apunts dret constitucional (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2016
Páginas 30
Fecha de subida 21/04/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

DRET CONSTITUCIONAL TEMA 1: CONCEPTE DE CONSTITUCIÓ I REFORMA CONSTITUCIONAL 1.1. CONCEPTE DE CONSTITUCIÓ Concepte de Constitució: És la norma jurídica suprema de l’ordenament jurídic. Norma fonamental de l’Estat, crea l’Estat jurídicament. És una norma jurídica escrita amb uns requisits especials, elaborada i aprovada de forma solemne i situada al vèrtex de l’Ordenament Jurídic. Requisits per ser norma fonamental:  Ha d’establir els òrgans superiors de l’Estat i les relacions entre aquests.
 Sistema bicameral. Principis i fites que han d’inspirar la finalitat de l’Estat.
 Ha d’establir els drets i deures dels ciutadans (Drets Fonamentals).
 Relacions entre els ciutadans i l’Estat.
 Establir com es divideix el poder territorialment (Cas Espanyol, Autonomies).
 Sorgeix del pacte que arriba una determinada societat, per poder crear un Estat.
Característiques perquè hi hagi una Constitució: 1. Norma Fonamental de l’Estat. Qui mana i per què mana? (Monarquia Parlamentaria / es guanyen les eleccions) Com mana? (Si hi ha o no Estat de Dret. Govern parlamentari, presidencialista) Què mana i per a què? (Contingut de la legalitat, continguts i aspectes que es defensen, règim de llibertats, etc.) 2. Norma Suprema de l’Ordenament Jurídic de l’Estat: És inconstitucional i nul·la qualsevol norma que la contradigui (cap norma la pot contradir).
3. Reconeixement de llibertats i drets individuals: la constitució ha de limitar necessàriament el poder polític i reconèixer drets i llibertats als ciutadans. això ho va limitar John Locke, que deia, que l'estat es justifica per garantir drets (passem d'un estat de naturalesa i construïm aquest estat per a garantir els drets i llibertats).
4. Font creadora de les fonts del dret: Norma jurídica que serveix com a paràmetre per la validesa de la resta de normes (diu com es fan la resta de normes i qui les pot crear).
Aspecte negatiu (cap norma pot anar en contra de la Constitució) i aspecte positiu (totes les normes han de contribuir a desenvolupar el programa constitucional).
5. Norma jurídica escrita que s’expressa a través d’un únic document escrit.
6. S’elabora, s’aprova i es modifica per un procediment solemne i rígid. Requereix i exigeix un quòrum de votació reforçada. Emana d’un poder constituent, el referèndum.
1.2. ORÍGENS I ELABORACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978 La Constitució del 27 de desembre de 1978 va sorgir com a resultat d’un procés d’evolució o reforma política que va permetre passar d’un sistema autoritari a un constitucional.
Contràriament amb altres fets de la història, com la proclamació de la República l’abril de 1931, la introducció d’un regim constitucional no es va fer mitjançant la ruptura jurídica amb l’ordenament anterior; es van seguir les normes establides per aquest per a regular el canvi.
Durant el regnat de Franco, es van anar aprovat una sèrie de “leyes fundamentales” que feien possible el funcionament de l’Estat sense la intervenció immediata del dictador. En tot cas, es tractaven de normes que excloïen la participació democràtica i la garantia dels drets fonamentals. Una d’aquestes “leyes fundamentales” era relativa a l’aspecte de successió.
Aquest aspecte era tractat en la “ley de sucesión” on el successor escollit per Franco va ser don Juan Carlos de Borbón.
La mort del general Franco el 20 de novembre de 1975 va suposar la proclamació de don Juan Carlos com a successor i poc després, el juny de 1976 la formació d’un govern presidit per Adolfo Suárez. Aquest govern va enviar un projecte de llei per a la Reforma política a les Corts, les quals la van aprovar i, posteriorment, va ser sotmesa a referèndum. La llei per a la Reforma política era molt curta i volia regular dos coses bàsiques per a la transició a la democràcia:  Per una banda, regulava el sistema institucional, creant unes Corts bicamerals, escollides per sufragi universal.
 Per l’altra, la llei per a la Reforma política establia un procediment de reforma constitucional que requeria la intervenció de les Corts i el posterior referèndum.
Aquesta llei reconeixia els drets fonamentals de la persona, donava la protestat legislativa al poble i prevenia un sistema electoral basat en principis democràtics.
Una de les tasques prioritàries de les Corts va ser la redacció d’una Constitució. La llei per a la Reforma política li donava la responsabilitat al Govern o al Congrés dels diputats. Aquesta última opció va ser la escollida. Es va crear una ponència de 7 diputats que elaboraven un preprojecte de Constitució. Aquest va ser aprovat per el Congrés, però el Senat no, així que va ser necessària la intervenció d’una Comissió Mixta Congrés-Senat que va elaborar un text definitiu.
Aquest va ser votat i aprovat per les dues càmeres. Va ser sotmès a referèndum i publicat al BOE el 29 de desembre de 1978.
1.3. LA REFORMA CONSTITUCIONAL A LA CE La Constitució del 1978 té una sèrie de mecanismes que fan que una reforma constitucional sigui un procés complicat, per tal d’evitar canvis constants. Tot i ser difícil, la pròpia Constitució contempla processos que fan possible una reforma constitucional.
És una reforma rígida, difícil de dur a terme. D’acord amb l’Article 166 de la CE (remés al 87.1 i 87.2 de la CE) la iniciativa de la Reforma constitucional correspon al Govern, al Congrés, al Senat i a les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes).
Aquesta Reforma no pretén simplement canviar la Constitució, sinó que també es duu a terme per garantir-ne la continuïtat. Mai el poble pot iniciar la Reforma.
Existeixen 2 grans procediments per aprovar la reforma: 1. Reforma Ordinària. Article 167 de la CE: Reforma que no suposi una reforma total de la Constitució, que no afecti als Drets Fonamentals, a la Corona, ni al Títol Preliminar de la Constitució. Requereix l’aprovació de la proposta per part del Congrés (3/5 parts) i del Senat (3/5 parts). Si no s’arriba a les 3/5 parts del Congrés o del Senat es duu a terme una Comissió Mixta (majoria absoluta del Senat + 2/3 del Congrés = 234 diputats). Un cop aprovada, una desena part dels diputats pot demanar un referèndum (en 10 dies) opcionalment. Aquesta Reforma trenca amb el principi de l’Equivalència d’Opcions: guanya sempre l’opció que té més vots.
2. Reforma Super Rígida. Article 168 de la CE: es duu a terme quan es vol fer una revisió total de la Constitució (fer-ne una de nova), si es vol modificar una part del Títol Preliminar, una part dels Drets Fonamentals (Títol I, Secció I, Capítol II) o algun aspecte que afecti a la Corona (Títol II). Es duu a terme per l’aprovació de 2/3 parts dels Congrés i 2/3 parts del Senat. Si Això s’obté es dissolen les cambres del Congrés i del Senat (les Corts Generals) i es convoquen noves eleccions. El nou Congrés i el nou Senat (mínim de 2/3 cadascun) han d’aprovar la Reforma. Es durà a terme obligatòriament un Referèndum un cop aprovada la Reforma.
Límits de la Reforma: - Materials: matèries que no es poden reformar. La CE de 1978 no te clàusules d’intangibilitat.
- Temporals: en determinats moments no es pot modificar la Constitució.
TEMA 2: LA JUSTÍCIA CONSTITUCIONAL 2.1. MODELS DE CONTROL JUDICIAL DE LA CONSTITUCIONALITAT DE LES LLEIS Models de control judicial de la constitucionalitat de les lleis: Judici de constitucionalitat: saber si una norma està d'acord o no amb la constitució 1. Model de Jurisdicció Difós (Anglosaxó/Nord Americà): entén que la Constitució és una norma jurídica aplicable i que el poder judicial són els jutges i tribunals. Tots els jutges i tribunals exerceixen el control de constitucionalitat de les lleis, tenen capacitat per decidir si una llei o norma és inconstitucional en cas concret. Sempre actua per via incidental i no poden actuar d’ofici. Tot i que el jutge en el seu cas, declari la llei inconstitucional, la norma seguirà vigent, és a dir, les lleis es mantenen dins de l’Ordenament Jurídic (els jutges i tribunals només decideixen si aplicar-les o no).
2. Model de Jurisdicció Concentrat (Alemany/Europeu): entén que la Constitució vincula a tots els poders públics. A diferència de l’anterior, existeix un sol òrgan (no els jutges i tribunals) per decidir si una norma o llei és constitucional: el Tribunal Constitucional.
Tampoc actua d’ofici sinó que a “instància de part” (algú legitimat ha de presentar algun tipus de recurs perquè s’exerceixi un control d’inconstitucionalitat). El TC no té legitimació per iniciar per voluntat pròpia un control d’inconstitucionalitat. Fa un judici abstracte entre normes. Agafa la Constitució, i la norma impugnada i es compara mirant si la llei contradiu la CE. En el cas que la norma siguin inconstitucionals, declara la nul·litat de la norma i s’expulsa de l’Ordenament Jurídic.
El nostre model: Espanya adopta el model europeu, amb totes les característiques. Tot i això hi ha un element que s’apropa al model americà: “La qüestió d’inconstitucionalitat”. És la possibilitat que té un jutge de proposar un recurs al TC per tal de veure la inconstitucionalitat de la norma.
DIFERENCIES: MODEL NORD AMERICÀ 1.
2.
MODEL EUROPEU Control Difós: decidir si contradiu o no a la constitució (jutge i tribunals) 1.
Control Concentrat: Tribunal Constitucional Control via incidental: el jutge a de saber com 2.
Via acció: principal objectiu si és constitucional o arreglar un cas, si veu que una llei és inconstitucional a de fer un via incidental per no 3.
arreglar-la Control abstracte: comparació entre ambdós normes.
3.
Control concret: específic al cas que es té davant 4.
Norma continua en vigor: llei en vigor els altres inconstitucional: si la norma és nul·la no es podrà jutges han d’anar seguint complint la llei (segueixen utilitzar dita llei de nou.
la doctrina) 4.
Norma nul·la en cas de declarar-se 2.2. LA JUSTÍCIA CONSTITUCIONAL EN LA CE: EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL Tribunal Constitucional El TC és un òrgan que no forma part de cap dels tres poders polítics. La finalitat del Tribunal Constitucional és garantir la supremacia de la Constitució mitjançant la resolució de processos d’inconstitucionalitat. Queda regulat en el Títol IX CE. És un òrgan constitucional encarregat de realitzar la interpretació suprema de la Constitució, que posseeix caràcter jurisdiccional i forma part integrant del sistema polític espanyol. Per tant, el TC és:  Un òrgan constitucional configurat per la Constitució, com una de les peces essencials del sistema polític constitutiu.
 És intèrpret suprem de la Constitució, ja que garanteix la supremacia de la Constitució, i tot i que això no està previst expressament a la Constitució, és indispensable perquè es compleixin les seves funcions.
 És un òrgan jurisdiccional que té jurisdicció a tot el territori espanyol i és únic en el seu ordre, i la Constitució exclou a qualsevol altre òrgan estatal de dictar la declaració d’inconstitucionalitat. És independent dels altres òrgans constitucionals i les seves decisions, mitjançant sentència, són fermes.
 És un òrgan del sistema polític, que actua amb independència dels altres òrgans de l’Estat, als que imposa la seva interpretació de la Constitució i resol els conflictes entre ells.
 Resol els conflictes entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.
 Vetlla pels Drets Fonamentals dels ciutadans.
2.3. COMPOSICIÓ I FUNCIONS DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL (TC) Composició del Tribunal Constitucional El Tribunal Constitucional està compost per 12 membres que reben el nom de magistrats, però tot i això el TC no pertany al poder judicial, no és òrgan del poder judicial. Aquests magistrats tenen un mandat de 9 anys i no poden ser reelegibles per mantenir la seva objectivitat i independència: més seguretat jurídica. Aquests magistrats han de ser juristes de reconegut prestigi (magistrat del poder judicial, fiscal, funcionari públic de nivell A, professor d’universitat, advocat, etc.), i a més, ha d’haver exercit un mínim de 15 anys en la seva carrera professional. A més, la llei orgànica del Tribunal Constitucional senyala qui pot ser magistrat en el TC i qui no, a banda de les característiques anomenades anteriorment.
Aquests 12 membres són designats o escollits per diferents òrgans: 8 de les Corts Generals (4 escollits pel Congrés, 2 pel Senat), 2 pel Govern i 2 pel Consell General del Poder Judicial.
Tots els escollit, excepte els del govern (2), necessiten la majoria de 3/5 parts.
La renovació dels membres es preveu per terços, cada 3 anys, però no es renova tot el Tribunal de cop: els primers 3 anys els 4 elegits pel Congrés; 3 anys més tard els escollits pel Senat; i els 3 últims anys els elegits per govern i pel Congrés General del Poder Judicial.
Per tant, les condicions per a ser magistrat o jurista són:  Exerceix 15 anys l’ofici.
 Ser magistrat del poder judicial.
 Ser fiscal.
 Ser professor d’universitat  Ser funcionari públic de nivell A  Ser advocat Estructura del Tribunal Constitucional El Tribunal Constitucional el formen un president, elegit cada 3 anys entre els magistrats per majoria absoluta en la 1ª votació o simple en la 2ª; i vicepresident, amb el mateix procediment.
Hi ha un tercer òrgan, que és el ple (reunió dels 12 magistrats), pels recursos importants i dues sales, en les quals hi formen part 6 magistrats en cada una, pels recursos menys importants: la 1ª Sala és presidida pel president, i la 2ª pel vicepresident. A més, el TC disposa de 4 seccions on hi formen part 3 magistrats en cadascuna, pels Recursos d’Empara Constitucional.
Depenent del recurs o del que hagin de resoldre, recorreran al Ple per expulsar o no la norma de la Constitució; a la Sala resoldran altres casos menys importants, ja que no declaren la inconstitucionalitat de cap norma o llei; i les Seccions exclouran si el que se’ls hi presenta té els requisits o no per avaluar-ho.
Funcions del Tribunal Constitucional (TC) La funció principal del Tribunal Constitucional és resoldre qualsevol recurs que se li presenti si compleix els següents requisits:  Decidir si la norma que se li presenta és o no constitucional  Resoldre conflictes entre òrgans constitucionals  Resoldre conflictes entre l’Estat i les CCAA  Protegir les garanties dels drets fonamentals Per a tot això, se li poden presentar diversos recursos depenent del cas: 1. Recurs d’inconstitucionalitat 2. Qüestió d’inconstitucionalitat 3. Autoqüestió 4. Control Previ de la Constitucionalitat dels Tractats Internacionals 5. Conflictes de Competències 6. Conflicte de Defensa de l’Autonomia Local 7. Conflicte entre Òrgans Constitucionals de l’Estat 8. Recurs d’Empara Constitucional.
1. RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT El Recurs d’Inconstitucionalitat és una eina jurídica que permet valorar al Tribunal Constitucional la constitucionalitat o no d’una norma o d’una llei, per tal d’aconseguir que no hi hagi cap norma o llei inconstitucional dins de l’Ordenament Jurídic.
Dins del termini de 3 mesos des de la publicació de la llei al BOE, estan legitimats per interposar el Recurs d’Inconstitucionalitat: el President del Govern, el Defensor del Poble, 50 membres del Congrés, 50 del Senat, els Governs de les CC.AA i les Assemblees Legislatives de les CC.AA. En la interposició del Recurs, la part demandant ha de dir quina part de la llei vulnera la Constitució Espanyola. De la mateixa manera, una vegada interposat el Recurs es donarà coneixement a totes les parts per si volen recórrer.
La llei o norma es mantindrà vigent fins que es dicti sentència. Si la llei es declarada inconstitucional llavors ve la nul·litat d’aquesta i, per tant, s’expulsarà de l’OJ.
*Efecte “erga omnes” de la Sentència, és a dir, tothom queda obligat al compliment de la Sentència.
2. QÜESTIÓ D’INCONSTITUCIONALITAT Una Qüestió d’Inconstitucionalitat és una eina jurídica que permet als jutges i tribunals comprovar a través del Tribunal Constitucional, si una llei és constitucional o no en la seva aplicació. És l’elevació per part d’un jutge o tribunal, instat de part o d’ofici, al Tribunal Constitucional d’un dubte raonable sobre la constitucionalitat d’una llei que es veu obligat a aplicar en el cas concret que està jutjant, parant així provisionalment el procés fins que el Tribunal Constitucional resolgui definitivament sobre la qüestió.
L’Objectiu és evitar tenir lleis inconstitucionals dintre de l’Ordenament Jurídic. Només es pot presentar Qüestió d’Inconstitucionalitat d’una norma amb rang de llei un cop i només la pot presentar un jutge o tribunal quan realment argumenti que està obligat a aplicar aquesta llei.
S’haurà de concretar a més dels preceptes legals, la constitucionalitat dels quals es trobi en dubte, el precepte constitucional que es consideri vulnerat i especificar en quina mesura la resolució del procés depèn de la validesa de la norma que s’està qüestionant. Si es declara la nul·litat de la llei, aquesta desapareix de l’Ordenament Jurídic.
*Efecte “erga omnes” de la Sentència, és a dir, tothom queda obligat al compliment de la Sentència.
3. AUTOQÜESTIÓ Qüestions que es planteja el Tribunal Constitucional a si mateix sobre la constitucionalitat o no d’una llei o norma amb rang de llei que sigui necessària aplicar al cas que està resolent el propi TC. Un cop feta la presentació de l’Autoqüestió es suspèn el procediment que el Tribunal Constitucional ha de resoldre, fins que aquest mateix dicti la sentència.
Si es declara la nul·litat de la llei, aquesta desapareix de l’Ordenament Jurídic.
*Efecte “erga omnes” de la Sentència, és a dir, tothom queda obligat al compliment de la Sentència.
4.CONTROL PREVI DE LA CONSTITUCIONALITAT DELS TRACTATS INTERNACIONALS Article 95.1 de la Constitució Espanyola: Abans de que Espanya signi Tractats Internacionals i que presti el consentiment a obligar-se respecte aquests, el Tribunal Constitucional farà una revisió prèvia de la Constitució per declarar si hi ha o no contradicció entre el Tractat i la CE.
Si el TC considera que hi ha una contradicció es podrà: 1. Re negociar el Tractat 2. Si el Tractat ho permet, acceptar-lo amb reserves a les parts contràries a la CE 3. Abandonar la celebració del Tractat.
5. CONFLICTES DE COMPETÈNCIES El Tribunal Constitucional resol els Conflictes de Competències per delimitar els àmbits propis de l’Estat i de les CC.AA en referència a: 1) Conflictes entre l’Estat i una o més Comunitats Autònomes.
2) Conflictes entre dues o més Comunitats Autònomes entre sí.
3) Conflictes entre el Govern i el Congrés, el Senat, el CGPJ o qualsevol d’aquests òrgans constitucionals entre sí.
Sorgeixen principalment 2 tipus de conflicte que el TC ha de resoldre: a) Conflicte positiu: l’Estat i una Comunitat autònoma pugnen per una competència.
b) Conflicte negatiu: l’Estat o la CC.AA no regulen una matèria perquè consideren que no es de la seva competència.
El TC per tant, resol qui té competència o no per regular una matèria determinada, si l’Estat o la Comunitat Autònoma. Aquest Conflicte es pot presentar contra reglaments o normes que no tinguin rang de llei. Si el recurs el presenta el Govern de la CC.AA, aquesta s’adreçarà a l’Estat per a fer un requeriment previ (necessita “el permís de l’Estat”). En canvi, si és l’Estat qui el presenta no necessita cap mena de requeriment.
Els efectes de la presentació són diferents: Si és la CC.AA qui impugna el reglament de l’Estat, aquest reglament continua en vigor fins que es dicti sentència per part del Tribunal Constitucional. Si és l’Estat qui presenta el recurs contra la CC.AA, aquesta norma es suspèn mentre el TC resol el conflicte de competències.
Efectes de la sentència: si el reglament en qüestió no es conforme a la Constitució Espanyola, és declarat nul. El TC determinarà qui es competent per regular la matèria que estava en conflicte, si l’Estat o la Comunitat Autònoma.
6. CONFLICTE DE DEFENSA A L’AUTONOMIA LOCAL És un recurs perquè municipis i províncies puguin presentar davant el Tribunal Constitucional si existeix alguna norma que vulneri l’Autonomia Local.
7. CONFLICTE ENTRE ÒRGANS CONSTITUCIONALS DE L’ESTAT El Tribunal Constitucional ha de resoldre els possibles conflictes entre el Govern, el Congrés, el Senat i el Consell General del Poder Judicial.
