Tema 6. Les varietats lingüístiques i el canvi (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Lenguas y Literaturas Modernas - 1º curso
Asignatura Introducció a la Lingüística
Profesor A.M.F.P.
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 29/03/2015
Descargas 6
Subido por

Descripción

Apunts creats a partir de les classes d'Ana Maria Fernández Planas.

Vista previa del texto

TEMA 6. Les varietats lingüístiques i el canvi 1. La diversitat lingüística 1.1. Concepte El nucli central de la lingüística teòrica s’ha centrat, fonamentalment, en la invariació de la llengua.
Saussure, tot i concebre la llengua com un fenomen social la defineix com un sistema de valors purs i estableix una lingüística interna i una lingüística externa.
Però la llengua sempre varia. Té variacions: varia en el temps (lingüística històrica), en l’espai (dialectologia) i en les classes socials (sociolingüística).
Les tres fonts fonamentals de variabilitat estan molt relacionades i sempre tenen una base social.
Cap llengua és un bloc monolític, hi ha una variabilitat sistemàtica. Una comunitat lingüística està formada pels usuaris d’una mateixa llengua, però dins de cada comunitat hi ha grups que utilitzen una varietat d’aquesta llengua.
Es consideren variants d’una sola llengua aquelles que no impedeixen la intercomprensió entre parlants i no han trencat qualsevol dels nivells de la llengua, encara que hi hagi divergències cridaneres.
Exemple: espanyol-italià.. – Llengües diferents. No hi ha intercomprensió.
- S’han tractat els nivells; són estructures diferents.
castellà-andalús – No afecten la comprensió, encara que hi hagi algunes diferències.
- No es trenquen els nivells de la llengua 2. De la parla individual a la llengua 2.1. La noció d’idiolecte Dins del marc d’una llengua, i d’un dialecte d’aquesta, és un conjunt peculiar dels usoso verbals d’un parlant concret que mostra preferències recurrents amb relació a certes expressions (refranys, dites populars, clixés, etc.) i també pel que fa a determinades seleccions del vocabulari, estructures sintàctiques, discurs directe o indirecte, etc.
Relació d’idiolecte amb la llengua: Llengua Dialecte Idiolecte Idiolecte Dialecte Llengua idiole cte Dialecte 1 Dialecte 2 Llengua És a dir, l’idiolecte és un conjunt d’usos lingüístics que són propis de cada persona. Una característica típica de l’idiolecte és la recurrència d’expressions, la voluntat expressa d’utilitzar de forma recurrent algunes expressions.
Exemples de recurrència: PARLANT A – Avui fa un temps molt bo - Aquest pastís és molt bo - Aquesta pel·lícula és molt bona PARLANT B – Avui fa un temps impressionant - Aquest pastís és impressionant - Aquesta pel·lícula és impressionant Per tant, s’ha de parla d’estil. Cadascú té el seu propi estil. Quan parlem, donem mostres de la nostra personalitat.
1 Estil  Josep Pla. Mercè Rodoreda, Miguel de Cervantes...
 Parla quotidiana L’idiolecte afecta gairebé tots els nivells lingüístics. L’idiolecte, doncs, és una modulació pròpia dels recursos continguts en el dialecte-llengua, i és controlat per l’espai comú de la intercomprensió comunicativa.
2.2. La noció de dialecte: varietat geohistòrica 1. L’idiolecte s’inscriu (tot sovint) dins un dialecte, que s’inscriu dins una llengua.
2. La llengua té diferents registres (o varietats de situació d’ús). 3. Una d’aquestes varietats és l’estàndard.
Accepcions principals de dialecte: - La que el considera com a llengua derivada d’una altra llengua (Canvi en el temps; diacrònica) - La que el defineix com a varietat geogràfica dins d’una mateixa llengua (moment determinat: sincrònica) Algunes causes de la variació dialectal: - Origen dels pobladors - Influència d’una altra llengua sobre una part del domini - La separació territorial que dóna lloc a evolucions diferenciades - Substrat. Efecte que deixa una llengua sobre una altra que arriba El concepte d’intercomprensió no és gens clar, perquè la comprensió mútua és una qüestió gradual.
En aquests casos cal considerar tota una sèrie de factors com, per exemple, la modalitat lingüística que empren els mitjans de comunicació, la varietat que s’ensenya a l’escola, l’existència i difusió de l’est{ndard...
Exemple: Lugo-Porto-Rio de Janeiro  Variants d’una llengua Londres-Texas-Melbourne  Variants d’una llengua Charles F. Hockett, en referir-se a alguns territoris d’Àfrica, explica que els parlants fan avaluacions com les següents: Aquesta és una llengua d’un dia, d’una setmana...
La dialectologia estableix el nombre i l’abast de les varietats d’una llengua amb eines acurades: les enquestes lingüístiques i la confecció de mapes amb les dades obtingudes; això permet fer generalitzacions que es marquen en els mapes amb les línies isoglosses.
Les isoglosses són línies que separen dues àrees dialectals i assenyalen el límit de presència-absència d’un tret lingüístic.
Quan diverses isoglosses coincideixen és possible traçar una línia més sòlida que indica una frontera dialectal.
Sembla més apropiat concebre la variació dialectal com el resultat de l’existència d’un contínuum dialectal.
No té cap sentit plantejar-se si uns dialectes són més bons que d’altres.
Joan Veny: “tot dialecte és llengua”.
Les actituds i posicions que porten a menystenir alguna de les varietats dialectals es fonamenten en criteris absolutament aliens a la lingüística.
Un dialecte és una realització plena de la llengua diferenciada d’altres realitzacions, també plenes, de la mateixa llengua.
2.3. Els conceptes de llengua: com a construcció interna i com a conjunt de varietats externes Conceptes de llengua: - Construcció interna de cada parlant. Llengua = conjunt de recursos verbals que trobem en cada parlant.
2 - Conjunt de recursos comuns a disposició del col·lectiu dels parlants, i com a marc dins del qual és possible la intercomunicació.
L’explicació per a la continuïtat lingüística pot venir per dues vies: 1. Una via feble: la intercomprensió 2. Una via tècnica: l’opinió dels experts que dictaminen sobre la relativa homogeneïtat d’un sistema lingüístic.
D’acord amb les dues vies definides, la llengua és un sistema de recursos verbals (fonològics, morfològics, sint{ctics i lèxics) substancialment homogenis que, interioritzats per tots els membres d’una comunitat, permeten un grau raonable d’intercomunicació lingüística.
3. De l’ús a la planificació de la llengua 3.1. La noció de “registre”: varietat social Llengua: abstracció amb què s’unifica tot un conjunt de factors variables.
Hi ha també elements de diferenciació determinats per causes de tipus socials.
Els registres són modulacions socials de la llengua adaptada a la realitat d’ús, a les situacions d’ús.
La varietat dialectal ens és imposada per les circumst{ncies. En canvi, alguns registres s’han d’aprendre.
Hi ha un marge de variació que ens resulta espontani entre el registre més formal i més informal en els intercanvis...
- Els registres formals (o “alts”). Debats parlamentaris... Aquest registre implica diferents nivells lingüístics. S’ha d’aprendre.
- Els registres informals (o “baixos”). Una conversa entre amics. Lingüísticament, té un format diferent i pren molta importància la informació extraverbal.
Els factors principals que determinen la tria d’un registre són el tema (formal, informal), el lloc (públic, privat) i els participants (experts, no experts).
La variabilitat dels registres vol dir que les lleis contenen els mitjans necessaris per a fer front a les diferents circumst{ncia d’ús lingüístic.
Hi ha situacions en que una llengua és seleccionada per als registres més formals i una altra llengua és arraconada als usos més informals (diglòssia).
La llengua “baixa” est{ en perill de desaparició. El perill només es pot evitar recuperant progressivament els espais funcionals perduts, i fer-ho a partir de la construcció d’un registre formal (o varietat estàndard).
3.2. L’estàndard No és la llengua oposada a les varietats dialectals. És tan sols una varietat (entre d’altres) encara que tingui assignat dos papers essencials: - pot ser l’eina amb què es manté la cohesió lingüística entre dialectes diferenciats. Aquesta varietat actuarà, doncs, com a element aglutinador.
- paper terapèutic: si una llengua va camí a la desaparició, pot servir de recuperació.
Els orígens d’un est{ndard es poden trobar sobre la base d’un dialecte prestigiat, com a acte de voluntat d’experts o de manera compositiva.
La constitució d’un est{ndard és tan sols una etapa en el procés de redreçament i dignificació d’una llengua: 3 Norma (Coseriu): Conjunt d’h{bits lingüístics de la comunitat que no afecten la comprensió del missatge.
Hi ha una norma que s’anomena estàndard. Generalment, consisteix en la norma d’una zona particular elevada a norma de l’escriptura, la literatura i la cultura en general. De fet, aquesta norma tampoc és homogènia del tot.
4. Nivells d’anàlisi 4.1. Conceptes descriptius 4.1.1. Dialecte, llengua i diasistema Dialecte: Variant d’una llengua que manté diferències lèxiques, sint{ctiques, fonètico-fonològiques, amb els altres dialectes, parlat en una comunitat lingüística més reduïda que la de la llengua.
La llengua és un concepte abstracte i hauria d’aplegar el conjunt de fets comuns a totes les variants.
Diasistema: Concepte més ampli que el de dialecte elaborat per la dialectologia estructurada per donar cabuda a totes les varietats.
4.1.2. Varietats diafàsiques, diatòpiques i diastràtiques Diafàsiques: degudes a la funció que fa la llengua i de la situació en què cal utilitzar-la. Subcodis (tecnicismes) i registres (estils).
Diatòpiques: Variants geogràfiques (patois: diferència local) Diastràtiques: Variants associades a grups socials determinats 4.2. Àmbits descriptius 4.2.1. Unilingüisme: 1 comunitat parlant que només utilitza un sistema lingüístic.
4.2.2. Bilingüisme: existència de dos sistemes lingüístics diferents en una comunitat.
4.2.3. Diglòssia: es dóna quan la comunitat utilitza una llengua “A” o una varietat qualsevol en actes públics, en escrits, en situacions formals, mentre que utilitza una altra llengua “B” en {mbits familiars.
4.2.4. Llengües en contacte. El contacte lingüístic i la construcció de llengües noves La situació de bilingüisme, diglòssic o no, comporta una sèrie d’interdiferències lingüístiques (exemple: Català-Castellà).
Interferència fònica: Lo(z) amigos (castellà parlat per catalanoparlants) Amb (j)o (català parlat per castellanoparlants) Ja és antic l’ideal contra la dispersió i la multiplicitat de llengües. S’han construït tot de llengües artificials a semblança de les llengües naturals, la més coneguda: esperanto.
L’anglès està assumint actualment el paper de llengua d’intercanvi en proposicions abassegadores.
En la història de la humanitat hi ha hagut altres llengües naturals que han assumit aquest paper: llatí, àrab, francès, castell{... Però cap d’aquestes s’ha imposat en tants {mbits i en tants llocs diferents. Va facilitar la intercomunicació en àrees restringides, l’anglès abasta tot el planeta.
Es deu al domini polític, científic, comercial i tecnològic. Cap llengua té privilegis estructurals per convertir-se en la llengua d’intercanvi del món.
En molts llocs del món, s’ha donat, de forma accelerada, natural i espontània, la construcció d’una llengua nova en dues generacions. La construcció d’una llengua nova, a partir d’altres llengües, passa per un estadi 4 intermedi anomenat pidgin, abans de convertir-se en una llengua de ple dret que coneixem amb el nom de crioll.
Quan passa? Per supervivència, els d’A han d’aprendre X i, mentre, creen una barreja entre les dues i es coneix com a pidgin. Entre la B i X passa el mateix. Quan tenen fills els transmeten el seu pidgin, perquè si transmet A o B tindran els mateixos problemes.
Aquesta generació parlarà un crioll resultat de l’aprenentatge per part de la segona generació dels qui l’han creat.
Els criolls són considerats avui com un exemple privilegiat de les aportacions específiques del nostre mecanisme d’adquisició de llengües.
Al món hi ha més de 100 criolls, la base dels quals és alguna de les llengües dels colonitzadors (castellà, portuguès, francès i anglès). Per exemple, el papiament, a l’illa de Curaçao (Carib).
Es troben a les costes atl{ntiques d’Àfrica i el Carib (tr{fic d’esclaus). També a l’Oce{nic però molt menys.
Crioll vs llengua franca: Conjunt de lèxic barrejat de llengües de la Mediterrània.
5. L’evolució de les llengües en el temps 5.1. Les llengües canvien Les llengües canvien en el temps però els parlants no en són conscients.
5.2. Els mètodes d’estudi en la història de les llengües: el mètode comparatiu i la reconstrucció interna Mètode comparatiu Segle XIX, gràcies a William Jones (tema 5).
Les llengües es poden comparar i entre elles es poden establir correspondències entre els sons. Exemple: Sànscrit VsV; llatí VrV; Grec VV.
Aquests tipus de correspondències fonètiques es van anomenar “lleis fonètiques”. Exemple: llatí s > r Això va començar amb una obra de F. Bopp (1816).
Altres autors van ser Rask o Grimm.
L’objectiu és reconstruir la protollengua anomenada indoeuropeu.
La llei fonètica de J. Grimm referida a l’evolució de les consonants des del protoindoeuropeu al protogerm{nic.
Als comparatistes no els importava gaire les excepcions. Però la generació següent (finals segle XIX), els neogramàtics, van dir que no hi ha havia excepcions.
Lingüística comparatista (principis s.XIX)  Lingüística històrico-comparatista (finals s.XIX) La reconstrucció interna El mètode històrico-comparatiu es fonamenta en les correspondències entre llengües diferents. Si no es pot fer la correspondència, es pot aplicar la reconstrucció interna.
5 5.3. El canvi lingüístic: causes externes i internes Les llengües es troben inserides en el temps i això fa que estiguin sotmeses al canvi: fonal, morfològic, sintàctic i lèxic.
No es sap exactament perquè canvien les llengües. Hi ha factors interns i externs.
Causes externes - L’entorn, el contacte entre llengües. L’adstrat Aquest manlleu o préstec de paraules no sol canviar substancialment l’estructura d’una llengua, si hi funcionen els mecanisme d’assimilació (football  fútbol). El problema que es dóna afecta tots els nivells (hibridació).
Una llengua pot arribar a substituir completament l’altra que li deixa algunes marques (substrat) - Errors d’aprenentatge en cada nova generació.
- El parlant apunta a la pronúncia de la forma canònica d’un fonema, però no ho aconsegueix (Hockett) - La moda o imitació (causa de difusió més que de canvi).
Causes internes - Atribuïts a la dinàmica interna de les llengües: desplaçament i reequilibris - Analogia - Canvis sense explicació (anglès antic [e]; anglès modern [i:] teeth, green) En síntesi, sembla raonable atribuir l’evolució de les llengües a factors diversos: - Substrat o llengua substituïda (llengües ibèriques, celta, etc, per substrat del llatí) - Adstrat o llengua veïna que deixa elements en una llengua que no desapareix (àrab, occità, castellà, etc., en el cas de la llengua catalana) - Analogia com a factor de reequilibri - Però hi ha tot d’aspectes del canvi que encara no tenen explicació.
5.4. La mort de les llengües Una forma radical de canvi: el que porta a la desaparició total d’una llengua.
El llatí és una llengua morta? Una altra cosa és quan una llengua s’abandona per mort dels parlants.
Passa per una qüestió de prestigi que fa que es vagi deixant de banda i es rompi la transmissió (intergeneracional) Mort d’una llengua Generació 1 (coneixement actiu de A i B) · parla A amb els membres de la pròpia generació · parla B amb la generació 2 Generació 2 (coneixement passiu de A i coneixement actiu de B) · pot entendre A · parla B amb els membres de la pròpia generació · parla B amb la generació 3 Generació 3 (coneixement exclusiu de B) · parla B amb la generació anterior i amb la pròpia Mort d’una llengua 6 Causes de l’extinció - Pèrdua de prestigi d’una llengua enfront d’una altra (té com a rerefons una situació de diglòssia) - Fragmentació dialectal extrema 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Llengües amb poc prestigi Parlades en zones rurals Estatus de minoria Associades a un tipus d’economia “inferior” Associades a un estatus polític subordinat Associades a religions tradicional Associades a tipus de vida tradicionals Poc o gens emprades en l’ensenyament formals 8. Associades a activitats econòmiques passades de moda Llengües amb molt prestigi Parlades en zones urbanes Estatus de majoria Associades a un tipus d’economia “superior” Associades a la dominació política Associades a religions universals Associades a tipus de vida moderns Importants mitjans d’ensenyament Associades a activitats econòmiques noves i “modernes” 7 ...