PART II (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Musica, història i societat
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 21/04/2016
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

Una breu història de la música: època antiga La tradició musical occidental  Grècia i Roma: Gairebé no es conserva res, és poca la quantitat de música i molts d’aquests exemples són fragments (papir mig trencat).
Al Renaixement podem parlar d’escultura renaixentista, però no de música.
La música del renaixement no és renaixentista perquè no es conserva quasi res de Grècia i Roma, parlem de música renaixentista al final del Renaixement i a principis del Barroc. Al renaixement (s XV-XVI) es continua fent música medieval.
A la època gòtica  la música és polifònica, crea la polifonia amb diverses veus simultànies. Al Renaixement es continua amb la polifonia medieval, tècnicament no hi ha un trencament entre medieval i renaixement.
Van pensar en com deuria ser la tragèdia grega (com per exemple el recitatiu, recitar cantant), es van inventar literalment la música grega per que no la coneixien, ho van fer segons el que ells imaginaven i ho van implantar en el teatre. Inventen l’òpera a finals del segle XVI i principis del XVII. Al segle XVIII en música no hi trobem Classicisme musical, sinó música clàssica. El neoclassicisme o classicisme com a tal el trobem en els primers anys del segle XX, on la música s’inspirarà en la música clàssica del segle XVII, Barroc... música d’èpoques passades.
15 documents amb fragments de música grega - Fragment Orestes d’Euripides (papir).
- Fragment 250aC papir sense títol sobre una tragèdia.
- 2 himnes dèlfics (a Delfos) conservats en lloses de marbre. Descoberts a l’any 1983.
- Epitafi de Seikilos on va esculpir aquesta cançó completa a la làpida de marbre de la seva dona, descobert al 1883.
- 4 fragments en papir d’un himne dedicat a Apol·lo, 3 línies de notació instrumental.
- Fragment de versos acompanyat de música dedicat a Ajax i 3 línies amb notació instrumental.
- 2 fragments d’himnes dedicats a una musa (1 himne al sol i l’altre a Nèmesis), impresos l’any 1581 pel pare Galilei.
- Fragment escrit en notació grega  himne cristià s III dC - Conjunt de fragments musicals d’un tractat de música que parlava sobre ritmes.
Grècia Que més sabem sobre la música grega? Estem en una situació anòmala, perquè conservem molts tractats teòrics, sabem com era, que pensaven els filòsofs però pràcticament no hi tenim un coneixement pràctic (no tenim documents pràctics). Sabem que els grecs escrivien amb lletres, coneixem els seus instruments gràcies a la iconografia medieval, a partir d’escenes on surten tocant instruments. Ex. Imatges d’instruments de vent: aulos i la flauta de pa (o Siringa). Instruments de corda: lira i la cítara.
• • • • Aulos  Instrument de canya doble semblant a l’oboè, amb una sonoritat molt particular, nasal i potent. És un instrument dionisíac.
La seva funció es per fer música instrumental degut a la seva potència, permet fer una melodia i una nota fixa a la vegada.
Flauta de pa  Instrument fet de canyes, prové del mite de Siringa (Pa perseguia les nimfes i perseguia a Siringa, Siringa demana als déus que la salvin i aquests la converteixen en canyes. Llavors, Pa talla les canyes i crea l’instrument). Durant l’època romana dona lloc a un instrument nou  l’òrgan hidràulic, que donava pressió i produïa vent (aigua + pressió + èmbol + vent).
Lira  Creada a partir de la closca d’una tortuga buida amb banyes i travessers i cordes. Era un instrument per aficionats a la música.
Cítara  Caixa de ressonància de fusta. Instrument introduït per Apol·lo, té més categoria que la lira.
La lira, la cítara i l’aulos acompanyen al cant: • • • Liròdia: música vocal acompanyada d’una lira.
Citaròdia: música vocal amb acompanyament de cítara.
Aulòdia: música vocal amb acompanyament de Aulos (no solia ser molt habitual). Auletike: música instrumental a base de Aulos.
Ex. Audició: tota la cançó obra grega  escrit sobre marbre dedicada a la dona morta i feta o encarregada per Seikilos. Cada lletra que apareix representa una nota (escriure una melodia), ens podem preguntar, i el ritme? Hi havia símbols de ratlles (-) i punts (·), cada símbol tenia relació amb la llargada de la nota (meitat, ¼). Tenim la lletra i la melodia  només es cantava o hi havia acompanyament? No ho podem saber. Suposem que s’acompanyava musicalment.
Ex. Himne a Nèmesis.
Suposem que la música vocal estava acompanyada però no sabem que tocava l’instrument (la melodia com el cantant o improvisava?).
Coneixem molt la teoria grega  tenim 8 modes (totes les notes que es poden utilitzar per construir una cançó): • • Mode dòric  Escala que comença en MI i va baixant en 2 grups de 4 notes (tetracord).
Mode frigi  Comença per RE (ordre de tons i semitons és el que dona la sonoritat).
Ethos  efecte que produeix la música, hi havia un mode (mexolidi) on la música que resultava seria penetrant i apta per les lamentacions segons Aristòtil i Plató. Ells deien que el mode lidi era lasciu i íntim, el mode frigi apte per la religió i el dòric era masculina i poderosa. La música havia de ser adequada per a cada moment.
A la música li donaven unes condicions catàrquiques (per curar l’esperit), els pitagòrics parlaven de catarsis musical: - Alopàtica: la música imitava la virtut que es pretenia inculcar.
- Homeopàtica: la música representava el mateix vici que es volia expulsar.
Acústica  estudi físic o científic del so. Els grecs van ser el primers en estudiar-la. Van estudiar les relacions dels intervals, creen el monocord (base de fusta allargada). Descobreixen la relació entre la corda sencera i una porció.
Una corda amb una llargària determinada es dividia per la meitat, una meitat resultava ser la octava superior. DO  DO (octava per sobre).
Si dividíem la corda en 3 parts i agafàvem dues faria la quinta per sobre. DO  SOL.
Si dividíem la corda en tres quartes parts ens sortia la quarta. DO  FA.
Si dividim la corda en 8 parts, obtenim un to. DO  RE.
La distancia entre notes s’anomena interval. Matemàtiques aplicades a la música per estudiar l’acústica. Van estudiar la música des de molts punts de vista  teoria musical grega.
Roma En molts aspectes son hereus de Grècia. Hi ha algunes diferències segons el tipus de civilització: roma és un poble més guerrer, llavors la seva música serà més adequada a aquest aspecte. Lluitaven a l’aire lliure i això es veurà reflectit en la música, en canvi els grecs era més íntim. Això també determina els instruments.
Instruments romans  Tuba – Boccina o Cornu (banya d’animal) – Orgue hidràulic. A l’imperi romà la música era practicada per la gent del poble/ ritus religiosos romans. Quan a Roma tenen presència els primers grups de cristians condemnen la música. A roma en aquest moment trobem 3 tipus de música: - música religiosa cristiana  rebutgen les altres músiques etiquetant-les de paganes.
- música religiosa romana.
- música profana romana.
• • • • A partir del segle I dC la música va introduir-se en la religió en 3 etapes. Era una època d’organització on no hi havia estrictament una música religiosa. La música s’utilitzava com a mitjà per atreure seguidors a la religió.
A finals del segle II fins a principis del IV és una època d’evolució on els cristians tenen més seguidors provinents del paganisme i s’introdueixen elements i música pagana. Les autoritats cristianes lluiten en contra d’aquests nous elements però no poden.
Segle III dC apareix un himne cristià Oxirincos (escrit amb notació grega) però el text era cristià.
L’any 313 (segle IV) comença la 3a etapa  Constantí publica Edipte de Milà i dona la llibertat de culte, permetent professar qualsevol tipus de religió. Els cristians i el seu art comencen a manifestar-se i ornamenten les cerimònies, desenvolupen la música...
• L’emperador Teodosi (379-395) es qui converteix el cristianisme en la religió de l’estat i al 392 prohibeix tots els ritus pagans.
• Als segles IV i V es van creant les primeres mostres de música cristiana. L’imperi romà va ser dividit al 328 (Orient i Occident). El cristianisme es difon per les dues parts de l’imperi i cada zona desenvolupa el seu tipus de cristianisme i música.
- A l’imperi Oriental apareix l’església Bizantina -l’imperi Occidental es desenvolupa a Milan una església pròpia amb un ritus propi  ritus milanès o ambrosià (bisbe Ambrosi).
- A França trobem el ritus Gal·licà (desenvolupa música diferent de la de Mila) - A Espanya trobem el ritus visigòtic o mossàrab desenvolupat en la catedral de Sevilla, de Toledo i de Saragossa.
- El rei Alfons VI de Lleó l’any 1085 va rebre pressions de Roma per adoptar el ritus romà però els clergues hispànics no volien. El ritus visigòtic queda com a residual en la catedral de Toledo. El cardenal Cisneros fa imprimir al segle XV la música i els textos hispànics.
- A Roma trobem el ritus romà antic o paleorromà i més tard apareix el ritus gregorià. No sabem quin sorgeix abans, el musicòleg Helmut Hucke diu que el ritus gregorià sorgeix del romà antic però no pas a Roma sinó a l’època Carolíngia a l’imperi Franc. - Poble unit era sinònim de professar la mateixa religió (van intentar mantenir el cristianisme unit). Agafen el romà antic i el trasplanten a l’imperi Franc per tal que l’adoptin, però no va triomfar al 100% i això desemboca en la creació del ritus gregorià i per tant, del cant gregorià.
- El ritus gregorià s’unifica per tota Europa desapareixent de la resta de ritus, la música s’aprenia de memòria i per tant avui dia no podem saber com és.
ÈPOCA MEDIEVAL Va durar 10 segles, i es va dividir en dues parts: Principis època medieval s V fins al segle X  polifonia (moltes melodies). Del segle X fins al XIV-XV.
Al 900 apareix la primera documentació de polifonia, però molt probablement a la pràctica ja existia (homes i dones/ improvisacions...). En l’àmbit profà trobem trobadors i en l’àmbit religiós trobem el cant gregorià.
Poc després apareix la música polifònica (cada vegada més complexa).
Cant gregorià Prové de Gregori I (590-604), a finals del segle VI i VII la seva preocupació era com l’església es dividia i volien unificar-la. [Imatge Gregori amb un escrivà escrivint notes  neumes, vol dir “aire” eren totes les notes que es podien cantar expirant].
Tot i que no sabem que existien els neumes o signes, és possible que el papa Gregori no unifiqués ni la música, ni les notes. Es feia de memòria i per unificar l’església unifica els textos i escriu un Liber Sacramentorum amb les oracions que recitava el capellà durant la missa i escriu també un Antifonari que inclou els textos de les cançons, el papa Gregori va ser molt important en aquest aspecte. Però la seva figura es va idealitzar, hi ha qui diu que va ser l’autor del cant gregorià (però és impossible perquè la música era de memòria).
Dels anys 872-875 Johannes Hymmonides va escriure una biografia del papa Gregori i aquest va ser l’origen de la confusió del papa Gregori com el creador de la música gregoriana. A partir d’aquí se’l considera com l’autor del cant gregorià.
Per fixar la música hem d’esperar a l’època carolíngia on apareixen els primers signes per escriure música.
Imatge. Papa Gregori amb la mà esquerra dirigint-se a l’altre personatge, i l’altre personatge escrivint neumes (música) que li dicta el papa. És una imatge posterior a la mort del papa Gregori. Apareix un colom a la imatge símbol de divinitat, dient-li a cau d’orella a Gregori com havia d’escriure la música.
La música es transmetia oralment i els cantors s’aprenien la música de memòria.
Acotació  Com s’escriu la música? No hi havia necessitat d’escriure música, perquè tota era memòria.
Les melodies de l’església (música religiosa). Arriba un moment que hi ha moltes melodies i llavors comencen a escriure la música. Crea un sistema de notació musical (notes), no se sap ben bé d’on sorgeixen. Teories  Signes musicals que surten de la mà d’algú que senyala com ha de ser la melodia...
Totes aquestes teories sorgeixen al segle XVIII als primers manuscrits trobats. Els que comencen a ser importants són dels segles IX i X. Com ha de ser la melodia? ´ Aguts ` Greus  L’escriptura musical es desenvolupa a partir d’aquests signes.
Aquests primers sistemes eren nomutècnics: simplement per recordar la melodia que el músic ja sabia. A nosaltres aquestes pautes ens queden incompletes degut a la nostra complexitat i al desconeixement de les melodies antigues.
Segons el lloc d’Europa la música i l’acte litúrgic era diferent i per tant la notació també.
Per saber si eren notes greus o agudes miraven les línies  Si eren greus les línies anaven cap a baix i si eren agudes anaven cap amunt. Les notes mitjanes les expressaven amb punts.
Ex. Manuscrit Plate I, St Gall 359 (Suïssa) s XII Tipus de notació adiestemàtic  No marca els intervals (diastema en grec vol dir interval) Sabem que són notes agudes i greus però no sabem quant.
Notació equitana  L’any 1000 es comencen a veure uns canvis. Els punts que representen les notes estan a diferents altures, ja es comencen a indicar els intervals. Neumes més amunt representen les notes més agudes i els de sota més greus.
Es busca una notació diestemàtica  Com comença això? Els pergamins es ratllaven amb un punxó per indicar a l’escriba que anés recte. S’utilitzaven totes les línies ratllades per tal d’aprofitar el paper, però en els de música deixaven una línia lliure entre cada una per escriure les notes. Llavors tenien més espai i escrivien els neumes més amunt o més avall i decideixen pintar la “línia” transparent de color vermell. Poc després afegeixen una línia groga i finalment afegeixen una tercera línia. Més tard, segons la tessitura s’afegeix una línia per dalt o per sota.
Es crea el sistema tetragrama (4 línies). Els neumes també pateixen una evolució i es transformen en neumes quadrats. Tenen aquesta forma perquè es feien amb una ploma d’ocell i de forma horitzontal anaven més de pressa i per això són de color negres i no buides. Ex. Manuscrit notació quadrada.
Van fer les línies negres i van marcar-ho amb una clau. Ex. Clau de do.
Persisteix durant tota l’Edat mitjana la notació quadrada.
Quina música s’escrivia durant l’època medieval? Religiosa, dins de la litúrgia i es dividia en: • • Missa: Propi de la missa (textos i músiques que fan referència a la festivitat que es commemora. Cada dia de l’any té una festa assignada). I l’Ordinari de la missa (Sempre són iguals en totes les misses de l’any, aquests textos són: Kyrie Eleison, Gloria, Credo, Sanctus/Benedictus, Agnus Dei).
Hores: Les plegaries que feien els monjos cada dia: matines (+ important), laudes (+ important), prima, tercia, sexta, nona, vespres (+ important), completes (+ important). Feien 250 salms en un dia.
Com és aquesta música? Hi ha diferents estils de cant gregorià: - Estil sil·làbic  A una síl·laba del text li correspon una nota de la melodia.
- Estil neumàtic  A una síl·laba li correspon un petit grup de notes (2,3,4...5).
- Estil melismàtic  A una síl·laba li corresponen moltes notes (10,20,30...) Ex. Aleluya.
Anys 354 – 430  Sant Agustí va escriure una obra extensa (6 volums) anomenats “De Musica”, els que parlen de la filosofia musical i l’estètica són el 1er volum i el sisè. Explica que la música és una ciència, per tant, va dirigida a la raó i no als sentiments. És una ciència matemàtica, la música necessita els números, per tant, entenem la música a partir de la raó.
Tot i això la música produeix plaer, però és un plaer vàlid ja que la música també és divina i es pot sentir el plaer de la música en veure la bellesa de Déu.
Anys 480-524 Boecci  3 tipus de música. Es manté durant l’Edat mitjana, considera més important la raó que la pràctica.
- Música instrumental: comporta una activitat manual, és la més menyspreada. És pròpia d’un esclau per tant no té valor. Les habilitats que tenim del cos són esclaves, són manades, i qui mana? L’enteniment (mans  esclau/ enteniment  amo). La raó és més important que la pràctica, la música teòrica és més valorada que la pràctica. Tornant a l’inici, Boecci distingeix 3 gèneres: • • Músic: executa música amb un instrument. (gènere + baix) Poesia: sentit més ample de la música. (gènere més alt cançó + melodia) Jutjar: jutjar les obres dels músics i dels poetes (gènere més alt, una mena de “crític musical”).
Boecci s’adona de que la música té una vessant pràctica important  quan sentien música tenien sensacions que no sabien explicar amb la raó, havien d’explicar-ho d’alguna manera i ho feien a través de la raó: Els sentits ens proporcionen la percepció de la música però qui explica la música és la raó.
Els sentits són útils però no decisius, queden sotmesos a la raó. Aquesta idea es manté durant tota l’Edat Mitjana.
Al segle XIX Aurelianus Reomensis escriu música disciplina, aquest autor es basa en les teories de Sant Agustí i Boecci però cada vegada té menys fonament. Aurelianus reivindica la música com a ciència i estableix una relació numèrica. Estableix també una divisió de tres tipus de música, es centra en la instrumental. Tot i que el so no arriba a les nostres orelles diu que hi ha una música celestial, relaciona la música amb els números, Ex. 3  número diví, és un número que comença i acaba, és el número de la Santíssima Trinitat. Aquestes idees influeixen en la música.
