TEMA 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura Psicologia Social i del Consum
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 15/12/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4 COMUNICACIÓ, IMPRESSIONS I ATRIBUCIÓ COMUNICACIÓ • Essència de l’interacció social.
• Les persones constantment comuniquen, intencionadament o no: INFORMACIÓ, percepcions, pensaments, sentiments, intencions, identitat, etc.
• A través del llenguatge verbal, contacte, expressions, moviments..
• És social perquè requereix coneixements compartits.
Elements de la comunicació: EMISOR, RECEPTOR, MISSATGE, CANAL DE COMUNICACIÓ.
És un acte comunicatiu complex: l’emissor també es receptor (i viceversa), múltiples missatges i canals.
Llenguatge És part de la comunicació.
• Conjunt de sons que transmeten significats, seguits per regles gramaticals i semàntiques compartides.
• Es transmet a diferents nivells: - Simple articulació —> “finestra” —> unitat simple de comunicació - Locució —> “La finestra està oberta” —> vàries articulacions unides amb significat.
- Il·locució —> Entra el context. Li acaba de donar significat al missatge.
Para-llenguatge Comunica més del què es diu.
• Permet la transmissió de més missatges que el llenguatge en sí. Aporta més significat al llenguatge.
Marcadors socials del discurs • Tenim un repertori de formes de parlar propi i l’adaptem al context. (Exemple: Quan parlem amb un bebè, un estranger, etc…) • La variació contextual en la forma de parlar significa que la forma pot tenir informació sobre el context: qui parla, en quin context i sobre què.
• Es a dir, la parla té marcadors socials que són característiques del discurs que transmeten informació sobre l’estat d’ànim, el context, l’estatus i la pertinença a un grup.
• Marcadors més estudiats: pertinences a grups com a classe social, grups ètics, el sexe i l’edat.
• Clarament identificables i actuen com a senyals molt fiables de la pertinença a un grup.
• Per tant, la forma de parlar per si mateix pot ser suficient per produir una resposta en les actituds del oient cap al grup que representa el parlant.
Adaptació del discurs Teoria de l’adaptació del discurs: explica les formes en què les persones adapten la seva forma de parlar per adequar-la al context, oient o situació, en base a motivacions específiques.
2 FENÒMENS: convergència i divergència del discurs.
• Convergència del discurs: En cas de que dues persones tinguin un estatus desigual, el parlant de major estatus apropa el seu accent, pronunciació, to o estil del discurs cap al parlant de menor estatus. Al mateix temps el parlant de menor estatus apropa el seu estil al del estatus superior.
• Divergència del discurs: A vegades dues persones amb un estatus relatiu diferent volen distanciar-se lingüisticament i posar manifest les diferències interpersonals o intercategorials.
• Permet crear intercategories, generar prejudicis, estereotips així com el manteniment del desig de superioritat i autoconcepte positiu.
COMUNICACIÓ NO VERBAL • Més enllà del llenguatge verbal, acostumem a observar als altres per fer-nos una idea de com són, de com estan.
• Observem la seva conducta no verbal: canvis en l’expressió facial, mirada i contacte visual, postures i moviments corporals, gestos, etc.
• Conductes irreprimibles i per tant fiables.
• Comunicació no verbal: transmissió d’informació a través d’aquests tipus de conductes i els esforços per intentar-les.
Cinc canals de comunicació 1) Expressió facial Des de molt petits, en el rostre humà es poden reflectir 6 emocions bàsiques: Còlera, por, alegria, tristesa, sorpresa, fàstic (i en alguns manuals també diuen que rebuig).
Expressions amb diferents graus, matisos i combinacions que ens porten a poder expressar molt més que 6 emocions.
Fins a quin punt les expressions facials reflecteixen realment les emocions subjacents? Es fan estudis, on es demana als participants que moguin els músculs de la cara per tal de produir configuracions semblants a les produïdes per les expressions. Al mateix temps es registraven les reaccions psicofisiologiques.
RESULTAT: Els diferents moviments facials estan acompanyats de canvis en l’activitat psicofisiològica.
LES EXPRESSIONS FACIALS SÓN UNIVERSALS? Les persones de diferents parts del món mostren expressions facials similars en situacions semblants que provoquen determinades emocions, i aquestes poden ser fàcil i correctament reconegudes per persones alienes al seu grup cultural. (Estudis transculturals i estudis amb persones cegues).
En síntesi: El llenguatge de les expressions facials és universal i NO necessita intèrpret, però… • Hi han regles expressives (en determinades cultures): Quan i com expressar determinades emocions (per exemple llocs on les expressions negatives estan mal vistes s’han de fer expressions més positives com el somriure al Japó). [És universal sempre que no intervinguin les regles expressives] • Cal destacar que… Els moviments i les expressions facials són més que els signes de les nostres emocions. També son utilitzats per recolzar o inclús substituir el llenguatge parlat.
2) La mirada • Dues persones passen el 61% del temps mirant als ulls a l’altre. El 31% de contacte visual entre tots dos.
• La mirada és un dels canals de comunicació no verbal més ric i important, sovint aprenem molt sobre els sentiments, les intencions, l’estat d’ànim, etc.
• Estem motivat a buscar la informació comunicada per la mirada encara que en alguns casos sigui incòmode (si porta ulleres es incòmode perquè falta la informació comunicada per la mirada. En canvi, si som nosaltres que portem ulleres de sol, i amaguem la nostra conducta visual fa augmentar la nostra confiança i seguretat).
• L’absència de conducta visual també és incòmode.
DOMINÀNCIA VISUAL • La mirada exerceix control.
• Les persones estableixen més contacte visual quan volen ser persuasives o congraciar-se.
• Una mirada ferma també pot expressar desaprovació, dominància o amenaça. Pot interrompre algú quan parla o provocar la fugida.
• Quan una persona retira la mirada, primer acostuma a ser un signe de submissió mentre que qui la manté es vist com a dominant.
En síntesi: Atribuïm els estats i les intencions de les persones en funció de la reacció que tenim amb els altres i de la intensitat i de la freqüència del contacte visual.
3) El llenguatge corporal • Emocions positives VS emocions negatives.
• La postura corporal canvia en funció dels estats d’ànim i de les emocions que estem experimentant.
• El llenguatge corporal: Senyals proporcionades per la posició, postura, part i moviments dels altres o de les seves parts del cos.
• Cinèsica (Pseudo-ciència): Llingüistica de les expressions corporals.
• Ajudar a revelar els estats emocionals dels altres.
• Moviments com tocars-se, fregar-se, rascar-se, suggereixen senyals de nerviosisme.
• Patrons de moviments que impliquen tot el cos com la manera de caminar, o la gestualitat en una discussió també són molt informatius i indiquen els estats emocionals o inclús trets psicològics.
Estudi de Lynn i Mynier (1993) Van demanar a cambrers d’un restaurant que prenguessin nota drets i els altres una mica inclinats. Qui va rebre més propina?? — Els que es van inclinar una mica.
Símbols: - Gestos que substitueixen el llenguatge oral.
- Alguns són universals i altres específics de cada cultura.
- La mateixa cosa pot ser referida per diferents símbols en cultures diferents (jo occidental VS jo oriental) - El mateix símbol pot tenir diferents significats en altres cultures.
4) El contacte Suposem que durant una conversa amb una persona, aquesta ens toca lleugerament. Com reaccionaríem? Quina informació ens transmet aquesta conducta? Depèn… Existeixen diferents tipus de contacte (breu, persistent, explícit, etc.) en diferents parts del cos.
El significat del contacte depèn del tipus de contacte, del context, de qui toca a qui i de la relació que hi ha entre els que intervenen.
En funció d’aquests factors el contacte pot significar estima, interès sexual, dominància, atenció, agressió, etc.
Quan el contacte és acceptat per l’altra persona, sempre comporta reaccions positives en la relació.
Hi ha 7 tipus / categories de contactes: • Afecte positiu: per comunicar apreci, afecte, tranquil·litat, cura física i emocional o interès sexual.
• Festiu: per comunicar humor i alegria.
• De control: per cridar l’atenció o induir a la conformitat.
• Ritualista: per satisfer requeriments ritualitzats.
• Relacionat amb tasques: per complir amb feines/tasques.
• Afecte negatiu: allunyar la ma d’algú que molesta.
• Agressiu: cops i agressions.
Experiment investigació: Grusco i Wetzel (1982) Van dir a cambreres de dos restaurants 3 maneres diferents d’interactuar amb els clients: 1) No tocar als clients 2) Tocar suaument la seva mà 3) Tocar l’espatlla durant una estona una mica més llarga La variable dependent era la quantitat de propina.
Resultat: Un contacte suau a la mà així com un contacte perllongat a l’espatlla varen augmentar significativament la propina que deixaven els clients.
(Com que va ser al 1982, era un país masclista (EEUU) i qui pagava era l’home, per tant com l’experiment es va fer amb cambreres i possiblement van donar més propina per l’atracció sexual) Experiment Helsin (1978) Plaer comunicat per homes i dones al ser tocats en diferents parts del cos per estranys o amics íntims del mateix sexe o diferent.
• Per homes i dones ser tocat per algú del mateix sexe es relativament desagradable.
• Ser tocat per un amic íntim de l’altre sexe és relativament agradable.
• Homes i dones difereixen en el grau de plaer experimentat en ser tocar per un desconegut del sexe oposat.
5) La distància interpersonal • Proxèmia: Estudi de la distància interpersonal.
• Quant més aprop estan dues persones entre elles, major és el número de signes no verbals que es poden detectar. Millora la comunicació no verbal.
• La distància interpersonal pot utilitzar-se per regular la privacitat i la intimitat: a més distància, més privacitat sentim.
ZONA DISTÀNCIA DESCRIPCIÓ Distància íntima Fins a 0’5 m Pot implicar el contacte físic. Les senyals són la mirada, el so, l’olor, la temperatura corporal, el ritme de la respiració.
Distancia personal 0’5 - 1’25 m Àrea de transició entre el contacte íntim i el comportament social. És la zona d’interacció amb amic i coneguts. El tacte és possible però les altres senyals es redueixen.
Distància social 1,25 - 4 m Distància per les interaccions causals per persones que no coneixem bé o interaccions comercials. L’espai i els mobles entren en joc.
Distància pública 4-8m Distància per les interaccions amb públic nombrós.
Protecció de l’espai personal • La distància interpersonal, signe d’intimitat.
• Ens desconcerta quan estem a una distància inapropiada d’algú.
• L’espai personal reflexa la importància que atorguen les persones a la distància que les separa.
• Ens sentim malament quan algú envaeix el nostre espai personal.
• Middlemist, Knowles i Mutter (1976) IMPRESSIONS Formació i maneig d’impressions • • • • Convicció general de que les primeres impressions són molt importants.
Que determinaran el curs de la relació.
Que són força resistents al canvi.
Però, són certes aquestes creences? • Diferents perspectives d’estudi: • Al començament es va centrar en la qüestió sobre com reunim o combinem informació tan dispersa de les persones (totes les característiques que tenen) en impressions unificades.
• Els primers estudis diuen que reunim aquesta informació fent una mitja ponderada (La mitja ponderada (on hi ha coses que ponderen més que d’altres) en la que cada persona és valorada en funció de la seva importància.
• La investigació es centra en identificar els factors que influeixen en la importància de la informació: - La font de informació (Si abans de conèixer a algú confiem molt, i algú ens diu que serà de X manera, l’anirem a conèixer condicionats per una informació prèvia en la qual confiem.) - Informació positiva VS negativa (Prestem més atenció a la informació negativa que a la positiva, per una raó de supervivència, ja que fixar-nos en els errors i defectes dels altres és una forma de protegir-nos / També és una manera de pujar la nostra autoestima, ja que si veiem les coses dolentes dels altres, podem pensar que som millors.) - Informació inusual o extrema (Allò que surt de la norma i que no t’esperes.
Això indica com és la persona. / Ex: Anar a prendre una copa a un lloc molt elegant i que vingui vestida gòtica - Això és una informació inusual o extrema (Independentment si es positiva o negativa). Aquesta primera impressió condiciona la resta de la impressió de la persona).
- La informació rebuda en primer lloc té més pes.
• Els estudis actuals es basen en la comprensió de la formació d’impressions posant el centre d’atenció en les formes en que codifiquem, emmagatzemem, recuperem i integram la informació.
• La formació d’impressions impliquen: - Exemplars de conductes: Exemples concrets d’accions o coses que han fet les persones (conductes) que es corresponen en un determinat tret psicològic.
- Abstraccions: Trets més generals, resums d’exemplar de conducta, extrets d’observacions repetides de la conducta dels altres.
(Ex: Una noia fa una exposició sobre un tema innovador, important, ha guanyat un premi ens sembla una noia intel·ligent. Però quan baixa de fer l’exposició només parla d’ella, critica als altres i no ens deixa parlar, llavors pensarem que es una desconsiderada.) • Sembla que la naturalesa de les impressions podria canviar a mesura que anem adquirint una major experiència amb les persones.
• Al principi una impressió consisteix en exemplars conductuals, però més tard, quan augmenta la nostra experiència amb la persona, les nostres impressions consisteixen en abstraccions o resums mentals de les seves conductes en moltes ocasions. (Depèn molt de com sigui la persona, depenent de els gustos que té cadascú. / Ex: a mi em pot semblar malament que algú begui y condueixi, però potser a algú li sembla guay).
El maneig d’impressions • Esforços per causar una bona impressió en els altres, també es coneix com autopresentació.
• Tècniques bàsiques: • Auto-promoció: esforços per millorar la nostra aparença (vestimenta, cura personal, conducta no verbal) • Promoció dels altres: esforços per fer sentir bé a la persona que es troba amb nosaltres (adulació, estar d’acord amb els seus punts de vista, mostrar interès, fer petits favors, demanar consell i feedback, expressar gratificació a nivell verbal i no verbal). — (Errors: Si algú t’explica un problema, NO expliquis un problema teu, NO passar del que t’està dient, tindre una escolta activa, NO donis exemples personals del teu passat (Estas tornant a centrar la conversació en tu mateix), NO donar consell si no te’l demanen.) ATRIBUCIONS Teories de l’atribució Buscar explicacions del nostre comportament i del comportament dels altres.
Atribució i coneixement social • • • • Busquem, construïm i trobem explicacions a les nostres experiències i a la dels altres.
Intentem comprendre el món - funció adaptativa. Si no.. Incomoditat.
Necessitem comprendre la gent, les seves conductes. Construïm explicacions causals.
Això ens permet fer prediccions i influir en Definició atribiució: Procés a través del qual busquem identificar les causes de la nostra conducta (autoatribució) o les causes de les conductes dels altres (heteroatribució).
1) Teoria de Heider (1958): • Es una teoria que va influir en totes les altres teories del comportament dels altres.
• Va fer que els psicòlegs prestessin atenció a la psicologia ingènua (quotidiana o de sentit comú) — totes aquestes teories que fem sobre el comportament dels altres. — Són importants perquè influeixen en el nostre comportament.
• Aquestes idees les basa en tres principis: 1) Busquem es causes en les conductes dels altres (Com jo se que el que faig té una raó, busco la causa en el comportament dels altres).
2) Busquem propietats estables. Més sensació de control. (Tenim una certa tendència a prestar certa atenció a les característiques estables (personalitat) de les persones, per buscar les causes del comportament).
3) Distingim entre factors personals (atribució dosposicional o interna) i factors externs (atribució situacional). — Distingim entre causes internes (factors personals o disposicionals) i causes externes. (factors ambientals o situacionals) [Ex: Alex no ha estudiat (causa interna) — No ha aprovat perquè el profe li té mania (causa externa heteroatribució)].
2) Teoria de la inferència de correspondència de Jones i Davis • Teoria de la heteroatribució: Permet explicar com arribem a la conclusió de que una conducta es per causes internes. Ens basem en 5 fonts d’informació: 1. Quan una acció es lliurement escollida. (Es perquè vol fer-la i la responsabilitat es seva). Ens indiquen mes de la disposició interna d’una persona que no aquelles que han estat fetes per obligació o limitacions. [Ex: Anar al metro i deixar el lloc a un home gran, per voluntat pròpia diu més de la nostra personalitat que no que ens ho demani] 2. Efecte no comú: Efectes produïts per una causa particular que no podrien produir-se per una altra causa aparent. [Ex: Noia es casa amb noi guapo, llest, que l’estima i té diners. — Es pot casar per totes les causes. En canvi, si el noi es lleig, no llest, no l’estima però té diners, L’EFECTE NO COMÚ són els diners, que s’assembla a les alters raons per estar amb ell.) 3. Les accions no desitjables socialment, ens faciliten fer atribució interna. Les conductes que no s’adapten a la llei diuen molt de aquella persona i fem atribucions internes, ja que sabem que ho fa perquè ell vol. [Ex: fumar al metro] 4. Accions amb repercussió directa o indirecta sobre nosaltres, és mes fàcil fer una atribució interna. (És més de retruc, alguna persona fa alguna cosa que repercuteix sobre nosaltres però no era la intenció) [Ex: Ens donen malament el canvi; pot ser un error o ho pot haver fet a propòsit] 5. Accions intencionades per afectar-nos. (És explicita sobre nosaltres — tendim a pensar degut a una atribució interna). — Quan algú de manera intencionada fa una acció que repercuteix sobre nosaltres. [Ex: Caixera borde i mal educada.] 3) Model de covariació de Kelley Descriure com arribem a pensar que una conducta es produïda per causes internes o externes.
• Avaluem tres tipus d’informació: 1. Consistència: La persona, com reacciona al llarg del temps davant del mateix estímul? [Ex: Marta va a veure a un humorista. La consistència es com l’actor (Marta) reacciona davant de l’estimul (l’humorista) en altres situacions/ocasions.
Consistència ALTA: Sempre reacciona de la mateixa manera // Consistència BAIXA: No reacciona sempre de la mateixa manera davant del mateix estímul] Persona — Mateix estímul.
2. Distintivitat: Com reacciona la persona davant de estímuls semblants? [Com reacciona la Marta davant d’altres humoristes. ALTA distintivitat: Només riu amb aquest humorista. // BAIXA: La Marta riu amb tot.] Persona—Estímuls diferents 3. Consens: Com reaccionen els altres davant del mateix estímul? [Com reaccionen els altres davant del humorista. ALT consens: Riuen tots. BAIX consens: Només riu la Marta.] • Després atribuïm les causes a disposicions internes o factors ambientals. [La riallada és per una causa interna o externes] Quan la consistència es baixa, és més atzarment, i no es pot fer res, s’han de buscar causes més estables.
Consistència Distintivitat Consens Atribució BAIXA —> —> Descartem la causa ALTA (Ella riu) ALTA (Amb tots) ALTA (Tots riuen) Externa (la causa externa) ALTA (Ella riu) BAIXA (Amb tots) BAIXA (Ningú més riu) Interna (és culpa d’ella) APLICACIONS DE LA TEORIA DE L’ATRIBUCIÓ.
Diferencies individuals i estils atributius.
• • • • Diferències en la percepció del grau de control sobre les recompenses i els càstigs.
Estil atributiu: predisposició d’una persona a fer un cert tipus d’atribució de la conducta.
Internalistes: les coses que passen, passen perquè ells fan que passin. Ells tenen el control Externalistes: Senten que tenen poc control sobre les coses que els hi passen. No depenen d’ells si no de terceres persones, etc.
Relacions interpersonals • Les atribucions tenen un paper molt important en les relacions interpersonals, per explicar, justificar o excusar conductes.
• Tres fases: 1) Formació: En la fase de formació de la relació, necessitem conèixer al altre.
2) Manteniment: La necessitat de fer atribucions disminueix, ja coneixem a la persona i sabem perquè fa les coses.
3) Dissolució: Quan la relació es comença a trencar, tornem a necessitar fer atribucions i tornar a tenir una comprensió de la relació i saber que està passant.
• Conflicte atributiu: la parella fa interpretacions causals divergents d’un fet concret. — Pensen totalment diferent del perquè d’una cosa que ha succeït. Es dona quan les parelles fan interpretacions causals divergents sobre una conducta i discrepen respecte quina atribució fer. [Ex: Parella sentimental: passo de tu perquè em crides, però l’altre el crida perquè passa d’ella.] • Es relaciona amb la insatisfacció de la relació.
• Estudis amb matrimonis: Matrimonis feliços va Matrimonis infeliços.
- Matrimonis feliços fan una heteroatribució interna i estable del bon comportament de la parella, però el mal comportament de la parella l’atribueixen a atribucions externes. [Ex: Fan una cosa bé (Perquè sempre ho fa bé, se li donen bé aquestes coses — atribució del bon comportament amb coses internes)] Però les coses dolentes les atribueixen a coses externes, que no són culpa seva.
- Matrimonis infeliços Les coses negatives ho atribueixen a causes internes [Ex: El que passa dolent és per culpa seva] i quan fan les coses ben fetes és perquè ho atribueixen amb causes externes [Ha sigut perquè ha tingut sort o perquè li han ajudat] BIAIXOS D’ATRIBUCIÓ (“Sesgo” o biaix és l’explicació de la diferencia entre els resultats que esperava trobar-me i els que m’he trobat.) • Els biaixos i els errors d’atribució han provocat un canvi de perspectiva: ja no es considera la gent com a psicòlegs ingenus si no com mesquins cognitius o tàctics motivats.
• Mesquinesa cognitiva: fem servir cognicions menys complexes complexes i exigents. Un estil cognitiu (manera de processar la informació) que fa referencia a que les persones fem servir aquelles cognicions/ processos cognitius que són més fàcils de fer, més ràpids i que ens produeixen una resposta adaptativa.
• Tàctic motivat: escollim les estratègies cognitives en funció dels objectius, motius i necessitats personals.
• Estratègies heurístiques: dreceres que fem servir per interpretar la realitat. [Necessito pocs recursos per interpretar una cosa, ex: biaixos, estereotips, prejudicis, interpretació de la informació social d’una manera rapida i efectiva, encara que no sigui certa].
Biaix de correspondència i error fonamental d’atribució.
• Biaix/error de correspondència: Atribuir el comportament dels altres a causes internes. (no hi ha evidencies) • Error fonamental: Fer d’heteroatribuir causes internes tot i haver-hi causes externes clares. Hi ha evidencies però encara així atribuïm a les causes internes. (L’error fonamental és l’extrem de l’error de correspondència).
• Biaix de resultats: creure que una persona que es comporta de determinada manera, buscava totes les conseqüències de les seves conductes. Ho feia sabent els resultats que obtindria. [Ex: Creure que la culpa de una violació a una dona, és seva, per anar sola i massa curta pel carrer, com si ella s’ho hagués buscat.] • L’essencialisme: tendència a creure que una persona es comporta d’una manera per les seves pròpies característiques immutables innates, o per les del grup al qual pertany la persona.
(Racisme extrem) - Pensar que per ser d’un color de pell treballaràs més o menys, robaran més o menys.
Efecte actor observador.
• Tu et caus, a mi m’empenyen.
• Extensió de l’error fonamental.
• El fet de fer atribucions internes de la conducta dels altres, però fer atribucions a conductes externes de la meva.
Biaixos d’autobenefici.
• Millorar la nostra autoestima a través de les atribucions. Biaixos destinats a protegir i millorar el nostre concepte i autoestima.
• “He aprovat perquè sóc intel·ligent - he suspès perquè em tenen mania”.
• Tendència a atribuir els nostres èxits a raons internes (automillorament) i atribuir els fracassos a causes externes (autoprotecció).
• Biaix d’autobenefici (automillorament) - èxits - Autoatribucions internes - Heteroatribucions externes (Que els altres tinguin beneficis deguts a causes externes ens automillora, ja que ens sentim millor) • Efecte actor-observador -fracassos Biaix d’autobenefici: - Autoatribucions externes - Heteroatribucions internes EFECTE DEL FALS CONSENS (LLEGIR CAPÍTOL 15 HOGG I VAUGHAN) & TEMA 3 ATRIBUCIONS, MIRAR PERQUÈ HO FEM - EXÀMEN.
Error “últim” d’atribució.
• Grups — Èxits i fracassos.
• ÈXITS - Endogrup (el nostre grup): Autoatribucions internes.
- Exogrup (l’altre grup): Heteroatribucions externes.
• FRACASSOS - Endogrup: Autoatribucions externes - Exogrup: Heteroatribucions internes.
...