Apunts Mètodes d'investigació criminològica (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Mètodes d'investigació criminològica
Año del apunte 2014
Páginas 36
Fecha de subida 09/03/2015
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

MÈTODES D'INVESTIGACIÓ CRIMINOLÒGICA Alex Boso - despatx 20.185 - alex.boso@upf.edu Seminaris 40% o 10% treball individual o 30% participació i qualificacions en grup Examen 60% (test/definicions curtes i exercicis pràctics similars als dels seminaris) Cal treure un mínim de 5 en ambdues parts per poder aprovar l'assignatura, en cas de suspendre, només s’haurà de recuperar la part suspesa.
Bloc I: Conceptes metodològics bàsics Coneixement científic i sentit comú Què és el que diferencia el coneixement científic del coneixement basat en el sentit comú? Molt abans de que arribés el coneixement científic, les persones van desenvolupar habilitats (carruatges amb rodes, patrons de mesura, el foc, etc). Aquest coneixement va arribar molt abans de que arribés la ciència.
Els éssers humans troben problemes a l'hora d'explicar o descriure quan volem descriure coses a partir del sentit comú, i no a partir de mètodes científics:  Observacions inexactes Sentit ampli de la paraula observar. Primer de tot cal observar l'objecte que volem estudiar. Els éssers humans som una observadors pèssims. Només ens quedem amb les coses que ens semblem més elementals. La ciència es val de mètodes per tal de retenir informació sense caure en la inexactitud. El cervell humà és limitat i utilitza dreceres per arribar al coneixement. Per aportar informació objectiva cal fer servir mètodes i instruments de mesura.
 Sobregeneralització Aportar informació inexacta. Tenim la tendència de generalitzar en excés. Això ens porta a obtenir un coneixement erroni de la realitat, ja que no s'observa tota. Problema: deriva en observacions selectives. Per evitar aquest problema, s'han de crear mostres extrapolables i basar-se també en altres estudis i registres.
 Observació selectiva De vegades, quan obtenim un coneixement, sigui cert o no, tenim temptació de parar una especial atenció a esdeveniments futurs que es corresponen amb aquell patró mental que hem establert. Per exemple, si ens han explicat que els catalans son garrepes, pararem especial atenció a comprovar-ho. Utilitzar una sèrie d'instruments per tenir unes mostres selectives d’allò que volem estudiar.
 Raonament il·lògic Hi ha de tipologies molt diverses. Diverses maneres de manipular les opcions que contradiuen les nostres valoracions de les coses. "L’excepció que confirma la regla". Fal·làcia de Gambler: Tendència a assumir que esdeveniments aleatoris individuals estan influenciats per altres esdeveniments també aleatoris però previs a aquest. Per exemple el fet de que la loteria hagi tocat a la Bruixa d'Or, fa que la gent vagi allà a comprar.
El problema de les dissonàncies cognitives Com que no puc aconseguir allò que vull, canvio les meves preferències, tractant d'adaptar-me a la situació.
És impossible apropar-nos a l'estudi del delicte d'una manera objectiva si només treballem basant-nos en el sentit comú, per tant, hem de fer servir unes eines.
En les nostres explicacions hem de sumar també un mecanisme causal que expliqui com arribem al coneixement definitiu científic, objectiu i rigorós.
Informació i veritat: El joc de la ciència Informació: Excloure alternatives o móns possibles, quantes més alternatives som capaços d'excloure, més informat serà el judici o afirmació que estem fent.
 Informar és excloure alternatives o móns possibles.
 Que un judici sigui molt informatiu no implica que en realitat sigui vertader.
 Qualsevol enunciat amb la forma "plourà o no plourà" és necessariament verdader.
 El joc de la ciència consisteix, en part, en tractar de construir judicis molt informatius què, a més a més, siguin vertaders.
Veritat: Aquella afirmació que fem, es correspon realment amb un altre objecte que hi ha fora de nosaltres i de la nostra frase.
Si el que volem és sempre dir la veritat, el millor que podem fer és no excloure possibilitats.
Joc de la ciència: Superar l’atenció entre el judici de la veritat i la informació. Poder dir informacions vertaderes.
Ara bé, que un judici sigui molt informatiu no implica que en realitat sigui vertader.
Com podem guarir als psicòpates? En la dècada dels seixanta un jove psiquiatra canadenc, Elliot Barker, va creure tenir la resposta. D'acord amb la seva teoria, el fet que els psicòpates semblessin persones comunes suggeria que eren capaces d'enterrar la seva bogeria en algun lloc profund de la seva ment. Segons la seva hipòtesi, fer emergir aquest desordre produiria un canvi en la conducta dels malalts.
Anys 60, Elliot Barker.
Es creia que en el fons de la ment dels psicòpates, es podria trobar la malaltia que els afectava per tal de poder curar-los. Es feia teràpia comunitària, que va ser considerada una revolució. Els subjectes se'ls ficava en una habitació verda i se'ls donava LSD.
Durant els anys 90 es va avaluar la efectivitat del programa, seguint als subjectes que havien participat en el programa.
Els resultats van ser que la reincidència de les persones no tractades era del 60%, mentre que la d'aquelles que havien sigut tractats, va ser del 80%, per tant, el programa va aconseguir empitjorar-les.
Patrulles policials i prevenció del delicte El sentit comú ens diu que les patrulles policials al carrer són essencials per tal de prevenir el delicte, ja que eliminen incentius i redueixen oportunitats de cometre aquests actes.
Als anys 70 un estudi de Kelling et al. realitzat a la ciutat de Kansas mostra la introducció de patrulles, per sí mateixa, però no es una condició suficient per a provocar una reducció important de la delinqüència als barris, ni tampoc de la percepció de seguretat de la població o la confiança amb la policia.
A diferents barris es van establir més, o menys, o cap patrulla policial.
Es va determinar que les patrulles funcionen si estan combinades amb altre tipus d'accions, i només serveixen en determinades situacions. És necessària una vinculació més forta.
La ciència com a procés de deliberació pública El coneixement científic ha d'estar sotmès al debat o al procés de deliberació pública.
En una deliberació pública, al contrari del que passa en una negociació, tothom ha d'estar disposat a canviar les seves preferències i les seves opinions si els arguments contraris son públicament convincents. I, d'altra banda, tothom ha d'estar disposat a raonar o discutir per a canviar les preferències dels demés.
Si no es dona, no és deliberació.
El sentit dels conceptes i les teories en ciències socials Dos tipus de científics socials:  Darrere dels nostres objectes d'estudi hi ha conceptes molt complexes.
 La realitat ja es suficientment complexa, i hem de trobar els seus punts essencials.
Definició de teoria Les teories són conjunts de conceptes lògicament relacionats que representen allò que creiem què passa en el món (Corbetta, 2007).
La teoria de la desorganització social de l'Escola de Chicago Ciutats que eren tranquil·les deixaven de ser-ho, i augmentaven el nombre de delictes.
Burges i Park ajuden a explicar que estava succeint i perquè augmentaven certs tipus de delictes en aquestes ciutats.
En el centre de les ciutats es trobaven els centres de negocis i les indústries. Amb l'arribada d'immigrants, la població afroamericana i del sud se situava en les zones de transició, contínues al centre de la ciutat, i properes al centres de treball. Els immigrants arribaven en gran quantitat i condicions precàries. Això va provocar que les persones de classe mitjana-alta se situessin en les zones perifèriques. La desorganització social es donava a les zones de transició, per tant, va ser això el que va provocar l'augment del delicte. TEORIA ECOLÒGICA.
Actualment, és al contrari, les zones més conflictives i on succeeixen més delictes estan situades a la perifèria de les ciutats.
Les teories d’abast-mitjà “Teories d’abast-mitjà” (Merton, 1967): Teories aplicables a un conjunt limitat de dades.
La lògica falsacionista de K. Popper El coneixement científic no arriba confirmant noves lleis, sinó descartant teories que contradiuen l’experiència.
Les teories proposades pels científics (els criminòlegs en el nostre cas) han de complir tres condicions: 1. Ser audaces/valentes 2. Estar formulades de manera clara i precisa 3. Han de ser falsejables Hem de ser capaços de trobar dades, observacions amb les que puguem posar a prova aquesta teoria. Si aquesta teoria va superant les proves, serà cada cop més sòlida.
La inferència científica L'objectiu de la recerca científica és l’extracció d’inferències descriptives o explicatives a partir d’informació empírica que disposem del món (King et al., 2000).
Recollir una sèrie de dades o observacions que podem atènyer directament, que les tenim al nostre abast, per poder arribar a un coneixement que no és directament observable.
Saber l'alçada mitjana d'aquesta classe seria un coneixement descriptiu. L'alçada mitjana no es pot saber a vista, cal mesurar a cadascun dels estudiants i fer la mitjana.
 Inferència descriptiva: Observació i descripció d'una cosa.
 Inferència explicativa: Posteriorment a la descripció s'han de buscar dades empíriques per a poder explicar una cosa.
Les inferències no són únicament pròpies de l’àmbit científic.
Variables i atributs Els atributs són les característiques o qualitats que descriuen cert objecte d'estudi o individu. Les variables són sistemes lògics per agrupar atributs.
Variables Gènere Edat Ocupació La relació entre variables i atributs Atributs Dona, home Jove, adult, gran Professor, dentista, camioner, etc.
Classificar els individus o objectes d'estudi en classes o tipus d'individus.
Per exemple, la intolerància és una variable. En una població hi ha diferents tipus d’intolerància, hi ha persones que ho són molt, i d'altres que no ho són gens.
Relació entre variables És fonamental per la ciència social, tant descriptiva com explicativa.
Cas 1: Les persones representades per advocats d'ofici reben sentències d'empresonament més sovint que aquelles defensades per un advocat particular.
Quan els valors de dues variables varien simultàniament de manera sistemàtica es diu que existeix una correlació entre les mateixes. Una variació simultània dels valors entre dues variables implica que els valors d'una variable s'associen sistemàticament a altres valors en l'altra variable.
Quan una variable canvia, l'altra també.
Cas 2: No hi ha cap relació entre el tipus d'advocat defensor i la sentencia judicial.
Exemple: Els països que tenen més desigualtat de renda, tenen una delinqüència més elevada.
Variable independent i dependent Tipus d'advocat defensor (variable independent, causa) → Sentència judicial (variable dependent, efecte) Estatus social (variable independent, causa) → Tipus d'advocat defensor (variable depenent, efecte) Variable dependent (efecte): Allò que volem explicar.
Variable independent (causa): Allò que provoca el nostre objecte d'estudi.
Causació i explicació Una de les tasques més importants de les ciències socials és l’explicació, és a dir, descobrir per què succeeixen els esdeveniments socials, perquè un patró de conducta canvia al llarg del temps, o perquè els fenòmens que estudiem covarien en el temps o l'espai (Lago, 2008).
Si els criminòlegs no som capaços de determinar quines són les causes dels actes delictius, no tindríem res a explicar, i per tant, la prevenció dels delictes tampoc seria possible.
Quatre criteris per a determinar una relació causal 1. La causa sempre precedeix al seu efecte en el temps.
Cal esbrinar si és el tabac el que causa el càncer de pulmó, o si pel contrari, són les persones amb càncer de pulmó aquelles que decideixen fumar.
Problema d'endogeneïtat: Problema per establir relacions causals, no saber que és primer.
2. Les variables depenent (Y) i independent (X) han d'estar empíricament correlacionades.
Els treballs pitjors provoquen una salut pitjor, o per tenir una salut pitjor et donen un treball pitjor. Poden passar els dos casos.
3. La correlació observada entre dos variables no pot ser explicada per una tercera variable (Z) que tingui un efecte simultani sobre les dues primeres.
Pot haver-hi una tercera variable que sigui la causa de les dues. La causa d'aquestes dues és espúria, ja que no té cap sentit.
4. S'ha d'especificar un mecanisme que descrigui el procés a traves del qual Y és produïda per X.
Cas pràctic I Un investigador observa que els individus majors de 18 anys a Espanya dediquen menys hores a la setmana a la pràctica de l'esport que els menors de 18. La seva conclusió és que el dret a sufragi (que es concedeix als 18 anys) causa una menor propensió a practicar l'esport. Discutiu en termes metodològics aquesta conclusió.
És una relació espúria. Hi ha una tercera variable que explica aquestes dues variables: l'edat.
Cas pràctic II Un investigador planteja que estudiar el grau de criminologia augmenta l'interès per la lectura de novel·les policials en comparació amb estudiar qualsevol altre estudi de grau. Quan observa les dades dels individus graduats, en efecte es descobreix que als estudiants de criminologia a Catalunya llegeixen més novel·les policials que els demés universitaris. Discutiu l'argument i els seus resultats des d'un punt de vista metodològic.
Necessarietat i suficiència Una causa necessària es una condició que ha d'estar present per que cert esdeveniment es produeixi.
Una causa suficient es una condició que garanteix l'efecte en qüestió.
Desafortunadament, a la pràctica, gairebé cap causa és al 100% ni necessària ni suficient, sinó que més aviat la majoria de causes actuen com a factors condicionants de certs efectes, de manera que la presencia d'una causa incrementa la probabilitat de que es doni l'efecte.
Entendre els efectes causals en termes contrafàctics L'efecte causal de qualsevol acció es pot definir com la diferència entre el resultat real i el que hauria succeït amb l’acció contrafàctica distinta.
La clau es preguntar-nos de manera hipotètica què hauria passat en l’absència o presencia d'una determinada causa.
Exemple 2: Tesis de la immigració com a població subsidiària dels Estats de Benestar.
Explicar o comprendre? El naixement de la tradició interpretativa Un distinció clau: La comprensió dels motius de l’acció humana és diferent del coneixement de la mera factualitat de l’acció (Weber, 1922).
G. Simmel (1917) considerava la comprensió de l’acció humana com a una forma d'empatia o de recreació en la ment de l'investigador de l'atmosfera de sentiments, pensaments, propòsits i motius dels subjecte que s'estava estudiant.
Droysen: El propòsit de les ciències naturals era explicar les causes de determinats fenòmens, però l'objectiu de les ciències socials és comprendre els fenòmens que succeeixen al seu voltant.
.... “Per aconseguir-ho, deixant de banda, per dir-ho així a l’individu en quant a individu, als seus motius, a les seves idees, ens preguntarem immediatament quins són els estats dels diferents mitjans socials (confessions religioses, família, societat, política, grups professionals, etc.) que determinen les variacions de suïcidi. Només després d’això, tornant als subjectes, investigarem com aquestes causes generals s’individualitzen per a produir els efectes [...] que impliquen”.
“Denominem sociologia a la ciència que vol comprendre l’acció social mitjançant una interpretació de la mateixa, explicant per aquesta via la causa de la seva realització i els seus efectes. Denominem “acció” al comportament humà (ja sigui la realització de quelcom exterior o de quelcom intern, una omissió o no impedir que una cosa passi) en la mesura que l’agent o els agents associïn a aquell comportament un significat subjectiu. I denominem “acció social” a aquell comportament en el que el significat que l’agent o els agents li associen es refereix al comportament dels altres, sent aquest darrer pel qual es guia el comportament d’aquells”.
“Es diu que un fet individual queda explicat assenyalant la seva causa, això és, establint la llei o les lleis causals de les que la seva producció resulta instància... Pot dir-se que la ciència de la naturalesa humana existeix en la mesura en que les veritats aproximades, que composen un coneixement pràctic del gènere humà, poden revelar-se com a corol·laris de les lleis universals de la naturalesa humana en les que se sostenen”.
Individualisme i holisme metodològics L'individualisme metodològic afirma que tots els fenòmens socials han de ser explicats en termes d'individus, propietats d'aquests individus (tals com creences, desitjos, altres estats mentals o accions) o relacions entre aquests individus.
Les teories socials (o criminològiques) holistes tendeixen a presentar la societat com una totalitat que consisteix en "una mica més" que la mera suma de les seves parts integrants, o dels individus que la componen. El que sol sostenir l'holisme és que la interacció social genera propietats i fenòmens que són irreductibles a fenòmens individuals.
Teoria de l’acció racional "Les decisions que adopten els delinqüents són una opció racional, no el resultat de determinades tendències psicològiques o socials a delinquir, sinó el resultat de les seves opcions i decisions racionals" (Clarke-Cornish, 1985:147).
Teoria de l'anomia (R. Merton, 1957) Una societat anòmica es caracteritza per: 1. Desequilibri cultural entre mitjans i objectius 2. Universalisme en la definició dels objectius legítims 3. Desigualtat d’accés a les oportunitats Bloc II: El procés de la investigació criminològica Propòsit de la recerca  Exploratori Són les recerques més senzilles. Les podem fer per tres motius: 1. Per familiaritzar-nos amb un tema que ens interessa.
2. Per verificar la factibilitat d'una recerca futura i per veure quins documents i mitjans serien necessaris per fer aquesta recerca.
3. Per comprovar quina estratègia de recerca s’adequa més al nostre objectiu d'estudi.
 Descriptiu És el pas previ fonamental per a qualsevol altre tipus d'estudi que vulguem realitzar. En criminologia, les recerques poden tenir l'objectiu de descriure l'abast d'un determinat problema, o per exemple, el funcionament d'una determinada política de prevenció.
 Explicatiu Ens plantegem recerques amb l'objectiu de trobar les causes o les raons de determinats fets, accions o opinions que vulguem analitzar.
 Avaluatiu Es demana fem recerques de caire més pràctic, que avaluem una determinada política de prevenció o accions que s'ha dut a terme.
De vegades, podem tenir una recerca que tingui múltiples objectius.
Dades quantitatives i dades qualitatives Una dada és el resultat del registre, a través d'un instrument de recollida de dades, d'una observació de la realitat.
 Dades quantitatives: Són dades numèriques, generalment, obtingudes en atribuir valors numèrics a les respostes o les observacions. Poden servir per comparar, sintetitzar la informació i ens obre les portes al tractament estadístic de les dades, a un anàlisi sistemàtic.
 Dades qualitatives (no numèriques): Generalment dades textuals obtingudes a partir d'enregistraments, transcripcions, textos, notes, etc. Ens aporten una riquesa, una profunditat sobre el coneixement.
A vegades, és interessant convertir dades qualitatives en dades quantitatives.
Desfent prejudicis, erros de cobertura en mostres grans De vegades, els errors de cobertura són independents de la magnitud de la mostra. El cas de les eleccions als EEUU de 1936 i la predicció fallida de la revista Literary Digest.
Desfent prejudicis, la manipulació de les enquestes Els quantitativistes pensen que només fent recerca estadística té una lògica, és rigorosa... I que, a més a més, com que treballen amb mostres molt grans, això els assegura que els seus treballs són representatius.
De vegades, els errors de cobertura són independents de la magnitud de la mostra.
El mètode científic proporciona unitat a la recerca empírica Les diferències entre recerques basades en dades quantitatives i qualitatives són estilístiques, ja que ambdós tipus de recerca (si són científiques) persegueixen el mateix objectiu, l’obtenció d’inferències. L’elecció d'un o altre tipus de dada té a veure amb quina és la nostra pregunta d’investigació.
Tant els estudis quantitatius com els qualitatius poden ser sistemàtics i científics. I, de fet, algunes de les millors recerques dutes a terme en criminologia combinen dades quantitatives i qualitatives.
Mètodes mixtes Observatori de nous consums de drogues en l’àmbit juvenil de Catalunya:  Enquestes en discoteques i afters (12 locals, estratificació segons franges horàries)  Observació participant  Entrevistes a una 100 informants clau  Enquestes autoadministrades d'itineraris.
Lògica deductiva Teoria → Hipòtesis → Recollida de dades → Contrastació de les hipòtesis → Revisió de la teoria És la més habitual i la més recomanable amb la que començar.
Segons la relació que hi ha entre la teoria i les dades poden distingir entre dues lògiques: la deductiva i la inductiva.
Teoria: Conjunt de conceptes relacionats que ens expliquen quelcom que està succeint.
Lògica inductiva Partim directament de les dades.
Recollida de dades → Anàlisi → Resultats → Formulació d’hipòtesis → Teoria Està reservat a investigadors més experts, ja que tenim menys criteris.
La dimensió temporal de la recerca Ja que l'ordre temporal entre causes i efectes és un requeriment per a poder efectuar inferències causals vàlides, la dimensió temporal d'una recerca s'ha de planificar amb molta cura.
Podem diferenciar entre recerques de tipus transversals o longitudinals.
Estudis transversals Un disseny de recerca transversal implica la recopilació de dades sobre més d'un cas (en general, bastant més d'un) i en un punt concret en el temps a fi de recopilar un conjunt de dades que puguin relacionar-se amb dues o més variables (en general, moltes més de dues) que són examinades per detectar patrons d’associació.
Estudis longitudinals L'estructura d'un disseny longitudinal implica que s'han de recol·lectar dades, que aportin informació a la investigació sobre els mateixos casos i les mateixes variables, almenys, en dues "onades" de temps diferents.
Hi ha dos tipus:  Estudis Panel: Seleccionar una mostra que sigui representativa d'un conjunt de persones i seguir-la al llarg del temps.
 Estudis Cohort: Seleccionar unes persones perquè tenen una característica igual entre sí, com persones nascudes al mateix any, o que han sigut víctimes d'un mateix delicte, i se les segueix en el temps.
Avantatge: Adequats per fer inferències causals.
Inconvenient: És molt costos, tant en preu com en aconseguir seguir unes persones al llarg de la seva vida.
La unitat d’anàlisi Representa l'objecte social al qual es refereixen les variables que estem estudiant.
Per tal d'evitar cometre certs errors a l'hora de fer inferències, els criminòlegs hem d'especificar què o qui volem estudiar.
Així doncs, la unitat d’anàlisi representa l'objecte social al que es refereixen les variables estudiades en la recerca empírica.
Tipus d'unitats d’anàlisi  Individus: Qualsevol persona.
 Conjunts d'individus o grups socials: Països, regions, ciutats, barris...
 Organitzacions-Institucions: Comissaries de policia, oficines d’atenció a les víctimes, presons...
 Esdeveniments: Atemptats terroristes, eleccions polítiques...
 Representació simbòlica-Producte cultural: Articles de premsa, notícies de ràdio o televisió, incidència en la premsa dels robatoris...
Determineu la unitat d’anàlisi "A pesar del número d'homicidis registrats a Chicago l'any 1974, l’índex assassinats va ser en realitat més baix que en els casos de Detroit, Cleveland, Washington, D.C., i Baltimore.” " Unitat d’anàlisi: Conjunt d'individus (ciutat).
"Aproximadament, la meitat dels entrevistats [delinqüents] (54 per cent) han admès que han realitzat 50 o més robatoris al llarg de la seva vida... Dintre d’aquest grup hi ha 44 entrevistats que han comés més de 100 delictes. D’altra banda, hi ha 11 individus que han participat en 9 o menys violacions de domicili [allanamiento de morada] " Unitat d’anàlisi: Individu "En la mostra de 1485 noticies de diaris estan representades una gran quantitat de conductes i activitats socialment desviades. Hem categoritzat aquestes activitats desviades en cinc tipus generals pel seu anàlisi..." Unitat d’anàlisi: Esdeveniments culturals La fal·làcia ecològica Perill d'emetre judicis sobre individus (com a unitat d’anàlisi) basant-nos en dades agregades o de grups.
A un barri de Chicago és on el percentatge d'atracaments és més elevat, es podria dir, per tant, que viure a aquest barri ens fa estar més exposats a que ens atraquin? No, ja que és una casualitat, perquè la població podria només viure a aquest barri, però anar a treballar a un altre, per tant, no estarien exposats als atracaments.
Reduccionisme Una limitació massa estricta dels tipus de conceptes o variables que són considerables com a causes d'un determinat efecte.
Com el cas de la fal·làcia ecològica, el reduccionisme és un problema metodològic relacionat amb l’ús inapropiat de la unitat d’anàlisi.
Bloc III: El marc teòric de la recerca Principals components del disseny de la recerca  La pregunta de recerca  La teoria  Les dades  La utilització de les dades Realitzar una bona pregunta de recerca de vegades és tan difícil com donar-li resposta.
Les etapes de la investigació en les ciències socials Etapa 1: La pregunta inicial Etapa 2: L’exploració Etapa 3: La problemàtica Etapa 4: L’estructuració del model d’anàlisi Etapa 5: L’observació (recollida de dades) Etapa 6: L’anàlisi de la informació Etapa 7: Les conclusions La pregunta de recerca: dos criteris de selecció Tota pregunta de recerca hauria de: 1. Plantejar una pregunta rellevant per al món real 2. Fer una aportació concreta a allò que ja s'ha escrit en un àrea acadèmica identificable Els valors personals tenen un paper important a l'hora d'escollir un tema.
En la criminologia, els valors i les motivacions personals no són necessaris ni suficients per poder escollir una pregunta.
Augmentem la capacitat col·lectiva per donar resposta a un àmbit científic que ens interessa.
Com fer una aportació a la literatura especialitzada?  Triar una hipòtesi que els experts en el tema creguin interessant però de que no s'hagi realitzat cap estudi sistemàtic.
 Escollir una hipòtesi acceptada però que sospitem que és falsa (o bé que no s'ha demostrat adequadament).
 Intentar resoldre o presentar més proves a favor d’una part contrincant en una polèmica oberta en el debat acadèmica actual; i demostrar, per exemple, que la polèmica no tenia sentit des del començament.
 Dissenyar recerques que aportin noves premisses no qüestionades per la literatura anterior.
 Senyalar que en la bibliografia no s’ha tingut en compte algun tema important i fer un estudi sistemàtic sobre aquest tema.
 Senyalar que les teories d’un determinat camp de investigació poden aplicar-se en un altre per resoldre un problema existent, però aparentment allunyat.
Criteris formals d'una pregunta de recerca  Clares, intel·ligibles i no ambigües  Centrades en un tema concret, però no de manera excessivament restrictiva (Teories d'abast mitjà: entre les grans teories i teories banals, que no ens interessen)  Contrastables empíricament: Que es pugui demostrar mitjançant proves/dades científiques  Informades i connectades a la teoria social o criminològica existent  Viables: Capacitat i recursos que té una persona per dur a terme la investigació  Moralment neutres Consells basics per a la selecció de les lectures preliminars Les lectures preliminars ajuden a valorar la pertinença de la nostra pregunta de recerca, mentre que les entrevistes exploratòries ens posen en contacte amb persones que estan a prop del fenomen que volem estudiar.
 Partir sempre de la nostra pregunta d’investigació.
 Evitar sobrecarregar el programa al seleccionar les lectures. No perdre temps llegint lectures banals que no ens aportin res.
 Llegir documentació on no només surtin dades, sinó que hi hagi certa reflexió.
 Recopilar aquells textos que presentin enfocaments i models explicatius divergents del fenomen que volem estudiar.
 Reservar un temps per a la reflexió personal i per a la discussió amb els nostres companys o amb persones experimentades.
Les entrevistes exploratòries Economitzen temps i energia en lectures que no són necessàries i ens poden ajudar a plantejar bones hipòtesis.
S'han de realitzar de manera molt oberta i flexible.
Ens pot interessar entrevistar: 1. Professors, investigadors especialitzats i experts en el camp de la recerca que volem portar a terme.
2. Testimonis privilegiats: Persones què, per la seva posició, la seva acció o les seves responsabilitats, tenen un ampli coneixement del problema.
3. El públic relacionat amb l'estudi.
Consells basics per a dur a terme les entrevistes exploratòries  S'han de plantejar el mínim de preguntes possibles.
 S'han de formular de la manera més oberta possible.
 L'investigador no ha d'intervenir en el contingut de l'entrevista.
 L'entrevista s'ha de portar a terme en un context adient.
 És indispensable enregistrar les entrevistes.
Per tal de no esbiaixar les mostres, hem de maximitzar el grup de persones amb les quals realitzem l'estudi.
Hem de seleccionar segons la nostra variable independent.
La problemàtica Anomenem problemàtica a la perspectiva teòrica o enfocament que decidim adoptar per tal d'estudiar el problema plantejat en la pregunta inicial.
Pas 1: Treure partit de totes les lectures preliminars, de les entrevistes... fer un inventari del diferents enfocaments que hi ha hagut fins al moment per tal d'afrontar el tema d'estudi que ens interessa.
Pas 2: Un cop hem vist els diferents enfocaments, es tracta d'escollir un d'aquests, o construir el nostre propi enfocament, tot i que aquesta opció, es deixa per a persones més expertes.
Un exemple clàssic de desenvolupament d'una problemàtica és la teoria del suïcidi de Durkheim.
Una de les coses interessant que fa Durkheim és com desenvolupa la seva problemàtica, ja que anteriorment els enfocament que hi havia explicaven el suïcidi com a un desordre mental, la geolocalització.
Ell va construir una tipologia que posava en relació les condicions socials amb el suïcidi.
Tipus de suïcidis segons Durkheim:  Egoista: Inversament proporcional al grau d’integració dels grups socials dels que l'individu forma part.
Més en el protestantisme que en el catolicisme. Quan augmenta el grau d’integració, disminueix el nombre de suïcidis.
 Altruista (religiós o heroic): Proporcional al grau d’integració del grup social de l'individu. En aquest cas, el suïcidi està prescrit. Són societats tan integrades que en determinades ocasions estigui ben vist que les persones es suïcidin.
 Anòmic: Conseqüències del debilitament dels vincles socials. Les persones se senten soles.
El més important de Durkheim és el desenvolupament de les seva pròpia problemàtica. Va ser conscient que els factors socials podrien tenir influencia sobre el suïcidi i va desenvolupar diferents enfocaments.
Teories i hipòtesis Les teories són conjunts de conceptes lògicament relacionats que representen allò que creiem que passa en el món. Les teories proporcionen les raons que expliquen per què els fets estan connectats de manera determinada; ens ofereixen una estructura per a observar-los i interpretar-los.
Les hipòtesis són proposicions que, o bé descriuen una situació, o bé donen una explicació sobre diferents fenòmens, els quals posa en relació. Les primeres són hipòtesis descriptives i les segones són hipòtesis explicatives.
Criteris per a la formulació d’hipòtesis 1) És preferible que les hipòtesis siguin extretes o deduïdes lògicament d'una teoria o del marc teòric establert a la recerca.
2) Cal que siguin contrastables empíricament.
3) Cal concretar tant com sigui possible les hipòtesis, és a dir, convé explicitar la direcció de la relació (negativa o positiva) entre els elements o variables i el tipus o forma de relació.
Exemples d’hipòtesis 1. Més del 50% dels joves de divuit anys no vota. → Hipòtesis descriptiva.
2. La classe social influeix en el comportament polític dels joves. → Hipòtesis explicativa.
3. Els joves a Catalunya voten menys que els joves de Castella-Lleó. → Hipòtesis descriptiva.
4. Els joves voten menys que els adults perquè no estan tan integrats socialment, econòmicament ni políticament com els adults. Paro a mesura que s'incrementa l'edat i a causa de l'efecte del cicle vital (integració en la societat, responsabilitats, més familiaritat i vincles amb els partits, eleccions i sistema polític en general, més habilitats polítiques i socials), augmenta la participació en les eleccions. → Hipòtesis explicativa.
5. Als joves que viuen a les ciutats els interessa més la política que als joves que viuen a municipis rurals. → Hipòtesis descriptiva.
6. Com més nivell educatiu tenen els joves, més grau de participació política es produeix. →Hipòtesis descriptiva.
Hipòtesis sobre la salut dels joves Els joves i els adolescents poden entendre perfectament que certes conductes de risc com ara fumar, conduir a gran velocitat o practicar sexe sense protecció, porten conseqüències. No obstant, donen més valor al plaer i la gratificació social que els adults.
Bloc IV: El disseny empíric de la recerca Transformar o traduir els nostres conceptes abstractes en indicadors que siguin empíricament contrastables.
L'operacionalització És el procés d’obtenció de fenòmens observables que corresponguin o representin conceptes abstractes. En altres paraules, és el procés de quantificació i especificació dels conceptes i hipòtesis del marc teòric, la finalitat del qual, és contrastar-los empíricament.
Passar d'idees vagues a idees més concretes.
Concepcions Una concepció és una imatge subjectiva d'objectes de la vida real. Clarificar les imatges mentals abstractes és un primer pas essencial per a la recerca.
És com si tinguéssim al cap una sèrie d'imatges amb etiquetes, paro el contingut d'aquestes imatges depèn de la persona, per tant, són imatges subjectives, que es corresponen amb la vida real.
No serà el mateix la imatge que tindrà un funcionari, un policia, un professor, de la paraula "reincidència".
El que volen és arribar a un concepte objectiu, per tant, clarificar i analitzar que és el que estem estudiant.
Conceptes Els conceptes són les paraules o símbols que usem per tal de representar aquestes imatges mentals.
Quan parlem de delicte sense especificar res més, és un concepte abstracte.
Per tant, primer de tot hem de buscar una definició el més subjectiva possible a partir de la qual treballarem.
Conceptes de "delictes greus": Assassinat, contraban, violació, tortura, terrorisme, trata de persones, corrupció a gran escala, genocidi, maltractament...
En general, poden estar d'acord que tots quests elements formen part de delictes greus.. Un cop establim una primera definició del que entenem per delicte greu, el següent pas és clarificar les seves dimensions fins arribar al que són una sèrie d'indicadors empíricament observables.
Dimensions del delicte greu:  Violència  Tipus de perjudici o Econòmic o Físic o Psicològic  Característiques de la víctima  Situació de l'acte Vull calcular el nivell de religiositat, ja que crec que és un factor que inhibeix la producció de delictes, per tant, mirem les seves dimensions:  Tipus de practica religiosa o Assistència a misa o Resar o Seguiment de les festes religioses o Porta símbols religiosos o Benedicció de la taula  Religió o Musulmana o Cristiana o Jueva o Budista  Tipus d'escola  Antecedents religiosos a la família  Situació a l'eix dreta-esquerra Variables Una variable és un concepte operacionalitzat. És un element, fenomen o propietat que varia i que és observable empíricament.
Com escriuen Lazarsfeldi Rosenberg: “L’especificació de les variables, l’estudi de les seves interrelacions i l’anàlisi de la seva variació en el temps constitueixen l’espina dorsal de tota recerca social”.
Una variable ha de respectar com a mínim dos requeriments formals:  Exhaustivitat: Hem de poder classificar totes les observacions que anem fent en funció de les categories que composen dites variables. Quan tinguem una mostra que vulguem classificar, hem de poder classificar a tots els casos en alguna variable  Exclusivitat: Les categories que composen una variable han de ser mútuament excloents. Els criminòlegs han de poder classificar cada observació realitzada en funció d'una i només una categoria per variables.
Classificar els casos en una variable únicament.
Recordem...
 Variable depenent: És el que volem explicar i, per tant, el seu valor "depèn" del valor d'altres variables.
 Variables independents: Són les que expliquen i, per tant, els canvis en els seus valors influeixen en els valors de la variable depenent.
 Variables de control.
Una classificació segons les característiques lògico-matemàtiques de les variables Podem diferenciar tres tipus de variables:  Variables nominals: Procedeix de classificacions o tipologies, les categories de les quals no es poden ordenar. Exemples: nacionalitat, gènere, número de la seguretat social. Només compleixen els dos criteris d'exhaustivitat i exclusivitat.
 Variables ordinals: Podem ordenar les seves categories jeràrquicament, però no podem mesurar la distància que hi ha entre una i l'altra. Exemple: Si fem una enquesta, preguntes de valoració, i fem que la gent es posicioni entre si està molt d'acord, d'acord, poc d'acord, en desacord.
 Variables cardinals/numèriques/quantitatives: Utilitzen criteris de mesura en els quals es poden identificar unitats, i per tant, podem calcular les distàncies que hi ha entre un cas i un altre, sumar-les, restar-les, i operar matemàticament amb elles. Tenen significat numèric ple. Exemple: edat, distàncies, ingressos familiars d'una persona.
Tenim diverses maneres de representar un fet, i ho fem a través dels diferents tipus de variables.
Resum tipus de variables Estados de la propiedad Discretos no ordenables Discretos ordenables Procedimiento de operacionalización Tipo de variable Características de los valores Operaciones posibles Clasificación Nominal Nombres =≠ Ordenación Ordinal Discretos enumerables Cómputo Cardinal Continuos Medición Cardinal Números con características exclusivamente ordinales Números con características cardinales Números con características cardinales =≠ >< =≠ >< +-x÷ =≠ >< +-x÷ Criteris per avaluar la bondat de l'operacionalització d'un concepte  Precisió: Un element fonamental és que l'operacionalització sigui el més precís possible. Com més precís sigui, més informatiu serà la descripció que fem.
 Fiabilitat: Té a veure amb la possibilitat de "reproduir" el resultat d'una recerca. Generalment, indica el grau en que un procediment concret produeix els mateixos resultats en proves repetides amb el mateix instrument de medició (estabilitat) o amb instruments equivalents (equivalència). Per exemple, el control d’alcoholèmia. Hi ha diversos mètodes d'analitzar la fiabilitat: o Test-retest method: Tornar a repetir la mateixa pregunta desprès d'un temps determinat, o realitzar el mateix mètode, per poder comprovar, per exemple, la coherència.
o Split-half method: Es parteixen els indicadors d'una manera aleatòria en dos graus, per poder comprovar la mitjana que ens surt.
 Validesa (és el mes senzill): Fa referència al grau en que un determinat procediment de recollida de dades registra efectivament la realitat estudiada en qüestió. Per exemple, no podem calcular la intel·ligència pel número de peu que calça.
o Validesa de contingut: Ens fixen en el fet que les variables determinades per tal d'operacionalitzar un concepte cobreixen efectivament totes les seves dimensions. Per exemple, per mesurar la classe social d'un grup de persones, utilitzem els ingressos mensuals, però no seria vàlid perquè no es tindrien en compte les despeses de menjar, etc. A més, només s'ha tingut en compte una variable, no he tingut en compte totes les variables que hi ha darrere del concepte de classe social.
o Validesa per criteri: Quan volem veure si es compleix la validesa per criteri, el que fem és comprovar la validesa de la nostra variable a partir d'un criteri extern que està correlacionat amb el nostre concepte.
Podrem comprovar si és coherent.
Per que utilitzem índex compostos? Donat que els criminòlegs volem que les nostres eines per mesurar la realitat sigui vàlides i fiables, i donat que els conceptes amb els que treballem són complexos, moltes vegades no és suficient expressar una sola dimensió d'aquest conceptes.
L’ús de índex compostos, escales o tipologies fan més eficient l’anàlisi de les dades.
Tipologia És el mes senzill.
Una tipologia es produeix en la intersecció de dos o més variables per crear un conjunt de categories.
Rolf Loeber: Tipologies de joves participants en la vida delinqüent.
Un exemple d’índex compost Com podem mesurar el "desordre" o "disturbis"? Disorder: "Signes de delicte que poden contribuir de manera independent a la generació de por al delicte o altres delictes." (James Wilson i George Kelling, 1983) Què volem mesurar, la presència física de desordre o la percepció ciutadana de desordre? Això s'ho van plantejar Sampson i Raudenbush, al 2000.
Físicament no s'apreciava desordre, però quan preguntaves a la població, sí la percebien.
Quina diferència trobeu entre les dues preguntes?  Són els grups de persones que fan el gandul al carrer un problema greu, només un problema o, en realitat, no generen problema social? Varia segons la percepció de la gent.
 En la seva zona de residència, és comú veure persones gandulejant pel carrer? Molt freqüent, bastant freqüent, poc freqüent, no passa gairebé mai.
Respon més a la realitat.
Percepció de desordre social  Grups de persones gandulejant  Tràfic i consum de drogues  Vandalisme  Activitat de bandes als carrers  Persones que beuen alcohol en públic  Persones que fan gestos incívics, de mala educació, que insulten, etc.
Percepció de desordre físic  Edificis abandonats  Brossa i brutícia pels carrers  Trastos i objectes abandonats Mètodes i tècniques de recerca criminològica Els mètodes d’investigació són els mètodes d’inferència científica a disposició de l'investigador que varien en funció de la manera de contrastar les hipòtesis.
Les tècniques d’investigació són, més aviat, procediments específics per a recollir dades (o per analitzar-les) i no mètodes d’inferència.
Mètodes per a la contrastació d’hipòtesis  Experimental o quasiexperimental: Grau de control molt alt.
 Estadístic (o correlacional): Grau de control alt.
 Comparat: Grau de control mitjà.
 Estudi de cas: Grau de control baix.
Un dels punts importants que diferencien els mètodes de contrast d’hipòtesis és el grau de control que tenim.
Mètode comparat El mètode comparat s'utilitza per abordar l’anàlisi d'un número reduït de casos (<25 casos).
La seva lògica és molt similar a la del mètode experimental i l’estadístic, tot i que com hem comentat, utilitza molts menys casos pel seu anàlisi.
En el mètode comparat, el control s'exerceix mitjançant els procediment de classificació (d’assignació de valors a les variables) i mitjançant una adequada selecció de casos de forma que alguns d'aquests valors es quedin constants.
Comparar des d'un punt de vista objectiu, requereix rigor.
El mètode comparatiu neix de John Stuart Mill. El que podem fer és comparar sistemes molt similars o molt diferents entre sí. Distingim entre:  Most Similar System Design (mètode de la diferència): Per comparar sistemes o dades molt similars.
 Most Diferent System Design (mètode de la concordança): Casos molt diferents però que tenen aspectes en como. S'analitza i es comproven hipòtesis a través.
Resum mètode comparat El mètode comparat fonamenta la seva aportació a la contrastació de hipòtesis en la comparació sistemàtica i controlada d'un número reduït de casos, que han estat relacionats de manera curosa.
La classificació i la selecció de casos són les eines de control del mètode comparat.
La principal avantatge del mètode comparat és que adquirim un major coneixement de cadascun dels casos analitzats. El seu principal de desavantatge és que podem exercir un menor control sobre variables explicatives i, per tant, tenim un major grau d'incertesa en les nostres conclusions.
Definició d'experiment "Un experiment consisteix en provocar deliberadament modificacions dels estats o valors d'una variable independent per tal d'avaluar el seu efecte sobre els estats o valors d'una variable dependent mantenint constants tots els demés factors que poden influir en aquesta variable." (Bartolini, 1991:61) L'experiment es compon de tres parells d'elements: A. Variables independents i dependent B. Pretest (verificació anterior) i postest (verificació posterior) C. Grups d’experimentació i grup de control. Aquests grups de persones han de ser molt homogenis entre sí,.
Selecció aleatòria, característiques similars, la única diferenciació és que un grup s'introdueix un estímul determinat i en l'altre no.
Importància dels grups de control L’experiment és un mètode d’anàlisi de la causalitat molt eficient, sempre que siguem rigorosos en la seva preparació.
Efecte Hawthorne: Experiment dels anys 20, produït a prop de Chicago, en la que l'empresari d'aquesta fàbrica va voler comprovar si millorant les condicions laborals de la fàbrica, la productivitat de les persones milloraria.
Una forma de reactivitat psicològica per la qual els subjectes d'un experiment mostren una modificació en algun aspecte de la seva conducta com a conseqüència del fet de saber que estan sent estudiats, i no en resposta a cap tipus de manipulació contemplada en l'estudi.
Algunes formes d’aplicació del mètode experimental  Experiments de laboratori vs. experiments de camp La diferència entre un experiment de laboratori i un experiment de camp és senzilla: És la distinció entre l'experiment realitzat en una situació artificial i l'experiment realitzat en un context de vida real.
 Experiments perfectes i quasiexperiments De vegades, no podem controlar tots els factors o variables independents potencialment rellevants i els grups experimentals i de control difereixen entre en alguna variable més que la nostra variable independent clau (o estímul). En aquestes ocasions parlem de dissenys quasiexperimentals.
 Investigació en l’acció La investigació en l’acció és un tipus de mètode de recerca que està destinat al desenvolupament de polítiques de prevenció del delicte convencional.
Prevenció estacional: El que hem de fer és reduir la oportunitat del delicte, o inclús bloquejar-la, en un lloc i un moment concret, per exemple, amb càmeres de seguretat.
Tècniques per bloquejar o dificultar l'oportunitat al delicte (Clarke, 1997) Resum mètode experimental  El mètode experimental permet manipular el valor de les variables de control per mantenir-les constants mentre que es modifica el valor de la variable independent clau (estímul).
 En els dissenys quasi-experimentals generalment s'utilitzen dos grups, l'experimental, al que s'aplica l’estímul i el grup de control, al que no s'aplica l’estímul, però no és possible controlar tots els altres factors explicatius.
 En ambdós casos, es mesura el valor de la variable depenent abans i desprès de l’estímul en els dos grups, i a partir d’aquí, s'infereix l'efecte de la variable explicativa.
 La fortalesa del mètode experimental rau en la seva capacitat per a generar resultats consistents, però se'n qüestiona la seva capacitat per a emetre generalitzacions partint dels seus resultats.
Causa única Multicausalitat Interacció Inus cause Tipus de causes Tipus de condicions per a que es doni un efecte Necessària i suficient Suficient però no necessària Necessària però no suficient Ni necessària, ni suficient (condició facilitadora) Exemple:  En els instituts on hi ha màquines de preservatius hi ha uns nivells baixos d'embarassos no desitjats.
Aquesta seria una causa única.
 Ara, als instituts on han fet campanyes informatives, independentment de les màquines de preservatius, també hi ha nivells baixos d'embarassos no desitjats. Seria un tipus de multicausalitat, les màquines no són necessàries però sí suficients.
 Un altre cas seria que es necessiti la interacció de dos elements perquè hi hagi uns nivells d'embarassos no desitjats, les màquines de preservatius i les campanyes informatives.
 L’últim cas seria que els nivells beixos no desitjats es poden donar per dos camins: o Màquines de preservatius + campanyes informatives = Baix nombre d'embarassos no desitjats o Centres cívics que regalen preservatius + comunicació familiar = Baix nombre d'embarassos no desitjats En aquest cas, les màquines de preservatius serien un inus cause ja que no són necessàries ni tampoc suficients perquè es pot donar per altres camins, per tant, és una condició facilitadora.
El mètode estadístic  Utilitza tècniques matemàtiques per a descobrir relacions entre variables. El control sobre les variables independents exògenes es realitza mitjançant una manipulació conceptual/matemàtica.
 Permet estimar l'efecte de cadascuna de les variables explicatives sobre la variable depenent, i conèixer la probabilitat d'error que hi ha al realitzar inferències sobre la població total partint de les nostres dades.
Necessita utilitzar un nombre elevat de casos.
 Permet un grau de control inferior al mètode experimental però superior al mètode comparat.
Causes de mortalitat en l'enfonsament del Titanic Estudi de cas Suposa l’anàlisi intensiva i detallada d'un únic cas, en el que ens centrarem en l'estudi de la complexitat i la naturalesa particular d'aquell esdeveniment que ens interessa estudiar.
L'estudi per mostreig Una enquesta per mostreig és un mode d'obtenir informació: A. Preguntant B. Als individus que són objecte de la investigació C. Que formen part d'una mostra representativa D. Mitjançant un procediment estandarditzat de qüestionari E. Amb l'objectiu d'estudiar les relacions existents entre variables A escala reduïda les característiques de la població objecte d'estudi estiguin en la mateixa mesura en la mostra que utilitzem per mantenir aquesta representació, per tal de fer inferències valides.
A tots els subjectes se'ls plantegen les mateixes preguntes formulades d'una manera idèntica.
Tipus de pregunta d'un qüestionari segons el seu contingut  Preguntes sociodemogràfiques: Descripció de les característiques permanents socials bàsiques d'un individu (gènere, edat, lloc de naixement, classe social d'origen...). També hi ha característiques no permanents que també defineixen a una població, com l’ocupació, el lloc de residència... Aquestes preguntes se situen al final del qüestionari.
 Preguntes sobre actituds: Preguntes que tenen a veure amb opinions, motivacions, orientacions de les persones, sentiments, valoracions. És una informació en la qual només podem arribar-hi a través de preguntes. És una de les més difícils de conèixer. Les respostes poden variar en el temps.
 Preguntes sobre comportaments: La millor manera d'estudiar comportaments és observant-los. Són una mica més fàcil de mesurar que les actituds, ja que son inequívocs, ja que una acció o l'has realitzat o no, ja que a més, els comportaments són observables.
Formats de resposta  Preguntes obertes: L'entrevistat té plena llibertat per formular una resposta.
 Preguntes tancades: Les preguntes es plantegen a l'entrevistat amb una llista de possibles respostes, de les quals, només ha de seleccionar una, o com a molt, dues respostes, però sempre d'aquesta llista que li donem.
Un exemple de pregunta tancada Quins són els tres problemes més importants que urgeix resoldre en aquest país? (fins aquí seria oberta la pregunta) Dels següents problemes, destaqui els tres mes importants que segons vostè urgeix resoldre (pregunta tancada).
Resposta: Atur, terrorisme, contaminació, corrupció, inflació, pobresa, sanitat pública, pensions...
Preguntes obertes Avantatges:  Les respostes no estan condicionades o restringides pels investigadors  Són especialment apropiades quan ens interessa explorar fenòmens complexos i relativament desconeguts pels investigadors Inconvenients:  Comporta molta mes ambigüitat per part de l'entrevista  Planteja dificultats de codificació de les respostes Preguntes tancades Avantatges:  Ofereix a tots els entrevistats el mateix estímul, cosa que fa comparables els resultats  Facilita la codificació i l’anàlisi dels resultats  Força l'entrevistat a aclarir-ne les idees, a decidir-se, a enfrontar-se al problema i decidir sense ambigüitats Inconvenients:  Limita les alternatives de resposta  Les alternatives de resposta poden influir en l’opinió de l'entrevistat  Les alternatives a vegades poden no tenir el mateix significat per a tots els entrevistats  A vegades, no podem assegurar que tinguin validesa i fiabilitat Consells per a la formulació de les preguntes La manera com nosaltres plantegem una pregunta pot influir en la seva resposta.
1. Utilitzar un llenguatge senzill Exemple: "Molts experts consideren que l'empresonament preventiu és de gran utilitat per a la ciutadania perquè impedeix que els delinqüents potencials repeteixin els seus delictes o amaguin les proves. N’està vostè a favor?”.
2. Extensió de les preguntes (s'han de fer preguntes curtes) En termes generals, les preguntes han de ser breus. Les preguntes massa llargues fan que l’entrevista sigui massa extensa i poden distraure a l’entrevistat. O també pot passar que al final de la pregunta l’entrevistat ja no recordi l’encapçalament i basi la seva resposta en el final de la mateixa.
3. Número d'opcions de respostes. Quan siguin més de 5 opcions de resposta, i l'entrevista sigui oral, s'hauran de mostrar visualment.
En les preguntes tancades, les opinions de resposta que oferim a l’entrevistat mai poden ser massa nombroses. Si es presenten de manera oral, es recomana que no siguin més de 5, doncs és difícil recordar les primeres quan l’entrevistador arriba a les darreres. Per números superiors normalment el que fem és presentar una targeta on es troben les opcions per escrit.
4. Evitar l’ús de termes ambigus Exemple: “Té vostè un treball estable?” 5. Evitar paraules amb una forta càrrega emocional Per exemple, si volem saber si un pare aplica càstigs físics als seus fills no ho podem fer demanant-li: “Pega vostè al seu fill?” 6. Evitar les preguntes de sintaxi complexa Exemple: “Digui vostè si està d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: No és cert que els treballadors estiguin tan mal pagats com diuen els sindicats” 7. Evitar preguntes amb respostes no unívoques Exemple: “Els seus pares eren religiosos?” “Considera que la política fiscal del govern és justa i eficaç?” 8. Evitar preguntes tendencioses “En el nostre país hi han 700 religiosos que han dit que l’Evangeli és un missatge pels pobres i els oprimits, per això viuen pobrament, treballen en fàbriques i s’afilien a sindicats i organitzacions polítiques per ajudar als treballadors a aconseguir més conquestes socials. Creu vostè que aquests religiosos fan bé?” 9. Evitar comportaments suposats. Per això hem d'utilitzar preguntes filtres, i desprès, les preguntes condicionades, que només hauran de contestar aquells que donin afirmatius els criteris anteriors.
És indispensable no donar per suposats certs comportaments en els entrevistats. Per exemple, no s’ha de preguntar al entrevistat a qui va votar en les darreres eleccions si abans no li has demanat si va anar o no a votar.
10. Concreció-abstracció. S'ha de ser precís per tal de que les persones enquestades no responguin vaguetats.
Per exemple, en un estudi realitzat a Itàlia sobre la pena de mort, a la pregunta general “Creu vostè que la pena de mort hauria d’existir pels casos de delictes de gravetat excepcional?” el 42% dels entrevistats va respondre no. No obstant, quan es van proporcionar exemples concrets d’aquests tipus de delictes, només un 29% del total dels entrevistats va manifestar el seu desacord amb l’aplicació de la pena de mort.
11. Preguntes "delicades". Hi ha una sèrie de preguntes que són difícils d'investigar a partir d'una enquesta, com el comportament sexual, els ingressos, les conductes desviades, etc.
Hi ha una sèrie de qüestions delicades, com el comportament sexual, els ingressos, les conductes desviades (consum de drogues, alcoholisme), etc.., que resulten molt difícils d’investigar amb un instrument com el qüestionari. Aquests temes han d’estudiar-se a través de preguntes obertes, i normalment s’utilitzen les tècniques de l’entrevista estructurada o amb profunditat.
12. Falta d’opinió i la no resposta. És important donar sempre la opció a les persones que estem enquestant de que no opinin o que no responguin. Sempre, en principi, s'ha de donar aquesta opció.
Exemple: “Creu vostè que molts del càrrecs polítics són corruptes o només uns pocs?” Podríem preguntar...: “Creu vostè que molts dels càrrecs polítics són corruptes, o només uns pocs, o no té una opinió al respecte?” 13. Compte amb l'efecte memòria. Les preguntes relatives a fets del passat, comporten dificultats a les llacunes o les distorsions que fem de la realitat. Una bona tècnica per evitar el buit, és establir els límits temporals pel record. De vegades, també es pot establir un límit temporal que tingui a veure amb la vida personal de la persona que estem entrevistant. És important en enquestes de victimització.
Les preguntes relatives als fets i comportaments del passat comporten dificultats degut a les llacunes o distorsions de la realitat.
Una bona tàctica és establir límits temporals pel record. Per exemple, en lloc de demanar a una persona quantes vegades ha estat en l’estranger, se situarà la pregunta en un interval de temps definit (en l’últim any, en els últims tres mesos, etc…).
També podem utilitzar punts de referència temporals de fets més importants per l’enquestat que el fenomen estudiat. Per exemple, si volem saber quan ha comprat la darrera rentadora li demanarem si va ser abans o després del naixement del seu darrer fill, abans o després de les vacances de Nadal, etc… Exemple de com la formulació de la pregunta afecta la resposta Canvi d'ordre en les preguntes del qüestionari de l'enquesta nacional de victimització no americana: 1. Va trucar a la policia per informar d'alguna cosa que li va passar que penses que era un delicte? 2. Li va passar alguna cosa que pensés que era delicte, però no va a trucar a la policia? S'introdueix la pregunta: La gent sovint pensa en incidents comesos per gent que coneix. L'han robat, ha estat atacat o amenaçat per: a) Algú de la feina o l'escola b) Un veí o amic c) Un parent o familiar d) Qualsevol altra persona que hagi conegut? L’ús de les enquestes en criminologia L'objectiu es intentar conèixer les xifres de la delinqüència real, arribant a aquestes dades per un camí diferent del que ens aporten les estadístiques oficials. Hi ha determinats robatoris, o abusos sexuals, que solen ser invisibles a les enquestes oficials (policials, etc.).
 Enquestes de victimització L'objectiu general d'una enquesta de victimització és aportar informació per contribuir al coneixement del problema social del delicte, partint de l'estudi de la població general (no del sistema penal).
Objectius específics: o Determinar la prevalença (freqüència amb la que es dona un acte delictiu en un moment determinat en el temps) i la incidència (aparició de nous casos) d'una sèrie de fets delictius, que han estat definits en termes sociològics, per permetre certa comparació temporal i espacial d'aquests fets.
o Determinar la proporció de fets no denunciats o la "xifra negra" de la criminalitat i veure'n la seva evolució.
o Determinar les característiques i modalitats delictives: horaris en que es porten a terme, determinació geogràfica, ús de la violència, etc...
o Determinar les característiques principals de les víctimes per poder determinar població de risc.
o Determinar les característiques dels autors dels fets delictius.
o Conèixer la percepció de la població en general en relació a la temàtica de la criminalitat en general, el sistema penal i la seva percepció d'inseguretat Contingut de les enquestes de victimització: o Percentatge de victimització: Quantitat de vegades en l'any estudiat.
o Característiques dels modes delictius: Lloc, hora, quantitat d'agressors, denuncia, motiu de la denuncia, etc.
o Opinió sobre inseguretat o el funcionament del sistema penal: Probabilitat de ser víctima d'algun delicte, inseguretat en el seu barri de nit, opinió sobre l’actuació policial, etc.
o Característiques sociodemogràfiques de l'entrevistat: Sexe, edat, professió, nivell d’estudis.
 L'autoinforme Consisteix en preguntar a un número de persones prèviament seleccionades si han comés algun delicte.
Objectius: o Conèixer la prevalença i la incidència real dels fets delictius.
o Conèixer millor les característiques psicològiques i socials de les persones implicades en delictes o conductes socialment "desviades".
Bloc IV. El disseny empíric de la recerca. L'observació Observar Definició: Mirar una cosa amb una atenció continuada.
Mitjançant l’observació podem descobrir i posar en evidència les condicions de producció dels fenòmens socials i delictius estudiats. És a dir, l’observació pot ser una bona eina per a l’extracció d’inferències descriptives o explicatives.
Condicions d'una observació científica Ha de servir per estudiar un objecte d'estudi.
Ha de ser planificada sistemàticament.
Ha d'estar controlada i relacionada amb proposicions més generals en lloc de presentar-se com una sèrie de curiositats.
Ha de romandre subjecta a comprovacions i controls de validesa i fiabilitat.
Quatre preguntes clau per a l'investigador/a  Què haurà de ser observat?  Com haurien de ser recollides aquestes observacions?  Quins procediments haurien de ser utilitzats per tractar d'assegurar l'exactitud de l’observació?  Quina relació haurà d'existir entre l'observador i el subjecte observat? S'ha de tenir en compte el llenguatge no verbal. El 80% del que comuniquem ho fem a través de gestos, coses que no diem, que es poden llegir només mirant-nos.
Que hem d'observar? Dependrà de l'objectiu de cada recerca.
Un element fonamental de la comunicació que capturem mitjançant l’observació és el llenguatge no verbal.
Moltes vegades és més important el com es comunica que el propi contingut dels missatges.
Llenguatge no verbal universal Inclinació del cos cap a davant “Prenc atenció” Inclinació del cos cap a davant amb les “Estic a punt de marxar” mans agafant la cadira Un cop al pit Jo Gratar-se la barbeta “No et crec” Subconscient Posar-se la mà a la orella “Parla!” Gratar-se la orella “No desitjava escoltar això” Subconscient Cobrir-se les orelles amb les mans “Prou soroll” Arquejar les celles (flash) “Salutació” Mirar fixament al ulls Amenaça Cop de puny a la taula Emfatitzar amb contundència Batre un dit Amenaça moderada Assenyalar algú amb el dit índex Amenaça Fer les tisores amb les mans “S’ha acabat” Moure el cap amunt i avall Assentir Aguantar-se el cap amb les mans Avorriment Moure les cames (assegut) “Vull marxar!” Fer un petó Amor, afecte, coqueteix Inspirar profundament pel nas Enutjat Aixecar el nas Mostrar superioritat Arrugar el nas Disgust Somriure Plaer Creuar els turmells Relaxació L’observació directa en la recerca criminològica És una de les tècniques de recollida de dades més naturals i simples de la recerca criminològica en la que l'investigador es limita a observar, prendre notes, apunts i fotografies sobre les conductes o situacions que volem estudiar, per desprès analitzar-les.
És una tècnica que està sent substituïda per l’observació tecnològica.
Observació participant És una tècnica en la que l'investigador s'endinsa en un grup social determinat: a.
De forma directa. L'investigador principal fa la investigació en primera persona. Ell mateix s’insereix en la situació social per estudiar i recopilar les dades.
b.
Durant un període de temps relativament llarg. Pot durar des de mesos fins anys. Quan són observats, pot fer que la seva conducta varií, per tant, han de sentir que ets un més per que actuïn amb naturalitat.
c.
En el seu medi natural. En l’hàbitat natural del grup, i no en un medi artificial i construït. Anem allà on estan succeint els fets que ens interessa estudiar.
d.
Establint una interacció personal amb els seus membres. L'investigador no es limita a observar des de fora, sinó que interactua amb els membres.
e.
Per descriure accions i comprendre, mitjançant un procés d’identificació, les seves motivacions. Arribar a un empatia per estar a dins d'aquestes persones i comprendre la seva visió.
Diferència important entre la investigació participant i qualsevol altra tècnica de recollida de dades. Hi ha una intervenció i interacció directa en la situació social que s’està estudiant. Ni en les enquestes, ni en un grup de discussió, ni en experiments.
Quan s'utilitza? Per aproximar-se a un problema sobre el quan no hi ha recerca prèvia o que és molt nou.
Per observar un fenomen els protagonistes del qual oculten les seves pràctiques de forma deliberada perquè les consideren il·legals, conductes desviades, secretes, etc.
Per observar un fenomen que transcorre quotidianament fora de la mirada pública, com el rerefons d'una pràctica política, les relacions familiars, determinats consums culturals, etc.
Quan apareixen diferències o contradiccions entre la percepció externa i la percepció interna que es té d'un col·lectiu o una situació social.
Observacions declarades o encobertes? En una observació participant l'investigador pot donar a conèixer els seus objectius o ocultar-los. És a dir, pot fer o no èxplicit el seu paper.
Observació encoberta + - Dir mentides genera certa tensió - Possibles sospites Observació declarada + No preocupació per ser descobert + Si tens temps, potser no cal encobrir-la - Les persones canvien quan són observades - Necessites més temps Inconvenients de l’observació declarada Volem estudiar a les persones en la seva quotidianitat, és a dir, que facin el que fan normalment, quan no són observades. La nostra presència com a observadors pot inhibir-los.
Inconvenients de l’observació encoberta Ètics.
Incomoditat i estrès de l'investigador pel fet d'estar enganyant algú.
Pot convertir-se en un obstacle pel propi objectiu de la recerca.
L'efecte d’inhibició sol desaparèixer en recerques de mitjana i llarga durada.
Els primers passos La figura de:  Mediadors culturals: És una persona que gaudeix de la confiança de la comunitat que volem estudiar, i per les seves característiques culturals i personals, és capaç d'entendre les investigacions que està portant a terme l'investigador.
 Informants clau: Persones que pertanyen directament a la comunitat estudiada i que, l'investigador utilitza per obtenir dades i informació del grup que estem estudiant.
Que he d'estudiar?  Context físic: És convenient que l'observador tingui cura dels espais en els quals es troba i en els que vol fer la investigació.
 Context social: Fixar-se en les característiques de les persones que es troben en el context físic que volem estudiar.
 Interaccions formals entre participants: Les que tenen lloc entre els individus dins de les institucions en les quals hi ha una sèrie de funcions que estan preestablertes. Es donen en un marc de vincles prefixats.
 Interaccions informals entre participants: Element central de la observació participant. Tenen a veure amb l'element de la quotidianitat.
 Interaccions entre l'observador i els participants: S'han de recollir totes les interaccions que van tenint per analitzar el canvi que estan tenint els individus vers l’investigador.
El registre de dades  Realitzar anotacions diàries d’allò observat: Podem escriure-les per desprès passar-les a qualsevol altre tipus de format.
 Podem enregistrar-ho en diferents mitjans: Gravadores, vídeo, àudio, sempre tenint en compte l'efecte que aquells aparells poden tenir sobre la realitat observada. Cal mantenir la forma més natural i real possible d’allò que estem estudiant.
 No fiar-se de la memòria: Quant més temps deixen entre la vivència i la realització de les anotacions, menys precisos serem.
Limitacions de la tècnica  Subjectivitat (de l'investigador)  Falta d’estandardització (dels procediments utilitzats): Potser si un altre investigador realitza el mateix estudi que nosaltres, surtin resultats una mica diferents, depenent de la persona que el fa, no sempre sortirà el mateix resultat.
 Dificultats per a realitzar generalitzacions (partint dels casos estudiats)  Dificultat de la realització: Ja que fa falta una llarg període de temps, els costos...
Bloc IV. El disseny empíric de la recerca. Entrevista qualitativa Definició Segons Corbeta (2003:368), podem definir una entrevista qualitativa com: Una conversació provocada per l'entrevistador, dirigida a subjectes escollits sobre la base d'un pla de recerca, en un número considerable, que té finalitats de tipus cognitiu i que es guiada per l'entrevistador segons un esquema flexible i no estandaritzat de plantejament de preguntes.
L'entrevistador es posa en contacte amb la persona que vol entrevistar. Escollim aquestes persones per motius que tenen a veure amb la recerca que volem realitzar, i per això ens interessa investigar-los. Podem haver-hi entre 20-50 entrevistes, però mai passarà de 100, ja que no és una enquesta per mostreig, i a més a més, sortiria molt costós. És una entrevista que té motius de recerca. La intervenció de l'entrevistador ha de respectar sempre la llibertat de l'entrevistat per poder estructurar les respostes a les preguntes que li fa. En una enquesta per mostreig s'estructuren les preguntes de manera rígida, en canvi, en una entrevista qualitativa existeix un marge de flexibilitat tant a l'hora de formular les preguntes, com a la de donar resposta.
En un cas ideal d'una entrevista, l'entrevistador parla molt poc, es limita a estimular a la persona entrevistada per tal que aquesta expressi d'una manera lliure els seus pensaments i els motius que el porten a fer determinades accions.
Objectiu de l'entrevista qualitativa "La finalitat de l'entrevista qualitativa és entendre com veuen el mon els subjectes estudiats, comprendre la seva terminologia, la seva manera de jutjat, capturar la complexitat de les seves experiències i percepcions individuals [...]. L’objectiu prioritari de la entrevista qualitativa és proporcionar un marc dins del que els entrevistats puguin expressar la seva pròpia manera de sentir amb les seves pròpies paraules” (Patton, 1990:290).
Característiques de l'entrevista qualitativa  Manca d'estandarització: Ens hem d'adaptar al llenguatge que utilitzen les persones que estem analitzant.
T'has d'adaptar a les característiques de la persona que estàs entrevistant per tal de fer que t'expliquin allò que vols que t'expliquin.
 Documentació + comprensió: El document que surt de l'entrevista ens aporta comprensió sobre un tema que estem estudiant i ens permet resoldre els dubtes que teníem i comprendre el problema.
 Mostres no representatives: Quan estem fent una recerca partint de dades recollides mitjançant dades qualitatives, no busquem la representativitat de la mostra amb la que estem treballant. Tampoc escollim la mostra aleatòriament, però el que fem és identificar una sèrie de variables que tinguin relació amb el tema que volem estudiar i seleccionarem la mostra a partir de les categories d'aquestes variables.
Tipus d'entrevista qualitativa  Estructurades: A tots els entrevistats els plantegem les mateixes preguntes amb la mateixa formulació. Les preguntes estan preparades prèviament tant en el contingut com en la forma, però aquestes, són preguntes obertes, ja que la resposta la poden formular lliurement. Però coartem, de certa manera, la manera de preguntar de l'entrevistador.
  Semi-estructurades: La més recomanada d’utilitzar. L'entrevistador no planteja preguntes que ha formulat prèviament, sinó que utilitza un guió que conté temes que haurà de tractar en el curs de l'entrevista. Tinc la llibertat d'introduir els temes quan em sembli més oportú.
No estructurades o lliures: L'entrevistador només ha d'abordar els temes que van sortint en la conversa de la manera que més oportuna li sembli. Es planteja un tema comú per a tots els entrevistats, es planteja al principi de l'entrevista i es deixa que aquests elaborin el seu discurs, la seva visió del tema, de la manera que ells creïn convenient. Són el tipus d'entrevista en el que l'entrevistat té més llibertat per contestar.
Prèviament a la realització de l'entrevista cal...
 Preparar el guió de l'entrevista  Contacte i explicacions prèvies  Recordar portar els materials necessaris per a fer l'entrevista, especialment, la gravadora.
Els 10 criteris de Kvale (1996) per tenir èxit en una entrevista qualitativa  Tenir un bon coneixement previ del tema  Estructura: Saber el propòsit de l'entrevista.
 Claredat  Ser amables  Empatia: Posar-se en el seu lloc, i entendre els motius des de la seva posició.
 Ser oberts: Que l'entrevistat pugui parla d'una manera lliure del que vulgui.
 Dirigir l'entrevista: Que no se'ns escapi de les mans.
 Ser crítics  Memoritzar: Saber què és el que ja li has preguntat.
 Interpretar: Al final de l’entrevista, normalment és quan les persones expliquen el que realment pensen, al contrari que al principi, que solen dir el que creuen que han de dir.
Estratègies per dinamitzar les converses  Preguntes primàries: Són aquelles que utilitzem per tal d'encetar un tema que estem treballant.
 Preguntes secundàries: Per aprofundir en un tema que estem treballant.
 Preguntes exploratòries: o Repetir la pregunta: D'una manera diferent.
o Repetir la resposta: Eco.
o Expressar interès o Pauses: De vegades, una pausa pot ser un silenci, crea malestar en la persona entrevistada i al final, continua parlant.
o Demanar a l'entrevistat que aprofundeixi Desprès de l'entrevista Anotar en un quadern de camp les impressions generals que hem tingut desprès de fer l'entrevista, on i quan s'ha fet l'entrevista, repassar les notes de camp que fan referència a la comunicació no verbal.
Cal transcriure literalment l'entrevista, i fer referència també a tot allò que no queda enregistrat en l’àudio però que forma part de la comunicació no verbal.
Analitzar l’entrevista i escriure un informe.
Resum És un procés comunicatiu mitjançant el qual es pot “extraure” informació d’una persona, una informació que es troba en la seva bibliografia, és a dir, en el conjunt de les representacions associades als esdeveniments viscuts (Alonso, 1998).
Permet generar un discurs amb una certa línia argumental (poc fragmentat ni precodificat), mitjançant el qual la gent descriu experiències, opinions o expectatives, i parla sobre les seves pròpies vides amb les seves pròpies paraules.
Acostuma a ser semi-estructurada (necessitat d’un guió temàtic) i a realitzar-se “cara a cara” (a una sola persona).
El resultat de l’entrevista és pròpiament un constructe comunicatiu i no un simple registre de discursos.
Els discursos no són preexistents d’una manera absoluta la operació de recollida de dades (a l’entrevista).
Entrevistador i entrevistat co-construeixen en cada instant aquell discurs.
L informació obtinguda permet saber allò que diuen que fan les persones entrevistades, però rarament saber allò que realment fan.
Bloc IV. Disseny empíric de la recerca. El grup de discussió.
Què és un grup de discussió? És una tècnica de recollida de dades qualitativa que genera una interacció comunicativa entre diverses persones, en un mateix temps i espai, per tal de confrontar idees, experiències o sentiments sobre un tema determinat (objecte d'estudi).
El que es pretén és generar discursos.
Avantatges d’aquesta tècnica “Els grups de discussió ofereixen a l’investigador un ambient més natural que el d’una entrevista ja que els participants influencien i són influenciats per altres persones, tal i com succeeix en la vida real”.
Característiques formals d'un grup de discussió És un grup artificial, amb un temps de vida mínim.
Els seus membres han estat seleccionats per un agent exterior al grup (l'investigador), amb un propòsit concret i seguint un disseny determinat.
És un dispositiu per a produir un text. La interacció provocada i focalitzada tracta de generar actes de parla que són vehicle d'una sèrie d’interpretacions i experiències sobre la vida política i social que ens interessa registrar i recollir.
Criteris de selecció (I) Homogeneïtat interna (o heterogeneïtat parcial i controlada).
L'excessiva dispersió, llunyania o conflictivitat potencial entre els membres del grup no faria possible ni l’elaboració, ni la negociació dels sentits atribuïts a les representacions i categories socials que conformen la “parla comú” dels grups socials.
Criteris de selecció (II) Anonimat i desconeixement previ entre els membres del grup.
Ha de ser en la mateixa sessió de grup on s'ha d'elaborar el sentit de les categories i representacions socials objecte d'estudi. La situació de coneixement previ a la sessió de grup pot provocar:  Possibles inhibicions en temes delicats  La imposició sobre el grup d'unes pautes d’actuació preses al marge de l’estratègia de l'investigador.
Quants grups? Dependrà del disseny de la mostra.
Però... haurien de ser els suficients per a "saturar l'espai discursiu".
Quantes persones per grup? El grup ha de ser petit:  Que permeti la interacció cara a cara i l'autoorganització: entre 5 i 10 persones (±).
 Que els membres percebin la situació com col·lectiva.
 Un nombre de persones controlable pel moderador.
Selecció dels participants Diverses estratègies de mostreig:  Guia telefònica  Contactes  Bola de neu (tens una persana que coneix a algú que té unes característiques semblants a ell)  Etc.
Fitxa de preselecció.
Enviar carta informativa.
Garantir anonimat i confidencialitat.
Confirmar assistència 24 hores abans.
De vegades, es pot oferir algun tipus d'incentiu per a captar participants.
Lloc i durada de la sessió En un lloc més o menys “neutral”.
Taula ± rodona.
Cadires ± còmodes.
Durada: entre 1 i 2 hores (±).
Guió temàtic Per a centrar el debat.
Diferents graus d’estructuració i d'ordre. És interessant marcar de manera orientativa el temps que es vol dedicar a cada tema.
Possibilitat d’estímuls.
Funcions del/la moderador/a  Plantejar l’objectiu general  Presentar els participants  Seguir el guió temàtic (±)  Modular la dinàmica del grup  Orientar la discussió del tema (no fer-ho de manera intrusiva)  Controlar el temps  Deixar parlar equitativament  Vigilar els instruments de gravació Tècniques per dinamitzar la conversa Crear l’espai perquè tothom contribueixi.
Tallar les converses paral·leles.
Aturar els participants dominants: “A veure, veiem ara quina és l’opinió de la resta dels companys...” “La teva experiència és molt interessant però, anem a escoltar una mica la dels altres...” Intentar que parlin els que estan més callats, però sense forçar la situació. Per exemple, preguntant si estan d’acord o se senten representat per allò que han dit els altres.
Funcions de l’observador/a Rebre els participants.
Passar un breu qüestionari anònim de dades sociodemogràfiques.
Registrar aspectes no orals significatius del procés grupal:  Diferents nivells de participació  Interrupcions  Silencis  Coalicions  Gestos significatius  Clima del grup  Etc.
Elaborar un breu informa descriptiu.
Fases de la sessió Recepció dels participants  Ubicació Presentació  De la investigació  De la tècnica  Enregistrament i confidencialitat Qüestionari de característiques individuals Inici. Roda de presentacions Desenvolupament de la conversa  Paper del moderador  Paper de l’observador Finalització de la sessió Resultat Un text (transcripció). La base de l’anàlisi.
A partir de la sessió de grup Realitzar la transcripció literal:  Diversos graus de literalitat  Utilitat d’anotar informació no verbal (riure, silencis, etc.)  Possibilitat o no d’identificar els participants Convertir-la en un “text”.
Limitacions dels grups de discussió L’investigador perd cert control sobre la recollida de dades, en comparació amb l’entrevista qualitativa.
Les transcripcions són més complexes i les dades són també més difícils d’analitzar que en una entrevista qualitativa.
S’incrementen les dificultats en termes d’organització.
Apareixen efectes de grup que ens poden crear problemes quan volem generar inferències vàlides a partir de les dades recollides.
Bloc V. Les dades en la recerca criminològica.
El paper de les dades Les dades són el mitjà per a contrastar empíricament les hipòtesis que s’han desenvolupat en el marc teòric d’una recerca.
Normes generals per a la recollida de dades  Registrar i detallar el procés en el qual es generen les dades.
 Recollir dades sobre la quantitat més gran possible de conseqüències observables.
 Maximitzar la validesa i la fiabilitat de les nostres tècniques de recollida de dades.
 Totes les dades i l’anàlisi haurien de ser, en la mesura que sigui possible, replicables.
Tipus de classificació de les dades  Depenent del rol de l’investigador en la recol·lecció de les dades.
 Depenent dels nivells d’observació.
 Depenent de les fonts de procedència.
Segons el rol de l’investigador  Dades primàries: Quan és el propi investigador qui les recull.
 Dades secundàries: Són les dades que han estat recollides per altres investigadors o organismes públics o privats.
Segons els diferents nivells d’observació  Dades individuals  Dades agregades Segons les fonts de procedència Estadístiques oficials (dades recollides per l’administració pública) o estadístiques no oficials (dades quantitatives recollides per altres institucions).
Dades obtingudes dels protagonistes de la recerca.
Dades d’experts.
Dades d’enquesta.
Dades documentals.
Fonts de dades estadístiques criminològiques Dades estadístiques en criminologia Dades d’enquesta:  CIS  International Crime Victims Survey Fonts de dades documentals  Lleis  Fons bibliogràfiques  Premsa  Sentències judicials i altres expedients oficials  Altres dades en arxius ...