Comentari Cal·lídia i els prèssecs de Josep Carner (2012)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Estudios de Inglés y Catalán - 1º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2012
Páginas 3
Fecha de subida 14/11/2014
Descargas 2
Subido por

Descripción

Comentari del poema "Cal·lídia i els prèssecs" de Josep Carner

Vista previa del texto

Literatura Catalana S.XX (1) Alberto Lendínez Gutiérrez Cal·lídia i els préssecs Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor i ara tos braços nus m’allarguen com un do el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.
Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.
Apagues cants de cel i fresses de la vila: ets tota com un dia d’agost que no vol crits.
Ja de l’estiu van coronant-te les diades per dol en les memòries dels dies que vindran.
El ventijol s’adorm, les fulles són fermades, l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.
Quan alces el teu braç la fruita se’t convida; ella obeeix tes ordres en veure que ets millor: és més harmoniosa la teva perfecció, més graciosament arrodonida.
En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta fruita de besos aturada en mon brancam; són determini, són domini i són lligam i prengueren saó, lentament, de mirar-te.
Poema escrit per Josep Carner, trobat al recull de poemes Els fruits saborosos (publicat al 1906), obra en la qual el poeta estableix una relació analògica entre el fruit corresponent a cada poema (element de la natura) i una aspecte o etapa de la vida de l’ésser humà que es pugui encarnar en dit fruit. Els seus poemes tracten la infantesa, adolescència, maduresa i vellesa i realitza una connotació amb les estacions de l’any.
Josep Carner va ser un dels poetes catalans més importants del noucentisme, i en els seus escrits trobem característiques molt pròpies del moviment de l’època, com la creació d’un món artificiós en el que tots els elements es poden poetitzar (com per exemple, fets de la vida quotidiana). La tendència a l’idealització de la realitat a través de valors conservadors (recordem que Carner era cristià ortodox) i el rebuig de totes les innovacions progresistes fan amb seu estil i treball un arbitrarisme molt personal.
El poema el composen quatre estrofes de quatre versos d’art major amb rima consonant ABBA i dos estrofes de dos versos cadascuna d’art major amb rima consonant ABAB. Els principals recursos literaris que hi trobem són la personificació, les metàfores i encabalcaments.
El tema principal de Cal·lídia i els préssecs és l’etapa de maduresa d’una dona anomenada Cal·lídia, on les seves qualitats físiques són més plenes. El nom de la dona és un joc de paraules amb calidesa (adjectiu de calor, d’un amor canrinyòs i excitant) connotat perfectament amb l’estació en la qual es descriu el poema. Carner compara la dona amb els préssecs (i ara tos braços nus m’allarguen com un do; el fruit perfecte, arrodonit amb pausa; El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila. Semblen els préssecs més rodons en els teus dits), en plena estació d’estiu. La importància d’aquest fet és que a l’estiu els préssecs es tornen madurs i és la millor estació de l’any per gaudir-los. A més, aquesta estació està relacionada amb l’etapa de excitació vital de l’ésser humà (la llum, el sol, els dies calorosos, la vitalitat, la joventut).
A la primera estrofa ens descriu com Cal·lídia ha canviat amb el pas del temps i s’ha tornat una dona més sensual i atractiva. Al segon vers: De l’arbre en primavera vas respectar la flor tenim l’exemple perfecte de l’expressat amb anterioritat. Carner tracta les dimensions del cos de Cal·lídia d’una forma molt sensual (parla d’un cos rodó, amb corbes i estilitzat sense presa i de forma natural, amb el pas del temps) i les compara metafòricament amb les característiques físiques d’un préssec, com podem veure al quart vers: el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
A la segona estrofa, Carner realitza una exaltació amb els dits de la dona i el préssec, dient que les característiques físiques del préssec es realcen en mans de Cal·lídia (Semblen els préssecs més rodons en els teus dits) i la compara amb una tarda d’agost tranquil·la, agradable i suau, sense sobresalts ni situacions excitants (ets tota com un dia d’agost que no vol crits). També fa noció de que la noia no surt del cap del narrador (El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila) A la tercera i quarta estrofa el poeta descriu la realitat i el seu comportament amb la presència de Cal·lídia, on la natura no és gens agressiva ni destructora, i conviu afablement amb la protagonista del poema. Podem veure un exemple molt clar a l’última estrofa: El ventijol s’adorm, les fulles són fermades, l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.
Podem apreciar, doncs, que la realitat (la natura) fa una simbiosi amb Cal·lídia, i es comporta com ella mateixa ho feia a la segona estrofa.
A la següent estrofa Carner deixa clar que Cal·lídia té el control de la realitat que experimenta el narrador i, fins i tot, arriba a dir que la protagonista és millor que la propia realitat que la envolta, tornant-se més bella i més harmoniosa. (Quan alces el teu braç la fruita se’t convida; ella obeeix tes ordres en veure que ets millor).
El ritme del seu cos el podem considerar com una harmonia a les seves sensuals corbes, que no deixen d’estar metaforitzades a la fruita del préssec.
Per últim, als següents quatre vesos el poeta expressa la sensació, i els sentiments i els desitjos del narrador envers Cal·lídia. El protagonista viu pres de la dona, i no pot deixar d’admirar la seva gracilitat i sensualitat. Al segons vers entenc que l’autor explica com Cal·lídia es menja el préssec, i aquesta imatge és la que més impacte causa al narrador: (fruita de besos aturada en mon brancam) ...