microbiologia (2015)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Biologia
Año del apunte 2015
Páginas 20
Fecha de subida 11/01/2015
Descargas 14

Vista previa del texto

BIOLOGIA Pàg. | 1 TEMA 14. MICROBIOLOGIA Introducció a la microbiologia Definim la microbiologia com la ciència que estudia els éssers vius no visibles a ull, nu, sinó amb la necessitat d’un aparell, microscopi.
Els éssers vius es classifiquen perquè es cataloguen en 5 regnes generals, d’un mateix regne es mira el tipus, després la classe, l’ordre i la família, finalment el gènere on pot haver diferents espècies.
Regne Tipus Classe Ordre Família Gènere Espècie Animal Cordats Mamífers Primats Homínids Homo Sapiens Els cordats són els animals amb columa vertebral, de manera simple també són anomenats vertebrats, tot i que hi ha invertebrats cordats.
Els éssers vius microscopis canvia la taxonomia (classificació anterior), sinó per la filogenètica (proximitat de l’ADN).
Els 5 regnes són: animal, vegetal, mònera, protista i fongs.
Dins la microbiologia estudia els éssers dels últims 3 regnes (mònera, protista i Fongs) juntament amb els virus, que no estan catalogats com a cap regne.
Història Antony Van Leeuwenhoek va crear l’any 1675 el primer microscopi, i va realitzar les primeres observacions de microorganismes.
Aquests organismes eren anomenats animaculos.
Hi havien teories sobre d’on surtien aquests animàculos, per una banda uns creien en la generació espontànea, una teoria amb antecedents grecs, que mostrava com quan la carn es podria apareixien microorganismes (NEEDHAM 1779); per una altre banda, hi havien els contraris a aquesta teoria. En posar la carn bullida i tancada al buit, no apareixen microorganismes (SPALANXANI). NEEDHAN diu que perquè hi hagi generació espontània, cal aire. L’aire queda descrit com el “soplo di vita”, necessari per la generació espontània.
Al 1860, PASTEUR demostra definitivament que els gèrmens estan a l’aire. Queda anomenat PASTEUR el pare de la microbiologia moderna i posa fi a la teoria de la generació espontània, aquests descobriments els fan per temes industrials.
Al 1878, KOCH relaciona les malalties infeccioses amb els microorganismes. KOCH crea uns postulats que s’han de complir, defineix 2 mecanismes per les malalties infecciosses, tant en prevenció com en el tractament.
Tema 14. Microbiologia. Introducció a la microbiologia.
BIOLOGIA Pàg. | 2 A nivell de la prevenció es van establir a dos nivells: d’higiene personal i en el tractament d’aigues per potenciar al defensa del cos, vacunes.
1) Prevenció: Sobretot amb la higiene personal i pública, però també es potencien les defenses del cos amb les vacunes, les quals van ser descobertes per Jenner en un experiment, realitzat en un nen de 8 anys, amb verola vacuna i verola humana, ja que deia que si havies passat la verola vacuna quedaves immunitzat de la humana.
2) Tractament: Es volien trobar substàncies que afectessin només als microorganismes, als humans no. El primer antibiòtic va ser la penicil·lina, la qual va ser descoberta per Fleming.
Paper dels microorganismes a la natura Microorganismes ≠ Patògens Agents bioquímics:  Recanvi de la matèria sobre la terra  Cicles del carboni, sofre, nitrogen, ...
Simbiosi Viure junts. Hi han dos comonents el hoste, que és l’ésser gran. Poden establir 3 tipus de relació:  Mutualisme: els dos individus treuen benefici.
 Comensalisme: un individu treu benefici l’altre res, indiferència.
 Parisitisme: un individu surt beneficiat i l’altre perjudicat.
Flora microviana o resistent. Els microorganismes poden ser: La  Proviòtics: éssers vius.
 Previòtics: fan crèixer la flora.
flora resident és beneficiosa, ja que protegeix d’infeccions d’altres microorganismes, ells mateixos es defensen. A més alguns produeixen substàncies necessàries com la vitamina K.
La flora transitòria o oportunista, aprofita la disminució de flora per invair-lo.
Relacions beneficioses entre humans i microorganismes: Els microorganismes ens van bé a nivell alimentari i industrial, però també a les depuradores d’aigua.
Però també s’estableix una relació de mutualisme on les dues parts surten beneficiades, a nivell de la flora intestinal, també anomenada flora resident, que habita a les nostres mucoses i a la nostra pell.
Tema 14. Microbiologia. Introducció a la microbiologia.
BIOLOGIA Pàg. | 3 La Flora resident ens és beneficiosa perquè produeix vitamina K, però també perquè ens protegeix de possibles infeccions d’altres microorganismes, ja que la nostra flora defensa el seu territori i els microorganismes diferents no poden accedir-hi.
Per tant, si aquesta flora disminueix, el nostre cos serà més vulnerable a possibles infeccions.
Quan es produeix aquesta disminució, pot aparèixer el que es coneix amb el nom de flora transitòria o oportunista, que colonitza les zones on s’ha produït aquesta disminució.
Els aliments ens ajuden a mantenir la flora resident:  Aliments pro biòtics: Són els que porten microorganismes vius, que per tant ens ajudarà a renovar la flora intestinal.
 Aliments pre biòtics: Són els que porten substàncies que faran que es puguin formar els microorganismes al nostre cos.
Relacions infeccioses perjudicials dels microorganismes.
Són relacions malignes.
- Patògen: microorganisme, paràsit que perjudica l’hompe per invassió, lessió o producció de toxines. La patogenicitat és diferent de la virulència. El grau de patogenicitat d’un microorganisme és més virulent com més malalties produeix.
Pot produïr una malaltia la toxina en absència del microorganisme que la produeix.
- Infecció: establiment i ploriferació d’un patògen en l’hoste.
- Intoxicació: toxina, té un període incuvatori, un temps entre el microorganisme s’estableix i apareix la malaltia.
La classificació clínica de funció és el quadre clínic que tinguis: meningitis, hepatitis.
O per l’etiologia en funció del microorganisme que produeix la malaltia: estafilococs.
Esterilitzar vs. Desinfectar Esterilització: és el tractament que deixa a l'objecte tractat lliure de tot organisme viu.
Destrueix els protozous, els bacteris, els virus, les espores i les formes resistents.
Desinfecció: Procés que garanteix que no hi ha microorganismes, tot I que poden quedar espores, que són formes resistents dels bacteris.
Aquests conceptes tenen significats diferents, la dessinfecció pot deixar formes resistents, espores: és més suau. I pot ser de dos tipus: maten els gèrments (-cida) o aturen el seu creixement (-static).
Els agents per realitzar aquests processos poden ser físics o químics, dins dels físics distingim: Tema 14. Microbiologia. Introducció a la microbiologia.
BIOLOGIA  Pàg. | 4 Calor: Serveix per esterilitzar i desinfectar. El calor sec (flama) és el millor per l’esterilització i el calor humit (autoclau) treballa a molta temperatura i a molta pressió.
Una altre opció seria el calor sec amb aigua.
o Llet UHT: A altes temperatures, bull a 148º durant 2,4s i es maten els microorganismes.
o Llet pasteuritzada: Es guarda a la nevera perquè no creixin els microorganismes, es bull a 76º durant 20s.
 Fred. El fred és estàtic , no mata bacteris, sinó que n’atura el creixement. Tot i això, hi ha alguns paràsits que si que moren amb el fred.
 Radiacions (UVA/ionitzants): Com que les radiacions afecten l’ADN, maten a tots els microorganismes i no tenen cap efecte perjudicial per l’home.
 Filtració: Serveix per determinats organismes, ja que no els pot eliminar a tots, degut a que hi ha microorganismes tant petits que passen pel filtre.
 Dessecació: Consisteix en eliminar l’aigua, i per tan els microorganismes no poden viure. La forma més coneguda és la liofilització.
I els agents químics que trobem són antibiòtics, germicides, germistàtics.
Els desinfectats no són el mateix que els antisèptics: els primers tracten un agent no viu i el segon agents vius.
Quan hi ha una infecció generalitzada Tema 14. Microbiologia. Introducció a la microbiologia.
s’anomena sepsia.
BIOLOGIA Pàg. | 5 Regne mònera.
Nomenclatura i morfologia Els bacteris s’anomenen amb la nomenclatura binomial linneana que inclou el gènere i l’espècie. Ex: Escherichia coli o Mycobacterium tuberculosis. Algunes espècies tenen, però, noms col·loquials. Ex: Escherichia coli (colibacil) o Mycobacterium tuberculosis (bacil de Koch).
Està format per les bactèries, que són cèl·lules procariotes i per tant no tenen els orgànuls delimitat per membranes i tenen el material genètic lliure pel citoplasma.
Tenen ribosomes, ja que són necessaris perquè puguin fer la síntesis de proteïnes.
En funció de la forma que tenen els bacteris, parlem de:  Bacils: Tenen forma allargada, com de bastó.
 Cocs: Tenen forma arrodonida.
 Espiroquetes: Tenen forma d’espiral.
 Vibris: Tenen una forma semblant a una coma “,”.
Estructura cel·lular bacteris: cèl·lules procariotes Estructures comunes: Estructures facultatives:  Paret bacteriana   Càpsula Membrana cel·lular o plasmàtica   Flagels Citoplasma   Pili o fímbries Mesosomes  Ribosomes  Genoma o ADN (cromosoma bacterià, plàsmids) Paret bacteriana  Està present en tots els bacteris, excepte en les espècies de Mycoplasmes.
 És un embolcall rígid, exterior a la membrana que dóna forma i protecció als bacteris. També estabilitza davant de canvis en el medi exterior.
 El principal component és la Mureina (heteropolímer glucopèptid). Molt sovint hi ha altres components que no intervenen en la rigidesa però que aporten altres propietats.
Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA  Pàg. | 6 Segons composició, estructura i resposta a la tècnica de tinció de Gram (Christian Gram 1888) s’estableixen dos tipus de bacteris els Gram positiu (Gram +) i els Gram negatiu (Gram-). No té res a veure amb la tixonomia.
 En els Gram +, bàsicament només hi ha una xarxa gruixuda de molècules de mureina (peptiglucà) que es disposen en varias capes. Sovint també s’hi troben molècules d’àcid ac. Teicoic.
 Els Gram - són més complexes. Parlem de dues subestructures o dues membranes (externa i interna). La interna formada per una única capa de mureina. L’externa formada per fosfolípids, proteïnes, lipopolisacàrids i lipoproteïnes.
Parets Gram + i Gram – En els Bacteris Gram + la paret de mureina és de vital importància per conservar la forma i donar rigidesa a la cèl·lula bacteriana.
d’aquesta paret és Una función regular el potencial hídric de la cèl·lula. Si no existís la cèl·lula podria reventar degut al seu gran potencial osmòtic.
Molts Gram + contenen també elements antigèns (àc. teicoics).
Molt sovint hi ha àcids teicoics (antígens) que s’uneixen covalentment a la mureina connectant les diverses capes. L’embolcall cel·lular d’una bactèria Gram +, té la membrana citoplasmàtica, a sobre d’aquesta té una paret cel·lular molt gruixuda formada per moltes capes de mureïna, que són estabilitzades per àcids taicoics, els quals donen el poder antigènic a les bactèries, és a dir, aquests àcids són els antígens que desencadenen la resposta immunitària.
En els Bacteris Gram - la membrana externa de la paret, a part d’elements tòxics (lípid A) i antigèns (antígen 0), té elements proteics que actuen com un filtre (porines) que impedeix la entrada grans com de molècules penicil·lines Tema 14. Microbiologia. Virus i BIOLOGIA Pàg. | 7 lisozims (enzims de saliva, llàgrimes, etc. que catalitzen reaccions de trencament de peptidglucans). Els bacteris Gram – són, doncs, menys susceptibles als antibiòtics i a les resistències naturals dels hostes.
L’embolcall cel·lular d’una bactèria Gram -, té una estructura més complexa.
Posseeixen una membrana citoplasmàtica, i a sobre d’aquesta hi trobem una petita capa de mureïna (1 o 2 capes), que més a sobre té una membrana externa, aquesta membrana externa no és citoplasmàtica. Per tant és una doble membrana amb una fina capa de mureïna al mig.
Aquesta membrana externa, no és una bicapa lipídica, és especial, ja que té grans quantitats de lipopolisacàrids o LPS, que estan formats per una part lipídica (Lípid A) que és perjudicial per l’home, és la part que genera la malaltia fa augmentar la febre, llibera postraglandines que provoca dolor, malestar, etc; i una part glucosídica (Antígen-O), que és l’antigen que fa desencadenar la resposta immunitària.
Per tant, totes les gram – , causen malalties, i als LPS se’ls anomena endotoxina bacteriana. l’exotoxina: és el LPS del vacteri que té el seu efecte tot i que el microorganimse no sigui present. Exemple: el botox.
Estructures facultatives: Són aquells elements que poden ser presents en els bacteris, però no sempre hi són.
Membrana cèl·lular o plasmàtica  Es troba sota la paret i és molt semblant en quant a estructura i composició a la de les cèl·lules eucariotes, tret que no tenen esterols (colesterol).
 A més de les funcions pròpies de la membrana de les eucariotes, realitza, entre altres funcions importants: o el procés del transport d’electrons en el que s’obtenen les molècules d’ATP per fosforilització oxidativa (té els enzims per al procés). En les eucariotes aquesta funció la fan els mitocondris o la síntesi de molècules components de la paret i de la càpsula (té els enzims) Càpsula: Alguns bacteris formen fora de la paret una estructura viscosa, gelatinosa, bàsicament de polisacàrids, les que la tenen són més patògenes, ja que la càpsula fa que quedi amagat el poder antigènic, i tenen més adherència, cosa que fa que infectin més fàcilment.
Dins de la mateixa espècie poden haver-hi grups d’individus que en tenen i grups que no.
Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA  Pàg. | 8 Les soques són grups d’individus de la mateixa espècie. Trobem soques encapsulades, que faran colònies llises (soques S), i soques sense càpsula, que faran colònies rugoses (soques R).
Flagels:  Son apèndix proteics (proteïna flagelina), filiformes, de major longitud que el bacteri i que permeten la locomoció.
 El seu número i ubicació es característic de cada espècies bacteriana.
 Són flagels diferents que els de les cèl·lules eucariotes.
Tenir-ne o no és propi d’una espècie. Tots els individus d’una mateixa espècie el tenen o bé tots no el tenen.
El flagel d’una eucariota i el d’una procariota no tenen res a veure, ja que el de l’eucariota és una prolongació del citoplasma i en canvi en les procariotes, és independent i s’inserta a la bactèria amb un mecanisme anomenat corpuscle basal. Aquest està format per una proteïna anomenada flagelina.
Fímbries (pil·lis):  Son apèndix filamentosos proteics, buits, prims i més curts que els flagels, situats normalment en la superfície de molts bacteris Gram-  No estan relacionats amb la locomoció, sinó amb l'adherència als receptors específics de la superfície de les cèl·lules de l’hoste i amb l’intercanvi de fragments de ADN durant la conjugació (reproducció).
 N’hi ha de dos tipus: els comuns (funció de fixació) i els sexuals (funció en el procés de conjugació).
Serien l’equivalent als cilis de les eucariotes, són petites prolongacions que poden tenir les bactèries i que serveixen per donar adherència i crear anclatges a les superfícies.
Hi ha fímbries foradades per dins, com un tub, que serveixen perquè les bactèries diferents puguin intercanviar entre elles, material genètic (plasmidis), encara que les bacteries es reprodueixin de forma assexual. Aquestes fímbries són anomenades sexuals.
Endospores:  Són formes de resistència d’alguns bacteris, sobretot, Gram +, que es formen (procés d’esporulació) quan les circumstàncies ambientals fan perillar la supervivència del bacteri (calors, dessecació, etc.). Al ser intracel·lulars s’anomenen també endospores.
Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA  Pàg. | 9 Les endospores bacterianes son cèl·lules en repòs altament resistents a les altes temperatures i als agents químics que poden restar així llargs períodes de temps (fins i tot segles). L’activitat metabòlica es redueix a l’estat de vida latent.
 Contenen el material genètic i una mica de citoplasma dins una coberta molt resistent (part externa amb proteïnes molt semblants a la ceratina de la pell, i part interna amb peptidglucans que provenen de la paret).
 En condicions favorables (nutrients, temperatura i aigua) fan el procés de la germinació (germinen) i tornen a ser els bacteris (les formes vegetatives).
 L’esporulació dels bacteris no és una forma de reproducció.
Ex: tetanus.
Aquestes bacteries estan recobertes per moltes capes, per tal d’estar protegides; primer la bactèria es troba en condicions desfavorables, fa bipartició i en queda una de més gran i una de més petita, tot seguit l’espora embolcallada per la és cèl·lula mare, se li van afegint capes i se li treu l’aigua de dins, finalment s’afegeix l’exospora que li donarà adherència.
Recordem que desinfecció, poden amb la quedar espores, i que en canvi amb la esterilització no en queden.
Creixement bacterià Es separen per bipartició, cada 15-20 min. es reprodueixen, i d’una bactèria se’n obtenen dues.
La dinàmica de creixement d’una determinada colònia de bacteries quan hi ha limitació de nutrients és: Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA - Pàg. | 10 Fase de latència: Temps que passa des de que entra la bactèria fins que hi ha la malaltia. És un inici de reproducció molt lenta.(1) - Fase exponencial: La bactèria ja té els nutrients necessaris i es va dividint.
Ploriferació massiva. (2) - Fase estacionària: Es comencen a morir bactèries, se’n moren tantes com surten, per tant el nombre d’individus es manté. (3) - Fase de mort: La bactèria mort per manca de nutrients. (4) Aquesta és una infecció amb nutrients limitats, però nosaltres no en tenim ni nutrients ni H2O limitat, s’estudia per veure el moment en que s’han de prendre els antibiòtics.
Citoplasma bacterià En el citoplasma bacterià, a part del material hereditari, hi trobem ribosomes, inclusions de nutrients i mesosomes, que són replecs de la membrana citoplasmàtica interna, aquesta augmenta la superfície de la membrana.
En resum Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 11 Patogènesi bacteriana La patogenicitat es pot produïr per invasió, producció de toxines o lessió.
Per producció de toxines (toxicitat). La majoria de bacteris produeixen toxines - Exotoxina: pèptids o proteïnes secretades (tant per Gram+ com Gram -). Són molt tòxiques i normalment sensibles al calor. Exemples: toxina tetànica (inhibeix acetilcolinesterasa produint espasmes musculars) és un plàsmid, toxina colèrica (estimula anormalment les cèl·lules del tracte gastrointestinal).
- Endotoxina: els lipopolisacàrids de la membrana externa dels bacteris Gram- (el component actiu és el lípid A). Toxicitat més baixa que les exotoxines. Resistents al calor. Totes produeixen febre (desencadenen l’alliberament d’interleuquina I, identificada com un pirogen endogen). Reacció adversa al sistema immunologic.
Ciostridium: hi ha més de 100 espècies d’aquest bacteri i uns 20-25 molt patògens.
Com per exemple dos que afecten el sistema neuromuscular com el tetani o el botulinum.
El Tetani, produeix el tetanus, és un bacteri que pot crear endoespores, l’exotoxina és la tetanospasmina. L’efecte de la tetània (contracció muscular forta mantinguda, prellongada, no es desbloqueja la contracció, pot ser lleu. Mentre hi ha neurotransmissor hi ha contracció. La tetanospasmina inhibeix l’ACHesterasa, inhibeix l’innibidor de l’impuls. Hi ha soques del bacteri no tòxiques.
La toxina més potent que existeix és produïda pel ciostridium botulinum amb 0,06 picograms. Ús medicinal Botox, bioquímicament és semblant a l’anterior però tenne funcions antagòniques, bloqueja el pas de l’impuls nerviós i alliberament de neurotransmissors, produeix flagideça, relaxació, el múscul no es contrau.
Per invasió Capacitat per créixer i envair els teixits que els envolten, sobreviuen a les defenses de l’hoste i lluitant amb la microflora per aconseguir els nutrients essencials.
Factors que contribueixen a la invasió: exemples • els elements antifagocítcs dels bacteris: el més important la càpsula.
• els elements d’adhesió a les cèl·lules de l’hoste, com els pili.
• la secreció d’enzims que lesiones les cèl·lules de l’hoste facilitant la propagació pels teixits.
Antibiòtics.
Són substàncies que actuen contra els bacteris, per fer el seu efecte, ha d’arribar a la bactèria, atravessar l’embolcall i fer l’actuació corresponent.
 Inhibició o alteració del procés de traducció, transcripció d’ADN.
 Moment de síntesi de la paret cel·lular.
Molts antibiòtics actuaen sobre Gram +.
Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 12 Resistència als antibiòtics Des que s’utilitzen els antibiòtics, els bacteris han desenvolupat mecanismes de resistència contra la seva activitat bactericida o bacteriostàtica.
L'antibiòtic ha d’arribar al bacteri, travessar les estructures que l’envolten i actuar sobre algun dels seus processos metabòlics vitals.
Exemples de mecanismes del bacteri per aconseguir ser resistent a l’antibiòtic: • disminuint la permeabilitat de la membrana citoplasmàtica • canviant la ruta metabòlica sobre la que actua l’antibiòtic Fig. 17.V 1 • fabricant enzims que destrueixin l’antibiòtic (ex: penicilases).
Constantment poden ser destrüits, per tant els antibiòtics farmacològics es canvien la codificació genètica.
• Resistència natural: si el gen que codifica l’enzim està en el cromosoma bacterià.
Tots els bacteris de l’espècie el tenen al genoma. Dos tipus resistència natural: constitutiva si la producció és espontània, ho porta al genoma i sempre ho fabrica, forma part d’ell; induïda, si és induïda per l’antibiòtic.
• Resistència adquirida: si el gen està en un plàsmid, pot haver soques resistents i unes altres no.
Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 13 Virus La seva existència es va establir al 1892, quan el científic d’origen rus Dimitri I.
Ivanovsky va descobrir unes partícules microscòpiques (més tard conegudes com a virus del mosaic del tabac).
Al 1898 el botànic holandès Martinus W. Beijerinck li va donar el nom de virus (del llatí verí) a aquestes partícules infeccioses.
En la dècada del 1940 el desenvolupament del microscopi electrònic va possibilitar la visualització dels virus per primera vegada.
Característiques  Agents infecciosos acel·lulars (no són cèl·lules).
 Àcid nucleic dins una coberta: nucleocàpside /partícula viral (virió: virus estructuralment complerts).
 Paràsits intracel·lulars obligats.
 Metabòlicament inerts. Poden considerar-se complexos bioquímics inerts (no poden fabricar proteïnes, energia, ni cobrir altres necessitats cel·lulars per si mateixos).
 Per reproduir-se necessiten les estructures i molècules de la cèl·lula hoste (no poden replicar-se fora d’una cèl·lula viva).
Estructura • Càpside o càpsula : coberta formada per unitats proteiques (capsòmers). L’ordenació dels capsòmers determina la forma en els virus despullats (sense embolcall). Embolcalla el genoma, el protegeix, a més també actua com a complex antigènic, estimulant la resposta immunitària de l’hoste. Representa el 50 i 90% de la partícula viral, formada per una única proteïna que es repeteix.
• Genoma (material genètic): un sol tipus d’àcid nucleic (ADN o ARN /monocatenari o bicatenari/ lineal o circular/ sencer o fragmentat).
Càpside + Àcid nucleic = Nucleocàpside • Embolcall (facultatiu): virus amb i sense (despullats). Entre l’embolcall i la nucleocàpside hi ha virus que tenen una matriu proteica M.
• Espícules o espines (facultatiu) són glicoproteïnes codificades per el virus i que li serveixen per adherir-se a les cèl·lules.
Morfologia /simetria geomètrica del virus Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 14 La manera en que s’ordenen els capsòmers, la forma de la nucleocàpside, determina les diferents classes de simetria dels virus.
Podem destacar quatre tipus: 1. Simetria icosaèdrica: virus polièdrics o esfèrics. (Típica dels virus animals, per exemple del s herpes virus i dels retrovirus.
2. Simetria helicoidal: virus cilíndric o filamentosos. (Típica dels virus vegetals, tenen un aspecte allargat, tubular, perquè els capsòmers s’uneixen formant una hèlix amb l’àcid nucleic en l’eix central) 3. Simetria binària o mixta: virus amb cap icosaèdric i cua helicoidal. (Típica dels bacteriòfags, que són virus que infecten bacteris. Tenen una regió icosaèdrica (cap) on està l’àcid nucleic, i una altra helicoïdal (cua) que és un eix tubular) 4.
Altres simetries (simetries complexes) que no s’adapten a aquestes formes anteriors (no icosaèdrica, no helicoidal): virus complexes. Com per exemple el virus de la ràbia (rabdovirus) que té forma de bala de pistola.
Classificació Els virus els podem classificar depenent de la seva família (característica –VIRIDAE), gènere i espècie (nom que se li posa: grip, SIDA,...) Genoma víric El material genètic està constituït per ADN o ARN (només un tipus d’àcid nucleic. Mai ambdós). En molts virus hi ha proteïnes associades a l’àcid nucleic amb funció estuctural o enzimàtica (ex: ribopolimerases, necessàries per a la replicació).
Quan l’àcid nuclic és ADN, només hi ha una sola molècula sencera, que pot ser lineal (extrems lliures) o circular (extrems units), però també pot ser: • bicatenària (ADNds): doble cadena (double stranded). És el més habitual.
• monocatenària (ADNss): cadena simple (single stranded).
Quan l’àcid nucleic és ARN, la molècula por ser lineal, sencera, o estar en més d’un fragment, però...
• també pot ser: monocatenària (el més habitual) o bicatenària.
• i també pot ser: a) de polaritat positiva (+). Quan aquest ARN es pot utilitzar directament com a ARNm.
b) de polaritat negativa (-). Quan l’ARN requereix una transcriptasa per formar ARNm.
Procés d’infecció Tots els processos de multiplicació (replicació) dels virus comprenen tres passos: • Entrada a la cèl·lula hoste • Multiplicació de la partícula viral Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA • Pàg. | 15 Alliberació d’aquestes al medi Els poden dividir o diferenciar en les següents fases o etapes: 1.-Absorció: Procés de fixació a les cèl·lules sensibles gràcies a proteïnes de la superfície del virus i als receptors virals específics de les cèl·lules.
2.-Penetració: Segons el tipus de virus pot ser: • per injecció del material genètic (bacteriòfags) • per inclusió de tota la partícula viral dins (per fagocitosi, perquè passa la membrana, etc.).
Un cop dins, és digerit, perd la càpsula i ens queda el material genètic dins del cos, aquest podrà utilitzar la maquinària de la cèl·lula infectada per reproduir-se .
3.-Replicació: Fase de síntesi. A partir del genoma del virus i tota la maquinària de síntesi de la cèl·lula hoste es fabriquen nous àcids nucleics del virus i noves proteïnes virals . El procés varia segons el tipus de material genètic del virus.
4.-Ensamblatge o maduració: Es formen les noves nucleocàpsides: s’uneixen els capsòmers empaquetant els àcids nucleics.
5.-Alliberació: Per lisi de la cèl·lula (es trenca la membrana). És el cas dels virus despullats; o bé per gemació. És el cas dels virus amb embolcall. La cèl·lula també s’acaba destruint.
La replicació del genoma pot produir-se en el nucli o en el citoplasma de la cèl·lula, segons quin àcid nucleic tingui el virus.
• Els virus amb ARN es repliquen normalment en el citoplasma (exemple excepció virus VIH) • Els virus amb ADN es repliquen normalment en el nucli (exemple excepció virus varola) Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 16 Malalties víriques Virus de les grips (virus influenza): ARN monocatenari fragmentat amb embolcall, tres tipus d’interès en patologia humana. S’adhereixen a cèl·lules de l’epiteli respiratori i provoquen la seva necrosi i descamació (sintomatologia general i local: febre, mal de coll, tos, dolors musculars, etc.). Una característica important dels virus de la grip és la seva variabilitat antigènica, (els permet evadir la resposta immune mutant i creant noves soques que causen brots epidèmics anuals). El de tipus A afecten a l’home i a altres espècies animals, a més, per les seves freqüents variabilitats antigèniques, són els més virulents.
Els de tipus B i C només afectes humans, els C causen infeccions lleus i esporàdiques.
Virus de les hepatitis víriques: Hi ha diferents tipus: A, B, C, D, E ... A: És de transmissió oral-fecal, és a dir, per aigües contaminades. Són virus sense embolcall.
Són lleus i no esdevé cronicitat. La prevenció passa per depurar les aigües.
B: És de transmissió sexual o parenteral. Acostuma a ser asimptomàtica, no notes que la tens, si no és asimptomàtica pot arribar a ser cròniques.
C: És de transmissió per contacte directe amb sang infectada. Acostuma a ser asimptomàtica.
Herpersvirus: poden induir infeccions latents de caràcter recurrent. Després de la primera infecció persisteixen en els teixits i poden reactivar-se per diferents estímuls (emocionals, hormonals, acció directe d’agents sobre els epitelis, etc.).
Quan l’herpes ens desapareix és perquè el virus ha entrat dins del cos a través d’un nervi, i es queda a l’interior en estat latent, podent-se reactivar per diferents estímuls.
El virus de la Varicella zoster es manifesta normalment quan som petits en forma de granets, però els virus que queden en estat latent un cop ja hem passat la malaltia, es podran reactivar causant Herpes zoster.
Herpes simple: Infecció primària: intraepitelial (lesions cutaniomucoses).
Durant aquesta els virus envaeixen terminacions nervioses sensorials de la lesió pels axons arriben als ganglis sensorials infecció latent en les neurones sensorials (assentament durant tota la vida del genoma viral en el nucli de les cèl·lules nervioses). Infecció secundària: Per estímuls inespecífics els virus es reactiven baixen pels axons dels nervis sensorials reprodueixen lesions herpètiques (lesions vesiculars a pell i mucoses: teixit epitelial).
Els retrovirus / el virus HIV (Human Immunodeficiency Virus ): Són virus ARN amb embolcall que poden convertir Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 17 el seu genoma en una molècula d’ADN. Com a tret característic contenen un enzim ADN polimerasa depenent d’ARN (trascriptasa inversa) que els permet sintetitzar una molècula d’ADN bicatenari a partir del seu ARN víric. Aquest ADN s’integra en el genoma de cèl·lula parasitada, i així restar força temps fins que esdevé actiu i es reprodueix dins la cèl·lula infectada.
Tema 14. Microbiologia. Virus BIOLOGIA Pàg. | 18 Regne dels Fongs Són organismes eucariotes, estudiats per la Micologia, que constitueixen un regne propi Trobem dos tipus morfològics bàsics:  els llevat (unicel·lulars)  les floridures (multicel·lulars filamentosos) Hi ha moltes espècies de fong que són di mòrfics, és a dir, que poden tenir les dues formes, tant la filamentosa com la de llevat.
Els fongs di mòrfics que afectaran a l’home seran els llevats, amb una única excepció, les càndides.
Les floridures presenten estructures tubulars formades per múltiples cèl·lules: les hifes, que generalment es formen a partir d’espores. Les hifes creixen sovint embrancant-se i constitueixen el miceli, una maranya de filaments (creixements filamentós).
Els llevats formen colònies de cèl·lules individuals que es divideixen per gemació o fisió binària Un petit grup de fongs, de gran importància en Micologia clínica, presenten creixement levaduriforme i miceliar (fongs dimòrfics). Ex: Candida albicans .
Hi ha fongs sapròfits (viuen sobre matèria orgànica) i paràsits. Els que parasiten a l’home produeixen les micosis, infecciones de la pell o d’altres parts de l’organisme.
Un 75% de les malalties de les plantes cultivades són provocades per fongs paràsits.
Malalties humanes per fongs.
Segons el mecanisme patogènic poden dividir-se en: 1. Al·lèrgies (al·lèrgies micògenes). Moltes espècies de fongs, a través de les espores o altres elements, poden produir quadres d'al·lèrgies com rinitis, asma o conjuntivitis.
2. Intoxicacions (micotoxicosis), generalment per ingestió.
3. Infeccions (micosis): per invasió i colonització Tipus de micosis.
Segons l’àrea del cos afectada es classifiquen en: 1. Superficials o cutànies (dermatomicosis), que afecten a pell i annexes cutanis (cabell i ungles) – Les més freqüents són les dermatofitosis o tinyes (secreten ceratinases que digereixen la ceratina) i les candidiasis.
Tema 14. Microbiologia. Regne Fongs BIOLOGIA Pàg. | 19 – Subcutànies. La via d’infecció més habitual és per inoculació traumàtica de material contaminat.
2. Profundes o sistèmiques quan afecten a òrgans interns i vísceres.
– Ex: Candida és un membre innocu de la flora normal de la mucosa dels tractes respiratori, gastrointestinal i genital femení. En pacients debilitats pot produir infeccions sistèmiques o localitzades en la pell, boca, vagina o pulmons.
Tema 14. Microbiologia. Regne Fongs BIOLOGIA Pàg. | 20 Regne Protista Regne protistes (no animals, no vegetals) amb estructura cel·lular eucariota.
Majoritàriament unicel·lulars microscopis. N’hi ha de vida lliure i de paràsits. Dels paràsits, no necessàriament patògens, molts alternen hostes diferents (concepte hostes definitiu i hoste intermediari o transitori).
Són molt propensos a la dessecació i necessiten aigua. Fan formes de resistència, Cists, que s’assequen i poden aguantar molts de temps en condicions desfavorables.
Característics de zones càlides i tropicals. N’hi ha de vida lliure i de paràsits.
Molts protozous tenen cicles de vida complexos, en el qual han de passar per dos hostes, un insecte i un home.
Podem infectar-nos o bé per una picada d’insecte o bé per una ingestió accidental.
Malalties que provoquen: - Malària: El protozou responsable és el plasmòdium. És una malaltia molt freqüents en països subdesenvolupats i tropicals. La malària es transmet per la picada de mosquits infectats amb plasmòdium.
- Tripanosomiasis: El protozou responsable és el tripanosoma. És l’anomenada malaltia de la son, causada per la picada de la mosca tse-tse, i que afecta al SNC.
- Toxoplasmosis: El protozou responsable és el toxoplasma. La infecció pot produir-se per la ingesta de carn crua o poc feta.
És un agent teratogènic, ja que a les dones embarassades els hi provoca malformacions en el desenvolupament de l’embrió.
Tema 14. Microbiologia. Regne Protista ...