BLOC 2 - EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Arqueologia
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 12/11/2014
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

BLOC TEMÀTIC 2 – EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC - CARANDINI. Historias en la Tierra. Manual de excavación arqueológica.
- FERNÁNDEZ MARTÍNEZ. Teoría y Método de la Arqueología.
- HARRIS. Principios de estratigrafia arqueológica.
2.1. Formació, estructura i contingut. Estratigrafia i cronologia relativa.
- S’ha d’estudiar com s’ha format un jaciment. Intervenen elements:  Físics (geografia/geologia), sempre presents: erosió i aportació de sediments.
 Biològics: animals que aporten sediments o ossos.
 Culturals: aportacions minerals (pedres...) i biològiques: altera el procés natural, en general l’accelera.
- Després certs processos químics originen la formació dels sòls. Importància dels elements orgànics en el procés. Es poden estudiar amb anàlisis cromatogràfics dels aminoàcids i elements de traça, també anàlisis químics per a distingir els components: os, grava, sang, fems...
- Hi ha arqueòlegs especialistes en estudis de sedimentologia.
- En algun cas el propi jaciment constitueix un turó artificial, cas dels Tells (Tepe en persa i Hüyük en turc) del Proper Orient.
- A la gran plana de la Manxa es distingeixen una sèrie de turons que són jaciments arqueològics originàriament situats a la plana però que en ser abandonats han pres l’aspecte de turons naturals; quan s’excava es pot observar que no és així.
- El fenomen es pot donar també en construccions funeràries tipus túmul.
- Funció dels jaciments:  Hàbitat: lloc de viure (amb construcció o sense) a l’aire lliure/cova, campament estacional/ hàbitat permanent, casa aïllada, poble, ciutat...
 Necròpolis: lloc d’enterrament.
 Ritual, caça i escorxament, taller, mina etc...
- La feina dels arqueòlegs és precisament, entre altres coses, detectar com s’han format i en quin ordre els sediments (i altres unitats estratigràfiques).
- Les tècniques per a la interpretació estratigràfica les hem agafat de la geologia, ciència desenvolupada des del segle XIX. Els geòlegs estudien les transformacions de la terra, els arqueòlegs es centren en l’anàlisi de l’activitat antròpica. Es relacionen però.
- En un jaciment i el seu entorn trobarem estratificació natural (geòlegs) i estratificació artificial (arqueòlegs). És important la col·laboració entre les dues ciències. L’estratigrafia geològica i l’arqueològica es relacionen.
- Durant la primera meitat del XX els arqueòlegs prenien dels geòlegs només una part de les seves tècniques de lectura estratigràfica malgrat que la estratigrafia d’origen antròpic és més complexa i fràgil que la d’origen geològic.
- El concepte d’estratigrafia en geologia: estratificació geològica es forma per un procés cíclic de denudació (llevar allò que, en un estat natural, recobreix una cosa) o deposició; per l’elevació del terreny o immersió. Una vegada solidificada, la estratificació pot trencar-se, invertir-se, destruir-se o alterar-se respecte a les circumstàncies originals.
Estratigrafia - Estudi de la col·locació o deposició d’estrats o nivells (també anomenats dipòsits) superposats. Des del punt de vista de la datació relativa, el principi fonamental és que el nivell inferior es deposità primer i, per tant, abans que el superior. D’aquesta manera, una successió d’estrats proporcionaria una seqüència cronològica relativa, des dels més antics (avall) als més moderns (dalt).
- Una excavació estratigràfica d’un jaciment arqueològic està projectada per obtenir una seqüència d’aquest tipus. Part d’aquest treball consisteix en detectar si ha hagut alguna alteració natural o humana dels nivells des de la seva primera deposició.
- El que volem datar en realitat no són tant els propis dipòsits o nivells com els materials creats per l’home que estan en ells (artefactes, estructures, restes orgàniques) i que, a la llarga (quan s’estudien sistemàticament), ens revelaran les activitats humanes del passat.
- D’aquí la importància de l’associació, que els materials quedaren associats, que quedaren sepultats a la vegada (sempre que el depòsit estigui tancat).
- Les estratigrafies poden arribar a se molt complexes. Màtrix de Harris: visualització de les relacions estratigràfiques.
Lleis de l’estratificació geològica 1. Llei de la superposició originària: l’estrat superior és més modern que l’inferior.
2. Llei de l’horitzontalitat originària: els nivells que es formen sota l’aigua són horitzontals, si els trobem inclinats és que han patit moviments posteriors.
3. Llei de la continuïtat originària: els estrats no presenten vores exposades, si existeixen és que ha hagut erosió.
4. Llei de la successió faunística: els fòssils daten els estrats, així podem detectar les inversions i les erosions.
Aplicació de les lleis geològiques a l’arqueologia - Per a ordenar el món inert i sepultat l’arqueologia es basa en uns principis que provenen del món de la Geologia.
- L’arqueologia no tracta únicament d’estrats sinó que de manera global parla de fets. Estrats, elements constructius o UE positives i elements excavats o UE negatives.
1. Superposició. El principi fonamental és que si dos estrats estan superposats en la seva posició originària el més alt és el més recent.
2. Horitzontalitat. Qualsevol estrat de forma no sòlida tendirà cap a la posició horitzontal. Els estrats de superfícies inclinades o bé van ser dipositats així o bé són deguts a la forma d’un dipòsit anterior.
3. Continuïtat original. Qualsevol dipòsit arqueològic en origen estarà delimitat per una conca de deposició o bé el seu gruix anirà disminuint fins acabar en forma de tascó. Si un estrat presenta una cara vertical caldrà suposar l’existència de pèrdua de part de la seva superfície original.
4. Successió estratigràfica. Una UE ocupa un lloc exacte en la seqüència estratigràfica d’un jaciment: entre la més baixa o la més antiga de totes les UE per la que és cobert i la més alta o la més recent de totes les UE que cobreix.
- Una acció de dipòsit/acumulació comporta sempre un estrat (la data material) i la seva superfície o interfície (la data immaterial).
- Generalment, es dona més importància al primer que al segon, però és un error: la reconstrucció històrica ha de tenir en compte les llacunes de la documentació estratigràfica i, fins i tot, imaginar-se perquè no s’han traduït en estratificació positiva (estrat).
- Una acció d’erosió/destrucció no comporta mai la formació d’un estrat, sinó al contrari, la manca d’estrat o estrats que podem anomenar interfacies o superfície en si.
- Interfície = temps descorregut, ja que amb el temps augmenten les superfícies, els estrats. Quan? No ho sabem, normalment per cronologia relativa.
- Les unitats estratigràfiques representen un món inert (estàtic) però els arqueòlegs estan interessats en les accions humanes que és un món dinàmic. És per això que va ser tant important la introducció del concepte d’interfacies que ja aplicaven el geòlegs però no els arqueòlegs fins a la segona meitat del segle XX.
- Una interfacies entre dos formacions d’estrats; les discontinuïtats i altres tipus d’interfacies representen períodes de temps de la mateixa manera que ho fan els estrats = el concepte de discontinuïtat. En arqueologia també representen accions humanes.
- Els estrats corresponen a un moment d’activitat. A les interfacies correspon una pausa. Nivells de sedimentació = estrats.
UE positives - Cada estrat té unes característiques:  Superfície: horitzontal, inclinada, vertical.
 La superfície està delimitada per un contorn i té un relleu que pot ser representat per corbes de nivell.
 Volum: cada relleu combinat amb el contorn i els estrats inferiors i en contacte.
   Cada estrat té una posició topogràfica dins de les tres dimensions espacials.
Cada estrat té una posició estratigràfica que representa la seva posició relativa en el temps respecte als altres estrats. Es veu en les relacions entre les superfícies o interfacies i no depèn del material (repertori datable) que conté.
Cada estrat té una cronologia absoluta que ve donada pels materials/troballes (repertori datable) = el més modern data (separar residuals i intrusions); tenir en compte la cronologia absoluta dels estrats que estan en contacte.
UE negatives - Solar en construcció = forat per construir soterrani (pàrquing...); rases per posar cables o canonades; túnel de metro, tall a la muntanya per autopista... Els arqueòlegs, per tant, quan excaven creen UE negatives. L’únic testimoni d’activitat humana és una UE negativa.
Tipologia de les UE (esquema) - Cada UE ha d’esser numerada amb números àrabs.
- En arqueologia no hi ha estratigrafies invertides com en geologia perquè els estrats no són sòlids.
- Podem trobar UE amb materials més antics que la inferior però sempre es tractarà de noves UE creades per l’activitat humana.
- L’acció d’excavar genera UE negatives i positives, que són les recents del jaciment.
Relacions entre les UE (relacions estratigràfiques) - Les UE es relacionen les unes amb les altres:  Contacte: dos murs que formen angle recte han estat construïts al mateix moment, en conformar un mateix ambient, per això són coetanis.
 Cobreix, cobert per: l’estrat 1 cobreix parcialment el 2, per la qual cosa s’ha d’haver format posteriorment.
 S’adossa, se li adossa: el mur 1 s’adossa al 2, per tant és posterior.
 Relació talla, tallat per: la fossa 2 ha tallat els estrats 3 = 4, que són interiors.
Un estrat tallat per una fossa, en quedar separat en dues parts, necessita ser identificat per dos números d’UE diferent.
Relacions estratigràfiques - Les UE (Unitats Estratigràfiques) es relacionen les unes amb les altres:  Cobreix a – És cobert per Farceix a- És farcit per  Talla a – És tallat per  S'adossa a – Se li adossa  Estan en contacte.
- Aquests son els termes correctes per expressar les relacions estratigràfiques. Atenció amb la paraula contacte que indica una relació estratigràfica concreta. No és correcte utilitzar aquesta paraula per indicar que “es toquen” d'una manera o altra. En tot cas estan en relació i cal indicar quina relació és.
(dibuixos a mà, esquemes seus, full apart) - Construcció d’una paret i columna: relacions estratigràfiques.
2.2. Tipus de jaciments - Organització cronològica (Paleolític, Neolític, Edat del Bronze...).
- Per situació geogràfica (muntanya, costa, vall, cova, aire lliure, turó…).
- Durada de l’ocupació (temporal, permanent: una sola fase o diverses fases).
- Primaris (el jaciment està en el seu lloc originari) /secundaris (restes en un lloc d’on no són originàries).
- Estratificats: si/no.
- Alterats/intactes.
Tipus de jaciment arqueològic: problemàtica d’excavació - Cova, aire lliure: el que podríem classificar com a jaciment ‘’normal’’.
- Jaciment paleontològic.
- Excavació urbana (extrema complexitat). Ciutat, construït. Hi ha molts nivells, de diverses èpoques.
- Ocupació no continuada (dificultats de que l’ocupació sigui molt curta en el temps: molt poc rastres).
2.3. Prospecció: mètodes i tècniques de localització i avaluació LA PROSPECCIÓ SUPERFICIAL - Preparació i planificació:  Informació bibliogràfica, fonts documentals.
 Cartografia antiga i moderna.
 Testimonis orals.
 Toponímia.
 ...
- Segons:  Intensitat de la prospecció (intensiva o extensiva).
 Extensió territorial de la prospecció (totalitat del territori o una part, una mostra).
- Arqueologia de rescat: consisteix en localitzar i registrar tots els jaciments possibles abans de que siguin destruïts (carreteres, edificis, drenatge...). Els jaciments importants així descoberts requereixen una excavació anterior i, en alguns casos, poden afectar inclòs als plans de construcció.
- //Com localitza l’arqueòleg els jaciments (a més d’aquestes fonts)? Tradicionalment s’han buscat les restes més prominents del paisatge, sobre tot els vestigis supervivents de construccions // molts sols són visibles en forma d’artefactes dispersos i precisen d’un examen més minuciós per ser detectats.
- Hi ha dispersions d’artefactes quasi imperceptibles que no podríem qualificar de jaciments però que, no obstant, representen una activitat humana significativa: ús de tècniques de mostreig cuidadoses.
- També cal destacar que darrerament es dona importància als patrons d’assentament de cada regió, no s’analitza i s’estudia un jaciment per separat, sense relacionar-lo amb els veïns.
- Així, la prospecció ha anat guanyant importància, ja que fins i tot a vegades no es realitza ni l’excavació per falta de temps, diners... la prospecció és barata, ràpida, relativament poc destructiva i només precisa de mapes, brúixoles i cintes mètriques // excavació.
- Existeixen dos tipus bàsics de prospecció superficial:  Asistemàtic, el més senzill i inclou el recorregut a peu de cada zona de l’àrea, l’exploració de la franja de terreny de la trajectòria de cada prospector, la recollida o examen dels artefactes superficials i el registre de la seva localització juntament amb la de qualsevol estructura del terreny. No obstant: - Consciència de que els resultats poden ser parcials o erronis.
- Desig inevitable de trobar material i, per tant, tendiran més a concentrar l’atenció a aquelles zones que semblin més riques, més que en obtenir una mostra representativa del conjunt de l’àrea, que permetria valorar la distribució del material de períodes o tipus diferents.
- Per altra banda, el mètode és flexible, permetent que l’equip es centri en aquelles àrees en les que existeixen més probabilitats de troballes.
 Per tant, sistemàtic, la més moderna, utilitzant bé un sistema de xarxa o bé una sèrie de recorreguts equidistants.
- L’àrea a estudiar es divideix en sectors que se recorren sistemàticament: ninguna àrea queda sub o sobrerepresentada en l’exploració.
- Facilita la situació exacte de les troballes, ja que sempre es coneix la posició exacte de cada un.
- Prospecció extensiva: combinant els resultats procedents de una sèrie de projectes individuals en regions adjacents, amb la finalitat d’aconseguir perspectives més àmplies dels canvis en el paisatge, l’ús de la terra i els assentaments al llarg del temps.
- Prospecció intensiva: buscant cobrir totalment un jaciment extens o una aglomeració d’aquests.
- Tècniques de mostreig: generalment no es disposa del temps i pressupost necessaris per estudiar la totalitat d’un jaciment extens o els de tota una regió: es precís recórrer a algun tipus de mostreig.
 Mostreig probabilístic. Si l’objectiu és ser capaços d’extreure conclusions generals sobre un jaciment o regió a partir del mostreig d’àrees petites (mètodes estadístics basats en la teoria de probabilitats).
Mitjançant mètodes matemàtics, s’intenta incrementar les probabilitats de que les generalitzacions fetes a partir de les mostres siguin correctes. Quan més ample i precisa sigui la mostra, més probabilitats haurà de que els resultats siguin vàlids.
 Mostreig no probabilístic (o prospecció orientada, dirigida). S’incideix sobre uns determinats llocs en funció de la topografia, perquè és en aquest tipus de llocs on es concentren els assentaments d’un determinat període. No es fa a l’atzar.
Normalment la prospecció sol emprar mètodes de mostreig probabilístics. Tipus: - Mostreig aleatori simple. El més senzill. Les zones a mostrejar s’elegeixen mitjançant una taula de nombres a l’atzar. Inconvenients: definir els límits del jaciment, que a vegades són incerts...
- Mostreig aleatori estratificat. La regió o jaciment es divideix igualment però s’assigna a cada zona un nombre de quadres proporcional a la seva superfície.
- Mostreig sistemàtic. Selecció d’un entramat de punts equidistants (ex: triant un quadre de cada dos). Es corre el risc d’errar o endevinar totes les mostres sense excepció en un patró de distribució uniforme.
- Mostreig sistemàtic estratificat. Més satisfactori, combina elements de les tres tècniques anteriors.
No sols assegura un conjunt imparcial de mostres, distribuïdes més equitativament per tota la superfície del jaciment, sinó que fa innecessari definir els seus límits, ja que es pot ampliar la retícula en qualsevol direcció.
La representativitat del mostreig depèn del percentatge de superfície prospectada i del grau de complexitat del sistema de poblament (no el mateix neandertals que romans...).
- La manera més simple de fer-nos una idea de l’extensió i distribució d’un jaciment és a través d’una prospecció superficial, és a dir, mitjançant l’anàlisi i documentació de la localització de les estructures supervivents i, a ser possible, la recollida dels artefactes de la superfície.
 La prospecció superficial ocupa una posició vital en el treball arqueològic i la seva importància segueix augmentant. No obstant, darrerament sol anar acompanyada d’un reconeixement aeri, un dels avanços més destacats del XX.
EL RECONEIXEMENT AERI - Més important per registrar i interpretar jaciments i per la supervisió dels canvis d’aquests al llarg del temps, que per localitzar i descobrir-ne de nous // fotografia aèria ha estat responsable d’un gran nombre de descobriments i ho continua fent.
Fotografia aèria - Primeres a principi de segle XX (important la 1a GM per adonar-se de la seva importància).
- S’ha desenvolupat fins convertir-se en una de les ajudes més valuoses per l’arqueologia.
- És un treball especialitzat, ja que són simples eines, medis per arribar a un fi. No revelen jaciments sinó que s’han d’interpretar les imatges i el terreny. Es necessita gran experiència i visió aguda.
- Dos tipus: obliqua i vertical. Cada una d’elles té avantatges i desavantatges, però normalment les primeres són fetes per arqueòlegs sobre jaciments significatius, mentre que les verticals són producte de prospeccions no arqueològiques (ex: cartogràfiques).
- També pot emprar-se la superposició de fotos per crear un efecte estereoscòpic , de manera que la imatge final es vegi en tres dimensions.
- Marques en el terreny (canvis de color), taluds (estructures: ombres, segons humitat, condicions climatològiques...), marques en els cultius (ja que els afecta en el seu creixement...).
- Fotointerpretació, elaboració de mapes, avanços importants com la teledetecció des de gran altura...
LA PROSPECCIÓ GEOFÍSICA - Es basa en les propietats de la terra i dels materials geològics. En contra: material-diners, temps, complexitat...
no dona cronologia.
- Sondejos. Tècnica més tradicional: sondejar el sòl amb barres o taladres i anotar els llocs en què tropissem amb cossos sòlids o amb cavitats.
- Cates. Per obtenir una idea preliminar dels continguts del subsòl, poden excavar-se petites cates separades regularment, que ajuden a avaluar el potencial d’una àrea determinada i a determinar la extensió del jaciment, mentre l’anàlisi del material extret, pot facilitar la producció de mapes de concentració de diferents tipus d’artefacte. S’han modernitzat molt: endoscopi i càmeres de TV en miniatura.
La teledetecció baix la superfície - Tècniques de sondeig útils // inevitablement alteració del jaciment. Existeixen altres no destructives, fins i tot sense excavar. Aquests dispositius de detecció geofísica poden ser: - Actius: passen diferents tipus d’energia a través del sòl i mesuren les respostes obtingudes per ‘’llegir’’ què s’amaga baix la superfície.
- Passius: mesuren propietats físiques, com el magnetisme i la massa, sense necessitat d’injectar energia per obtenir una resposta.
- Mètodes sísmics i acústics: - La manera més simple de fer passar energia a través del sòl és colpejant-lo.
- En el ‘’bosing’’ (o bowsing) la terra és colpejada amb un pesat bastó de llenya o un recipient amb plom en l’extrem de un mànec llarg. El registre del so resultant ajuda a localitzar les estructures sepultades, ja que un so sord indica que el sòl no està alterat, mentre que els forats ocults baix el sòl produeixen un efecte més ressonant.
- Aquesta tècnica ha quedat obsoleta amb els avanços tecnològics.
- Un mètode més refinat, desenvolupat per l’Exèrcit dels EUA, és la tècnica d’ones verticals: aparell que genera i amplifica les anomenades ones Rayleigh colpejant el sòl suau i repetidament.
Un artefacte de 20 kg de pes pot arribar als 10m de profunditat però un més potent por arribar fins els 70 o fins a 100.
La velocitat de les ones es pot calcular mitjançant dos punts de captació separats per una distancia fixa.
A causa de que les ones es propaguen amb major rapidesa en els materials durs i més lentament en els materials tous, es poden detectar estructures, que després l’aparell pot convertir, amb seccions, en un mapa de corbes de nivell.
- En altres llocs s’han emprat tipus diferents de sondejos acústics, com el sonar.
//Una de les aplicacions arqueològiques més importants de les tècniques de sondeig acústic es realitza en els projectes subaquàtics.
- Mètodes electromagnètics: - Bàsicament similar, que no usa ones sonores sinó de radio, és el radar de penetració (GPR).
- L’emissor emet brevíssims impulsos d’energia electromagnètica a través del sòl, els ecos del qual reflecteixen qualsevol variació percebuda en les condicions del mateix, siguin naturals o no, i la profunditat a la que es produeix l’anomalia, en base al temps de resposta.
- Amb això, i l’ús de programes informàtics de processament d’informació i de generació d’imatges, podem realitzar mapes tridimensionals de les restes arqueològiques.
- La tècnica ha estat considerablement millorada, i la informació pot ser emmagatzemada digitalment, el que permet dur a terme sofisticats anàlisis el resultat dels quals és més fàcil d’interpretar que antany (veure imatge pàg. 100).
- Prospecció per resistivitat: - La resistivitat elèctrica és un mètode molt comú que ha estat emprat en jaciments arqueològics durant moltes dècades, sobretot a Europa.
- Es basa en el principi de que quanta més humitat contengui el sòl, millor conductor d’electricitat serà.
- Un comptador de resistivitat pot mesurar així els diversos graus de resistència del subsòl davant una corrent que passa entre els elèctrodes. Les fosses o forats tenen resistivitat més baixa que les estructures ja que tenen més humitat.
- La tècnica ofereix uns resultats especialment positius en la identificació de rases i pous excavats, i d’estructures de pedra sepultades en materials argilosos.
- Normalment aquesta tècnica suposa plantar dos pols ‘’remots’’, que romanen estacionaris, sobre el terreny. Després es fan les lectures inserint en el terreny els dos pols ‘’mòbils’’, ajustats a un armament sobre el que també s’ajusta el dispositiu receptor.
- Inconvenients: lentitud (necessitat de fer contactes elèctrics sobre el terreny), pobre funcionament si el terreny és massa dur o està massa sec, i poc eficient en jaciments complexos i profunds.
- //eficaç complement per altres tècniques de teledetecció: pot usar-se en àrees urbanes i en els proximitats de línies elèctriques i d’objectes de metall (//mètodes magnètics).
- A més, també permet la identificació de molts dels elements destacables per mètodes magnètics, haventse alçat com el procediment més eficaç per a la detecció d’estructures en alguns projectes.
- Mètodes de prospecció magnètica: - Entre ells es troben els mètodes de prospecció més utilitzats, que resulten útils sobretot en la localització de construccions d’argila cuita d’objectes de ferro i de fosses i rases.
- Totes aquestes estructures sepultades produeixen distorsions dèbils però mesurable en el camp magnètic terrestre. Les raons d’aquestes distorsions varien segons el tipus de vestigi, però es basen en la presència de ferro, inclòs en quantitats insignificants.
- Detectors de metalls: aquests aparells electromagnètics també resulten útils per detectar restes sepultades, i no només metàl·liques. Fent passar una corrent elèctrica a través d’una bobina transmissora se genera un camp magnètic altern. Els objectes metàl·lics enterrats distorsionen aquest camp i són detectats mitjançant una senyal elèctrica captada per una bobina receptora.
- Altres tècniques: avui en dia menys comunes, el seu ús s’estendrà en el futur, especialment l’anàlisi geoquímic (consisteix en la presa de mostres de terra a intervals regulars, que poden ser d’un metre, de la superfície d’un jaciment i els seus voltants, i en la mesura del seu contingut en fosfats.
- Prospecció tèrmica: basada en les dèbils variacions de temperatura que es produeixen sobre les estructures les propietats tèrmiques de les quals difereixen de les del seu entorn. Utilització escassa.
2.4. Patrons d’assentament - Qualsevol prospecció es traduirà en un mapa de les àrees prospectades intensivament i en un inventari dels jaciments descoberts, juntament amb els seus detalls (tamany, cronologia deduïda a partir de les restes superficials – ceràmica – i vestigis arquitectònics).
 objectiu: classificació dels jaciments en funció de la seva informació.
- El primer ús que farem de la informació sobre el patró d’assentament serà en la identificació dels territoris socials i polítics que rodegen els centres, amb la finalitat d’establir l’organització política del paisatge.
- En aquest sentit, es dona gran importància a la Teoria del Lloc Central, un poc limitada, que parteix de la idea de que els jaciments d’una regió es dividiran amb facilitat en una sèrie de categories segons les variacions en el seu tamany.
- //no pot fer front al cas real de que els centres secundaris siguin, de vegades, majors que els primaris d’una altra regió, o que els jaciments que ocupen el mateix nivell en una jerarquia de jaciments puguin tenir tamanys diferents.
Teoria del Lloc Central  Sostenia que un paisatge uniforme el patró espacial de l’assentament seria totalment regular: els assentaments centrals del mateix tamany i naturalesa serien equidistants entre si i estarien rodejats per una constel·lació de nuclis secundaris amb els seus propis satèl·lits més petits.
 Complexa xarxa d’assentaments, controlats per una sèrie de nuclis.
 Per suposat, aquestes condicions ideals no són naturals, però és possible detectar el funcionament d’aquesta teoria en diversos pobles antics i moderns.
 Tret bàsic: cada centre principal estarà a certa distància dels seus vesins i rodejat d’un anell d’assentaments més petits en un patró dispost jeràrquicament.
 Des del punt de vista polític i econòmic, el centre principal proporcionarà certs béns i serveis a la seva àrea circumdant i n’exigirà d’altres a canvi.
Jerarquia de jaciments  Es sol classificar els jaciments en categories segons el seu tamany en una jerarquia i després s’exposen en forma d’histograma.
 Normalment, en un sistema d’assentament hi ha moltes més aldees petites i caserius que pobles o ciutats grans.
 Els histogrames permeten fer comparacions entre les jerarquies de jaciments en regions, períodes i tipus de societats diferents.
 Amb aquest anàlisi també serà evident el grau de domini de cada jaciment dins d’un sistema d’assentament i, moltes vegades, l’organització d’aquesta serà el reflex directe de la societat que el creà.
 En general, quant més jeràrquic sigui el patró d’assentament, més ho serà la societat.
Polígons Thiessen  Relativament senzill. Formes geomètriques simples que divideixen un àrea en diversos territoris independents centrats, cada un, entorn d’un únic jaciment.
 No obstant, no té en compte les diferències de tamany o importància dels jaciments (un centre petit tindrà un polígon igual que un gran).
 Aplicable sols quan s’empra jaciments de la mateixa naturalesa i categoria en la jerarquia d’assentaments.
 Altre problema major: contemporaneïtat (no té sentit fer polígons entre jaciments no ocupats al mateix temps).
Regla categoria-tamany  Objectiu: assignar territoris als centres segons la seva escala = parteix de la base de que un nucli gran dominarà a un petit si estan pròxims.
 Dominació: el territori del jaciment menor és simplement absorbit per el del major durant el seu estudi: políticament, el menor manca d’existència autònoma i independent.
 Aquest punt de vista supera la limitació del mètode de polígons Thiessen, en el que els territoris s’assignaven sense tenir en compte el tamany del centre i en el que no hi ha llocs dominants ni subordinats.
 Es considera que la magnitud de cada centre és directament proporcional a la seva àrea d’influència, la qual es manifesta amb una forma similar a una campana: quant major sigui el tamany del nucli, major serà la campana.
 Es considera que un centre és subordinat si la seva campana entra per complet dins de la del centre major. Si sobresurt, tindrà la seva pròpia existència autònoma com centre d’una unitat política.
 Encara que sols pot oferir una simple aproximació a la realitat, permet construir mapes polítics hipotètics a partir de les dades adequades de la prospecció. (dibuix p. 185) - Mitjançant mètodes com aquests, es pot usar la informació procedent de la prospecció d’assentaments per a crear el que és en realitat un mapa polític i administratiu, si bé aquests mapes se sustenten sempre en certs suposats bàsics que no es poden demostrar amb facilitat.
Arqueologia del territori: arqueomorfologia: estudi de cadastres (protohistòrics, grecs, romans) - Cadastres: organització i distribució del territori.
- Traces de camps protohistòrics: ‘’celtic fields’’ a Grassington, Nord Yorkshire, sota una lleugera capa de neu.
- Cadastres grecs: Chôra (Oikopedon –urbà – i Kleros – rural, parcel·la). Chôra de Chersonesos Tàuric (península d’Heraclea).
- Formes principals de la limitació romana: centuriació, scamnatio/strigatio, i unitats de divisió territorial. Unitats agràries geomètriques romanes, de l’actus a la centúria. Dibuix: - El Cardus i Decumanus fora murs marca l’orientació de la centuriació a partir dels quals s’organitza el territori.
La meitat d’un heredium es pot dividir direcció est-oest (scamnatio) o nord-sud (strigatio).
2.5. Excavació, documentació i interpretació Mètodes i tècniques de l’excavació arqueològica - Formes d’excavació 1. Cala o sondeig.
2. Rasa o trinxera.
3. Quadrícula o testimonis.
4. Per extensió o a camp obert.
- Tots els mètodes d’excavació han d’adaptar-se al tema d’investigació i a la naturalesa del jaciment (no mateix jaciment urbà que un a l’aire lliure paleolític, ex.).
- Generalment podem dividir les tècniques d’excavació en: 1. Aquelles que subratllen la dimensió vertical mitjançant l’excavació de depòsits profunds que revelen l’estratificació (mètode Laplace o de coordinades cartesianes, i mètode Harris...).
2. Aquelles que es centren en la dimensió horitzontal, mitjançant l’obertura d’àrees àmplies d’un nivell concret per exterioritzar les relacions espacials entre els artefactes i les estructures d’aquest estrat.
- Es sol, no obstant, combinar ambdues estratègies però hi ha formes diverses de fer-ho. Donant per suposat que el jaciment ja ha estat prospectat i que s’ha establert una divisió en quadrícules per facilitar un registre correcte: · Mètode Wheeler:  Tracta de satisfer tant les exigències verticals com les horitzontals, mitjançant la conservació de testimonis de terra intactes entre les quadrícules, de forma que es puguin rastrejar i correlacionar els diferents nivells en els perfils verticals de tot el jaciment.
 Una vegada que s’ha determinat la extensió i distribució general del jaciment, es poden retirar alguns dels testimonis i unir les quadrícules en una excavació oberta per posar de relleu qualsevol estructura.
 Problemes de l’aplicació: els testimonis o passadissos no deixen veure tot el que hi ha a sota.
 Les estructures que es volen conservar en el decurs de l’excavació suposen un límit al coneixement en planta de les altres UE.
 Cada quadre ha estat excavat a ritme diferent, cosa que pot provocar problemes d’interpretació.
 La visió en planta de les UE no coincideix amb la secció vertical.
 Els testimonis impedeixen la visió completa en planta d’una UE.
 Un testimoni pot amagar informació estratigràfica.
- Primer mètode que enumera cada estrat o documenta i separa el material.
· Mètode d’excavació en extensió o en àrea: (crítics de Wheeler)  Mètode d’excavació estratigràfica per extensió o en àrea oberta, open area, sense testimonis.
 Es caracteritza per un sistema de registre exhaustiu informatitzat.
 Mètode quadrimensional en el que el factor temps se’n registra a través del diagrama estratigràfic o màtrix.
 En la comprensió de les UE és essencial valorar els interficis o accions negatives.
 A favor: entre d’altres, les seccions es realitzen en el lloc més adient, i no simplement en els talls de l’excavació per quadres.
Registre - Importància fonamental de l’elaboració de mapes (tant topogràfics com planimètrics) per el registre precís de la informació extreta.
- Donar al jaciment algun tipus de designació de lloc i incloure’l en un sistema de registre de jaciments, juntament amb tots els seus detalls.  sistemes informàtics faciliten el registre en l’ordenador.
- Sistemes de informació geogràfica (SIG): l’ús d’aquests sistemes ha suposat una significativa innovació en l’elaboració de mapes arqueològics. Són una combinació d’equipament informàtic, software i dades geogràfiques dissenyada per obtenir, arxivar, gestionar, manipular, analitzar i exposar tipus molt variats d’informació. Combina una base de dades amb potents eines d’elaboració de mapes: és a dir, estan dissenyats per a la recopilació, l’emmagatzematge, la reordenació, l’anàlisi i l’exposició de la informació espacial. Els SIG tenen un gran ventall de possibilitats.
- Cada jaciment té les seves exigències.
- Una vegada recuperat un artefacte i s’hagi registrat la seva situació s’ha de donar-li un número que s’anota en un inventari o en un ordenador.
- Les estructures i construccions es deixen, generalment, en el lloc original, o són destruïdes a mesura que avança l’excavació: imprescindible registrar-les, no sols en el diari de camp, sinó també amb dibuixos i fotografies a l’escala adequada.
- Els diaris de camp, els dibuixos a escala, las fotografies i la informació de l’ordenador – juntament amb les troballes – constitueixen el registre total de l’excavació, la base sobre la que s’elaboraran les interpretacions del jaciment.  laboratori, treball d’investigació.
...