TEMA 9 - El feudalisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 22/12/2014
Descargas 21
Subido por

Descripción

Professor Prim Bertran

Vista previa del texto

TEMA 9. El canvi feudal. Institucions, societat i economia - Tema central de l’època medieval. Comprèn molts segles, de fet tota l’Edat Mitjana i àdhuc la Moderna. La Revolució Francesa s’inicià al crit de “liquidem el feudalisme..!” (1789).
- Feudalisme: tot un procés mutant, un canvi que es dona durant segles.
- Concepte imprecís i carregat de moltes lectures. Confusió entre Feudalisme i Senyoria rural. Senyoriu sobra la terra o sobre els homes? Ha de ser llegit com un sistema d’explotació de la terra i dels homes.
- La Senyoria fou un sistema d’explotació i possessió de terres i homes, a partir de la crisis de l’esclavitud tardorromana.
Precedents altomedievals - Ja en els germànics existeix el ‘’pacte’’ de ajudar-se mútuament (‘’tu m’ajudes i jo t’ajudo’’). ‘’Et compro la fidelitat (el rei) i te la pago’’. Pagaments d’un servei.
- No tot surt de la manca d’autoritat pública, hi ha precedents. Recordem la pèrdua de la petita propietat romana.
- A l’època carolíngia i àdhuc merovíngia existeixen vincles de fidelitat i dependència entre rei i súbdits o entre els magnats i llurs clienteles. Però no creen pròpiament relacions feudo-vassallàtiques.
- Podem parlar d’encomanació, vinculada a l’àmbit dels guerrers domèstics.
- Els serveis prestats són gratificats de forma lliberal per un beneficium, sovint in stipendium (en pagament), o bé a precària (a precs de).
- A la fi de la quarta generació carolíngia:  Progrés econòmic i demogràfic. Progrés econòmic a causa del pecat: es compra a tres i es ven a deu.
Cobdícia.
 Progrés del comerç, amb fires i mercats (pacte entre carolingis i Venècia, pel comerç a la vall del Po; Pisa comença la seva presència a Còrsega; Milà és centre d’un actiu comerç,…).
 Les Marques són zones de creixement.
 Mediterrània pròspera. La moneda d’or (islàmica i bizantina) es troba arreu i paga les grans transaccions.
 Excedent de producció camperola.
 La riquesa atreu els invasors del segle IX, sobretot els normands o víkings. En canvi, gràcies a aquestes invasions, que provoquen desaparició o desestabilització de l’autoritat, molts pagesos s’alliberen.
 Feudalisme no és resultat de la misèria i de la fam sinó d’una situació de riquesa i de progrés.
- La frenada de l’expansió territorial canalitza la violència dels poderosos cap a l’interior: contra el rei, contra nobles o pars, contra els dèbils (pagesos i eclesiàstics).
- Al no haver guerres, perquè Carles el Calb ja té prou problemes interns, els ‘’bellatores’’, els que fan la guerra, fan la guerra no a fora sinó a dintre. Posterior al Tractat de Verdum i de Meersen.
- Són gent que han fet la violència contra un enemic exterior, i que ara la fan a l’interior perquè no saben fer altra cosa, és la seva feina. Ho faran en primera instància al seu senyor, al rei.
 Qüestionen l’autoritat reial o pública. Fàcil amenaçar a un pagès enriquit o al clero així. Segon dels seus objectius.
- Crisi de l’estat, amb desprestigi de l’autoritat pública. La fallida de l’estat facilitarà l’assalt a l’autoritat pública. Els primers que donen exemple del que vindrà són els fills de Lluís el Pietós: inviten a desacreditar al rei, a la seva autoritat, i posen en evidència que ha desaparegut l’auctoritas i la potestas.
- Fallida de la família reial: els fills s’enfronten i qüestionen el poder del seu pare. Per tant sempre recordaran a Carles el Calb com un rei que té la legitimitat (i autoritat) més que qüestionada.
- A més, a aquests reis els surten problemes arreu (ex: invasions). L’únic que poden fer és comprar fidelitats així com poden, pactant d’home a home a canvi d’un beneficium.
 Preu: comença la patrimonialització dels càrrecs públics (Dieta de Quierzy sur l’Oise, 877, amb motiu de l’expedició de Carles el Calb a Roma, en ajuda de Joan VIII contra musulmans): Inici del procés d’independència d’Aquitània, Borgonya, Bretanya, Normandia, Flandes, Catalunya… Dieta de Quierzy (877) Decisions de Quierzy: “Los obispados vacantes serán sometidos a un consejo de gestión a la espera de la decisión del emperador.
Si un conde muere, su hijo primogénito asistido por el obispo y los principales oficiales del condado, administrará el condado.
Si un vasallo muere, su viuda y sus hijos dispondrán provisionalmente de sus beneficios.
Si el emperador muere durante la expedición [Carlos el Calvo acababa de sufrir una pleuresía] y un grande se retira a un monasterio para rezar por su salud, su hijo o un pariente hereda sus beneficios”.
 ‘’beneficis’’ = beneficium. Al cap de poc temps es dirà feu, paraula de matriu germànica.
- Aquesta patrimonialització, el fer d’una cosa pública una privada es dona a la Dieta de Quierzy sur l’Oise (877): un rei dèbil, que no sap d’on sortir-se’n, demana als grans nobles que li siguin fidels a canvi de l’hereditat dels seus títols (pare comte  fill comte).
- Gran diferència: ara un comte sap que no té un càrrec del qual pot ser deposat, sinó que ara no li poden treure i és vitalici i hereditari; els seus dominis són patrimoni.
 assistim a la atomització del poder, a la fragmentació múltiple d’aquest. Guifré el Pilós sap que ara és ‘’comte per la gràcia de Déu’’. La muller ara també és la senyora comtessa.
 patrimonialització de l’autoritat pública. Es veu més a la perifèria, molt menys controlada. Independència de molts territoris.
- No diríem que a la Dieta neix el feudalisme però si que en ella es veu el canvi ja palpable que s’està produint.
- Els hereus de Carles el Calb són molt inestables i, davant de la seva debilitat, són molt qüestionats.
- El rei ha de fer la guerra i garantir al mateix temps la pau interior, la justícia i l’equitat = si no fa la guerra és un covard i dèbil. El destronament del rei és legítim sinó garanteix aquests aspectes. Aquests reis no ho faran: menors d’edat, físicament no poden...  cops d’estat (finals del segle IX-principis del X).
- Carles el Gros (881-887) reunifica temporalment tot l’imperi, però es desprestigia per la incapacitat de fer front als normands i per haver pagat amb or la llibertat del regne.
- Nobles, clero i poble el consideren covard i inútil. A la deposició de Carles el Gros (Dieta de Trebur, Alemanya) → interregne (887-888), enmig dels greus atacs normands a París.
- Cop d’estat dels grans (Eudes o Odó, comte de París, proclamat rei 888-893)→ ruptura de la legitimitat dinàstica. Però a canvi hi ha efectivitat.
- Reforça encara més la llibertat dels territoris perifèrics (cas de Guifré el Pilós → “Christo regnante, rege expectante”).
- Retorn de la legitimitat amb Carles III el Ximple (893-922), enmig d’una gran anarquia feudal (905-962) de llarga durada.
- Davant els nous atacs normands → Elecció de Robert, comte de París i germà d’Eudes (922-923), que morí assassinat a Soissons.
- Debilitat de l’autoritat reial, observable en fets com:  Qüestionament de la dinastia i elecció d’intrusos. Ex: Guifré el Pilós mana preceptes en els seus dominis, cosa que fins ara feia l’emperador, el rei.
 L’autoritat del rei no és suficient. Cal la presència o la signatura dels grans barons per validar qualsevol decisió.
 Davant la debilitat de l’autoritat i del poder reial, hom busca en el Papat l’autoritat desapareguda → grans pelegrinatges a Roma a la recerca de butlles.
 Autoritat del papa: la gent va a Roma per buscar privilegis, confiscacions, legitimacions, beneficis... = butlles: ens diuen que bisbes, abats i comtes busquen l’autoritat del papa per legitimitzar alguna cosa.
S’acaba Aquisgrà i comença Roma.
Disgregació del poder públic - Aparició i generalització d’Immunitats (des d’època carolíngia, i ampliades als s. IX-X). Immunitats: persones que són immunes a l’autoritat reial. Ja en Carlemany, per apropar-se a determinada gent.
- El problema apareix quan la monarquia és dèbil. Procés de buidatge de l’autoritat pública. Ara apareixen en la seva força.
- Aparició de poders menors, locals. Tenen la força sobre el territori, s’acostumen a manar. S’identifiquen amb castells però també amb llinatges i famílies.
- Com a resultat d’aquesta disgregació  apropiació de regalies, allò que només pot fer el rei: Moneda i Fisc (res regales). Podran impartir justícia i encunyar moneda, eines fins ara en mans de l’autoritat reial.
- Amb un rei dèbil i qüestionat, els poders locals menors usurpen i es fan seves aquests drets.
- Encunyen moneda (comtes, bisbes...) i obliguen que circuli dins els seus dominis. Crearan mercats i fires, coses que només podien fer els reis. S’apropien del fisc públic i se’l reparteixen i distribueixen com si fos un bé privat = comprar fidelitats.
- A partir d’ara es donen terres públiques (feudum) per garantir la fidelitat.
- Abans tots els súbdits estaven per davall del rei. Aquest tenia l’obligació de protegir-los. Però si aquest no garanteix la protecció s’ha de buscar algú altre.
 pactes = com no tinc ningú que em protegeixi. Et seré fidel a tu, més poderós i amb més força, i a canvi em dones algun ‘’feu’’, en pagament.
- Ara sorgeix una relació ‘’plana’’, en la que una part és més poderosa que l’altra, teòricament d’igual a igual, pactes entre homes. Ja no hi ha un poder que garanteix l’auctoritas.
- Substitució de les relacions rei-súbdits per un vincle personal: convinences feudals.
- L’Església, que recolzava la monarquia i l’estat, cau en mans dels nobles → Feudalització eclesiàstica.
Carta del califa Alhakam II de Còrdova a l’abat Jean de Gorze (c. 956). “El emperador tu señor [OtóI ] no guarda para sí el poder que le viene de su propia virtud, sino que tolera que los suyos usen cada uno de su poder personal; por consiguiente reparte entre ellos las regiones de su reino, creyendo que así le serán más fieles y sumisos; pero ¡qué distinta es la realidad...!’’.
 fins i tot un califa que viu tan lluny descriu perfectament la crisi de l’autoritat pública. Desintegració del poder reial. Dona feus, reparteix en beneficium les terres públiques. Descripció de la situació del cor d’Europa post carolíngia.
Els tres ordes de la societat feudal ADALBERÓ DE LAÓ, “Carmen ad Robertum regem francorum” (998).
‘’L’ordre eclesiàstic només forma un sol cos. En canvi la societat està dividida en tres ordres. A més del ja referit, la llei reconeix altres dues condicions: el noble i el servent que no es regeixen per la mateixa llei. Els nobles són els guerrers, els protectors de les esglésies. Defensen tot el poble, als grans i també als petits, i al mateix temps es protegeixen a ells mateixos. L’altra classe és la dels servents. Aquesta raça de desgraciats no posseeix res sense sofriment. Provisions i vestits són subministrats a tots els altres gràcies a ells [al seu esforç], ja que els homes lliures no es poden valer sense ells.... El senyor és alimentat pel servent a qui creu alimentar.
No hi ha límit ni fre per les llàgrimes i queixes dels servents.... Així doncs, la casa de Déu que és tinguda com una, en realitat és triple.’’ ‘’En aquest món uns resen (orant), altres combaten (pugnant) i altres a més a més treballen (laborant)”.
“Els tres ordres estan junts i no podrien resistir la seva separació. La funció (officium) de cadascun d’aquests ordres descansa sobre les obres (opera) dels altres dos, i cadascun d’ells, al seu torn ajuda als altres’’.
“Mentre aquesta llei va prevaldre el món va gaudir de pau. Però ara, aquestes lleis es descomponen i la pau desapareix totalment, els costums estan canviant i l’ordre ha canviat. Oh rei...¡ Tu ja no serves l’equilibri que et pertoca mantenir, ni garanteixes l’ordre universal, ja que, mentre tu l’aguantes per les lleis, altres les desequilibren pel crim”.
 text que ens explica la realitat del seu temps. Denuncia de la situació dels més desgraciats d’aquesta societat.
 Qui fuig del paradigma del treball (del laborare) és indigne; treballar del comerç, d’especular amb el diner... = pecat. Fins el segle XIII Déu no ho accepta.
 tres ordes de la societat feudal:  Bellatores: els que fan la guerra (nobles). Els que davant de la ineficàcia del rei ‘’teòricament’’ garanteixen la pau.
 Laboratores: els que treballen la terra, els que mantenen els altres dos ordes. El text ens diu que això és just! Cada un dels quals és necessari i imprescindible. No es contemplen les feines dels artesans ni els malvats comerciants (per tant molts són jueus, grecs, musulmans...).
 Oratores: els que resen per la salvació dels altres dos ordes.
- Anglaterra és un altre món, no viu el procés de feudalització que es produeix a l’Europa carolíngia. És una cosa importada i imposada pels normands. No és un sistema que trastoqui la societat anglesa.
La formació de principats territorials - Es repeteix la precedent situació dels temps de debilitat merovíngia, amb una gran fragmentació territorial.
- El fraccionament i del poder i la seva atomització dóna lloc a la formació de grans dominis, que tenen una base ètnica, sobretot a Germania.
- És a dir, ruptura de la unitat territorial, causa de la debilitat i qüestionament de la autoritat pública.
 ‘’principats territorials’’, resultat de la atomització del poder.
- Dintre d’ells hi ha divisions (comtats) i subdivisions (castellanies).
- El rei de França no és rei, és un títol nominal. Confinat a un nucli de coincidència entre el Loira, el Roine...
(París, Chartres). Imatge = territori blau.
- A Alemanya la divisió del territori és més acusada i minuciosa. Velles unitats ètniques i nacionals (bàvars, saxons...). Nacions que els carolingis havien conquerit però respectat (només obsessionats amb la cohesió religiosa). Ara tornen a ressorgir.
Diploma d'Otó I al bisbe de Parma (962).
”Otó...per disposició de la divina Providència emperador august,... que Humbert, bisbe de Parma, dirigint-se a la nostra clemència, suplicà que Nos donéssim a la seva església, com feren abans els nostres predecessors, algunes regalies que pertanyien a l'exercici de la funció pública, i particularment aquelles coses per les quals la seva església era vexada per part dels nostres comtes. Així disposem que tots els patrimonis i les seves dependències, siguin de la clerecia de tota la diòcesis, allà on es trobin, siguin dels habitants de la ciutat, nosaltres els transferim de la jurisdicció pública [imperial] a la jurisdicció, autoritat i domini de la referida església, de manera que el bisbe tingui el poder de decidir i jutjar i obligar tant els patrimonis i els dependents de la clerecia, com els habitants de la ciutat i els seus patrimonis i dependents, com si fos un comte o duc del nostre palau”.
“I Nos, considerant oportú per a la dignitat de l'Imperi, i per tal de compensar els nombrosos danys que els comtes havien fet a l'església de Parma, decidim que tots els litigis i plets i qüestions amb el bisbe siguin completament cancel·lats, i que el bisbe i tota la seva clerecia puguin viure tranquils per sempre més i ocupar-se sense destorb de les pregàries per a la nostra salvació i per a la conservació del nostre regne i de tots els seus habitants. Per això atorguem i transferim de la nostra autoritat a l'autoritat del bisbe tot allò que pertoca la defensa de la ciutat, el poder d'obligar [ban] i els impostos que graven els mercats i qualsevol altre dret d'origen públic".
 ban = dret que tenien els caps germànics, autoritat, que no li ve de la llei sinó de la força.
Crisi de la justícia - No hi ha ordre, la justícia és aplicada per qui té la força. El que era un dels trets distintius de l’autoritat reial, cau en mans dels poderosos.
- El dret escrit (Ius/lex) és substituït per l’arbitrarietat, per la jurisdicció dels poderosos (iuris dictio = dictar el dret = ordenar, segons els seus interessos. Voluntat del senyor): tribunals de senyors, absència de referències als textos legals. Arbitrarietat.
- La realitat del món feudal és diferent. Aparició de formes processals arbitràries: duel, ordalies, judicis de Déu,… Nous costums o usos feudals, que s’aniran posant i fixant per escrit. Els més importants al nord d’Itàlia i a Barcelona.
- El costum feudal acaba agafant força de llei, tot i que no és Llei. El nous usos i costums acaben agafant força de llei i s’acaben codificant i convertint-se en llei, que es poden llegir (ex: Usatges de Barcelona).
- Regula coses impensables segles enrere: La nova realitat del món feudal, drets dels senyors, possessió de castells, obligacions vassallàtiques, etc...
- Es fixen en codis nous, dits “Usatges” o “Usos”, o sigui, allò que s’acostumava a fer...
Ordalia o judici de Déu, contra Bonadona de Tuixén (1081) “Sigui conegut de tots els homes tant dels presents com dels futurs, que va venir el senyor Bernat, bisbe de Santa Maria del vicus d’Urgell, a la vila anomenada Tuixén, davant del temple de Sant Esteve, i amb ell el senyor Guillem Regimon i Albert, jutge, i altres optimats de l’ofici palatí del predit bisbe, i va acusar la dona Bonadona, amb els seus fills, Arnau, Esperandeu, Miró, Guillem, Bela i Maria, que tenien un alou de Santa Maria injustament i il·legalment, pel qual havien de donar la tasca (1/11) a Santa Maria i a la seva canònica. I la dita dona, amb els seus fills va respondre “Això ni ho hem fet ni ho hem de fer”.
“El predit jutge va manar a la dita dona que demostrés el seu dret per judici de Déu, mitjançant examen de caldera. Ella, quan escoltà això, pertèrrita de temor, va respondre “Oh, senyor meu, és el meu pecat que jo no puc fer, perquè reconec que havia fet això indegudament, amb egoisme, però prego a la misericòrdia de Déu i a la vostra mercè que sigueu indulgent amb mi i jo en el futur faré el que vulgueu. I el predit bisbe que això escoltà, mogut per la misericòrdia va concedir i la va deixar anar ràpidament...”.
USATGES DE BARCELONA (1070?) “Quan el senyor Ramon Berenguer el Vell, comte i marquès de Barcelona i subjugador d’Hispania, tingué la honor i veié i s’adonà que les Lleis gòtiques ja no podien ser observades en moltes causes i plets que es dirimien davant d’ell, amb l’aprovació i consell dels seus prohoms, junt amb la prudentíssima i pulquèrrima comtessa Almodis, constituí i posà “usos” amb els quals es pogués veure totes les demandes i fets, i fos possible condemnar-los, corregir-los i venjar-los. I això ho va fer el comte amb l’autoritat del “Llibre Jutge”, que diu “A arbitri dels prínceps hi ha la facultat de fer lleis si així ho exigeix la justa novetat de les causes ... I a discreció de la potestat reial ...es pot insertar en les lleis.” Bandidatge senyorial - Capacitat d’aplicar el ‘’ban’’, la força la tenc jo, arriba a tota la fragmentació del territori, fins a l’última petita part: l’àmbit del castell.
- Dins del territorium o districtum de cada castell. A més, la protecció  castralització del territori. Inseguretat.
- Aparició de fortaleses o castells arreu del territori (poders menors), des dels quals es força, coacciona, obliga...
qui és o està dins del terme del castell.
- Castells resultants i que manifesten la atomització del poder i del territori. Des del castell es controla i s’oprimeix.
- L’encastellament és un fenomen típic de finals del IX i tot el X. S’estabilitzarà al segle XI. Europa s’omple de fortaleses.
= Castells termenats. Tenen un terme, un districte i el controlen. Sorgeixen amb el permís o sense de l’autoritat pública. La gent pertany a un castell i a una parròquia.
Diploma de Berenguer, rei d’Itàlia (906).
‘’En nom del senyor Déu etern, Berenguer, rei. Sàpiga la devota pietat de tots els fidels de la santa església de Déu i nostres, presents i futurs, que Arding, reverendíssim bisbe i arxicanceller nostre ha pregat humilment a la nostra majestat, a fi que, com sigui que per causa de les incursions sarraïnes que no paren, atorguem per autoritat i voler nostre a Audebert, diaca de l’església de Verona, el permís per edificar un castell a l’indret denominat Nogara, entre “Due Querce” i el vilatge de Tirgliano, o sigui, a la riba del riu Tartre, i a més que atorguem al referit diaca la possibilitat de crear un mercat i desenvolupar el consegüent tràfec comercial en l’entorn del castell”.
“Tenint en compte les justes i sinceres súpliques del nostre bisbe, hem decidit atorgar al referit diaca Audebert que pugui edificar un castell en aquell indret, fortificar-lo amb torres, merlets i fossat, el millor que pugui i sàpiga, i també volem, amb la nostra reial autoritat, que hi pugui convocar un mercat que sigui de la seva propietat; i per això atorguem al referit diaca, enterament i en plena propietat, tots els impostos sobre el comerç (telonea) i tot allò que per dret pogués pertànyer a la reial autoritat. I que cap duc, comte, vescomte, gastald, degà ni cap altra persona de qualsevol grau o dignitat, gran o petita, no gosi reunir tribunals de justícia en el referit castell i son terme, ni exigir ni reivindicar res en nom de l’autoritat reial, ni reclamar tributs de residència, ni pel mercat, ans al contrari, sigui permès al diaca posseir cada cosa en plena propietat, sense que cap autoritat pugui inquietar-lo o fer-li dany’’. SCHIAPARELLI, L.: I diplomi di Berengario I, (“Fonti per la storia d’Italia”, 35), Roma, 1903, p. 176.
L’encastellament - Els castells esdevenen els policentres dels petits poders. Europa s’omple de castells.
- S’aixequen contra els invasors del s. IX, però també per “protegir” i controlar millor els pagesos del terme.
- Nova organització de l’espai. A partir d’ara, els homes pertanyen a una parròquia (només a una parròquia en temps dels carolingis), però també al terme d’un castell. Des dels castells s’exercirà la força, però també asseguraran la refeta del comerç o l’expansió agrícola i repobladora sobre noves terres.
- Des dels castells es gestiona la força, la coacció i el control i el domini de la terra i dels homes que l’habiten.
- Tota Europa s’omple de castells i fortificacions. Alguns s’aixecaren per vigilar les invasions del s. IX.
Recordem les grans valls de la Gàl·lia (Sena i Loira). Recordem el cas de Roma i la Città Leonina. També de la Calàbria i la Puglia.
- Hi ha castells dels senyors feudals, aixecats per marcar territori i per protegir/controlar la pagesia. Se n’aixequen per protegir el mercat i els camins (guaites, miralles...).
- La construcció de castells, arreu, entre darreries del s. IX i el s. XI. Xarxa molt densa al sud d’Itàlia, al sud de l’actual França i a la Pla Ibèrica = perill invasions. Menys densa al centre i nord de França, estimulat per la monarquia.
- Organitzen i estructuren el territori. Concentren població al redós, cercant protecció. Amb l’excusa de la defensa i protecció controlen i dominen la població = BAN - Els “castellans” o custodes castri, controlen les fortaleses, i també exerceixen el monopoli de la justícia, i conserven prerrogatives militars i fiscals.
- En un món mancat d’autoritat i de poders públics dèbils, els senyors dels castells exerceixen la seva violència sobre pagesos i eclesiàstics.
- Nova realitat fins el segle XII-XIII, quan els monarques comencen a aturar els peus als castellans, reclamant els seus drets sobre aquests.
- Dret de ban (dret de coaccionar, de forçar, d’obligar,…):  Apropiació de monopolis sobre forns, ferreries, trulls, molins, tavernes, etc.
 Tendència de cada cop més marcada a monopolitzar alguns serveis, abans realitzats pels mateixos pagesos.
 Es destrueixen els dels pagesos i de les comunitats vilatanes. Es força a anar a molins, fargues, trulls...
dels senyors.
 Es força a donar al senyor una part del producte per al qual s’ha utilitzat el servei (forn-pa).
- Els més tocats són els pagesos, indefensos. Apareixen moviments de defensa comunal, amb cert èxit. Recolzats per l’església (Pau i Treva) o pels sobirans (cas del Penedès, respecte del comtat de Barcelona).
- Revoltes dels camperols normands (997).
- Els senyors feudals s’apropien d’antics drets públics, com la justícia, l’exèrcit (→ host feudal), el fisc, la moneda,… - A més, imposen exaccions arbitràries: Quisties, Toltes (‘’robar’’), Forces, Joves, Civades...
- Berenguer, castlà de Guillem Ramon II de Castellvell, es denunciar per les nombroses violències i coaccions i forces sobre els seus homes. A un d’ells, Pere de Roca, “absque funiculo et absque scala fecit prosternere in tavecam”.  llança al pagès a una sitja sense corda ni escala, com un sac.
A altres: “facit hominibus pernas dare quas non solevant, et alia usatica … ad paupertatem aduxit” I encara: “occulos eruere et nasus amputare…” 1131. Acord entre el Sr. d’Òdena i Sant Cugat sobre el repartiment de l’”alberga”: “Albergam (alberga: obligació que s’exigia al pagès d’albergar al seu senyor quan fos necessari) vero que nobis exit de Agualada donet baiulus vester baiulo nostro qui nobis deferat ad nostrum castrum de Odena; et si homines vestri qui debent dare noluerint dare, baiulus vester forcet illos et faciat nobis dare”.
La nova situació de la pagesia - Sols tenim documentats, en els arxius i els documents senyorials, els pagesos sotmesos. Però aquesta no és una imatge absoluta. No tota la pagesia és propietat d’un senyor.
- Per exemple, les terres perifèriques, frontereres, són de llibertat, la repoblació es du a terme a canvi de la concessió d’algunes llibertats (molts pagesos propietaris).
- Exercici de la solidaritat entre ells contra les hosts senyorials. No són majoritàries però hi ha capes de llibertat.
- La llibertat dels colons és mera ficció. Els vells esclaus són cada vegada més rars.
- Els pauperes, o petits camperols, teòricament lliures i petits propietaris, veuran com les seves terres són absorbides pels poderosos, i convertits en tenentes d’un mansus [senyoria territorial] - Els poderosos els exigiran antigues càrregues públiques i múltiples i arbitràries exaccions piràtiques. A més de treballs de jova (corveas): tragines, batudes, llaurades,… - Entre els segles IX i XI, a França, bona part del camperolat cau en la condició servil. Són homes subjectats al senyor banal.
- Els graus i nivells de servitud són diferents en cada cas i en cada territori, en funció de l’opressió banal, de les franqueses reials o comtals o de la capacitat de les comunitats rurals de defensar els seus drets i llibertats.
- A partir del s. XI-XII, una part de la pagesia col·labora amb armes al control de la resta de pagesos (batlles, vicaris, castlans, cavallers, col·lectors, …) Carruca del Tapís de la Creació (Catedral de Girona) Revolta dels servents de Saint-Arnoul de Crépy-en-Valois (Oise, 1102).
“…Volem fer saber a presents i a futurs que uns serfs (servi) i serves (ancillae) de Saint-Arnoulk un dia es van oposar i revoltar contra l’església i els monjos de Saint-Arnoul. Sentint-se forts pel seu gran nombre i presos de gran agitació, asseguraven que mai més no pagarien l’exacció deguda amb motiu dels casaments (formariage) ni donarien la part dels seus béns que correntment diem mainmorte”.
“Afirmaven que prendrien esposa com si fossin lliures, sense cap consideració envers el monestir, i també que donarien en matrimoni les seves filles, com si fossin lliures, a homes de fora de la senyoria. L’única consideració que es permetien és que prestarien jurament de fidelitat a l’església, i res més. I així se sostreien al dret i a la servitud deguda al monestir” “Sobre tot això, nosaltres els monjos hem formulat una demanda judicial i hem portat la causa davant del tribunal de la senyora Adela, la nostra comtessa, esposa d’Hug el Gran, germà del rei de França Felip [II, August], que aleshores havia marxat en pelegrinatge a Jerusalem. La comtessa va fixar el dia per arbitrar la qüestió. Nosaltres hi hem acudit, i en presència de grans i prínceps veïns, hem portat la nostra causa de la manera següent.” “A saber, que, havent confessat, havent estat convençuts de la seva culpabilitat i confosos i torbats pel judici legal portat davant la comtessa, de tots els barons i d’una multitud innombrable que assistia a la disputa, han reconegut que ells i els seus descendents són i han de ser a perpetuït serfs i serves de l’església de Saint-Arnoul.
Acte seguit han prestat jurament davant del poble allí reunit i cadascun d’aquells homes i dones ha pagat la renda i el preu del seu cap, és a dir, quatre diners per cap (chevage)”.
 la pagesia defensarà amb ungles i dents els seus antics drets. Veuen la seva llibertat erosionada.
- A Catalunya, per exemple, normalment es parla de la exigència de ‘’mals usos’’ (n’hi ha més), vexants i forçosos, resultants dels abusos senyorials:  Redimentia: pagesia adscrita a la terra i que ha de pagar un preu per la seva llibertat.
 Intestia: si el pagès no ha fet testament, cosa usual, el senyor es queda amb allò seu (poc que té).
 Cucutia: càstig que el senyor imposa al pagès que es deixa posar les banyes. Ocell cucut.
  Arsina: exigència arbitrària al pagès que deixa que es cremi la seva collita.
Ferma de spoli: més vexant. El capítol matrimonial: s’ha de dotar a la noia per casar-se al mateix temps que al senyor. Per tant el pagès té béns, i el feudalisme no es pot assimilar a l’esclavitud. La seva terra val en tant que un pagès la fa productiva.
- Coneguts com a: servents de la gleba (= homes adscrits a la terra). Hom els coneix i defineix també com a: homes propis, solius i afocats.
- Tanmateix coexistien amb la servitud pagesa la senyoria de la terra i la senyoria jurisdiccional. Dóna lloc a les tinences (casa i terres del pagès), sobre les quals conflueixen el dret eminent del senyor i el dret d’ús del pagès (emfiteusi).
Exemples de violència i coacció de la pagesia: les querimoniae - Queixes presentades davant del senyor o davant d’alguna autoritat pública per reclamar protecció o justícia.
- Són relacions dels “malfets” o violències d’altri, especialment dels poderosos, que ofereixen una idea prou aproximada de la violència i coacció exercida des de les fortaleses.
- Per exemple, el Sr. d’Òdena, a Igualada. La presència del domini de Sant Cugat del Vallès enfronta el Sr.
d’Òdena amb el monestir, i qui paga és el pagès, a un dels quals, per coaccionar-lo, Sendred d’Òdena, “fecit tollere pedem”.
- Guillem de Montcada assaltà els dominis de Sant Cugat (1060): “In illa die ad vesperum, veniens ad mansum de Saltellis, missit ibi suos milites et equos cum armigeris et aliis rusticis, qui diripentes subverterunt omne suppellectile domus et duodecim vasa vinarum, columbaria vero destruxerunt, vinum quoque quod erat in tribus vasis bibentes, fundentes, portantes etiam, et nostrum agrarium et aliud quod emptum habebamus diriperunt”.
Arnau Ramon d’Igualada denuncia que el Sr. d’Òdena li ha robat “LX oves optimas et X porcos et I asinum et I equa pregnata et X quarters de carne e X guadengas et V lençols et V plomacs et X marfegas et I sarracenam cum filio suo et omnia vestimenta qui in hac nostra abebat et nos quam valebat C solidos et II calleres et III cadenes et nostros equarum et nostras reies, inter drap de li et de canem textum et a tixer CC ad nos et diners XIII scilicet II cantars de mel et V quarters fava et V quarts de nuces et XL paria gallinarum et anatrum et I tona de vi et XX escudeles et V canades et II civers … et tota omnia vascula que ibi tenerit”.
- El nou poder es fixa i visualitza per les fortaleses (castells) i per les clienteles (hosts, tropes...). S’introdueixen dos conceptes nous: vassallatge i feu.
- Vassallatge. El vincle vassallàtic contempla dos actes entre Senyor i vassall: 1. Homenatge o lliurament de si mateix (inmixtio manuum).
2. Jurament de fidelitat.
 Implica: a) Concessió d’un feu, amb investidura del mateix, i compromís de ser sempre a disposició.
b) Auxilium et consilium, per part del vassall = formar part de la host, i ser present als judicis o assemblees de cort.
- El feu és un bé públic concedit a un agent de l’autoritat a canvi de serveis públics (solia ésser una terra fiscal).
- Però a partir de la segona meitat del s. X és converteix en un bé privat de caire militar.
El feu era la tinença dels nobles, a diferència del mas que era la tinença dels camperols.
- El feu també pot ser una renda (talles, toltes, delmes, peatges, drets de moneda, de justícia, etc.) (inmixtio manuum) El «feu» segons les “Partidas” d’Alfons X el Savi “Qué cosa es feudo, et ónde tomó este nombre. Et quántas maneras son de él...
Feudo es bienfecho que da el señor al algunt home porque se torna su vasallo, et le face homenatge de serle leal: et tomó este nombre de fe que debe siempre guardar el vasallo al señor. Et son dos maneras de feudo: la una es cuando es otorgado sobre villa, o castiello o otra cosa que sea raíz: et este feudo a tal non puede ser tomado al vasallo, fueras ende si fallesciere al señor las posturas que con él puso, e sil feciese algunt yerro tal por que lo debiese perder, así como se muestra adelante. Et la otra manera es la que dicen feudo de cámara: et este se face quando el rey pone maravedís a algunt su vasallo cada año de su cámara: et este feudo atal puede el rey toller cada que quisiere”.
Partidas. P. IV, t. 26, b. 1.
La feudalització eclesiàstica - El segon assalt serà sobre els càrrecs i els béns eclesiàstics. Les rendes de l’església es converteixen en un bé cobdiciat, així com el control dels càrrecs i de la influència moral dels eclesiàstics.
- Els poderosos, compren (simonia) o imposen a membres de les seves famílies. La simonia és la pràctica d’apoderar-se de càrrecs eclesiàstics il·lícitament. A mitjan segle X ja és una realitat.
- Amb la proliferació dels castells, apareix l’església castral (exemples de Cardona, Mur, Casserres). Els senyors funden esglésies castrals perquè el poble vagi a les seves esglésies i pagui l’almoina allà. S’obliga a enterrar, batejar... Molt típic de finals del s. X principis del XI.
- Expansió de l’església privada, o privatització de parròquies i capelles, que queden sobta control del senyor feudal, en cobra les rendes i almoines. S’enfronten a les esglésies diocesanes (cas de Josa del Cadí).
- Un altre dels resultats de la feudalització eclesiàstica fou les “investidures” per part dels laics, sobretot de l’emperador. Els càrrecs eclesiàstics, apropiats pels senyors feudals, es concedeixen com un feu. Fins i tot es posa a la venda el càrrec eclesiàstic (simonia).
- Concessió de càrrecs i funcions eclesiàstiques pels senyors. Des del s. X els prínceps i emperadors nomenen bisbes, abats i papes. A Roma passa molt: llistat de papes que duren molt poc, són membres de les grans famílies.
- El s. X ha estat qualificat de “segle de ferro” de l’Església. Interferències de la noblesa romana en l’elecció de papes, assassinats i deposicions sovintejades.
- El cas més rellevant és el de Marozzia i de la seva mare Teodora. Donaren origen a la llegenda de la papissa Joana.
- S’hi ha d’afegir el baix nivell de la formació de la clerecia, i la presència de creences, pràctiques i tradicions, sovint allunyades de la fe cristiana. També la vida dissoluta de molts clergues (nicolaisme). Empobriment del nivell cultural de la clerecia.
- Reacció contra tot això lluitarà un sector dels monjos benedictins: la Reforma de Cluny. Per frenar aquest intervencionisme dels senyors en l’Església.
- Creació del 910, situada entre el Savona i el Loira.
Replanteja la pràctica monàstica benedictina. Reforça el “labora” com a treball intel·lectual i litúrgic.
- Depenen directament del papa, per evitar ingerències feudals. A més, l’enfrontament entre l’Occident (catòlic) i l’Orient (ortodox).
- Cluny és una abadia molt central a França i ben comunicada = en podria explicar el seu èxit i poder econòmic.
- Es fa una relectura nova de la Regla de Sant Benet, en aquesta situació de procés de feudalisme. La lectures que en fan en aquest context és que els monjos també són senyors perquè han de resar = el seu ‘’labora’’ és escriure i llegir.
- Per tant, han de tenir gent que treballi per ells i els mantingui. Els monjos seran més cultes que mai, resen més que mai, el seu ‘’labora’’. Biblioteques importants.
- Contra aquesta pràctica hi lluita Cluny, i sobretot Nicolau II (Sínode romà del 1059) que condemnà la investidura de bisbes i la intervenció de l’emperador en l’elecció dels papes.
- Sínode romà del 1059: es fixa l’elecció dels papes per solament el clero romà. Comença el sistema d’elecció que encara dura. Es comencen a posar les bases de la legislació i regulació eclesiàstica actual.
- Cànon 6 : “Cap clergue ni sacerdot pot rebre, sota cap excusa, una església atorgada per laics, ni gratuïtament, ni pagant“. Es fixa el principi d’elecció de papa pels cardenals, i per majoria.
- Des de l’abadia de Cluny i del ducat d’Aquitània sorgeix la primera reacció contra la violència feudal: la Pau de Déu (prohibició de violentar persones i llocs sagrats i persones desprotegides –pagesos, vídues, infants- i animals també, i les arades) [Concilis de Charroux, 989 i Narbona, 990]. Pau de Déu = Concili de Charroux.
- Culmina més tard en la Treva de Déu (condemna la violència feudal els dies de grans festes litúrgiques i els caps de setmana). Les festes i els diumenges no es pot matar o violentar.
- Amenaça amb condemnes canòniques (excomunió i entredit).
CONCILI DE CHARROUX (989). (MANSI, 19, Cols. 89-90).
«1. Anatema contra els violadors d’esglésies. Sobre qualsevol que hagués violat una església o n’hagués sostret alguna cosa per la força, si no ha fet expiació, caigui sobre ell anatema.
2. Anatema contra els saquejadors dels béns dels pobres. Sobre qualsevol que hagués robat als camperols o a qualsevol altre pobre (...) una ovella, un bou, un ase, una vaca, una cabra, un cabró o un porc, sense cap culpa per part de l’afectat; si no es fa la deguda compensació i penediment, sigui anatematitzat.
3. Anatema contra els que tractin brutalment un clergue. Qualsevol que hagi atacat, capturat o colpejat un clergue, un diaca o qualsevol altre clergue que no anés armat (o sigui, que dugués, escut, espasa, cuirassa o elm), se li faci una indagació i si es demostra que ha actuat injustament i no vol fer reparació del delicte, sigui tingut com un estrany a la casa de Déu».
- La fixació d’un espai sagrat (sacraria, sagrera), on vigeix la Pau i la Treva, al redós de cementiris i esglésies, afavorirà la paulatina aglutinació dels “vici” altomedievals, formant les noves viles, que es fan formant tenint com a centre l’església i el cementiri.
- La sagrera és una zona inviolable: la població s’agrupa al voltant de l’església i s’agafa amb ungles i dents a la Pau de Déu. Afavoreix aparició de noves viles de pagesos que s’envolten d’una església. És lloc de sagrera.
- Sota amenaça d’excomunió qui violenti allà: quedaria exclòs de la societat feudal i de la cristiandat i per tant de tots els vincles feudals = els altres senyors podrien apropiar-se dels béns de qui violentés i és això que fa por.
- Enfront de la dissolució de l’Imperi, l’Església, i Nicolau I (858-867), es converteixen en l’únic referent d’autoritat legítima, i substitueixen l’Imperi (Terra enim ecclesia est, afirma Nicolau I). Roma substitueix Aquisgrà → butlles pontifícies.
- Pas més en aquesta lluita contra el procés de feudalització senyorial = Dictatus papae: estableix la supremacia del papa per sobre de l’emperador. Ja trobem un antecedent en Gelasi I, però en ells són iguals tot i que el papa és una mica més important. Ara el papa serà superior.
- Enfrontaments en temps de Gregori VII (fi del s. XI). El 1075 promulga el “Dictatus papae”, que estableix la supremacia pontifícia sobre la imperial.
- Segons els Dictatus Papae, la unitat de la societat cristiana queda fonamentada només per la fe. L'ordre laic no té una altra funció d'executar les ordres formulades pel clergat i el seu monarca absolut, el Papa, vicari de Crist.
- De fet, és el Papa l'únic titular legítim de l'Imperi, que pot delegar el seu poder en els sobirans temporals i reprendre el seu govern. L'Emperador és considerat com un simple cooperant subordinat del Papa: I. Que l'Església Romana ha estat fundada només pel Senyor.
II .Que només el Pontífex Romà sigui dit legítimament universal.
III .Que ell només pot deposar o reposar bisbes.
VIII . Que ell només pot portar les insígnies imperials.
IX. Que tots els prínceps han de besar els peus al Papa i només al Papa).
XVII . Que cap capitular ni cap llibre sigui considerat com a canònic sense la seua autoritzada permissió.
XXVII . Que el Papa pot eximir els súbdits de la fidelitat cap a prínceps inics.
- Gregori VII, amb el suport dels prínceps alemanys, aconsegueix doblegar l’emperador Enric IV, i fer-li fer penitència a Canosa.
- Penitència de l’emperador Enric IV, per por de l’excomunió del papa, que provocaria que els prínceps alemanys no el reconeguessin com a tal.
- Però el 1081 comença l’atac contra Roma i amenaça el papa que només troba refugi entre els normands del sud = legitimació dels dominis normands a Itàlia.
- És a dir, davant del refugi en els normands del sud, el papa afavoreix la seva legitimació, ara protectors del papa, beneits pel papa legítim i expulsat, una nació com una altra. Gregori VII morí a Salerno (1081) - Els enfrontaments entre els dos poders no es tanquen fins al Concordat de Worms (1122), entre Calixte II i Enric V: el nomenament de bisbes el fa el capítol catedralici i l’aprova el papa, i l’emperador atorga al bisbe poders laics, per usar de les regalies, simbolitzades pel ceptre, i per tant li han de reconèixer vassallatge.
- Com a senyor territorial, el bisbe rendirà vassallatge a l’emperador, però no com a bisbe, que li rendirà al papa.
Pacte mutu, tant el papa com l’emperador reclamen coses i cedeixen certes coses.
- El reconeixement dels drets eclesiàstics per part de l’Imperi rep el nom de Privilegium Calixtinum (de Calixte II).
PRIVILEGIUM IMPERATORIS O PRIVILEGIUM CALIXTINUM « En el nombre de la santa e indivisible Trinidad. Yo Enrique, por la gracia de Dios augusto emperador de los Romanos, por amor de Dios y de la Santa Iglesia Romana y de nuestro papa Calixto y por la salvación de mi alma cedo a Dios y a sus santos apóstoles Pedro y Pablo y a la Santa Iglesia Católica toda investidura con anillo y [báculo] pastoral, y concedo que en todas las iglesias existentes en mi reino y en mi imperio las elecciones se hagan libre y canónicamente.
Restituyo a la misma Santa Iglesia Romana las posesiones y regalías del bienaventurado Pedro, que le fueron quitadas desde el inicio de esta controversia hasta hoy, sea en tiempos de mi padre como en los míos, y que yo poseo; daré fielmente mi ayuda para que sean restituidas aquellas que no tengo. Del mismo modo entregaré, con el consejo de los príncipes y conforme a justicia, las posesiones de todas las otras iglesias y de los príncipes y de los otros clérigos o laicos perdidas en esta guerra y que se encuentran en mi mano; para aquellas que no tengo, daré fielmente mi ayuda a fin de que sean restituidas.» «Y aseguro una sincera paz a nuestro papa Calixto y a la Santa Iglesia Romana y todos aquellos que han estado de su parte. Fielmente daré mi ayuda cuando la Santa Iglesia Romana me la pida, y le haré justicia si me presentase quejas.
Todo esto ha sido redactado con el consentimiento y el consejo de los príncipes cuyos nombres siguen a continuación: Adalberto, arzobispo de Maguncia, F. arzobispo de Colonia, H. obispo de Ratisbona, O. obispo de Bamberg, B. obispo de Espira, H. obispo de Augsburgo, G. de Utrecht, O. de Constanza, E. abad de Fulda, el duque Enrique, el duque Federico, el duque S., el duque Petrolfo, el marqués Teipoldo, el marqués Engelberto, el conde palatino Gotifredo, el conde palatino Otón, el conde palatino Berengario.
Yo Federico, arzobispo de Colonia y gran canciller he revisado la presente.» PRIVILEGIUM PONTIFICIS «Yo Calixto obispo, siervo de los siervos de Dios, concedo a ti, dilecto hijo Enrique, por la gracia de Dios augusto emperador de los Romanos, que las elecciones de obispos y abades de Alemania que toquen al reino sean hechas en tu presencia, sin simonía y sin ninguna violencia; de modo tal que si surgiese cualquier motivo de discordia entre las partes, según el consejo y el parecer del metropolitano y de los [obispos] coprovinciales, tu des tu consentimiento y tu ayuda a la parte más sana.
El electo reciba de ti las regalías por medio del cetro y por ellas cumpla según la justicia sus deberes hacia ti.» «En cambio, aquel que es consagrado en las otras regiones del Imperio reciba de ti las regalías dentro de los seis meses [de la consagración] por medio del cetro, y por ellas cumpla según justicia sus deberes hacia ti, quedando salvas todas las prerrogativas reconocidas a la Iglesia Romana.
Según el deber de mi oficio te prestaré ayuda en todo aquello sobre lo que me presentes quejas o me pidas socorro.
Te aseguro una paz sincera, a ti y a todos aquellos que están o han estado de tu parte durante esta discordia».
...