8. RECURS D’EMPARA CONSTITUCIONAL Article 161.1 b) de la Constitució Espanyola: Un Recurs d’Empara és un recurs judicial que té com a objectiu protegir i garantir els Drets Fonamentals dels individus i vetllar per que cap poder públic vulneri aquests Drets. Pot ésser presentat per qualsevol particular afectat que consideri que un poder públic ha vulnerat els seus Drets Fonamentals.
És un recurs subsidiari que exigeix que, amb anterioritat, s'hagin esgotat totes les vies jurisdiccionals ordinàries abans d'acudir al Tribunal Constitucional. En principi no hi ha cap efecte per la presentació del Recurs, ja que s’ha d’esperar que el Tribunal Constitucional consideri si s’ha vulnerat o no el Dret. Els efectes de la sentència són reconèixer o no la lesió del Dret al·legat i disposar les mesures necessàries per tal d'assegurar el seu compliment efectiu.
TEMA 3: PRINCIPIS CONSTITUCIONALS DE L’ESTAT 3.1. ESTAT DE DRET, DEMOCRÀTIC I SOCIAL La Constitució de 1978 incorpora la formula més avançada: l’Estat de dret democràtic i social.
Això dona resposta a saber si l’Estat està sotmès al dret i si aquest dret imposa a l’Estat respectar una esfera individual al ciutadà. L’article 1.1 de la Constitució Espanyola estableix que: Espanya és un Estat social i democràtic de dret.
L’ESTAT DE DRET Tot Estat que tingui Dret és un Estat de Dret. Podríem dir, per tant, que és un Estat que disposa de normes jurídiques, les quals expressen la voluntat general, per a actuar correctament i formant-lo com a Estat democràtic. Així doncs, la legitimitat de l’Estat prové de la voluntat general.
Hi ha països, però, on hi ha normes no democràtiques, no formulades des de la sobirania popular; així doncs, perquè un Estat es pugui considerar de Dret haurà de complir, a més, unes característiques essencials: principi de legalitat, divisió de poders, i reconeixement de drets i llibertats dels ciutadans.
1. Principi de legalitat: Art 9.3 CE És la subjecció de tots els poders públics a la llei, entesa com la norma que expressa la voluntat general del poble.
Segons l’Art 9.3 CE, la Constitució garantirà, a banda del principi de legalitat, una sèrie d’elements que són competència d’aquest principi: jerarquia normativa (una norma inferior no pot contradir a una superior jeràrquicament, sinó serà nul·la), publicitat de les normes (una norma serà vàlida posteriorment a la seva publicació en el BOE, ja que els ciutadans han de poder conèixer les normes a les que estan sotmesos), irretroactivitat de les disposicions sancionades no favorables (una norma no es pot aplicar a una situació anterior a la seva publicació), seguretat jurídica (saber quines normes estan vigents), responsabilitat dels poder públics (han de respondre davant els comportaments contraris al Dret), prohibició de l’arbitrarietat (no poden haver comportament arbitraris i els actes dels poders públic han d’estar motivats per la normativa jurídica).
Aquest principi de legalitat disposa de 3 regles fonamentals: - Primacia de la llei: la llei està per sobre jeràrquicament de les altres normes jurídiques, com per exemple els reglament. Això és degut a que les lleis són aprovades per l’òrgan plenament legitimat democràtic, mentre que els reglaments i altres normes es donen per poder més legitimat (democràtic) de la llei. Tot i això, la Constitució sempre tindrà el cap d’amunt jeràrquic. (piràmide de Kelsen) - - Reserva de la llei: hi ha algunes matèries que estan reservades a la llei, la qual és l’única font que les pot regular. Aquestes matèries són d’especial importància. Exemple: el TC serà regulat per una llei, i la electoral serà regulada per una altra llei. O bé, els Drets Fonamentals, només podran ser regulats per Lleis Orgàniques.
Imperi de la llei: tothom, tant ciutadans com el poder públic, estan sotmesos a la llei.
Els poders públics estan subjectes a la llei. (Art. 9.3. Constitució Espanyola) a. Principi de Jerarquia Normativa b. Principi publicitat de les normes c. Principis de responsabilitat d. Intervenció de l’arbitrarietat 2. Divisió de poders L’origen de la divisió de poders s’atribueix a Montesquieu, però el primer en parlar d’aquest concepte fou John Locke. La divisió de poder consisteix en evitar el despotisme, evitar que el poder es concentri en unes soles mans, de manera que així es limita. Aquesta divisió es conforma en 3 parts: - Poder legislatiu (Corts Generals i Parlament): fa les lleis - Poder executiu (Govern): fa complir i executa les lleis - Poder judicial (Jutges i Tribunals): revisa i garanteix que s’apliquin les lleis A més, en el cas espanyol, el poder de l’Estat està descentralitzat per un major control, ja que es divideix entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.
3. Reconeixement de drets i llibertats: Art 10.1 CE L’Estat ha de garantir una sèrie de Drets Humans a tots els ciutadans. Així, la Constitució espanyola recull un llistat de Drets Fonamentals (Arts.14-19 CE), a banda d’altres drets socials i econòmics.
L’Art.10.1 CE, plasma de manera genèrica el reconeixement de drets i llibertats individuals.
Que diu la necessitat de l’existència de drets i llibertats inherents a la persona. Ens permet poder parlar de dignitat de la persona Isehiah Berlin: Va fer la distinció entre llibertats negatives i positives. L’Estat, a banda de garantir drets i llibertats de manera activa, ha de garantir que no intervindran els poders públics en àmbits de l’esfera personal dels individus, per a poder garantir la privacitat de cadascú.
L’ESTAT DEMOCRÀTIC Democràcia entesa com el govern del poble, és a dir, que tots els integrants d’una comunitat política participen igualment en les adopcions de les decisions de la mateixa. Defensa que el poble és la única font legítima de poder polític.
Els 3 elements essencials de l’Estat democràtic són el principi de sobirania popular, la participació del poble i el pluralisme polític:  Sobirania popular: vinculats a les decisions del poble, i els poders polítics han de ser escollits per aquest.
 Participació del poble: els ciutadans han de tenir la possibilitat de participar en la vida política bé mitjançant representants o bé directament. És el principi essencial perquè es considera que les decisions públiques han de ser fruit de les decisions dels ciutadans. Hi ha la participació directa i la representativa.
Participació directe (democràcies directes): Totes les decisions les prenen tot el conjunt de la societat. Actualment no existeixen. Es parla de democràcia directe a l’Antiga Grècia tot i que veritablement no era així, ja que només un percentatge baix de la societat era inclosa com a ciutadans.
Participació representativa (democràcies representatives): l’article 23 CE recull el principi democràtic per sufragi universal. Es basa en eleccions periòdiques en vot lliure, igual i secret. A part de les eleccions hi ha un altre mecanisme de participació directe: El Referèndum. Ve regulat en l’art. 92 CE: “El Referèndum serà convocat pel Rei, segons la proposta del President del Govern, prèviament autoritzat pel Congrés.” *Mecanismes de participació semidirecte: iniciativa legislativa popular - Art.87.3 CE: Iniciatives legislatives populars. Possibilitat de presentar una proposició de llei per la que la cambra parlamentaria l’aprovi (Ex: toros prohibits a Catalunya).
- Art 125 CE: Figura del jurat popular. Es produeix a l’administració de justícia.
Poder ser escollit per un grup d’homes i dones on poden condemnar o declarar innocent a algú.
- Art 105.1 CE: Tràmit d’audiència pública. És eficaç en l’àmbit de petites poblacions.
- Art 29 CE: Dret de petició: Els ciutadans demanen petició de regulació (dret fonamental).
 Pluralisme polític: estipula que, en la participació representativa, existeixin vàries elits competint pel poder polític, i es regula en l’Art 1.1 CE. La democràcia es fonamenta en una relació de la realitat social, no fonamentada en una societat uniforme i, per aquesta raó, hi ha d’haver diferents opcions o ideologies polítiques perquè cada ciutadà tingui vàries opcions per escollir. Hi ha d’haver diferents opcions polítiques o ideològiques per poder escollir. S’obtindran majories governants, però les minories també han de poder expressar-se i ser acceptades i respectades.
ESTAT SOCIAL No s’introdueix fins a la segona guerra mundial. Fruit del segle XIX. Està basat en la íntima relació entre la societat i l’Estat, habilitat per regular la vida econòmica, dotat d’una economia pública i que és organitzador dels drets socials com drets de prestació, constitucionals o legals.
L’objectiu és aconseguir que tots els ciutadans tinguin unes condicions mínimes garantides.
Elements reconeguts a la Constitució Espanyola: 1. Reconeixement de drets de contingut econòmic.
2. Reconeixement de drets de caràcter social (dret de sindicació, dret a votació, dret a vaga, etc.).
3. Reconeixement de la necessitat de perseguir la igualtat real. Tractar igual als iguals i diferent als diferents (discriminació positiva de l’Article 9.2 de la CE).
Instruments per aconseguir-ho  Funció assistencial de l’estat: possibilitat de gestionar serveis públics que atorguen prestacions als ciutadans  Intervenció activa a l’economia: Agent econòmic, a través de les empreses públiques.
L’Estat pot condicionar l’oferta econòmica en diferents sectors (gas, accés a l’energia...)  Mesures que busquen la redistribució de la riquesa de la ciutadania: aconseguir que la riquesa estigui millor repartida i utilitza com a instrument per aconseguir-ho la fiscalia (impostos de manera progressiva, és a dir, aquells que més tenen paguen més.
Els articles que s’han de destacar: o Art 14 CE: Igualtat davant la llei sense discriminació.
o Art 44 CE: Els poders públics promouran i tutejaran l’accés a la cultura, la qual tots tenen dret.
o Art 27 CE: Dret a l’educació i a la llibertat d’ensenyament o Art 9.2 CE: Poders públics han de promoure les condicions d’igualtat real i efectives.
o Art 47 CE: Dret d’habitatge digne i adequat.
o Art 41 CE: Règim de Seguretat Social per tots els ciutadans davant a situacions de necessitat.
o Art 28 CE: Dret de vaga i sindicar-se lliurement.
3.2. MONARQUIA PARLAMENTÀRIA: FORMA DE GOVERN A ESPANYA Monarquia parlamentària Un Estat pot tenir diverses formes de govern, i això depèn de la composició dels principals òrgans de govern. Tenim el president (República) i el Rei (Monarquia) i depèn del govern pot ser monocameral i bicameral. La monarquia parlamentaria, en aquest cas, té 3 característiques:  És constitucional: Està per sobre de la Constitució  És hereditària: S’hereta segons unes condicions (estan a la Constitució)  És vitalícia: Dura tota la vida, s’acaba amb la mort El Rei no pot ser jutjat ja que no està subjecte a cap responsabilitat. Aquest signa un conjunt de normes (llei, nomenaments...) però no es responsable del que firma, sinó que ho és una altre persona que firma per ell (la contrasignatura) En la monarquia parlamentaria el Rei regna, però no governa. Tot i així, hi ha un supòsit on el rei té poder: un cop escollits els nous diputats, el Rei proposa un president (normalment sempre és el líder del partit guanyador de les eleccions).
L’actual monarquia és fruit d’un pacte; Alfons XIII, durant el franquisme, va haver de renunciar als seus privilegis i va ser exiliat. El seu fill gran, Joan Carles I, va ser nomenat futur hereter de la corona Espanyola.
Hi ha dos tipus de sistemes de govern: el sistema parlamentari i el sistema presidencial.
En el sistema parlamentari el Poder executiu emana del Poder legislatiu (parlament), de manera que es forma un vincle de confiança entre el Parlament i el govern. L’exercici és dual, ja que el configuren el cap d’Estat i el cap de govern, i la divisió de poders no és rígida, sinó que hi ha comunicació entre aquests.
En quant al sistema parlamentari, hi ha dues opcions: la República i la Monarquia.
En la República es potència l’estabilitat parlamentària i és de caràcter no conservador; el cap d’Estat exerceix la seva funció durant un temps determinat . El mecanisme en aquesta per enderrocar el govern solen ser complicats, i tot i que la regla està en la majoria simple, hi ha excepcions en què es necessita que sigui absoluta.
En la Monarquia el cap de l’Estat és el rei, poder del qual és exclusivament simbòlic o de representació, i és vitalici, titularitat que sol transmetre’s per herència i es caracteritza per ser un sistema molt presidencialista. El president en el govern tenen moltes prerrogatives, competències i funcions, resultant una figura preeminent en el govern. El seu sistema és bicameral: Congrés dels Diputats i Senat.
En general, la distinció entre Monarquia i República és una classificació clàssica de les formes de govern. La Constitució estableix la Monarquia a Espanya i determina que és Monarquia parlamentària, sistema parlamentari que ve regulat en la seva part orgànica.
Aquí ens trobem davant d’un sistema parlamentari o de monarquia parlamentària, i es pot donar que sigui republicà o monàrquic. En el nostre cas és monàrquic, ja que el cap d’Estat és el rei, el qual té simplement poder simbòlic. Aquest sistema és molt presidencialista, ja que el president del govern té moltes competències i funcions que el fan una figura preeminent dins el govern; és un sistema bicameral, ja que es composa pel Congrés dels Diputats i pel Senat; i es potencia l’estabilitat parlamentària, és a dir, quan es forma un govern és possible enderrocar-lo, però hi ha mecanismes que fan aquest fet mol difícil.
És un règim parlamentari que, per regla general, funciona la regla de majoria simple, però amb excepcions en què necessita una majoria absoluta o qualificada.
CARACTERÍSTIQUES DEL NOSTRE GOVERN 1.
2.
3.
4.
Monàrquic parlamentari Govern Presidencialista. La que concentri molt poder a la resta de membres de govern.
Es bicameral: Congrés i Senat Promou l’estabilitat governamental 3.3. AUTONOMIA POLÍTICA: COMUNITATS AUTÒNOMES L’autonomia política d’Espanya es troba regulada en l’art 2 CE i les característiques principals es troben regulades en el Títol 8 de la Constitució. També es citen els Estatus d’autonomia que es regeixen per la legislació bàsica. El contingut d’aquesta autonomia inclou potestat legislativa, executiva i autonomia financera.
La relació entre l’Estat i les Comunitats Autònomes no és una relació jeràrquica sinó de competència, ja que cap dels dos està per sobre de l’altre, sinó que cadascun està legitimat per dur a terme unes funcions concretes. En cas d’haver-hi conflicte entre aquests, el Tribunal Constitucional serà el mediador per resoldre’l, ja sigui a través del recurs d’inconstitucionalitat o els conflictes de competències.
Les Comunitats Autònomes amb autonomia política participen en l’activitat de l’Estat, en les seves instàncies centrals per la seva iniciativa legislativa (de les CCAA), i disposen de representació en el Senat (entre d’altres). Les Comunitats Autònomes disposen de capacitat legislativa (fer lleis). El principi de pluralitat territorial ens diu que no tots els territoris són iguals (tenim regions i nacions).
L’article 161.2 de la CE diu que el Govern exigeix al President una determinada comunitat autònoma que compleixi les seves competències. Si aquest no ho fa, el Govern pot anar al Senat perquè l’obligui (si no ho compleix, el poder de la CCAA queda en mans de l’Estat) Institucions de les CCAA (sobretot de Catalunya) Les CCAA tenen poder estatal, és a dir, poden governar. Tenim el Parlament autonòmic.
Aquest és monocameral (no té Senat) amb 135 diputats. El president de la Generalitat el pot dissoldre (té les funcions semblants al nacional). Per ser president s’ha de ser diputat.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya forma part del nacional. Les institucions són: sindicat de greuges, consell de garanties estatutàries, consell de justícia, etc.
TEMA 4: ELS PODERS DE L’ESTAT Poders de l’Estat Poder legislatiu Òrgans que els representen Corts Generals (Congrés i Senat) Poder executiu Govern Poder judicial Jutjats i tribunals Tipus de normes que poden fer Creen lleis i reglaments de les Cambres Creen reglaments, actes administratius Normes amb rang Decret llei, Decret legislatiu de llei Sentències i “autos” 4.1. EL PODER LEGISLATIU: LES CORTS GENERALS Les Corts Generals representen el poble i, conseqüentment, exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, també tenen la potestat tributària, pressupostària i de control de l’acció política del Govern. Queden regulades en el Títol III CE.
Representen el poder legislatiu i la sobirania popular, i són bicamerals, ja que les formen els representants territorials que componen el Senat i la sobirania popular que forma el Congrés.
Per tant, Espanya es tracta d’un Estat descentralitzat.
El Congrés i la seva composició queda regulada a l’Art 68 CE: es compon d’un mínim de 300 Diputats i un màxim de 400, elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, en els termes que estableix la llei. La distribució del actual Congrés és de 350 escons:  Ceuta i Melilla: 1 diputat cadascun  Cada província: mínim 2 Diputats  Resta de Diputat: en proporció a la població La Constitució estableix un mínim de representació territorial. En aquest àmbit, sempre hi haurà una desviació a favor dels territoris menys poblats. Les dues característiques principals és que és un sistema proporcional (es tenen més en compte les minories), i de llistes tancades i bloquejades.
En el cas del Senat i la seva composició, queda regulat en l’Article 69 CE. És la cambra de representació territorial, i es reparteixen els senadors de la següent manera:  Províncies: 4 senadors per cadascuna  Províncies insulars: 3 senadors per cada una de les illes majors (Gran Canària, Mallorca i Tenerife); 1 senador per cada illa petita (Ibiza, Menorca, Formentera, Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote, La Palma)  Ceuta i Melilla: 2 senadors per cadascuna La composició del Senat és dual, ja que hi ha 280 senadors d’elecció directa i senadors d’elecció autonòmica, designats pel parlament autonòmic corresponent.
Les Corts Generals són la institució representativa del poble espanyol, representant-lo, però no tenen poder suberà ja que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Resulten, a més a més, la institució central del sistema polític, ja que són el punt de connexió entre la societat i l’Estat.
Són un òrgan constitucional complex, i una institució de caràcter permanent amb titulars de mandat temporal. A més, són inviolables, ja que són irresponsables per les actuacions realitzades o els acords aconseguits.
El poder legislatiu té un únic límit: el marc constitucional. En virtut del principi de jerarquia normativa, les lleis no poden ser contràries a la Constitució. En el supòsit que es doni el cas, el Tribunal Constitucional podrà declarar-ne la nul·litat. No obstant això, les lleis gaudeixen de presumpció de constitucionalitat mentre el Tribunal Constitucional no declari el contrari i que la validesa de les lleis, una vegada aprovades per les Corts Generals i sancionades pel Rei, no pot ser qüestionada ni combatuda en els tribunals ordinaris.
L'elaboració i aprovació de les lleis té lloc en el si de cada Cambra segons el que estableix el seu respectiu reglament, però donat el tipus de configuració de bicameralisme imperfecte queda clarament establerta la superioritat del Congrés dels Diputats sobre el Senat en el procés de formació de la voluntat legislativa de les Corts Generals.
Ambdues cambres tenen la iniciativa de les lleis, però el Senat ha de remetre al Congrés per tramitar els projectes de llei que prengui en consideració, pel que queda com a Cambra de segona lectura; pot esmenar o vetar els projectes de llei aprovats pel Congrés dels Diputats, però aquest pot aixecar el veto o rebutjar les esmenes per majoria absoluta, o bé per majoria simple un cop transcorreguts dos mesos.
Les lleis aprovades per les Corts Generals no entren en vigor fins que reben la Sanció Real i la promulgació d'ordre del Rei, que a més decreta la publicació immediata. El Rei no pot vetar cap llei aprovada per les Corts.
COMPOSICIÓ DE LES CORTS GENERALS: La Constitució confereix tot el poder legislatiu a les Corts Generals, és a dir, al Parlament. La Constitució estableix que les Corts Generals són les representants del poble espanyol i són conformades per dues cambres (sistema bicameral): el Congrés dels Diputats i el Senat.
Aquest poder comprèn les facultats d'elaborar i aprovar les lleis i de modificar-les o derogar-les per mitjà d'altres lleis.
1. El Congrés dels Diputats: És la cambra baixa de les Corts Generals. La cambra baixa és la càmera amb més poder. La cambra baixa és l'única que designa al Cap de Govern i pot remoure'l per mitjà d'una moció de censura.
El regula l’article 68 de la CE. Composat entre 300 i 400 diputats. El nostre Congrés està format per 350 diputats. Escollits per sufragi universal: A.
B.
C.
D.
E.
a. Ceuta i Melilla 1 b. Províncies 2 c. Resta fins arribar als 350 segons la quantitat de la població de les CCAA Província: circumsvacio per escollir als diputats.
Tota la població tindrà mínim de representació Sistema proporcional (per escollir als diputats). Té en compte tots els vots i es distribueix amb una fórmula matemàtica. Poden sortir representants de diferents partits.
És un sistema majoritari. Contenta circumscripcions més petites. El que treu un vot més s’ho endú tot.
Sistema de llistes tancades. Cada partit polític té una llista única i votem per llista.
