18/02/2016Tema 1.2. Les llibertats informatives en el CEDH (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodística i llibertat d'expressió
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 18/03/2016
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

18/02/2016 Tema 1.2. Les llibertats informatives en el CEDH El Consell d’Europa Un titular que digui “El TEDH de la UE...” és incorrecte, és “El TEDH del Consell d’Europa”.
El consell d’Europa és una organització internacional de diferent de la UE, NO ÉS UNA INSTITUCIÓ DE LA UE. Té la seva seu a Estrasburg.
El Consell d’Europa es diferencia de la UE perquè no hi ha una entitat per sobre dels estats, sinó que és cooperació entre estats. Aquests estats “busquen la cooperació democràtica i la defensa dels drets humans”.
Estat de dret: hi ha una subjecció a la legalitat. Les lleis, normalment les fa el poder legislatiu (parlament). Aquests parlaments, en principi són escollits democràticament. L’oposat a l’estat de dret seria una dictadura, en què les lleis són redactades de forma arbitrària.
Els objectius del Consell d’Europa són: - Promoció de l’estat de dret Promoció de la democràcia Promoció dels drets humans El Consell d’Europa està format pels 47 Estats membres: els 28 de la UE també formen part del consell d’Europa, i s’hi sumen altres estats com Rússia o Turquia.
El Consell d’Europa té tres òrgans bàsics: 1. Assemblea Parlamentària 2. Consell de Ministres (format per ministres d’exteriors dels 47 estats i representants permanents) 3. Tribunal Europeu de Drets Humans. Aplica el Conveni Europeu de Drets Humans. No aplica normes de la Unió Europea.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 1 El Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) A Roma, 1950, s’adopta el Conveni Europeu de Drets Humans. És un tractat dels estats que formen part del Consell d’Europa i que estableix els drets per a tota persona sota jurisdicció d’un estat membre del Consell d’Europa. No només per als nacionals: les persones migrades o refugiades també tenen aquests drets.
Un tractat, en principi és vinculant. Això és molt avançat, perquè ja el 1950 s’aconsegueix que un grup d’estats es posin d’acord per defensar un conjunt de drets humans.
Tots els països de la UE han acceptat el Conveni Europeu de Drets Humans, però la UE com a tal encara no. Els estats de la unió sí, però la UE no. Ho farà properament i diu la profe que serà “molt revolucionari”.
El CEDH té un òrgan internacional de protecció, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
És un Tribunal que no jutja a persones, sinó a Estats. Existeix des de 1953 i, des de 1998, les persones poden presentar directament davant del Tribunal una demanda contra el seu Estat si consideren que una decisió judicial o dels poders públics ha vulnerat els seus drets humans, sempre un cop hagin esgotat els recursos interns del seu Estat.
Una demanda que pot presentar una persona particular, una vegada s’han esgotat els recursos interns estatals, la persona presenta demanda al TEDH contra el seu estat. Va recorrent la sentència i, si no se li dóna raó i considera que l’estat no ha protegit bé els seus drets humans, ho porta al TEDH. Això es troba a l’article 34. La primera vegada demandes a la persona que ho ha fet en el primer tribunal que pots denunciar. No et donen la raó. Recorres, no et donen la raó. Fas recurs d’empara. No et donen la raó. Vas al TEDH.
Quins drets trobem al conveni? Quan s’aprova el 1950 té drets principalment de naturalesa civils i polítics, no protegia drets socials, econòmics i culturals. Tanmateix, la jurisprudència del TEDH busca mecanismes per a protegir també drets econòmics i socials - Dret d’associació. Comprèn el dret a fundar sindicats.
Prohibeix els treballs forçats i la servitud.
Dret a la llibertat d’expressió (art. 10). Comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de difondre informacions i idees.
Dret a la no discriminació.
Dret a un judici just.
Dret a la llibertat de pensament, consciència i religió.
Dret a la protecció de la vida privada i familiar. Inclou la intimitat de les persones (art.
8). Són els que més sovint xoquen amb el dret a la llibertat d’expressió.
Prohibició de la tortura.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 2 El TEDH No és una institució de la UE, sinó una institució del Consell d’Europa.
S’encarrega de protegir els drets recollits en el Conveni Europeu de Drets Humans.
Què és el TEDH? El Tribunal Europeu de Drets Humans és un òrgan jurisdiccional internacional, un tribunal, que té competència per jutjar aquells casos en què es pot haver vulnerat un dret garantit pel Conveni Europeu de Drets Humans. No jutja a persones sinó que els casos es plantegen contra l’Estat, que pot no haver complert les seves obligacions de garantir els drets humans.
En aquest cas, el Tribunal Europeu de Drets Humans no examina ni jutja els fets, sinó l’actuació de l’Estat, normalment en una sentència d’un tribunal de l’Estat en qüestió, per veure si ha estat conforme o no al Conveni. En definitiva, examinarà si la sentència en aquest cas vulnera els drets humans recollits en el Conveni Europeu de Drets Humans.
Quina normativa aplica? El TEDH jutja conforme al CEDH, no conforme al Dret de la UE, perquè la UE com a tal no és part del Conveni, malgrat sí que ho siguin els 28 Estats. Tampoc aplica el dret nacional dels Estats, encara que té en compte les tradicions jurídiques constitucionals. El Dret que aplica i interpreta el TEDH és el CEDH de 1950 i els seus Protocols (normes addicionals).
La Unió Europea no forma part del CEDH, però el Tractat de Lisboa (actualment en vigor) preveu que la UE s’adherirà al CEDH i llavors el TEDH haurà de controlar també els actes de la UE. Tot això és molt complicat i s’estan buscant mesures per a fer aquesta adhesió, que generarà canvis tant en el sistema de la UE com en el CEDH.
Pertany a alguna Organització Internacional? El Tribunal Europeu és un òrgan del Consell d’Europa, juntament amb l’Assemblea Parlamentària.
Els Drets Humans que garanteix el Conveni són drets davant l’Estat, i són acceptats per la comunitat d’Estats que formen el Consell d’Europa com a drets bàsics, vinculats a la idea d’una societat democràtica i l’Estat de Dret.
Tots els 47 Estats que conformen el Consell d’Europa poden ser jutjats davant del TEDH.
NO PERTANY A LA UE. SÓN DUES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS DIFERENTS Qui i com pot presentar un cas al TEDH? Davant del TEDH presentem una demanda, no un recurs. Per presentar-la has de complir uns requisits, sinó te la declaren inadmissible: 1. Haver esgotat tots els recursos jurídics del nostre estat.
2. Han d’haver passat un màxim de 6 mesos des de que tens la sentència definitiva.
Màxim 6 anys.
3. La demanda no ha de ser anònima.
4. S’ha de dir quin dret t’han vulnerat.
5. No pot ser contrari al conveni. El TEDH entén que hi ha fets que per la seva gravetat ni se’ls mira, i no admet la demanda.
6. S’ha d’haver patit un perjudici important.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 3 Al TEDH hi ha un jutge per cada estat membre. També hi ha una estructura que són les sales i la gran sala. La sala decideix els assumptes que no són de màxima gravetat, i la gran sala assumeix els assumptes que per la seva transcendència, o perquè canvien la decisió del dret, necessiten més rellevància.
La sala dicta una sentència, i si consideres que se’t segueix vulnerant un dret humà, pots sol·licitar, en un termini de 3 mesos, que vagi a la gran sala. Han de ser casos de gran transcendència. El cas estudiat Von Hanover és de la gran sala.
Les sentències del TEDH, en principi, són obligatòries i vinculants. Però després, cada estat decideix com les aplica. El comitè de ministres del Consell d’Europa s’encarrega de verificar el compliment de les sentències del TEDH. Fins fa molt poc, l’Estat espanyol no tenia un mecanisme previst per confirmar el compliment de les sentències. Ara ja el té, però és un procés complicat i que no és imprescindible conèixer per aquesta assignatura.
Hi ha més d’una instància en el Tribunal? El Tribunal Europeu coneix l’assumpte en Sala. Normalment, un assumpte es resol per la Sala, si no és que: - La Sala s’inhibeixi en favor de la Gran Sala a causa de la naturalesa de l’assumpte.
Un cop obtinguda una sentència de la Sala, les parts sol·licitin la seva remissió a la Gran Sala, en casos excepcionals, per a què dicti una nova sentència al respecte. Abans de dictar sentència, hi ha una audiència pública.
Què són les sentències del TEDH? Les sentències del TEDH són vinculants, però cada Estat decideix com s’apliquen. El Consell de Ministres del Consell d’Europa vetlla perquè es compleixin les sentències.
Les sentències declaren si s’ha vulnerat algun dels drets humans del Conveni i, en cas que sigui així, pot establir una indemnització, o suggerir l’adopció de mesures. Poden generar que la sentència de l’Estat sigui considerada nul·la.
A Espanya, les sentències del TEDH s’han de complir, i existeix un mecanisme: en l’àmbit penal i civil, és a través del recurs de revisió.
Les sentències del TEDH també tenen un efecte interpretatiu dels drets fonamentals, com la llibertat d’expressió, segons l’art. 10.2 CEDH.
Qui té els drets humans del Conveni Europeu de Drets Humans? Els drets humans es reconeixen no només als nacionals dels Estats membres, sinó a tota persona sota la jurisdicció d’un Estat membre del Consell d’Europa. És a dir, també persones que no tinguin la nacionalitat, però estiguin en territori de l’Estat o en el seu àmbit de jurisdicció, poden acudir al TEDH.
Quins són els principals drets que afecten a l’àmbit de les llibertats informatives? Els principals drets per a l’àmbit de la informació són: 1.
2.
3.
4.
Dret a la llibertat d’expressió, que engloba la llibertat d’informació (art. 10).
La igualtat que s’aplica de forma transversal a tots els drets.
Dret a la vida privada i familiar, que engloba el dret a l’honor i a la intimitat (art. 9).
Prohibició de l’abús del dret (art.17 CEDH).
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 4 La llibertat d’expressió: jurisprudència del TEDH La llibertat d’expressió és un dret reconegut a l’article 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans. És important tenir present aquest article, que està al ppt: 1.
2.
Toda persona tiene derecho a la libertad de expresión. Este derecho comprende la libertad de opinión y la libertad de recibir o de comunicar informaciones o ideas sin que pueda haber injerencia de autoridades públicas y sin consideración de fronteras.
El presente artículo no impide que los Estados sometan a las empresas de radiodifusión, de cinematografía o de televisión a un régimen de autorización previa.
El ejercicio de estas libertades, que entrañan deberes y responsabilidades, podrá ser sometido a ciertas formalidades, condiciones, restricciones o sanciones, previstas por la ley, que constituyan medidas necesarias, en una sociedad democràtica, para la seguridad nacional, la integridad territorial o la seguridad pública, la defensa del orden y la prevenciñon del delito, la protección de la salud o de la moral, la protección de la reputación o de los derechos ajenos, para impedir la divulgación de informaciones confidenciales o para garantizar la autoridad y la imparcialidad del poder judicial.
Important: - - No hi pot haver ingerència de les autoritats públiques en la llibertat d’expressió.
S’ha de garantir en tots els estats. No fronteres.
Això no implica que no sigui necessària una llicència, per exemple, per emetre en ràdio.
A l’article 10.1 tenim el tema de la llibertat d’expressió.
A l’article 10.2 ens diu quins criteris s’han de complir perquè un límit a la llibertat d’expressió sigui admissible segons el CEDH. Límits a la llibertat d’expressió poden haver-n’hi moltíssims, però no tots són admesos pel conveni europeu.
o La mesura de limitació de la llibertat d’expressió haurà d’estar prevista per la llei, tenir una base legal. Això et dóna garantia que el que fas o deixes de fer té una base democràtica i no és una arbitrarietat.
o La norma ha d’estar prevista per una de les finalitats que el conveni considera legítimes. Estan al ppt art. 10.2.
o Els criteris que s’hauran de complir perquè un límit sigui admissible ha de ser: que la mesura sigui prevista per la llei, que sigui un dels límits que el conveni considera legítims, i que sigui una mesura necessària en una societat democràtica.
L’exercici de les llibertats informatives comporta deures i responsabilitats, que els té tothom, però tenen més rellevància segons qui fa la declaració.
El Codi Penal és una llei. Dins de les lleis, hi ha lleis més difícils d’aprovar que altres (les lleis orgàniques requereixen majoria absoluta del congrés). Tot el que afecti a drets fonamentals ha d’estar regulat per lleis orgàniques.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 5 Elements bàsics de la protecció de la llibertat d’expressió en el CEDH  La llibertat d’expressió duu a terme una FUNCIÓ SOCIAL (el periodista té llibertat d’expressar-se, però el receptor té dret a estar informat). La llibertat d’expressió és una de les condicions prèvies i bàsiques perquè pugui haver-hi democràcia.
 La funció social de la llibertat d’expressió és la filosofia de la base de la jurisprudència del TEDH.
 El discurs polític o sobre temes d’interès públic és el més protegit per la llibertat d’expressió, per la seva vàlua per la societat.
 La premsa duu a terme una funció de “watchdog” de la democràcia. Una societat desinformada no podria ser plenament democràtica.
 La llibertat de premsa és un element essencial per a una democràcia.
 La societat democràtica s caracteritza pel pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura.
 La llibertat d’expressió comprèn no només les informacions o idees acollides favorablement o inofensives, sinó també aquelles que fereixen, xoquen o inquieten.
 El polític, atesa la seva funció de representant del poble, té la màxima llibertat d’expressió, però també estarà sotmès a l’escrutini de la societat, i haurà de tolerar un marge de crítica més ampli que un particular.
 Els periodistes tenen garantida la llibertat d’expressió i són essencials per al funcionament d’una democràcia, però també tenen deures i responsabilitats.
 La premsa té acordada la màxima llibertat d’expressió possible i la llibertat d’expressió abarca no nomes els continguts sinó també els mitjans d’expressió.
 La protecció de les fonts periodístiques és clau per a la llibertat d’expressió.
 La llibertat de premsa permet que l’opinió pública conegui i es formi una opinió sobre els dirigents polítics, és essencial el pluralisme.
 A la funció de la premsa que consisteix en difondre informació, s’afegeix el dret del pública rebre l informació.
 Tan el polític com el periodista i el ciutadà també tenen, però, deures i responsabilitats a l’exercir la llibertat d’expressió.
Aquests són principis bàsics extrets de la jurisprudència del TEDH sobre llibertat d’expressió.
MOLT IMPORTANT: Límits admissibles de la llibertat d’expressió L’article 10.2 del CEDH estableix els criteris per a determinar quan un límit a la lliberta d’expressió és admissible pel CEDH.
 La mesura ha d’estar prevista per la llei.
 La llei ha de ser prèvia i tenir una qualitat democràtica.
 La mesura ha d’estar prevista per una de les finalitat establertes a l’art. 10.2.: o Per a la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública.
o Per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció del crim.
o La protecció de la salut o de la moral.
o La protecció de la reputació o dels drets d’altri.
o Per impedir la divulgació d’informacions confidencials o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.
 La mesura ha de ser necessària en una societat democràtica.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 6 Mesura necessària en una societat democràtica Com determina el TEDH si és necessari o no? Usa un concepte: necessitat social imperiosa. Es pregunta: era necessari, en una societat democràtica, sancionar d’aquesta manera? El TEDH té en compte els següents elements.
- - La proporcionalitat de la mesura que s’aplica.
La contribució del discurs a l’interès general. Com més rellevant sigui per a l’interès social, més difícil serà admetre que es limiti un discurs.
La funció social de la llibertat d’expressió.
L’interès públic del que s’està dient.
El grau de vulneració dels drets dels altres i la justificació del caràcter prevalent de la llibertat d’expressió. Com més greu sigui la vulneració dels drets dels altres (p.e. dret a la intimitat), més s’haurà de justificar que hi ha un interès públic al darrere.
Qui? Si és un periodista, un polític, un particular...
Si es tracta d’un discurs d’odi o d’incitació a la violència, és un límit a la llibertat d’expressió.
La democràcia, el pluralisme i l’esperit d’obertura propis d’una societat democràtica.
Límit: protecció dels drets dels demés La llibertat d’expressió té com a límit admissible la protecció dels drets dels demés, normalment dels dret de l’article 8: vida privada i familiar i honor o reputació.
El dret a la llibertat d’expressió pot entrar en conflicte amb el dret a l’honor o la vida privada.
Per resoldre-ho, seguint la filosofia de la funció social de la llibertat d’expressió, tindrem en compte l’interès públic del discurs, la intencionalitat del que s’està dient, si és fer una crítica o una ofensa o lesió innecessària a la intimitat, i l’aportació o no a un debat d’interès general.
Com més greu sigui la injerència en els drets dels demés, més s’haurà de justificar el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió (p.e. càmera oculta amb finalitat periodística).
En una societat democràtica cal poder tenir un debat públic sobre qüestions d’interès general, però els drets dels altres no desapareixen i la seva protecció, si compleix els criteris del CEHD, pot ser admissible com un límit a la llibertat d’expressió.
Criteris balanç llibertat d’expressió / drets de la personalitat A. La contribució a un debat d’interès general.
B. La notorietat de la persona i la naturalesa de l’objecte del reportatge.
C. El comportament previ de la persona en qüestió.
D. El mode d’obtenció de les informacions i el seu grau de veracitat.
E. El contingut, la forma i les repercussions de la publicació.
F. La gravetat de la sanció imposada.
L’interès públic és diferent de la curiositat pública. L’interès públic pot determinar el caràcter prevalent d’una informació, però la curiositat pública no.
Límit: el discurs de l’odi No hi ha una definició plenament acceptada de discurs de l’odi. Pot ser un discurs xenòfob, per exemple.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 7 El discurs de l’odi o d’incitació a la violència és un límit a la llibertat d’expressió. Cal però fer-ne una interpretació estricta, d’acord amb el CEDH, per a evitar restriccions indegudes a la llibertat d’expressió.
El TEDH té 2 sistemes: aplicar les mesures de l’art. 10.2.
- - - - S’hauran de complir els criteris de l’art. 10.2: Ser una mesura prevista per la llei, per a una de les finalitats legítimes (drets dels demés, moral, ordre públic...) i ser una mesura necessària en una societat democràtica.
Es tindrà en compte la proporcionalitat de la mesura, el to, el context, la persona que fa el discurs, si ´s un tema d’interès general, la intencionalitat i l’efecte del discururs.
Es pot aplicar l’art. 10.2. o l’article 17 si és un discurs que contraria els valors dels drets humans del Conveni. Això s’empra quan un discurs es contradiu amb els drets dels altres, per exemple, en casos de negació del genocidi jueu. També s’ha usat un cas que igualava islam amb terrorisme.
L’article 17 del Conveni prohibeix l’abús del dret, és a dir: utilitzar un dret, en aquest cas la llibertat d’expressió, per a destruir drets humans i les llibertats que garanteix el CEDH.
A vegades, el TEDH entén que per al gravetat d’un discurs no és llibertat d’expressió i aplica l’art. 17 del CEDH. Aleshores no s’admet la demanda i ja no analitza si és un límit admissible segons l’article 10.2 CEDH.
Article 17 CEDH. Prohibició de l’abús de dret Cap de les disposicions del present conveni no pot ser interpretada en el sentit que impliqui per a un Estat, un grup o un individu, un dret qualsevol de lliurar-se a una activitat o de realitzar un acte tendent a la destrucció dels drets o les llibertats reconeguts en el present Conveni o a limitacions més àmplies d’aquests drets i llibertats que aquelles que hi són previstes.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 8 La jurisprudència del TEDH sobre llibertat d’expressió, que comprèn la llibertat d’informació Lingens C. Austria. 8 juliol 1986.
Cas d’un periodista austríac, redactor en cap d’una revista de Viena en què va escriure dos articles fent referència a un possible passat de col·laboració nazi. Acusava un dirigent del partit liberal austríac de col·laboració amb nazisme. Anteriorment, el polític ja havia estat acusat de pertànyer a les SS.
El periodista va ser condemnat per difamació. Els Tribunals austríacs van considerar que les expressions de l’article com ara “immoral”, “l’oportunisme més detestable”, “desprovist de dignitat”, dirigides contra l’ex canceller, eren difamatòries.
Després d’esgotar els recursos interns, Ligens va plantejar una demanda al TEDH, perquè creia que s’havia vulnerat el seu dret a la llibertat d’expressió, garantit per l’article 10 CEDH.
Considerava que aquesta mesura era incompatible amb els principis d’una societat democràtica.
Els límits a la llibertat d’expressió La mesura havia de complir els requisits de l’article 10.2 CEDH: - Estar prevista per la llei: article 111 Codi Penal Austríac.
Perseguir una de les finalitats legítimes segons l’art. 10.2 CEDH: protegir la reputació i els drets aliens.
Ser una mesura necessària en una societat democràtica.
Era una necessitat social imperiosa? Era una mesura restrictiva proporcionada a la finalitat que es perseguia? Hi havia motius suficients per adoptar aquesta mesura? Principis generals del TEDH sobre la llibertat d’expressió i la premsa La llibertat d’expressió no només val per les idees o informacions acollides favorablement o considerades ofensives, sinó també per aquelles que xoquen, fereixen o inquieten.
La premsa no ha de traspassar els límits com ara la protecció dels drets aliens, però la seva funció és comunicar sobre les idees o informacions de qüestions de l’arena política o altres sectors d’interès públic.
A la seva funció, que consisteix en difondre informació, s’afegeix el dret públic de rebre-la.
La llibertat de premsa i el discurs polític Per al TEDH: - La llibertat de premsa permet conèixer als dirigents i el lliure joc en el debat polític es troba al centre de la noció de societat democràtica.
Els límits de la crítica admissible són més amplis respecte a una persona política que respecte a un particular.
La persona política també té dret a la reputació, però cal un equilibri amb l’interès en la lliure discussió sobre temes polítics.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 9 La llibertat d’opinió El sr. Lingens va ser condemnat per judicis de valor, no per informar sobre uns fets. Tanmateix, va ser condemnat perquè no podia provar la veracitat de les seves afirmacions.
El TEDH considera que els fets es poden provar, però no els judicis de valor. Exigir la prova d’uns judicis de valor és irrealitzable va contra la llibertat d’opinió, un element fonamental de la llibertat d’expressió de l’article 10 CEDH.
Per al TEDH, aquesta mesura restrictiva de la llibertat d’expressió no era necessària en una societat democràtica per a la protecció dels drets aliens, era una mesura desproporcionada per a la finalitat perseguida.
Hi ha violació de l’article 10 CEDH.
Jersild C. Dinamarca. 23 setembre 1994 Un periodista va fer un documental sobre un grup racista. Van condemnar el periodista per ajudar a difondre i disseminar afirmacions racistes (no ho deia ell, ho deien els entrevistats).
Principis generals del TEDH sobre la llibertat d’expressió que s’apliquen també a l’audiovisual Combatre el racisme és de vital importància i cal respectar també la Convenció de Nacions Unides contra la discriminació racial.
Els principis de la llibertat de premsa també s’apliquen a l’audiovisual, sinó no es podria dur a terme la funció dels mitjans com a “public watchdog” de la democràcia.
Però per determinar els deures i responsabilitats del periodista, cal tenir en compte el context, i l’audiovisual té sovint un efecte més directe i immediat.
El TEDH no pretén substituir al periodista en la determinació de quina és la tècnica més idònia que s’ha d’usar.
Valoració del TEDH El TEDH considera que tant la introducció del presentador com l’actitud del periodista es distanciaven de les declaracions racistes i pretenia mostrar la seva actitud racista i antisocial.
Les notícies basades en entrevistes són clar per la premsa. Castigar al periodista per difondre les declaracions d’un tercer dificultaria la contribució de la premsa a debatre qüestions d’interès general i en principi, no s’ha de contemplar si no hi ha forts motius.
La motivació del periodista al fer l’emissió no era racista.
Els motius no són suficients per a justificar aquesta mesura en una societat democràtica i és desproporcionat per a la finalitat perseguida, protegir al reputació i els drets aliens.
El TEDH considera que hi ha violació de l’article 10 CEDH.
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 10 Stedh Goodwin C. Regne Unit Stage: estada en pràctiques en un organisme internacional.
Goodwin era periodista fent un stage en un diari de Lodres. Va rebre una trucada amb informació sobre un dossier confidencial d’una gran empresa, que mostrava que estava en greus dificultats econòmiques. Aquesta informació va ser proporcionada per una font sota promesa de no divulgar la seva identitat.
Els tribunals van imposar, com a mesura cautelar, la prohibició de publicar informació sobre aquesta empresa i varen ordenar a Goodwin que donés la identitat de la seva font en interès de la justícia. El periodista no va voler rebel·lar la seva font, i va assumir les conseqüències d’una sanció per no dir-ho. Entenia que l’ordre de difondre la font vulnerava la seva llibertat d’informació.
Els criteris de l’article 10.2 CEDH Les mesures de sanció estaven previstes per a llei.
Aquesta mesura dictada pels Tribunals perseguia una finalitat legítima, la protecció de drets aliens, en aquest cas de l’empresa.
Però, era una mesura necessària en una societat democràtica? La protecció de les fonts periodístiques Per al TEDH: la protecció de les fonts és una de les pedres angulars de la llibertat de premsa. Si no hi hagués aquesta protecció, seria dissuassori i dificultaria que les fonts ajudessin a la premsa a informar sobre temes d’interès públic.
Atesa la importància de la llibertat de premsa en una societat democràtica, una ordre de divulgació de les fonts només és compatible amb el Conveni si existeix un imperatiu preponderant d’interès públic. Les limitacions a la protecció de les fonts han de ser objecte d’un examen escrupulós.
El TEDH considera que es va prohibir la publicació de la informació confidencial sobre l’empresa i, en conseqüència, no estava justificada l’ordre afegida de divulgar la identitat de la font. No és suficient per a justificar la divulgació de la identitat de la font, un interès legítim per part de l’altra part. En aquest cas, la balança es decanta a favor de la llibertat de premsa i l’interès públic capital de protegir les fonts periodístiques.
L’ordre de divulgació no era proporcional a la finalitat perseguida, i no era una mesura necessària en una societat democràtica: hi ha violació del dret a la llibertat d’expressió del periodista, protegit per l’article 10 CEDH.
PER A MÉS EXEMPLES DE DEMANDES AL TEDH, VEURE EL PPT .
Laia Galià Curs 2015-2016 Deontolgia Periodística i Llibertat d’Expressió 11 ...