Art de l'època de les revolucions burgeses fins Ingres (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les revolucions burgeses (1789-1905)
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 0
Subido por

Descripción

art de l'època de les revolucions burgeses fins Ingres

Vista previa del texto

ART DE L’ÈPOCA DE LES REVOLUCIONS BURGESES Bloc 1. El Salon i l’Acadèmia.
El salon i l’Acadèmia no neixen en la mateixa època però al segle XIX van de la mà.
Salon és un terme francès i és una paraula que es va estendre per Europa. L’Acadèmia francesa és la que dona llum a la resta d’Acadèmies d’Europa. Però les primeres acadèmies d’Art son italianes (la 1a, la de Florencia fundada per Vasari i la 2a, la de Roma, fundada per Zuccaro). Les acadèmies proliferen a Europa i una de les més importants és la de Haarlem, als Països Baixos.
L’Acadèmia de París és un encàrrec reial fundat per Lebrun i Colbert la va renovar anys més tard, al 1661. Altres acadèmies són la de Nuremberg, la de Polònia, Berlin, Viena, Madrid, Londres, Barcelona... aquesta última s’inaugurà el 1849 i va tenir poder durant pocs anys.
Acadèmia- La paraula és d’origen grec. Era el nom que tenien els jardins de Plató on ensenyava als seus deixebles i on es va fundar la seva “escola”. La funció de l’Acadèmia és mantenir i assegurar paradigmes estètics i formals. És un col·legi professional de Belles Arts i exerceix el rol d’escola o institució.
Acadèmic- És qui instrueix. Persona de prestigi o reconegut. Acadèmic és contrari a avantguardista. És clàssic, convencional o poc innovador. El terme “acadèmic” es veu una mica associat a un significat pejoratiu.
L’Acadèmia té dues vies per fer la seva funció: - La difusió oficial més la censura (dictàmens, encàrrecs públics i salon). No hi ha cap obra pública que no passi pel control de l’Acadèmia.
Formació a l’escola (malgrat la incorporació tardana de la docència artística, tècnica de l’Art).
La normativa de l’Acadèmia va des del que és més ampli fins al més concret. La “jerarquia dels gèneres” té a veure amb el prestigi de l’artista. La jerarquia dels gèneres és la següent: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
Història, mitologia, religiosa i al·legòrica.
Retrat.
Escena de gènere.
Animals.
Natura morta: animals.
Natura morta: fruits i flors.
Pintures marines.
Paisatges.
Al principi les acadèmies formaven artesans de l’Art. a totes les escoles es procedia primer per la còpia. Les classes tenien forma d’amfiteatre i solien buscar la llum del nord, es a dir, la millor llum.
El acadèmics eren els únics que rebien els encàrrecs oficials i feien de jurat als salons i als premis de Roma (concurs anual de 2/3 anys estudiant a Roma i copiant els models clàssic i treballant en els millors tallers). Roma tenia molta importància i prestigi com a capital artística i cultural (Grand Tour, els pares enviaven als fills per estudiar a Roma i havien de fer un llarg viatge creuant Europa per arribar a Roma).
Com a alumnes de l’Acadèmia només hi havia homes. Les úniques dones que podien entrar a l’Acadèmia eren les que feien de models. Els alumnes entraven a l’Acadèmia mitjançant un concurs de dibuix d’una figura nua. Les dones van començar a introduirse com a alumnes en la dècada dels noranta (1897). Les dones no podien fer còpies al natural, no podien veure figures nues.
Les assignatures eren segons la importància del dibuix. Els alumnes passaven de la còpia de l’antic a la còpia del natural gràcies a uns passes de classe que donava el professor si la conducta de l’alumne era positiva en una classe.
A partir de 1871 es consoliden les escoles provincials. Els homes i dones que no estaven d’acord amb amb els estudis i les normes de l’Acadèmia assistien a Acadèmies privades com l’Acadèmia Julián.
Les exposicions d’art eren molt aglomerades com podem veure en la imatge a continuació de Pietro Antonio Martini “Exposició al Saló de 1787”) Els salons eren l’esdeveniment anual en quant a les Belles Arts, no solament com a esdeveniment cultural, sinó també social. El salon durava mesos (primavera-estiu). Era la única manera de fer coneixer les obres d’art. si tenien sort eren comprades i els autors d’aquestes podien agafar prestigi o mala reputació. Tot comença al Saló Carré, al Louvre. El Louvre era un palau reial que el rei va a deixar a l’Academia per fer exposicions.
Per a les exposicions universals es construïen palaus efímers fets de cartró. La exposició de Londres (1851) va ser la primera exposició universal i la última va ser la de Paris (1900). Segons a quines exposicions hi havia sales dedicades a autors concrets.
El jurat del saló estava format per acadèmics generalment, depenent del moment polític.
Ni els membres de l’Acadèmia ni els artistes que havien aconseguit medalles en l’edició anterior havien de sotmetre’s al jurat. A finals del segle XIX aquest sistema va canviar i van aparèixer alternatives. El propi Salon canvia de nom (Saló dels artistes francesos).
Apareix el Saló dels rebutjats, on s’exposen les obres que no són admeses pels criteris de l’Acadèmia (impressionistes). Aquest saló s’organitza gracies a Napoleó III.
Mercat d’Art i galeries: a finals del s. XIX neix el mercat especulatiu de l’art. L’obra esdevé un objecte susceptible de comercialitzar. L’Acadèmia està desprestigiada.
Engranatge del sistema capitalista. El salon i l’Acadèmia acaben per perdre el monopoli en fixar valor mercantil i artístic de les obres en benefici dels marxants i galeristes (negoci de l’art, oferta-demanda). Sorgeix també la idea de l’original.
Quan un artista mor, la seva obra genera més interés i es revaloritza. Un exemple d’això és l’obra “Angelus” de Millet. Als anys 60 en vida la va vendre per 1.000 francs i després de morir al 1900 es ven per 800.000 francs.
A la segona meitat del segle XX sorgeixen artistes que treballen sense comanda, cosa que tenia més riscos però més possibilitats de beneficis. Les cases d’art que més funcionen són les franceses. A Barcelona tenim el saló Parés. Es produeix una consolidació de la iniciativa privada en detriment del salon i l’Acadèmia.
Crítica d’Art: Comença el 1750. La crítica fa de filtre entre l’obra i el públic.
Sorgeixen publicacions especialitzades i seccions de premsa general. Diderot va ser el primer gran crític, gràcies a ell es passà del barroc al neoclassicisme. El públic era inculte pel que fa a l’Art i per això llegien les crítiques, per informar-se.
Bloc 2. L’Art i la Revolució francesa El rococó és la fase final del barroc. Té com a característiques principals que és encara més recarregat i aristocràtic. Complau als sentit. Busquen delectar el gust de l’espectador. Un exemple el “El gronxador” de Fragonard. Aquesta obra representa la galanteria, els espais de luxe, l’oci i la suavitat.
Fernando de Casas Novoa (catedral de Santiago) és arquitectura barroca i es caracteritza per la fusió ornamental i l’espai engalanat. Els espais interiors també gaudiran d’aquestes característiques. El Rococó busca integrar disciplines diferents.
La Revolució francesa també marca un punt artístic i cultural. La Il·lustració sorgeix en aquesta època. La Il3lustració busca deixar enrere l’Antic Règim. Els filòsofs d’aquest moviment reflexionen entorn la necessitat de deixar enrere aquest sistema polític. Únicament fent ús de la raó humana s’arriba a la veritat. És una època de descobriments científics, sobretot a França. En termes artístics totes aquestes reclamacions ja s’han convertit en exercicis artístics.
Neoclassicisme- Les característiques principals son el rebuig dels elements rococó. Ja no complauen els sentits sinó la raó rebutjant els temes poc instructius del rococó. Ara l’Art busca la moralitat i el laïcisme , per tant, l’artista serà un instructor. Ara els temes bíblics i mitològics s’interpreten de manera pedagògica, sempre haurem d’anar més enllà. També dona més importància de l’home. Per tant, s’està produint el començament d’una nova era. Utilitzaran el referent clàssic per aquest món que canvia. Renoven també el bagatge clàssic. Els arqueòlegs volen entendre la vida antiga. Gràcies als descobriments arqueològics els pintors poden veure models antics (descoberta d’Herculà i Pompeia).
Pirannesi vs Winckelman- Giovanni Batista Piranesi publica al 1761 “Della magnificenza ed architettura de romani” on parla de la grandiositat de Roma i desvincula Roma de la tradició grega i és el primer en afirmar la independència de la tradició romana vers la grega.
Winckelman és un dels primers historiadors de l’Art encara que no existís aquesta disciplina. Exerceix la tasca de bibliotecari del cardinal de Roma. Va crear les èpoques de l’Art grec i arcaic, clàssic i hel·lenístic. Distinció entre dues possibilitats d’utilitzar el bagatge clàssic: còpia i imitació. No imitació servil de les còpies gregues sinó retorn a l’esperit creador. L’ intel·lecte per sobre dels sentits i cercar l’essència.
Rococó: - Integrar diverses disciplines.
Espais íntims amb molta decoració.
Neoclassicisme: - Inspiració en l’arquitectura clàssica.
- Procés de purificació i simplificació formal.
Espais sòlids i solemnes en paral·lel a virtut i veritats.
Dificultat en l’acceptació en la societat aristòcrata.
El neoclassicisme té dues etapes, la primera és l’arquitectura utòpica. L’ utopia se sap que és inviable. Molts del projectes d’aquesta etapa no arriben a construir-se. Un exemple d’aquesta arquitectura utòpica és la de Boulleé (“Cenotafi de Newton”). Un cenotafi és un mausoleu en la persona no està enterrada. El disseny de Boulleé seria de Newton. Un altre exemple d’aquesta arquitectura és el projecte d’ampliació de la Biblioteca Reial de Paris, Projecte de Museu , també de Boulleé.
La segona fase neoclàssica és l’arquitectura neoclàssica. A França un exemple és el petit trianon que ens ensenya els primers exemples neoclàssics quan encara predomina el Rococó. Panteó (Neoclassicisme madur), via triomfal (urbanisme modern).
El petit Trianon es troba al Palau de Versalles.
Genera en un recinte barroc un edifici neoclàssic.
Gabriel rep l’encàrrec de Lluís XV. Casa per a la seva amant. Després, la casa seria regalada a Maria Antonieta. Maria Antonieta es va fer construir un petit poble com a espai d’evasió per viure com una pagesa amb les seves donzelles.
El panteó de Paris- Soufflot (deixeble de Boulleé) també és un projecte de Lluís XV.
Durant la Revolució francesa es retira el culte del Panteó. Com a deixeble de Boulleé, Soufflot va utilitzar mesures colossals. Lluís XV va patir una forta enfermetat, i va decidir “donar” la seva vida a la Santa Genoveva, i fou en l’època de la revolució va canviar la terminologia a la del Panthéo, ja que fou un període laic. És de planta de Creu Grega. En el seu origen la decoració era principalment escultòrica i discreta, però en el segle XIX s’afegeixen les pintures. Les seves referències principals son el Panteó d’Agripa i El Partenó. S’ha utilitzat com a cementiri per persones il·lustres de la ciutat o que han estat presents, per exemple Marie Curie.
Via Triomfal- París neoclàssic: Fou la remodelació de París sota el govern de Napoleó Bonaparte. Cerca la monumentalitat a la ciutat, amb les grans avingudes de la ciutat, que resten encara vives. Crea la gran avinguda de Rivoli, i que acabava al arc de Triomf. Aquest pla, serà un punt d’inflexió en l’ urbanisme de la ciutat. L’Arc de Triomf de l’Étoile, que s’erigí des de l’any 1806 fins l’any 1836, amb el Romanticisme ja predominant. La Madeleine construïda per Pierre Alexandre Vignon, que va realitzarla com una església, però amb la caiguda de Napoleó va convertir-se en un edifici laic.
Columna de la Place Vendôme, que anteriorment s’anomenava la Place de la Grande Armée, i rememora la victòria de Napoleó a Austerlitz. Va inspirar-se en la columna Trajana, però fou realitzada amb els canons de bronze de l’enemic, en contra de la de Trajà que era en marbre. La columna, que té un poder simbòlic imperialista de gran importància en la França del XIX, quan cauen tant Napoleó com Napoleó III, París serà governat pel govern de la comuna, va provocar la demolició de la columna.
El gran teòric de l’arquitectura de la ciutat de París, fou l’arquitecte Durand, qui fou professor de l’escola Polytechnique, on treballen arquitectes i enginyers, junts. Fou deixeble de Boullée, del qual adopta la bellesa, conveniència + economia. Durand parla molt de l’ importància de la planta i la funcionalitat de l’edifici. Durand explica principalment com fer un edifici, però no de la façana de l’edifici, i pretén la recuperació del llenguatge grecollatí, això provocarà i permetrà l’eclecticisme. És un defensor de la modulació compositiva arquitectònica.
Anglaterra: Robert Adam, Syon House. Amb Adam, observem com un arquitecte de l’època també podia realitzar la decoració de l’edifici. Aquest edifici ja existia, però Adam va decorar l’interior. Va crear l’Espai de Representació que consistia en un espai ben diferenciat de la casa, considerat l’espai públic de la casa, per tant era la zona que podia veure els visitants, i era on estaven els objectes que la família volia mostrar als convidats. Aquest és un espai molt auster i on predomina la senzillesa, però de gran qualitat.
Sir Hans Sloane, en la Montagu House, i era on estava una gran col·lecció artística al·legada al estat britànic,es va remodelar per esser la British Museum.
Alemanya: La seva diferencia amb la resta d’Europa, es deu a que fou una secció territorial on l’imperi Romà no va arribar mai, i per tant, no tenen una base grecollatina real. Porta de Brandemburg és un dels pocs edificis que son d’època neoclàssica a Alemanya, i s’inspira en els Propileus de l’acròpoli d’Atenes. I és per tant d’inspiració Hel·lènica, quan a Berlín predominava l’ inspiració romana. Va realitzar-la Strack.
Schinkel, és considerat el gran arquitecte de la ciutat de Berlín i va realitzar edificis civils com els museus de la ciutat.
L’Estil Bavarès, era la ciutat on hi havia els millors arqueòlegs i per tant l’ inspiració que més va marcar la ciutat de Munich, fou Grècia. La Gliptoteca i el Propileus de Von Klenze estan a la ciutat de Munich i pretenien imitar París, amb una Porta de la ciutat amb el Propileus però es basa en un llenguatge històric, i barrejarà diversos estils, per exemple el Egipci.
Pintura: Diderot, critica a Boucher degut al recarregament i la banalitat del seu art. Per Diderot, Boucher nomes pinta la superficialitat no contà res. En canvi Diderot defensa la pintura de Greuze que educa amb la seva obra, que és carregada d’ètica. Diderot defensa l’ utilitat de l’art, com quelcom necessari per tal d’educar i fer una funció social. En aquesta funció moralitzant i social, es cercarà representar les virtuts domèstiques i de la pàtria, l’historia, exemples morals, a partir de la sobrietat i la simplicitat. Abandona la sinuositat, el pastel, etc. Amb el Despotisme Il·lustrat, neixen els reis que comencen a esser oberturistes en l’Art i en cercaran mostrar el nacionalisme i la Historia del país, per això es canviaran les fonts, i cercaran els moralistes romans republicans, Homer del original, i l’Historia.
Jacques-Louis David: A finals dels segle XVIII hi ha el cop d’estat de Napoleó. David és un autor acadèmic. Sempre serà un pintor del poder. Gràcies a ell podem entendre els canvis en la iconografia. Provenia d’una família artesana (ascensió social).
David pinta “Belisari” a Roma i es passa allà uns quants anys. “Belisari” és un tema antic. David busca la font original (llegeix el llibre o la font antiga). Aquesta composició encara destil·la característiques del barroc (emoció, colors).
El gran èxit de David correspon al tema dels Horacis. Va fer estudis sobre com fer aquesta obra ja que volia fer una obra per presentar-la al públic. Finalment va presentar “El jurament dels Horacis”.
Jurament dels Horacis (història)- Lluita entre Alba Longa (cuiracis) i Roma (Horacis) .
Els Horacis representen Roma. Els germans juren lleialtat al seu pare abans de la batalla. Una de les dones és germana dels Horacis i està casada amb un Curiaci. L’altre dona és de la família dels Cuiracis i està casada amb un dels Horacis.
Després de la batalla que acaba amb la victòria de Roma (tot i la mort també de 2 dels germans Horacis) Quan el germà arriba a casa i troba a la seva germana (Camila) que plora perquè s’ha mort el seu marit curiaci, la mata perquè plora per la mort de l’enemic.
L’obra “El jurament dels Horacis” està estructurada de manera molt racional. Aquesta obra també fa pal·lesa a un volum geomètric. Predomina la línea. En aquesta obra hi ha una idealització (aspiració a un model de perfecció que no sempre té perquè ser el natural). David idealitza per transmetre un missatge concret (patriotisme, política, “moral”).
“Els lictors porten a Brut els cossos dels seus fills”- Els lictors eren missatgers. Brut va ser el primer cònsol de la república romana, després d'alliberar al poble romà de la tirania monàrquica. Havent-se descobert una conspiració contra la república per retornar el poder al tron, Brut va saber que els seus propis fills havien pres part en la conjura, pel que els va condemnar a mort. L'escena recull el moment en què els cadàvers dels dos joves són retornats a la llar de Brut. Aquest es troba assegut davant d'una estàtua que representa l'al·legoria de Roma. La presència d'aquesta estranya figura deixa en ombra la cara afligit del cònsol. Novament ens trobem amb el repartiment de la narració en tres moments, com podíem veure de manera evident en el Jurament dels Horacis: en primer terme està brut, consternat per la decisió que acaba de prendre. En segon terme apareix el primer cadàver, el càstig a la traïció. Finalment, a la zona més il·luminada de la tela, les dones de la família, que havent interromput les seves tasques clamen i ploren la mort dels joves. Com sol ser habitual en l'obra de David, també en aquesta ocasió se separen estrictament els espais masculí i femení, així com les accions que tenen lloc respectivament.
La ombra en l’obra té un significat simbólic, racionalitat (bàndol masculí- bàndol femení). David fa aquesta obra en 1789 (any de la revolució). Aquest tema no es escollit per David per casualitat, ja que els fills de brut van atemptar contra la República, per això van ser assassinats. L’autor d’aquesta obra va voler exposar-la però el rey es va negar, encara que finalment va aconseguir el que volia. David es prepara per a fer el salt com a gran pintor de la República. Els seus quadres sorgien d’ell, ningú li feia els encàrrecs.
Mort de Marat- una de les obres més importants de David és la mort de Marat. Aquesta obra si que va ser encarregada, pel govern de la revolució. Es van fer còpies, tant fetes per ell, com fetes per deixebles. Marat era un dels líders de la revolució (agitador cultural). Estava malalt i tenia que romandre a la banyera durant hores. A Marat el va matar una defensora de la monarquia. Es creu que, en el moment del seu assassinat, Marat estava realitzant correccions per al seu diari però , al quadre de JL David , el que apareix en la seva mà és una carta amb un enigmàtic missatge : "13 de Juliol de 1793: Marie Anne Charlotte Corday al ciutadà Marat : N'hi ha prou que jo sigui realment desgraciada per tenir dret a la vostra benevolència. " Ella li havia demanat una trobada amb ell en dues ocasions , enviant-li cartes on li deia que li apressava veure-li , per proporcionar-li una llista de noms que podrien interessar a la seva causa . És justament el final d' aquesta carta el que retrata David en la seva obra , encara amb una significativa diferència només en l'última paraula , una mostra més de la manipulació propagandística de l'insigne pintor ..
En no rebre resposta per part del periodista, la tarda del 13 de juliol es va presentar d'improvís a casa , aconseguint per la força que la portera la deixés entrar, i sorprenent al incaut Marat prenent el seu depuratiu bany. Charlotte creia que eliminant a Marat , acabaria amb el terror de la revolució : "He matat un home per salvar cent mil " - va declarar amb fermesa, mentre era detinguda i conduïda a la presó entre un tumult de masses enfervorides . L'aigua tèbia de la banyera s'havia tenyit de vermell, mentre el ganivet que havia desenfundat del seu cosset encara gotejava sang a terra.
David ens representa a Marat d’una manera molt íntima, sense els atributs de poder, ja que ja porta el poder a la mà (la ploma i les lletres). Ganivet- arma del crim/ ploma- arma de Marat.
David, quan condemnen a Robespierre, es empresonat i pinta la intervenció de les sabines, mentres que és a la presó. Aquesta obra té un fort significat, ja que l'obra representa una escena mitològica al voltant de l'antiga història de Roma; segons explica la llegenda romana quan Ròmul va fundar la ciutat de Roma tan sols hi havia homes pel que els romans van convidar als pobles veïns perquè portessin a les seves dones a la ciutat. No obstant això, la mala reputació dels homes romans va fer que cap pare voldria lliurar les seves filles a la ciutat; davant aquesta situació Ròmul va convidar els sabins a celebrar uns jocs amb la intenció de aprofitar-se de la distracció i raptar a les dones savines. No obstant això David ha escollit una segona escena per representar en la seva obra, anys després del rapte de les sabines l'emperador sabino Titus Taci va decidir venjar-se de Roma desencadenant una cruenta lluita entre sabins i romans. Les dones, desesperades davant la mort dels seus pares i marits, es van interposar juntament amb els seus fills al mig dels dos bàndols per aturar la lluita. No obstant això l'obra del pintor neoclassicista va molt més enllà d'una simple representació històrica, amb aquesta obra l'artista va plantejar la necessitat d'una reconciliació del poble francès després dels esdeveniments de la Revolució francesa. El tema històric és utilitzat per David com una al·legoria de la situació que es vivia a França a finals del segle XVIII.
La composició creada per l'artista és bigarrada i caòtica, però els personatges representats no són tan números; l'efecte s'ha aconseguit a través d'una multitud de llances que surten disparades d'un i altre costat encara que no es puguin veure els personatges que les subjecten. Llegeix tot a: El rapte de les Sabines, Jacques-Louis David | La guia d'Història de l'Art A la dreta apareixen els home romans, marits de les savines, i a l'esquerra els sabins, els seus pares i germans; elles se situen en el centre de la composició amb els seus fills interposant-se entre els dos bàndols. Especial menció mereix en aquest sentit la figura d'Hersilia, dona de Ròmul i filla de Titus Taci, que vestida de blanc i amb una postura en aspa deté els dos guerrers. Els nus anatòmics han estat profundament estudiats i estan basats en l'estatuària clàssica; les postures i gestos són variats i en ells s'aprecia la qualitat de la pintura de l'artista. El dibuix predomina sobre el color però gràcies a una paleta ben complementada l'artista ha atorgat uniformitat a la pintura.
“Napoleó travessa el pas de Sant Bernat”- pintura dels últims anys de carrera artística de David. David va ser el pintor més important de l’imperi de Napoleó. En aquest quadre pinta a Napoleó just abans de que es produeixi el moment més important del seu triomf.
És una obra totalment idealista. David crea en aquesta obra la iconografia imperial de Napoleó, és Napoleó però també es Carlemany i Annibal, el vincula amb altres personatges que tenen territoris extensos.
“Coronació de Josephine”- Napoleó inaugura una tradició perillosa: convida el Papa per a ser testig de com ell mateix corona a Josefina, quan la tradició era que fos el Papa qui coronés. David amb aquesta obra fa un retrat de la estratègia de Napoleó. Té una funció periodística. Poder legítim i nou poder terrenal (Napoleó no era aristòcrata però ha pujat en l’escala social). El mateix David surt retractat prenent apunts dins de la obra. En aquesta obra es veu influència de l’obra de Rubens “Coronació de Maria de Médicis”.
“Napoleó al seu despatx”- David és molt proper a Napoleó i per això en els seus últims anys està destinat a l’exili. En aquesta obra, David representa a Napoleó despentinat, la roba està arrugada i li ve petita, està sol, treballant al seu despatx en la nit. Es veu una cara diferenciació entre aquesta representació de Napoleó amb l’anterior. En el retrat anterior, Napoleó apareix amb un aspecte de poder i fins i tot romàntic, en canvi en aquest últim el caràcter de Napoleó canvia, i només podem veure un home treballador, ja cansat pel pas dels anys, podríem dir més humà en lloc de tant idealitzat.
“Retrat de mme Recamier”- És una pintura inacabada, molt austera. Es veu que està inacabada pel fons, ja que no és impecable i David no hauria deixat un fons així. No es va acabar perquè la retractada no estava satisfeta amb el treball de David, ja que segons ells anava molt lent, i va demanar a un deixeble seu que li fes el retrat. David es va quedar l’obra inacabada. És un retrat neoclàssic.
Escola de David: Gros i Ingres Aquests deixebles de David seran la transició cap al romanticisme. Ingres va ser un autor rebutjat per la crítica del moment. David deixa el seu taller a Gros pel fet d’aquestes crítiques i aquesta falta d’aprovació per part del públic cap a Ingres. A causa d’aquesta desaprovació, Ingres se’n va de França.
Ingres també decideix pintar a Napoleó, però la seva obra, a diferència de la de David, és estàtica, ostentosa, augusta i amb tots els signes de poder. Es pot vinvular amb els primitius flamencs. Aquesta obra és ridiculitzada al Salon. A partir d’aquí, Ingres es dedica al nu femení (“La banyista de Valpiçon”). Aquest no és un nu mitològic, sinó més bé eròtic.
“La odalisca”- Aquesta obra és de tema orientalista, remet a la fantasia d’Orient. Els creadors utilitzen aquestes imatges com a forma d’evasió i això triomfa en època romàntica. Alguns exemples de pintors que feien servir aquesta temàtica son Fortuny i Delacroix. Aquesta fascinació arranca amb els deixebles de David. Les odalisques, que eren les esposes dels harems orientals son fruit d’aquestes fantasies. En aquesta peça trobem un nu femení que és una odalisca, com el seu nom indica. Pretén dificultar la visió perquè el centre visual sigui el cos de la dona. És una dona amb un cos estrany, la columna és massa llarga i les cames estan col·locades de manera extranya. Amb això, Ingres aconsegueix dificultar la visió perquè ens centrem només en ella i pretén expressar de forma excessiva la sensualitat.
Ingres sap que els temes orientals tenen cada cop més demanda, sobretot per part de la burgesia. Per això dona al públic el que demana i per això treballa molt el tema oriental.
L’última obra de tema oriental d’Ingres és “El bany turc”. En aquesta obra representa un harem on ballen, es pentinen i es relacionen les dones d’aquest harem. No és realista, son formes arrodonides i idealitzades. En el centre, trobem la banyista de Valpiçon.
L’obra representa un ull, com podem veure, el marc es rodó, per tant representa una mena de mirada voyeur. Aquesta obra és un encàrrec del nebot de Napoleó. Napoleó III se la torna perquè la seva dona s’escandalitza. Es presenta al saló en 1905 i causa furor.
A més, Man Ray fa un homenatge a Ingres: “El violí d’Ingrés” (dreta).
Ingres va exposar al Salon de 1806 dos retrats (“mme. Riviere” i “mlle. Caroline”). La segona té com a influència “La Gioconda” i altres autors flamencs. Els fons d’aquesta obra és sffumato.
“Retrat de Louis-François Bertin”- No tenim res que acompanyi aquest retrat, però alhora és carregat. Aquest home era un intel·lectual conservador. Va ser el fundador d’una revista i era molt controvertir. Bertin es va negar a posar per Ingres i, per aquest motiu, el pintor va anar a una tertulia on va observar a aquest home i va decidir pintar-lo en aquesta postura on ens el mostra superb, poderós (poder fàctic). Sembla ser que Bertin quan va encarregar l’obra va dir que no volia que el seu retrat fos res solemne. Pel quadre veiem que era un home ric, però no ostentós.
...

Comprar Previsualizar


Comentario de mcabrecano en 2016-04-18 11:35:31
Es una bruja, solo hay faltas y es una cateta mejor no descargarlos y buscar @mcabrecano