2. Les invasions. Els nous regnes romano-germànics. Una nova societat i una nova economía (Tema 3 al llibre, p. 15)- PART II (0)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 0
Páginas 12
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

LA  CIUTAT  GERMANO-­‐ROMANA  (s.  VI-­‐VIII)       • Abans  de  les  invasions  no  hi  ha  vida  urbana  entre  germànics     • Les  invasions  ataquen  sobretot  els  centres  urbans  (fortificats  i  rics).   • Les  ciutats  subsisteixen,  llevat  d’Anglaterra.   • No  desapareixen  al  voltant  del  Rhin:  Colònia,  Trèveris,  Estrasburg,  Magúncia.   • No  desapareix  però  es  transforma.   El   món   germànic   abans   les   invasions   no   té   ciutats   ni   vida   urbana.   I   les   invasions   no   ataquen   al   camp,   sinó   als   llocs   on   són   les   riqueses   i   el   poder,   a   les   ciutats.   Aquestes   eren   els   objectiu   de   les   conquestes   germàniques.   Les   ciutats   són   les   que   surten   perjudicades.     Però   tampoc   es   cert   que   es   carreguen   les   ciutats   fins   a   fer-­‐les   desaparèixer,   perquè   moltes  ciutats  perviuen.  Només  deixen  d’existir  a  Anglaterra  com  a  concepte,  no  com  a   espai.   • Surten  noves  ciutats     • Ginebra  –  Viena  del  Delfinat     • Orleans  –  Chartres     • Tolon  –  Arlés   • Agde  –  Béziers     • Nous  nuclis:  Viviers  i  Porto  substitueixen  Òstia     A  més,  la  ciutat,  que  surt  tocada,  donarà  lloc  a  la  seva  restauració  en  indrets  propers   à  ex:  de  Ginebra  surtirà  Viena  del  Delfinat…  apareixen  noves  ciutats,  més  reforçades  i   defensades.     • Trets  comuns:   • Enmurallament,  reducció  de  l’espai  urbà,  supressió  espais  públics.   • Dintre  s’hi  edifiquen  noves  fortaleses:  Verona,  Nàpols,  Toledo,…   • Reducció  demogràfica?   • Apareixen   suburbia.   Sobretot   al   redós   de   llocs   de   culte   (Mèrida,   Roma,   Nàpols,   Barcelona)   • Perdura   la   xarxa   viària   antiga,   però   es   degrada   per   manca   de   manteniment,   i   prenen   força  els  rius  i  el  mar  (sobretot  amb  Justinià).   1     • Romanen  termes,  circs,  es  perden  amfiteatres  des  del  s.  V.   Les   ciutats   que   perviuen   són   trastocades:   desapareix   l’intervalum   romà,   el   foro,   l’amfiteatre,  apareixen  fortificacions…     Tampoc   es   pot   parlar   de   liquidació   demogràfica   de   la   ciutat,   ja   que   aquesta   acull   molta   gent  que  conviu  i  aprofita  els  espais  més  inversemblants.  I  creixen  els  suburbia,  el  que  hi  ha   més  enllà  de  la  muralla.  Els  suburbia  apareixen  per  motiu  de  culte  (ex:  Santa  Maria  del  Mar   a  la  Ribera).   També  interessant  la  pervivència  d’alguns  serveis  romans:  termes  i  circs.  Sobre  tot  termes.   Els   amfiteatres   desapareixen   i   es   transforma   en   zona   de   cases   dins   l’arena,   quedant   una   distribució  circular.     • Urbs/civitas    →  oppidum    (gran  fortalesa)   • Envoltats  de  muralles  des  del  s.  III/V     • Més  enllà  hi  ha  el  territorium/pagus  (la  zona  rural)   • Els  pagi  estan  plens  de  vici  o  altres  centres  menors.   • Territorium  +  urbs  =  civitas     • L’organització  administrativa  de  la  civitas  =  municipium.   • Curia  =  senat  local  (sistema  representatiu  de  la  comunitat)   La  urbs  i  la  civitas  acaba  convertint-­‐se  en  un  autèntic  oppilum,  en  una  gran  fortalesa,   que  dona  aquest  aspecte  de  ciutats  a  la  defensiva.   Queda  una  diferència  gran  entre  el  pagus,  la  zona  rural,  de  fora  de  la  muralla,  on  viu   gent  disseminada,  dispersa,  i  l’interior  de  les  muralles.  L’Església  s’organitza  en  torn  de   les  ciutats  i  per  això  el  pagus,  la  zona  rural,  triga  més  en  cristianitzar-­‐se.  Els  habitants   del  pagus  s’aculturen  molt  més  tard,  ni  es  bategen  a  vegades...   El   concepte   de   municipium,   que   una   ciutat   s’ha   de   governar   i   s’ha   de   respectar   les   normes  i  les  relaciones  entre  els  grups...     • A   Occident,   el   bisbe,   d’ençà   del   segle   IV,   és   escollit/aclamat   entre   el   clero   i   els   fidels/ciutadans.  [Exemple  de  Gregori  de  Tours,  538-­‐594].   • La   catedral   o   seu   episcopal   es   converteix   en   el  centre   de   la   civitas.   Tot   es   reordena   en   funció  de  la  seu.   • El  bisbe  té  més  poders,  immunitats  i  privilegis.   2     • Substitueix  el  poder  civil  (els  curials),  desprestigiat  o  perdut.   La   ciutat   es   transforma,   es   readapta,   però   perviu.   Els   temples,   p.ex,   són   rebutjats,   però   no   se   solen   convertir   tampoc   en   temples   cristians.   Això   es   farà   només   des   del   segle   VII   i   VIII,   quan   l’empremta   romana   ja   es   més   llunyana.   Per   contra,   no   hi   haurà   cap   rebuig   a   consagrar   mesquites   i   sinagogues   a   les   Esglésies   cristianes   quan   s’expulsa   als  àrabs   El  paper  del  bisbe  es  veu  clar  en  l’exemple  de  Greogori  de  Tours.  A  aquest  home  i  als   altres   bisbes,   els   escull   tota   l’assemblea,   tota   la   comunitat.   Trien   a   qui   dirigeix   l’Església   de   la   ciutat   i   a   la   comunitat   en   general.   És   una   autoritat   eminent   à   L’autoritat  cau  en  mans  del  bisbe.  El  centre  de  la  ciutat  ja  no  es  el  foro  i  passa  a  ser  el   centre  el  lloc  on  el  bisbe  fa  la  catedral,  molts  cops  a  llocs  que  abans  eren  marginals   à   Desplaçament   dels   llocs   de   referència,   dels   llocs   comuns.   No   es   vol   posar   la   seu   als   llocs  on  estaven  abans  els  déus  pagans.   I   tot   s’aprofita.   A   partir   del   segle   VII   i   VIII   especialment,   no   els   importen   els   edificis   romans,  l’art  romana.  No  importava  construir  al  seu  voltant,  etc.       Moltes  ciutats  tendeixen  a  fer  una  trista  vida  i  a  la  vora  se’n  creen  d’altres.  El  cas  de   Venècia   es   un   cas   extraordinari.   En   un   context   d’invasions   (ostrogots,   llombards...)à   inseguretat   à  els  habitants  busquen  una  alternativa   à  se’n  van  a  les  illes  desèrtiques   (el  mar  feia  sempre  molta  por  a  qui  assetjava  les  ciutats)   à  segle  IV  primeres  onades,   la  gent  es  dedicarà  a  l’explotació  de  la  sal,  etc.  I  s’instal·∙len,  en  primer  lloc,  a  la  illa  de   Torcello.       • S’imposa   una   visió   negativa   de   la   ciutat.   Deixa   de   ser   el   lloc   dels   “cives”,   civilitzat,   per   convertir-­‐se   en   un   centre   de   perdició,   de   vici,   de   pecat.   El   bon   cristià   en   fuig   →   Monaquisme,  ascetisme.   • Vid.  exemples  de  sant  Pacià  a  Barcelona  o  de  sant  Benet  de  Núrsia.   La  ciutat  ha  perdut  prestigi  i  es  vist  com  un  espai  de  pecat,  un  lloc  negatiu.  El  mateix   San  Agustí,  la  ciutat  de  Déu  front  la  terrenal.  Es  veu  un  fugir  de  la  ciutat  cap  al  desert.   El  bisbe  de  BCN  diu  als  fidels  que  no  es  deixin  temptar  pels  vicis  de  la  ciutat.  Pèrdua,   com  hem  vist,  de  molts  serveis,  de  molts  llocs  romans  (amfiteatre,  bayns  públics...).  Sí,   molts   venen   a   amagar-­‐se   a   la   ciutat,   però   altres   fugen   i   la   ciutat   decau   substancialment.     El  terme  cives,  del  que  viu  a  la  ciutat,  es  degrada,  perquè  aquesta  es  vista  com  un  espai   de  vicis.     3     • ELS  BIZANTINS  (LA  ROMA  D’ORIENT)       • A  Bizanci  s’  imposa  el  curator,  nomenat  per  l’emperador,  o  pater  civitatis.   • A  més  hi  ha  el  defensor  urbis,  escollit  per  la  Cúria;  tenia  menys  prestigi  i  administrava   justícia,  civil  i  criminal,  en  primera  instància.     El   que   trobem   a   les   zones   més   germanitzades   trobarem   més   camps   i   menys   ciutats,   però   a   la   part   de   l’Imperi   Bizantí,   les   ciutats   mostren   la   pervivència   de   la   ciutat   antiga,   la   seva   bellesa   i   estabilitat   à   es   veu   com   per   allà   no   han   passat   els   germànics.   Bizancí  té  més  ciutats  i  més  importants  (Alexadria,  Nicomedia...)  i  dóna  prestigi  a  les   velles  institucions  de  matriu  romana.  P.ex.  el  govern  de  l’emperador  arriba  a  tot  arreu   i   a   la   resta   d’Europa   les   autoritats   i   la   capacitat   d’acció   dels   reis   eren   molt   més   irregulars,  en  canvi,  com  passava  fins  i  tot  a  la  Gàl·∙lia.     EL  CAMP     • Cada  vegada  major  separació  entre  Orient  i  Occident,  com  en  l’àmbit  urbà.   • A  Occident  s’observa  la  consolidació  d’un  espai  de  tradició  agrícola  romana,  que  cada   vegada   es   va   degradant   més,   i   un   altre   espai,   germànic,   al   nord,   que   es   va   “romanitzant”.   Molta   gent   busca   refugi   a   les   ciutats,   però   molta   altra   fuig   per   la   por,   per   por   als   tributs,  etc.  Es  un  gran  dilema  el  paper  d’acolliment  de  la  ciutat  i  el  de  la  demografia.   Cada  ciutat  és  un  món.  Les  ciutats  del  nord  són  una  cosa,  les  mediterrànies  una  altra   (continuen   sent   més   acollidores).   Però   en   totes   ningú   s’escapa   de   pagar   tributs.   Al   camp  això  es  més  fàcil  i  per  això  molt  hi  marxen.   Ja  parlant  de  camps,  Orient   à  90%  població  és  rural.   à  el  poder  públic  de  l’Estat  es   conserva  i  a  occident  s’ha  desintegrat.  A  Orient  l’autoritat  publica  permet  un  efecte   regulador   de   la   vida   en   la   ciutat   i   en   el   camp   à   garanteix   la   protecció   del   petit   propietari  per  part  de  l’autoritat  (emperador,  prefecte...).  No  hi  ha  aquella  necessitat   de   fugir   de   la   ciutat   per   buscar   la   protecció,   etc.   A   Bizanci   no   passa,   o   passa   molt   poc.   Perviu  la  petita  propietat,  el  petit  alou,  i  aquest  fet  serà  durador.  En  aquest  moment  de   desgast  de  la  petita  propietat  Bizancí  ho  resisteix,  i  així  fins  al  s.  XI.     En  canvi  a  Occident  es  dona  un  altre  fet:  la  pèrdua  de  lliberta  o,  al  menys,  la  pèrdua   de   la   propietat.   Es   va   deixant   l’esclavatge   que   definia   el   dret   romà,   el   qual   havia   de   mantenir  l’amo  segons  el  dret  romà.  I  això  era  car.  No  sortien  rentables  els  servis.  Era   més  rentable  acceptar  gent  lliure  que,  sota  l’  interès  d’un  patró,  un  latifundista,  està   4     sotmès  a  ell  i  a  la  terra.  La  terra  no  es  útil  sense  la  seguretat  de  que  algú  la  treballi.   Així,   els   pagesos   estaven   adscrits   a   aquesta,   així   com   els   seus   fills.  En   teoria   son   lliures   (poden   vendre,   comprar,   tenir   béns   propis,   casar-­‐se...),   però   hi   ha   tantes   dificultats   per   això  que  al  final,  en  la  práctica,  la  seva  condició  era  com  la  dels  servi.  Passen  a  ser  una   propietat  d’un  senyor  i,  al  cap  i  a  la  fi,  es  com  una  altra  versió  de  la  servitud.     I   entre   el   VII   i   VIII   segle,   a   Europa,   transformació   d’aquesta   idea   del   domini   sobre   l’home.  A  l’Europa  de  l’Est   à  els  eslaus  cauen  sobre  Europa  (sobretot  al  segle  IX).  