13. El Govern de la ciutat - PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 15
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

CARTA  DE  L’EMPERADOR  FREDERIC  I   “La   revolta   no   és   una   simple   rebel·∙lió   contra   la   nostra   persona.   En   tant   que   rebutgen   la   nostra   dominació,   aquests   [els   lombards]   es   proposen   també   de   rebutjar   i   debilitar   l’imperi   alemany,   que   fins   ara   ha   dominat   aquestes   terres   amb   molt   esforç   i   amb   moltes   despeses   i   amb   molta   sang   de   molts  nobles  prínceps;  i  aquesta  gent  diuen:  “No  volem  que  aquesta  gent  regni  sobre  nosaltres  i  els   alemanys  no  han  de  manar-­‐nos  ni  extorquir-­‐nos  mai  més”.   [Visió  de  l’alemany,  gent  que  no  ho  entenen,  es  que  a  les  ciutats  son  extortidors,  que  destrueixen  i   xuclen  les  riqueses  d’Itàlia]     L’atac  a  l’Església  i  la  derrota  imperial  a  Legnano  (1174)   -­‐La  cobdícia  de  l’emperador  no  té  aturador.   -­‐S’enfronta  al  papa  Alexandre  III  (el  canonista  senés  Rolando  Bandinelli).   -­‐Reclama  drets  sobre  l’església  i  els  eclesiàstics.   • El  punt  culminant  és  ara,  quan  tot  això  arriba  a  tocar,  no  només  a  les  ciutats,  sinó  també   al   papa.   A   partir   de   quan   reclama   la   submissió   del   papat,   l’elecció   dels   eclesiàstics   à   1165  à  ruptura  amb  l’església  i  l’imperi  à  ell  es  excomunicat.   -­‐Excomunió  imperial  (1165)  →  ningú  té  obligació  d’acudir  a  la  host  imperial.   -­‐Deposició   del   papa   i   nomenament   d’un   antipapa   per   part   de   l’emperador→   França,   Venècia   i   Anglaterra  recolzen  Alexandre  III.   -­‐Les  ciutats  del  nord  s’organitzen  en  Lligues.   • Les   ciutats,   amb   el   poc   que   queda   d’elles   rere   ser   arrasades,   sobretot   a   la   part   oriental,   que  s’ha  mig  salvat  à  aquí  surt  la  gran  aliança  de  les  ciutats,  les  lligues  (1167)  à  la  lliga   s’estén  a  totes  les  ciutats  de  la  Llombardia,  que  presten  batalla  contra  l’emperador.     o 1164  à  Lliga  Veronesa.   o 1167  à  Lliga  Lombarda  (la  lliga  s’ha  estès  a  d’altres  ciutats)   -­‐Les   ciutats   presenten   batalla   a   Frederic   I   i   el   derroten   vergonyosament   i   estrepitosament   a   LEGNANO  (1174)  (batalla  importantíssima,  no  oblidar-­‐la!!)   • • La  lluita  entre  ciutats  italianes  i  papa  contra  l’emperador  es  acarnissada.     Guanyen   les   ciutats.   Posa   fi   a   les   aspiracions   imperials.   S’acaba   amb   la   dominació   alemanya  durant  aquest  regnat,  i  mai  tornarà  a  ser  una  intervenció  tan  important  com  ara.         1     Les  Paus  de  Venècia  (1177)  i  Constança  (1183)   -­‐PAU  DE  VENÈCIA  (1177)  entre  Imperi-­‐Papat  +  ciutats  de  la  Lliga  lombarda.   • En   l’acord   entre   les   ciutats,   gran   rol   de   Venècia,   que   es   considera   bizantina,   d’un   altre   món,  com  diu  quan  li  convé.  Ara  diu  als  alemanys  que  no  els  toquin,  perquè  es  de  l’altre   emperador.   1177   à   Venècia   crida   a   Alexandre   III   i   a   l’emperador   i   a   la   Capella   de   Sant   Marc,  la  privada  dels  ducs  de  Venècia  à  firmen  la  pau  de  Venècia,  el  primer  gran  acord,   que  serà  magnificat.  Es  el  triomf  del  papat,  el  gran  moment  àlgid  de  la  teocràcia  pontifícia   à  s’ensorra  l’imperi  i  la  gran  figura  que  queda  tot  el  segle  XIII  es  la  del  papa,  rere  la  pau   de  Venècia.       -­‐PAU  DE  CONSTANÇA  (1183)  →  Llibertat  per  les  ciutats  italianes.   • L’altra   pau   es   la   de   Constança,   poc   després,   que   si   que   es   entre   les   ciutats   de   la   lliga   llombarda  i  l’emperador.  Es  una  pau  transcendent  perquè  es  una  baixada  de  pantalons  de   l’emperador,  qui  ha  de  renunciar  a  tot.  Reconeix  que  les  ciutats  són  senyores  dels  seus   destins,  absolutament  independents.  La  pau  de  Constança  es  el  definitiu  punt  de  partida   de  la  llibertat  de  les  ciutats  italianes.   -­‐Però  Itàlia  queda  dividida  i  enfrontada  entre   • Güelfs  (papistes)  [Welf]   • Gibel·∙lins  (imperials)  [Waiblingen]   è La  pau  de  Constança  i  Venècia  à  porta  a  divisió  més  forta  entre  partidaris  del  emperador  i   del  papa  à  ciutats  que  van  amb  un,  ciutats  que  van  amb  l’altre.     MEDIOLANENSES  BONONIENSIBUS  VICTORIAM  ET  AB  HOSTIBUS  LIBERATIONEM   [un  dels  escrits  sobre  la  victòria  de  les  ciutats]   “Hem   aconseguit   una   gran   victòria   sobre   els   enemics.   N’hem   matat,   ofegat,   i   fets   presoners   en   gran   nombre.     Hem   aconseguit   prednre   l’escut,   la   llança   i   l’estendart   de   l’emperador;   hem  agafat  tot  el  seu  or  i  molta  plata,  que  duia  en  caixes;  i  també  moltes  altres  coses  de  les   quals   no   se’n   pot   arribar   a   explicar   el   valor.   Però   nosaltres   no   ho   volem   tot   això,   ans   preferim  compart-­‐ir-­‐ho  amb  el  Papa  i  la  resta  de  ciutats  italianes”.     “Durant   el   combat   vàrem   agafar   presoner   el   duc   Bertold,   un   nebot   de   l’emeprador,   i   un   altre  duc,  nebot  de  l’emperadriu,  a  més  d’un  germà  de  l’Arquebisbe  de  Colònia.  La  resta  de   presoners  és  infinit,  i  estan  retinguts  a  la  ciutat  de  Milà....”       2     4.  LA  PAU  DE  CONSTANÇA  (1183)   [el  que  diu  la  Pau  de  Constança  és  importantíssim]   «En  nom  de  la  Santa  i  indivisible  Trinitat...  Frederic,  per  la  clemència  divina  Emperador  de   romans,  sempre  august,  i  el  seu  fill,  Enric,  rei  de  romans,  sempre  august....   I  sàpiguen  tots  els  fidels  del  nostre  Imperi,  presents  i  futurs,  que  nosaltres  (pare  i  fill,  frederic   i  enric),  en  la  nostra  acostumada  benignitat,  amb  afecció  viscerosa,  i  atenent  la  tradicional   fidelitat   i   obsequi   dels   llombards,   els   quals   s’havien   aixecat   contra   nosaltres   i   contra   l’Imperi,   ara   els   hem   rebut   de   nou   sota   la   nostra   gràcia,   amb   la   seva   societat   [lliga   o   coalició,  primer  veronesa  i  després  llombarda]  i  els  seus  dirigents.     ...Que  nosaltres,  clementíssims  i  piíssims,  els  perdonem  totes  les  seves  culpes  i  ofenses,  que   havien  provocat  la  nostra  indignació,  però  en  tant  que  esperem  rebre  d’ells  noves  mostres   de   servei   i   lleialtat,   els   tornem   a   acollir   entre   els   nostres   dilectes   i   fidels   súbdits.   I   en   conseqüència   hem   ordenat   de   confirmar   i   rubricar   amb   el   segell   de   la   nostra   autoritat   la   pau  que  en  aquesta  pàgina  hem  acordat,  i  que  és  del  tenor  següent:   ...concedim   a   vosaltres,   ciutats,   terres   i   persones   de   la   Lliga   [llombarda]   les   regalies   i   els   usos  i  costums  vostres,  tant  dins  com  fora  de  la  ciutat,  i  que  les  pugueu  gaudir  tal  com  fins   ara.  I  això  sobre  el  fisc,  els  boscos,  les  pastures,  els  ponts,  les  aigües,  els  molins,  tal  com  heu   acostumat  de  fer  des  de  temps  antics  fins  ara,  i  tenir  exèrcit,  fortificar  les  ciutats,  i  gaudir  de   jurisdicció  tant  en  causes  criminals  com  pecuniàries  [civils],  dins  i  fora  dels  murs,  i  en  tot  allò   que  pertanyi  a  l’ús  de  la  ciutat...  [plenitut  de  la  jurisdicció!]   [Solemnitat   d’aquest   document.   Ningú   té   nassos   de   dir   que   fa   lleis,   una   cosa   sagrada,   ni   Carlemany,  ni  Lluís  el  pietós,  però  aquest  paio  sí  (diu  fer  constitucions,  edictes  imperials...),  i   li   diuen   que   ho   faci   els   de   la   universitat   de   Bolonya,   per   ser   l’hereu   dels   emperadors   romans.   Ara   tornem   a   trobar   edictes.   Tot   i   que   això   es   una   pau,   pren   un   to   d’edicte   imperial,  i  s’afegeix  a  les  novellae  de  Justinià.]   ....en  aquelles  ciutats  en  què  els  bisbes  tenien  jurisdicció  de  comtes  o  prínceps  per  privilegi   reial   o   imperial,   els   cònsols   rebran   el   nomenament   del   bisbe,   i   en   cas   contrari,   els   l’atorgarem  nosaltres  mitjançant  els  nostres  nuncis.  [s’aprovarà  el  que  decideixin]   ....les   causes   judicials   que   requereixin   una   condemna   de   més   de   25   lliures   les   reservem   al   nostre   tribunal,   però   no   serà   necessari   que   vagin   a   Alemanya,   ans   els   nostres   nuncis   examinaran  i  sentenciaran  les  causes...   ...sigui  lícit  a  totes  les  ciutats  de  fortificar-­‐se  i  fer  noves  fortaleses  tant  dins  com  fora  de  les   muralles.   ....podran  conservar  la  lliga,  tal  com  ara,  i  revocar-­‐la  si  els  plau.   ...quan   entrarem   a   les   ciutats   de   la   Lombardia,   els   ciutadans   ens   hauran   de   fer   els   homenatges  acostumats,  pagar-­‐nos  [o  donar-­‐nos]  els  vettovaglia  [cenes],  de  bona  fe  i  sense   engany,  tant  a  l’anada  com  a  la  tornada».     3     Lliga  Lombarda     Aquestes   són   les   grans   ciutats   de   la   lliga   à   Les   del   costat   de   Venècia   (Verona,   Pàdua...)   son   el   nucli  de  la  revolta.  I  després  s’afegiren  les  altres  del  mapa     LA  INDEPENDÈNCIA  DE  LES  CIUTATS  ITALIANES   -­‐El  que  ha  triomfat  són  papa  i  ciutats.  En  una  pintura  es  mostra  com  l’emperador  s’ajeu  de  genolls   al  papa.   -­‐Aquest  triomf  té  repercussions  molt  grans  :   è les   ciutats   han   aconseguit   les   llibertats   à   però   preu   à   les   ciutats   no   perdran   els   vells   conflictes  interns  de  famílies,  aquests  seguiran,  però  a  sobre  ara  seran  amb  gran  càrrega   ideològica.     è Ja  no  només  s’enfronten  entre  famílies,  sinó  que  hi  haurà  rivalitats  entre  les  ciutats,  que   ja   no   aniran   a   la   una,   perquè   l’enemic   és   intern,   com   Siena   enemiga   de   Florència.   Els   veïnatges  portaran  a  que  hi  hagi  també  conflictes  externs  entre  ciutats,  que  es  veuen  amb   una  adjunció  a  favor  del  papa  o  de  l’emperador,  si  són  ciutats  güelfes  o  gibelines.  I  no  per   devoció,  sinó  per  fer  la  contra  a  l’enemic  de  la  vora.  Pisa  i  Pavia,  des  de  sempre,  han  estat   imperials,  i  Florència,  per  ser  a  la  vora,  es  farà  papalina.     è Es  crea  una  xarxa  de  ciutats  que  pacten  entre  elles  en  funció  d’això.  Conflictes  molt  greus  i   execucions  dels  que  dissenteixen  à   o Dante  viu  en  una  Florència  güelfa,  on  s’amaga  el  poder  d’un  grup  de  florentins.  I   ell  recorda  que  ser  del  papa  no  es  garantia  de  res,  ni  de  justícia,  etc.     o I   ell   defensa   que   baixi   enric   VII   i   posi   ordre   en   una   Florència   que   està   en   discòrdia.   Ell   vol   la   Florència   del   “vell  temps  antic”,   de   quan   hi   havia   pau,   de   quan   es   podien   entendre,  quan  el  poder  no  era  només  de  un  i  en  contra  dels  altres.     o Ell  diu  que  l’emperador  torni  a  baixar  a  una  Florència  que  en  nom  del  papa  fa  el   que   li   dona   la   gana.   I   a   Dante   el   volen   matar,   i   es   converteix   en   el   gran   exiliat.   Marxa  a  Ravenna,  i  allà  serà  enterrat  al  final  de  la  seva  vida.     -­‐I   Florència   s’alia   amb   altres   ciutats   papalines   (mirar   mapa   d’unions)   à   D’aquí   els   odis   eterns   entre   ciutats,   no   només   per   devoció   al   papa,   perquè   això   és   només   l’excusa   de   la   rivalitat   entre   veïns     *Les  places  estan  presidides  per  edificis  (Església,  llotga,  edifici  del  podestà),  que  li  dona  nom  i  glòria.  Sempre   estan   presidides   per   això.   I   s’hi   fan   actes,   festes,   activitats   que   cohesionen   la   ciutat,   tant   mà   major,   com   menor  com  mitjana.  La  ciutat  es  de  tots.  A  la  primera  meitat  del  XIV,  les  ciutats  s’omplen  de  les  processons   del  Corpus,  rere  el  que  també  hi  ha  manifestació  cívica.     Aquí  s’hi  manifesta  el  comú,  la  universitas.  També  sent  espai  de  predicació,  sent  lloc  de  confluència.   La  plaça  té  per  tant  un  sentit  cívic,  s’hi  predica  (cosa  que  suposa  un  punt  de  trobada),  s’hi  reuneix  la  gent  per   parlar...  I  també  per  les  inquietuds  socials,  la  predicació  cobra  un  ganxo  molt  fort.     4     La   plaça   té   també   funcions   complementàries,   són   punts   de   confluència   presidits   per   un   edifici   civil.   És   també   el   punt   de   trobada   de   els   que   compren   i   venen,   en   especial   a   la   italiana.   Aquí   sempre   hi   ha   una   plaça   sota   la   protecció  d’alguna  església,  monestirs,  palau  del  podestà...  que  es  dedica  a  ser  punt  comercial.     (enllaçar  amb  la  p.14,  amb  la  ciutat  i  els  seus  edificis)     EL  PODER  DEL  POPOLO   -­‐Aconseguida   la   pau   amb   l’emperador,   reconeguts   els   drets   i   les   llibertats   de   les   ciutats,   els   problemes  apareixen  de  nou  des  de  dins.   -­‐Enfrontaments   entre   el   “primo   popolo”   o   el   grup   antic   que   sempre   manava,   i   les   Arts   →   formen   un  comune  a  part    →  Capitano  del  popolo.   • • • Vist   el   període   consular   i   podestaril,   queda   veure   tres   estadis   distints   de   l’evolució   institucional   de   la   ciutat   italiana,   amb   trets   que   es   veuen   també   a   altres   llocs,   com   França,   derivat  de  la  desentesa  entre  els  diferents  grups  socials,  oficis,  etc,  de  la  ciutat,  el  desacord   entre   la   noblesa   antiga   que   ha   acceptat   la   burgesia,   però   que   no   renuncia   a   mantenir   el   poder,   el   consolat,   o   intervenint   de   forma   decisiva   en   els   podestàs,   corrompint-­‐los   a   vegades.  