Tema 1. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Constitucional II
Año del apunte 2015
Páginas 17
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 3

Vista previa del texto

DRET CONSTITUCIONAL EL QUE NO ENS HAGI EXPLICAT ELL (2N TRIM) NO HO HEM DE FER. EX. DRETS I LLIBERTATS FONAMENTALS NO.
Tema 5 autonomia política de les comunitats autònomes→ 32, 33, 34 Tema 6→ 29, 30 i 31 Tema 7 institucions de la unió europea→ lliçó del volum 1 TEMA 1. SISTEMA PARLAMENTARI (lliçons 21-28) 4.1. VISIÓ GENERAL DE LA CONSTITUCIÓ: Article 1.3 de la CE “la forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentària (...)”.
Què és una monarquia parlamentària?  Hi ha un parlament, però amb això no n’hi ha prou, també a les monarquies absolutes podia haverhi parlament. Aquest parlament té un poder legislatiu.
 Implica que hi ha un monarca, no es tracta d’una república. El més important de tot: el rei no té poder, no té potestas. El rei ha perdut el poder que havia tingut anteriorment, totalment en la monarquia absoluta, però el va anar perdent, durant la monarquia constitucional, el qual ha estat repartit en una sèrie d’òrgans. Passa a ser una figura bàsicament simbòlica.
 Si es tracta d’una monarquia parlamentària estem davant d’una democràcia parlamentària i no presidencialista.
o Democràcia presidencialista (Estats Units): el ciutadà té dos vots, hi ha un moment determinat en què es convocat a les eleccions presidencials, en les quals es decideix qui serà el president de l’estat, a part, hi ha unes altres eleccions que són per elegir els membres del congrés i del senat. Una vegada es té un president, per continuar en el càrrec no li cal el recolzament de les dues cambres: senat i congrés. Ara mateix, als Estats Units Obama és president, que és demòcrata, i el senat està format per polítics republicans. Evidentment, però, caldrà que es posin d’acord el congrés i el president per aprovar les lleis, ja que el president té dret a veto per les lleis del congrés i el congrés necessita l’aprovació del president per realitzar lleis. Per tant, les lleis que es facin seran consensuades.
o Democràcia parlamentària (Regne Unit): el ciutadà té un únic vot, el que escull el partit polític que vol que el representi al parlament. Una vegada surt el nou parlament, que deriva de les eleccions, és aquest, en funció de quina sigui la majoria del parlament, el que decidirà qui serà el president. Per tant, perquè el president continuï en el seu càrrec necessita el 1 recolzament del parlament, ha de gaudir de la majoria parlamentària. Si en un moment hi hagués una majoria parlamentària que anés en contra del president, aquest hauria de cessar o bé aquest hauria de convocar eleccions anticipades. Per tant, tant el president com el partit han de ser del mateix partit polític. Per tant, en l’article 1.3 de la CE, quan es diu que hi ha una monarquia parlamentària també es fa referència a que hi ha democràcia parlamentària.
Monarquia absoluta→ Monarquia constitucional o limitada → Monarquia parlamentària EL PODER: El poder s’exercita en nivells diversos i per tant, les decisions es realitzaran a tres nivells diferents:  Estat: està format per (hi ha més òrgans però aquests són els més importants): o Les corts generals , que alhora té dues cambres: cambra baixa o congrés dels diputats i cambra alta o senat. De les dues cambres, només el congrés es rellevant en la designació del president del govern. Segons el color polític del congrés es tindrà un president o un altre. I el mateix passa per la continuïtat del president del govern, que ha de seguir tenint el recolzament del congrés.
o El govern, integrat pel president del govern i els ministres, que s’encarrega de dirigir la política exterior de l’estat i que té al seu servei l’administració.
o El tribunal constitucional.
o La resta de tribunals ordinaris, que tenen una jerarquia concreta (primera instància → apel·lació → tribunal suprem).
 Comunitats autònomes: o El territori estatal està delimitat per comunitats autònomes i cada una d’aquestes té el seu parlament (Ex. Parlament de Catalunya), que és unicameral, només té una càmera.
o També hi ha un president del govern i al seu servei una administració pública autonòmica.
o També es tracta d’una democràcia parlamentària, per tant, el que decideix qui serà el president d’aquella comunitat serà el parlament i per tant, continuarà sent president sempre i quan no es realitzi una moció de censura per part del parlament.
o No hi ha tribunals de justícia propis de les comunitats autònomes: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pertany a la organització de tribunals de l’estat, està a Catalunya però no és de la Generalitat de Catalunya. Per tant, s’ha descentralitzat el poder legislatiu i l’executiu, però no el judicial, no hi ha cap tribunal de Justícia que sigui propi d’una comunitat autònoma.
2  Entitats locals: d’entitats locals no hi ha ni parlament, ni president ni tribunals de justícia. És diferent, aquí hi ha el municipi com a exemple però també hi ha províncies, illes, comarques...
o Municipi:   Ple de l’ajuntament (parlament local) + alcalde + regidors...
La corona: La corona no forma part de l’estat, representa el tot, està per sobre de l’estat, les comunitats autònomes i les entitats locals. El president Rajoy és president estatal, en Mas és president de Catalunya... Però el rei és el representant simbòlic de la totalitat, de l’estat global.
* A vegades fem referència a l’aparell de govern quan parlem d’estat.
4.2. LA CORONA (TÍTOL II): ESTUDIAR AQUESTA PART DE LA CONSTITUCIÓ Des de moment en què entra en vigor la CE podem afirmar que totes les institucions de l’estat existeixen perquè així s’ha decidir democràticament (o bé han estat escollits per unes lleis posteriors). També la corona està especificada en la CE, el rei no té una legitimitat pròpia sinó que existeix perquè la constitució el preveu.
A l’article 56, 62 i 63 s’enumeren les funcions que corresponen al rei. La incongruència és la següent: hem dit que en una monarquia parlamentària el rei no té poder, però després a la Constitució veiem que pot convocar referèndums, convocar eleccions, declarar la guerra, declarar la pau... Com pot ser això? El parlament és qui realment ho fa i el rei formalment realitza l’acte. Com assegurem que el rei no faci això pel seu compte? La tècnica del referendament (castellà: refrendo, no referèndum), en l’article 56.3, diu: la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, els seus actes sempre seran subjectes de referendament, en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa. Els actes del rei, per ser vàlids, han d’estar referendats, ha d’haver-hi la conformitat o autorització d’un altre òrgan, que com diu l’article 64, és el president del govern, un ministre o en alguns casos el president del congrés.
Sense la signatura del referendatari l’acte del rei és invàlid. Per exemple: el rei vol cessar el ministre Wert i ho signa. No és vàlid ja que falta el referendament de president del govern Rajoy. Per molt que formalment el cessament és un acte del rei, la validesa d’aquest acte depèn de la conformitat d’un altre òrgan. Però formalment, l’acte és com si fos del rei, es diu que és el rei qui convoca eleccions, qui declara la pau... però en realitat ell no és qui pren la decisió.
Cap de les atribucions al rei que es realitzen en la Constitució donen poder al rei, cap d’aquestes reflecteix decisions materials que hagi pres aquest.
3 MATÈRIES OBJECTE DE POLÈMICA:  Proposta d’un president del govern: una de les coses que fa el rei és proposar algú president del govern, aquesta proposta, però, no la fa pel seu compte, ha d’anar referendada pel president del congrés, Rajoy actualment. Hi ha polèmica perquè hi ha gent que opina que és perillós que el rei esculli un president del govern per pròpia iniciativa, però en realitat hi ha el referendament.
 Promulgació de la sanció de les lleis (article 91): segons aquest article el rei pot sancionar una llei en els pròxims 15 dies respecte la seva aprovació. Quan parlem de sancionar una llei parlem de no vetarla, d’aprovar-la. En les monarquies parlamentàries, simbòlicament, el té el dret a veto. Però en realitat no pot no sancionar una llei.
Hi ha dos arguments o Argument 1 pel qual el rei ha d’estar obligat a sancionar totes les lleis: el rei no pot vetar una llei perquè ningú la referendaria. I si ningú la referenda no és vàlida.
o Argument 2: es tracta d’una monarquia parlamentària i el rei no té poder. Per tant no pot vetar cap llei, està obligat a sancionar-les.
o Argument 3: el rei per mantenir la seva existència en el sistema, perquè la corona sobrevisqui en el sistema democràtic, necessita ser neutral. Si perd la seva neutralitat política posa en perill la seva pròpia existència, si el rei comencés a vetar les lleis que no li semblen podríem veure per quin partit es decanta el rei, perdria la seva neutralitat i posaria en perill la seva existència.
 La successió del tro: a l’article 57.1 s’estableix com funcionarà. En igualtat de línia i grau té preferència l’home sobre la dona. Hi ha una incongruència entre l’article 14 (homes i dones són iguals) i l’article 57.1 que dona preferència a l’home.
 L’abdicació (art. 57.5): les abdicacions es resolen per llei orgànica.
o Primera interpretació: 4.3. LES CORTS GENERALS: (ESTUDIAR DEL LLIBRE, PERQUÈ AQUÍ LA TEORIA NO HI ÉS) Són el parlament que legisla a tota Espanya i està format per dues cambres: el congrés dels diputats i el senat.
 STATUS DELS DIPUTATS I SENADORS → parlamentaris Els parlamentaris gaudeixen d’una sèrie de drets que formen part del seu status com a diputats i senadors. Tant el reglament del congrés com el del senat, exigeixen per adquirir la condició plena de parlamentari, que jurin o prometin acatar la constitució.
4 Fa molts anys un parlamentari de Batasuna (partit que ara ja no existeix) va dir que no prometia acatar la constitució, aquest cas va anar al TC. Aquest tribunal en la sentència 101/83 va dir que és constitucional la obligació d’un parlamentari a acatar la constitució, encara que el seu programa polític xoqui amb la constitució, que no hi estigui d’acord. Amb un programa completament oposat a la constitució també l’ha d’acatar, ha de respectar les regles relatives a la reforma constitucional.
Tot és reformable, no hi ha límits en la reforma, el seu programa polític pot reformar la constitució, però abans d’intentar-ho s’ha de comprometre a respectar les regles del joc, la Constitució. Quan se li va tornar a demanar va respondre: sí por imperativo legal. I això va tornar a anar al TC, sentència 119/90. Va sorgir la polèmica de si això era permès o no, ja que aquesta segona part podia afectar la sinceritat amb la que ho deia el parlamentari. En el reglament es diu que el parlamentari ha d’acceptar acatar la constitució, però no diu exactament quines paraules ha de dir.
Argument en sentit contrari: no diu exactament el que ha de dir i no és vàlid.
Argument en sentit a favor: ell ho fa perquè l’obliga el reglament, és indiferent si ho vol fer per voluntat pròpia o perquè l’obliguen.
El TC va dir que era vàlid per l’argument següent: què passaria si durant la campanya electoral haguessin dit aquests futurs parlamentaris? Si som elegits, en el moment en què jurem acatar la constitució ho farem, però per imperatiu legal. Per tant, si ho fessin abans ja no caldria que ho diguessin a dins i això seria vàlid. Per tant, si el resultat és exactament el mateix, perquè no hem de permetre el segon cas i sí el primer? De totes maneres, hi ha certa tensió entre les dues sentències: si a la primera sentència s’ha fet una lectura procedimental, és a dir, jurar la constitució no vol dir estar d’acord amb ella, simplement s’ha de comprometre a respectar les regles de joc. Només se li exigeix al parlamentari que compleixi amb la constitució, però se li permet qualsevol cosa al seu programa polític, només se li exigeix que respecti la constitució per arribar a fer un canvi constitucional. Per tant, què li costa, després de tot el que se li permet, dir simplement: sí?  LES PRERROGATIVES: o Inviolabilitat: les prerrogatives més importants són les de l’article 71.1, diu que els parlamentaris gaudeixen d’inviolabilitat de per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions, això significa que per les seves opinions manifestades, la protecció de la que gaudeixen es tant forta que no hi pot haver cap conseqüència jurídica negativa, no hi pot haver cap tipus de responsabilitat jurídica de cap tipus que sorgeixi d’aquestes manifestacions. Per tant, no pot haver-hi responsabilitat penal, ni civil, ni laboral, ni 5 administrativa... Però només per les opinions manifestades. Com que això és una protecció molt forta, el TC va fer una lectura restrictiva de amb quin àmbit juga la inviolabilitat, de quines són les opinions que estan regulades per la inviolabilitat i es va dictar que seria només en les opinions manifestades en la seu parlamentària.
Ex. En seu parlamentària dic que el banquer X defrauda hisenda. Si això és fals i l’advocat posa una querella ni es tramitarà. Es posi el que es posi les manifestacions estaran protegides per inviolabilitat.
o Immunitat: durant el període deus seus mandats, els diputats i senadors gaudiran d’immunitat, la detenció es produirà només en cas d’haver comès un delicte flagrant (delicte la comissió del qual es percep pels sentits, no que es tenen proves de que s’ha comès sinó que s’està veient en el moment) per tant, si no hi ha delicte flagrant el diputat o senador no es pot detenir. Si es creu que hi ha proves de que el diputat o senador ha comès un delicte es pot començar un procés penal, simplement perquè pugui produir-se la inculpació, s’haurà d’obtenir la autorització de la cambra contrària, és a dir, si es tracta d’un senador el congrés haurà d’acceptar i viceversa. L’autorització, que és anomenada suplicatòria, serà demanada pel jutge que està tramitant el cas penal, és aquest el que haurà d’enviar al senat o al congrés la petició. Com que hi ha el risc de que això es converteixi en un privilegi, el TC va dir que ell podria controlar quines són les raons que es donen per no autoritzar la petició, es donen unes raons i si les que diu la cambra no són convincents el TC pot anular la decisió de la cambra de no autoritzar.
Per tant, la diferència entre la inviolabilitat i la immunitat és que en la primera no hi ha responsabilitat mai, en la segona només es regeix en la mesura que aquesta persona sigui parlamentària, quan deixi de ser-ho ja no tindrà aquest dret.
Resum: - Detenció → Delicte flagrant - Inculpació → Autorització parlamentària (NO CONFONDRE LES DUES PERQUÈ SUSPENDRÉ) La immensa majoria dels delictes que han comès els diputats i senadors no són flagrants (corrupció...) i per tant no se’ls pot detenir, només inculpar en cas que hi hagi l’aprovació de l’altra cambra.
o Fur especial (aforats): les causes dels parlamentaris només poden ser conegudes per la sala de lo penal del Tribunal Suprem, per tant, si hi ha un procés penal contra el parlamentari el coneixedor serà el Tribunal Suprem. Això passa d’aquesta manera és que no 6 només és per absoldre’ls més sinó també potser per condemnar-los més. El problema sorgeix quan el tribunal suprem, si condemna un diputat o senador, no es pot posar un recurs. Es pot posar un recurs al tribunal constitucional, però aquest es pronuncia amb temes molt específics, de dret constitucional, per tant, aquesta és una sortida molt insuficient. Per tant, hi ha molts diputats i senadors que diuen que això no és bo per ells, ja que no poden recórrer a cap altre tribunal.
 Funcions de les corts generals: o La primera gran funció de les corts generals es produir un govern. Per tant, s’encarrega de la investidura, el procediment que se segueix per designar algú com a parlamentari (article 99 CE: problema de que el rei es reuneix amb els representants i proposa algú, però recordem que aquesta proposta ha d’estar referendada). Per la investidura només importa el congrés, a l’hora de decidir a qui investir president del govern només intervé el congrés, el senat no opina.
o Hi ha un control que també exerceixen les corts generals, si aquest control pot arribar a fer caure el govern, llavors també només està en mans del congrés. Per tant, el senat, una altre vegada, no influeix. Les possibilitats de fer caure el president del govern: o Moció de censura (article 113 CE): mecanisme que inicia el congrés. Però no n’hi ha prou en voler fer caure el president (moció de censura destructiva), s’ha de escollir un substitut (moció de censura constructiva). Si es té majoria absoluta la moció no prospera.
o Qüestió de confiança (article 112 CE): el propi govern inicia aquest procediment, obliga al congrés a pronunciar-se sobre un programa d’actuació polític general. Si es vota a favor, d’alguna manera el govern queda reforçat. Si no s’està d’acord, si no hi ha una majoria simple a favor del govern, el govern cessa. Per tant, és un acte de pressió cap al govern. Si el govern presenta una qüestió de confiança i la perd el que es fa és investir a un nou president del govern, no convocar eleccions anticipades (molt important).
o Dissolució anticipada (article 115 CE): si el govern entén que no pot continuar en la situació en la que es troba perquè no hi ha recolzament en la seva acció política per part de la cambra, la gran arma que té el president del govern és dissoldre les cambres i fer eleccions anticipades. Això és típic del sistema parlamentari. Amb la qual cosa, a la pràctica en el sistema parlamentari hi ha una agonia molt forta entre qui governa i qui té la majoria en el parlament. En la democràcia presidencialista no 7 és necessari que hi hagi harmonia entre president i congrés. Però en la democràcia parlamentària sí.
 Funció legislativa: fer lleis (mirar del llibre). De les dues cambres el senat és com si no existís (art.
90), per aprovar una llei al final la única majoria que és important és la del congrés.
 Aprovar els pressupostos cada any, en virtut del qual s’autoritza al govern a fer una determinada despesa.
EL GOVERN EN EL SISTEMA DE SEPARACIÓ DE PODERS A ESPANYA:  Poder legislatiu: té la funció legislativa, té la potestat d’aprovar normes en rang de llei. Està pensat per expressar la voluntat popular i per dirigir la comunitat política, a través de la voluntat de dues cambres que aplicaran la voluntat popular.
 Poder judicial: aplica normes del poder legislatiu i l’executiu per resoldre conflictes entre particulars. També té una altra funció: el control de l’executiu i el legislatiu.
 Poder executiu: és el braç executor de poder legislatiu, aplica les lleis que s’han creat per el poder legislatiu. Ho farà a través de: o Aprovar normes amb rang reglamentari o Té al seu servei l’administració pública que portarà a la pràctica les normes creades per l’aparell administratiu, que portarà a la pràctica els reglaments.
Tot això servirà per desenvolupar la voluntat popular.
El poder que hauria de ser més important és el poder legislatiu, perquè està escollit pels ciutadans directament, els quals han escollit els membres de parlament. En canvi, el govern, no és escollit directament pels ciutadans.
De totes maneres, l’entramat de separació de poders ha canviat molt, el poder preeminent és clarament el poder executiu. El que succeeix avui dia és que el govern aprova normes en rang de llei, per tant, el que se suposa que ha de fer el poder legislatiu també ho fa el poder executiu.
En els pressupostos generals de l’estat són elaborats pel govern, no pel poder legislatiu. Per tant, en definitiva, la funció legislativa ja no correspon el cent per cent al poder legislatiu, el govern té molta influència. A més, és el govern el que ha agafat més importància en les relacions internacionals i això és molt important.
8 S’afegeix un altre element important en el nostre sistema: el sistema parlamentari. Normalment el que passa és que el govern i el parlament estan en la mateixa sintonia i per tant, cap dels dos es controla, ja que és evident que les decisions que prenguin els dos seran convenients pels dos. El control del parlament per part del govern és molt menor, això és un problema de sistema parlamentari, cosa que no passa tant amb el presidencialista. El president pot ser d’un partit i les cambres d’un altre.
Conclusió: en teoria l’executiu no hauria de tenir preeminència en el sistema, tot i que en el nostre país sí que en té.
ESTRUCTURA, COMPOSICIÓ, ESTATUS, ESTATUT DEL GOVERN ESPANYOL: El govern està format per: president, ministres i vicepresident/s. El vicepresident és una figura contingent, pot existir o no existir, en funció de si el president en vol nomenar un o no. Els altres dos sempre existiran.
Quan actuen de manera col·legiada actuen com a Consell de Ministres (=govern), parlem del president, vicepresidents i ministres junts.
EL PRESIDENT:  El president s’escull mitjançant unes eleccions parlamentàries i en funció dels escons que tingui podrà ser-ho o no. Procediment d’investidura (Art. 99 CE): cada partit proposa un candidat i el que té més vots és el president. A més, el rei també intervé, ell proposa la persona. Fa una negociació amb tots els grups parlamentaris per proposar quin té més opcions de sortir victoriós en la investidura. És l’únic acte discrecional que té. De totes maneres, ell podria dir que no ho vol fer, però llavors hauria perdut l’única activitat discrecional que té. El candidat proposat pel rei s’adreça a la cambra, fa un discurs polític en el qual es presenta i demana que li donin la confiança de fer el procediment d’investidura. La cambra li fa preguntes (debat d’investidura) i finalment, li dona la confiança a través d’una majoria absoluta en primera votació. Si no s’aconsegueix la majoria absoluta en 48 hores es fa una altra votació i per majoria simple guanya.
 Cessament de president: o Ell pot dimitir: dissolució de la cambra i eleccions.
o Moció de censura: si es presenta una moció de censura i prospera el president antic cau i automàticament queda investit el president que era el candidat a la moció de censura. Per tant, no són necessàries noves eleccions, no es dissolen les cambres i no es realitza el procediment d’investidura. El nou president governarà durant el temps que quedava a l’antic president.
9 o Qüestió de confiança: el propi president es sotmet a qüestió de confiança, si la perd el president cessa. No hi ha eleccions i sí procediment d’investidura.
ELS MINISTRES:  Escolliment: són escollits pel president (no pel rei, ja sabem que en realitat no ho fa ell perquè necessita el referendament) i són en un rang inferior als ministres. El president té funcions que no tenen els ministres (dissolució de les cambres, interposició del recurs d’inconstitucionalitat, nomenament dels ministres). Normalment, quan des de fora s’intenta descriure el president espanyol se li posa l’etiqueta de primer ministre, però hem de saber que no és així, ell no és un ministre simplement una mica més important que els altres, té una figura superior a ells sense ser ministre.
 El criteri que utilitza el president per escollir els ministres és escollit per ell, no tipificat.
El president del govern ha de ser membre de les cambres, ha de ser diputat o senador? No, normalment surt de qui encapçala la llista més votada a les eleccions parlamentàries. També hi ha la possibilitat de que es proposi un candidat però que no hagi de participar en cap llista. Els ministres tampoc han de ser diputats o senadors obligatòriament.
En canvi, el president de la Generalitat de Catalunya sí que ho ha de ser, això ho obliga l’estatut de Catalunya.
L’estatut l’hem d’estudiar del manual.
EINES TRADICIONALS DE PODER PER EXERCIR LA SEVA FUNCIÓ EXECUTIVA: Aquesta és la zona del dret administratiu. Les dues principals funcions que té són:  Potestat reglamentària: és la capacitat de dictar normes en rang reglamentari i això no té res a veure amb el procediment legislatiu, no són normes equivalents a les lleis, estan per sota. Per tant, són normes que en la piràmide estan en l’escalafó més baix, estan subordinades jeràrquicament a les normes constitucionals i a les normes en rang de llei. Per tant, serveixen per desenvolupar les normes en rang de llei, aquestes per tant, perfilen els detalls, els procediments... qüestions que permetran la posada en pràctica de les normes en rang de llei. Però òbviament, les han de 10 respectar, ja que estan subordinades a aquestes1. Quan tenim una norma amb rang de llei aquesta només pot ser contrària a la constitució. El que control això és el Tribunal Constitucional i els Tribunals Ordinaris, que ho poden fer a través de la qüestió de constitucionalitat, quan un jutge ordinari té dubtes sobre la constitucionalitat d’una llei ha d’esgotar totes les interpretacions possibles sobre la llei, una vegada hagi esgotat totes les interpretacions al·legarà la inconstitucionalitat de la llei. Quan un jutge veu que hi ha una contradicció entre la CE i la llei, ha d’aplicar la llei conforme la C i si segueix tenint dubtes parar el procés i preguntar al TC. Al inaplicar un cas concret, no s’anul·la la llei, es planteja una qüestió d’il·legalitat interna. En cas que es tracti d’una qüestió d’il·legalitat interna i en que es tracti d’una norma estatal es planteja al Tribunal Suprem i en cas que es tracti d’una norma reglamentària es planteja al TSJ de la comunitat autònoma. Aquest òrgan decidirà si l’anul·la o no.
Perquè s’ha de plantejar a aquests tribunals i no al TC? El TC va néixer en el sistema per controlar les lleis, no els reglaments. Les normes amb rang reglamentari són normes de segon nivell, a baix de tot de l’escalafó, aprovades per un poder legislatiu que no té tanta legitimitat democràtica, i per tant, tenen menys legitimitat. El poder que hi havia aquí era deixar en mans dels tribunals ordinaris, que són uns buròcrates, les lleis que havien estat escollides per persones escollides pel poble. Com que el govern està per sota de tot això, i el govern fa els reglaments, ja podien estar controlats per els tribunals ordinari. Només hi ha una excepció en la qual els reglaments poden ser impugnats al TC, però només en cas de conflicte de competència, conflictes de competència entre estat i generalitat per exemple. Aquest és l’únic cas, en el qual el TC té competència per controlar una norma amb rang reglamentari. Hi ha dos tipus de control del rang reglamentari: o Control directe: en un termini de dos mesos, qualsevol ciutadà pot impugnar per anular aquella norma a l'òrgan reglamentari (TS o TSJ).
o Control indirecte: un cap s’ha produït un acte per aquest reglament que afecti al ciutadà, es demanda l’anulabilitat i l’acte adminsitratiu corresponent. En aquest cas, el jutge l’implicarà en el cas concret.
Com a ciutadà s’està més protegit per una norma reglamentària que per una llei, ja que una norma en rang de llei és molt difícil atacar-la. I la segona en canvi, simplement es presenta als tribunals corresponents i es demana la seva inaplicació.
 Direcció de l’administració pública: es una estructura que permet l’aplicació de les ordres del govern. Es materialitza mitjançant (cada vegada els òrgans tenen més autonomia): 1 Pot existir un reglament sense que es desenvolupi una llei? No. Per tant, el que diu la llei és: permeto que se’m desenvolupi amb un reglament. De totes maneres, existeixen reglaments a la pràctica, que no a la teoria, que no estan lligats a cap llei, cosa que és una contradicció. Això s’estudiarà més endavant a dret administratiu.
11 o Ministeris: divisió de l’AP en funció de les matèries, cadascuna està a les ordres d’un conseller, que alhora està subjecte al govern. Ex. Ministeri d’economia, ministeri d’educació...
o Administració instrumental: són una sèrie d’entitats al servei del departament ministerial que proporcionen serveis. Ex. Mecanismes autònoms, sistema de l’atur, sistema de parcs naturals, entitats públiques empresarials, ADIF (gestor ferroviari), AN, societats mercantils públiques... Tot això no són departaments ministerials, són empreses públiques, com per exemple ADIF, que s’encarrega dels ferrocarrils. Algunes es van privatitzar, com per exemple correus i AN en gran part. També hi ha els consorcis, les fundacions com per exemple la marató de tv3, radiotelevisió espanyola, TV3, que són entitats públiques empresarials. Tots aquests organismes tenen una certa autonomia, són organismes que depenen de la direcció de l’administració pública però que tenen certa autonomia de funcionament.
o Aministracions independents i organismes reguladors: un organisme regulador és aquell que s’encarrega de controlar un sector econòmic estratègic determinat com per exemple el Banc d’Espanya. Aquest no és ni un departament instrumental ni un ministeri, és un organisme independent que es dedica a regular el sector financer bancari, ningú li pot donar ordres respecte la manera de funcionar. Un altre organisme regulador és el Tribunal de Comptes i Comisión Nacional del Mercado de los Valores, que es dedica a controlar el mercat de valors, tant primari com secundari. En aquests organismes el govern tampoc s’implica. Un altre molt important és la Comisión Nacional del Mercado y la Competencia, que regula el sistema de mòbils, el sector de les telecomunicacions i l’energia.
TEMA 6. PODER JUDICIAL I TRIBUNAL CONSTITUCIONAL PODER JUDICIAL.
PODER JUDICIAL. El poder judicial és un dels tres poders de l’estat (també hi ha el legislatiu i l’executiu), és l’encarregat de l’administració de la justícia (és a dir, la resolució dels litigis que sorgeixen entre dues parts amb l’aplicació de normes jurídiques, que poden ser en rang de llei, en rang de constitució, en rang de reglaments...) també soluciona litigis entre els ciutadans i l’estat (litigis contenciós-administratius).
Podríem confondre’ns amb el poder executiu ja que aquest també aplica normes jurídiques, però hi ha una diferència: l’executiu el que fa és desenvolupar les normes en general i les executa també amb voluntat general. En canvi en el cas del poder judicial es van aplicant les normes en els conflictes, s’executen les normes en els casos concrets. Per tant, el judicial actua quan ja han actuat primer el poder legislatiu i després l’executiu, el que aplica la norma de manera general.
12 A més, també s’encarrega de vigilar que l’executiu hagi executat bé les normes del poder legislatiu.
Per tant, té bàsicament dues funcions: - Resolució dels conflictes entre ciutadans. Ex. El legislatiu aprova la llei d’arrendaments urbans, la qual regula la gestió entre arrendataris i llogaters, l’executiu regula coses sobre aquesta norma però en un cas concret hi ha un problema de com exactament s’ha d’actualitzar la renda al llarg de l’any: si amb l’IPC o amb un altre criteri. Llavors intervé el poder judicial.
- Funció de control: tenim un conflicte entre un particular i el poder executiu i el poder legislatiu. Anem en contra d’aquests dos poders, contra l’administració, no contra cap altre particular. Els que s’encarreguen de solucionar els litigis entre poder executiu i són els jutges del contenciós-administratiu.
Si anem contra el poder legislatiu ho fem a través d’un control judicial difús, el jutge que cregui que una norma és anticonstitucional a Espanya ho presentarà al TC, però no pot inaplicar-la. 2 El poder judicial està format per jutges i magistrats, organitzats per matèries, per ordres jurisdiccionals.
Aquests ordres són els següents: civil (aplicació de les normes de dret civil→ Codi Civil i normativa al voltant del Codi Civil; dret penal (part del dret que es dedica a un conjunt de normes jurídiques que sancionen determinades conductes tipificades com a delicte i assignant una sèrie de penes); contenciós administratiu (aplicació de dret administratiu), el social o laboral (s’aplica en les relacions entre empleat i treballador (aplicació de l’estatut dels treballadors) i el militar (no és gaire comú perquè és un dret molt específic, té les seves pròpies normes jurídiques).
Dintre de cada ordre jurisdiccional hi ha jutges i magistrats que s’organitzen en instàncies (primera instància, segona instància i a vegades la tercera amb el recurs de cassació). Normalment els litigis van primer a jutjats unipersonals (on només hi ha un jutge): - Penal→ jutjat de primera instància i instrucció - Social→ jutjat de lo social - Contenciós Administratiu→ jutjat del contenciós administratiu 2 PODER LEGISLATIU. També és interessant tenir en compte què és el poder legislatiu, el que s’encarrega de la creació del dret mitjançant normes jurídiques, és el que té la voluntat política, el que decideix entre els cursos d’acció que realitzarà un estat.
Pren aquestes decisions amb legitimitat democràtica ja que és el poder que escollim nosaltres.
PODER EXECUTIU. També hi ha un tercer poder. Aquest s’encarrega de desenvolupar les normes que ha desenvolupat el poder legislatiu i les aplica a través de l’administració.
DIFERÈNCIA ENTRE JUTGES I MAGISTRATS: Els magistrats tenen escalafons superiors (s’aconsegueix per antiguitat, per mèrits...) en canvi els jutges són menys.
13 En el cas de la segona instància es tracta de magistrats no de jutges, i ja no són tribunals unipersonals sinó col·legiats.
- Audiències Provincials - Tribunals Superiors de Justícia de cada una de les comunitats autònomes - Tribunal Suprem Però, també a nivell de tot Espanya al costat del Tribunal superem hi ha l’Audiència Nacional, que es dedica a matèries molt concretes de gran abast (terrorisme, narcotràfic) que van directament allà i no passen abans per Tribunals Unipersonals. En primera instància ja van allà degut a que són temes molt complicats i molt sensibles (apareixen amb el tema d’ETA per tal que no fossin jutjats per un sol jutge del País Basc que podria estar molt pressionat per col·lectius d’allà).
MOLT IMPORTANT! No podem incloure el Tribunal Constitucional en el Poder Judicial perquè no forma part del Poder Judicial, és una altra cosa. No pertany a cap poder, és un òrgan amb unes funcions concretes, úniques i exclusives que no pot veure’s influït per cap dels altres poders.
CARACTERÍSTIQUES DEL PODER JUDICIAL 3  COM S’ACCEDEIX AL PODER JUDICIAL. S’accedeix amb un concurs-oposició, que consisteix en un examen a on es pregunta tot el dret, de totes les branques del dret que primer és un test i després un examen oral. No hi ha cap element de legitimitat democràtica en el jutge, ningú l’escull, és una oposició basada en el coneixement i el mèrit teòric del dret. Hi ha una altra manera d’entrar, que és per juristes de reconegut prestigi que tenen una experiència de més de 10 anys.
El mode d’accés és un mode en què no hi ha cap interferència del poder legislatiu i executiu, per això l’accés permet desenvolupar la teva tasca amb la independència, una gran característica del poder judicial.
 LA FUNCIÓ JURISDICCIONAL ÉS UNITÀRIA. És única, no hi ha tribunals especials, només hi ha aquests tribunals per encarregar-se de les funcions jurisdiccionals. A més, és estatal, hi ha un únic poder estatal, no hi ha per exemple en el cas dels Estats Units un de superior de la federació.
3 DIFERÈNCIA ENTRE EL RECURS D’APEL·LACIÓ I RECURS DE CASSACIÓ: - Recurs d’apel·lació: quan en qualsevol tribunal en la primera instància volem presentar un recurs a l’òrgan superior presentem un recurs anomenat d’apel·lació per tal que aquella proba o fet sigui revisat. També podem dir que ens sembla que no estem d’acord amb la manera en què se’ns ha aplicat una norma jurídica interpretant-la d’una determinada manera.
- Recurs de cassació: en molts casos podrem anar en cassació al Tribunal Suprem però no podrem al·legar supòsits fàctics, només podem discutir al Suprem que els jutges de primera i segons instància s’han equivocat amb la norma. Només podrem discutir la interpretació i aplicació del dret. El motiu és que se suposa que els fets ja s’han revisat correctament en els altres tribunals.
14  ÉS UN PODER EXCLUSIU. Cap altre poder de l’estat pot exercir la funció jurisdiccional, el legislatiu i l’executiu no la poden exercir, només la poden exercir els jutges. Cap dels altres dos poders pot intervenir. I a la vegada també els jutges no poden fer res més, només poden exercir la funció jurisdiccional, no poden exercir altres poders.
 ÉS UN PODER TOTAL. S’apliquen les accions del poder judicial a tothom, ningú se’n pot escapar.
 S’EXERCEIX AQUEST PODER AMB RESPONSABILITAT. Els jutges responen per les seves decisions, el que passa és que és difícil articular aquesta responsabilitat.
 EL JUTGE EXERCEIX L’ACTIVITAT JURISDICCIONAL DE MANERA: Aquestes dues característiques es configuren com drets i llibertats fonamentals dels ciutadans, no dels jutges.
o INDEPENDENT. Aquest és l’element definitori per saber si es tracta d’un estat democràtic o d’una dictadura. En el cas que es tracti de que no hi ha independència es tractaria d’una dictadura. 4  INDEPENDÈNCIA INTERNA. No pot rebre cap influència de cap de les parts en el procés ni dels altres jutges o magistrats, ni tan sols si aquests són superiors a aquest. Ex. Un jutge de pau no pot rebre instruccions d’un jutge del Tribunal Suprem. Tampoc tenim la cultura de precedent.
 INDEPENDÈNCIA EXTERNA. Tampoc d’altres jutges ni d’altres poders (legislatiu i executiu).
o IMPARCIAL. El jutge és un tercer que no té interessos en el conflicte, no té cap tipus de personalitat amb les parts del litigi, no s’està jugant cap negoci, no és amic o enemic del demandat... I per tant, podrà prendre una decisió allunyada dels interessos en el cas. Els mecanismes de control d’aquesta característica són un estatut del jutge i magistrat especial que garanteix la independència, el jutge té una sèrie d’obligacions i característiques personals que el fan imparcial i també amb dos mecanismes que són l’abstenció i la recusació. 5 COM ES GARANTEIXEN AQUESTS ATRIBUTS.
El fet que aquestes característiques es realitzin costa de garantir, però es fa mitjançant un règim especial que busca la preservació de la seva integritat i independència (la dels jutges).
ESTATUT PERSONAL ESPECIAL DELS MAGISTRATS.
 INAMOBILITAT.
4 Fiscalia: la fiscalia no és poder, no són jutges. Però sí que està sotmesa a un principi de jerarquia que és la d’un fiscal General que està escollit pel govern. La independència és molt diferent entre un fiscal i un jutge.
5 Abstenció: el jutge decideix personalment que està implicat parcialment en el cas i per tnat, amb la seva ètica judicial s’aparta del cas de manera que un altre jutge s’encarregui.
Recusació: el ciutadà demana que el jutge no solucioni el litigi perquè està implicat d’alguna manera personal.
15 o DRETS DEL JUTGE. El jutge és inamovible del seu lloc, no el poden treure d’allà ni el poder legislatiu ni el poder executiu. A no ser que aquesta persona cometi realment causes determinades que siguin molt greus no poden moure aquest jutge. No el poden suspendre, no el poden traslladar...
o LIMITACIONS DEL JUTGE. A més, també hi ha una sèrie d’obligacions o prohibicions al jutge.
El fet de ser inamovibles i independents imposa una sèrie de limitacions que no té un ciutadà normal: el fet de garantir la independència fa que no pugui afiliar-se a un partit polític, a un sindicat, tenen un règim d’incompatibilitats (la funció és exclusiva, no poden fer gaire res més apart de donar classes a la universitat, fer algun seminari o xerrada...), no poden participar en negocis privats, no poden veure’s vinculats amb cap empresa, no es poden manifestar com a jutges, només com a ciutadans per una causa determinada, però com a col·lectiu de jutges no es poden manifestar al carrer. De totes maneres poden votar, però no poden participar en campanyes electorals. Tenen també limitada la seva llibertat d’expressió, no pot sortir un jutge que critiqui el govern, el president del govern, no pot expressar determinades coses dels seus casos a la premsa ni a persones alienes al cas. Té moltes limitacions.
GESTIÓ DE LES PETITES COSES: L’augment del sou, els ascensos i promocions, fer fora un jutge quan comet una acció no permesa... De tot això s’encarrega el Consell General del Poder Judicial, que s’encarregarà de tota la gestió administrativa que s’encarrega dels Jutges del Poder Judicial, que és l’òrgan de govern del Poder Judicial. No es vol deixar que totes aquestes coses corresponguin al poder legislatiu i l’executiu.
COMPOSICIÓ DEL CONSELL GENERAL DEL PODER JUDICIAL.
Aquest òrgan està composat per 20 vocals (12 jutges o magistrats de carrera + 8 juristes de reconegut prestigi, solen ser catedràtics d’universitat) + 1 que és el president (escollit per els vint vocals també es converteix en el president del Tribunal Suprem, podria ser tant un jutge com un magistrat de reconegut prestigi, tot i que sempre sol passar la primera cosa). El que escull aquests vint vocals són: 10 congrés i 10 el senat per majories de 3/5 parts. Per tant, un sol partit no pot escollir mai amb aquestes parts, a no ser que es faci un acord entre dos partits que siguin molt majoritaris (PP i PSOE). El que busca aquesta composició és que hi hagi una majoria de jutges i magistrats, que siguin els propis jutges els quals ALTRES FUNCIONS DEL CONSELL GENERAL DEL PODER JUDICIAL.
16  El Consell General també nombra 2 membres del Tribunal Constitucional.
 Efectua informes sobre el Fiscal General de l’Estat.
 Convoca les oposicions, ells gestionen tot l’accés a la carrera judicial.
 Determina tot l’ascens dins de la carrera judicial, de tots els tribunals i jutjats.
 Inspecciona i vigila els Tribunals, és a dir, que els jutges realment treballin. Al ser inamovibles alguns realment no s’esforcen per fer la seva feina. Si els jutges realment no treballen els imposa sancions, per tant, el consell té la potestat sancionadora dels jutges, no el poder executiu o el legislatiu.
CRÍTICA AL CONSELL GENERAL DEL PODER JUDICIAL.
Els partits polítics trien els jutges i els juristes de reconegut prestigi de manera que puguin preservar i introduir les seves idees polítiques dins del Consell. Agafen persones vulnerables i afins a les seves idees per tal de tenir controlat, d’alguna forma, el poder judicial.
És un òrgan molt criticat, hi ha hagut molts escàndols. Ex. Carlos Diva, l’anterior president del Consell, utilitzava els fons del Consell per interessos propis.
17 ...