3.Al-Àndalus (II) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Història medieval d'Espanya
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 23/03/2016 (Actualizado: 29/03/2016)
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

L'Emirat omeia (756-912) Aquesta etapa s’inicia amb l’Omeya Abd al-Rahman I (756-788). Aquest període es caracteritza per la proclamació de l’Emirat independent de Còrdova, on ja no reconeixerà l’autoritat política i administrativa suprema del Califat Abbàssida de Bagdad, però encara no trenca els lligams religiosos. Per tant l’Emirat de Còrdova serà una unitat política, administrativa pròpia, amb el seu propi exèrcit.
Abd al-Rahman inagura una dinastia dels Omeyes hereditària. Segueixen amb la tradició Omeya. Els més importants són: Abd al-Rahman I (756-788), Hisam I (788-796), AlHakam I (796-822), Abd al-Rahman II (822-852), Muhammad I (852-886), Abd al-Rahman III (912-961), Al-Hakam II (961-976), Hisam II (976-1013). Abd al-Rahman III serà l’últim Emir independent, aquest fera un pas més de ruptura i es proclamarà Califa de Còrdova.
D’aquest període en podem distingir 4 fases:  Abd al-Rahmán i Hisam I, 756-796. Moment de desenvolupament i consolidació del règim. Procés pler de dificultats. Molt important el suport social.
 Al-Hakam I, 796-822. Caracteritzat per desordres i revoltes, amb respostes violentes de l’emirat. Descontentament social a causa de la fiscalitat, i en alguns casos desacord religiós. Problemes amb els francs, asturians i cristians.
 Abd al-Rahaman II, 822-852. Moment d’avenços organitzatius. Centralització politico-administrativa. Creació de Marques (tagr). Fiscalització en impostos directes, encunyament de moneda, botins i activitat mercantil. Règim islàmic cada cop més radical. Pacificació interna. Increment de les ofensives de l’exterior.
 Muhammad I, 852-886. Moment de decadència que durarà fins a Abd al-Rahman III.
Durant l’Emirat independent, s’aconsegueix una estabilitat interna, després de vèncer un seguit de revoltes, les principals de les quals són: Jornades del Foso, a Toledo, el 797, protagonitzada pels muladites1 i els mossàrabs2. També es produeix la Jornada del Arrabal, a Còrdova, on es reclamen millores socials. Cap de les dues té gaire transcendència. Si que tenen més conseqüència l’alçament armat de Banu Qassi i el d’Umar ibn Hafsun, ja que les províncies frontereres són espais més militars i defensius.
El governador de la zona de l’Ebre, Banu Qasi, intenta mantenir una postura independent respecte Còrdova entre 779-859, però durant l’època de Muhammad I seran derrotats, i tornaran a l’obediència de l’emirat de Còrdova. El segon alçament es produeix al Sud de la península, està liderada per el muladita Umar ibn Hafsun, recull sota les seves ordres els descontents muladites i mossàrabs, i manté independent la regió fins a l’època d’Abd al-Rahman III.
1 D’origen hispanovisigots. Cristians convertits a l’islam.
2 D’origen hispanovisigots. Comunitats cristianes dins territori musulmà.
Els enemics perillosos en aquest període són els exteriors. El cantó Occidental, del regne d’Astúries i Lleó no és gaire greu. El que si que ho és es el procedent dels Pirineus, els dels francs. Amb la caiguda de la Narbona musulmana, el 759, en mans del rei Pipínides significa que el regne dels francs ja ha arribat als Pirineus, per tant l’Emirat de Còrdova queda comprés sols en la Península. Carlemany vol aconseguir un territori defensiu davant del perill de l’emirat de Còrdova, la seva idea es crear un territori carolingi al sector central i occidental de la Península, envia les seves forces i entra a la península, però no aconsegueixen aconseguir Saragossa. El 778 els francs seran derrotats pels vascons a la Batalla de Rocesvalls. Ara ho intentat aconseguir pel sector Oriental a través del seu fill Lluís el Pietós, ara sí que tenen èxit, i el 785 conquereixen Girona i el 801 Barcelona. Per tant del Llobregat cap al Nord està sota control franc, creant la Marca Hispànica i la Catalunya Vella. Davant d’aquesta Marca s’establiran Comtats, designats pel rei.
Arrel de tot aquest conflicte contra els francs, a l’any 812 entre Carlemany i l’Emir alHakam I, on es respectaran els nous dominis.
En el segle IX apareixen els pobles normands (víkings), procedeixen d’Escandinàvia, fan expedicions de saqueig. No distingeixen entre territoris cristians o musulmans, per tant durant aquest any es viuen saquejos en algunes ciutats de la Península, com per exemple Lisboa i Sevilla (854). Abd al-Rahman II es veu en la necessitat de preocupar-se per l’àmbit naval, construeix i prepara una flota de l’Emirat per a protegir-se d’aquest poble, s’instal·len a Sevilla. Amb ella aconsegueixen, el 903, controlar Menorca i Mallorca, que estaven sota domini bizantí. Les Coras del Nord de l’al-Àndalus s’organitzaran en 3 grans Marques (tagr): La Marca superior, al curs mig del riu Ebre, amb capital a Saragosa; la Marca mitja, a la zona central de la Península, amb capital inicialment a Toledo i després a Medinaceli; i la Marca inferior, són els territoris més Occidentals, amb capital a Mèrida.
Quan el 912 Abd al-Rahman III puja al poder, el primer que fa és liquidar el que quedava de la sublevació muladita de Umar ibn Hafsun, i conté l’expansionisme del regne de Lleó.
Aquest mateix, el 929, proclama el Califat de Còrdova, i per tant trencarà definitivament les relacions amb Bagdad.
El Califat de Còrdova (912-1031) Durant aquests anys inicials del segle X el poder del Califat Abbàssida de Bagdad va perdent força, i les zones més llunyanes de Bagdad comencen a crear els seus Emirats independents, i així el Magreb (Ifriquiya) s’aixeca contra el Califa de Bagdad, i el 909 autoproclamen el seu propi Califat, el Califat Fatimita. El 969 abandonen al Nord de l’Àfrica i s’instal·len a Egipte (969-1173). Aquest fet tindrà repercussions a l’al-Àndalus, davant del risc de convertir-se en un protectorat Fatimita, el 929 es proclama el Califat de Còrdova, així es trenca amb l’autoritat religiosa de Bagdad. El Califat es mantindrà fins el 1031. Els principals Califes són: Abd al-Rahman III, Al-Hakam II i Hisam II.
Abd al-Rahman III segueix amb l’expansionisme i de domini. Davant els regnes cristians practica una política d’aceifes, campanyes militars que ataquen els principals regnes cristians, se’ls sotmet i saqueja. A causa de la supremacia del Califa, molts regnes cristians accepten la seva autoritat, portant a un vassallatge, polític i econòmic. Moltes vegades, quan els regnes cristians tenen conflictes interns, el Califa ofereix protecció i ajuda. Aquests regnes són els de Castella, Barcelona, Navarra i Lleó. A Lleó hi havia Sanç I (956-966), a Navarra hi havia Toda (933-934), a Castella teniem Ferran Gonzalez (930970) i a Barcelona Sunyer I (911-947).
Per assegurar les defenses contra els regnes cristians del Nord, es trasllada la capital del tagr mitja, que originalment estava a Toledo, es trasllada a Medinaceli. És l’època d’esplendor cultural de Còrdova.
A la mort d’Abd al-Rahman III el succeeix el seu fill al-Hakam II (961-976), el principi de successió és hereditari. És l’època de màxima prosperitat, a causa de:  Màxima estabilitat interna.
 Expansió i prosperitat econòmica. L’agricultura és al base econòmica, però es viu un desenvolupament del comerç exterior, sobretot a la Mediterrània Occidental, gràcies a la flota creada per Abd al-Rahman I.
 El Califat Fatimita és aturat i el Califat de Còrdova arriba al nord d’Àfrica. El 927 entren a Melilla, el 931 a Ceuta i el 951 a Tànger. Per tant El Califa de Còrdova controla l’Estret, posa fre al Califat Fatimita i assegura el desenvolupament comercial.
A la mort de al-Hakam II el succeeix el seu fill Hisham II (976-1009/ 1010-1013). Amb ell les coses comencen a desgastar-se, aquest període es coneix com la fitna des del 1009, amb la primera deposició de Hisham II, fins l’any 1031.
Quan Hisham II puja el poder és un nen, per tant el govern estarà en mans del hagib3, Amir al-Mansur. Durant la seva regència vol augmentar la popularitat del Califa, elimina a tota persona o grup que pugí competir pel poder i potencia al guerra santa. La majoria de les seves campanyes tenen èxit. Ostenta al control total del Califat. Quan a l’any 1002 mor, la regència la segueixen els seus fills Abd al-Malik (1002-1008) i Abd al-Rahman (1008-1009). Si en l’època de al-Mansur és gran, poderós i hegemònic, a la seva mort, el 1002, els seus fills intenten mantenir-ho. A l’època de al-Malik s’aconsegueix, però en l’època del seu successor les coses s’aniran desintegrant. Aquest control fort ja no es pot mantenir, i per tant a partir el 1009 comencen a aparèixer noves forces. En tot aquest context el Califa continua essent Hasham II.
Al període d’al-Mansur, aconsegueix controlar el Califat i estructurar un exèrcit fidel a la seva figura, format per individus de berebers i esclavons4. Per tant no dependrà de l’exèrcit califal. Durant la seva regència el grup dominant seran els àrabs iemenites. Amb 3 Cap de govern.
4 Esclaus. La majoria procedents dels pobles eslaus.
aquesta base segueix la mateixa política d’atacs (ràtzies) contra nuclis cristians del Nord, i portarà a l’extrem les aceifes.
El 985 es saqueja i destrueix Barcelona, el 995 Zamora i el 1000 Pamplona. En aquells moments el Comte de Barcelona és Borrell II, vassall de l’imperi carolingi, per tant els francs han d’ajudar-los, però en aquest cas això no succeeix. El 988 desapareix al dinastia Carolíngia i és substituïda per la dinastia dels Capets, amb Hug I. Amb aquest canvi el Comte de Barcelona no renova el vassallatge, i per tant els Comtats catalans seran independents.
Per tant al-Mansur es mostra poderós tant a l’interior com a l’exterior, procedent del nord cristià. A la seva mort el substitueixen els seus fills. Però les forces sotmeses a alMansur es van rebel·lant, i per tant entrem en un període de desintegració del Califat, degut a que en el moment que el Califat s’afebleix, a les principals capitals de les Cora, els governadors, recolzats per al població, comencen a desobeir les directrius dels hagibs. Inici de la fitna l’any 1009. Hi ha 6 califes de poca duració. Arriba un punt que el Califa només de poder a la seva pròpia Cora de Còrdova. El 1031 un Consell de notables destitueixen a Hixam III (1027-1031) i aboleixen el Califat.
De l’any 1031 al 1086 és el període del Regne Taifa o els primers Regnes Taifes. De les Cores es creen regnes, el seu poder prové de les antigues famílies musulmanes o visigòtiques. En funció de les seves possibilitats, crearan aliances contra els Regnes Cristians del Nord, o contra ells mateixos.
Al Nord de l’Àfrica sorgirà un nou poble musulmà, els almoràvits. Són demandats pels Regnes Taifes, els quals no poden aturar l’avanç dels Regnes Cristians, que han conquerit Toledo el 1085, per Alfons VI. Tot el territori dels Regnes Taifes passarà a estar dins l’Imperi almoràvit.
...