Elecció al Congrés es produeix cada quatre anys (mandat només per 4 anys).
Òrgans del Congrés:  El President del Congrés, que ostenta la representació de la Càmera i que és escollit pel ple per a la totalitat de la legislatura. Presideix tots els altres òrgans col·legiats del Congrés i les reunions conjuntes d'ambdues Càmeres de les Corts Generals.
 La Taula del Congrés, integrada pel president, quatre Vicepresidents i quatre Secretaris escollits pel ple en funció de la importància numèrica dels diversos grups parlamentaris, la funció primordial dels quals és regir i ordenar el treball de tot el Congrés, sent l'òrgan de govern intern.
 La Junta de Portaveus, integrada pel president i el Portaveu de cadascun dels Grups Parlamentaris, més un membre del Govern i altre de la Taula del Congrés, i el personal tècnic necessari. La seva funció primordial és fixar l'ordre del dia de les sessions del Ple.
 Les Comissions, compostes per un nombre proporcional de diputats en funció de la importància numèrica dels diversos grups parlamentaris, i que poden ser de dos tipus: Permanents i No permanents. En el cas de les Comissions permanents, el Ple del Congrés pot conferir-los competència legislativa plena en relació a un assumpte, amb el que podran aprovar o rebutjar definitivament el projecte de Llei en qüestió; i en el cas de les Comissions no permanents són aquelles creades amb un propòsit específic i que la seva temàtica i durada estan fixades per endavant pel ple del Congrés.
 La Diputació Permanent, composta per un nombre proporcional de diputats en funció de la importància numèrica dels diversos Grups Parlamentaris. Ha d'estar composta com a mínim per 21 membres (article 78 de la Constitució). És l'òrgan que vetlla pels poders de la Càmera entre períodes de sessions o quan el seu mandat ha acabat per expiració o dissolució, sent presidida pel president del Congrés.
2. El Senat: Art. 69 CE. És la cambra de representació territorial. Ostenta la representació dels territoris. Es donen en tots els estats descentralitzats. Objectius: Els territoris estiguin representats en el senat. (208 senadors).
Hi hauran senadors per dos vies: A. Elecció directe (poble vota) Prendre com a àmbit de territori la província.
 4 senadors per província  3 senadors per illes majors (Gran canària, Mallorca i Tenerife)  2 senador per Ceuta  2 senadors per Melilla  1 senador per illes petites Totes les CCAA tenen un poder polític descentralitzat. Té un sistema electoral majoritari.
Sistema de llistes obertes votació màxim de 3 senadors.
B. Designació autonòmica (designació per part de les assemblees) Va en funció de la població de cada CCAA. Tindrà un senador més per cada milió d’habitants de la població. Aquest sistema de designació corregeix la composició una mica.
El Senat és elegit per quatre anys, de manera que el mandat dels Senadors acaba quatre anys després de l'elecció o el dia de la dissolució de la Cambra.
Òrgans del Senat:  El President del Senat, que ostenta la representació de la cambra i que és escollit pel ple per a la totalitat de la legislatura. Presideix tots els altres òrgans col·legiats del Senat.
 La Mesa del Senat, integrada pel president, dos Vicepresidents i dos Secretaris triats pel ple en funció de la importància numèrica dels diversos grups parlamentaris, la funció primordial dels quals és regir i ordenar el treball de tot el Senat, sent l'òrgan de govern intern.
 La Junta de Portaveus, integrada pel president i el Portaveu de cadascun dels Grups Parlamentaris, més un membre del Govern i altre de la Mesa del Senat, i el personal tècnic necessari. La seva funció primordial és fixar l'ordre del dia de les sessions del Ple.
 Les Comissions, compostes per un nombre proporcional de senadors en funció de la importància numèrica dels diversos grups parlamentaris, i que poden ser de dos tipus: Permanents i No permanents. En el cas de les Comissions permanents, el Ple del Senat pot conferir-los competència legislativa plena en relació a un assumpte, amb el que podran aprovar o rebutjar definitivament el projecte de Llei en qüestió; i en el cas de les Comissions no permanents són aquelles creades amb un propòsit específic i que la seva temàtica i durada estan fixades per endavant pel ple del Senat.
 La Diputació Permanent, composta per un nombre proporcional de senadors en funció de la importància numèrica dels diversos Grups Parlamentaris i que és l'òrgan que vetlla pels poders de la Càmera entre períodes de sessions o quan el seu mandat ha acabat per expiració o dissolució.
FUNCIONS DE LES CORTS GENERALS: Hi ha dos grans funcions:    LegislativaCapacitat de fer i aprovar lleis.
Funció pressupostaria Aprovar els pressupostos de l’Estat. Hi ha previst un procediment legislatiu per aprovar qualsevols proposició o projecte de llei.
Control del Govern Funció d’impuls de l’acció de govern (iniciativa parlamentaria que vol impulsar una política concreta en una direcció determinada) FUNCIONS DE CONTROL DEL GOVERN: Les Corts Generals controlen el Govern de dues maneres:   Control sense responsabilitat política (control ordinari) Es donen periòdicament i tant en el Congrés com en el Senat. Hi ha la possibilitat de fer preguntes al Govern i aquest té l’obligació de contestar. Els mecanismes per fer-ho són:  Preguntes parlamentaries escrites o orals: (sol·licitar demandes preguntes més extenses)  Interpel·lacions: debats al ple d’un diputat que interpel·la a un ministre (45 min. aproximadament)  Compareixences: Quan 1 membre del govern compareix davant del ple per explicar una política concreta  Constitució de comissions d’investigació: Formada pels diputats o senadors Control amb responsabilitat política (control extraordinari) És un tipus de control que es produeix quan es busquen unes conseqüències molt més dures perquè el que es busca és enderrocar el Govern. Aquest tipus de control només el pot exercir el Congrés dels Diputats. Els mecanismes per fer-ho són:  Moció de censura- Art. 113 CE: Busca exigir responsabilitats al govern i enderroocar-lo, fer caure el president del govern (iniciativa de l’oposició), i la principal característica és que és constructiva, perquè en la mateixa votació s’ha de presentar un candidat alternatiu per evitar el buit de poder. Exigir les màximes responsabilitat polítiques a un Govern provocant el seu canvi.
 Acte d’impuls: Demanar al govern fer una determinada acció (mitjançant proposicions o mocions).
 Qüestió de confiança- Art. 112 CE: Es bastant diferent a la moció de censura.
No és presentada pels diputats de la oposició. La presenta el propi president de Govern cap als Diputats. Demana als diputats que els hi torni a donar aquesta confiança renovada, en un altre moment de la legislatura. Ho ha d’anunciar al consell de ministres. Aquesta qüestió de confiança pot guanyar o perdre aquesta confiança. Quan un President ho fa és perquè tens un mínim de confiança de que realment es renovarà la confiança del president. Si no guanya aquesta confiança deix de ser President directament del Govern. NO es convoquen eleccions, es torna a fer un procediment d’investidura (tornar a escollir un nou president del Govern) Art. 99.3 de la CE. Pot ser de qualsevol partit, no ha de ser del mateix partit necessàriament. Aquell que es pot presentar-hi ha de ser aquell que pot reunir tots aquells vots suficients entre els diputats existents.
La investidura La investidura del nou president queda regulada en l’Art 99.3 CE. El candidat presenta el seu projecte, i les forces polítiques fan les intervencions pertinents, i es duu a terme una votació per majoria absoluta; si no s’aconsegueix aquesta majoria, es pot fer una segona votació al cap de 24 hores amb majoria simple per constituir-se el nou govern. S’ha d’intentar aconseguir una majoria reforçada. Per tant, qui obtingui la confiança de la Cambra, resultarà el president del govern, i aquest presenta el seu programa de govern, però sense dir quins seran els membres del govern abans de la investidura.
El president nomena els vicepresidents, i té capacitat per presentar la qüestió de confiança.
També té una prerrogativa molt important: pot dissoldre les cambres (avançar eleccions).
President, vicepresident i ministres preveuen les decisions principals en el Consell de Ministres, el qual és un òrgan col·legiat: les decisions es prendran per consens i tindran responsabilitat solidària.
4.2. EL PODER EXECUTIU: EL GOVERN LOREG Llei Orgànica de Règim Electoral General. Per establir els principis generals del dret electoral en tot el territori (per evitar que hi hagi competència a les urnes.) Correspon al Govern i a l’Administració Pública (AGE). L'executiu és la branca del Govern que s'encarrega d'implementar o executar la llei, i de treballar en els assumptes diaris de l'estat.
El Govern està format pel President, el Vicepresident (no és una figura obligatòria, només es designa si el President ho considera oportú) i els Ministres (les decisions rellevants es prenen en el Consell de Ministres).
Composició del Govern:  President: És una figura forta i preeminent, sobretot per les funcions atorgades. Rep la confiança directe del Congrés dels Diputats. En el procés d’investidura, els diputats només voten el President i el seu programa, però no el seu equip de Govern. Serà ell qui nomeni o cesi el seu equip. També té la funció de presentar qüestions de confiança i pot dissoldre les Corts Generals, forçant eleccions (regulat per l’Art. 99 de la CE) Funcions: + Capacitat de formar el seu govern, que consideri més oportú + Dirigeix i coordina tot el Govern + Dos prerrogatives:  Presentar qüestió de confiança  Capacitat de dissoldre les càmeres. Té un límit (no pot decidir no fer eleccions). Sempre serà dins de les normes de la Constitució.
 Vicepresident: No és una figura obligatòria i depèn de si el President el vol o no. A l’actualitat hi ha una vicepresidenta (Soraya Sáenz de Santamaría).
 Ministres (dones i homes): Cada ministre s’encarrega d’una determinada funció, per exemple: de la sanitat, interior, economia, educació, etc.
 Consell de Ministres: És la reunió de tots els membres del Govern. És un òrgan col·legiat, que prenen aquelles decisions del Govern que no estan reservades al President, i en especial aprovar Decrets. Les decisions que es prenen comprometen tots els membres. Tenen deliberacions secretes, tot i que la decisió final queda subjecte a tots els membres.
Funcions principals del Govern: El Govern dirigeix la política interior, la política exterior i la protecció i defensa de l’Estat.
També té la capacitat de dictar Reials Decrets, Ordres Ministerials, Reglaments, Ordres de Comissions Delegades, etc.
 Direcció política tant interior com exterior: Política interior el pot fer amb la capacitat de presentar projectes de llei entre d’altres. Política exterior: principalment per elecció exterior bàsicament per diplomàtics (ambaixadors, etc. Del que existeix a les ambaixades)  Direcció de la defensa de l’Estat: direcció de les forces armades.
 Direcció de l’administració civil i militar: Es situa al damunt d’una administració on hi ha tots els quadres direccionals, que revèn les ordres d’aquell que està al capdavant.
Duen a terme les decisions polítiques que prenen aquells ministres.
 Executiva: Pròpia del poder executiu. Tres elements: + Execució dels pressupostos: Funció pressupostaria. Qui els du a terme és el govern.
+ Potestat reglamentària: Capacitat per fer reglaments. Es deuen dir Reals Decrets encara que l’abreviem per decrets. Estan classificats on les lleis, malgrat que no ho fa el poder legislatiu. El Govern pot fer reials decrets + Ordres ministerials: Cal passar pel Consell de Ministres, del qual, rep el vist i plau.
El Govern aprova una sèrie de normes: o Reglaments: són normes que estan per sota de les lleis. Hi ha diferents tipus (Reial Decret, Ordres Ministerials i Ordres de les Comissions delegades) o Actes administratius: no estableixen una norma concreta, sinó que apliquen una que ja existeix (ex: una multa) o Normes amb rang de llei: Decret—llei i el decret legislatiu Altres normes que pot aprovar el Govern, i són normes amb Rang de Llei (decret legislatiu i decret llei), parlarem doncs del poder executiu i del poder legislatiu:  Decret legislatiu: Llei que elabora el Govern com a conseqüència de la delegació legislativa que li atorga el Parlament (es fomenta en l'Art 82 de la CE. La intervenció es dóna al principi del procés, s’ha de donar una llei de delegació al govern. Ha de ser expressa. Ha de dir amb claredat que delega el poder al govern. Sempre s’ha de produir per una matèria determinada, no pot ser genèrica. S’estableix el període dins el temps que s’ha d’aprovar amb un temps límit temporal. La llei de delegació pot ser de dos tipus: + Llei de bases: establir els principis, idees essencials, objectius generals que es volen en una matèria i el Govern a de fer un text articulat cap aquests conceptes.
+ Llei ordinària: estableix que el govern ordeni tota la matèria que hi ha.
Ordenar, simplificar, rectificar, tota la regulació que hi ha en un àmbit.
Quan s’esgota aquesta delegació de la funció legislativa? La podem donar per acabada quan: - El govern ha donat per aprovada una llei. S’esgota per la aprovació del poder legislatiu. Es delega perquè es faci un sol ús. Quan a transcorregut el temps atorgat s’esgota. Un cop aprovat les Corts General ja no poden revisar aquesta llei. No obstant això, poden sotmetre‘la a l’avaluació de la Constitucionalitat en el Tribunal Constitucional, fen servir el recurs d’inconstitucionalitat.
 Decret Llei: Art. 86 de la CE. És una norma amb rang de llei que pot elaborar el govern (poder executiu). Està sotmès a determinats límits, que s’estructuren en tres: + Només pot fer Decret llei en cas d’extraordinari i extrema necessitat. Alguna cosa que s’ha de fer i que no estava prevista i no pot esperar a que passi. Està sotmès a un control, si no respon a una extrema necessita es crearà una recurs d’inconstitucional. Abús de Decrets Lleis. Totes les lleis que s’han creat han arribat com a decrets-lleis.
+ Límit material. Hi ha determinades matèries, que un decret llei mai podrà regular:  Mai es podrà regular l’ordenament de les institucions bàsiques de l’estat  Els drets i els deures i llibertats dels ciutadans regulats al títol primer de la CE  El regim de les CCAA  El dret electoral General + El govern pot aprovar decrets lleis, aquests tenen una vigència de 30 dies. Dins d’aquest temps cal que sigui convalidat pel Congrés dels Diputats. Si no es convalida deixa d’estar en vigor.
4.3. EL PODER JUDICIAL El poder judicial és el conjunt de jutjats i tribunals, integrats per jutges i magistrats, que tenen la potestat d’administrar justícia en nom del rei, garanteixen l’aplicació de l’Ordenament Jurídic. A aquests jutjats i tribunals els hi correspon l’exercici de la potestat jurisdiccional, exercici en el que els jutjats i tribunals coneixen i decideixen tots els processos jurisdiccionals dels ordres: civils, penal, contenciós-administratiu, social i militat. El coneixement i decisió d’aquests processos consisteix en la tramitació i pronunciació sobre el fons de l’assumpte que plantegen les parts, siguin autoritats o particulars.
El poder judicial és independent dels altres poders de l’Estat, i tant els òrgans jurisdiccionals com els òrgans de govern del poder judicial exerceixen les seves funcions conforme els criteris de competència objectiva, territorial i funcional. Territorialment, Espanya s’organitza en municipis, partits judicials, províncies i CCAA, i hi regeix el principi de jurisdicció universal en virtut de com el jutjats i tribunals espanyols són competents per a conèixer i decidir les causes per delictes d’alta gravetat com aquells contra la Família Reial o de genocidi. En aquests casos, preval el principi de territorial, donada la gravetat dels fets que es pretén enjudiciar.
ORDRES JURISDICCIONALS:  Ordre civil  Ordre penal  Ordre social, laboral  Ordre contenciós-administratiu Cadascú faran els seus jutjats propis amb la seva especialització. Composició d’aquest ordre judicial, és el següent:  Conjunt de jutjats i tribunals que composen aquests diferents ordres jurisdiccionals. La manera d’accedir es mitjançant l’oposició. Per ser jutge o magistrat s’ha d’accedir mitjançant l’oposició. La promoció dins d’aquesta carrera és primer jutge, magistratura i finalment es pot arribar a ser magistratura del tribunal suprem. També hi ha la possibilitat d’accedir a la carrera judicial a través del quart o tercer torn. Tercer o quart torn, són alts funcionaris o catedràtics amb un recorregut professional i de prestigi. Són vies per formar part de jutge de tercer torn o magistrat per quart torn. Sempre hi quan aquestes persones tinguin estudis relacionats.
COMPOSICIÓ: Magistrats (Unipersonal. Un sol jutge).
Tribunals (Òrgan col·legiat. Multipersonal) Jerarquia: Jutge MagistratMagistrats del Tribunal Suprem S’accedeix a la carrera judicial per mitjà d’oposicions. En el cas de no passar les oposicions, pots ser jutge o Magistrat però amb una gran formació i amb més de 15 anys de professió jurídica.
PRINCIPIS DEL PROCÉS JUDICIAL  Tutela Judicial Afectiva, reconegut a l’Art. 24.1 CE, que és un dret fonamental.
 Tota resolució jurídica s’ha de fer d’acord el dret, amb fonaments jurídics.
 Compliment obligatori de la sentència. La sentència ferma, és la que dicti l’òrgan de màxima instància, o quan se t’hagi acabat el termini per presentar un recurs. En aquest cas la sentència ferma serà aquella que no has pogut recórrer.
ÒRGANS JURISDICCIONALS: - - - Tribunal Suprem: té la seu a Madrid i és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, excepte el que està disposat en matèria de garanties constitucionals. És únic, ja que cap Tribunal pot tenir el títol de suprem, i la seva jurisdicció s’estén a tot el territori.
Audiència Nacional: és un òrgan judicial que coneix i decideix causes d’especial transcendència criminal, política o social; està composta per les Sales d’Apel·lació, penal, del Contenciós-Administratiu i social.
Tribunals Superiors de Justícia: les CCAA posseeixen òrgans executius i legislatius propis, independents dels de l’Estat, que són triats pels seus ciutadans per a exercir els poders de la Comunitat; no obstant això, el Poder Judicial és únic i les Comunitats Autònomes no posseeixen una Administració de Justícia pròpia, sinó que participen en la gestió de les competències administratives de la mateixa, però els òrgans judicials són sempre els del Poder Judicial únic.
- - - Audiències Provincials: són l’òrgan judicial superior de cada províncies i coneixen causes d’índole civil i penal, i prenen el nom de la capital de la província respectiva i estenen la seva jurisdicció a tota aquesta. La província coincideix amb la divisió administrativa del mateix nom.
Jutjats de Primera Instància: són l’òrgan d’instrucció i fallada en matèria civil i d’instrucció del procediment en matèria penal. Coneixen i decideixen totes les causes no reservades expressament per la Llei a altre Tribunal per raó de la matèria o de la persona: com Jutjats de Primera Instància coneixen i decideixen totes les causes de l’ordre civil i com Jutjats d’Instrucció prenen les diligències necessàries i formen el sumari per al coneixement i fallada de totes les causes penals per les Audiències Provincials.
Altres òrgans jurisdiccionals professionals FUNCIONS DEL PODER JURÍDIC:  Garantir els drets i llibertats dels ciutadans (drets fonamentals), mitjançant la resolució de conflictes  Monopoli de la imposició de les penes. Administració publica pot sancionar però la imposició de penes, relacionat amb el dret penal, està en mans del poder judicial.
 Possibilitat de presentar qüestions d’inconstitucionalitat. Pot aturar un procediment que tinguin obert i plantejar si una llei és inconstitucional o no.
 Potestat reglamentaria i potestat pressupostaria.
 Capacitat de nomenar a dos magistrat del Tribunal Constitucional.
 Aplicar l’estatut jurídic als jutges i magistrats. Funció de vetllar perquè aquest estatut es compleixi. Sancionar a jutges i magisteris que no compleixin l’estatut jurídic  Emet informes als projectes de llei i algun decret llei que aprovi el govern. Òrgan consultiu. Es sol·liciten al consell d’estat i consell general del poder judicial. Els projectes de llei van acompanyats de dos informes (consell general del poder judicial).
Infiltra a aquests projectes de llei. Qualitat dels projectes de llei, per això son rellevants.
ESTATUT JURÍDIC DELS JUTGES: Principis rectors que marquen el funcionament del Poder Judicial:  Submissió a la Constitució i a l’Imperi de la llei (principi de legalitat). Tot jutge o magistrat a d’aplicar la constitució i les lleis en les resolucions judicials. Només han de tenir com a fonament el dret. Té la capacitat per aprovar o presentar resolucions fonamentades amb dret.
 Independència i imparcialitat: Cap jutge ni cap magistrat pot estar sotmès a cap pressió de ningú.
 Inamobilitat: No poden ser remoguts del seu lloc de treball. Garanteix la seva independència i la seva legalitat.
 Responsabilitat: Tots els jutges són responsables de les resolucions que aproven. Per tant, han de ser sòlides.
 L’exclusivitat i la unitat jurisdiccional: + Exclusivitat: És un càrrec exclusiu, és a dir, fer de jutge o Magistrat, no permet tenir cap altre dedicació laboral. Només docència universitària. Evita conflicte d’interessos.
+ Unitat jurisdiccional: únic poder del estat que no està descentralitzat, és únic.
Les plantes jurisdiccionals, mantenen aquesta unitat.
4.4. CONSELL GENERAL DEL PODER JUDICIAL (CGPJ) El Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern autònom del Poder Judicial, tot i que no forma part del Poder, queda regulat en l’Art 122.3 CE. La seva principal funció és vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l’Estat. Té competències en tot el territori, i és l’òrgan de govern de tots els jurats i tribunals que integren el Poder Judicial.
Se situa en posició institucional de paritat amb el Govern, Congrés dels Diputats, Senat i Tribunal Constitucional. Està investit de les garanties de superioritat i independència característiques d’aquestes òrgans i, per això, està legitimat per a plantejar conflictes d’atribucions davant el Tribunal Constitucional enfront altres òrgans constitucionals en defensa de les seves competències.
COMPOSICIÓ: Està integrat pel president del Tribunal Suprem i per 20 membres nomenats per un període de 5 anys no renovable. El president és escollit pels 20 membres del Consell General. Aquests 20 membres es reparteixen de la següent manera: - 12 són jutges i magistrats de totes les categories judicials, dels quals el Congrés en proposa 6 i el Senat 6 més, per majoria de 3/5 parts.
8 són advocats o juristes, amb més de 15 anys d’exercici en la seva professió. 4 són proposats pel Congrés i 4 més pel Senat, per majoria de 3/5 parts.
FUNCIONS DEL CGPJ:  Funció reglamentària té potestat per reglamentar l'ordenament i funcionament del seu propi òrgan.
 Funció pressupostària  Funció consultiva (no vinculant) El CGPJ ha de conèixer qualsevol reglament que afecti impartir justícia  Funció informadoraRealitza un informe sobre l'estat del CGPJ anual.
 Nomena a 2 membres del Tribunal Constitucional.
 Nomena al President del Tribunal Suprem, al president del CGPJ i el Fiscal General de l'Estat  Decideix quins magistrats componen les sales dels tribunals superiors de justícia  Té les facultats d'inspecció i disciplinàries, qualifica conductes i sanciona amb faltes lleus, greus i molt greus.
 Gestiona l'accés a la carrera judicial oposició, i els anomenats 3r (jutge) i 4t (magistrat) torn, és a dir, persones que reuneixen determinats mèrits i per això accedeixen sense oposició a la carrera judicial (secretaris judicials amb experiència, professors, juristes amb experiència i prestigi, etc.).
4.5. LES INSTITUCIONS DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES Els Estatuts d’Autonomia han de determinar les competències que assumeixen les CCAA, és a dir, les potestats estatals que poden exercir vàlidament i les matèries sobre les que poden fer-ho.
És l’instrument normatiu que realitza la distribució de les competències entre el nivell comú i autonòmic de govern. La Constitució es limita a fixar el marc dins del qual s’ha de materialitzar l’Estat compost espanyol.
En el cas de les competències exclusives, les CCAA assumeixen la totalitat de l’exercici de les potestats legislatives i reglamentaries, a través de l’Estatut d’Autonomia. L’Estat manté la competència exclusiva sobre totes les matèries sobre les que la Comunitat Autònoma no hagi assumit competència. En quant a les competències compartides, la Comunitat Autònoma assumeix competències sobre algunes matèries i comparteix amb l’Estat la intervenció sobre les mateixes: - - La potestat legislativa correspon a l’Estat i la potestat reglamentària a la Comunitat Autònoma, com per exemple la competència sobre propietat intel·lectual i industrial, que està dividida.
La Comunitat Autònoma exerceix la potestat legislativa i reglamentària d’acord amb les bases o legislació bàsica de l’Estat.
La Comunitat Autònoma exerceix la potestat legislativa i reglamentària en el marc d’una llei estatal específica, com les competències que remeten a una llei posterior de l’Estat que establirà els límits dintre dels quals tenen competències les CCAA.
Segon l’Article 149 CE l’Estat podrà intervenir en matèria de cultura, tot i que el cas estigui atribuït en exclusiva a les CCAA.
L’autonomia implica la potestat atribuïda a la comunitat autònoma de regular i gestionar determinades matèries. Davant d’això, cal aclarir dos conceptes: - - Competència: és la potestat (executiva i legislativa) que s’exerceix sobre una matèria, com dictar lleis i reglaments, desenvolupar la normativa estatal, aplicar la mateixa, exercir el poder executiu, etc.
Matèries: són àmbits d’actuació sobre els que s’exerceixen les competències (sanitat, ordre públic, medi ambient, educació, etc.).
La distribució de les competències entre l’Estat i les CCAA està continguda bàsicament en els articles 148 i 149 CE.
L’Art 152 CE estableix que l’organització institucional autonòmica es basarà en: a) Una Assemblea Legislativa, escollida per sufragi universal, amb arranjament d’un sistema de representació proporcional que asseguri la representació de les diverses zones del territori. Exerceix el poder legislatiu, controla l’acció política del Consell de Govern mitjançant interpel·lacions i preguntes, qüestió de confiança i moció de censura, i elegeix d’entre els seus membres el president de la Comunitat Autònoma i aprova els pressupostos de la comunitat.
b) Un Consell de Govern, amb funcions executives i administratives, en les que els seus membres no estan obligats a ser Diputats. És l’òrgan encarregat de les funcions polítiques i administratives, així com la potestat reglamentària. L’administració de les competències assumides en cada comunitat (sanitat, educació, etc.) correspon a les Conselleries, que són els equivalents als Ministeris, però a nivell autonòmic.
c) Un President, escollit per l’Assemblea, d’entre els seus membres, i nomenat pel Rei, al que correspon la direcció del Consell de Govern, la suprema representació de la respectiva Comunitat i la ordinària de l’Estat en ella.
d) Tribunal Superior de Justícia, que culmina l’organització judicial en l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma, ja que aquest forma part dels òrgans de la Comunitat Autònoma, posat que el Poder Judicial es un poder unitari.
TEMA 5: LES FONTS DEL DRET 5.1. CONCEPTE DE LLEI LLEI és l’acte jurídic aprovat per les Corts Generals que regula les matèries no reservades per la Constitució a altres fonts del Dret. També és llei l’acte jurídic aprovat per les Assemblees Legislatives de les CCAA, d’acord amb les competències i procediments fixats en els respectius Estatuts d’Autonomia. Estableix quins comportaments són permesos, i els càstigs que cal imposar als transgressors. Per tant, la llei és: - Acte de les Corts Generals, a les que la Constitució els hi atorga la potestat legislativa de l’Estat, o de l’Assemblea Legislativa d’una Comunitat Autònoma dins les seves competències; adoptat mitjançant una forma determinada que conclou amb l’aprovació per l’òrgan de representació popular; i sobre qualsevol matèria que s’hagi reservat per la Constitució a una altra font del Dret.
Segons la Constitució, la llei no s’ha d’entendre com aquella norma de caràcter general i abstracte, ja que per una banda podem trobar una norma de caràcter general i abstracte que no és llei, ja que no posseeix la forma de llei, tot i que tinguin el mateix rang i força (normes amb rang de llei); i, per altra banda, hi ha lleis sense caràcter general i abstracte.
La LLEI suposa un acte de manifestació de la votació popular, a través de l’òrgan estatal que conté la seva representació. L’ordre jeràrquic (Constitució, llei, reglaments) correspon amb un ordre de prioritat legitimadora (poble, Corts Generals i govern).
5.2. LA RESERVA DE LLEI L’àmbit de la llei està lliurement acotat pel legislador, però determinades matèries estan sotmeses per la Constitució a una reserva de la llei: determinades matèries només poden ser regulades mitjançant la LLEI.
És a dir, és la determinació per la Constitució d’aquelles matèries que només poden ser regulades per llei, excloent la resta de normes que integren l’ordenament jurídic, sobretot els reglaments, que emanen del poder executiu.
La Constitució no ha optat per un llistat de matèries reservades a la llei, però en nombroses ocasions remet, a la mateixa, determinades qüestions. A més, es reserven a la llei orgànica algunes matèries.
5.3. LLEI ORDINÀRIA I LLEI ORGÀNICA La llei és la font principal de les Corts Generals, ja que és la norma que emana del poder de l’Estat. Hi ha 2 grans tipus de lleis: la llei ordinària, la qual necessita majoria simple per ser aprovada; i la llei orgànica, que necessita majoria absoluta i es reserva per regular determinades matèries, com els drets fonamentals, règim electoral, etc.
La relació entre una llei i l’altre NO és jeràrquica, sinó de competència: la llei orgànica regula les matèries reservades per aquesta, i la llei ordinària altres matèries; però cap de les dues lleis està més per sobre o és més important que l’altre.
5.4. LLEI ORDINÀRIA: LLEI ESTATAL I LLEI AUTONÒMICA Entre les lleis estatals i lleis autonòmiques s’aplica la mateixa regla que entre les lleis ordinàries i orgàniques; és a dir, tenen relació de competència.
Les lleis autonòmiques poden regular competències a nivell autonòmic, sempre que no siguin contraries a les Lleis estatals ni a la Constitució. L’Estat podrà regular determinades matèries, i les CCAA unes altres. No hi ha, però, lleis orgàniques autonòmiques, sinó que només hi ha lleis ordinàries autonòmiques.
També cal fer especial esment als Estatuts d’Autonomia de les CCAA: tenen una naturalesa especial, ja que formalment són lleis orgàniques, però també són la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma. El contingut és especial, determina les competències de les CCAA i tenen característiques que els fan singulars respecte les altres lleis.
La seva elaboració implica al Parlament autonòmic i a les Corts Generals, ja que el text és aprovat per parlament autonòmic i, després, per les Corts Generals, on adquireix la condició de llei orgànica. Així, pel seu contingut i forma d’elaborar-se operen com una constitució autonòmica.
5.5. LLEI ORGÀNICA La llei orgànica constitueix un tipus especial de llei. Amb un procediment especial d’aprovació, reforma i derogació que exigeix una majoria absoluta del Congrés, en una votació final sobre el conjunt del projecte. Tracta matèries que li queden reservades de forma exclusiva en l’Art 81 de la CE. Les matèries reservades a aquesta són:  Desenvolupament dels Drets Fonamentals i de les llibertats públiques: no inclou totes les normes que regulen l’exercici d’un Dret Fonamental, sinó aquelles que constitueixen el seu desenvolupament directe.
 Lleis que aproven els Estatuts d’Autonomia  Règim electoral general  Altres lleis previstes en la Constitució 5.6. ELS ESTATUTS D’AUTONOMIA Els Estatuts d’Autonomia són la norma institucional bàsica de cada Comunitat Autònoma, que determina els òrgans i competències d’una part de l’organització de l’Estat, reconeguts a l’Art 147 de la CE.
Aquests Estatuts hauran de tindre: - La denominació de la Comunitat que millor correspongui a la seva identitat històrica - La delimitació del seu territori - La denominació, organització i seu de les institucions autònomes pròpies - Les competències assumides dins del marc establert en la Constitució.
La seva naturalesa jurídica és diferent a la de les altres Lleis Orgàniques per la seva iniciativa, tramitació i aprovació en alguns casos (sobretot per la seva modificació).
5.7. NORMES GOVERNAMENTALS AMB FORÇA DE LLEI Tot i que les Corts Generals tinguin l’exercici de la potestat legislativa, la Constitució concep a dos normes del Govern la mateixa força de llei: el Decret Legislatiu i el Decret-Llei. Com que es tracta d’una excepció al principi general, haurà de ser la mateixa Constitució la que permeti l’ús de la potestat legislativa al Govern. A falta d’una previsió explícita, no podrà donar-se.
 Decret Legislatiu: és la capacitat que té el Govern de dictar normes amb rang de llei, en determinats casos i sota determinades limitacions, a partir de la delegació que li ha sigut concebuda per el Parlament (les Corts Generals). Regulat per l’Art. 85 CE. El Parlament delega la potestat legislativa al Govern i per aquest motiu pot crear-la. La delegació legislativa exigeix que es compleixin tots els requisits: - Que la delegació de l’exercici de la potestat legislativa es realitzi mitjançant una llei formal.
- Que es produeixi de forma expressa.
- Que la delegació sigui al Govern qui ha d’exercitar-la com a tal.
- Que sigui per una matèria concreta.
 Decret-Llei: són normes amb rang de llei que només poden ser dictades en cas d’extraordinària i urgent necessitat pel propi Govern, sense rebre el consentiment del Parlament. Regulat en l’Art 86.1 CE, i una de les seves característiques és que es tracta d’una mesura temporal, provisional.
Aquesta norma, però, no podrà regular l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat (són les previstes per la Constitució i que requereixen llei de desenvolupament), els drets, deures i llibertats dels ciutadans del Títol I de la CE, el règim de les CCAA i el Dret electoral general, condicions citades en l’Art 86 CE.
Quan el Govern dicta el Decret, aquest entra en vigor de manera immediata després de ser promulgada i publicada i, posteriorment, és sotmès al control del Congrés perquè la norma s’integri permanentment en l’ordenament jurídic. Cal remarcar que, com tota norma amb rang de llei, el control jurisdiccional al que se sotmeti correspondrà exclusivament al Tribunal Constitucional. Aquest control es produeix d’acord amb un seguit de regles: ha de ser sotmès immediatament a debat i votació del Congrés dels Diputats en un màxim de 30 dies des de la seva promulgació; en aquest període, el Decret-Llei haurà de ser convalidat, i la norma segura en vigor com a Decret-Llei, o bé derogat, fet que resultaria problemàtic pels possibles efectes que s’hagin donat mentre el Decret va estar en vigor; i la Constitució preveu que, durant el màxim de dies fixats, les Corts podran tramitar-los com projectes de llei pel procediment d’urgència.
En quant a la seva posició en el sistema de fonts, es troba per sota de la Constitució i de la llei.
5.8. LA POTESTAT REGLAMENTÀRIA DEL GOVERN La principal funció del Govern és dirigir la política interior i exterior de l’Estat, i marcar les prioritats de les polítiques que es volen impulsar. El principal instrument són els projectes de llei (iniciatives legislatives). També exerceix la direcció de la defensa de l’Estat i dirigeix l’Administració, que és jerarquitzada. Finalment, també té funció executiva, i hi ha dos instruments bàsics per realitzar-la: l’execució dels pressupostos generals de l’Estat i la potestat reglamentària (capacitat per fer reglaments).
La protestat reglamentària es defineix com la capacitat atribuïda al poder executiu de dictar normes de rang inferior a les lleis (reglaments). L’article 97 de la Constitució atribueix al Govern la protestat reglamentària i això li permet garantir el compliment de les lleis i, en general, de l’ordenament jurídic.
La principal font de Dret emana del govern són els reglaments (potestat executiva del govern) els quals estan jurídicament per sota de la llei, i la majoria d’ells desenvolupen lleis. Els principals tipus de reglaments són els Reials Decrets, que a Catalunya es figuren com a Decrets; les ordres ministerials, ordres de consellers autonòmics a Catalunya; i ordres de comissions delegades. Totes són aprovades al Consell de Ministres i, normalment, hi ha Ministeri que impulsa el reglament al Consell de Ministres, i es produeix una deliberació amb tots els Ministres.
A part dels reglaments, el govern pot dur a terme actes administratius, els quals no generen normes noves, sinó que apliquen les ja existents (multes, etc.). També pot realitzar, normes amb rang de llei, són els Decrets-Lleis i els Decrets Legislatius, que es produeixen de manera excepcional.
5.9. ELS TRACTATS INTERNACIONALS Els Tractats són un acord internacional celebrat per escrit entre Estats i regit pel Dret Internacional, ja consti en un instrument únic o en dos o més instruments connexos. Són, per tant, una norma del Dret Internacional creada amb un procediment convencional que genera drets i obligacions per els subjectes que l’han acordat. Es troben regulats per la Convenció de Viena del 23 de maig de 1969.
Les fases normals d'un tractat són:  La negociació entre representants, on es debat sobre el seu contingut.
 L'adopció i l’autenticació del text del Tractat, en què la negociació es dóna per finalitzada quan les parts adopten un text únic i definitiu, que encara no els vincula.
 La manifestació del consentiment, en què cada part contractant es compromet, i d’aquest acte es deriven els efectes jurídic del Tractat en l’esfera internacional.
La figuració del Tractat en l’ordenament jurídic espanyol, és una norma de Dret internacional que obliga a l’Estat i que, per tant, produeix efectes interns. Per això s’incorpora en l’ordenament jurídic produint efectes en aquest a partir de la seva publicació.
Un cop incorporats, adquireixen força passiva davant la llei, i la llei interna passarà a ser supletòria d’aquest. És a dir, en cas de col·lisió entre un Tractat i una llei, el Tractat és la primera norma aplicable.
Hi ha tres tipus: 1. Aquells que suposin un trasllat de competències estatals a un organisme superior (UE). Exigeixen Llei Orgànica.
2. Aquells que requereixen ésser autoritzats per les Corts Generals: de tipus polític, militar, sobre territorialitat, etc.).
3. Aquells que no comporten cap de les anterior modificacions. Per poder ratificar-los no hi ha d’intervenir l’autorització de les Corts Generals. Si un Tractat es contrari a la CE no es ratifica o es modifica la Constitució 5.10. FONTS DEL DRET DEL PODER LEGISLATIU LLEI: És la norma amb rang superior a totes les altres, perquè emana directament del poder legislatiu, que és voluntat del poble.
 Llei Orgànica i Llei Ordinària: Es relacionen pel principi de competència. La Llei Orgànica té competència en certes matèries, com les que desenvolupen Drets Fonamentals, les que aproven Estatuts d’autonomia, el règim electoral general (Art.81 CE). Només regularà allò que la Constitució li dóna competències. Jeràrquicament però, no és la orgànica superior a la ordinària, sinó que cada una té les seves competències i regulen el que han de regular. De la mateixa manera passa entre llei estatal i llei autonòmica. Existeix el principi de temporalitat que designa que la llei posterior deroga l’anterior.
 Estatuts d’Autonomia: És la norma institucional bàsica de cada Comunitat Autònoma que determina els òrgans i competències d’una part de l’organització de l’Estat. Segons la CE han de contenir la denominació de la Comunitat, la delimitació del seu territori, la denominació, organització i seu de les institucions autònomes pròpies i les competències assumides dins els marc establert a la Constitució. Els Estatuts d’Autonomia passen dos procediments: primer un pacte autonòmic i després es passa a les Corts Generals per buscar un pacte estatal. També es preveu un Referèndum entre ciutadans de la Comunitat autònoma.
5.11. FONTS DEL DRET DEL PODER EXECUTIU  Reglaments: Els dos tipus de Reglaments, són en primer lloc, el Reial Decret (amb rang reglamentari, sota la llei) i en segon lloc, trobem les Ordres Ministerials, que són disposicions aprovades per Ordre Ministerial i jeràrquicament inferior als Decrets.
 Decret Legislatiu (Art.85 CE): És un acte normatiu que dicta el Govern que conté normes amb valor i força de llei en virtut de la delegació que li ha sigut concedit per les Corts Generals, li deleguen l’exercici de la potestat legislativa. En aquesta Llei de delegació, s’ha de exposar explícitament el que es pretén que el Govern reguli concretament, i també ha d’establir el termini per al seu exercici.
 Reial Decret- Llei (Art. 86 CE): És una disposició legislativa provisional creada pel Govern en cas de necessitat urgent i extraordinària. És una norma amb rang de llei, amb una validesa provisional limitada a 30 dies. Per dictar un Decret-Llei no és suficient que el Govern apreciï la necessitat de la existència d’una norma amb rang de llei. La necessitat ha de ser també urgent i extraordinària. Per tant aquells casos en que s’hagi d’arribar els objectius marcats per la governació del país, que per circumstàncies difícils o impossibles de preveure, requereixen una acció normativa immediata o que les conjuntures econòmiques exigeixin una ràpida resposta.
Hi ha determinades matèries que un Decret- Llei no pot regular: o Regulació d’institucions bàsiques de l’Estat, Drets, deures i llibertats, el Règim de les CCAA i el dret electoral.
El Govern aprova el Decret- Llei que entra en vigor a l’instant però amb un límit de 30 dies de vigor. En aquest termini, el Congrés haurà de convalidar-lo, i si no ho fes, el Decret- Llei, deixaria d’estar vigent. Si el Congrés el convalida entra en l’Ordenament Jurídic. A més, després de convalidar-lo, el Congrés pot posar aquell Decret- Llei a tràmit de Llei. Durant la tramitació, el Decret- Llei segueix convalidat i vigent, i només quan la Llei està publicada, el substitueix. Aquest tràmit es fa amb tràmit d’urgència.
...