Introducció - Tasca 0 (2014)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història dels Sistemes Socials i Polítics
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 TASCA 0-2: “SOBRE MEMÒRIA, HISTÒRIA I POLÍTICA” 1. “La història pressuposa una mirada exterior sobre els esdeveniments del passat mentre que la memòria implica una relació d’interioritat amb els fets contats. La memòria perpetua el passat en el present mentre que la història fixa el passat en un ordre temporal clos, acomplert, organitzat segons procediments racionals que es troben als antípodes de la sensibilitat subjectiva d’allò viscut. La memòria travessa les èpoques mentre la història les separa. Finalment, Halbwachs oposa la multiplicitat de les memòries – lligada als individus i als grups que en són portadors i elaborada tothora al si de quadres socials donats – al caràcter unitari de la història, que es descabdella en termes d’històries nacionals o d’història universal però que exclou la coexistència de diversos règims temporals en un mateix relat.” (Traverso, 2006, p. 34) Comenta breument les diferències entre història i memòria segons Enzo Traverso (màxim 400 paraules). (3 punts) En aquest fragment, Enzo Traverso exposa quatre diferències entre la història i la memòria.
En primer lloc, l’autor afirma que, d’una banda, “la història pressuposa una mirada exterior sobre els esdeveniments del passat, mentre que la memòria implica una relació d’interioritat amb els fets contats”. Això vol dir que, mentre la història requerirà una visió externa, global, dels esdeveniments als quals fa referència, la memòria ho farà des d’una perspectiva més subjectiva, en el sentit que hi haurà més proximitat i experiència en primera persona.
La segona diferència que l’autor assenyala és que “la memòria perpetua el passat en el present mentre que la història fixa el passat en un ordre [...] segons procediments racionals que es troben als antípodes de la sensibilitat subjectiva d’allò viscut”, és a dir, que mentre que la memòria fa viu el passat en el context actual, en el present, mitjançant el record, la història tracta d’encasillar-lo seguint procediments racionals que fan abandonar la perspectiva subjectiva de l’esdeveniment en qüestió. En la memòria no es troba aquesta objectivitat, aquest ordre, és més aviat el record de l’experiència subjectiva.
A continuació, l’autor defensa que “la memòria travessa les èpoques mentre la història les separa”. Probablement és la frase més il·lustrativa del text, en el sentit que sintetitza Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 les idees que s’han anat exposant: la història té la pretensió de ser un relat objectiu, organitzat i clos, de manera que la seva tasca serà la separació de cada època per al seu anàlisi independent, mentre que la memòria, al no tenir aquesta pretensió, senzillament passarà per les diferents èpoques sense intentar organitzar-les, simplement recordant-les segons la pròpia experiència subjectiva.
Finalment, l’autor posa èmfasi en la distinció de la memòria i la història pel caràcter múltiple de la primera i l’unitari de la segona. La memòria (o, més ben dit, les memòries), estan lligades als individus que en són portadors i elaborades sempre dins el marc social al qual aquests individus pertanyen, mentre que la història elabora un relat unitari, complet i objectiu sobre els esdeveniments.
Així doncs, la diferència principal rau en la subjectivitat de la memòria, que sempre té un element d’influència personal d’aquell que la posseeix, mentre que la història té un caràcter més aviat objectiu i unitari.
2. Què vol dir Gadamer quan explica la comprensió històrica com a fusió d’horitzons? Quin és el sentit de la “rehabilitació dels prejudicis”? (màxim 500 paraules). (3 punts) Gadamer, filòsof alemany del s. XX, és el gran teòric de l’hermenèutica filosòfica i el seu màxim exponent. L’hermenèutica filosòfica es defineix com una teoria general de la interpretació de la nostra existència. Aquesta interpretació respon a una necessitat de tractar de comprendre la realitat pròpia, de trobar-li un sentit per a poder viure.
Per a Gadamer, comprendre la realitat depèn de les interpretacions que creem a partir de les perspectives particulars de cadascú. Aquestes interpretacions són provisionals i revisables, ja que no existeix la interpretació definitiva. En un principi es fa una primera projecció de sentit (que és provisional) d’un fet a partir dels coneixements que ens ajuden a jutjar la realitat abans de saber-ne res (els prejudicis) i aquesta projecció ajuda a estar familiaritzats amb tot el que ens envolta i ens passa. A mesura que obtenim noves informacions anem revisant aquests prejudicis per tal d’aconseguir cada vegada una comprensió més adequada.
Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 El conjunt de tots els nostres prejudicis s’anomena horitzó de comprensió i, quan una persona entra en diàleg amb una altra i tracten de posar-se d’acord, es produeix una fusió d’horitzons. Així, totes dues persones poden arribar a comprendre l’altra perspectiva sense entrar-hi. Els prejudicis sorgeixen de l’educació, dels valors apresos, la història; en resum, del llenguatge. Quan interpretem algun fet, alguna cosa de la realitat, ho fem des d’allò que hem après al llarg de la nostra vida, que s’agrupa amb el llenguatge.
D’aquesta manera, Gadamer entén la comprensió històrica com a fusió d’horitzons en el sentit que s’agrupen diverses interpretacions (basades en els prejudicis personals) de la història gràcies al compartiment, a la seva fusió. Tota comprensió implica un coneixement de les parts individuals (interpretacions) que comprenen un tot per arribar a la comprensió d’aquest tot. Així doncs, tota comprensió del passat suposa, doncs, una revisió i actualització, i cada generació reinterpreta el passat, provocant aquesta fusió de perspectives. L’autor insisteix en el fet que aquest és un exercici necessari i legítim.
És en aquest sentit, doncs, que cal fer una rehabilitació dels prejudicis, és a dir, una reinterpretació constant dels esdeveniments ocorreguts variant cada vegada aquests coneixements que ens ajuden a jutjar la realitat, ja que, com que estem determinats per la història i hem de prendre consciència de la relativitat de les opinions, cal tenir present que aquesta s’ha de reinterpretar i revisar constantment.
3. Quins són els trets característics de la concepció de la història dels antics i de la concepció dels medievals? Exposa’ls i compara’ls breument (màxim 500 paraules).
(2 punts) Segons Concha Roldán, la concepció de la història dels antics es caracteritza pels següents trets comuns: en primer lloc, expliquen l’origen de l’univers i de l’home per teogonies i cosmogonies filosòfiques; en segon lloc, presenten indagacions sobre l’estat primitiu de l’home i els començaments del seu desenvolupament cultural que sovint postulen l’existència d’un “estat primitiu feliç o paradisíac”. Finalment apareixen explicacions sobre les lleis que regeixen els cicles històrics en les formes de govern, com si els Estats tinguessin una mena de vida orgànica, és a dir, neixen, creixen, floreixen i moren.
Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 La concepció històrica dels medievals, en canvi, es caracteritza per, en primer lloc, la presentació de la història com un procés que es desplega des dels seus inicis, és a dir, té un començament; en segon lloc per l’associació entre allò particular i allò universal en la història, és a dir, la relació entre les històries nacionals i la història única de la humanitat i, finalment, la certesa que els esdeveniments històrics tenen sentit si se’ls jutja amb un criteri moral.
La diferència fonamental entre ambdues concepcions és la concepció cíclica dels grecs i la concepció lineal de la història per part dels medievals. Els grecs, els antics, entenen la història com un cicle etern que no té un punt inicial, i, per tant, això s’aplica també a les formes de govern: en certa manera els Estats segueixen unes lleis que portaran a qualsevol sistema de govern a passar per unes etapes: naixement, creixement, floriment i decadència. En el cas dels medievals, però, la concepció de la història sencera és lineal: en un punt inicial es produeix la creació, concepte que no es troba en la mentalitat grega.
D’altra banda, els grecs no analitzaven els esdeveniments històrics segons criteris morals, sinó simplement fàctics: se centraven a analitzar objectivament els successos històrics, a diferència dels medievals, la concepció històrica dels quals sí que està impregnada de judicis morals.
En certa manera, però, totes dues mentalitats coincideixen en el fet que recorren a elements miticoreligiosos per explicar l’origen de l’Univers i l’home, en el cas dels grecs, més aviat a mitologies, mentre que els medievals se centraven en el concepte de divinitat tal i com l’entén el catolicisme.
Així doncs, totes dues mentalitats presenten elements comuns, però divergeixen en molts altres, especialment en la concepció de la història lineal, en el cas dels medievals, i cíclica, en el cas dels grecs.
4. En quins tres sentits podem parlar d’eurocentrisme? (màxim 400 paraules). (2 punts) Podem parlar d’eurocentrisme en els tres sentits següents: En primer lloc, que només a Europa hi hagut les grans civilitzacions i per tant un coneixement marginal de la resta del món és suficient per a la història universal.
Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 L’eurocentrisme es pot veure aquí en el menyspreu envers les civilitzacions no-europees i el coneixement que d’elles se n’ha de tenir: pel fet que les grans civilitzacions europees es consideren superiors, el seu estudi ha estat més exhaustiu i complet que no pas el de les civilitzacions de la resta del món. D’aquesta manera i a causa d’aquest eurocentrisme s’aconsegueix més ignorància que coneixement, ja que, degut a aquest menyspreu, l’interès envers cultures no europees no es cultiva, provocant deficiències i llacunes en el discurs històric.
En segon lloc, parlem d’eurocentrisme pel fet de pensar que cal un tractament del món en la seva totalitat, però un tractament que es fa a l’europea, amb categories de pensament europeu-occidental. Seguint en la mateixa línia, si es menyspreen les cultures no europees també es menysprearà el seu mètode d’estudi. Per molt que es consideri que aquestes cultures o civilitzacions tenen una certa importància per obtenir coneixement total del món, si el mètode que s’utilitza per estudiar-les són les categories de pensament europeu-occidental, tampoc s’arribarà a una comprensió exhaustiva d’altres formes de pensament. Així doncs, tot el coneixement que en puguem obtenir també presentarà inevitablement llacunes insalvables.
Finalment, parlem d’eurocentrisme pel fet d’incloure la resta del món però com parlant en el fons de nosaltres: l’altre primitiu, bon salvatge, utòpic, pas previ al nostre estadi.
El pensament eurocèntric ens porta a creure que la nostra civilització, la nostra cultura, és la correcta, l’única vàlida. Per molt que hi hagi la intenció d’incloure la resta de civilitzacions sempre es farà comparant-les amb la pròpia, tractant-les com a estadis previs al nivell màxim de desenvolupament: el nostre. Aquesta concepció es fa palesa, per exemple, quan parlem de civilitzacions que es troben “en vies de desenvolupament” o que són “del tercer món”. Sembla que d’alguna manera, la situació en la que es troba Europa és la bona, la inevitable a la qual ha de desembocar qualsevol col·lectiu que aspiri a la civilització i desenvolupament total, i això denota ignorància també i tancament de ment envers perspectives diferents a la pròpia.
...