Així,  els  mes  dèbils  (popolino,  popolani),  han  de  reforçar  la  seva  posició,  fen  dins   el   comune   un   comune   propi   que   defensi   els   seus   interessos,   amb   l’elecció   d’un   guia,   un   dirigent.     Són  gent  dels  oficis  més  pobres,  dels  estaments  més  baixos,  els  més  nombrosos.  I  d’aquí   surt   el   Capitano,   el   que   dirigeix   als   popolani.   S’haurà   d’entendre   amb   els   que   monopolitzen   el   consolat   o   la   funció   podestaril,   o   monopolitzen   l’economia,   fent   seu   el   mercat.     La   transcendència   dels   capitans   del   popolo   es   distinta   en   cada   cas.   Però   en   general,   no   tenen  límit,  a  diferència  del  podestà,  que  dura  un  any.  El  seu  poder  pot  durar  sempre,  i   molts  d’ells  així,  es  queden  al  poder  i  s’imposen,  i  es  converteixen  en  dominadors,  en  la   senyoria,   es   confon   la   seva   funció   amb   la   del   comú   à   es   tornen   amos   de   la   ciutat,   i   passen    a  denominar-­‐se  signiori.   -­‐Així,   per   deixadesa   o   per   habilitat   política,   les   ciutats   tendiren   a   confiar   la   “signoria”   a   un   personatge  eminent,  un  condottiero,  un  banquer…  que  acabà  fent-­‐se  amo  de  la  ciutat  (signore).     -­‐El  quadre  següent  mostra  les  famílies  que  van  imposant-­‐se  a  la  resta  de  ciutadans,  convertint-­‐se   en  els  amos  de  la  ciutat  i  la  comuna:   5       Aquestes  famílies  acaben  patrimonialitzant  el  bé  comú,  es  fan  amos  de  la  ciutat.   Alguns  poden  ser  condottieros,  com  els  Sforza,  alguns  fills  de  papa,  com  els  Farneze...   6     TEMPS  DE  CONDOTTIEROS     Paral·∙lel  als  capitans  que  han  identificat  el  destí  de  la  ciutat  a  la  seva  família,  que  s’han  convertit   en  senyors,  està  això,  els  condottieros.  També  es  veu  a  França  i  a  altres  llocs...   -­‐Els  condottieros  són  personatges  de  rellevància  i  ascendència.  Líders  militars  que  són  llogats  sols   o  amb  les  seves  hosts.   -­‐Posen   ordre   intern   i   sobretot   asseguren   conquestes   sobre   altres   ciutats   o   sobre   territoris   de   l’entorn,  com  Joan  de  Bohèmia,  al  servei  de  Peruggia,  contra  Arezzo   -­‐Personatges  cridats  en  moments  de  crisi  per  posar  ordre,  pacificar,  o  conquerir  terres  pròximes   hostils.  Qui  més  ho  fa  són  Florència  i  Venècia.     -­‐Els   Venecians   volen   dominar   l’espai   continental,   deixar   de   ser   una   illa   i   poder   senyorejar   a   Pàdua,   Verona...,   i   arribar   fins   a   Como.   Venècia   arriba   fins   Bergamo   gracies   als   condottieros.   Això,   per   tant,   no   ho   fan   els   ducs.   La   Sereníssima   lloga   condottieros,   homes   d’armes   que   es   posen   al   servei   d’una   ciutat   o   república,   d’un   senyor,   etc.   I   es   lloguen,   en   molts   casos,   per   conquerir   i   mantenir-­‐ho.   -­‐Aquesta  tendència  no  es  un  fenomen  del  XV,  del  llogar  homes  d’armes  hi  ha  precedents  a  finals   del  XIII,  tot  i  que  majoritàriament  són  del  XIV  i  del  XV.       -­‐I  són  el  prestigi  i  l’honor  de  les  ciutats,  perquè  posen  ordre,  la  porten  a  guanyar  territoris...  i  se’ls   recompensa  guardant  la  seva  memòria,  a  vegades  amb  grans  monuments.  Venècia  es  fa  senyora   de  la  meitat  de  la  Llombardia  gràcies  a  això,  a  Venècia  ja  no  la  discuteix  ni  el  papa,  i  es  gràcies  a   això.  Ja  no  li  cal  ni  dir  que  es  representant  de  Bizanci,  es  ja  una  república  d’importància,  força  i   preestància,  i  els  condottieros  ajuden  a  això.     Farinata  degli  Uberti     -­‐Sempre   hi   ha   un   sector   dissident   de   les   famílies   que   s’han   consolidat   en   el   poder,   i   a   Florència   trobem  el  condottiero  Farinata  degli  Uberti.     -­‐Es  amic  íntim  de  Dant,  que  representa  com  ell  el  sector  gibelí  de  Florència,  en  un  moment  en  que   la   ciutat,   que   es   güelfa   (del   papa)   per   tradició,   viu   un   autèntic   cop   d’estat   i   s’imposa   la   idea   de   Dant.     -­‐I  Farinata,  també  com  Dante,  veu  que  els  rics  (nobles,  gent  de  la  llana  i  la  cera),  són  els  que  tenen   el  poder  i  paguen  les  catedrals  pels  seus  pecats,  i  no  ho  veuen  bé.  Alfarinata  va  contra  aquestos.   -­‐A   la   Divina   Comèdia   de   Dante,   però,   Farinata   apareix   a   l’infern,   per   la   seva   actuació   en   la   guerra   civil,   malgrat   ser   Gibelí   com   Dante   i   defensar   els   sectors   que   no   estan   al   poder,   perquè   crea   dissensió,  enfronta  a  la  gent,  els  ciutadans,  cosa  que  no  agrada  a  Dante.     7     "O  toscano  che  vai  vivo  per  la  città  infuocata  e  che  parli  con  tono  onesto,  fermati  per  piacere  in  questo  luogo,   poiché   il   tuo   accento   fa   capire   che   provieni   da   quella   nobile   patria   verso   la   quale   io   fui   forse   troppo   molesto"   (Dante  Divina  Commedia,  Inferno,  X,  vv.  23-­‐27).       Dante  i  Farinata,  paper  en  la  Divina  Comèdia   -­‐Dante   Alighieri   l’esmenta     en   el   cant   VI   de   l’   Inferno   entre   gli   uomini   degni   del   tempo   passato   (vers   79-­‐84),   i   també   entre   els   florentins   ch’a   ben   far   puoser   li   ’ngegni     i   en   el   cant   X   entre   els   heretges,  per  haver  qüestionat  el  poder  temporal  de  l’Església,  i  per  haver  optat  pel  partit  gibel·∙lí   en  una  ciutat  decididament  güelfa.   -­‐El  mateix  Dant,  al  cant  XVI  de  l’Inferno,     -­‐recorda  i  condemna  la  gente  nuova  e  i  subiti  guadagni.   -­‐Ja   com   a   prior   de   Florència,   vers   el   1300,   s’espantà   pel   sobtat   canvi   dels   seus   conciutadans,   delerosos   de   fer   diners   ràpids   i   a   qualsevol   condició.   Aquest   fou   un   dels   motius   que   l’impulsaren   a   escriure  la  Divina  Commedia.     La  Divina  Comèdia   -­‐La  Divina  Comèdia  esta  plena  de  florentinisme,  i  Farinata  apareix  molt.     -­‐Parlem  de  1300.     -­‐Farinata   es   mort   i   Dant   mostra   com   les   coses   han   canviat,   rere   dissensions,   han   guanyat   els   güelfs  de  nou  i  Florència  ja  no  és  lo  que  era,  i  aquesta  és  la  que  ha  expulsat  Dant   -­‐Ell  recordarà  constantment  la  d’abans  com  la  “Florencia  del  vell  temps  antic”  à  Per  a  ell  hi  ha   dos  moments,  el  previ  a  1300,  el  vell  temps,  abans  del  conflicte  i  el  de  després,  el  dolent,  amb   condottieros,  conflictes  civils,  i  l’auge  dels  Mèdicis,  la  patrimonialització  de  la  senyoria.                     8     INSTITUCIONS  MUNICIPALS  A  L’ÀREA  IMPERIAL   -­‐L’Europa  del  nord,  la  central,  la  de  matriu  germànica  à  un  altre  tipus  d’evolució  ciutat.  Es  una   ciutat  lliure,  sota  la  protecció  emperador,  però  sense  imposar  aquest  el  seu  control   -­‐Origen   semblant,   amb   la   comuna,   amb   la   força   de   tots.   Ve   més   tard,   a   un   segle   de   diferencia   respecte   a   Itàlia,   i   llavors   apareixen   els   ratahus,   les   comunes,   les   assemblees   de   les   ciutats,   on   apareixeran   burgmestres,   els   guies,   conductors   de   la   ciutat.   Sempre   van   en   parelles,   inspirat   en   model  romà.   -­‐Així,  hi  haurà:   • Càrrecs  o  magistratures  municipals.   • Segell   • Construcció  de  la  Casa  municipal  o  Casa  del  Consell  (Rathaus).   • Creació   del   consell   ampli   (Rat).   Al   davant   del   consell   hi   havia   els   burgmestres   (des   de   mitjans  s.  XIII,  i  en  nombre  de  2  a  4).   o Vers  1200:  Worms,  Estrasburg,  Lübeck  el  1201,  Colònia,  1206;  Hamburg,  el  1210;   Magdeburg,  1244;  Leipzig,  1270.     I  com  en  el  cas  d’Itàlia  à  poder  representat  amb  el  Palau,  la  Plaça  pública,  on  es  veu  la  litúrgia   del  comú...   Edificis  com:   • • • Rathaus  d’Hamburg   Rathaus  de  Frankfurt   Munich.,  fundat  el  1289     Presència  del  representant  del  senyor  o  Vogt  (equivalent  als  nostres  veguers,  batlles  o  merinos).     ORÍGEN:   • Generositat  dels  monarques?   • Pressió  de  les  gildes  o  societats  mercantils’   • Pressió  dels  “maiores”?  (com  els  Richerzeche,  de  Colònia).   • Segurament  la  majoria  són  per  concessió  des  de  dalt,  a  canvi  d’altres  favors  al  sobirà.     9     IDEAL  DE  GOVERN     • Joan  de  Viterbo:  De  regimine  christiano.   • “El  que  afecta  a  tots  a  de  ser  aprovat  per  tots”.     BIBLIOGRAFIA     • http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e8/Ambrogio_Lorenzetti_002.jpg   • BOUCHERON,   P.;   MENJOR,   D.;   BOONE,   M.:   Historia   de   la   Europa   urbana.   II.   La   ciudad   medieval.  PUV,  València,  2010.   • CHERUBINI,  Giovanni:  Le  città  italiane  dell’età  di  Dante,  Pacini  edit.,  Pisa,  1991.   • FRANCESCHI,   Franco:   le   città   italiane   nel   medioevo.   XII-­‐XIV   secolo,   Il   Mulino,   Bologna,   2012.   • FRUGONI,   Chiara:   Una   lontana   città.   Sentimenti   e   imagini   nel   Medioevo,   Einaudi,   Torino,1983.   • OCCHIPINTI,  Elisa:  L’Italia  dei  comuni.  Secoli  XI-­‐XIII,  Carocci,  Roma,  2008.   • PIRENNE,  Henri:  Las  ciudades  de  la  Edad  Media,  Alianza  edit.,  Madrid,  1972.   • PIRENNE,   Henri:   La   democracia   urbana:   una   vieja   historia,   Capitán   Swing   Libros,   Madrid,   2009.   • SKINNER,  Quentin:  Virtù  rinascimentali,  Il  Mulino,  Bologna,  2006.                     10     EL  TEMPS  URBÀ   ELS  TEMPS  DEL  MERCADER  I  DE  L’ARTESÀ     L’aparició  de  la  ciutat  és  l’aparició  de  la  burgesia,  que  no  fan  agricultura,  i  tenen  per  tant  un  altre   concepte   de   temps,   que   no   es   com   pels   pagesos   ,   basat   en   el   sol   i   la   lluna   i   el   so   de   les   campanes   de  l’Església.   • Nou  concepte  del  temps.  Per  al  pagès  vinculat  a  l’ordre  climàtic  i  a  les  pautes  religioses,   tot  es  mesura  per  la  durada  del  sol  i  del  ritme  religiós  que  marca  l’església.   • L’amenaça  de  la  fi  dels  temps,  pròpia  del  món  rural,  del  romànic.   • GIOVANNI  DI  GARLANDIA  (s.  XIII):  “Les  campanes  s’encarreguen  d’ensenyar  als  que  viuen   al  camps  (rustici)  el  pas  del  temps,  que  coneixen  només  pel  so  de  les  campanes”.   Al  XII  encara  val  el  que  diu  Giovanni,  un  franciscà  de  la  Toscana  del  XIII,  que  diu  que  els  pagesos   només   coneixen   el   temps   pel   so   de   les   campanes   (això   no   és   cert   del   tot,   però   mostra   com   l’església  marca  el  temps  dels  inicis  de  la  vida  urbana).     Però  després  ve  una  altra  realitat  à  la  campana  de  la  ciutat.     Encara   en   temps   de   Dant   i   la   seva   Florència,   encara   continuava   sent   el   to   de   la   campana   de   l’Església  el  que  marcava  el  temps  de  la  ciutat.     Quan   Dante   parla   de   seus   avantpassats,   els   Cacciaguida,   fa   dir   als   seus   avis   i   rebesavis   que   la   Florència   que   van   viure   els   del   XII   i   principis   del   XIII,   on   se   sent   a   tocar   el   toc   de   terça   i   nona   (El   de   matí   i   nit).   La   Florència   del   “bel   tempo   antico”,   abans   dels   conflictes,   que   Dant   enyora   i   ha   desaparegut,  es  guiava  per  les  campanes  encara.     Florència,  en  temps  del  Cacciaguida,  avantpassat  de  Dante  (Paradiso,  XV):   • “Fiorenza,  dentro  della  cerchia  antica,   • Ond’ella  toglie  ancora  e  terza  e  nona,   • Si  stava  in  pace,  sobria  e  pudica”.   Es  refereix  a  la  campana  de  l’abadia  tocant  als  antics  murs  de  la  ciutat  (s.  XI-­‐XII).     Però   com   hem   dit,   la   cosa   canviarà   à   El   mercader   té   el   seu   temps,   sense   límits   de   futur.   Tot   s’obre  davant  seu.  Cada  dia  és  una  novetat,  no  hi  la  rutina  del  món  agrícola  o  ramader  (rural).   Per  la  gent  dels  oficis,  el  temps  comença  a  ser  un  valor  a  partir  de  la  baixa  Edat  Mitjana.   11     La   ciutat   a   partir   de   1300   es   tot   una   altra   cosa.   El   poder   comunal   s’apodera   de   la   mesura   del   temps.   Els   ducs,   senyors,   diuen   els   temps,   a   partir   del   XIV,   amb   l’aparició   dels   rellotges   mecànics,   que  senyalen  els  temps  dels  mercaders,  que  diu  quan  fer  mercat,  quan  reunir-­‐se,  etc.,  diu  tot  el   que  pertoca  a  la  vida  comunal  que  no  te  per  què  coincidir  amb  la  vida  religiosa.       -­‐El  mercader  esmerça  temps  llarg  en  viatjar,  negociar,  comerciar.  Visita  nous  llocs,  amb  diferents   ritmes  dels  temps.   -­‐A   la   ciutat   imposa   el   seu   “ritme”,   com   també   imposa   el   seu   espai,   als   seus   barris   (llevat   de   l’eclesiàstic  i  del  reial  o  del  poder).   -­‐El   poder   de   la   burgesia,   a   través   de   les   cases   del   Consell   o   Rath,   o   de   les   signorie,   estan   marcades  per  la  presència  del  rellotge:  temps  civil..     Hi  conviuen  a  la  ciutat,  així  doncs,  dos  horaris  à  el  litúrgic  de  l’Església,  i  el  nou  del  comerç.  La   ciutat  té  un  temps  diferent  al  de  l’Església,  són  dos  ritmes  diferents     • 1355.  El  governador  reial  d’Artois  autoritzava  a  la  població  d’Aire-­‐sur-­‐la-­‐Lys  a  construir  una   torre   campanar   que   marqués,   a   so   de   campanes,   les   hores   del   mercat   i   les   hores   del   treball  dels  drapers.   • El  rellotge  comunal  es  converteix  com  un  instrument  de  domini  dels  mercaders  i  artesans   sobre  tota  la  ciutat,  fins  i  tot  sobre  els  clergues  i  nobles.  Són  ells  qui  marquen  el  temps.     • d’Aire-­‐sur-­‐la-­‐Lys   • A   França,   Felip   VI,   primer   en   permetre   que   els   dirigents   de   la   comuna   tinguin   el   seu   temps.     • A   Amiens   (1335),   Felip   VI   de   França   acull   favorablement   la   sol·∙licitut   del   síndic   i   dels   escabins,  per  tal  que  les  campanes  dels  districtes  sonin  per  marcar  les  hores  de  començar   els   treballs,   de   plegar   per   dinar   i   sopar,   i   que   ho   facin   les   campanes   de   les   torres   de   la   ciutat,  no  les  de  l’església.   • El   XIII   obre   els   temps   mesurats,   comptats,   la   quantificació   del   temps   entra   en   les   estructures  administratives  i  mentals.   • Abans   s’havia   fet   també   a   Douai,   Montreuil,   Saint-­‐Omer,   i   altres   ciutats   del   nord   de   França.       12     La   ciutat   utilitza   les   campanes   per   cridar   els   ciutadans   i   vilatans.   Tant   per   convocar-­‐los   a   una   reunió   del   Consell   al   Rath,   com   a   sometent,   a   foc,   a   la   guerra,   al   mercat,   al   canvi   de   guàrdia,   per   cridar  a  tancar  i  obir  portes  de  la  ciutat  (les  campanes  s’nomenen  “seny”).   -­‐Allà  on  no  hi  ha  campanar  comunal,  aquesta  mesura  la  fan  les  campanes  de  l’església  (precdent   dels  monestirs,  on  el  temps  està  ben  regulat)     Més  sobre  el  temps     • De   la   mesura   del   temps   per   part   dels   mercaders   i   la   burgesia,   es   passa   fàcilment   a   la   racionalització  del  temps  per  part  de  l’Estat.   • Carles   V   de   França   (1370)   ordena   que   totes   les   campanes   de   París   toquin   quarts   i   hores   al   mateix  temps  que  ho  fa  el  rellotge  del  palau  reial.   • A  partir  del  s.  XIV,  perdre  el  temps  es  entès  com  un  pecat  greu,  un  escàndol  espiritual.  Així   ho  predica  un  dels  grans  de  l’oratòria  sacra,  DOMENICO  CAVALCA  (+1342),  dominic  pisà:  El   temps  perdut  és  equivalent  als  talents  malgastats  de  l’Evangeli.   • A  la  Disciplina  degli  spirituali,  dedica  diversos  capítols  a  la  pèrdua  fútil  del  temps  i  a  l’oci.   • “Tempus  donum  Dei  est,  et  inde  vendi  non  potest”.   • Els  humanistes  de  principis  del  s.  XV  ja  parlaran  d’un  temps  del  treball,  i  d’un  temps  per  a   l’oci,  per  al  repòs,  o  per  al  divertiment.   • El   temps,   que   primer   pertanyia   a   Déu,   a   partir   del   XV   serà   propietat   de   l’home.   (L.B.   Alberti,  I  libri  della  famiglia,   diu  que  l’home  posseeix  i  domina  3  coses:  l’anim,  el  cos  i  el   temps).   • La  virtut  de  la  TEMPERANÇA  està  representada  pel  rellotge.                     13     • • • • • • • • • • • • • Bibliografia  bàsica   BACKOUCHE,   ISABELLE   (coordinadora):   L’histoire   urbaine   en   France   (Moyen   Âge-­‐XXe   siècle).  Guide  bibliographique  1965-­‐1996,  L’Harmattan,  Strasbourg,  1998.   BAREL,  YVES:  La  ciudad  medieval.  Sistema  social-­‐sistema  urbano,  Inst.  Estud.  Admin.  Local,   Madrid,  1988.   BENEVOLO,  LEONARDO:  La  ciudad  europea,  Crítica,  Barcelona,  1993.   BENEVOLO,   LEONARDO:   Storia   della   città.   La   città   medievale,   Edit.   Laterza,   Roma-­‐Bari,   1993.   BERTELLI,   SERGIO:   Il   potere   oligarchico   nello   stato-­‐città   medievale,   La   Nuova   Italia   edit.,   Firenze,  1978.   CHERUBINI,  GIOVANNI:  Foires  et  marchés  dans  les  champagnes  italiennes  au  Moyen  Âge,   dins   de   «Foires   et   marchés   dans   les   Campagnes   de   l’Europe   médiévale   et   moderne»,   Flaran-­‐Presses  Univ.  du  Mirail,  Toulouse,  1996,  pp.  71-­‐84.   CHERUBINI,   GIOVANNI:   Fra   Tevere,   Arno   e   Appennino.   Valli,   comunità,   signori,   Firenze,   1992.   Concejos   y   ciudades   en   la   Edad   Media   hispánica,   II   Congreso   de   Estudios   Medievales,   Fund.  Sánchez  Albornoz,  Madrid,  1990.   Comuni   e   Signorie:   istituzioni,   società   e   lotte   per   l’egemonia.   (Storia   d’Italia,   dirg.   Per   G.   Galasso,  vol.  IV),  Edit.  Einaudi,  Torino,  1981.   CORRAL   LAFUENTE,   J.   L.:   Significado   y   símbolo   de   la   ciudad   medieval,   “Jerónimo   Zurita”   (Zaragoza),  56  (1987),  pp.  131-­‐160.   DE  SETA,  C.;  LE  GOFF,  J.:  La  ciudad  y  las  murallas,  Cátedra,  Madrid,  1991.   DOLLINGER,   PHILIPPE:   Les   villes   allemandes   au   Moyen   Age.   Statut   juridique,   piolitique   et   administratif,  dins  “Recueils  de  la  Societé  Jean  Bodin”,  VII,  Bruselles,  1955,  pp.  371-­‐401.       • • • • • • • • • • • • DOLLINGER,  PHILIPPE:  La  Hanse.  XII-­‐XVIII  siècles,  Aubier,  Paris,  1988.   CHEDEVILLE,  J.;  LE  GOFF,  J.:  Histoire  de  la  France  urbaine,  vol.  II,  La  ville  médiévale,  Edit.   Du  Seuil,  Paris,  1980.   DUPRÉ  THESEIDER,  EUGENIO:  La  città  medievale  in  Europa,  Patron,  Bologna,  1958.   ENNEN,  EDITH:  Storia  della  città  medievale,  Laterza,  Roma.Bari,  1975.   FASOLI,  GINA;  BOCCHI,  FRANCESCA:  La  città  medievale  italiana,  Sansoni,  Firenze,  1973.   FRUGONI,   CHIARA:   Una   lontana   città.   Sentimenti   e   immagini   nel   Medioevo,   Einaudi,   Torino,  1983.   GAZZINI,  MARINA:   Podestà  e  ufficiali  foretieri  nell’Italia  comunale,  “Nuova  Rivista  Storica”,   76  (1992),  pp.  219-­‐232.   GUIGLIELMI,  NILDA:  La  ciudad  medieval  y  sus  gentes.  Italia,  siglos  XII-­‐XV,  Fundación  para  la   Educación,  Ciencia  y  Cultura,  Buenos  Aires,  1981.   HEERS,   JACQUES:   La   ville   au   Moyen   Âge   en   Occident.   Paysages,   pouvoirs   et   conflits,   Fayard,  Paris,  1990.   HEERS,   JACQUES   (coordinador):   Fortifications,   portes   de   villes,   places   publiques,   dans   le   monde  mediterraneen,  Presses  de  l’Université  de  Paris-­‐Sorbonne,  Paris,  s.d.   HILTON,   RODNEY:   Les   ciutats   medievals,   L’Avenç-­‐Institut   d’Estudis   Catalans,   Barcelona,   1989.   HIGOUNET,   CHARLES:   Villes,   sociétés   et   economies   médiévales,   Federation   Historique   du   Soud-­‐Ouest,  Bordeaux,  1992.   14     • •       • • • • • • • • • • • • • • • • • •       • HOLT,  R.;  ROSSER,  G.:  The  Medieval  Town.  A  Reader  in  English  Urban  History.  1250-­‐1540,   Longman,  London,  1990.   JEHEL,   GEORGES:   La   ciudad   medieval   del   Occidente   cristiano   al   Oriente   musulmán,   A.   Colin,  Paris,  1999.   LAVEDAN,  PIERRE:  L’Urbanisme  au  Moyen  Âge,  Arts  et  Metiers  Graphiques,  Paris,  1974.   LE  GOFF,  Jacques:  Tempo  della  Chiesa  e  tempo  del  mercante,  Einaudi,  Torino,  2000.   LOYD,   T.   H.:   England   and   the   German   Hanse,   1157-­‐1611,   Cambridge   Univers.   Press,   Cambridge,  1991.   MONSALVO,  JOSÉ  MARÍA:  Las  ciudades  europeas  del  Medievo,  Edit.  Síntesis,  Madrid,  1997.   MITRE,  EMILIO:    La  ciudad  cristiana  en  el  Occidente  medieval,  Edit.  Actas,  Madrid,  2010.   OLIVES  PUIG,  JOSEP:  La  ciutat  segons  Eiximenis,  “Territori  i  societat  a  l’Edat  Mitjana”  (Univ.   de  Lleida,  Lleida,  1997),  vol.  I,  pp.  263-­‐285.   PARISSE,   Michel   (Coordinador):   De   la   Meuse   à   l’Oder.   L’Allemagne   au   XIII   siècle,   Picard,   Paris,  1994.   PINI,  ANTONIO  IVAN:  Città,  comuni  e  corporazioni  nel  medioevo  italiano,  Clueb,  Bologna,   1986.   PINOL,  JEAN-­‐LUC:  Historia  d  e  la  Europa  urbana  ,  vol.  II,  La  ciudad  medieval,  PUV,  València,   2010.   PIRENNE,  HENRI:  Las  ciudades  en  la  Edad  Media,  Alianza  Editorial,  Madrid,  1972.   Principi   e   città   alla   fine   del   medioevo.   Atti   del   V   Convegno   di   Studio   del   Centro   di   Studi   sulla  Civiltà  del  Tardo  Medioevo,  Pacini,  Pisa,  1996.   RACINE,   PIERRE:   Naissance   de   la   place   civique   en   Italie,   dins   de   HEERS,   JACQUES   (coordinador):   Fortifications,   portes   de   villes,   places   publiques,   dans   le   monde   mediterraneen,  pp.  301-­‐322.   RACINET,  PH.;  JEHEL,  G.:  La  ciudad  medieval,  del  Occidente  cristiano  al  Oriente  musulmán   (siglos  V.XV),  Omega,  Barcelona,  1999.   RIGAUDIERE,  ALBERT:  Gouverner  la  ville  au  Moyen  Âge,  Antrophos,  Paris,  1993.   ROUX,  SIMONE:  Le  monde  des  villes  au  Moyen  Age.  XIe-­‐XVe  siècle,  Hachette,  Paris,  1994.   SAPORI,  ARMANDO:  Le  marchand  italien  au  moyen  âge,  A.  Colin,  Paris,  1952.   Le  village  médiévale  et  son  environement,  Publ.  de  la  Sorbonne,  Paris,  1998.   VAN  WERVEKE,  H.:  El  auge  de  las  ciudades,  dins  de  “Historia  Económica  de  Europa”,  vol.   III,  (Universidad  de  Cambridge,  Cambridge,  1972),  pp.  3-­‐50.   WALEY,  DANIEL  Ph.:  Las  ciudades-­‐república  italianas,  Guadarrama,  Madrid,  1969.         15     ...

Tags: