Tema 7. Embriologia de l’orella interna, mitjana, i externa. defectes congènits físics (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Logopedia - 2º curso
Asignatura Canvis Biològics durant el Cicle Vital: Implicacions per a la Logopèdia
Profesor
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 01/11/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Tema 7. Embriologia de l’orella interna, mitjana, i externa. defectes congènits físics

Vista previa del texto

Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez Tema 7. Embriologia de l’orella interna, mitjana, i externa. defectes congènits físics Esquema general de l’aparell sensorial El receptor rep una senyal (en cas del sentit de l’oïda és una ona acústica) i aquesta senyal passa a una primera neurona transmissora. Aquesta neurona fa sinapsis amb altres neurones dins de l’encèfal i formen una via sensitiva. Quan arriba la senyal a l’escorça cerebral es quan es reconeix la senyal.
El conjunt de primeres neurones transmissores s’agrupen en nervis (en cas del sentit de l’oïda i l’equilibri en el nervi vestibulococlear - nervi cranial VIII.
1. Desenvolupament de l’orella interna. Origen de le neurones del nervi vestibulococlear (N. VIII): Defectes congenis hipoacúsia o sordesa de percepció o neorosensorial. Mes o menys igual al trastorn de l’equilibri.
A l’orella interna hi ha estructures destinades a la percepció nerviosa dels sons, però també altres destinades a informar sobre la posició del cap. Per això no ha d’estranyar que quan hi ha alteracions de l’audició per percepció, pugui haver-hi trastorns de l’equilibri (vertígens) L’orella interna està formada per dos laberints.
Laberint membranós: A les parets del laberint membranós trobem algunes zones que són els elements receptors. (òrgan de Corti, màcules i crestes ampul·lars) Tots els receptors estan connectats amb unes neurones, que tenen els seus cossos ubicades a 3 uns ganglis nerviosos (espiral i vestibular). El conjunt d’aquestes neurones formen el 1.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez nervi vestibulococlear (N. cranial VIII).
Laberint ossi: Dintre la porció petrosa de l’os temporal hi ha uns espais on s’allotja el laberint membranós. Les parets d’aquest espais és el laberint ossi.
La formació del laberint membranós comença quan el ectoderma somàtic que està al costat del romboencèfal es fa més gruixut. Aquest canvi es fa sota la influència inductora del romboencèfal.
El placode es converteix en la fosseta òtica, quan s’enfonsa.
La fosseta es converteix en la vesícula òtica (otocist) quan els seus extrems es fusionen.
El pas de fosseta a vesícula es fa per la acció inductora del mesènquima periòtic.
Laberint membranós 2.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez En la figura de l’esquerre (Estadi Carnegie (EC) 13) es veu un retall de la paret del romboencèfal i la vesícula òtica (groc) que comença a formar dues parts (utricular fletxa vermella- i sacular –fletxa blava) Als esquemes es pot veure quines parts del laberint membranós en deriven de cadascuna de les parts de la vesícula òtica.
En el requadre, teniu explicació sobra la formació de les voltes de la còclea.
En els requadres morats s’indica quins gens controlen la formació de cada part de la vesícula òtica.
Es pot veure la situació dels receptors de l’equilibri (crestes ampul·lars i màcules) i auditiu (òrgan de Corti) origen de les neurones del N.
Vestibulococlear ( N. VIII).
Els cossos de les neurones que pertanyen al nervi vestibulococlear estan agrupades en un gangli nerviós (Gangli vestibulococlear), que al llarg del desenvolupament es divideix en els ganglis vestibular (equilibri) i espiral o coclear (audició) Les neurones que formen el nervi vestibulococlear tenen dos possibles orígens: Cèl·lules precursores neuronals (inicialment no són neurones però es transformaran en neurones) Es desprenen de la vesícula òtica.
Cèl·lules de la cresta neural rombencefàlica.
A l’esquema es pot veure com les prolongacions superficials de les neurones contacten amb el receptors a les parets del laberint membranós, mentre que les prolongacions profundes fan sinapsis amb neurones de nuclis ubicats al romboencèfal.
3.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez El laberint ossi es forma a partir del mesoderma cefàlic. Les cèl·lules mesenquimàtiques (cèl·lules no diferenciades), es condensen al voltant del laberint membranós (mesènquima periòtic) i, al cap d’un temps, són substituïdes per cartílag (càpsula òtica cartilaginosa), per l’acció inductora de la vesícula òtica. Quan sobre la càpsula òtica cartilaginosa es forma os, es desenvolupa el laberint ossi.
Defectes congènits físics: 2. Desenvolupament de l’orella mitjana: Defectes congènits hipoacúsia o sordesa de transmissió.
4.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez Cadena ossicular: La seqüència d’imatges va de dreta a esquerra (veure edats). El ossos de la cadena ossicular de l’orella mitjana comencen a formar-se per condensacions mesenquimàtiques provinents de cèl·lules de la cresta neural que han migrat als nuclis mesodèrmics dels arces faringis 1 i 2, on formen els cartílags del corresponent arc. A l’esquema podeu veure quines parts dels ossos de l’orella mitjana en deriven de cada cartílag. En el cas de l’os enclusa, la major part prové del cartílag del segon arc faringi, però una part de la seva base es forma a partir de la càpsula òtica cartilaginosa (veure laberint ossi). Els músculs del martell i de l’estrep es formen en els nuclis mesodèrmics del primer i segon arcs faringis, respectivament.
Cavitats de l’orella mitjana: Cavitat progressiva cavitat de l’orella mitjana 1. Per caritació del mesènquima cefàlic + progressió de l’epiteli de la bossa faríngia I  queratinització de l’epiteli defecte congènit (Colesteatoma congenia) 2. Per expansió a la part petromastoidal del os del temporal Bossa faríngia I  procés tubotimpànic  trompa auditiva  Cavitat timpànica  altres mastoïdal celes mastoïdals (als 2 anys) 5.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez Mesos 8 i 9 de gestació la cavitat de l’orella mitjana (OM) es va formant per apoptosi i altres mecanismes de reabsorció del teixit connectiu que prèviament l’ocupa. Aquest teixit prové del mateix mesènquima on s’origina la cadena ossicular (CO). Al naixement encara persisteixen restes de teixit que limiten els moviment del ossos de la CO. Als 2 mesos postnatals el procés d’eliminació assolit permet ja que la CO tingui total llibertat de moviments. Simultàniament a la cavitació de la OM hi ha una expansió de l’epiteli d’origen endodèrmic de la primera bossa faríngia que acaba entapissant completament les seves parets.
Postnatalment l’OM segueix la expansió fins a la pubertat No obstant l’antre mastoïdal té una grandària quasi adulta en el nadó i les cel·les mastoïdals no estan ben formades fins els dos anys.
3. Desenvolupament de l’orella externa: Conducte auditiu extern (CAE)  defectes congènits  hipoacúsia o sordesa de transmissió.
Pavelló auricular: El pavelló auricular es forma a partir de sis tubercles auricular. Els tres primers es formen per la part exterior del 1r arc faringi i els altres tres a la part externa del 2n arc, tots sis molt a prop de la primera fenedura faríngia (on es forma el conducte auditiu extern).
Cada tubercle auricular es forma per la proliferació puntual del nucli mesodèrmic de cada arc, que provoca un bombament de l’ectoderma somàtic que els cobreix.
Conducte auditiu extern (CAE): 6.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez El conducte auditiu extern (CAE) comença a formar-se en la primera fenedura faríngia (FF1).
La part més anterior de la FF1 s’acaba ocloent i per tant no forma part del CAE. Si aquesta oclusió no és completa, persisteix parcialment, i llavors es formen fístules i/o sins preauriculars.
La part més posterior de la FF1 es manté com un espai i forma la part més superficial del CAE. L’ectoderma somàtic que cobreix aquesta part de la FF1 prolifera marcadament al seu fons i forma el tap meatal. Aquesta estructura és inicialment massissa i poc a poc es va cavitant pel seu centre, per apoptosi. La cavitat així construïda completa la resta del CAE. Si la permeabilització del tap meatal no es produeix, llavors es forma una atrèsia del CAE.
Ascens de l’orella externa: L’orella externa transforma la seva posició durant el desenvolupament.
Primer està a sota del nivell de la mandíbula, però acaba situat força més amunt. N’hi ha per tant un ascens.
Hi ha diversos síndromes cromosòmics i altres causes ambientals que poden condicionar que finalment quedi en una situació més baixa del normal (implantació baixa del pavelló auricular).
Defectes congènits físics: 7.
Canvis biològics durant el cicle vital: Implicacions per a la logopèdia.
Laura Núñez Degut a l’estreta relació amb els arcs faringis primer i segon i a la complexitat de la seva embriologia, l’orella externa es un bon indicador del desenvolupament anòmal de la regió faríngia.
1. Anomalies de posició del pavelló auditiu (PA) i del conducte auditiu extern (CAE): per exemple: implantació baixa del PA.
2. Anomalies de forma i/o de la grandària del PA: per exemple: micròtia 3. Agenèsies i atrèsies del PA i/o del CAE 4. Apèndixs auriculars: són deguts a l’existència de tubercles auriculars supernumeraris Informació complementària sense efectes acadèmics: Les afeccions comunes que poden provocar orelles d’implantació baixa i inusualment amb altres defectes congènits auriculars són : Síndrome de Down i Síndrome de Turner.
Les afeccions pocs comunes que poden provocar orelles d’implantació baixa i altres defectes congènits auriculats són: Síndrome de Beckwith-Wiedemann; Síndrome de Potter; Síndrome de Rubinstein-Taybi; Síndrome de Smith-Lemli-Opitz; Síndrome de Treacher Collins; Trisomía 13;Trisomía 18.
Membrana del timpà (MT): El desenvolupament de la membrana timpànica està molt vinculada a la presència al seu voltant de l’anella timpànica – origen de la part timpànica de l’os temporal Exemple de defecte congènit: Agenèsia de la MT i reemplaçament per teixit ossi.
4. Desenvolupament de la membrana del timpà: Defectes congènits hipoacúsia o sordesa de transmissió.
8.
...

Comprar Previsualizar