Les monarquies cristianes i medievals: Introducció a la monarquia cristiana i medieval (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del dret i de les institucions
Año del apunte 2016
Páginas 1
Fecha de subida 26/03/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

Història del dret i de les institucions|Apunts Daniel Cortés Les monarquies cristianes i medievals Introducció a la monarquia cristiana i medieval Aquest dilatat període té dues èpoques ben diferents. En la primera part, l’alta edat mitjana, el período que va de la fi del regne visigot fins aproximadament l’any 1200, amb la recepció del dret romà justinianeu i canònic. És un període caracteritzat per l’afebliment del poder públic i de l’expansió del feudalisme com a formació social. Amb el renaixement social i econòmic d’occident del segle XI, s’obrirà un nou període també en l’àmbit jurídic, caracteritzat, pel redescobriment del dret romà –però la tradició justinianea, no teodosiana - i pel renaixement del poder legislatiu en mans de reis i emperadors.
A la península ibèrica, i a mesura que avança la reconquesta envers les terres ocupades pels musulmans, els nous regnes cristians independents que s’anaven formant vivien d’acord amb el Liber i amb els nous drets particulars que sorgien en els diversos centres de convivència possibles en aquells moments. A partir del s.XII i, sobretot, XIII, entrearia a escena el ius commune, formulat pels juristes de l’escola de Bolonya, i començaria un estira- i- arronsa entre els reis, que reivindicaven pertot la potestat legislativa, i el regne –bé a partir de la reunió dels estaments a les corts, o bé les ciutats i els senyorius de forma unilateral-.
La invasió musulmana de la península Ibèrica entre els anys 711 i 716 va comportar la desaparició de l’organització política visigoda, però no va passar el mateix amb l’ordenament jurídic llegat pels visigots. Els musulmans van permetre que els cristians mantinguessin la seva pròpia religió que continuessin també amb el seu propi dret. El dret d’aquests cristians peninsulars era el Liber iudiciorum.
En aquells moments, la península va estar ocupada per berebers i àrabs i per cristians, als quals podem trobar en tres situacions diferents: A partir de mitjan s.IX en endavant es va accelerar l’emigració de mossàrabs cap al nord, cap a territoris cristians, i a poc a poc a Al – Andalus acabarien vivint només musulmans i al nord només cristians.
Durant aquesta època que qualifiquem de alta edat mitjana es va obrir pas, a tot occident, una nova concepció del dret que,hereva del baix Imperi Romà a occident, s’hi allunyava progressivament. Ens referim primer a les noves idees polítiques i jurídiques que es van obrir pas per Europa i després a les característiques i l’evolució de l’ordenament jurídic peninsular.
Així doncs, la invasió pels musulmans de la Península (711) va provocar la destrucció del regne visigot. Al cap de set anys ja havien arribat a Perpinyà i a Narbona. Pràcticament tota la península va quedar sota el seu poder. De seguida van entrar en contacte amb la població hispanovisigoda, la majoria de la qual es va islamitzat o va acceptar el seu domini. L’any 717 ja apareix el nom Al-Andalus per a designar la nova comunitat musulmana construïda sobre l’antic regne visigot, la qual cosa indica la declaració publica i manifesta del fet irreversible de la conquesta.
...

Tags: