Epictet (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Introducció a l'Ètica
Profesor M.M.
Año del apunte 2013
Páginas 3
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a l’ètica – Tema 3 Tema 3: Enquiridó, Epictet 1. Introducció: estoïcisme 1.1. Les tres stoa L’estoïcisme té el seu origen en Zenó de Citium (que era metec) però va adquirir alguns dels privilegis dels ciutadans d’Atenes i se li va donar un lloc on fundar una escola, un porxo, la Stoa (porxo) poikilé (decorada amb representacions).
Es distingeixen tres grans etapes de l’estoïcisme: • Stoa antiga (segle II aC): va ser una escola plenament grega. Els seus principals representants van ser Zenó de Citium (336-224 aC), Cleantes d’assus (331-232 aC), i Crisip de Salis (o de Tars) (280-208 aC).
• Stoa mitjana (segles II-I aC): va ser una stoa més aviat romana, de transició. Els seus autors són menys rigorosos que en la stoa antiga. Els principals representants van ser PAneci de Rodes (185-110 aC) i Posidoni d’Apomea (135-51 aC).
• Stoa nova (segles I-II dC): stoa plenament romana. Hi ha un retorn als ideals rigoristes.
Els seus principals representants foren Sèneca (4-65 aC), Epictet (50-130 dC), qui va portar a terme vitalment els principis de l’estoïcisme i Marc Aureli (121-180 dC).
1.2. Determinisme estoic L’estoïcisme va estudiar camps diversos, però l’ordre de la investigació racional sempre era partir de la lògica, estudiar la phisis i finalment aplicar les conclusions a l’ètica. En la ideologia estoica es troba una identificació entre Déu (theos: θεοs), la raó (logos: λογοs) i naturalesa (physis: φυσιs).
Aquesta identificació dels tres termes indica un panteisme, una concepció del cosmos com un tot divinitzat que és racional.
• Providència (pronoia: προνοια): capacitat d’estructurar, determinar i organitzar com passen les coses. Tot, la successió dels esdeveniments, està previst, predeterminat. La physis és un kosmos (un tot ordenat, on les coses passen de manera regular). El seu desenvolupament, doncs, segueix un ordre perquè és un logos, té syntonia (σψντονια).
La pronoia, quan afecta, s’anomena destí (eimarmene: ειµαρµενε). Les vides dels éssers racionals també estan determinades, bona part de les coses que li passen a l’individu no són a les seves mans.
L’únic que aquest pot fer és acceptar aquest destí.
1.3. Concepció de l’anthropos L’ésser humà té dues parts fonamentals: • Pathos (̟άθοs): ha de ser reduït, eliminat, és una malaltia (natural, però perjudicial al cap i a la fi). El pathos no ha de tenir cap paper a la vida humana, ja que ens fa témer, desitjar i patir, alhora que ens treu de la pròpia avaluació racional. Hi ha quatre pathos fonamentals: el plaer, el dolor, la por i el desig, que desestabilitzen la part racional.
1 Introducció a l’ètica – Tema 3 • Logos: particular de l’ésser humà. És una petita espurna del logos universal, és la part senyorejadora de la naturalesa humana. La virtut o areté s’aconsegueix, en aquest cas, és una conducta exclusivament racional que conssiteix a actuar conforme a la raó (kata logon).
Aquesta virtut portarà a l’eudaimonia, que en aquest cas consistirà en la impertorbabilitat o apatheia (άπαθεια) i proporcionarà llibertat o eleutheria (ελευθερια).
A diferència d’Aristòtil, que pensava que les passions podien domar-se i controlar-se racionalment, per els estoics això no és possible, així que s’han d’eliminar completament.
1.4. Teoria ètica consoladora L’apatheia és l’ideal a assolir, ja que la llibertat en depèn directament. Lliure és aquell qui accepta allò que sense remei acabarà passant (“Obeir Déu és l’únic concepte de llibertat” – Séneca). L’altra via està abocada al fracàs, així doncs, només a través de l’acceptació del destí es pot assolir l’autarquia (autharkeia: αὐτάρκεια).
La filosofia fa un gir pragmàtic en relació als seus antecessors. L’estoïcisme es troba amb una època de canvis molt importants, com són la desaparició de les polis. Aquest context crea un clima d’inseguretat i trasllada els problemes filosòfics al terreny quotidià. El savi, així doncs, ja no és aquell qui coneix els ens metafísics més perfectes sinó aquell que sap viure la vida a diari, aquell qui aconsegueixi aquesta apatheia segons la raó, ja que les passions no són més que elements de torbació que impedeixen l’acceptació d’allò que no depèn de la voluntat d’un mateix sinó del destí.
(“Construeix-te a tu mateix de manera que aguantis i suportis”).
2. Epictet i l’Enquiridió Epictet (s I ac) va ésser un esclau que va ser alliberat i va desenvolupar un mestratge oral. Arrià, deixeble seu, recopilà aquest mestratge i en va fer 8 volums, dels quals s’han conservat alguns fragments.
L’Enquiridió és una sèrie de reflexions sobre com un individu s’ha de conduir per viure bé. Està escrit en forma exhortativa, responent ala següent pregunta: “quin camí he de seguir per viure una vida feliç (impertorbable i lliure)?”.
2.1. Dependre No s’ha de confondre allò que depèn de tu i allò que no. “Hi ha coses que depenen de tu i hi ha coses que no depenen de tu” Acceptant aquest principi es condueix un mateix cap a l’eudaimonia.
Allò que depèn de tu són les opinions, els desitjos (que ens porten a voler-nos fer amb allò desitjat), les aversions (que ens porten a allunyar-nos d’allò que ens provoca rebuig), mentre que allò que no en depèn són les malalties o la salut del cos, les possessions o l’honor. Pel que fa a allò que sí que depèn d’un mateix en som lliures, mentre que sobre allò que no en depèn no hi tenim cap poder. Si un s’hi lliga, el portarà a l’esclavatge; el problema és que sovint projectem la nostra voluntat sobre allò que no depèn de nosaltres. No s’ha de desitjar ni tenir aversió a allò que no depèn d’un mateix, sinó que cal desitjar allò que sí que depèn d’un mateix, desitjar que passin les coses que ja passen.
L’Enquiridió es posa al servei de donar un ideal, la impassibilitat o apatheia, virtut que permetrà a aquell qui la posseeixi de ser incapaç de ser alterat per qualsevol esdeveniment, ja que l’alteració i l’eudaimonia són incompatibles. Acceptar allò que passi, però, no implica ser inactiu: l’estoic és una persona selectivament activa, activa en allò que depèn d’ell mateix.
2 Introducció a l’ètica – Tema 3 2.2. Com s’aconsegueix la impertorbabilitat? Cal fer quatre passos: • • • • Comprendre: cal entendre, primer de tot, la constitució de la physis.
Seguir: en segon lloc, cal portar a terme allò que s’ha comprès. Acceptar-ho.
Conduir-se d’acord amb la naturalesa: és a dir, actuar d’acord, en conseqüència.
No destorbar la part senyorejadora de la pròpia naturalesa: seguir el logos particular, la part rectora de l’ésser humà.
“L’home és un actor d’un drama i l’autor del drama no és l’actor”: com afirmaran els estoics, no es pot triar el paper del drama que ha tocat, però sí que es pot triar com actuar-lo: o bé acceptant-lo o bé en contra; acceptar-lo serà la única manera d’assolir l’eudaimonia.
(x) Fets No són bons ni dolents Subjecte Acceptació Depèn de les passions Aprehensió (judici) υπολεµσιs (hypolepsis) La hypolepsis o judici és allò d’on provenen el considerar alguna cosa com a bona o dolenta.
Aquesta aprehensió ha de ser racional, no distorsionada: no s’ha de desitjar ni témer, ha que la passió és allò que impedeix l’acceptació.
2.3. La mort La mort és el temor més gran. Com l’autor diu: “sempre s’ha d’estar disposat a marxar”, ja que la mort no és més que la reintegració a la totalitat de la qual cadascú prové, és un tornar a la inconsciència. La mort és inevitable, és necessària i és impossible triar el moment en el qual succeirà.
S’ha d’entendre què és la mort (tornar al tot) i estar sempre preparat pel moment.
2.4. Els déus Epictet té una concepció panteista del cosmos, així doncs, afirma que els déus existeixen i són ordenadors. Epictet, com a filòsof, té aquesta concepció que identifica els déus amb la natura, però com a ciutadà és respectuós amb la mitologia grega i convida a que es facin homenatges i sacrificis per als déus.
2.5. La filosofia “No diguis enlloc que ets un filòsof”. L’ideal del filòsof és no fer-se notar socialment, practicar-ho per un mateix abans de predicar-ho. El filòsof és aquell qui busca la veritat i no complaure, és fidel a si mateix: d’ell ho espera tot, però de la resta res. És aquell qui ha entès molt bé què és allò que depèn d’ell, les fronteres, i les accepta.
Està més interessat per la praxi que per la theoria, ja que és l’única manera d’arribar a l’eudaimonia.
3 ...