Tema 2- Teories de la Comunicació (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 29/10/2014
Descargas 23
Subido por

Descripción

Comunicació no verbal. Grup 21, Jaume Soriano

Vista previa del texto

TEMA 2: COMUNICACIÓ INTERPERSONAL: COMUNICACIÓ NO VERBAL.
L'ESCOLA DE PALO ALTO.
– Gregory Bateson, Paul Watzlawrc, Don D Jackson, Ray Birdwbistell i Edward T Hall.
– Teoria que sorgeix de les contribucions que venen per part de Gregory Baterson i apareixen a partir dels anys 40 però fins als anys 50-60 aquesta escola no té una presència més important en el consens de les regles socials.
Palo Alto és una universitat on es va treballar tot els autors citats anteriorment que van participar en aquest institut de recerca mental. Aquest instituït de recerca mental és el que li dóna nom a l'escola però en realitat es tracta d'un corrent o d'un col·lectiu d'antropòlegs socials i psicòlegs que estaven molt preocupats per la comunicació i la interacció interpersonal. Ells van treballar per separat a llocs diferents i van constituir el que s'anomena un col·legi invisible, que actualment la creació d'aquest col·legi dóna molt per parlar entre científics que no estan aplegats al mateix lloc però sí que estan relacionats pels interessos de recerca. Així, tenien trobades esporàdiques a congressos, seminaris.... no hi havia un lloc físic en el qual tots s'ajuntaven. Aquí hi ha una de les diferencies amb la uni de Chicago. Aquest és un col·legi invisible que està format per investigadors de sensibilitats molt diferents: psicòleg, antropòlegs, i una de les figueres més destacades va ser Bateson, és a dir, qui va influir d'una manera més clara a tots els altres perquè va defensar una manera d'entendre el sistema social i les relacions socials basant en intencions comunicatives.
Oposició: teoria matemàtica de Shannon Tots ells van coincidir per una mateixa oposició, d'una manera d'entendre la comunicació que s'estava imposant al final dels anys 40 que la va imposar un enginyer de comunicació anomenat Claude Shannon. Aquí és on coincideixen, en la crítica de la teoria matemàtica de la comunicació de Shannon. Aquesta teoria presentava la comunicació en els termes següents: Shannon esdevé un model que s'aplicarà també per explicar i estudiar i analitzar la comunicació de masses i la comunicació humana. Molts dels investigadors s'inspiren en aquest model per veure els afectes. L'escola de Palo Alto es presenta totalment en contra d'entendre la comunicació humana d'aquesta manera com l'esquema anterior.
Tots ells coincideixen en tres aspectes o tres crítiques bàsiques per rebutjar aquest model: 1. La primera crítica diu que d'aquest model es deriven càlculs estadístics per fer més efectiva la comunicació. Així ells poden mesurar l'efectivitat de la comunicació i que redueix a qüestions purament estadístiques. Només serveix per regular la comunicació purament estadística, de flux de dades, és a dir la quantitat de dades rebudes o transmeses però la comunicació humana no és només dades, és també significat.
2. Aquest model entén el procés de comunicació com un sentit únic. Després els creadors d'aquest model li introdueixen el “feedback” però aquí la comunicació s'entén com un missatge que va a un emissor a un receptor i punt.
3. El context en el qual es produeix tot això. El context és molt important per què la comunicació humana es produeix en unes situacions molt determinades, encara que siguin mediades tecnològicament, el clima influeix. L'escenificació, el clima, tot això participa dins de la comunicació. Per què critiquen que ignoren el procés on es produeix la comunicació? Per què els de l'escola de Palo Alto ho veuen com que tot intervé en les interaccions entre els individus, l'olor, el color, la llum, la distància, els gestos, les paraules... tot actua. No es pot considerar la comunicació humana com una cosa aïllada i amb sentit únic, sinó que existeix una perspectiva holística de la comunicació, és a dir, la comunicació com un tot.
L'any 67, Paul Watzlawrck, Jackson i Janet Beavin fan un llibre anomenat la teoria de la comunicació humana amb unes premises: 1. No es pot no comunicar. Tot és comunicació, totes les conductes, comportament, incomprensió, mal entesos, tot forma part de la comunicació.
Fins i tot hi ha comunicació inconscient, per tant, si no hi ha comunicació, no es pot comunicar.
2. Tota comunicació té un vessant de contingut i un vessant relacional. És a dir, d'una banda a la comunicació podem dir que hi ha una transmissió de continguts però també una proposta de relació entre aquests membres. És a dir, per una banda el missatge en sentit estricta (missatge verbal amb comunicació gestual que marca aquesta transmissió verbal) però també te una proposta relacionada, per exemple, en el cas d'una conversa una de les propostes és progressar a la conversa o no. és una proposta que no s'explicita mai, però que hi és.
3. En tot procès d'interacció hi ha una sintaxi que els participants van construint sobre la marxa. A mesura que es va mantenint aquesta relació també es van produint els punts, la sintaxi, les acotacions, tots els aspectes, els matisos d'aquesta relació per tant no existeix una sintaxi universal i no es va produint sobre la marxa.
4. La comunicació humana és digital i analògica alhora. Això vol dir que a tot procès d'interacció humana hi ha una part d'una càrrega simbòlica molt important (per exemple les paraules) i una part de càrrega icònica que té a veure amb la impressió que es transmet a l'altre, el posat, el vessant analògic.
Per tant, per una banda hi ha el verb i la comunicació no verbal que acompanya al verb. Digital comunicació simbòlica i analògica amb comunicació icònica.
Totes dues es complementen en el procés de la comunicació humana 5. Els intercanvis comunicacionals són o bé simètrics ( basats en la igualtat dels seus participants ) o bé complementaris ( en aquest cas es basen en la diferencia dels seus participants ). Això permet que tot aquest enfocament de l'Escola de Palo Alto els permet abordar la recerca de la vida real i la vida quotidiana d'una manera naturalista, és a dir, no des del laboratori o des dels centre de recerca sinó des del terreny. Això és així perquè per poder acceptar tota aquesta realitat per entendre-la tots els mecanismes expressius que és despleguen. Això els portarà a formular una teoria revolucionària sobre, per exemple, l'origen de la esquizofrènia. Per ells la esquizofrènia no és una malaltia genètica, sinó que a travès de la comunicació entre família o parella es produeixen algunes paradoxes que produeixen malalties mentals com l'esquizofrènia. ( ho veurem més endavant ) Fenòmen del Doble Vincle: Una de les aportacions importants de l'escola de Palo Alto és una aplicació al món de la psicologia, de les teràpies psicològiques per resoldre tema de esquizofrènia i ells i els seus estudis sobre la comunicació ho dediquen a aquest camp. Ells afirmen una serie de paradoxes que s'expressen entre a través de les afirmacions entre les persones que generen malestar psicològics de les persones que es poden convertir amb patologies. Ells defensaven que una esquizofrènia no tenia origen hereditaris, sinó que era creat per un problema de comunicació i aquest problema ve donat per una paradoxa comunicativa, és a dir, persones que tenen aquesta patologia en comunicació als seus pares, parelles... És a dir, aquest problema li deien “Fenomen del doble vincle” Fenomen de doble vincle: una comunicació és paradoxal quan informa d'una cosa i proposa una relació entre els individus contraris. Exemple: un cartell que posa no facis cas d'aquest anunci. És una informació paradoxal perquè la intenció és d'un tipus i la informació que et transmet és del tipus contrari. És quan entra en contradicció el doble vincle entre el contingut i la seva funció. En la vida quotidiana per exemple passa quan un pare diu: no facis les coses perquè jo et digui que les facis, fes-les tu mateix. En aquest moment el pare li està dient que el fill actuï de manera autònoma, el fill quan ho fa, ho fa per què el pare li ha demanat, i per tant ja està fent el contrari del que el seu pare li havia dit: fer-ho sol. Aquestes accions condueixen a patologies d'esquizofrènia quan aquestes patologies és donen molt continuades en el temps.
Palo Alto: comunicació no verbal A banda d'aquesta aportació del bàndol de la psicologia, podem veure que en el camp de la comunicació molts eslògans publicitaris donen aquesta contradicció.A banda d'això, l'escola de Palo Alto molts autors es van dedicar a la comunicació no verbal: Ray Birdwbistell i Edward T Hall.
Ray Birdwbistell → Quinèsica: Estudi sobre els gestos.
Edward T Hall → Proxèmica: Estudi dels espais i la gestió de la distància física entre les persones.
Ens movem dintre d'un camp semàntic i totes les coses són susceptibles de ser transmeses de contingut, missatges i significat.
Els estudis de la comunicació no verbal son estudis molt sòlids per mirar d'interpretar com els signes no verbals transmeten sentit i que tot els autors que hi van treballar estan d'acord en què tot això està molt marcat en el context cultural, cada cultura té les seves pautes. No existeixen regles universals sobre com es fa mala o bona comunicació no verbal. Això és nou, ha sortit després. Cada vegada hi ha mes textos que es diuen com has de presentar-te en una entrevista de feina? Que has de fer? Com has de vestir? Probablement això ajuda però això no prove de cap regla universal de com s'han de fer les coses, perquè tot està molt marcat en la situació comunicativa d'aquell moment. Per exemple, el Edward va treballar molt amb japonesos i es va adonar de les diferencies, així que va assessorar a nord-americans a com s'havien de comunicar en el continent asiàtic. El Ray Birdwbistell es va dedicar molt en estudis els Indis Hoppies on va estudiar com la gestualitat i les posicions genera uns sentits diferents en aquelles cultures. És a dir, aquestes afirmacions es fan des de l'antropologia cultural no sobre el màrqueting ( màrqueting seria com vendre bé un que et contracta personal...).
La regla Mehrabion: També circula per internet un psicòleg iranià anomenat Mehrabion que a finals dels anys 60 va fer un experiment per veure com contribuïa la comunicació no verbal en el conjunt de la comunicació de la persona. Els va proposar a una serie de persones que expressessin a un altre persona, sentiments o actituds i en aquests experiments ell va arribar a la conclusió que existeix la regla Mehrabion.
La regla Mehrabion: El 7% del flux comunicatiu entre 2 persones és paraula, el 38% és entonació i el 55% és llenguatge corporal. (entonació i ll.corporal és comunicació no verbal). És a dir, la paraula té molt poc protagonisme.
Aquesta regla és el resultat d'un experiment molt concret per mirar de transmetre sentiments o actituds. En una classe per exemple, la paraula no és el 7% del flux comunicatiu. És a dir, per expressar sentiments les paraules són insuficients, però per una classe no. Per tant, aquesta regla tampoc es pot extrapolar en el conjunt comunicatiu personal, només explica la proporció de la comunicació no verbal i la comunicació verbal dintre d'un context i una situació molt concreta.
Mark L. Knapp: Un autor més recent anomenat Mark L. Knapp ell diu que dintre de l'àmbit de la ff comunicació no verbal es poden distingir 7 elements bàsics. Ell no és de l'escola de Palo Alto però té un manual on està recollit tot el que se sap de comunicació no verbal.
◦ Moviments del cos ( quinèsica): gestos, moviments.
◦ Característiques físiques dels actors (altura, pes, olor).
◦ Conducta tàctil: no son gestos sinó que tenen una arrel més profunda des del punt de vista psicològic. Tocar-se el cabell... actuació tàctil.
◦ Parallenguatge (entonació, velocitat en la parla, la intensitat en com es parla...) ◦ Proxèmica: gestió de les distàncies i sentit de l'espai.
◦ Artefactes: eines o objectes que utilitzem quan interactuem o parlem: rellotges, anells, mòbil, arracades, olleres. Aquí és com una conducta tàctil però hi ha un element aliè al teu cos.
◦ Factors de l'entorn: decoració, soroll, immobiliari... També formen part d'elements comunicatius no verbals. Aquests espais estan semantitzats, tenen una càrrega significativa.
En aquesta llista s'ha d'entendre com elements que es poden considerar com ingredients més que s'afegeixen a la comunicació. Per exemple, que baixin la il·luminació, que la pugin... tots aquests elements incideixen en la comunicació dels interlocutors.
Tots aquests elements poden actual en clau de suport del contingut de la comunicació o poden actuar com a proposta relacional. Com a elements que contribueixen a la dimensió relacional de la interacció.
L'escola de Palo Alto no van presentar aquestes funcions de manera tan sistemàtica, aquest autor ens presenta un esquema molt més sistemàtic que se'ns fa més útil.
Originalment ve de l'escola de Palo Alto però no estava tan ben presentat.
Per ells, les funcions comunicacionals donen uns matisos a la informació que es transmet. Aquests matisos poden ser: • Quasi-lingüístics: són gestos quasi com paraules, moure la mà dient adéu és com el mateix que dir adéu, son gestos com el llenguatge • D'acompanyament: acompanyen al missatge • Expressius: donen un èmfasi al què s'està dient: com aixecar les celles, donar a entendre que allò fa fàstic...
• Funció impressiva: gestos que acompanyen el missatge per mirar de provocar una resposta a l'altre. Si tu acompanyes una resposta d'algú i li ginyes l'ull, t'esperes una resposta amb un gest.
Les funcions relacionals: • Manteniment de la comunicació: quan algú ens està explicant una cosa i li fem el gest de sentiment, l'estem donant el missatge que l'estem entenent i que pot continuar explicant.
• Regulació dels intercanvis de paraula: És a dir, quan en una conversa entre varies persones mirem a algú altre l'estem convidant a parlar a la conversa. Ens estem donant torns de paraules i invitant.
Quinèsica: Ray Bbirdwhistell : El Ray Bbirdwhistell es va inventar els Kinemes: el gest mínim que combinats amb altres “Kinemes” generen de cadenes de significat gestual. També va inventar els Kinemorfemes que és formació de tots els kinemes. Una cosa que també queda molt clara en els textos de Ray és que la comunicació a travès dels gestos es fa independent de la sinceritat dels emissors. És a dir, és un tipus de comunicació que es fa de manera inconscient, per tant, el marge de la voluntat dels individus per mirar de transmetre un significat determinat aquest autor es va preocupar per identificar un seguit de gestos mínims que és produïen a l'individu més enllà de la seva consciència.
A partir dels seus gestos mínims ell comença a treballar la seva Quinèsica Ell diu que tots els gestos es fan amb el cap o les extremitats. Ell distingeix 5 tipus de gestos com: • Gestos que complementen el discurs: són redundants, tenen una qualitat lingüística • Gestos convencionals: tenen una convenció cultural sense arribar a ser gestos de naturalesa ritual. Són convencions que no són molt fortes des del punt de vista institucional. Com per exemple: saludar amb la mà, amenaçar algú dient et tallaré el coll: son gestos que hem adoptat per expressar algo i que són normals, tothom els sap.
• Emotius: gestos per informar sobre un sentiment.
• Particulars: tics propis d'alguna persona.
• Ritualitzats: tenen una càrrega institucional i una càrrega molt institucionalitzat. Per exemple, el de la creu de Déu és un gest que fa afectiva alguna cosa.
Hi ha una sèrie de condicionants pel que fa les postures: • Factors físics: característiques físiques que poden varies durant els anys. Quan ets jove pots fer alguns gestos i posicions que quan ets més gran no pots fer-ho • Factors socioculturals: aquests factors socials són determinades postures que no són aconsellables o ben vistes socialment en determinats contextos. És difícil veure a un polític amb les mans a la butxaca, mai les porten a la butxaca.
La manera en seure la cadira al sofà que a una entrevista de feina. Hi ha factors socioculturals que condicionen.
• Factors emocionals: factors que fa quan un està content, trist, enamorat, la manera de caminar, etc.
Proxèmica: Edward T Hall: Ell té un llibre anomenat el lenguaje silencioso on es parla sobre la qüestió de la proxèmica. Es fixa per una banda en el sentit que tenen els espais en les nostres cultures o societats i quin ús fan les persones d'aquest espai alhora d'interactuar amb altres persones.
Això per una banda el porta a dir que l'espai físic és un lloc ple de significats que els individus utilitzen i s'amotllen i per tant està semantitzat. Quan es fixa en com aquest espai adquireix sentit identifica diferents tipus de territoris ( per parlar d'això s'inspira en una conducta del ésser humà sobre la cordialitat ) ( no hi ha només una qüestió arquitectònica, sinó el significat de cada espai i com aquests afecta els individus): • Públic: espais lliures en les grans ciutats com carrers, places, platges. A contrapartida, els habitatges privats o els hospitals no son espais públics • Habitual: un lloc en el qual l'accés es lliure en el sentit ampli com per exemple un museu o un centre comercial i està freqüentat per persones d'accés lliures, són espais on la gent hi va, accedeix lliurement i es reuneix amb altres persones. Ex: bar • Interecció: espais en els quals les actuacions de les persones estan molt més marcades i això condiciona al tipus de relació que hi ha dintre d'aquest espai: ex: hospital, presons, unis... les relacions entre les persones que hi ha dintre d'aquests espais està molt condicionada • Corporal: existència d'un espai corporal on aquesta bombolla que tots tenim i que forma els límits de l'estricta intimitat. Aquest espai cultural és l'espai més íntim i personal de l'individu el qual només tenen accés algunes persones i per fer algunes coses.
El que també estudia aquest autor és la gestió de la distància entre els individus. Hi ha 4 distàncies bàsiques, però que varien depenen de si es tracta de distàncies a l'exterior o a l'interior. La gestió de la distància és diferent que obert.
• La distància intima: 45 cm: És una mesura orientativa que dóna a entendre que és una distància molt pròxima. La distancia mínima és un espai bombolla de cada un, l'espai corporal. Intependement dels 45 cm està dit que la distància intima està mesurada entre la mà i el colze. Aquí només poden entrar diferents persones a la nostra vida per què es poden detectar de manera molt precisa els defectes. Les distàncies aquí estan carregades d'intencionalitat.
• La distància personal: 1,20 cm. És un espai en el qual estan els amics i la família i en aquesta distància ens trobam en relació d'amics, família...
• La distància social: en aquesta no és possible el contacte físic i tampoc és possible percebre els detalls en la cara dels altres. Per tant, no podem veure determinats defectes aparents ni detall del rostre dels altres. És una distància on és necessari parlar amb veu alta i on és donen sovint situacions de comunicació de parlar amb públic.
• La distància publica: distància en les conferències... Està marcada com a màxima distància qui ens pot veure o escoltar aquest públic. Si no ens poden veure o escoltar no hi ha interacció Cada distància pot tenir una part molt més pròxima que més allunyada. Matisa el tipus de interacció que té un lloc, és simplement una precisió.
...