La pulsació es pot agrupar de dos en dos (imperfecte) o de tres en tres (la música amb compàs ternari deien que era perfecta).
Tractat Música Enchiriadis No se sap ben bé l’autor, se li atribueix a un monjo anomenat Huebald de Saint Amand o a Odó de Cluny. És un tractat important que canvia la música i la seva visió, ja que els tractats anteriors són teoria pura. En aquest es comença a valorar l’ensenyament musical pràctic, malgrat que la música continua sent una ciència però ja és més pràctica i ens ensenya a cantar. És un ensenyament més pràctic, ensenya a cantar. Encara hi ha una forta relació amb Boecci.
Les disciplines es dividien en: • • Quadrivium  Les disciplines de ciències (també estava aquí la música): aritmètica, geometria, astronomia...
Trivium  Les disciplines de lletres: gramàtica, dialèctica i retòrica.
Guido d’Arezzo SXI És un gran músic teòric (musicorum  teòric musical i cantorum  pràctic musical considerat com una bèstia). Els cantors diuen, en canvi el músic saben. Encara hi ha una forta idea de la raó i de la música com a teoria. A partir de l’any 1000 això canvia perquè apareix la polifonia.
Llibre vermell de Montserrat SXIV És un manuscrit que es conserva a Montserrat, destinat al peregrins. Hi ha 10 cançons (al manuscrit original hi havia més). Explica diferents temes: • • • • Miracles de la mare de Déu.
Tractat de confessió.
Teologia.
10 cançons  9 sobre la mare de Déu i 1 ad mortem festinamus (dansa de la mort) va ser present a tota la corona d’Aragó. Morella: convent de Sant Francesc on hi ha un fresc que és una dansa de la mort, a sota hi ha un tetragrama on surt la mateixa cançó que al llibre vermell de Montserrat.
El Codex Calixtinus és un manuscrit semblant al Llibre Vermell de Montserrat, aquest està a Santiago de Compostela i consta de diferents parts (miracles, misses...).
El Llibre vermell de Montserrat s’anomena vermell per les seves tapes. Jaime de Villanueva parla i descriu Montserrat fent al·lusió al Llibre vermell a principis del segle XIX, per això sabem que estava a Montserrat.
El Marquès de Lló era el president de la Reial Acadèmia de les bones lletres va veure el llibre i se’l va emportar com a préstec. Després quan més tard van els francesos (després de Villanueva) i ho cremen tot però el llibre es salva.
Als anys 80 el llibre apareix a Vic i Montserrat el compra per tal que hi tornés.
Se li van posar tapes de color vermell.
Evolució de la música Polifònica A partir del segle IX-X  Comencen a aparèixer els primers documents de música polifònica escrita. No sabem si de manera pràctica.
Primer és una polifonia molt simple, però cap al final de l’època medieval es torna complexa.
SXII – SXIII  Hi ha un desenvolupament de la polifonia a França, de mans de l’Escola de Notre Dame: Grup de compositors anomenats Léonin i Pérotin, dos dels seus compositors. Aquesta escola es coneix com Ars Antiqua (polifonia més simple) Rodones i blanques.
SXIV  Philipe de Vitry fou un teòric francès també compositor. El músic que porta a la pràctica les seves teories és Guillaumme de Machaut.
Demana un nou tipus de música on introdueix valors més petits a les notes: negres, corxeres, semicorxeres... per tal que hi hagués més varietat. Això ho anomenem Ars Nova. També hi ha mostres d’Ars Nova a Itàlia, Catalunya (Algunes composicions del Llibre Vermell de Montserrat).
SXV RENAIXEMENT  No hi ha un trencament estilístic respecte a l’Ars Nova, per tant també hi ha música polifònica. No hi ha una inspiració amb Grècia o Roma perquè NO hi havia models.
Segona meitat SXVI i finals SXVI Època Manierista  Hi trobem un veritable renaixement de la música. Els humanistes voldran fer renéixer la tragèdia grega. Els humanistes valoren més el text ja que la polifonia amb tantes veus dificulta entendre el text. Fan un canvi estilístic en la música: 1 sola veu  Poden incloure teatre cantat. Sabien que els actors grecs no recitaven sinó que feien com una música cantada, inventen l’òpera.
...