Resum de política familiar (2013)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 2º curso
Asignatura Política social, família i migracions
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 05/11/2014
Descargas 42

Vista previa del texto

Política familiar.
Bloc 1: Context, debats i conceptes.
De polítiques familiars no se’n va començar a parlar fins a mitjan dels anys 90.
Canvis: - Incorporació de la dona al mercat de treball i accés a l’educació.
Feminisme (moviment important).
Guanya pes el sector dels serveis.
Control de la natalitat: baixa el nombre de fills, control de la dona quan es queda embarassada (preservatius, controls de natalitat...) Índex conjuntural de natalitat: Índex sintètic de fecunditat – primer indicador conjuntural de fecunditat – nombre mitjà de fills per dona.
Taxa de mortalitat infantil – nombre de nens que moren durant el primer any de vida. – desenvolupament humà.
Menys fills per dona: envelliment de la població, reducció de la població , declivi econòmic, migracions –efecte crida.
Dos tipus de societats: - Alta pressió demogràfica.
Baixa pressió demogràfica.
Dos transicions demogràfiques.
Parsons parla per primer cop del concepte del sustentador masculí.
SEGONA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA.
Individualització (concepte).
- - Primera transició demogràfica. Es passa a tenir un règim demogràfic d’alta pressió a un règim de baixa pressió. D’una natalitat alta i una mortalitat també alta a una baixa natalitat i baixa mortalitat.
Cohabitació: (nou fenomen de la segona transició): joves universitaris. Fet de viure en parella. (no obligatòriament estant casats.) Abans estava reservat a minories i durant la segona transició creix en gran mesura.
A partir dels anys 60 hi ha una expansió dels universitaris, portant això un augment de la cohabitació. (aspecte demogràfic). Neixen fills fora del matrimoni (pocs). Al segle XX es va imposar una mentalitat burgesa, i les classes obreres comencen a imitar-les.
A partir dels anys 60, els naixements fora del matrimoni augmenten.
Divorci: Abans era minoritari, les lleis eren molt dures, era molt complicat divorciar-se. Estava reservat en uns sectors de la població, les elits.
Divorci / Separació: Divorci: dissolució del matrimoni, no tenen res a veure l’un amb l’altre.
Separació: Es separen, però continuen casats, no viuen junts.
Durant la dictadura, l’església catòlica admetia la separació, però no el divorci. No es podien tornar a casar si es separaven. A la II República existia la llei del divorci.
Llei que desincentivava el divorci: primer s’havien de separar i després esperar per divorciar-se.
A la segona transició demogràfica: països anglosaxons, protestants, tenien dret a divorci.
A partir del 1968 a Califòrnia, on s’havien de justificar els divorcis, això ja no caldrà. Puja el divorci.
L’augment del divorci trenca els esquemes de la família tradicional, apareixen noves tipologies de família, canvien les pautes anteriorment establertes als països occidentals. Ja no estava reservat a les elits.
Quan les dones entren al mercat de treball i tenen uns ingressos, ja no depenen tant dels homes i poden optar al divorci.
Individualització  procés pel qual els individus poden ser totalment independents i autònoms (viables reproductivament). Alguns ho són i d’altres no. (primera modernitat) En la segona modernitat, en principi totes les persones estan protegides i són independents, a la primera modernitat només eren individualitzats, per així dir-ho, els homes.
Abans les societats eren constituïdes per famílies (primera modernitat), la família perd aquesta funció d’estructuració perquè a la segona modernitat les societats són constituïdes per individus.
Les famílies són arraconades com a institucions.
L’autonomia no només representa avantatges, sinó també inconvenients. Cal dir que trobem dos tipus d’autonomia, la d’ingressos i la de cura.
Hi ha avantatges i inconvenients de la individualització. Les empreses també es relacionen amb els treballadors de forma individuals (contractant treballadors individuals) enlloc de famílies.
Drets de ciutadania individuals (individualisme institucionalitzat). L’església catòlica està en contra.
Taxa d’ocupació no és el mateix que la taxa d’activitat (nombre de persones que treballen i voluntat i disponibilitat per treballar, respectivament).
Dèficit democràtic. El nostre sistema és incapaç de donar als ciutadans allò que volen.
Dedicació de les feines de la llar desigual pel que fa a gèneres. Alta en les dones i Baixa en les dones, tot i que varia en funció del país.
LECTURA 1.
Les polítiques que es fan no són relatives a les famílies ni a la infància. Aquestes polítiques s’haurien de centrar més en aquests col·lectius. Escasses polítiques familiars.
Jane Lewis, crítica de Esping-Andersen, ens diu que s’ha de pensar en els infants ara i aquí, no tant pensant en termes instrumentals. Si no tenen un benestar de petits, i si no se’ls duca, quan siguis adults els costarà trobar feina.
Esping Andersen tracta les polítiques instrumentals per infants, de les quals Jane Lewis no se’n posiciona a favor.
Hi ha dos tipus de polítiques socials, inversores i protectores. Les inversores són per exemple, la sanitat preventiva, les polítiques familiars i una protectora, seria, per exemple, la sanitat.
Espanya és el país de la UE que ha augmentat més el divorci (Espanya i Portugal), entre els anys 1988-2009. – Taxa bruta de divorci. Una de les raons per què augmenti els divorci és que es modifica la llei del divorci. Té menys costos i dificultats. S’agilitza. La llei del 1981 donava un accés al divorci altament difícil: primer s’havien de separar i després d’un any es podien divorciar.
Altres lleis a destacar de principi de segle, seria la llei del 2005 de Zapatero que permetia el matrimoni homosexual. A més, al 2005, com dèiem Zapatero fa que et puguis divorciar directament, només has d’esperar tres mesos des de que et cases per poder-ho fer.
Divorci: introducció.
Als Estats Units es van fer reformes del divorci – estabilitzant. Correlació en les reformes jurídiques i les pràctiques del divorci. El divorci té uns orígens socials, filtrats per la regulació del divorci. Quan es canvien les lleis del divorci, pugen les taxes d’aquest. Divorci té relació amb individualització (capacitat de les persones de ser independents i autònoms).
Els models de família canvien i la dona entra al mercat de treball i s’emancipa. – relació amb individualització i divorci. Entren les dones al mercat de treball- puja el divorci.
Si el marit era adúlter havia de pagar una pensió compensatòria a la dona (culpa) perquè ella havia sacrificat la seva vida. (no havia treballat per cuidar els fills, per exemple).
Tipus de divorci: - Divorci per consens  els 2 conjugues n’estan d’acord. Presenten una proposta per conveni regulador – conjunta.
Divorci per contenciós. – demanda de separació.
Renda bàsica.
- Mecanismes i avantatges.
Crítiques a la renda bàsica.
Principis de la renda bàsica: 1.- Possibilitat d’elecció (respecte el tipus de família). Polítiques adreçades a tot el col·lectiu infantil, universalitat. No només a una part dels infants. Polítiques adreçades a les primeres fases de la vida dels nens.
Famílies monoparentals Als anys 60 existien però no s’anomenaven així. La família normativament acceptable era pare, mare, fill (nuclear). Les monoparentals encapçalades per mares solteres (separades, vídues...) sense sustentador masculí.
2.- Promoure la qualitat. Les polítiques familiars han de tenir una bona qualitat.
3.- Impensable que avui les polítiques familiars no serveixin per mantenir el treball femení com a reproductiu i mantenir les seves carreres professionals. Una política familiar no pot entrar en contradicció amb les polítiques de gènere i d’igualtat. Recomanacions. Haurien de ser una inversió sòlida. (Màxima rendibilitat possible en termes de benestar infantil). Les polítiques haurien de ser equitatives: oferir un conjunt de possibilitats iguals pel conjunt de la societat, i igualtat de resultats enlloc d’oportunitats. No sempre les d’igualtats es tradueixen als resultats.
Aquestes oportunitats no les haurien pogut assumir sense les polítiques pertinents.
Necessitat de les p0lítiques familiars.
Creuen que l’educació (les polítiques educatives han estat un fracàs degut al seu assoliment.
Esperança que l’educació servís per millorar la mobilitat social. Abans l’educació elitista. Es reprodueixen es desigualtats (Bourdieu). Nivell de coneixement elevat, però hi continua havent les mateixes desigualtats. (decepció del sistema educatiu).
Societat del coneixement. Coneixement(informació ràpida) / comprensió i adquisició (de forma lenta).
No es va basar en el coneixement, sinó en, per exemple, en la construcció. Molts joves deixaven els estudis per anar a fer de paleta; es guanyaven més bé la vida que gent que estudiava Societat del fracàs escolar. No era una societat del coneixement (època de Zapatero). No hi havia polítiques familiars.
A Catalunya, en canvi, s’ha apostat per la societat del coneixement (recerca). En aquestes societats, les persones que tenen més coneixement i els que menys s’allunyen. (distància).
Aposta per una cohesió. Els estudis donen una base cultural i benestar.
Les famílies que tenen més recursos inverteixen en la formació escolar dels joves i en capital privat (inversions). Per aspirar a una igualtat de coneixements calen polítiques familiars.
Invertir en educació i família a través de polítiques públiques. L’educació és el motor del creixement, benestar, coneixement. Hi ha més mobilitat social, hi ha una distància més curta entre rics i pobres.
Informe PISA- OCDE Creixement de la diversitat familiar i cohesió social.
- - Viure en certs tipus de llar va unit a determinats tipus de risc.
El creixement del pluralisme familiar, incloent-hi la heterogeneïtat ètnica, pot constituir un “prevat”, un valor que seria com un enriquiment per a tots, sempre que no representi un menyspreu per la igualtat d’oportunitats per tots els infants.
Polarització i diferenciació: en unes llars tenen més oportunitats que d’altres.
Importància de l’estructura familiar: Importància de la diferència que hi ha entre monoparentals i biparentals. Amb tot, n’hi ha menys de monoparentals i cal distingir entre les que s’han rejuntat i les que no.
Factors de risc relacionats amb la diversitat familiar.
Dos tipus: factors d’ingressos (famílies monoparentals tenen menys ingressos que les biparentals) i el dèficit d’atenció als infants.
Si necessiten treballar per guanyar ingressos les famílies monoparentals han de fer jornada parcial (sovint). A llars que els pares fan horaris atípics, no fan vacances, etc, baixa el rendiment dels nens en els estudis.
En les famílies monoparentals només treballa un, (+fàcil risc de caure en pobresa), en les biparentals més difícil que caiguin en aquesta).
També trobem el cas dels fills de pares empresonats (homes negres i classe baixa). Molts nens han d’anar a veure els seus pares a la presó. Cada cop que es posa un pare a la presó, es crea una família monoparental. Ex. EUA. País amb moltes desigualtats. L’atur és baix perquè molts dels que serien aturats estan a la presó. No hi ha gaire polítiques de cohesió social.
Ruptura important en el model de divorci. La primera etapa hi havia moltes restriccions. No s’admetia el divorci unilateral i el de consens, depèn.
En una segona etapa, és molt més permissiu tot i s’admet el divorci unilateral. Si una persona es vol divorciar, es pot divorciar.
Custòdia compartida.
Pas endavant, en el reconeixement del model de família del doble sustentador. Actualització de la situació de les famílies post-divorci. Equiparació.
Desconeixement molt gran entra al món jurídic i els investigadors socials de la família (descoordinació).
Tipus de custòdia: - Jurídica. Ambdós comparteixen la responsabilitat parental.
Física. El nen passa un temps amb el pare i un amb la mare.
A Catalunya hi ha més custòdia compartida, degut a la major activitat laboral de la dona.
LECTURA 2.
S’han de tenir presents els dos aspectes: la cultura i les institucions.
Autors com Esping-Andersen creuen que no s’ha de teoritzar els valors culturals, en canvi, altres autors sí.
Per entendre els resultats de les polítiques socials, s’han d’introduir en algun moment els valors culturals o tradicionals de cada societat o Estat. La cura o l’atenció que es dóna en els nens (childcare) pot ser informal (no institucionalitzada) o formalitzada (institucionalitzada).
No poden fer dins o fora de la família (informal). No està institucionalitzat: famía, avis, veïns...
No formal.
Arrangements. – Com està estructurada d’una manera informal aquesta esfera, com s’organitzen...
Diversificació de les trajectòries de risc.
- - Persistència de les situacions de risc i acumulació d’avantatges i desavantatges.
Els resultats, en termes de benestar dels infants establerts de forma transversal i agregada en funció dels tipus de llars en què viuen, són prou contundents per estimularnos a prevenir i corregir adequadament l’impacte negatiu de determinats factors de risc sobre la infantesa.
Perspectiva del cicle de vida i unitat de l’anàlisi: longitudinal.
El tema central de les polítiques familiars és aconseguir una igualtat d’oportunitats per a tots els infants. Amb tot, trobem uns factors de risc: A més de la perpetuació de les desigualtats de classe com a resultat de la pertinença de classe, trobem altres com la diversitat familiar i heterogeneïtat ètnica (monoparental, nuclears...).
També tenim en compte el nombre de sustentadors en la llar (dèficit d’ingressos, pobresa infantil...). Per últim, trobem el dèficit en temps d’atenció als infants.
Si un risc és perpetuat, podem parlar de trajectòries de risc. Si no, situació de risc.
Enquestes de panel  Enquestes que es repeteixen després d’un període sobre una mateixa mostra per veure’n l’evolució.
Instruments de les polítiques familiars.
- Prestacions i desgravacions – polítiques de suport i protecció econòmica. Compensació a les famílies de cara a carències.
Permisos i prestacions de maternitat i paternitat.
Llicències parentals.
Atenció i educació infantil.
Atenció a la dependència.
Aquelles llars amb fills dependents gairebé a tots els països són els més pobres. Excepcions a Noruega o Dinamarca.
Dependents – menors de 24, o majors de 24 sense ingressos o bé escassos. Vivint amb pares.
Suport a les famílies: - Prestacions i transferències econòmiques.
Desgravacions fiscals. (reduccions d’impostos).
Polítiques familiars de temps (legislació laboral que permeti permisos laborals als que tenen fills: de maternitat, paternitat...
Llicències parentals. Permisos amb prestació inferior: per fills malalts, per exemple.
Polítiques relatives a l’atenció. Crear serveis / subvencions per a l’atenció als fills.
Polítiques relatives a persones dependents. Gent gran, per exemple.
Novetats en polítiques familiars en els últims anys.
  Dret de família .
o Llei desembre 2004 sobre la violència de gènere cal protegir la integritat de les persones. Regulació específica per situacions de maltractament.
o Llei Juliol 2005. Permet contraure matrimoni a les parelles del mateix sexe.
o Llei Juliol 2005. Reforma de separació i divorci.
Altres disposicions.
o Desembre 2006. Llei de la dependència.
o Març 2007. Llei igualtat de gènere.
o Març 2009. Regulació prestacions econòmiques. Permís de paternitat de 15 dies.
Protecció econòmica de les famílies.
Ex. Prestacions al naixement d’un fill, prestacions mentre el fill és menor d’edat. Hi ha prestacions universals (fins que el fill és major d’edat). Una possibilitat és que es pagui el mateix per cada fill, una altra, és incrementar a partir del segon. Hi ha també el sistema assistencial o de condició de recursos; dirigit a diversos sectors de la població. Perquè una família tingui dret a una prestació, ha d’acreditar que està per sota d’un determinat llindar.
Característiques política familiar espanyola (Meil): - Privatització.
Assistencialització.
Fragmentació.
Els treballadors abans cotitzaven, a més de per seguretat social i pensió, cotitzaven per tenir accés a prestacions. Amb el govern de Felipe González va fer que les prestacions incloguessin també els fills a càrrec, però només la cobrarien segons la condició de recursos. Aquestes prestacions no es van actualitzar i cada vegada eren menys diners. Amb tot, els que paguen la renda, sí que se’ls ha reduït més.
Instruments de prestació econòmica.
- - - - Prestació universal SS (o deducció IRPF) de pagament únic a les mares per naixement o adopció de 2500€ (2007-2010). Llei que va fer Zapatero abans de la crisi i que no va trigar molt a treure.
Prestació SS (o deducció IRPF) 1200€ anuals per mares integrades cotitzadores amb fills de 0-3 anys. Augmentar la incorporació femenina al mercat de treball.
Prestacions per fill a càrrec de la SS (no contributiva i sota condició de recursos).
Quantia bàsica de 500€ (0-3 anys) i 291€ (3-18anys) anuals per fill a càrrec (o menor acollit). (Límit d’ingressos de 11.264€ + 15% a partir del segon fill. Si superen aquests ingressos se’ls acaba la prestació.
Prestacions fiscals per descendents solters aplicats sobre la base imponible.
Anticipo de Fondo de Garantia de Pago de Alimentos. Fons sense personalitat jurídica dependents de la SS. Molt restrictiu i sota condició de recursos. Límit d’ingressos 9.300€ (1 fill) - 15.500€ (5 fills). Quantia inferior a 100€ durant 18 mesos.
Ajudes a algunes comunitats autònomes (Catalunya).
o Prestació econòmica de caràcter universal per fill a càrrec (i per part, adopció, acolliment múltiple) de pagament anual.
 Fills menors de 16 anys – 638€  Famílies nombroses o monoparentals amb menors de 6 anys – 745€.
 Famílies en què s’hagi produït un part, adopció o acolliment durant l’any (663€ doble, 1020€ triple i 1224€ quàdruple; majors quanties sota condició de recursos).
Diferències entre les prestacions SS i desgravacions IRPF – contributives / no contributives.
En les prestacions SS es considera situació de dependència un fill menor de 18 anys i s’ha de cobrar una renta anual menor a 4617€.
En les desgravacions IRPF es considera situació de dependència un fill, nét, etc menor de 25 anys , estant solter, vidu, divorciat, etc i tenint una renta anual menor a 8000€.
Llei de la dependència.
Preveu establir un nou dret social a l’Estat de benestar.
Amb l’envelliment de la població, hi ha gent que no es pot valdre per si mateixa, abans els cuidaven familiars. Càrrega molt important per les famílies, moltes dones no ho poden assumir i no poden treballar – afectava al mercat de treball, s’havia de combatre l’obstacle de la dependència. Les cures, cal remarcar, sempre han estat més fetes per dones que per homes.
Limitació: cobertura a partir dels 6 anys, quan la llei de dependència es posa en marxa. Es finança entre la cooperació dels governs estatal i autonòmic. La llei pretén la regulació dels cuidadors i la millora de les seves condicions laborals – que entrin per SS. S’havia de professionalitzar el treball de cura.
Les prestacions es pagaven a familiars que visquessin amb persones dependents. El nombre de dones que cuidaven avis ha pujat i no s’ha establert un mercat professional d’aquest àmbit, en part degut a la crisi. Relatiu fracàs.
Atenció formal a la petita infància.
Regular l’atenció educativa de 0-6 anys. Dos cicles [0-3) (primer) i [3-6) (segon).
A partir dels 3 anys, els nens estan ben escolaritzats, en general, està ben resolt, tot i que hi ha certs dèficits: de 0-3 anys no hi ha sistema educatiu que resolgui l’educació en aquesta etapa.
Les llars d’infants estan a càrrec de les comunitats autònomes o dels Ajuntaments. Hi ha llars d’infants privades.
Es concentren els problemes més greus; hi ha una cobertura insuficient. Quan s’acaba el període dels 4 mesos del postpart i de la baixa de maternitat, comencen els problemes. Un període de 8 mesos que estan molt mal coberts. La mare ha de demanar, si pot, una excedència. Si no pot, es sol deixar la criatura sota les cures d’avis, veïns...
A altres països no hi ha aquests problemes degut a l’existència de llicències parentals. Els pares o mares poden continuar cuidant la criatura amb una prestació inferior a la baixa de maternitat.
En alguns països es pot allargar fins a tres anys. Els sistemes són molt diversos a nivell europeu, segons el país.
Permisos de maternitat i paternitat: ben resolts.
D’aquest període de 16 setmanes, hi ha dos trams.
- 6 setmanes: obligatori que sigui per les mares. (postpart).
10 setmanes a repartir entre pare i mare. Algunes vegades (1-2%) els pares s’agafen alguna setmana.
També hi ha permisos de paternitat: permisos de 13 dies pagats a càrrec de l’empresari, més 2 dies a càrrec propi. En total, 15 dies sense treballar. Va ser una llei feta per Zapatero, els dies de permís s’havien d’anar allargant. L’ampliació va ser aturada per culpa de la crisi.
Hi ha un acord entre els partits polítics perquè hi hagi una equiparació entre pare i mare. La idea és que tant el pare com la mare tinguin 10 setmanes. Avantatge: no hi hauria justificació per la discriminació que fan els empresaris a les dones embarassades. No és vigent.
Altres prestacions o llicències: - Prestació de paternitat.
Excedència per la cura dels fills.
Reducció de jornada.
Instruments de les polítiques familiars.
- Suport econòmic a les famílies.
o Prestacions per fills a càrrec.
o Desgravacions fiscals en comptes.
Prestacions: - Ajuts estatals.  Xec bebè. (govern de Zapatero), no continuïtat degut a la crisi (200710). Llei electoralista.
Ajuts de la Generalitat.
Fons de garantia estatal i català. Avançament de fons de Garantia de pagament d’aliments i fons de garantia de persones i prestacions.
IRSC  Índex de Renda Suficient de Catalunya. Varia en funció del territori.
Pensió d’aliments: Quota que paguen els pares i mares divorciats pel manteniment dels seus fills, que es paga en teoria fins als 18 anys, però que a la pràctica es manté fins a l’emancipació dels fills (màxim de 25 anys).
Només en 1 de cada 10 divorcis hi ha pensió compensatòria, pertinent a les mares que s’han hagut de fer càrrec dels fills i no podien treballar.
A la majoria dels països europeus hi ha llicències parentals retribuïdes. Aquí no, i per això es solen dur els nens a les escoles bressol.
Excedència és no retribuïda.
A més estudis universitaris, més ús de baixes de maternitat.
Es dóna massa poc pressupost a les polítiques familiars a Espanya. Nivell de prestacions baix.
Com a factors d’això, trobem el fet que es relacionin aquest tipus de polítiques amb l’època franquisme i per altra banda, la poca incorporació de la dona.
Tercer bloc: Resultats de les polítiques familiars.
Fins a quin punt les polítiques són útils i com les podem millorar.
Hi ha polítiques familiars clientalistes, partidistes, electoralistes... Clientalistes en sentit que hi ha favoritisme. No van destinades a tot el públic. I partidistes significa ideològiques.
Haurien de basar-se en el coneixement de la realitat social i necessitats de les famílies.
Enquestes de panel.
Les millors maneres per obtenir dades és fer servir bones enquestes i tenir accés a les dades administratives.  Permet no haver de fer ús d’enquestes. Ja tenim les dades.
La millor manera d’amagar un problema és no publicar-ne dades. A vegades, a més, podem topar amb enquestes que tenen altres finalitats. Les enquestes haurien d’anar amb la mateixa finalitat que la nostra.
Les enquestes de panel parteixen d’una mostra a la que van enquestant al llarg d’un període de temps. Els enquesten de nens... d’adults... o abans i després d’un fet.
Família i desigualtat.
- Perpetuació de les desigualtats de classe.
Transició al model de la família de doble sustentador. Famílies riques i pobres en treball.
Diversos conceptes de pobresa.
- Pobresa absoluta.
Pobresa relativa (en relació a la mitjana del país).
Pobresa subjectiva.
Si no es diu, la taxa de pobresa es sobreentén que és la del propi país.
Tipus de pobresa monetària.
- Conjuntural o transversal.
Estructural o persistent.
Pautes de pobresa infantil a Europa.
Infantil > Adults.
 Variacions considerables en països europeus.
 La imatge de conjunt de la pobresa ha canviat durant les dues darreres dècades.
 A gairebé tots els països, les taxes de pobresa infantil ultrapassen en gran mesura les de pobresa entre les persones adultes.
És apropiat fer la comparació entre les taxes de pobresa d’abans de les transferències, amb la taxa de després d’aquestes.
Això és interessant quan parlem de pobresa absoluta-relativa.
60% de la mediana – llindar pobresa relativa. Es poden agafar altres llindars.
La imatge de la pobresa ha canviat més a partir de la crisi. A les últimes dècades ha canviat molt, destacant un creixement de la pobresa infantil.
La taxa de pobresa infantil ultrapassa la dels adults.
Blocs de pobresa.
- + 65 anys que depenen de la pensió.
Adults 18-64 anys. Amb fills / sense. Amb fills – n’han tingut / menors d’edat a càrrec.
Menors d’edat. +18 o +16 / -16.
Les taxes de pobresa es calculen amb equivalències quan parlem de pobresa infantil.
Els països endarrerits, en termes de benestar i en el context de la OCDE, són els mediterranis.
Els capdavanters són, per tant, els nòrdics.
Per calcular la pobresa moderada (60% mediana) i extrema (40%). L’extrema pot ser anomenada també, severa.
La pobresa infantil ha augmentat amb la crisi, però ja era alta en temps de bonança, perquè no era una prioritat política.
Factors: - Estructura productiva.
Desigualtat en l’estructura.
Estructura de les llars.
Hi ha llars més petites, gent que viu sola...
En els països nòrdics hi ha les taxes més altes de pobresa juvenil perquè s’emancipen més d’hora.
Redistribució  Mecanisme per pal·liar les situacions de pobresa.
Redistribució pública / privada.
...