit polític. Aposten per l’organització sindical, es desplaça el centre de la lluita del poder polític al món del treball, la fàbrica.
Es sindicats són organitzacions autònomes, l’autoorganització dels treballadors. Allà on neixen són l’organització autònoma dels treballadors. No han de ser jerarquitzades, han de tenir una organització assembleària. Són fonamentalment federalistes, pretenen la federació de les diferents cèl·lules sindicals.
P.J. Proudhon, francès, camperol, escriu La Propietat i El sistema de les contradiccions econòmiques o Filosofia de la misèria, utilitza els mateixos arguments de Marx cap al socialisme utòpic, per ell el federalisme és l’únic sistema social que pot resoldre el dilema autoritat-llibertat inherent a tota societat humana, creu que els sistema d’assemblees pot superar la diferencia i la dicotomia social.
Michael Bakunin i P. Kropotkin, aristòcrates, russos, viuen la repressió tsarista, recolzen l’ajuda mútua, la propietat col·lectiva de la propietat. Bakunin intentarà disputar el lideratge a Marx, però no li resultarà. Bakunin escriu El catecisme revolucionari, cal destacar que és l’obra més important de l’anarquisme, hi ha poc plantejament científic (busca la veritat), el seu concepte base és la llibertat, l’objectiu de l‘anarquisme és aconseguir la igualtat per arribar a la llibertat de l’individu.
4. LA PRIMERA INTERNACIONAL (1864-1871) Les dues grans identitats que caracteritzen la contemporaneïtat és la “nació” i la “classe”. Es basa en la idea que si el capitalisme és un sistema d’organització global i dóna peu a uns col·lectius globals que comparteixen interessos (el proletariat industrial), en el fons, els enemics dels obrers britànics són els mateixos que els enemics dels obrers alemanys, espanyols...
És la primera gran organització global que intenta integrar diferents països, representa a un nou col·lectiu. Les raons de la creació són:  La difusió de la industrialització i el creixement del nombre d’obrers.
 L’aparició d’una nova categoria social en la construcció de les noves classes socials: el proletariat. La presa de consciència de pertinença a una classe social d’aquests obrers.
 La difusió creixent de les idees dels pensadors socialistes i anarquistes.
El seu naixement va ser el 1864 a l’Exposició Universal de Londres (exposicions on es mostraven les diferents innovacions de cada país). Es fa una crida als dirigents obrers i mtocavents democràtics. Marx redacta els estatuts i el manifest fundacional de la I Internacional, estableix els dos principis bàsics:  L’emancipació de la classe obrera havia de ser obra dels treballadors. Acota la bes social de l’organització, excloent les organitzacions petit-burgeses democràtiques.
 La conquesta del poder polític era el primer objecti de la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.
El 1866 es celebra el Congrés de Ginebra, on es plantegen acords i reivindicacions que basaran la lluita obrera dels anys posteriors:  Jornada de 8 hores  Supressió del treball infantil  Millora de les condicions de vida i de treball de les dones  Lluita conta els exèrcits permanents  Oposició als impostos que afectes a la classe obrera Aquesta plataforma pot ser adaptada, importada, acceptada i lluitada en diferents països del món, és una plataforma profundament política a que són els Parlaments els que han de decidir de dur a terme aquestes reivindicacions. Aquestes reivindicacions no impliquen un canvi de sistema, només una adaptació del sistema, és una plataforma políticament viable ja que són objectius mínims.
La I Internacional té una curta vida, representa un precedent molt important per les següents Internacionals, les raons són: 1. El debat entre Marx i Bakunin que es soluciona amb l‘expulsió de Bakunin de la organització el 1872 al Congrés de l’Haia, els anarquistes pretendran crear una Internacional anarquista.
2. El fracàs de la Comuna de París (1871), on hi ha el primer govern obrer de la història que acaba amb una repressió política de nivell moral enorme.
Exemplifica que seria possible l’establiment d’un govern obrer, que la qüestió obrera és un dels temes política que estan sobre la taula. La Comuna de París porta l’experiència arreu del món, és un cop molt dur pel moviment obrer però és un exemple i se li atorga capacitat política, a més compta amb una solidaritat mundial derivada de l’existència d’una organització internacional dels treballadors.
HI HA DIFERENTS QÜESTIONS DESTACABLES 1. La victòria de les prioritats de Marx es farà molt evident, es creen partits polítics de caire obrer, en plena autonomia, amb unes eines exclusives dels obrers.
2. La divisió del sindicalisme, Bakunin perd credibilitat però els sindicats, actualment encara, són molt importants.
3. Els intents de la reconstitució de la AIT.
4. La doctrina social de l’Església, reconeix la qüestió social obrera.
5. Arrel de la gran por que crea la Comuna de París, alguns governs entenen que per desactivar els moviments obrers duen a terme un augment del sufragi, una mtocavents democratització de la vida política, la introducció d’una mínima legislació sobre la protecció social i altres millores.
1. ELS PRIMERS PARTITS POLÍTICS DE CAIRE OBRER - 1876, Alemanya, es crea a SPD.
1879, Espanya, Pablo Iglesias funda el PSOE. La CNT ja existia i Iglesias també crearà el sindicat de la UGT el 1888.
- 1885, Bèlgica.
- 1889, Àustria.
- 1905, França, es crea el SFIO, el posterior Partit Socialista Francès de 1969.
- 1906, Anglaterra. El moviment fort era articulat per sindicats, fins que acaben accedint a la política En el cas alemany, ja des de ben aviat hi ha un primer trencament dins del moviment social demòcrata alemany que acabarà apostant per la via reformista. No exclouen els objectius, però no aposten pels mateixos mitjans per accedir a ells.
2. LA DIVISIÓ DEL SINDICALISME Hi ha un sindicalisme vinculat als partits polítics obrers i un de caire anarquista que gafa una altra via. Hi ha una successiva divisió del moviment obrer en el moment de la Revolució Russa, perquè hi haurà els que apostaran per la via revolucionària i d’altres que apostaran per la via parlamentària. Les dates de creació dels partits comunistes d’arreu del món oscil·len entre el 1919, 1921, 1922... Cap al després de la Revolució russa. Només hi ha una excepció: el 1936, que es crearà el PSUC a Catalunya, on hi haurà una confluència de diferents organitzacions més petites (a Catalunya, el 1921 ja s’havia creat el PCE).
3. LA SEGONA INTERNACIONAL (1889-1917) Es fan intents de reconstrucció d’una organització internacional. La Segona Internacional tindrà clarament un ideal marxista. Primer hi són tots, els anarquistes també, però tornaran a ser expulsats el 1893, al Congrés de Zuric. Finalment, hi haurà la divisió derivada de la Revolució Russa.
L’1 DE MAIG, ELS MÀRTIRS DE CHICAGO A Chicago es celebra una manifestació d’obrers l’1 de maig de 1886, o es promulga la vaga de 8 hores, però encara hi ha una resistència patronal molt gran. Hi ha l’explosió d’una bomba i són acusats culpables uns obrers. Aquests obrers són penjats i arrel d’aquest fet es commemora el dia dels treballadors el dia 1 de maig.
4. DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA Durant molt de temps l’església va subestimar els canvis en els modes de producció i a finals de segle XIX va haver de prendre posició.
Uns dels elements importants és que algunes de les línies que fixa seran utilitzades per les dictadures dels anys 20 i 30.
mtocavents La idea de l’harmonització dels interessos de patrons i obrers, hi ha una negació pels interessos socials determinats i s’aposta a la conciliació d’aquestes interessos. Per l’Església la lluita de classes va donar par a una reivindicació d’aquestes classes.
L’impacte de l’arrerum novarum va dur a la creació de patits catòlics, en el cas alemany, italià, francès i espanyol sorgeixen org polítiques amb l’Església com a base fonamental. Existeix un corrent basat en l’Església i serà protagonista al llarg del segle XX en les cultures polítiques.
També comença a néixer un sindicalisme catòlic, a l‘estat espanyol sobretot a València i Castella, tindrà penetració en zones més agràries que industrials, on els sindicats seran basats més en el marxisme i en l’anarquisme.
5. DEMOCRATITZACIÓ DE LA VIDA POLÍTICA És una resposta per part dels governs en l’emergència de les qüestions socials, els més pragmàtics van veure que algunes de les demandes s’apropaven cada cop més a un esclat revolucionari si no els donaven una resposta. De manera que al final sí que hi ha resposta per part d’alguns governs com l’alemany, i en part el francès i l’espanyol, entre d’altres.
- EL SUFRAGI UNIVERSAL (MASCULÍ) No s’estableix a tot arreu. En la majoria dels cassos on es va establir va ser després de la Primera Guerra Mundial i la majoria després de la Segona.
El 1965 acaben saltant les últimes restriccions per raons de raça.
La mobilització derivada de moviment obrer, una via e resposta és l’eixamplament dels drets polítics.
6. PROTECCIÓ SOCIAL I ALTRES MILLORES Es demana i al final s’obté en molts estats una legislació que regula les relacions laborals, que l’estat té una funció no d’espectador, sinó d’interventor, un àrbitre actiu que arca pautes. Fins el segle XIX en cap estat existeix una legislació laboral. Aquest element va lligat a l’eixamplament del dret a vot, als parlaments comencen a aparèixer els partits socialistes.
Hi ha una generalitzada i gradual reducció del treball infantil i regularització del treball femení. Els patrons no poen usar nens de pocs anys per treballar.
S’estableixen assegurances d’accident, malaltia, vellesa i atur; són bases de l’Estat del Benestar. Protegeix econòmicament a la gent que està de baixa per accident o malaltia, a través de les caixes de resistència dels propis obrers. Aquí comença un debat per establir l’edat de jubilació. La jornada de 8 hores i l’increment de salaris, és a gran discussió, com s’havien de distribuir els guanys creats pel sistema capitalista, hi haurà un conflicte per repartir els guanys de la productivitat i de la riquesa. Hi ha increments de salaris significatius, però que no compensen els increments del capital i comença a haver-hi una diferenciació en els salaris de la indústria, es separa el sou dels obrers especialitzats dels no especialitzats.
mtocavents NACIONALISME ORGÀNIC-HISTORICISTA Es construeix en torn a l’idealisme filosòfic. Existeix un caràcter nacional establert, és una mena d’organisme viu compost per cultura, ideologia, llengua, etc., que s’ha d’acabar conjugant amb un Estat, hi ha una correspondència entre l’Estat i la Nació.
Segons Hegel és real allò que pugui ser pensat.
EL PROTECCIONISME ECONÒMIC DE FRIEDERICH LIST (1789-1846) És la ideologia econòmica que dóna suport al nacionalisme orgànic-historicista. Està en contra del lliurecanvisme (el gran exemple seria Gran Bretanya), per poder potenciar el mercat interior s’han de generar mesures de protecció que limitin la importació estrangera de productes, és la imposició de taxes elevades pels productes exteriors. El gran exemple seria l’Espanya del segle XIX.
LA UNIFICACIÓ D’ALEMANYA Hi havia problemes interiors que dificultaven el transport de productes. Hi havia un sistema monetari diferent a cada territori. La fragmentació impedia intentar fer una política colonial exterior ambiciosa, la qual serà la gran assignatura pendent tant abans com després de la seva unificació. La idea d’uns instruments fiscals que poguessin ajudar a un desenvolupament comercial intern.
El procés d’unificació l’impulsa Prússia, perquè Prússia és potent i perquè Àustria i França pretenia una desfragmentació dels territoris alemanys per sortir-ne guanyant.
Les etapes: - 1815 es crea una organització institucional, la Confederació Germànica que contava amb 38 estats, amb la participació d’Àustria, 16 regnes, 8 ducats, 10 principats, 4 estats lliures, la presidència corresponia a l’emperador d’Àustria i el principal òrgan de govern era la Dieta. La Confederació va ser una mena d’equilibri entre Àustria i Prússia.
- 1833 es crea el Zollverein, que implica la creació d’un aranzel al voltant de la confederació i l‘abolició de les duanes interiors. Posa les bases per la construcció d’un mercat interior. Va ser una creació prussiana, Àustria va intentar bloquejar-la creant unions duaneres rivals però va fracassar.
- 1848 hi va haver un intent frustrat en el marc de revoltes d’aquell any per unir les Dietes, del qual es deriva la interpretació de la modernització sense llibertat i democràcia de la unificació alemanya. No serà el naixement d’un estat liberal com es coneix avui en dia, no anirà de la mà d’una progressiva introducció d’idees liberals. És una creació que prescindeix de la instauració d’un règim liberal.
Com va dir Bismark la unió alemanya es va dur a terme a través de sang i ferro. Les tensions entre Àustria i Prússia van conduir a: - 1866 guerra entre Àustria i Prússia. La guerra austro-prussiana. Per fer-se amb alguns ducats del sud d’Alemanya.
- Hi ha una derrota austríaca a Sadova el 1866.
mtocavents - Això porta a l’expulsió d’Àustria de la Confederació Germànica, Prússia acabarà essent hegemònica i es crearà una altra organització, la Confederació de l’Alemanya del Nord.
Després de la derrota austríaca i l’oposició de França a ‘hegemonia prussiana duu a la guerra franco-prussiana (1870). És el següent pas que portarà a la unificació alemanya.
El 1871 França és derrotada, Bismark canceller de Prússia, proclama el II Reich.
LA UNIFICACIÓ D’ITÀLIA A Itàlia no hi ha control del territori per part d’un sobirà, Itàlia reclama la sobirania d’un territori davant d’una ocupació estrangera. Existia la idea d’una Itàlia unificada i alliberada del domini de l’imperi Habsburg (austríac).
Les primeres revolucions liberals es donen concretament el 1820 i tenen repercussió en tots els estats italians, no acaba de tenir èxit però la segona onada del 1830 finalment si que té èxit. La tercera onada és el 1848.
Al Piemont s’obté: l’establiment d’una constitució (Statuto Albertino), s’aconsegueix la igualtat els ciutadans davant la llei i una independència del govern respecte la monarquia, el govern serà cada cop més responsable davant del parlament en lloc de la monarquia, s’acaba consolidant com una monarquia parlamentària.
Camilo Benso, comte de Cavour, és el gran impulsor de la unificació italiana.
Inicialment tenia la intenció d’eixamplar el Piemont, no d’unir els territoris italians. Es planteja i utilitza una multiplicitat d’instruments per arribar a al unificació: - Utilitza les vies diplomàtica, militar i revolucionària (Garibaldi).
- El seu objectiu és fer fra la monarquia austríaca per poder unir al territori del Piemont el Lombardo-Venetto. Cavour signa una aliança amb Napoleó III que accepta el principi de nacionalitat a canvi de Savoia i Niça. Provoca la guerra amb Àustria i França intervé amb el Piemont, però Napoleó III acorda amb Àustria que cedeixi la Llombardia. Els dos costats accepten.
- Parma, Mòdena, Toscana i la Romanya es posen sota la direcció del PiamontSerdenya, així s’acaba completant la unificació.
Entra en joc Garibaldi amb els mil camises vermelles al regne de les Dues Sicílies per enderrocar a Francesc II (bona part de la finançament dels camises vermelles prové de la Gran Bretanya). Aquests mil camises vermelles són rebuts en algunes parts es comprometen amb la unificació d’altres que la van refusar, els neoborbònics van dir que era un moviment antimonàrquic.
El 17 de març de 1861 el parlament de Torí proclama a Vittorio Emanuele II com a rei d’Itàlia. El 1861 mor Cavour, la unificació està pràcticament completa, faltava el Vèneto i la regió que vorejava Roma i la ciutat de Roma. El 1866 durant la guerra austro-prussiana, Itàlia entra en guerra a favor de Prússia i obté el Vèneto.
La “qüestió romana” es soluciona amb la guerra franco-prussiana el 1870, els italians entren a Roma després de la derrota francesa a Sedan. Queda en mans del Papa el que avui en dia conforma la ciutat del Vaticà. La unificació italiana neix contra el Papa, el Papa considera que li ha pres el seu territori i són pràcticament enemics. Cavour estava a favor de dissoldre el poder polític de la religió, els seus seguidors seran els que manaran al regne d’Itàlia durant els 15 o 20 anys següents. El fet de treure-li al Papa mtocavents qualsevol tipus de poder temporal ho veuran com la cosa més normal del món. Això farà que el 1874 s’aprova la Llei de garanties, imposa un import anual de l’Estat italià a la ciutat de Vaticà, el qual sempre estarà en contra.
Un debat és fins a quin punt els catòlics es fan del tot italians, a causa d’aquesta bretxa amb l’Església i la construcció d’Itàlia. Fins el 1912, El Vaticà prohibirà als catòlics de participar a les eleccions, no serà fins aquell any, a través d’un acord, que el Papa permetrà que hi hagi catòlics que siguin diputats.
Benito Mussolini, anti-clerical, va ser el que va aconseguir que els catòlics poguessin resoldre aquesta assignatura pendent, que poguessin votar. Així obté tant poder.
SIMILITUDS I DIFERÈNCIES En un cas acaba amb una monarquia constitucional que té una praxis parlamentària. I amb una altra acabem amb un Imperi que té un Parlament. De fet, Alemanya, el primer Parlament que té poders equiparables a altres parlaments liberals europeus no arribarà fins més tard.
Per tant, es donen processos similars, en una mateixa època, però que acaben de maneres molt diferents. Per això, hi ha el debat de si hi havia un nacionalisme, al segle XIX, o més d’un nacionalisme.
...

Tags: