Tema 4: Teixits mecànics (HV) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Microbiología - 1º curso
Asignatura Histologia Vegetal
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 22/04/2016
Descargas 52
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  4:  Teixits  mecànics     1.  El  col·lènquima   -­És  un  teixit  primari  i  mecànic  que  forma  part  del  cos  primari  de  la  planta.   -­Està  implicat  amb  el  creixement  primari  de  la  planta.   -­Està   localitzat   en   òrgans   i   parts   joves   de   la   planta   que   presenten   creixement   primari  i  es  forma  a  partir  dels  meristemes  fonamentals  (meristema  apical).  En   totes  les  plantes  joves  hi  trobarem  col·lènquima.   -­A   més   només   si   també   presenta   creixement   secundari,   aquests   teixit   serà   progressivament  substituït  per  esclerènquima  (un  altre  tipus  de  teixit  mecànic).       *Totes  les  plantes  tenen  creixement  primari,  i  a  més  del  primari  només  algunes   tenen  creixement  secundari.       1.1  Localització   El  trobem  localitzat  en  totes  les  parts  aèries  de  les  plantes  i  mai  a  les  arrels.  El   meristema  fonamental  de  les  arrels  amb  contacte  amb  la  llum  solar  pot  generar   col·lènquima,  però  normalment  no  en  presenta  ja  que  en  condicions  naturals  està   subterrani  i  no  li  pot  tocar  el  sol.  Per  tant,  podem  dir  que  la  llum  del  sol  indueix  la   formació  i  desenvolupament  d’aquest  teixit.       *Tot   i   que   el   col·lènquima   és   un   teixit   primari,   i   totes   les   arrels   han   tingut   creixement   primari;;   i   no   hi   ha   col·lènquima.   L’esclerènquima   és   el   qui   desenvolupa  la  tasca  de  teixit  primari  mecànic  en  les  arrels.       1.2  Cèl·lules  del  col·lènquima   És  un  teixit  vegetal  molt  senzill  que  només  presenta  un  únic  tipus  cel·lular:  els   col·lòcits.       1.2.1  Característiques  col·lòcits   -­És  una  cèl·lula  viva,  presenta  protoplast.   -­És   una   cèl·lula   especialitzada   i   diferenciada   amb   funcions   mecàniques   (de   sostén).  Per  això  es  pot  desdiferenciar  i  donar  lloc  a  les  cèl·lules  del  fel·logen.     -­La  seva  paret  cel·lular  està  constituïda  només  de  lamina  mitja  i  paret  primària,  i   aquesta  última  és  peculiar.  Això  li  permet  créixer  d’una  forma  molt  ràpida.   -­A   més   de   fer   funció   mecànica   (participar   en   el   suport   estructural   d’altres   cèl·lules)  també  poden  tenir  cloroplasts  i  fer  la  fotosíntesi.     -­A  nivell  ultrastructural:  presenten  una  vacuola  més  o  menys  grossa.       1.2.2  Paret  cel·lular  dels  col·lòcits   Alhora   que   es   produeix   el   creixement   de   la   cèl·lula   també   es   produeix   la   diferenciació   d’aquesta,   perquè   per   a   realitzar   la   seva   funció   cal   que   estigui   diferenciada.  La  paret  d’aquestes  cèl·lules  està  composada  de  diverses  zones   que  de  més  externa  a  interna  són:     A)  Làmina  mitja:  més  a  l’exterior.     B)   Zona   profunda:   està   formada   per   microfibril•les   de   cel•lulosa   (component  fibril•lar)  que  estan  envoltades  per  hemicel•luloses  i  pectines   (component  amorf).  Les  microfibril•les  estan  disposades  a  l’atzar.   C)   Zona   parietal:   està   formada   per   l’alternança   d’hemicel·luloses   (component  amorf)  amb  l’anomenada  làmina  heteroestructurada.   La   làmina   heteroestructurada   està   constituïda   per   l’alternança   entre   hemicel•luloses   (component   amorf)   i   microfibril•les   de   cel•lulosa   (component  fibril·lar).         Hemicel·luloses     Làmina  heteroestructurada         Hemicel·luloses     Microfibril·les  de  cel·lulosa       D)   Zona   interna:   està   constituïda   per   microfibril•les   de   cel•lulosa   (component   fibril•lar)   disposades   a   l’atzar   i   en   aquesta   zona   també   hi   podem  trobar  una  mica  de  component  amorf.     *B,  C  i  D  en  conjunt  formen  la  paret  primària,  i  aquesta  diferenciació  en  les  tres   zones  és  el  que  li  doten  a  la  paret  i  a  la  cèl·lula  d’una  certa  peculiaritat       1.3  Classificació  del  col·lènquima   La  paret  cel·lular  del  col·lòcit,  en  una  mateixa  cèl·lula  presenta  gruixos  diferents.   Segons  la  localització  dels  gruixos  més  importants  de  la  paret  cel·lular  podem   classificar  el  col·lènquima  en:     -­Col·lènquima   angular:   els   gruixos   més   importants   de   la   paret   cel·lular  es  localitzen  en  les  cantonades  o  angles  de  la  cèl·lula.  El   Protoplast   més  habitual  a  la  natura.         -­Col·lènquima   anular:   la   paret   cel·lular   és   uniforme   en   totes   les   seves  bandes.  Excepció  del  món  vegetal  (és  l’únic  que  no  presenta   gruix  diferent  en  les  parets).         Paret   -­Col·lènquima   laminar:   el   gruix   més   important   de   la   cèl·lules   es   localitza  només  en  una  banda  de  la  cèl·lula.         -­Col·lènquima  lacunar:  el  colènquima  és  normalment  un     teixit  laminar  compacte  on  l’espai  que  hi  ha  entre  col·lòcit   i  col·lòcit  és  molt  petit  o  no  existeix.  La  excepció  es  troba     en  el  col·lènquima  lacunar,  que  és  l’únic  col·lènquima  on   hi  ha  espais  força  grossos  entre  les  cèl·lules.  En  aquests   espais  poden  circular  gasos.  Els  gruixos  més  importants       d’aquest  col·lènquima  lacunar  es  troben  orientats  i  tocant   l’espai  intercel·lular.       2.  L’esclerènquima   -­És  un  altre  tipus  de  teixit  mecànic  (de  sosteniment)  participa  aguantant  altres   teixits  i  cèl·lules  vegetals.   -­Pot  ser  tant  primari  com  secundari.   -­A  les  parts  aèries  si  hi  ha  creixement  secundari,  l’esclerènquima  substitueix  el   col·lènquima.   I   a   les   arrels   com   no   hi   ha   col·lènquima,   l’esclerènquima   és   qui   s’encarrega  del  treball  mecànic.     -­Està  constituït  per  dos  tipus  cel·lulars:   -­Fibres     -­Esclereides     2.1  Característiques  compartides  entre  les  fibres  i  esclereides   -­Són  cèl·lules  que  desenvolupen  lamina  mitja,  paret  primària  i  paret  secundària.   Quan  siguin  cèl·lules  madures,  per  ser  funcionals  han  de  perdre  el  protoplast.   Per  tant,  no  poden  variar  el  gruix  de  la  paret.   -­És  impossible  que  es  desdiferenciïn  (estan  mortes).       -­La  pèrdua  del  protoplast  pot  produir-­se  amb  un  temps  petit  o  gran.  Es  van  morint   des   de   que   s’ha   començat   a   dipositar   la   paret   secundària.   Però   no   moren   de   sobte  al  contrari  dels  elements  conductors  del  xilema.     *Hi  ha  un  tipus  cel·lular  que  són  les  fibres  septades  que  des  de  que  produeixen   la  paret  secundària  fins  que  moren  poden  passar  anys,  i  durant  aquests  temps   poden  proliferar  i  generar  descendents.  Però  com  estan  envoltades  de  paret,  les   cèl·lules  es  van  dividint  dintre  de  la  paret,  formant  cèl·lules  més  petites.  Es  van   formant  bucles  de  descendents  envoltats  de  paret  secundària.       -­Quan  estan  vives,  el  nucli  presenta  ordres  creixents  de  poliploïdia  (tenen  més   copies  de  DNA  del  que  els  hi  toca).  Per  tant,    quan  més  poliploïdia,  més  grans   seran  les  cèl·lules.     -­Són  cèl·lules  gegants  de  l’ordre  de  30/40/50  cm  de  longitud  (les  podem  veure   en  simple  vista).     -­Presenten  un  creixement  intrusiu  (es  fiquen  on  no  els  demanen).  El  creixement   intrusiu   val   tan   per   fibres   com   per   esclereides,   però   agafarem   de   model   l’esclereida:     Al   començament   del   desenvolupament   les   esclereides   no   es   diferencien   molt   respecte  la  resta  de  cèl·lules,  és  una  cèl·lula  petita  (de  micres).  I  aquesta  cèl·lula   comença  a  créixer:  el  primer  que  fa  es  envair  els  espais  que  teníem  entre  les   cèl·lules   (un   exemple   és   per   exemple   els   espais   del   del   mesofil·le   heterogeni   laminar   o   esponjós).   Un   cop   tenen   tots   els   espais   entre   les   cèl·lules   ocupats   comença  el  pròpiament  dit  creixement  intrusiu,  ja  que  ocupar  els  espais  entre  les   cèl·lules  no  és  creixement  intrusiu.               Dues   cèl·lules   adjuntes   estan   unides   a   través   de   les   làmines   mitges   (que   són   rica  en  pectines,  però  no  tenen  component  fibril·lar  i,  per  tant,  són  la  part  més   feble  de  la  paret).  Les  esclereides  fan  força  sobre  aquesta  part  més  dèbil  de  la   paret   cel·lular   i   acaben   separant   les   cèl·lules   i   es   colen   entre   mig   d’aquestes.   Però   aquest   creixement   intrusiu   no   ho   fan   de   qualsevol   manera.   Quan   una   esclereida  va  fen  el  creixement  intrusiu  va  dipositant  alhora  paret  secundaria.  La   paret  secundària  en  aquest  cas  sempre  es  comença  a  dipositar  al  centre  de  la   cèl·lula  i  progressa  cap  als  extrems*.  Els  extrems  de  la  cèl·lula  (poden  tenir-­ne   varis)  són  els  encarregats  de  separar  les  cèl·lules  (de  fer  el  creixement  intrusiu),   però  en  els  extrems  mai  tenen  paret  secundària.  Els  extrems  creixen  més  ràpid   que  la  progressió  de  dipòsit  de  paret  secundària  que  com  hem  dit  comença  al   centre  d’aquesta,  i  això  és  el  que  permet  que  els  extrems  mai  no  tinguin  paret   secundària.       Pot  donar-­se  el  cas  que  dos  extrems  contactin  (xoquin),  quan  passa  això  un  dels   extrems   es   bifurca   per   permetre   que   l’altre   extrem   s’internitzi.   Això   permet   a   l’espai   formar   una   mena   de   xarxa   o   carcassa.   Això   vol   dir   que   les   fibres   i   esclereides  no  estan  aïllades  sinó  que  contacten  entre  elles  en  l’espai  i  formen   una  mena  de  xarxa  (cadascuna  amb  els  del  seu  tipus).  Aquest  creixement  pot   durar   anys   i   s’arriben   a   formar   cèl·lules   molt   grans.   En   el   moment   en   que   el   dipòsit   de   paret   secundària   arriba   a   l’extrem   de   la   cèl·lula   aquesta   deixa   de   créixer,   ja   que   està   tota   envoltada   de   paret   secundària,   perd   el   protoplast   i   ja   diem   que   és   una   cèl·lula   madura,   funcional   (fa   la   seva   tasca   mecànica).   La   grandària  de  la  cèl·lula  està  determinada  genèticament  i  quan  arriba  a  un  tamany   determinat,  es  redueix  la  velocitat  de  creixement  del  extrems  i  la  sedimentació   de  la  paret  secundària  l’atrapa.  Aquestes  cèl·lules  mentre  estan  creixent  no  es   poden   desdiferenciar   perquè   tenen   paret   secundària   i   no   estan   encara   diferenciades.   Tant   fibres   com   esclereides   formen   un   esquelet/entramat   que   determina  per  exemple  la  morfologia  de  les  fulles.       *En   la   citodiferenciació   dels   elements   del   xilema   la   sedimentació   de   la   paret   secundària  comença  en  les  arestes  no  pel  centre.       4     1     3   2           1)  Fibra/esclereida  inicial.   2)  Comença  ocupant  l’espai  intercel·lular.     3)  Ja  ha  ocupat  tot  l’espai  intercel·lular.     4)  Comença  el  creixement  intrusiu  (entre  les  LM  de   les  cèl·lules).   5)   Continua   creixent   i   comença   a   dipositar   paret   secundària   pel   centre   de   la   cèl·lula   fins   que   la   paret  2º  atrapa  als  extrems  i  la  cèl·lula  mor.     5   2.2  Les  fibres   Característiques  que  només  presenten  les  fibres:       -­La  morfologia:  sempre  són  fusiformes  (són  columnes).     -­En  funció  on  les  trobem  es  classifiquen  en:     -­Xil·lars:  si  estan  associades  al  xilema.  Poden  ser:     -­Fibrotraqueides:  presenten  porus  areolats.   -­Libriformes:  presenten  porus  simples.       -­Extraxil·lars:  les  quals  no  estan  mai  associades  al  xilema.  Poden  ser:     -­Corticals:  associades  a  teixits  corticals.     -­Floemàtiques:  associades  al  floema.   -­Perivasculars:   al   voltant   del   sistema   vascular   (rodejant   xilema   i   floema).       2.3  Esclereides   Característiques  que  només  presenten  les  esclereides:     -­La  morfologia  és  super  variable.  Aquesta  enorme  variabilitat  proporciona  la  gran   característica   de   gran   variabilitat   que   representen   en   general   les   cèl·lules   vegetals.  Hi  ha  una  classificació  establerta,  però  la  gran  variabilitat  morfològica   fa   que   sigui   molt   complicat   classificar-­les,   per   tant,   s’ha   fet   una   classificació   tantativa,   tenint   en   compte   que   mai   podrà   englobar   totes   les   morfologies   que   existeixen  (hi  haurà  moltes  que  segurament  queden  fora  d’aquesta  classificació):     -­Braquiesclereides:  forma  de  pedra,  isodiamètriques.       -­Macroesclereides:  forma  allargada.   -­Osteoesclereides:  forma  d’os.     -­Astroesclereides:  forma  d’estrella.   -­Esclereides  filiformes:  forma  de  pèl.   -­Tricoesclereides:  forma  de  clau.                             [acasals]  Més  apunts  a:  https://unybook.com/perfil/acasals       ...

Comprar Previsualizar