TRASTORN DE DIFERENCIACIÓ CEL·LULAR I CÀNCER (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Enfermería - 2º curso
Asignatura fisiopatologia
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 02/10/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Fisiopatologia de la diferenciació cel·lular i el càncer

Vista previa del texto

TRASTORN DE LA DIFERENCIACIÓ CEL·LULAR I CÀNCER LESIÓ I ADAPTACIÓ: La patologia general comunitària no és el mateix que la patologia individual específica, és a dir, 10 persones amb un mateix diagnòstic no tenen un mateix pronòstic i evolució. Per tant cada persona amb una malaltia és un malalt, diferent de la resta de malalts amb la mateixa malaltia.
Conceptes de la malaltia: - Etiologia: causa - Patogènia: Els passos d ela malaltia, resposta cel·lular tissular, origen i desenvolupament de la malaltia. L’Anatomopatòleg és aquell que mirem com evoluciona una malaltia amb microscopi.
- Patocronía: és la manera en què es desenvolupa una malaltia en el temps, no parla d’intensistat, simplement de durada. Ex:  Aguda: Malaltia temporal de molt curt temps (2 o 3 dies)  Subaguda: Malaltia temporal de curt temps (setmanes)  Crònica: Malaltia que no curaràs mai, vius amb ella sempre.
 Agudització de la patologia crònica: Tens una malaltia crònica, i passes uns dies amb una agudització (complicació). Ex: una crisi asmàtica d’un asmàtic.
- Clínica: Impacte sobre les funcions del nostre organisme, alteracions funcionals, canvis morfològics...Quina clínica dóna: quins canvis i alteracions dóna (febre, inflamació...), impacte sobre els sistemes.
- Semiologia: Estudi dels signes, símptomes i els síndromes que provoquen. Llenguatge que envolta la descripció d’una malaltia. S’aconsella llistat separat de conceptes i definicions.
- Síndrome i entitat nosològica: Conjunt de singes i símptomes amb entitat pròpia que coincideixen en temps i forma.
 Símptomes: subjectius, s’utilitzen per referir dolor  Signes: Síndromes objectius i mesurables, comprovables Així doncs, una síndrome és el conjunt de símptomes i signes que engloben a una malaltia (síndrome gripal).
- Adaptació: La cèl·lula rep un estímul (no té perquè ser patològic) i respon i s’adapta. De manera voluntària i involuntària ens adaptem, igual que les cèl·lules, a les lesions i agressions. La funció i estructura de la cèl·lula depèn de la genètica, metabolisme i límits estructurals, però podem adaptar-nos en funció i mida:  Hipertròfia: Augment de la mida de les cèl·lules a l’estímul (augment d’estimulació de la musculatura  augmenta la mida). Anar gimnàs.
 Atrofia: Disminució de la moda de les cèl·lules a l’estímul (enguixar una cama, i com que hi ha desús s’atrofia.
 Hiperplàsia: Augment del numero de les cèl·lules a través d’un estímul. Ex: la pell de sota els peus, es torna més gruixuda, després de caminar varis dies per la sorra de la platja  d’aquesta manera no ens fa tant mal.
 Metaplàsia: substitució de cèl·lules d’un teixit reconegut, d’un lloc normal, a un lloc que no li toca. EX: Les cèl·lules de la mucosa estomacal poden anar a l’esòfag. Això passa si hi ha una hèrnia de hiatus, que al càrdies deixa passar aquestes cèl·lules estomacals a l’esòfag. Això fa que pugi àcid, i irriti les cèl·lules de l’esòfag. Aquest envia un senyal a l’estomac que té cèl·lules seves. Però finalment, les cèl·lules que ja formaven part de l’esòfag, passen a transformar-se en cèl·lules estomacals (són nostres, però canvien de lloc).
 Displàsia: Pèrdua de l’arquitectura. És a dir, no acaba de ser un creixement adequat.
Són cèl·lules mal col·locades, que fan que perdin la seva funció (cèl·lules sense identitat, ja que no en trobaràs cap més a l’organisme. S’adapten malament. Potser que una displàsia, sigui deguda, a una metaplàsia anterior. NO ÉS CANCER!!!!!!  Neoplàsia benigna: Una cèl·lula nova, no reconeguda, que ha perdut la seva arquitectura. Creixement tumoral benigna. Ex: un lipoma. Perquè sigui una neoplàsia benigna no ha de tenir la capacitat de fer metàstasis, que no tingui creixement ràpid i descontrolat i que siguin típiques.
 Neoplàsia maligne o càncer: Creixement tumoral maligne. Perquè sigui una neoplàsia maligna han de ser cèl·lules atípiques, que es divideixen ràpid i des controladament, i tinguin la capacitat de fer metàstasis.
NEOPLASIA: És un tumor, una nova formació, creixement excessiu, des coordinat tot i haver cessat l’estímul amb pèrdua d’arquitectura. (estímul de creixement). Poden ser: - Benigne: criteris macro i sobretot microscòpics (AP), localitzat (marges), no dissemina i extirpable, creixement lent. El sufix és “-on” o “-adenoma” si és d’origen granular.
- Maligne: càncer. Es defineix per atípia cel·lular (grau de diferenciació, no és típica amb diferents tincions i altres), divisió descontrolada (fet que és la base del tractament del càncer com la quimioteràpia (frena la divisió cel·lular)), creixement molt ràpida i capacitat de disseminar : local (dins la làmina basal) o metàstasis QUIMIOTERÀPIA: atura la divisió cel·lular de TOTES les cèl·lules del cos. Hi ha diferents graus de quimioteràpia depenent del càncer i de la persona, depenent de l’objectiu, com: - Pal·liativa: no el vols curar, sinó que vols allargar l’estat del pacient per tal que no es mori.
El 30% dels pacients nou diagnosticats tenen metàstasis manifestes, el 20% dels pacients nou diagnosticats tenen metàstasis ocultes. Tenir metàstasis significa que el càncer primari ja ha emprès la via de disseminació. Aquesta capacitat que tenen les cèl·lules per desplaçar-se i buscar altres colònies de cèl·lules, és el què les fa immortals.
- Vies de disseminació: Vies que fa servir la metàstasis:  Contigües: Via més pròxima (veïnatge o cavitat). Fàcil de disseminar-se als òrgans que té al voltant (que es toquen).
 Via limfàtica (gangli sentinella) i sanguina ( artèries...): van pel torrent circulatori i s’aturen per madurar en els filtres: fetge, melsa... i és allà on creixen.
*El càncer primari al fetge casi no existeix, sempre és metàstasis, perquè té cèl·lules molt resistents i que es regeneren molt ràpid.
* Si un càncer creix en un lloc on té espai per créixer i està poc innervat, presenta poca clínica, i per tant trigaràs més a diagnosticar-lo, per la qual cosa haurà fet molta més metàstasis. Ex: estomac.
* Càncer de pell: Els limfòcits C4, fan un checking de HLA (Human Leucocit Antigen), i com que l’HLA és nostre, el nostre sistema immunitari no l’ataca. En aquests càncers, s’utilitza la immunoteràpia, ja que té molt bon resultat  es marquen les cèl·lules tumorals, i això permet que el sistema immunitari ataqui la cèl·lula cancerosa des del principi.
- Nomenclatura: Si parlem de neoplàsia maligne:  Sarcoma: si deriva de grassa o fibra  parlem de teixit de sosteniment (tendons)  Carcinoma: Si deriva d’epitelis i glàndules. La majoria dels càncers. Prové d’un teixit granular funcional o mucosa.
 Liposarcoma NEOANGIOGÈNESIS: Creació de nous vasos sanguinis per part de les cèl·lules canceroses, per poder-se nodrí encara més.
Aquestes gràfiques són del 2012: És interessant tenir en compte les estadístiques de diagnòstics i pronòstics, però hem de saber que moltes vegades, depèn d’on provinguin les cèl·lules es podrà tenir millor o pitjor pronòstic.
- Diagnòstic: et detecten que tens un càncer - Pronòstic: si és bo o dolent aquell càncer.
El diagnòstic precoç en les mames és molt important. I el càncer de pròstata, només hi podem fer radioteràpia, ja que la quimioteràpia. no és eficaç. Es pot diagnosticar amb un tacte rectal.
FACTORS IMPLICATS EN EL CÀNCER: 1. EDAT: a més edat més risc, excepte a partir dels 75 anys , que hi ha una baixa incidència de càncer, ja que la replicació és molt més lenta, i si hi ha un càncer, costarà molt més que evolucioni ràpid. Els 45 – 60 anys  edat on apareixen més càncers com el colorectal, el de mama i pròstata.
*Al pacient se li ha de donar informació assumible i que sigui capaç d’acceptar i suportar. Per això en persones grans a vegades no se’ls diu si tenen càncer, es diu als familiars, ja que és més possible que morin per qualsevol altre cosa que per càncer.
*Pediàtric: leucèmies, SNC, limfomes i sarcomes. No han tingut temps de créixer que ja tenen un càncer. Aquest càncer ha sigut capaç d’emetre més enllà de les generacions la seva mutació.
Càncer genèticament heretable, ja que el càncer fa una lesió que és perpetuable.
2. GENÈTICA: herència dominant o recessiva. En la genètica de cada persona hi ha un llistat de patologies possible (genoma), que depèn dels estímuls que rebem del nostre entorn, el manifestarem o no. El càncer fa una lesió que és perpetuable.
*Gen: tros d’ADN  cada gen codifica una proteïna, enzims...Llavors aquestes proteïnes codificades llegeixen el genoma, que és el nostre llistat de possibles manifestacions que podem presentar.
o Oncogens: HERÈNCIA + ESTIMUL CANCERIGEN (AMBIENT)  (gens que si s’activen o inactiven provoquen càncer). Són els gens de les cèl·lules són els que s’activen i fan que presenti atípia i divisió ràpida. És un gen potencialment dolent que està frenat per un gen que inhibeix la seva acció, en aquest moment hi ha equilibri. Quan hi ha una mutació pot ser que afecti a l’oncogen i el faci més potent (tumor) o que la mutació disminueixi (la funció de l’altre gen) i l’oncogen quedi activat i també apareix tumor.
 Inactiven fens inhibidors del creixement  Activen gens activadors del creixement  RAS: (en pro-oncogen activant que va eliminat l’inhibidor) és el més freqüent en tumors humans, i MYC (en gen inhibidor desactivat), Src, Bcl- 2, ERB. Són gens que codifiquen components de les vies de senyalització dels receptors dels factors de creixement, la seva mutació provoca senyals de divisió aberrants. L’oncogen RAS mutat està permanentment activat i estimula permanentment la divisió cel·lular. Això es produeix en un 30% del total dels càncer humans.
 TFG – BETA: són grans inhibidors del creixement, per exemple, el MYC és un gen promotor permanent del creixement que fisiològicament està inhibit per TGF, si muten els TGF deixa d’haver fre a un implicable gen replicatiu.
* El RAS és un gen que quan és llegit es transforma amb substàncies que activen al creixement cel·lular de manera controlada, però si muta aquest RAS, el creixement cel·lular passa a ser descontrolat. MYC  és un oncogen que genera creixement (fisiològicament ja està inhibit). Hi ha una substància natural que és TGFBETA que frena al MYC. Quan muta el gen que fabrica les TGF-BETA, el MYC no frena, i continua fent la seva funció.
(la segona foto RAS, la 3ra foto, MYC).
o Protector: Gen p53: actua com a protectori regula l’apoptosi (autòlisi) i reparació de l’ADN, és un supressor tumoral(para el cicle cel·lular en cas de mutació), el guardià del genoma.
*El gen P53 codifica per una proteïna p53. Aquesta proteïna es queda al citoplasma fins que hi ha una lesió. Quan hi ha una lesió es fosforilitza i s’uneix de 4 en 4, creant un fòsfor i entra al nucli on hi ha l’ADN, per repassar-se’l i buscar-hi una lesió. Dins del nucli pot fer dos coses: - Repara ADN si es pot - Stop a la replicació cel·lular en fase G1 (és a dir, el cicle cel·lular) - activa l’apoptosi o autofàgia, perquè la lesió no es reparable.  a través de les caspases La p53 trenca tots els estímuls capaços de generar nous vasos sanguinis (angiogènesis). Per tant, evita que la lesió cel·lular afecti a l’ADN i quedi exposat a coses rares.
Si no hi ha lesió, la P53 és la responsable de la senescència (regula la capacitat finita de replicació de les cèl·lules). Quan s’arriba el límit de la senescència d’aquella cèl·lula, la p53 activa l’apòptosi.
*és a dir, la p53, es queda al citoplasma  quan hi ha un dany va al nucli de 4 en 4, i si no pot reparar genera la apoptosis i controla la angiogènesis.
* Quan arriba un estrès, una UV, activació d’oncogen o radiació, la p53 s’activa i entra dins del nucli, llegint l’ADN. El seu objectiu és reparar la lesió que hagi pogut provocar aquest estímul lesiu. Para el cicle cel·lular per intentar arreglar l’ADN i si ella no pot reparar la lesió de la cèl·lula programa l’apoptosi de la cèl·lula. Té acció intranuclear ja que repara l’ADN.
Acció del manteniment de la integritat del genoma pel gen i proteïna p53 en condicions normals.
- Senescència: Parada del cicle cel·lular en G1.
- G1: Fase tardana de la divisió cel·lular.
- Apoptosi: Autòlisi cel·lular programada.
- MDM2: Proteïna i gen inhibidor de la p53.
3. APOPTOSIS O MORT PROGRAMADA CEL·LULAR: (Límit de la senescència o perquè la cèl·lula està lesionada) : mecanisme pel qual s’activa externa o internament cascada proteolítica d’auto digestió cel·lular mitjançant l’acció de Capsases (enzim activadors de proteases i endonucleases). Regulat per: o EXTERNAMENT: mediat per factors de necrosi tumoral (substància del leucòcit que emet cap a la cèl·lula i programa l’apoptosi) o INTERNAMENT: desencadenat automàticament davant lesió d’ADN o estrès cel·lular activant la p53, inductora de l’apoptosi.
4. REPLICACIÓ LIMITADA: Una cèl·lula humana normal té un límit replicatiu de 60-70 vegades entrant posteriorment en senescència, provocat per l’expressió dels Telòmers (ADN en els extrems dels cromosomes que codifiquen per stops en check - points replicatius), controlats per p53. Les cèl·lules canceroses reactiven les telomeroses creant un “non-stop” mitòtic immortal i la seva replicació il·limitada. Per això, la immunoteràpia és interessant per veure la replicació il·limitada.
QUÈ PODEM FER? - Screening  Una tria que se sotmet tota la població per fer una prova eficient, eficaç i econòmica  des de salut Pública.
 mama (mamografia)  PAAF (Punció Aspiració Agulla Fina)  fan biòpisia si hi ha alguna cosa que els fa dubtar. S’ha de fer dels 40 als 75 anys. La mama és un esquelet fibrós ple de greix i ple de conductes galactòfors.
 colon (si familiar de 1r ordre té sang oculta en femtes)  recull les restes d’hemoglobina (1 cop cada any, si tens un familiar de 1r ordre). La colonoscòpia és molt cara.
 coll d’úter (citologia)  Control amb el ginecòleg des de que comences a tenir relacions sexuals (VIH). Amb la citologia agafen cèl·lules del coll de l’úter.
 pròstata (PSA  Prostàtic Específic Antigen)  antigen que fabrica les cèl·lules de la pròstata. Lo normal és tenir-ho entre 0’5 i 4. Ens indica càncer a partir de la velocitat de creixement. Si trobem una persona amb un PSA alt cal fer un tacte rectal, ecografia o biòpsia.
o Prostatitis  inflamació infecciosa de la pròstata o Pot ser un creixement benigne de les cèl·lules de la pròstata, ja que la velocitat no és tant elevada. S’ha de vigilar que no estranguli la uretra, ja que després tens pipi cada dos per tres.  hipertròfia  melanoma (biòpsia...)  pell – EPIL·LUMINISCÈNCIA. Hi ha pigues que creixen i no ens n’adonem i pot ser melanoma. Si entra a torrent sanguini la persona mor.
- Antígens o marcadors tumorals: com CEA(antígens carcino embrionaris) (colon, fetge, pàncrees  segregant prostatines), alfa-FP (testes i hepàtic), CA125 (ovari i endometriosi),...  Aquests tumors generen antígens, ja hi són normalment, però quan tens càncer aquests marcadors augmenten en sang. Aquests antígens tenen valor pronòstic, mai són diagnòstics. Si tinc un pacient i sospito de càncer de colon, això no em servirà per acabar-li de confirmar.
Ens ajuden a controlar l’evolució de la malaltia.
VALORAR EL PRONÒSTIC, NO DIAGNÒSTIC!!! METÀSTASI Angiogènesis: Els càncers tenen capacitat per crear la seva pròpia xarxa vascular modificant el creixement vascular.
La metàstasis és que busca un altre òrgan per formar un nou tumor.
La metàstasi són microembòlies de cèl·lules cancerígenes que viatgen pel torrent sanguini i no sabem on aniran a parar, solen anar a parar en llocs d’intercanvis.
Quan entra al torrent sanguini es troba amb plaquetes i altres, i com a síndrome paraneoplàsic, pot passar però no és molt típic, hi ha embòlies. Aniran a parar sobretot al fetge i pulmó ja que són llocs d’intercanvi.
Aquestes embòlies cel·lulars són capaces de sortir dels vasos i crear una colònia que serà la metàstasis.
Els limfòcits no actuen contra les cèl·lules cancerígenes ja que la superfície és com les cèl·lules pròpies, no és una cèl. externa. Per això, ara s’està treballant com immunoteràpia on es marquen les cèl·lules que es repliquen molt i els limfòcits els ataquen.
En un hemograma casi no podem detectar res, perquè ens surt tot normal, perquè es tracten de cèl·lules nostres les canceroses.
Si que es pot presentar una anèmia, leucopènia, plaquetopènia o res, però abans no presenti això, ja s’haurà estès per tot l’organisme.
És important incidir sobre les cèl·lules en replicació.
IMATGE METÀSTESIS: Si es lesiona la p-53, comença a codifica d’una manera aberrant a la cèl·lula  metàstasis.
La cèl·lula es replica en clons i es trenquen les cèl·lules bones (succió)  trenquen la matriu extracel·lular de l’adhesió cel·lular  aquestes cèl·lules comencen a emigrar  entren al braç i fan un èmbol de cèl·lules tumorals. Fan un check-point amb els limfòcits, però aquests no generen una respost immunitària, ja que les reconeix com a pròpies  adherència distal. Es trenca al vas i queda un dipòsit metastàtic i crea una nova angiogènesis.
En quin teixit hi ha més metàstasis  al fetge, ja que és un filtre, i on tenen més aliment per nodrir-se. Al pulmó també (hi ha un a port molt estret de nutrició sanguínia, és a dir, oxigen), i el moll de l’ós.
La limfa també pot ser una via de metàstasis.
CÀNCER HEMATOLÒGIC: - LEUCÈMIES i MIELOMA: múltiples proliferacions no sòlides.
- LIMFOMA: proliferació sòlida.
Tot i que tots poden tenir tumoracions proliferatives ganglionars (ganglis inflamats i durs). Les cèl·lules cancerígenes, sense excepció d’alguna, es mouen molt per tal de migrar del lloc on estan i fer metàstasi.
Normalment al tractament d’un càncer, és quimio – cirurgia – quimio. Tots els nous tractaments busquen que no es matin totes les cèl·lules en replicació, és a dir únicament les cèl·lules en replicació del teixit que està sent cancerós. Ja que si matem totes les cèl·lules que es repliquen molt, també matarem les del sistema immunitari.
El càncer també pot ser líquid. La leucèmia és el càncer de les cèl·lules limfàtiques. Per tant podem tenir càncer limfàtic (afectació en els ganglis limfàtics  melsa, timus...).
Les cèl·lules normals es queden al teixit de la matriu, en canvi les altres tenen la capacitat de deformar-se i anar a qualsevol teixit.
BASES MOLECULARS DEL CÀNCER: Què ha de passar perquè hi hagi càncer? - El càncer es el resultat del cúmul de múltiples mutacions (ex: mama i colon, en tenen unes 90 de mitja) + - Inhibició de mecanismes de supressió tumoral ( apoptosis i senescència) + - Possibilitat de canvi perpetu en el cariotip: possible transmissió per l’herència. (cariotip: el què nosaltres tenim genèticament. Fenotip: com aquest cariotip s’expressi, és a dir, depèn de l’entorn i del medi). Els bessons univitel·lins: tenen cariotips idèntics, però diferents fenotips, ja que s’han expressat diferent. + - Mecanismes antitumorals immunitaris inhibits o alterats (limfòcits T citotòxics, natural Killers, macròfags...)  Fa que no hi pugi haver una reparació del DNA, i que el sistema immunitari no doni lloc a cap resposta.
CARCINÒGENS MÉS HABITUALS: - Agents físics: rajos UV solars, rajos X, irradiació nuclear de fissió, radiologia...
- Agents químics i fàrmacs: qualsevol substància química o física pot alterar la homeòstasi hidroelectrolítica i/o pH. La patogènia dependrà de la dosi i naturalesa de l’agent lesionant.
- Agent infecciós: diferents agents, segons el tipus d’hoste que trobi (si és immunodeprimit o no) pot fer que hi hagi més càncer o no.
 Leucèmia i vius HTLV-1  Papil·loma i virus VPH  Limfoma burkit i virus VEB  Sarcoma Kaposi i virus HVSK  El bacteri Helicobacter pvlori: no tothom que dóna positiu per helicobacter té càncer, s’ha de tractar aquell Helicobacter que provoqui molèsties, gastritis, dolor...
Molta gent està infectada i no presenta clínica.
- Dieta: vitamínics, grasses saturades i proteïnes. TABAC I ALCOHOL. Les vitamines ens protegeixen perquè són antioxidants, eliminen als radicals lliures.
ESTADIATGE I GRAU DEL CÀNCER: Els càncers es classifiquen pel seu origen cel·lular (diagnòstic) però el desenllaç ́(pronòstic) final depèn de l’estat evolutiu de la malaltia cancerosa en el moment del diagnòstic. El diagnòstic es realitza en moment de l’evolució de la malaltia molt variables essent els diagnòstics en estadis inicials els de millor pronòstic.
L’estadiatge o grau determinen el moment del diagnòstic en quin moment de la evolució del càncer ens trobem per: poder determinar tasses de supervivència i tipus de tractament (ESSENCIAL  per decidir el correcte tractament).
- L’estadiatge (en el moment del diagnòstic) és diferent per cada un dels càncers descrits, no obstant, sovint es fa referència als eixos TNM: creixement local (T=Tumor), número de ganglis limfàtics afectat (N=Nòdul) i presència de metàstasi (M=Metàstasi). És una classificació macroscòpica. T’ajuda a saber en quin moment estàs i quina evolució tens.
Està molt lligat al pronòstic de vida.
Altres cops es fa referència només al grau de malignitat si encara és localitzat (in situ).
- El grau de malignitat cel·lular: és un concepte microscòpic. Determina el grau de poder metastàtic, poder destructiu local i poder de creixement. Es fa referència a baix grau i alt grau de malignitat del departament d’anatomopatologia. Ens permet saber d’on surt aquella cèl·lula, de quin teixit prové? Quin és el seu origen= i quin grau de malignitat té (depèn de l’atípia cel·lular). També et dona part del pronòstic. Ex: pots tenir metàstasis, però que les cèl·lules siguin molt sensibles a la quimioteràpia (ex: leucèmies).
...

Comprar Previsualizar