Un   dels  negocis  més  rics  fins  al  moment  seria  agafar  a  aquestes  persones  sense  drets,  els   quals   si   seran   esclaus,   es   vendran   molt   cars,   i   ompliran   Europa   amb   grans   mercats   d’eslaus   à   es   vénen   com   a   objecte,   com   passava   amb   l’Antiga   Roma.   I   d’aquí   ve   la   paraula  esclau  (d’eslau,d’eslavi).   • També  hi  ha  l’enfrontament  entre  dues  tradicions  i  dues  cultures  alimentàries.     • Sidoni  Apolinar  (432-­‐487)  remarca  el  fàstic  que  li  fan  els  germànics  i  els  seus  costums   alimentaris,  basats  en  el  consum  de  greix  animal  i  la  ceba.   • La   societat   de   tradició   romana   espera   del   camp   cereals   panificables,   vi,   oli,   faves,   pésols  i  hortalisses.   • El  món  germànic  n’espera  especialment  l’explotació  del  bosc.   • ÀREA  ROMANA.   • No   coincideix   exactament   amb   l’àrea   romana.   Cal   incloure-­‐hi   Anglaterra   i   el   món   germànic  a  l’entorn  dels  monestirs  (després  del  s.  VI-­‐VII).   • -­‐la  base  del  paisatge  agrari  és  el  camp  estable,  fixe,  organitzat  i  centuriat.   • -­‐rotació  bienal  de  cultius.   • Clara  separació  entre  camp  i  ramats:  Ager  (camps)  –  Saltus.   • A   la   silva   hi   ha   els   castella,   oposats   a   les   villae   (villa)   de   l’ager,   o   les   domus,     residència  del  senyor,  escortades  d’edificis  annexes,  amb  les  casae  dels  camperols.         Es  té  consciència  de  l’ús  racional  de  la  terra,  rotacions  biennals,  es  té  consciència  de  la   diferenciació  entre  l’ager  (camp)  i  la  silva  (el  bosc)...   En  el  món  Oriental  hi  ha  continuïtat  del  paisatge  agrari  i  en  la  condició  de  la  propietat   i  del  pagès,  continua  essent  lliure,  etc.  I  l’imperi  bizantí  accepta  població  de  fora  que   sigui  pacífica.  Els  eslaus  ho  eren  i  van  colonitzar  les  terres  més  dificultoses,  més  dures,   de   l’Imperi,   sotmetent-­‐se   a   aquest.   Actuen   com   a   factor   estabilitzador   i   mantenen   la   5     condició   d’explotació   lliure   de   la   terra,   i   amb   una   forta   concepció   de   la   col·∙lectivitat,   dels  espais  que  són  de  tota  la  comunitat.   A   Occident   és   molt   diferent   –>   continua   el   paisatge   de   tradició   romana,   aquella   parcel·∙lació  quadrada,  els  cultius  tradicionals  (blat,  vi,  vinya  i  olivera)  i  pervivència  de  la   petita   propietat.   Però   sobte   tot,   el   que   passa   es   que   comença   a   créixer   el   latifundi,   convertint  en  colons,  en  servidors  de  la  gleba,  als  pagesos.       • A  Orient,  de  tant  en  tant  apareixen  aglomeracions  de  població  rural  (vicus/vici),  que  a   partir  del  s.  VI  es  converteixen  en  seu  de  les  primeres  parròquies  rurals.   • El  paisatge  rural  es  modifica  pel  canvi  lent  en  la  tradició  alimentària,  també  per  falta   de  recursos  en  debilitar-­‐se  el  comerç.   • S’ha  de  viure  i  consumir  allò  que  es  té  a  l’abast:  augmenta  l’ús  del  porc,  del  greix  en   substitució  de  l’oli.  Augment  del  consum  de  caça.   El  món  rural,  bàsic  el  cereal,  amb  complementació  amb  la  ramaderia,  sobretot  porcina.   Animal  de  tir  per  excel·∙lència  es  el  bou,  que  marcarà  les  mesures  del  camp  segons  la   seva  capacitat  de  tir.   • L’agricultura  de  les  zones  planes  és  cada  vegada  més  insegura  i  incerta  (saquejos  de   bagaudes  i  altres  poblacions)  i  la  desprotecció  dels  poders  públics.   • Les  bandes  de  saquejadors  van  on  hi  ha  alguna  cosa  per  prendre.   • S’abandonen  les  tècniques  del  regatge  i  del  drenatge.   • Al   llarg   del   s.   VII   l’aqueologia   mostra   com   moltes   viles   desapareixen   i   els   vici   es   redueixen  a  villae.  Tendència  a  cercar  protecció  al  redós  del  castrum  o  castellum.   • PAISATGE  GERMÀNIC   • Ocupació  humana  menys  densa  que  la  romana  (1/3).   • Les   necessitats   tècniques   i   l’escàs   nombre   de   braços   obliguen   a   treballar   només   les   zones  més  aptes:  planes  i  ribes  de  rius.   • Les  agrupacions  humanes  sovint  no  tenen  més  de  4  o  5  focs,  i  un  espai  conreat  de  no   més  de  10  Ha.     • Horts  a  l’entorn  de  les  cases.  La  “Lex  Salica”  pena  molt  els  lladres  de  fruits.       6     El   paisatge   germànic   és   una   altra   història,   per   la   manca   de   tradició   romana   i   per   la   alta  presència  de  boscos.  L’home  en  part  viu  d’aquest  bosc.    A  més,  població  viu  molt   disseminada.  I  això  serà  la  tònica  de  tota  l’Alta  Edat  Mitjana.       • Abandó  de  terres  que  han  estat  explotades  de  forma  continuada.   • Recorren  al  bosc  per  trobar  llenya,  fruits  silvestres,  caça,…   • Propietat  col·∙lectiva  dels  prats.   • Associació  i  proximitat  d’ager  i  saltus.  No  hi  ha  por  al  bosc:  refugi.   • A   darreries   del   s.   VIII,   els   políptics   del   nord   de   França   presenten   molt   poc   gra   als   cellers,  i  molts  formatges  i  molta  carn  fumada  de  porc.   Tot  un  altre  món,  no  té  res  a  veure  amb  el  paisatge  romà,  ni  tan  sols  en  l’explotació  de   la   terra.   Les   coses   són   molt   diferents.   L’ocupació   de   la   terra   es   diferent,   les   ciutats   també.  Les  ciutats  seran  una  cosa  aïllada  i  amb  poca  incidència  en  l’espai  rural.  I  l’espai   és  molt  més  despoblat  i,  a  més,  molt  dispersa  (vil·∙les,  vil·∙larons...)(molt  poques  cases)  i   horts,   agricultura   intensiva   de   subsistència,   al   voltant   de   cada   casa.   És   el   que   els   permet  menjar  cada  dia.   Les   lleis   germàniques   tenen   una   exquisita   cura   d’assegurar   la   propietat   d’aquests   horts,   que   es   el   que   permet   a   aquesta   gent   sobreviure   cada   dia,   i   el   bestiar,   que   és   enormement  present,  molt  important  pel  món  germànic.     Món   germànic  relació   estretíssima   amb   el   bosc,   que   està   al   costat,   és   d’on   se’n   treu   tot   (bolets,   llenya,   fruits,   caça...).   És   un   espai   al   que   es   recorre   constantment.   Gran   interrelació  amb  el  bosc,  que  també  té  molt  a  veure  amb  l’explotació  animal,  sobretot   del   porc,   un   animal   fonamental.   És   sempre   present,   no   hi   ha   comunitat   sense   porc.   Una  de  les  formes  d’acumular  riqueses  era  tenir  un  bon  ramat  de  porc.  (Eren  porcs  de   bosc,  mig  domesticats,  allargassats,  de  color  negre,  no  com  els  nostres).  Hi  ha  una  sèrie   de  elements  que  expliquen  la  supervivència  del  pagès,  i  un  d’ells  és  el  porc.   I  la  poma  és  l’altra  font  importantíssima  d’alimentació,  perquè  es  conserven  molt  bé.   La   poma   es   l’equivalent   a   la   patata   en   el   s.   XVIII.   La   poma   és   la   fruita   per   antonomàsia,   per   això   quan   descobreixen   la   patata   els   francesos,   p.ex,   l’anomenen   pomme  de  terre.     -­‐El  formatge  és  també  molt  important  (eren  de  cabra  i  ovella).     • Aliança   dels   animals   (bòvids   especialment)   amb   la   terra.  La   terra   es   refà   amb   els   fems   i  amb  la  roturació.   • La   cabana   ramadera   no   és   tan   important   com   es   pensa.   L’home   veu   en   l’animal   un   competidor  a  l’hora  de  buscar  aliment.   7     • La  gran  quantitat  de  treballs  manuals  que  s’exigeixen  als  colons  de  les  grans  propietats   fan  pensar  en  l’escassa  presència  d’animals  de  tir  (cavalls  i  bous).   • Rendiments  pobres:  1,8/1  i    2,2/1.   • A   Annappes   (nord   de   França),   l’inventari   ordenat   per   Carlemany   a   la   fi   del   s.VIII,   demostra   que   la   distribució   del   conreu   és,   per   ordre   de   abundancia,   a   la   fi   del   s.VIII:   ordi  (cebada),  blat  (trigo),  ségol  (centeno)     Al  nord  s’hi  conreen  coses  com  descriu  la  descripció  d’Annappes.     Tot  i  l’exalsació  feta  del  bestiar,  en  un  moment  en  què  el  treballar  la  terra  es  molt  dura   i   per   la   que   s’usa   també   el   bestiar,   l’animal   també   es   veu   com   un   competidor   de   l’home,  perquè  si  l’has  de  mantenir,  és  un  problema  enorme,  perquè  mengen  molt  i  es   una  boca  que  competeix  amb  la  del  pagès.  Els  rics  poden,  però  el  pagès  en  general  té   problemes  per  sobreviure  si  ha  de  repartir-­‐se  el  menjar  amb  els  animals.     No   tenim   grans   inventaris   del   què   pot   haver   a   una   propietat   pagesa.   Podem   aspirar,   com   a   màxim,   al   veure   les   vides   dels   sants,   com   vivien   aquests,   que   també   eren   pagesos.  Serveixen  fins  a  cert  punt.  Amb  l’Europa  Carolíngia,  és  posa  ordre  a  les  seves   propietats.  Un  exemple  de  propietat  imperial  (Annappes)   à  Carlemany  ordena  que  es   faci  un  inventari  de  les  seves  propietats.  Es  fan  molts  inventaris  i  són  molt  importants.  I   es  veu  la  grandiosa  presència  del  bestiar,  per  poder  treballar  tanta  quantitat  de  terres   (mules,   bous,   pollins,   rucs,   vaques,   toros,   vedells,   porcs,   porquets,   verros,   ovelles,   moltons,  xais,  cabres,  cabrons,  oques,  gallines,  pavons  (pavo  real),  gallines  periquites).   I   de   porcs   és   del   que   n’hi   ha   més.   Les   cabres   també   són   molt   preuades   per   la   seva   noblesa   i   perquè   donen   llet   i   formatge,   un   dels   aliments   omnipresents.   (veure   l’inventari)     El  món  romà   à  tot  està  parcel·∙lat  i  regulat,  les  parcel·∙les  són  rectangulars  i  és  llaura   d’una   punta   a   una   altra   per   la   part   més   llarga,   perquè   es   perd   menys.   I   s’usava   el   guaret.  Però  al  paisatge  germànic  tenen  tanta  terra,  i  a  més  el  bosc,  que  no  té  amo,  i   el   pots   utilitzar.   El   pagès,   fins   al   XIX,   si   necessitava   terra   tallava   el   bosc.   Així,   no   regularitat  en  les  finques,  ja  no  són  quadrades  i,  moltes,  estan  dintre  del  bosc  o  a  la   seva   perifèria.   El   problema   serà,   però,   amb   la   feudalització,   quan   els   senyors   s’apoderen   del   bosc   i   el   converteixen   en   un   monopoli   i,   per   usar-­‐lo,   hi   ha   que   pagar   sempre.     8     EL  DRET  DELS  GERMÀNICS   • Molt  desigual,  com  ho  és  també  el  procés  d’aculturació.   • Territorialitat  o  personalitat  de  la  llei?   • Els  pobles  més  romanitzats  accepten  el  dret  romà  [vulgar]:  visigots  (Liber  Iudiciorum   de  Revesvint)  i  ostrogots.   • La  majoria  es  basen  en  la  tradició,  en  les  pràctiques  ancestrals,  en  les  ordalies,  en  la   primacia   del   dret   penal   sobre   el   civil.   [Vid.   L’Edicte   de   Rotari],   i   dret   processal   germànic.   Pel   que   fa   al   dret,   hi   ha   molts   pobles   germànics,   i   no   són   com   els   visigots   i   ostrogots     que  segueixen  ho  romà,  que  són  casos  aïllats.  Hi  ha  moltes  tòniques  a  l’hora  de  mirar   les   normes   d’aquests   pobles.   Primer,   no   com   les   romanes,   no   estan   escrites,   passen   de   memòria  de  generació  en  generació.  Ens  dificulta  el  seu  estudi  del  s.V  al  VII.  Incertesa.  I   etern   problema   de   la   interterritorialitat   o   personalitzció   de   la   llei.   Amb   el   dret   Romà   afectava   a   tot   l’Imperi,   però   no   passa   així   amb   els   germànics,   i   donava   molts   problemes  respecte  a  qui  seguia  quines  normes.  La  territorializació  de  la  llei,  de  marcar   la   llei   en   un   territori   unificat,   es   veurà   amb   les   fusions   de   les   poblacions.   La   primera   fase  es  de  personalització  de  la  llei,  les  lleis  dels  francs  són  dels  francs  només,  etc.   Tot   i   que   parlem   de   profunda   romanització,   alguna   cosa   queda   de   la   tradició   ancestral   germànica,   i   ens   queda   el   dret   penal   i   processal.   Fins   i   tot   els   romanitzats   visigots   agafen  la  part  romana,  però  colen  algunes  coses  que  ja  els  hi  anava  bé  d’abans,  que  no   eren   romanes,   sinó   germàniques.   I   això   ressucitarà   amb   el   feudalisme,   que   el   caracteritza   l’erosió   de   la   justícia,   perquè   aquesta   gent   adoptarà   drets   processals   i   legals  que  vénen  de  llavors.     (L’edicte  de  Rotari)   -­‐Posen  com  a  càstigs  penals,  amb  època  feudal,  coses  impossibles  de  procedir  del  dret   romà.  (ex:  prova  de  la  caldera  bullent  (de  posar-­‐hi  la  mà)  (ordalia  o  juicio  de  Dios)     • LA  WERGELD  ENTRE  LOS  FRANCOS   •            1.-­‐  DE  LA  LEX  SALICA     •             “Arrancar   una   mano,   un   pie,   un   ojo   o   la   nariz,   100   sueldos;   pero   solamente   63   si   la   mano   queda   colgando.   Arrancar   el   dedo   pulgar,   50   sueldos;   pero   sólo   30   si   queda   colgando.   Arrancar   el   índice   (el   dedo   que   sirve   para   tirar   con   el   arco),   35   sueldos.   Otro   dedo,   30   sueldos;   dos   dedos   a   la   vez,   35   sueldos;   tres   dedos   al   mismo   tiempo,   50   sueldos”.   9     Un   altre   aspecte   tret   d’aquest   tipus   de   dret   processal   que   no   ve   dels   romans,   la   llei   sálica.  I  el  que  diu,  quan  ho  diu,  es  perquè  es  el  que  es  veu  cada  dia.  No  es  legisla  per   coses   que   no   existeixen.   Valora   la   part   del   cos   humà   de   forma   distinta.   Ex:   si   es   un   poble  d’arquers,  valoren  molt  l’índex…     (Lex  alamanorum)   En  aquesta  época  (717),  ja  es  posa  per  escrit.    Aquesta  mostra  ho  important  que  és  el   bestiar,   la   seva   possessió.   A   cap   lloc   es   veu   un   tracte   tan   exquisit   cap   al   porquer   i   el   pastor  com  en  els  pobles  germànics.  Són  figures  molt  important  i  que  s’ha  de  respectar,   gairebé  són  segrades,  per  les  seves  feines.  I  això  arriba  a  la  baixa  Edat  Mitjana.sú     (dret  dels  llombards!)  (643)     Rotari   es   el   que   modifica   les   lleis   llombardes,   i   ja   hi   ha   un   projecte   d’adaptar   la   llombardia   a   Itàlia   i,   per   això,   certa   recerca   cap   al   dret   romà,   però   segueix   l’essència   del  dret  germànic.  El  pròleg  denota  que  els  llombards  s’han  civilitzat,  actituds  pròpies   no  d’un  rei  normal,  sinó  d’un  rei  llombard  que  ara  també  ho  és  del  territori  romà.    Per   això  modifica  la  llei,  ja  no  és  la  llei  llombarda  pura,  tot  i  que  conservarà  molts  trets  de   l’esperit  germànic,  ja  no  es  lo  de  abans.,  En  el  món  germànic  una  de  les  vexacions  més   habituals  i  sagrades  es  que  et  toquin  la  barba.  És  un  insult  de  cap  a  peus.  I  això  arriba   al  segle  XI.       Estructura  Social    (a  partir  d’aquí,  no  ho  ha  explicat…)   • La  sociedad  altomedieval  se  divide  en  las  siguientes  categorías:     • a)  Jurídico:  (Hombres  libres  y  hombres  no  libres)     • b)  Económico:  (Privilegiados  y  no  privilegiados).     • a)  Libres  y  Privilegiados:     • La   “Oligarquía”   fue   una   síntesis   de   las   viejas   familias   del   grupo   senatorial   y   la   aristocracia  militar  germánica.  (Optimates,  senatores,  primates  ...)     • En   España   serían   unas   1500   familias   con   sus   clientelas   correspondientes   lo   que   supondría  un  10%  de  la  población.     • Los   militares   libres   germánicos   se   vincularon   con   la   encomendación   romana   y   se   dio   lugar   a   la   formación   de   clientelas   de   los   reyes   (gardingos   visigodos   o   autistiones   merovingios).  Vivían  en  la  comunidad  doméstica  del  rey  a  cambio  de  unas  obligaciones   10     militares.   La   tierra   podía   ser   en   propiedad   o   en   uso,   se   fue   generalizando   la   feudalización.       • b)  Libres  no  privilegiados:  (Rustitani,  rustici,  minores  ...)     • Clases   medias.   Grupo   social   ligado   a   las   actividades   del   medio   rural   (pequeños   propietarios   libres),   arrendatarios,   cultivadores   de   tierras   ajenas,   jornaleros,   etc   .   Sobre   este   grupo   caería   la   “encomendación”   y   el   “patrocinio”   de   los   grandes   terratenientes  que  también  tendieron  a  rodearse  de  su  clientela.     • En  la  España  visigoda  se  llaman  “bucelarii”.  En  la  Galia  “gasindi”.     • En  todo  caso  conservaban  su  “ingenuidad”.  Ingenuo  =  hombre  libre.     • c)  Semilibres:     • Colonos   y   encomendados   que   han   caído   en   el   colonato.   Aunque   jurídicamente   eran   libres,  su  adscripción  a  la  tierra  y  al  dueño  de  la  misma,  les  limitaba  su  libertad.     • Los  libertos  estaban  en  las  mismas  circunstancias  que  los  anteriores.     • d)  No  libres:       • Esclavos   que   van   disminuyendo   en   número   aunque   aún   queden   bastantes   y   que   se   pueden  clasificar  en:     • Domésticos.     • Rusticani  (de  la  tierra).     • De  la  iglesia  (estaban  mejor  tratados  pero  eran  jurídicamente  esclavos).         Economía     • Es   una   economía   rural   de   base   cerealista   y   en   menor   grado   vinícola   y   olivarera   de   explotación  bienal.     • La  decadencia  del  tráfico  comercial  marcó  su  tendencia  al  autoabastecimiento.     • Predomina   la   gran   propiedad   rural   (herencia   del   Bajo   Imperio)   como   resultado   de   la   magnificencia  real.     • Estas  grandes  propiedades  o  latifundios  se  convierten  en  centros  semiindependientes.     • Existe  una  inmensa  propiedad  eclesiástica     11     • Aún  queda  un  respetable  número  de  pequeños  propietarios  libres.     • Crisis  de  la  vida  urbana  y  estancamiento  del  comercio.  Debido  a  la  fuerte  fiscalidad,  a   las   luchas   civiles,   a   las   razzias   guerreras,   se   abandonaron   las   ciudades   quedando   solamente   las   capitales   con   una   relativa   prosperidad.   Pocas   ciudades   nuevas   se   fundan,   y   las   que   se   fundan   se   hace   con   fines   militares.   La   consecuencia   es   un   inevitable  estancamiento  del  comercio.     • Actividades  mercantiles:  Interior  -­‐  Ferias  y  mercados.     • Exterior  -­‐  Por  el  Mediterráneo.     • Resumiendo  podemos  decir  que  la  sociedad  de  los  reinos  germánicos  es  una  sociedad   en  tránsito  entre  el  Bajo  Imperio  y  la  sociedad  feudal.     • La  sustitución  de  esclavos  por  hombres  libres  que,  sin  embargo,  fueron  engrosando  las   filas  del  colonato.     • Desde   Diocleciano,   las   formas   de   producción   no   son   esclavistas   pero   tampoco   llegan   a   ser  feudales,  son  simplemente  “bajoimperiales”.     • Se   ha   producido   la   ruralización   de   la   economía   con   sus   figuras   de   colonato   y   encomendación.               12     ...

Tags: