1. Generalitats + Algues (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 08/04/2016 (Actualizado: 04/09/2016)
Descargas 58
Subido por

Vista previa del texto

BOTÀNICA ☞ Bernat Recasens, M1 (2015-16) U1 - INTRODUCCIÓ A LA BOTÀNICA FARMACÈUTICA Els vegetals són organismes vius eucariotes i autòtrofs.
1.L’ARBRE DE LA VIDA Els tres grans grups d’organismes vius, definits segons bases genètiques, són: • Arqueus (bateris arcaics) • Bacteris (bacteris comuns) • Eucaris (organismes eucariotes) Les plantes són l’agrupació de certs grups d’eucaris i bacteris. És, per tant, un grup molt heterogeni (NO és un regne, la classificació de regnes està obsoleta).
2.PLANTES MEDICINALS Una planta medicinal és un vegetal amb activitat farmacològica.
En ella distingim: • La droga vegetal: fulla, arrel, làtex, llavors, flor… • El principi actiu: molècula que produeix canvis en el nostre organisme fent-nos retornar a l’estat fisiològic correcte.
• Els principals són: alcaloides, heteròsids, tanins, olis essencials i gomes o mucílags.
Exemples: • Tabac: la planta és Nicotina tabacum, la droga és la fulla i el principi actiu la nicotina • Cafè: la planta és Coffea arabiga, la droga en són les llavors i el principi actiu la cafeïna.
• Opi: la planta és Papaver somniferum, la droga el seu làtex i el principi actiu l’opi.
3.SIGNIFICAT EVOLUTIU DELS PRINCIPIS ACTIUS Les plantes produeixen aquestes substàncies químiques bioactives per afavorir la seva supervivència. La diversitat d’aquestes substàncies, que funcionen com a repel·lents químics, permet la coevolució de certes espècies de plantes.
4.SITUACIÓ ACTUAL • Sociosanitària: desconfiança dels efectes secundaris, preu dels medicaments elevat i desig de retorn a la natura • Evolució de coneixements científics: reestudi i descoberta de plantes i diversitat genètica • Geogràfica: tecnificació, controls de qualitat i màrqueting a l’occident i base terapèutica al tercer món 5.BIODIVERSITAT El conjunt d’aquests tres nivells és l’objectiu d’estudi de la botànica farmacèutica • Ecològica: ecosistemes • Taxonòmica: espècies • Genètica: intraespecífica U2 - REPRODUCCIÓ DELS VEGETALS • Estolons: arrels superficials (maduixeres) que en tocar el terra originen una nou ramet • Esqueixos: fragments d'una planta separats de la seva progenitora amb una finalitat reproductiva • Estaques: fragments de tija amb esqueixos que es separen d’un arbre o d’un arbust i que s’introdueixen al terra o en un substrat perquè s’hi formi una nova planta Individus genèticament i fisiològicament diferents: genets Individus genèticament idèntics i fisiològicament iguals: ramets 1.1.3.MULTIPLICACIÓ VEGETATIVA PER PROPÀGULS Els propàguls són paquets que algunes plantes alliberen i d’ells s’origina una nova planta (estil Narnia) 1.1.4.MULTIPLICACIÓ ASEXUAL PER ESPORES Les espores (en cèls germinals aïllades) són unes cèls especialitzades originades per mitosi i envoltades per una paret molt gruixuda que dóna molta resistència al medi.
• Són una forma de disseminació que gasta molta energia.
Les espores poden ser: • Endòspores (es formen dins de la planta) o exòspores (es formen fora de la planta) • Mitòspores (originades per mitosi, asexual) o meiòspores (originades per meiosi, sexual) • Planòspores (flagel·lades) o no 1.2.REPRODUCCIÓ SEXUAL Nova generació per singàmia (n+n→2n) i meiosi (2n→n+n+n+n).
Característiques: • Evolutivament posterior • Variació genètica a la meiosi • Possibilitat per a la selecció Dins de la singàmia distingim la plasmogàmia (fusió de protoplasts) de la cariogàmia (fusió de nuclis). Tipus: • Isogàmia: +/- (mida i forma idèntiques) • Anisogàmia: macrogàmeta (femella) i microgàmeta (mascle) • Oogàmia: ovocèl·lula (femella) i espermatozoide (mascle) El zigot és immòbil i té una paret gruixuda protectora 2.CICLES BIOLÒGICS (exemples al guió de pràctiques) 2.1.ALTERNACIÓ DE FASES NUCLEARS Segons la longitud de les fases haploide i diploide distingim: 2.1.1.CICLE HAPLOIDE MONOGENÈTIC (algues inferiors) Organisme haplont: quasi no hi ha fase diploide, la vida és quasi tota haploide.
2.1.2.CICLE DIPLOIDE MONOGENÈTIC (diatomees i humà) Organisme diplont: quasi no hi ha fase haploide, la vida és quasi tota diploide.
1.TIPUS DE REPRODUCCIÓ 1.1.MULTIPLICACIÓ (REPRODUCCIÓ ASEXUAL) Augment del nombre d’individus (d’un tros de planta en surt una de nova) per fragmentació i divisió, és a dir, per mitosi 1.1.1.MULTIPLICACIÓ VEGETATIVA UNICEL·LULAR En individus unicel·lulars. Pot ser per: • Bipartició: 1 mare uninucleada → 2 filles • Pluripartició simultània: 1 mare pulinucleada → 4 o més filles • Gemmació: 1 mare uninucleada amb gemma → 2 filles Són processos sense diversitat genètica, però s’aconsegueix un gran augment de la biomassa ràpidament i usant poca energia 1.1.2.MULTIPLICACIÓ VEGETATIVA PLURICEL·LULAR • Fragmentació: una cadena es trenca i n’obtenim dues 2.1.3.CICLE DIGENÈTIC (plantes superiors) Organisme haplodiplont (fase haploide > fase diploide) o diplohaplont (fase haploide < fase diploide). Trobem fases haploide i diploide de llargada similar. Pot ser: • Isomorf: gametòfit i esporòfit iguals morfològicament • Heteromorf: gametòfit i esporòfit diferents morfològicament Esporòfit: una generació es reprodueix per espores asexuals Gametòfit: una generació es reprodueix per via sexual (gàmetes) 2.2.ALTERNACIÓ DE GENERACIONS Segons l’alternació de generacions, es pot donar: • Cicle monogenètic: una generació (A → A → A…) • Cicle digenètic: dues generacions (A → B → A → B…) • Cicle trigenètic: tres generacions (A → B → C → A → B → C…) • Jerarquia: Regne → Fílum (divisió) → Classe → Ordre → Família → Gènere → Espècie → Subespècie → Varietat → Forma • Les espècies són les unitats bàsiques dels tàxons, caracteritzades per tenir uns caràcters morfològics constants i hereditaris i pel seu aïllament reproductiu.
2.3.ALTERNACIÓ DE FASES I DE GENERACIONS Gàmetes (n) Zigot (2n) ESPÒRÒFIT (2n) Copulació Espores (n) m GAMETÒFIT (n) 2.4.EVOLUCIÓ DE GENERACIONS Evolució del predomini de generacions segons el canvi del medi aquàtic al medi terrestre: • Algues: gametòfit > esporòfit • Molses: gametòfit >> esporòfit • Falgueres: gametòfit << esporòfit • Planta amb flor: gametòfit <<< esporòfit U3 - BIODIVERSITAT TAXONÒMICA 1.NIVELLS D’ORGANITZACIÓ DELS VEGETALS • Nivells d’organització cel·lular: cèl·lula procariota o eucariota • Teoria endosimbiont: • Bacteri fotosintetitzador → plastidi • Eubacteri → mitocondri • El conjunt d’aquest dos amb la cèl procariota originen la cèl eucariota autòtrofa. En total tenim tres genomes Nivells d’organització morfològica: distingim: • • Protòfits: unicel·lulars o agregats poc coherents d’unicel·lulars sense especialització funcional. Poden ser unicel·lulars, filamentosos o cenobials.
• Tal·lòfits: pluricel·lulars amb divisió de treball i jerarquia de funcions. Són poiquilohidres (contingut d’aigua variable).
Ex: bolet • Estructura: rizoide (~arrel), cauloide (~tija) i fil·loide (~fulla) Cormòfits: pluricel·lulars amb pla estructural del cos vegetal • (rel, tija i fulla). Teixits ben diferenciats (corm). Adaptació a la vida terrestre. Són homeohidres (contingut d’aigua constant) 2.BOTÀNICA SISTEMÀTICA • Iniciada per Karl von Linné: denominatio = nomenclatura i dispositio = taxonomia • Es busquen establir relacions filogenètiques entre les plantes, tenir un arbre evolutiu clar i comparar genotips i fenotips Primer intent: • Es comparen fenotips; certs caràcters sistemàtics… • Tradicionals: macromorfològics i micromorfològics • D’integració: anatòmics, palinològics (polen), embriològics, citogenètics (cromosomes), fitoquímics, ecològics i paleobotànics (jaciments) Les dades passen a tractar-se matemàticament.
Actualment: • Comparació de mètodes indirectes: productes gènics (enzims) • Comparació de mètodes directes: evidències moleculars (seqüència de gens).
A partir d’aquests nous mètodes de comparació sorgeixen noves classificacions: • La 1a classificació, d’acord a 3 gens comuns a totes les plantes, és del 1998, i coincideix en un 60% a l’anterior.
• A l’abril del 2003 es fa una segona classificació de plantes superiors basades en el DNA • Ara per ara la classificació segueix en constant canvi 3.TAXONOMIA És la disposició jeràrquica en què cada unitat taxonòmica (tàxon) agrupa les unitats del nivell inferior.
U4 - BIODIVERSITAT TAXONÒMICA: ORGANISMES 1.NOMENCLATURA BOTÀNICA Per anomenar una planta cal classificar-la i posar-li un nom • Existeixen noms populars, que poden variar segons la regió.
L’inexactitud recau en els casos de polisèmia (Camamilla) o sinonímia (Santolina chamaecyparissus L.) • També hi ha establerta una nomenclatura científica per l’ICN (International Code of Nomenclature for algae, fungi and plants), que és universal, monosèmica i mononímica • Complement: ICNCP (International Code of Nomenclature for Cultivated Plants) 1.1.SISTEMA BINOMIAL És la base de la nomenclatura botànica. El primer va ser creat per Karl von Linné, qui va redactar Species Plantarum (1753).
• El nom de l’espècie ve donat pel seu nom genèric (subst.) + epítet específic (adj.), en llatí i en cursiva o subratllat. Això va acompanyat del nom de l’autor, el lloc i l’any de publicació.
• A vegades, algunes espècies es canvien de lloc a la classificació. Llavors el seu primer autor va en un parèntesi entre el nom de l’espècie i el nom del qui ha determinat el nou grup d’aquesta espècie.
• Els noms dels gèneres són arbitraris, i podem trobar epítets determinatius i il·lustratius.
1.2.NOMS DELS TÀXONS • Intraespecífics: abreviatura després del nom de l’espècie. Ex: subsp. en subespècie, var. en subvarietat, f. en subfamília • Supraespecífics: desinència. Ex: Tàxon Desinència Alternatives Català Divisió -phyta -mycota -fits Classe -opsida -phyceae, -mycetes -òpsids, -fícies, -micets Ordre -ales - -als Família -aceae - -àcies • Els noms entre clausdàtors corresponen a la nomenclatura APG i, per tant, no segueixen la nomenclatura ICNB.
• Regla de la prioritat: el nom correcte per a una espècie (o tàxon) és el més antic dins de la seva categoria • Els sinònims s’indiquen amb: ≣ (sinònims homotípics), = (sinònims heterotípics), - (altres sinònims) 2.CLASSIFICACIÓ DE LA DIVERSITAT VEGETAL Els grups que no entren al programa estan escrits en lletra prima.
• Regne monera: cianòfits i bacteris • Regne protista: dinòfits, cromòfits, rodòfits i cloròfits • Regne fungi: zigomicets, ascomicets i basidiomicets • Regne plantae: briòfits, psilòfits, licopodiòfits, esquisetòfits, pteidòfits i espermatòfits.
U5 - ALGUES 1.CONCEPTE • 50.000 espècies unicel·lulars o derivats de medi aquàtic i amb pigments assimiladors • Tipus: algues verd-blaves (cianòfits), algues vermelles (rodòfits), algues verdes (cloròfits) i algues brunes (feòfits).
• Les diferències de color vénen donades pels seus pigments • Segons el pigment, la planta absorbirà una longitud d’ona o una altra per fer la fotosíntesi • Llavors, aquestes plantes tenen origen evolutiu diferent • Els pigments assimiladors tenen un ús important en sistemàtica 2.CIANÒFITS (divisió Cyanophyta) • Procariotes unicel·lulars o agrupats (masses, filaments i cenobials) envoltats d’una beina mucilaginosa • Pigments: clorofil·la A i ficocianina • La substància de reserva és la cianoficina (polipèptid) • Amplitud ecològica extrema gràcies a la seva capacitat fixadora de nitrogen. Diversitat d’unes 5.000 espècies (recollides a AlgaeBase) 2.1.MICROCYSTIS AERUGINOSA (Flors d’aigua) Algues unicel·lulars organitzades en colònies (protòfits cenobials) • Tòxiques pels humans i per alguns organismes aquàtics (HAB = Harmful Algae Blooms) • Toxines: hepatotoxines, neurotoxines. Afecten l’oxigen dissolt • Importància per a la salut pública i paper en la formació dels biofilms (estromatòlits o capes de fa més de 3.500 Ma) 2.2.ALTRES • Nostoc commune (ITL): els heterocists absorbeixen el nitrogen atmosfèric i el van cedint “regió a regió”. Interès ecològic • Arhtrospira platensis/maxima (Spirulina): 65% del pes sec és proteïna, de manera que té interès en nutrició i dietètica 3.DINÒFITS (divisió Dynophyta) Alguns els consideren mesocariotes (entre procariotes i eucariotes) i dinoflagel·lats (animals) • Són unicel·lulars i biflagel·lats • Pigments: clorofil·la A i C, carotenoides (peridinina) • La substància de reserva és el midó (polisacàrid) i la paret cel·lular és de plaques de cel·lulosa • Moviment baldufa i dels flagels (en 2 solcs, FL-FT), que li permet estar en constant moviment i poder flotar • Reproducció asexual (divisió cel·lular longitudinal) i sexual (gen, per isogàmia) • Amplitud ecològica (plàncton marí i continental), bioluminescència i toxicitat. Diversitat d’unes 3.400 espècies 3.1.INTERÈS SANITARI • Paper en la formació de marees roges, creixements inusuals per afloraments de dinòfits.
• Les seves causes ecològiques són canvis en la condició de nutrients i en la temperatura del mar • El fenomen pot ser, de vegades, tòxic (HAB). Per exemple: Espècies causants Gymnodinium brevis (NSP) Alexandrium catenella (PSP) Gonyaulax tamarensis (PSP) Dynophisis acuminata (DSP) Ostreopsis ovata (PITX) • Efectes ambientals: • Mortalitat de peixos Toxines termoestables Toxines paralí.ques de mariscs (PSP) (= paraly'c shellfish posion) Toxines diarreiques de mariscs (DSP) (diarrhaeic shellfish poison) Toxines amnèsiques de mariscs (ASP) (amnesic shellfish poison) Toxines neurotòxiques de mariscs (NSP) (neurotoxic shellfish posion) Intoxicacions respiratòries (PTX, palitoxines) • Acumulació en bivalves (musclos i ostres) • Efectes sobre la salut: • Ingesta, intoxicació, mort i retirada del mercat • Mal de cap, malestar, gotícules (purgues del mar) ...

Tags: