15. Marxa. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Avaluació Clínica en Fisioterapia de l'Aparell locomotor
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 28/01/2015
Descargas 41

Vista previa del texto

Marxa.
1. Definició.
“El caminar dels homes és un assumpte arriscat. Una fracció de segon més i l’home cauria de cara; de fet, a cada passa es col·loca i es gronxa a la vora de l’abisme”. John Russell Napier.
El cos ha d’evolucionar més per poder dur a terme la marxa de forma més correcta de manera que aquesta no s’arriba a dominar. Aquesta no està feta per anar cap enredera, fonamentalment per la posició dels ulls.
La zona lumbosacra és la més conflictiva ja que és la que ha patit més transformacions.
 La marxa humana és un procés de locomoció en el que el cos en posició bipedestada, avança cap endavant, amb el suport alternatiu d’ambdues extremitats.
 Locomoció: anar de un lloc a un altre.
Principi d’estalvi energètic: canvis biomecànics i anatòmics que es regeixen a partir d’aquesta llei.
- Evitar el desplaçament del centre de gravetat.
Relacionat amb utilitzar la mínima energia en cada moviment.
Procés d’adaptació.
El desplaçament habitual en dos cames és propi del homosapiens.
Els primer homínids es desenvolupen en un ambient ecològic de sabana. Bipedisme, origen i causes: - Deixar lliures les mans: adquirim habilitats manipuladores.
Home aprovisionador i dona recol·lectora per a l’alimentació de les cries.
Necessitat de veure més lluny per evitar els predadors en el camp obert.
La hipòtesi del bipedisme com una forma d’eficàcia locomotora en la recerca del farratge. Energèticament eficaç. Més resistència que la resta d’animals.
- Seguiment de ramats migradors que obliga a una adaptació locomotora.
Disminució de la superfície exposada al sol (suar més, major desgast energètic) Ampolla anís del mono i imatge despectiva de Darwin després de publicar la teoria sobre l’evolució de les espècies en 1859.
Ambient de sabana: imatge del que probablement fos contemporani dels nostres avantpassats bípeds.
Paissatge amb predomini de la visió horitzontal de llarg abast. Dificulta la possibilitat d’escapolir-se d’atacs dels animals salvatges. El paisatge també és un condicionant per a l’adaptació al bipedisme. Passar a drets a dos cames per veure la sabana de forma horitzontal. Possibilitat d’intuir el perill i les possibilitat d’amagar-se o de caçar.
Forma i posició de la pelvis en els simis i l’homosapiens.
Fixar-se en la flexió dels genolls, la forma de la columna, la disposició de l’articulació coxofemoral, la impossibilitat d’extensió del tronc per mantenir el punt-centre de gravetat correcte. Els simis no realitzen l’extensió completa dels genolls i tenen un predomini de les extremitats superiors respecte les inferiors (braquiadors).
Braços més curts, extremitats inferiors més llargues. pas de dits encorbats a rectes i de genolls en flexió a genolls que es poden estirar fins als 0º.
1.1. Adaptació humana a la marxa.
- Lordosi lumbar Pelvis més curta i amplia Extremitats inferiors més llargues amb ampliació de la superfície articular.
Extremitat superiors més curtes.
Genoll extensible totalment Primer dit del peu més gran i disposat en paral·lel a la resta.
Cap mantingut erguit vertical (mirada horitzontal) Estructura manipuladora de les mans Presencia de valg de genoll per tal de bloquejar-lo en extensió Crani de mida major Cranis de diferents exemplars d’australopitecians i gènere homo. Observar que la capacitat cranial va en augment progressivament fins abastar en l’home actual, aproximadament entre 1250-1450cc. La capacitat cranial no va lligada estrictament a l’encefalització. Neandethal té una capacitat quasi de 1500cc i no aconsegueix sobreviure a l’aculturació de Sapiens.
Pelvis de simi a la part superior i humana a la inferior: la pelvis humana és més plana, però més ampla, amb un augment del diàmetre mediolateral respecte l’antero-posterior. L’estret pèlvic en les pelvis femenina s’adapta com a canal del part.
Visions superiors dels estrets pèlvics durant l’expulsiu (part).
L’antropometria pèlvica femenina té unes dimensions adequades per a un part vaginal eutòcic (normal), obliga però al fetus a realitzar les maniobres d’encaixament a mesura que progressa el descens cap a l’obertura vaginal. Es tracta de maniobres rotacional i flexió-extensió del cap i coll, per coincidir amb els diàmetres pèlvics.
El cap del nen humà ha de fer una sèrie de rotacions per tal de poder sortir del canal del part ja que la pelvis humana es mes estreta. (Pan= simis.) Relationship between thorax and spine in an Old World monkey (baboon: top), an African ape (gorilla: middle), and a modern human (bottom). The “architectural” sketches to the left illustrate the special methods of presentation that have been used to render these transverse thoraxes/pelves sections; viz., each has been drawn without any perspective-based size reduction (of increasingly distant elements) caused by parallax. For each specimen the maximum point of horizontal projection of the thorax away from the vertebral column (dashed line) (T11 in the Old World monkey; T10 in the gorilla and human) was determined with an anatomical “line of sight” (parallel to the vertebral column; column B). The thorax was then drawn a second time with the “line of sight” being the true vertical (column A) (the position of the reference thoracic vertebrae is shown in column A, but not B).
Thus if walking upright using “typical” orthograde postures, the projections of the thorax in the Gorilla and OWM are most similar to their relationships in column (A) Each specimen was drawn and metrically verified from a ligamentous thorax fixed in an orthograde posture typical of its taxon (baboon: sitting; gorilla: climbing; human: quiet standing). Note the following: (1) the anatomical axis of the iliac crest is essentially anteroposterior in the OWM, but is distinctly mediolateral in the two hominoids. (2) While the human and gorilla show invagination of the column into their (anteroposteriorly flattened) thoraxes, the thorax still projects anteriorly in the gorilla, i.e., note the sagittal separation of T10 and S1 in the Gorilla but not the human. (3) As shown. Frontal projections of hominoid pelves. (A) chimpanzee; (B) AL-288-1; (C) human female; (D) human male. Note the dramatic shortening of the ilia in the hominids and the absence of any dorsal projection that might “entrap” the last lumbar (L5 in humans; L6 in A. afarensis). Note the much closer geometric similarity of AL-288-1 to the human male than female, despite its very large interacetabular distance (a female character in modern humans). The human pelvis has been entirely remodeled so as to greatly enlarge its birth canal. Note the extremely broad sacra of the hominids in comparison to the very narrow one of the ape Centre de gravetat: més baix i posterior Acció dels abductors (gluti mig) sobre l’anca. El braç de palanca s’estableix amb la inserció sobre el trocànter gran. Hi ha forces de compressió i tensió sobre el coll femoral, que comporten l’adaptació de la fisiologia òssia les demandes. El resultat és una corticalització molt més abundant i eficient en la regió inferior del coll femoral ( calcar femoral) com indiques les sagetes de la tercera imatge.
Estabilitza l’articulació coxofemoral.
Esquerra: pelvis de simi, amb un braç de palanca allunyat del centre rotacional del fèmur , a diferència de la pelvis humana ( dreta) on l’eficàcia abductora del gluti mig és molt millor. Diferenciació de la verticalització i coll més fort a la part inferior Hem de tornar a les 4 potes per tal d’obtenir la màxima velocitat. Com animals. Ja que no hem evolucionat per ser veloços.
1.2. Moviments.
Turmell: flexo-extensió.
Peu: rotació interna-externa, var-valg i prono-supinació.
Maluc: flexo-extensió (50º), rotació interna (7º) i abducció – adducció (8 i 6º).
Genoll: flexo-extensió (65 i 0º) i rotació interna (12º) Turmell i peu: en flexió plantar ( peu en l’aire) del turmell hi ha una rotació interna del peu.
I la flexió dorsal en rotació externa. Això es deu a la direcció de l’eix de moviment del turmell de dalt –a baix, dintre-fora i darrere endavant.
Al moment del xoc de taló es produeix flexió plantar turmell i RI peu.
Durant la fase d’oscil·lació-balanceig hi ha rotació interna del peu reparat per la fase de xoc.
Moviment d’eversió o valg del calcani i pronació de l’avantpeu durant la rotació interna de la tíbia. Això es dóna en el moment d’iniciar el xoc del taló, fins a la posició completament plana del peu. Quan el peu s’enlaira, el taló es varitza i el l’avantpeu supina.
Tot el cos esta implicat: turmell, genolls, maluc, eess… Peu en l’aire: rotació interna i var del retopeu. (tendència a la supinació) En posar a terra: rotació externa i valg del retropeu (tendència a pronació) Fèmur: Flexió-extensió: Flexió màxima al xoc del taló- extensió màxima al moment de l’enlairament del taló. Varia entre 50 graus de flexió-extensió. Mai arribem a l’extensió completa perquè la pelvis es manté flexionada uns 18 graus com a mínim. La flexió del maluc, permet disminuir l’energia per a impulsar el cos endavant perquè l’extremitat és més curta i les forces musculars no tan importants.
Moviments d’abducció-adducció: adducció de 6 graus durant el recolzament i 8 graus d’abducció en la fase de balanceig. Moviment de rotació interna del fèmur respecte la pelvis d’uns aprox. 7 graus. Nomes necessitem entre 30-50º en tot el balanç de flexo extensió per caminar.
Genoll: flexió-extensió entre extensió màxima durant la fase de recolzament (màxima estabilitat de l’extremitat abans d’iniciar la passa amb l’altra extremitat, afavorint el màxim desplaçament). Màxima flexió fins uns 65 graus.
El mateix principi d’estalvi energètic amb l’escurçament de l’extremitat.
Moviment de rotació interna: hi contribueix el fet del valg fisiològic i el moviment de torsió de la tíbia sobre el fèmur com a bloqueig. Uns 12 graus- Evita el desplaçament lateral del centre de gravetat. No superem el 65 però si que estenem del tot.
2. Cicles de la marxa.
2.1. Fase de recolzament.
60% del total.
1) 2) 3) 4) 5) Recolzament del taló Recolzament plantar complet Recolzament mig Elevació de taló Prebalanceig 2.2. Fase de balanceig.
40% del total.
1) Inicial (acceleració) 2) Mitja 3) Final (desacceleració) 2.3. Definicions.
Cicle de la marxa: interval comprès entre dos xocs de taló successius d’un mateix peu amb el terra. Consta de dues passes.
Longitud de gambada: distància entre dos cicles successius realitzats amb la mateixa extremitat.
Fase de recolzament: aquella en que el peu roman en contacte amb el terra, des del contacte inicial a la posició de prebalanceig.
Fase de balanceig: fase compresa entre el moment que el peu deixa el sòl fins que hi torna a tenir contacte.
Longitud de pas: distància entre el contacte de taló d’ambdós peus.
Cadència: nombre de passes per unitat de temps.
3. Biomecànica de la marxa.
3.1. Distribució del pes.
Distribució del pes entre l’avantpeu i el retropeu en diferents posicions d’equinisme creixent. Distribució més alta a nivell del taló, però en posar talons augmenta la pressió en la punta.
3.2. Mecanismes d’optimització. Determinants.
Es centre de gravetat es desplaça cap amunt i cap avall aproximadament uns 4-5cm.
Aquest aconsegueix el punt més baix en el recolzament bipodal i el més alt en el recolzament monopodal.
Bàscula pèlvica: en la marxa normal la pelvis descendeix alternativament, primer al voltant de una articulació del maluc i després de l’altre. Aquesta és de uns 18-25 graus en el pla sagital i sempre hi ha un cert grau de flexió pèlvica. En la posició d’en peus es un signe positiu de Trendelenburg; en la marxa es una característica normal que serveix per a reduir l’elevació del centre de gravetat.
Rotació pèlvica: a més del descens horitzontal, la pelvis rota cap a davant en el pla horitzontal, aproximadament 8 graus en el costat de la fase de balanceig (4 graus a cada costat de la línia central) (510º endavant i enredera). Rotació interna en la fase d’enlairament del peu. Aquesta característica de la marxa normal permet un pas lleugerament més llarg, sense baixar el centre de gravetat i reduint, per tant, el desplaçament vertical total.
Inclinació pèlvica: d’uns 5º en el pla frontal. (si es camina amb Trendelemburg es produeix un descens en la fase de balanceig i ascens en la de recolzament monopodàlic. Roman centrada en el recolzament bipodal) Ample de la base de sustentació: el la marxa normal l’amplitud normal queda en un amitjana de 5 a 10 centímetres. Com la pelvis ha de desplaçar-se cap al costat del recolzament del cos per mantenir l’estabilitat en el recolzament mig, l’estreta base de sustentació redueix el desplaçament lateral del centre de gravetat. De manera que amb una menor separació podem anar més ràpid. Aquesta separació és major en els nens.
Flexió del genoll: immediatament després del contacte amb el taló, comença la flexió de genoll i continua durant la primera part de la fase de recolzament fins aproximadament els 20º de flexió. Aquesta característica de la marxa normal ajuda a suavitzar la línia del centre de gravetat i redueix el seu desplaçament cap a dalt quan el cos es mou recolzat sobre el peu en el que es recolza.
Contacte amb el taló i enlairament amb l’avantpeu, valg fisiològic del genoll.
Moviments oscil·latoris de l’extremitat superior: Rotació de la cintura escapular és asíncron amb el de la pelvis. Si caminem lentament, la cintura escapular rota paral·lela a la pelvis. A major velocitat major asincronia, arribant quasi als 90º. L’asincronisme serà màxim durant la carrera.
Moviment d’oscil·lació dels braços: es comporten com pènduls, amb oscil·lació inversa a la cama que avança. Per tant, contraria al moviment de la pelvis.
Les espatlles també roten. De forma diferent de la pelvis, fins arribar a 90º en grans velocitats.
http://elconsultorio501.blogspot.com.es/2011/05/marcha-humana.html http://www.youtube.com/watch?v=Y6qtcX_Atvc Si els moviments compensatoris de la pelvis, extremitat inferior i cintura escapular no fossin els descrits, la despesa energètica durant la marxa seria el doble de la necessària.
4. Marxa patològica.
- Marxa hemiplègica Marxa espàstica Marxa atàxica Marxa parkinsoniana: formada per passes petites i una freqüència de pas cada cop més ràpida.
Marxa dançant Marxa parética Marxa coreica Marxa amb stepage: arrossegant la punta del peu (per parèsia) Marxa anserina (marxa d’ànec) Marxa histèrica Marxa en Trendelembug: Quan tenim el gluti mig lesionat, en caminar oscil·lem el cos cap al costat afectat. Diferent al signe de Trendelemburg, on es cau cap el costat no afectat.
Artrodesi espontània probablement secundària a una artritis fímica ( TBC) Artrodies amb placa.
La posició dinàmica del centre de gravetat durant el moviment i els desplaçaments, obliga a prendre una sèrie de mesures de compensació i optimització o determinant de la marxa Augment de la lordosi lumbar per tornar el centre de gravetat al lloc inicial. Tendeix a anar cap endavant per el pes.
- Als 8 mesos, el nen es manté d’en peus uns instants si li donem la mà.
Als 10 mesos es col·loca espontàniament de peu si es pot agafar en alguna cosa.
Als 12 mesos comença a caminar amb certa ajuda.
Als 14-15 mesos comencen a caminar sols.
Signe de Trendelemburg: inclinació pèlvica cap el costat sa, en el recolzament monopodal sobre la cama afectada d’insuficiència glútia.
Més fàcil a mantenir l’equilibri amb peus cap enfora.
En tenir fractura es tendeix a una rotació externa del maluc amb aquesta finalitat.
...