Historia económica y social (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Historia económica y social
Año del apunte 2013
Páginas 248
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 26
Subido por

Vista previa del texto

L’Edat Moderna (S.XVI-XVIII) 1.- La Reforma protestant (S.XVI) 2.- Absolutisme vs. Parlamentarisme: La revolució parlamentària anglesa (S.XVII) El sistema polític a l’Antic Règim: govern i poder La societat estamental i l’absolutisme 1. La Reforma Protestant • Martí Luter (1483 –1546) - 1517: Presenta les 95 tesis a Wittenberg • Joan Calví (1509-1564) - Idea de la “Predestinació” - Interpretació de Max Weber: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1904-1905) • Thomas Müntzer (1488 - 1525) - Guerra dels camperols (1524-1525) La Reforma Anglicana (S.XVI) • Enric VIII (1491-1547) •1534: Llei de Supremacia •1539: Confiscació dels bens dels monestirs (quasi 1/5 part de l’extensió d’Anglaterra) 2. La Revolució parlamentària anglesa (1642-1689) • Carles I d’Anglaterra (1600-1649) • 1625: És proclamat Rei.
• Projecte Absolutista.
• 1642: Enfrontament entre el rei i el Parlament provoca Guerra Civil.
• 1649: Execució de Carles I.
Guerra civil anglesa (1642-1649) • 4 bàndols enfrontats: – Monarca i alta noblesa – Petita noblesa i burgesia – Levellers – Diggers i Ranters • Teories polítiques de Thomas Hobbes (1588-1679) i John Locke (1632-1704).
Commonwealth of England (1649-1660) • Oliver Cromwell, Lord Protector (1653-1658) • 1660: Restauració monàrquica Carles II • 1689: Projecte absolutista del seu germà Jaume II, fa esclatar la “Segona Revolució” o “Gloriosa”.
• Proclamació de la seva filla Maria II i Guillem d’Orange • Monarquia va acabar acceptant la Bill of Rights. Triomf de la Llei sobre el Rei.
• Monarquia parlamentària impulsa un escenari favorable a la industrialització.
Bill of Rights (1689): • “Que el pretenso poder de suspender las leyes o la ejecución de las leyes por autoridad real, sin consetimiento del Parlamento, es ilegal”.
• “Que el recaudar moneda por o para el uso de la Corona, sin acuerdo del Parlamento, es ilegal”.
• “Que está en el derecho de los súbditos el formular peticiones al Rey y que toda persecución por tales peticiones es ilegal” • “La elección de los miembros del Parlamento es libre” La industrialització: Societats preindustrials i Revolució Industrial 1. Introducció 2. El sector agrari: producció i distribució + Característiques generals + Models regionals 3. Les activitats no agràries. La manufactura 4. La protoindustrialització 5. La Revolució Industrial britànica 1780-1830 + Per què Gran Bretanya ? + En què va consistir ? 1. Introducció • Grans etapes en la història de la humanitat 19 de febrer 2014 2. El sector agrari: producció i distribució 1. Predomini de la petita explotació pagesa 2. Rendiments baixos – escassa disponibilitat de matèries fertilitzants – guaret 3. Existència del règim senyorial 4. Producció suficient per: .- alimentar-se .- reiniciar el cicle productiu .- mantenir l’aristocràcia laica i eclesiàstica Models regionals + situació geogràfica + vigor de les estructures feudals zona 1 zona 2 zona 3 3. Les activitats no agràries. La manufactura • Pes reduït en les societats pre-industrials • Cas de la manufactura. Tres limitacions 1. Supeditació a la producció agrària 2. Caràcter orgànic de la manufactura 3. Les estructures organitzatives: Els gremis 4. La protoindustrialització • Durant l’edat moderna (ss. XVI al XVIII): • Augment de la demanda de productes manufacturats • Els comerciants busquen satisfer-la al marge dels gremis • Aprofiten la mà d’obra desocupada o subocupada als camps • “protoindustrialització”: putting-out system i domestic system 5. La revolució industrial britànica 1780-1830 1. Per què Anglaterra? a) b) c) d) Creixement demogràfic i urbanització Transformacions agràries Transformacions institucionals Dotació de recursos naturals 2. En què va consistir la Revolució Industrial anglesa de finals del segle XVIII ? a) b) c) d) La mecanització de la indústria tèxtil La transformació de la indústria siderúrgica L’adopció de la màquina de vapor El sistema de fàbrica a) El creixement demogràfic i el procés d’urbanització Gran Bretanya Països Baixos França Alemanya Itàlia milions d'hab.
1500 4,40 0,95 16,40 12,00 10,00 1700 8,40 1,90 21,12 15,00 13,20 1760 11,05 1,96 25,25 18,31 15,80 1820 21,24 2,36 30,70 24,91 19,00 Index 1700=100 1500 52 50 78 80 76 1700 100 100 100 100 100 1760 132 103 120 122 120 1820 253 124 145 166 144 Font: Guía Pràctica d’Història Econòmica Mundial, p. 10 a) El creixement demogràfic i el procés d’urbanització Txa.
mortalitat Txa.
natalitat Creixement vegetatiu 1701-50 32,8 33,8 1,0 1751-80 30,4 37,2 6,8 1781-1800 27,7 37,5 9,8 1801-30 22,5 36,8 14,3 a) El creixement demogràfic i el procés d’urbanització. Any 1800 Milers d’habitants Londres 1.117 París 547 Nàpols 350 Moscú 250 Viena 247 St. Petersburg 220 Amsterdam 201 ....
Barcelona 115 b) Les transformacions agràries • • • Openfields Enclosures Estructura trinitària en el camp anglès Landlords cessió de la terra renda Arrendatari capitalista salari treball jornalers b) Les transformacions agràries La modernització dels sistemes de conreu .- Nous sistemes de rotació de conreus.
El Sistema Norfolk: - Eliminació del guaret - Integració activitat agrícola i ramadera c) Les transformacions institucionals La Monarquia parlamentària (S. XVII) prendria tot un seguit de decisions que facilitaren el sorgiment de la Revolució Industrial: .- Enclosures acts .- Unificació anglesa eliminant barreres interiors.
Integració del mercat.
.- Navigation Acts .- Política colonial i d’hegemonia marítima d) Dotació de recursos naturals • Gran Bretanya compta amb jaciments importants de carbó • Carbó d’hulla, de molta qualitat, relativament fàcil d’extreure • Gran diferència respecte a Holanda (disposava de turba) 5. La revolució industrial britànica 1780-1830 1. Per què Anglaterra? a) b) c) d) Creixement demogràfic i urbanització Transformacions agràries Transformacions institucionals Dotació de recursos naturals 2. En què va consistir la Revolució Industrial anglesa de finals del segle XVIII ? a) b) c) d) La mecanització de la indústria tèxtil La transformació de la indústria siderúrgica L’adopció de la màquina de vapor El sistema de fàbrica a) La mecanització de la indústria tèxtil: El coll d’ampolla tecnològic Augment de la població significa una ampliació del mercat interior de manufactures barates. Per satisfer aquest augment de la demanda s’han de realitzar nous invents Desenvolupament sostenible a partir de la tecnologia: nous invents que creen la demanda d’altres invents: • John Kay (1733) inventa la llançadora volant (teler): només un home (no dos) per utilitzar el teler. És produeix més teixit, per la qual cosa augmenta la demanda de fil.
• Invenció de noves màquines de filar, com la “Spinning Jenny” de James Hargreaves (1764) -fila fins a 80 fils alhora-, la “Water frame” de Richard Arkwright (1769) -fila entre 250 i 370 fils alhora-, i la “Mule jenny” de S.
Crompton (1779) -fila fins a 2.000 fils alhora-.
• Producció de fil supera la capacitat dels teixidors de convertir-lo en tela. Necessitat de nova maquinària per teixir: el teler mecànic d’Edmund Cartwright (1785).
• Conclusió: Què impulsa la innovació tecnològica? b) La transformació de la indústria siderúrgica • Demanda de material siderúrgic: • La mecanització d’altres sectors productius • L’aparició del ferrocarril (1814 - G. Stephenson) • 1709 - A. Darby utilitza el carbó mineral per fondre mineral de ferro • 1784 – H. Cort patenta el procediment industrial del pudelat per a la fabricació de ferro dolç • 1856 – H. Bessemer patenta el seu convertidor per a la fabricació d’acer c) L’adopció de la màquina de vapor • La mecanització dels processos productius obliga a cerca noves fonts d’energia.
• Primer energia hidràulica, que serà substituïda per un motor de vapor.
• 1711 - Th. Newcomen patenta una primera màquina de vapor per extreure aigua de les mines • J. Watt (1769) millora la màquina de Newcomen • Conclusió: Com va afavorir la màquina de vapor el procés de la Revolució Industrial? d) El sistema fàbrica • Les limitacions de la protoindústria per satisfer l’augment de la demanda de manufactures • La implantació del sistema de fàbrica està estretament relacionada amb el procés de mecanització de la indústria tèxtil – Mecanització del tissatge i la filatura  Insuficiència de l’energia humana i animal per moure les noves màquines, havent de recórrer a l’energia hidràulica i l’energia del vapor • La dependència d’aquestes formes d’energia obliga a concentrar les activitats manufactureres en fàbriques.
• Implicacions: – separació del productor dels mitjans de producció – separació del lloc de treball del lloc de residència – nous ritmes laborals (i horaris) – enduriment de la disciplina laboral – avenços en la divisió del treball i en l’especialització – nova categoria social: el proletariat industrial La industrialització al segle XIX • Expansió geogràfica: França, Alemanya, EE.UU i Japó • El cas alemany • La Segona Revolució Industrial El cas alemany Evolució del PIB alemany en comparació amb Gran Bretanya PIB Taxa creix. PIB 1820 1870 1913 1820-70 1870-1913 G. Bret.
100 275 616 2.0 1.9 Alemanya 100 219 719 1.6 2.8 Taxes de creixement de la producció industrial Taxes de creixement de l'índex de la producció industrial 1850-80 1880-13 Gr. Bret.
2.66 1.68 Alemanya 3.52 3.77 Fragmentació política i territorial mapa alemanya 1815 • 1834: Prússia promou la UNIÓ DUANERA (ZOLLVEREIN) entre els Estats del Nord (25) Àustria queda fora de la unió duanera.
• Rei de Prússia: Guillem I amb el seu Primer Ministre Canceller Otto Von Bismarck (canceller de ferro). Política d’unificació a través d’enfrontaments bèl·lics i accions diplomàtiques • 1871: II Imperi Alemany (II Reich) El desvetllament de l’economia alemanya a partir de mitjan segle XIX • L’element dinamitzador: La construcció de la xarxa ferroviària • Primera línia de ferrocarril data de 1835 • El 1840 s’havien construït 469 km.
1850 km 1870 km per 100 km2 km 1897 km per 100 km2 km km per 100 km2 Gran Bretanya 9.797 3,4 21.558 7,1 30.079 10,8 Alemanya 5.856 1,1 18.876 3,1 51.678 8,8 França 2.915 0,6 15.544 3 38.109 7,6 Àustria-Hongria 1.579 0,3 9.589 3 36.330 5,9 • A partir dels anys centrals del segle XIX es crearen les grans empreses siderúrgiques alemanyes  Thyssen  Krupp  La construcció del primers ferrocarrils va estimular la formació de molt poderoses empreses siderúrgiques, que també podran atendre a altres tipus de demanda ...
La segona revolució industrial (1870-1914) • 1873-1895: Primera crisi econòmica mundial – Baixada preus productes agrícoles • Solucions: – – – – – – Emigració massiva Proteccionisme Concentració empresarial: Càrtel, Trust, Holding Racionalització: Taylorisme (F.W. Taylor, 1890) i fordisme Mercat de bens de consum (compra a crèdit) Imperialisme Page 1 of 2 Revista de Prensa “Tribuna Libre”: http://www.almendron.com/tribuna/ 15/12/08 La modernidad de Karl Marx Por Andreu Mayayo, historiador (EL PERIÓDICO, 15/12/08): Hace unos días, encontré a mi amigo Pere Camps Campos, uno de los activistas culturales más incansables que conozco, colgando carteles de la nueva edición del Festival Barnasants, la niña de sus ojos. Este año el cartel reproduce la famosa silueta de Karl Marx con una leyenda sacada de la rumba El muerto vivo: "No estaba muerto, estaba de parranda". ¡Bingo! En efecto, un fantasma recorre el mundo desde hace semanas. Es el fantasma de Marx coincidiendo con el 190° aniversario de su nacimiento (Tréveris, Alemania, 1818-Londres, 1883). El pensador del siglo XIX que ha ejercido una influencia más directa, deliberada y profunda sobre la humanidad ?según las palabras de Isaiah Berlin, el pensador liberal más prestigioso del siglo XX? nunca había desaparecido del todo, pero ahora su presencia se ha hecho más visible tras los escombros de la contrarrevolución neoconservadora aplastada por la caída del muro de Wall Street.
SI ES CIERTO que en tiempos de crisis es cuando aparecen las mejores oportunidades, el retorno de Marx que nos brindan los nuevos vientos de cambio hemos de aprovecharlo para conocer mejor a un personaje y una obra con demasiada frecuencia malinterpretada, fosilizada y manipulada a conveniencia de muchos sumos sacerdotes de un pensamiento convertido en santa religión, el marxismo, con sus múltiples iglesias: leninismo, estalinismo, trotskismo, maoísmo, castrismo...
La primera cosa que hay que hacer es no perder el tiempo en las estupideces que, desgraciadamente, muchas generaciones se tuvieron que tragar como sapos. Me refiero, claro está, a los famosos Principios elementales y fundamentales de filosofía, donde el bueno de Georges Politzer (un héroe de la resistencia francesa ejecutado por los nazis) certifica la infalibilidad científica del marxismo; o bien, a Los conceptos elementales del materialismo histórico, de la socióloga chilena Martha Harnecker, discípula predilecta de Louis Althusser.
Ambos compartieron sus orígenes en la Acción Católica y el dogmatismo estructuralista que les permitió transitar, sin tener que apearse, del catolicismo al marxismo. Althusser se volvió loco y estranguló a su mujer. Harnecker se refugió en Cuba hasta que resucitó hace unos años en Venezuela como asesora del presidente Hugo Chávez.
Dejémonos, pues, de intermediarios y vayamos directamente a sus escritos empezando por el principio. Por una vez, y sin que sirva de precedente, hay que hacer caso a la consigna del mayo del 68 que instaba a no fiarse de nadie de más de 30 años. Antes de los 30, Marx escribió de una manera diáfana y brillante todo lo que después encontraremos sepultado y excesivamente encorsertado en los gruesos volúmenes de El capital, salvo el primero, que fue codificado por Friederich Engels. Es decir, que Marx rodó las secuencias pero Engels montó la película. Tuvo que pasar casi un siglo para que los Cuadernos de París (1844), conocidos como Manuscritos económicos y filosóficos, vieran la luz, y habrían de pasar muchos años más para que esos textos empezaran a circular con una cierta fluidez.
Marshall Berman explica en Aventuras marxistas (2002) las emociones despertadas por el Propiedad intelectual: los derechos corresponden al autor del artículo o al medio de comunicación en el que fue publicado.
Page 2 of 2 Revista de Prensa “Tribuna Libre”: http://www.almendron.com/tribuna/ descubrimiento de los Manuscritos... y cómo le cambió la vida. Cansado del determinismo económico y la codificación científica del marxismo, le impresionó encontrar en el joven Marx una defensa de la democracia y de la individualidad. Aún más, en plena luna de miel, Marx afirmaba sin rubor "que el amor sexual era lo más importante". Sus ideas eran una bocanada de aire fresco, y su estilo, deslumbrante. Entre el idealismo filosófico alemán y la realidad, decía, "hay la misma relación que hay entre la masturbación y el amor sexual".
A BUEN SEGURO que si muchos de los que pasaron por el onanismo levítico de los seminarios marxistas hubieran leído La ideología alemana (1845) no se avergonzarían de su pasado, ni habrían renegado de su impulso emancipador, individual y colectivo. Y habrían aprendido también este pensamiento de Marx y Engels: "El comunismo no es para nosotros ni un Estado que se tenga que crear, ni un ideal sobre el cual tuviera que reglamentarse la realidad. Nosotros llamamos comunismo al movimiento real que abole el estado de cosas presentes".
Rozando la treintena, Marx escribió con Engels Manifiesto del Partido Comunista (1848), el libro más traducido y difundido en el mundo después de la Biblia, del cual se cumple el 160° aniversario. El Manifiesto... es, paradójicamente, una loa admirable de la capacidad revolucionaria de la burguesía y, al mismo tiempo, una guía espléndida, llena de pasión y de esperanza, para vivir en el mundo moderno.
La modernidad, dice el profesor Berman, es una experiencia vital que comparten todos los hombres y mujeres del mundo. Ser modernos es encontrarnos en un entorno que nos promete aventuras, poder, alegría, crecimiento, transformación de nosotros y del mundo y que, al mismo tiempo, amenaza todo lo que tenemos, todo lo que sabemos, todo lo que somos. Esta es la triste y, a veces cruel, paradoja de nuestra vida (individual y colectiva) Ser modernos es formar parte de un universo en el que, como apuntaba Marx, "todo lo sólido se desvanece en el aire".
Propiedad intelectual: los derechos corresponden al autor del artículo o al medio de comunicación en el que fue publicado.
El sorgiment d'una gran potència: els Estats Units d'Amèrica 1. Factors condicionants del creixement econòmic nord-americà 2. La guerra de la independència (1775-1783) 3. L’arrencada industrial (1820-1860) 4. L'ascens dels Estats Units al liderat econòmic mundial (1860-1913) 1. Factors condicionants del creixement econòmic nord-americà • Abundància de recursos naturals – terra: per conreu i forestal – reserves energètiques: carbó, petroli – minerals: ferro, plom, coure, etc.
• Escassedat de mà d'obra, va obligar a – adopció de tecnologia estalviadora de factor treball – desenvolupar tecnologia – atracció d'immigrants • Mercat interior de dimensions i elevat poder adquisitiu – pel fort creixement demogràfic – pels salaris comparativament més elevats que es pagaven Vers 1750 ...
• el territori que avui correspon als Estats Units estava repartit en 3 imperis colonials diferents: • Només els britànics havien aconseguit establir assentaments de població en aquest territori.
• vers 1760: habitants colònies espanyoles colònies franceses colònies britàniques 2.500 65.000 1.500.000 2. La guerra de la independència (1775-1783) El rei Jordi III d’Anglaterra va endurir les condicions del “pacte colonial”  Va aconseguir que el parlament aprovés noves figures impositives  Els colons les rebutgen considerant que ells no han estat consultats;  no accepten que altres legislin per ells;  es neguen a acatar les lleis dictades per un Parlament que es dipositari de la seva sobirania  Canvi de política envers l’expansió cap a l’oest  Prohibició d’ocupacions de terres a l’oest de la serralada dels Apalatxes  Concessió del monopoli de proveïment de té a les colònies americanes a la East India Company  Això va provocar el Boston Tea Party el 1773 • Era el punt de partida d’una escalada de tensions que va conduir el 4-7-1776 a la proclamació d’Independènciai a la Guerra amb Gran Bretanya (1775-1783) • La victòria de les colònies sobre la metròpoli va conduir a la signatura de la pau de París de 1783 • Les tropes de les colònies foren comandades per G. Washington veterà de les guerres amb els indis i els francesos i primer President dels Estats Units.
• Van comptar amb el suport de França i Espanya rivals de Gran Bretanya per l’hegemonia marítima, comercial i política a nivell internacional.
• La lluita per la Independència té un fort contingut revolucionari • Es posa clarament de manifest en la constitució del nou estat (1787) • • • • Igualtat natural entre els homes Sobirania popular (parlament bicameral) Separació de poders Llibertat religiosa, política i de premsa • Una qüestió controvertida: l’esclavitud • La seva prohibició es deixà a la discreció de cada estat 3. L’arrencada industrial (1820-1860) L'augment de la demanda internacional va portar als estats del sud a aprofundir la seva especialització en la producció de cotó ► El cotó es produïa en plantacions treballades amb mà d'obra esclava negra … ► Val a dir que el cotó no era l’únic conreu que es treballava amb mà d’obra esclava; però sí que era el més important.
• Guerra de Secessió (1861-1865)  Considerada un precedent de les guerres del segle XX (armament i tècniques de guerra)  Va ser molt cruenta amb 700.000 morts.
 La superioritat numèrica del nord i el seu potencial industrial contribuïren a la victòria  Comportà l’abolició de l’esclavitud (18-12-1865)  Fou el punt de partida d’una lluita molt llarga per part dels negres nord-americans per al reconeixement dels drets civils 4. L'ascens dels Estats Units al liderat econòmic mundial (1860-1913) Acabada la Guerra Civil el creixement es reprèn amb força al sector agrari i industrial El sector agrari: • Colonització de l'oest americà • Procés impulsat pel govern americà – Es concedia la propietat de la terra gratuïtament al primer ocupant El procés de colonització de l'oest va tenir conseqüències: l’aniquilació de bona part de la població autòctona • Aprox. 1.500.000 abans dels primers establiments europeus • 200.000 cap al 1900 La indústria pesada • La colonització de l'oest va obligar a posar en marxa la construcció de les grans línies de FC • Van tenir-hi un paper rellevant els immigrants xinesos • Es tractava de comunicar les terres de colonització recent de l'oest amb l'est del país Porland Duluth Omaha San Francisco Los Angeles New Orleans La Revolució francesa • 1770-1880 paral·lelament a la Revolució industrial = transformacions polítiques = revolucions liberals o burgeses.
• Il·lustració i Liberalisme polític: Qüestionen l'organització política, econòmica i social de l'Antic Règim (monarquia absoluta de dret diví, estaments per naixement i règim senyorial basat en la propietat de la terra).
• Antecedents: 1688: Gran Bretanya, monarquia parlamentària. Vida política dirigida per l'alta noblesa i l'alta burgesia.
1776: Declaració d'Independència Americana.
Les finances de l’Estat Francès el 1788 Des de 1776 programes de reforma elaborats per alts funcionaris reials que proposaven l'abolició de l’exempció fiscal de la noblesa i l'església.
• Juliol de 1788: Rei promet convocar els Estats Generals per al mes de maig següent.
• 17 de juny de 1789: El Tercer Estat proclama l'Assemblea Nacional.
– Emmanuel Joseph Sieyès: Què és el Tercer Estat? (1789) 14 de juliol de 1789: Presa de la Bastilla per una revolta popular.
4 d’agost de 1789: Abolició del feudalisme 26 d'agost de 1789: Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
Monarquia constitucional (1791-1792) • Constitució de 1791: Sufragi censitari - divisió de poders - llibertats i igualtat dels individus.
• Caiguda de la monarquia (10 d'agost de 1792): Nova assemblea La Convenció (20 de setembre 1792), en mans dels girondins.
La República (1792-1804) La Convenció (1792-1795) • 21 de gener de 1793: Execució del rei en la guillotina.
• Juny 1793: cop d'estat dels jacobins.
• Nova Constitució 1793 (sufragi universal i drets socials) • 1794: Cop d'estat contra Robespierre = nova etapa moderada.
Directori (1795-1799) • Nova constitució 1795 (sufragi censitari) = el poder executiu es concentra en mans de 5 membres, Directori.
• 1799: Cop d'estat de Napoleó Bonaparte.
Consulat (1799-1804) • Tres cònsols en el poder executiu.
• 1802: Napoleó es proclama Cònsol vitalici.
L’Imperi Napoleònic (1804-1814) • 1804: Napoleó es proclama Emperador = Reformes administratives + redacció codi civil + concordat amb l'església + creació d'un sistema educatiu centralitzat.
• 1812: Domini directe o indirecte sobre Europa occidental .
• Derrotes de Napoleó: 30 de març de 1814 - La ciutat de París és ocupada i Napoleó és enviat a l’Illa d’Elba.
• 1815: Tornada de Napoleó però és derrotat per una Coalició internacional en la Batalla de Waterloo.
L’imperi napoleònic La Restauració Restauració = intents de restablir l'antic règim i l'absolutisme.
• 1815: Congrés de Viena = reconstrucció del mapa polític d'Europa.
• SANTA ALIANÇA = aliança militar entre Àustria, Prússia i Rússia per a mantenir l'ordre establert i intervenir militarment contra les revoltes liberals.
Les revolucions liberals del S.XIX 1820 • Inici de les guerres d’independència a Llatinoamèrica respecte a Espanya i Portugal ( 1815-1825) • Revolució liberal a Espanya: Pronunciament del Tinent Coronel Riego. Trienni liberal (1820-23). La Santa Aliança envia l’exèrcit dels Cent mil fills de Sant Lluís per a enderrocar el règim liberal.
• Revoltes a les Dues Sicílies i a Sardenya derrotades per la Santa Aliança.
• 1821: Revolució liberal a Grècia. Inici de la lluita per la independència contra l’Imperi Turc (1821-1831) 1830 • Crisi agrícola i crisi econòmica (pujada de preus, baixos salaris i augment de l'atur: revoltes) • França: Es substitueix al rei Carles X pel monarca Lluís Felip d’Orleans (monarquia constitucional i liberal).
• Bèlgica: revolta liberal i nacionalista, s'independitza dels Països Baixos (Holanda).
Revoltes liberals s’estenen per Europa, per exemple a Polònia, aixafada per l’exèrcit rus.
1848 • Les classes mitges i el proletariat reivindiquen els ideals liberals més radicals: Sufragi universal + sobirania popular + igualtat social = LA PRIMAVERA DELS POBLES • França: República + Sufragi masculí (és triat president de la República L. Napoleó Bonaparte que s’autoproclamarà emperador el 1852. Inici del II Imperi Francès fins a la derrota en la guerra contra Prússia en 1870). Revoltes s'estenen per l'Europa Central i pels territoris italians.
El liberalisme • Ideologia política i teoria econòmica que acompanya el procés de revolució industrial.
• Autors liberals més destacats: – Adam Smith (1723-1790), – David Ricardo (1772-1823) – Thomas Malthus (1766-1834) – Jeremy Bentham (1748-1832) – John Stuart Mill (1806-1873).
• Plataforma bàsica del liberalisme econòmic: 1.- Propietat privada i apropiació privada dels beneficis 2.- Iniciativa individual 3.- Llibertat d’intercanvi (Mercat lliure) La llibertat liberal • “L’única part de la conducta de cadascun per la qual és responsable davant la societat és la que es refereix als altres. En la part que li concerneix merament a ell, la seva independència és, de dret, absoluta. Sobre ell mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l’individu és sobirà.
J.S. Mill (Sobre la llibertat, 1859): Plataforma bàsica del liberalisme polític: El començament dels nacionalismes • Causes: Idees de la Il·lustració (drets de la nació = tercer estat = sobirania nacional); Reacció política a la invasió Napoleònica.
• Romanticisme (valorava el sentiment per damunt de la raó, buscava les arrels dels pobles i les nacions en la història verídica o mitològica); • Extensió de la industrialització (creació de mercats amplis i estables).
• NACIÓ: Grup humà que és conscient de formar una comunitat per un conjunt de trets diferencials (polítics, culturals, lingüístics, econòmics, i/o socials), generalment vinculat a un territori, amb un passat (real o imaginari) i un projecte de futur comuns, i que reclama el dret a l´autogovern.
• ESTAT: Institució que reivindica i exerceix, amb èxit, el monopoli de la violència legítima dins d’un territori (Max Weber).
• ESTAT-NACIÓ: Fusió de la dimensió cultural i la maquinària política • El nacionalisme engendra les nacions, no al revés (Ernest Gellner).
– No és que un grup es diferenciï de la resta perquè tingui trets culturals particulars, sinó que els grups singularitzen determinats trets perquè han optat prèviament per diferenciar-se.
Nacionalisme, 2 corrents: • Cívic o civilista: Inspirat en la idea de nació sorgida de la rev. francesa i les idees de la Il·lustració. Una nació podia existir si hi havia la voluntat d’un poble de viure en comú i està regit per les mateixes institucions. Renan: La nació és un plebiscit diari.
• Culturalista o etnicista: Autors alemanys com Herder o Fichte = la nació és un organisme viu que es manifesta per uns caràcters hereditaris com la història, les tradicions, la llengua, la religió o uns trets psicològics comuns. Conceptes principals: – Kulturnation, la cultura entesa com un esperit col·lectiu del poble que engloba tots els individus, com un tot coherent i immutable – Volksgeist, és l’ànima col·lectiva dipositària d’una cosmovisió i una idiosincràsia genuïna.
La unificació alemanya Romanticisme = conreu llengua nacional, literatura, folklore, música, mitologia, història...
• Confederació germànica – 38 Estats (la majoria eren ciutats-estat i només dos tenien un territori molt ampli: Prússia i Àustria) • 1834: Prússia (Estat més industrialitzat i amb molt poder militar ) promou la UNIÓ DUANERA o ZOLLVEREIN entre els Estats del Nord (25) = comerç, llibertat de moviments a persones i mercaderies = unificació de pesos, mesures i monedes = xarxa moderna de transport. Àustria queda fora de la unió duanera.
• Rei de Prússia: Guillem I amb el seu Primer Ministre Canceller Otto Von Bismarck (canceller de ferro). Política d’unificació a través d’accions diplomàtiques i enfrontaments bèl·lics Guerra Austro-prussiana (1866) i guerra Franco-prussiana per territoris d’Alsàcia i Lorena (1870-1871) • 1871: Derrota II Imperi Francès = Pau de Versalles = II Imperi Alemany = II Reich = 26 estats federats que conservaven institucions pròpies.
La unificació italiana • Itàlia era només una expressió geogràfica i una unitat cultural amb diferències dialectals.
L’italià literari era la llengua de cultura per influència dels humanistes. Dividida en regnes, els Estats Pontificis del Papa i en part ocupada per l’Imperi Austríac.
• Moviment cultural = Rissorgimento (músics com Verdi) = mateixa identitat cultural i sentiment nacional per tot el territori promoguda per la burgesia que volia consolidar un Estat liberal independent i moderat. Regne del Piemont-Sardenya (Estat industrialitzat amb Monarquia constitucional) amb Victor Emmanuel II i el seu Ministre Comte Cavour. Projecte d’unificació política.
• 1859: Guerra contra Àustria: incorporen la Llombardia + Estats del centre • 1860: Exèrcit de voluntaris de G. Garibaldi “camises rojes”: S’apodera de Nàpols i Sicília (expulsió dels Borbons) • 1861: El Parlament d’Itàlia declara rei d’Itàlia a Victor Emmanuel II • 1870: Incorporació de Roma. Unificació finalitza amb èxit però amb diferències entre el nord industrialitzat i un sud més pobre i agrícola EL PAIS, miércoles, 4 de octubre de 2006 Cuarenta acres y una mula Una demanda colectiva reclama a 17 empresas de EE.UU indemnizaciones por los daños de la esclavitud JOSÉ MANUEL CALVO Washington 4 OCT 2006 "¿Quién debería beneficiarse de los sueldos nunca pagados a los esclavos? ¿Los bancos que financiaron el tráfico humano o los descendientes de esos mismos esclavos?" El abogado Bruce Afran ha vuelto a poner voz a la vieja reivindicación que exige compensaciones económicas por 250 años de esclavitud. Las reclamaciones se centran ahora en 17 empresas, desde JP Morgan, Bank of America y Lloyd's de Londres hasta las tabaqueras Brown and Williamson y Reynolds, pasando por la Union Pacific Railroad.
Diferentes demandas se han unido en una colectiva con un argumento: muchas empresas del norte de Estados Unidos, donde la esclavitud era ya ilegal antes de la guerra, facilitaron el comercio humano con préstamos para la compra y pólizas de seguros. "Las aseguradoras extendieron pólizas a los barcos que traían esclavos de África; los bancos lo financiaron. Todos formaron parte del mecanismo", dijo el abogado Roger Wareharm a los periodistas en la vista celebrada el pasado miércoles en un tribunal federal de Chicago. "Quiero justicia por daños físicos, por daños emocionales", explicó Antoinette Harrell, especialista en Genealogía de Luisiana y descendiente de esclavos.
¿A la tercera irá la vencida? No es fácil, pero el movimiento es tenaz y está al acecho de un resquicio legal. En 2004 y 2005 un juez desestimó la reivindicación: "El sufrimiento fue terrible, y las cicatrices no se pueden borrar", pero "las reclamaciones que tienen más de un siglo han prescrito". La demanda dice que hay nuevos datos, y los representantes de las empresas lo niegan: "Son todo conjeturas, especulaciones". El tribunal debe decidir si anula de nuevo la demanda o si la envía al juez para que reconsidere sus méritos.
El movimiento nació con la famosa y confusa orden de campaña del general William Tecumseh Sherman del 16 de enero de 1865 -meses antes de acabar la guerra civilconocida como la ley de "los cuarenta acres y una mula" prometidos a los negros recién liberados que le siguieron en masa después de la caída de Atlanta (el director de cine Spike Lee bautizó su productora 40 Acres & A Mule Filmworks en homenaje).
Después, ha habido muchos intentos -sobre todo tras las luchas por los derechos civiles que desembocaron en la extraordinaria legislación del presidente Johnson- pero siempre han topado con las mismas dificultades: cómo determinar las responsabilidades y los eventuales beneficiarios.
La reclamación se relanzó en el año 2000, cuando Deadria Farmer-Paellmann, una profesora de Derecho, documentó que su tatarabuelo fue un esclavo en Carolina del Sur 1 que había estado asegurado por la compañía Aetna, creada en 1850 y que extendía pólizas a esclavos, siendo sus amos los beneficiarios. Farmer-Paellmann exigió disculpas y reparaciones; y Aetna pidió perdón. Ese año se publicó La deuda; lo que EE.UU debe a los negros, de Randall Robinson. Entre la declaración de Aetna y el libro nació la actual corriente. En 2002 hubo nueve demandas coordinadas por Deadria Farmer-Paellmann y su Grupo de Estudios sobre la Restitución; ésas, y las posteriores, se unificaron en el caso que se revisa en Chicago.
Algunas iglesias han pedido disculpas por su papel, y algunas empresas, como JP Morgan, han financiado fondos de ayuda a las comunidades negras. Pero el movimiento quiere más. "Somos los herederos de la riqueza que crearon millones de esclavos", según Farmer-Paellmann. Si esta demanda colectiva tiene éxito, las 17 compañías tendrían que dotar un fondo de asistencia para proyectos en educación, salud y otros campos. Si fracasa de nuevo, abogados y querellantes irán al Supremo.
Aparte de la reclamación económica, "el objetivo es simbólico", explica Teresa Prados Torreira, profesora de Historia de EE UU en la Universidad de Columbia, Chicago. "No es realista pensar que se pueden determinar cantidades o beneficiarios; creo que se pretende que se reconozca el legado de la esclavitud, que se asuma que el problema no acabó al terminar la guerra civil". Los argumentos contrarios a las indemnizaciones señalan que la discriminación positiva, las ayudas y las leyes son la restitución. "Y es cierto", coincide Prados, "pero también es cierto que la población negra ha sufrido más que otras; para verlo, no hay más que ir al norte de Chicago, próspero y de mayoría blanca, y a las zonas sur y oeste, pobres y con mayoría negra. Aunque las leyes no discriminen, hay un legado cultural que sí lo hace. Eso no debe justificar el victimismo, pero es bueno entender por qué hay tantos negros que son pobres, y es bueno que este país mire más a su historia".
2 Els moviments i les institucions socials al segle XIX: Les institucions col·lectives democràtiques • L'únic poder social que posseeixen els obrers és el que els dóna el seu número. Però la força del nombre l'anul·la la desunió (Karl Marx, Friederich Engels) • Les idees no viuen sense organització (Antonio Gramsci) • Associació o mort (Vaga general a Barcelona, 1855) Sindicats i partits • “ Un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos [...] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo, ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad...pero por qué? Porque el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te veo en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te veo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000 personas, y como el ruido de las máquinas es tan grande no nos oye la policía, parece que estoy contigo desde el nacimiento de los tiempos” (José Luis López Bulla) Els primers passos del moviment obrer britànic. Del luddisme al cartisme • • • • • 1799 i 1800: s’aproven les Combination Acts Luddisme: Una de les primeres formes de revolta articulada contra el sistema de fàbrica Pren el nom d’un imaginari “Capità Ludd” Era una forma de protesta: - dels artesans i petits tallers independents contra l’aparició de les fàbriques i la nova maquinària que amenaçava la seva supervivència - dels obrers de les fàbriques que veien com la introducció de maquinària més Moderna els deixa sense feina Va tenir el seu moment més àlgid entre 1811 i 1817 El naixement del sindicalisme britànic durant els anys de 1820 • el 1824 van ser derogades les Combination Acts • Creació de sindicats de classe moderns – 1829 Grand Union of Spinners – 1834 Grand National Consolidated Trades Union El Cartisme • Un pas important en el moviment obrer britànic es va donar a la dècada de 1830 amb l’aparició del Cartisme • El moviment obrer posa en el centre de les seves reivindicacions una transformació en profunditat del sistema polític britànic • El 1838: publiquen un manifest titulat: People’s Charter que contenia, entre d’altres reivindicacions: – Sufragi Universal per a tots els homes majors de 21 anys – Eliminació de l’exigència de disposar de propietats per a ser escollit parlamentari – Votació secreta – Sou per als parlamentaris 1839: es presenten aquestes reivindicacions al parlament i són rebutjades • 1841: l’organització tenia: – 282 filials – uns 50.000 afiliats • El 1842 havien recollit: 3.315.752 signatures per recolzar una “segona petició” • Va ser rebutjada pel parlament. Un tercer intent es va donar el 1848: Tampoc va prosperar • El moviment havia fracassat, però: – Cal anotar alguns èxits parcials: llei de les 10 hores (1842) – Va aconseguir conscienciar i mobilitzar a un gran nombre d’obrers El socialisme • Antecedents: – Mil·lenarisme – 1796: Conjura dels iguals a la Revolució francesa (Babeuf, Buonarroti) • Terme emprat d’ençà de la dècada de 1820 –a França- i que denota conjuntament diversos corrents de pensament i moviments polítics i socials dels segles XIX i XX – Constatació de les deficiències que tenia l’ordre social sorgit amb la industrialització – Insuficiència del pensament il·lustrat per fer front a aquesta problemàtica social • Projecte polític que propugna, com a crítica al capitalisme i a la distribució desigual del treball i la riquesa, transformacions orientades a una nova forma d’organització social, d’acord amb uns principis bàsics: – Establir limitacions en el dret de propietat.
– Instaurar la direcció col·lectiva, o si més no un cert control, dels treballadors sobre els processos productius i econòmics en general.
– Assolir una igualtat més gran en tots els ordres de la vida (democràcia política, social, cultural i econòmica).
3 grans tradicions / famílies: • Socialisme utòpic • Socialisme marxista • Socialisme llibertari / anarquisme Els socialistes utòpics Claude Henri de Rouvroy, comte de Saint Simon (1760 – 1825) - Equitativista, - Societat de productors, - Govern dels savis Robert Owen (1771 - 1858) - Cooperativisme - New Harmony (1825, Indiana,USA) - Sindicalisme - Cartisme Charles Fourier (1772 - 1837) - Falansteris - Rebuig a la industrialització • Resumint: Reacció ètica i moral al patiment dels treballadors Reacció davant el fracàs de les promeses liberals substitució de la propietat privada per formes de propietat col·lectiva i intervenció de l‘Estat en la regulació de les relacions laborals pacifistes, partidaris de predicar amb l'exemple; rebuig de la via revolucionària Fe en la ciència i el progrés industrial (excepte Fourier) Karl Marx (1818-1883) • “El doctor Marx –es el nombre de mi ídolo– es un hombre todavía joven (tiene todo lo más veinticuatro años) que dará el golpe de gracia a la religión y a la política medievales. Une a la más grande profundidad filosófica el espíritu más mordiente.
Imagínate a Rousseau, Voltaire, Holbach, Lessing, Heine y Hegel confundidos en una sola persona; digo bien confundidos y no meramente coleccionados, y tendrás al doctor Marx”.
M. HESS “Lettre à B. Auerbach du 2 septembre 1841” a: Karl Marx, Essai de biographie intellectuelle, Marcel Riviere, 1971.
Socialisme científic • Van ser K. Marx i F. Engels els que van establir-ne els principis teòrics – Parteixen d’una anàlisi científica de la realitat social – Hi té un paper central l’estudi de la història – El motor de la història és la _____________.
• Per tant, – l’evolució cap a una societat comunista no es donarà de manera espontània – cal una revolució proletària – el proletariat haurà de prendre el poder – s’instaura la dictadura del proletariat com a pas previ a la instauració una societat comunista El materialisme històric • • • • • Natura  Humans.
Conflicte Natural: Es resol mitjançant el treball Cooperació: Societat Comunisme Primitiu → Producció = Consum Societat primitives: – Mite – Costum – Divisió tècnica del treball • Producció  Consum } Excedent econòmic  Mercat • Conflicte Social: Contradicció secundària • Societat: – Religió institucional – Lleis – Divisió Social del Treball • Explotació del treball  Mode de producció • Mode de Producció: Forma d’organitzar el treball i forma de distribuir l’excedent. Va lligat a una forma de dominació política • M.P. Esclavista – Patricis – Plebeus – Esclaus • M.P. Feudal – Noblesa – Burgesia urbana – Serfs (camperols) • M.P. Capitalista – Burgesia – Proletariat • M.P. Socialista – Treballadors (classe dominant) – Violència contra les antigues classes burgeses • M.P. Comunista – No conflicte social – No ideologies – No Estat – No govern dels homes: Administració de les coses – Abundància • Aporta la seva capacitat i rep segons les seves necessitats El Manifest Comunista (1848) • “Todas las relaciones estancadas y enmohecidas, con su cortejo de creencias y de ideas veneradas durante siglos, quedan rotas; las nuevas se hacen añejas antes de haber podido osificarse. Todo lo sólido se desvanece en el aire; todo lo sagrado es profanado, y los hombres, al fin, se ven forzados a considerar serenamente sus condiciones de existencia y sus relaciones reciprocas” La conquesta del poder polític • Auguste Blanqui (1805-1881) • Louis Blanc (1811-1882) Anarquisme / Socialisme llibertari • Élisée Reclus: L’anarquia és la màxima expressió de l’ordre • Anarquia: Del grec ánarchos (sense dirigent, sense cap).
Absència d’Estat.
• Apolítics • Individualistes / Col·lectivistes • Propaganda pel fet • Acció directa • Espontaneïtat revolucionària • Forma organitzativa: sindicat (autònom i assembleari) P. J. Proudhon (1809-1864) - Societat política / Societat econòmica - Federalisme - La Comuna M. Bakunin (1814-1876) - Món burgès / Món del treball • Max Stirner (1806-1856) 4 noves categories • Històriques – Comerciants – Dirigents – Esclaus – Rebels • Psicològiques L’ Associació Internacional de Treballadors • El naixement de la I Internacional (1864), coincidint amb l’Exposició universal de Londres – Marx redacta els estatuts i el manifest fundacional. Dos principis bàsics: • l’emancipació de la classe obrera havia de ser obra dels mateixos treballadors • la conquesta del poder polític era el primer objectiu de la classe obrera per aconseguir el seu alliberament • 1866 Congrés de Ginebra. Es prenen acords que orientaren la lluita obrera dels anys posteriors – jornada de 8 hores – supressió treball infantil – millora condicions de vida i treball de les dones – lluita contra el exercits permanents – oposició als impostos que afecten la classe obrera La Comuna de París • Insurrecció revolucionària a París el 1871 en el context de la guerra franco-prussiana – Derrota estrepitosa de França a Sedan (2 de setembre de 1871) – Caiguda del règim imperial ( Napoleó III ) - Proclamació de la III República (Thiers) – París es assetjat per les tropes de Prússia i Thiers proposa la capitulació – La milícia popular no ho accepta i es prepara per continuar la resistència.
– Thiers ha de fugir i es proclama la Comuna de París – Els tallers foren abandonats pels seus patrons i se’n fan càrrec les associacions obreres Es considera el primer govern obrer de la història – Thiers amb el vist-i-plau i la col·laboració de Bismarck va sotmetre París – La repressió va ser contundent i brutal: • 20.000 morts i afusellats • 38.000 presoners • 10.000 exiliats • Cop molt dur pel moviment obrer internacional considerat instigador de la Comuna • Fracàs I Internacional: – Divisions internes: Expulsió de Bakunin (1872 congrés de l'Haia) – Fracàs de la Comuna de París – Dissolució de la Internacional (1875) • II Internacional (1889-1916) – Eduard Bernstein (revisionistes) – Rosa Luxemburg (revolucionaris) “La llibertat només per als que donen suport al govern, només per als membres d'un partit (per nombrós que aquest sigui) no és llibertat en absolut. La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per al que pensa de manera diferent" Rosa Luxemburg • III Internacional (1919-1943) – El Segon Congrés de la Internacional Comunista acorda que les condicions d'ingrés en la mateixa són les següents: • 7. Els partits que desitgin pertànyer a la Internacional Comunista estan obligats a reconèixer la necessitat d'una ruptura total i absoluta amb el reformisme. (...) • 8. Quant a les colònies i a les nacionalitats oprimides (...) tenen el deure (...) de donar suport de fet, no de paraula, a tot moviment d'alliberament (...), d'educar als obrers del seu país en un esperit de veritable fraternitat cap als treballadors de les colònies i nacionalitats oprimides. (...) • 10. (...) Han de donar suport, per tots els mitjans, a la naixent organització de sindicats rojos adherits a la Internacional Comunista. (...) • 13. Els partits que pertanyin a la Internacional Comunista han d'estructurar-se sobre la base del principi del centralisme democràtic.
• 17. Totes les decisions dels congressos de la Internacional Comunista, així com els acords del seu comitè executiu, són obligatòries per a tots els partits adherits a la Internacional Comunista. (...) • 18. (...) Cadascun dels partits que desitgi entrar en la Internacional Comunista ha de dur aquest títol. Partit Comunista de tal país (...).
Segon Congrés de la Tercera Internacional. Juliol - Agost de 1920. Condicions per a ingressar en l'organització.
• IV Internacional (1938): Lev Trotsky La crisi del capitalisme liberal i l’explosió de l’imperialisme Caràcter de la depressió finisecular Crisis de tipus antic (època pre-industrial) Insuficient producció agrària Crisis capitalistes (crisi de sobreproducció) Excés de capacitat productiva Saturació dels mercats Acumulació d’estocs Creixent tensió entre població i recursos ▼preus ▲ preus dels productes de primera necessitat ▼ guanys Desaparició d’empreses ▲ Atur Intensificació de l’emigració transoceànica europea No van haver-hi augments significatius de la taxa d’atur Intensificació de la cursa imperialista Motivacions de l’imperialisme vuitcentista • Econòmiques • Polítiques • Idiològiques i religioses “Europa puede considerarse como una casa de comercio que desde hace algunos años va viendo decrecer su volumen de negocios. El consumo europeo está saturado; es preciso hacer surgir de nuevas partes del mundo nuevas capas de consumidores, si no queremos ver la quiebra de la sociedad moderna.” Jules Ferry (1832-1893) “Ayer estuve en el East End y asistí a una asamblea de parados. Al oír en dicha reunión discursos exaltados cuya nota dominante era “pan, pan”, y al reflexionar, cuando regresaba a casa, sobre lo que había oído, me convencía, más que nunca, de la importancia del imperialismo. La idea que yo acaricio representa la solución del problema social; a saber: para salvar a los cuarenta millones el Reino Unido de una guerra civil funesta, nosotros, los políticos coloniales, debemos posesionarnos de nuevos territorios para colocar en ellos el exceso de población, para encontrar nuevos mercados en los cuales colocar nuestros productos de nuestras fábricas y de nuestras minas” Cecil Rhodes (1853-1902) Joseph Arthur de Gobineau (1816-1882) •Diplomàtic francès. Estudiós de les llengües i les civilitzacions orientals.
• Éssai sur l’inégalité des races humaines (1853-55).
• Creu en l’existència d’una raça superior inexistent: l’ària.
• El seu pensament arribà a Alemanya amb H. S.
Chamberlain (1855-1927).
Friedrich Ratzel (1844-1904) • Prof. de geografia a les universitats de Munich i Leipzig.
• Influït per Darwin i els plantejaments de la geografia determinista • Antropogeografía (1891) y Geografía Política (1897).
• És el creador de la teoria de l’espai vital: “lebensraum” L’organització dels Imperis • Formes de control de les colònies: – Protectorat: Govern local tutelat per la potència estrangera – Domini formal: Potència estrangera es fa càrrec del govern • Sistemes administratius: – Annexió de la colònia i integració en l’administració metropolitana – Govern indirecte o autogovern Imperialisme a l’Àfrica • Les dues principals potències colonials a l’Àfrica foren França i Gran Bretanya • A la rivalitat entre francesos i britànics s’hi va afegir la intervenció de Bèlgica pel control del Congo • I Alemanya també va inten-tar fer-se amb el control d’alguns territoris • El centre del continent va convertir-se en una àrea en disputa entre les principals potències 1884: Bismarck reuneix la conferència de Berlin Acords: • Se li reconeix al rei de Bèlgica l’ocupació del Congo • Lliure navegació rius Níger i Congo • Els països amb dominis a la costa tindran prioritat a l’hora de colonitzar els territoris interiors • L’ocupació d’un territori haurà de ser efectiva i haurà d’haver-se comunicat a la resta de països • En molt pocs anys el continent africà sencer va ser colonitzat per alguna potència estrangera Les topades entre les principals potències colonials van ser constants i, en algunes ocasions, molt greus: Fashoda 1898.
La guerra anglo-bòer • Bòers (afrikàners): grangers d'origen holandès establerts en la zona del Cap a mitjan segle XVII. Calvinistes i racistes, havien despullat als autòctons de les seves terres.
• 1835-1845: Van haver de retirar-se d'aquests territoris davant la pressió dels colons britànics i es van establir en les zones més septentrionals (Orange i Transvaal).
• Primera guerra anglo-bòer (1880 - 1881) • Segona guerra anglo bòer (1899 - 1902): – Descobriment el 1886 de rics jaciments d'or i diamants en els territoris bòers. Raons geopolítiques, G.B. tenia interès a unir el continent africà de nord a sud sota la seva sobirania.
• Guerra anglo-bóer: van confluir per tant factors tant polítics com econòmics inherents al fenomen imperialista.
• Va destacar com instigador del conflicte Cecil Rhodes (1853 - 1902) • El desenvolupament de la guerra va passar per diverses fases: des de les inicials victòries dels afrikaners (bóers), fins a la derrota d'aquests després d'una sagnant guerra d'escamots • El 1902, pel tractat de Vereeniging es va posar fi a les hostilitats i els bòers van quedar sota el domini de l'Imperi Britànic, encara que conservant una àmplia autonomia a les províncies d’Orange i Transvaal.
Imperialisme a l’Àsia: Xina, durant el segle XVIII • Dinastia governant: quing • Imperi amb una marcada vocació autàrquica i que vivia tancat en si mateix: • Limitacions importants al comerç exterior (importació) • Obligació d’utilitzar intermediaris locals • Creix la pressió de potències estrangeres ...
• Anglaterra: La East Indian Company practica un comerç molt peculiar • Les adquisicions de té xinès les compensa amb la introducció fraudulenta d’OPI • D’aquesta droga se n’havia estès el consum entre els xinesos amb finalitats lúdi-ques. L’addicció a l’opi va augmentar.
• El govern imperial el 1720 ja n’havia prohibit el tràfic, però els anglesos n’orga-nitzaren un actiu contraban • La prohibició no va frenar ni el consum, ni evidentment el tràfic • ... què anava augmentant a mesura que creixien les importacions britàniques de te i, sobretot, seda Importacions britàniques de te xinès 1700-25 1760 1800 1808 400,000 pounds 2,600,000 pounds 23,300,000 pounds 26,000,000 pounds Importacions xineses d’opi anys Chests procedents de l’Índia 1729 200 1767 1.000 1800-20 4.500 1820-30 10.000 1832 23.570 1838-39 40.000 • Primera Guerra de l’opi (1838-1842): – Enfronta la Xina amb Gran Bretanya – Derrota obliga als xinesos a signar el tractat de Nanquín (1842) – Segona guerra de l’opi (1856-1860) Altres revoltes: • Rebel·lió dels Taiping (1850-64) • Revolta Bòxer (1900-1901) • Imperi xinès intentà reformes que no convenceren – ni als sectors partidaris d’una modernització radical – ni als sectors tradicionalistes que acusen a l’emperador de feblesa • Els radicals aconseguiren configurar una àmplia coalició a favor de la república i contra l’imperi que fou finalment enderrocat a finals de 1911 • La caiguda de l’imperi obre un llarg període de caos i enfrontament civil, en el qual adquirí un paper cada cop més significatiu el Partit Comunista (Guerra civil, 1927-1950) La guerra ruso-japonesa (1904 -1905) • Finals segle XIX: Orient Llunyà, centre de tensió entre les potències.
• Gran Bretanya i Rússia, i les noves potències extraeuropees, Japó i EUA aspiraven a estendre el seu àmbit d'influència.
• Signatura de l'aliança britànic-japonesa (1902) prepara el terreny per a la guerra entre Japó i Rússia.
• La victòria japonesa va ser total tant en terra com en el mar, i sense necessitat d'acudir a l'ajuda britànica.
• Conseqüències: – Predomini japonès sobre Corea i augment de la seva influència a la zona – Rússia va girar la seva atenció cap als Balcans, aguditzant el conflicte amb Àustria-Hongria que està en l'origen de la primera guerra mundial.
I Guerra Mundial (1914-1918) • 1er conflicte generalitzat (mundial): – els bel·ligerants van involucrar les seves colònies.
– van participar estats europeus, americans i asiàtics.
Política d’aliances entre les potències: • 1882. Triple Aliança: – Alemanya – Àustria – Itàlia (canvia de bàndol el 1915) Creació de la Triple Entesa, 1905 La tensió imperialista: Les crisis marroquines (1905 / 1911) La conflictivitat balcànica • Decadència de l’Imperi Turc • Pugna de les potències europees per fer-se amb el control de territoris en aquella àrea Rússia Àustria Pobles balcànics: Sèrbia • Guerres balcàniques (1912-1913) La cursa armamentística La indústria produeix per si de cas... La indústria d’armament convenç els estats de la seva indefensió o inferioritat respecte d’altres. Cas d’armada alemanya.
• “Una empresa alemana, especializada en la fabricación de ametralladoras, consiguió hacer publicar en Le Figaro que el gobierno francés estaba dispuesto a duplicar el número de ametralladoras que poseía. Inmediatamente, el gobierno alemán ordenó un pedido de esas armas en 1908-1910 por valor de 40 millones de marcos, elevando así los dividendos de la empresa del 20 al 30 por 100. Una firma británica, argumentando que su gobierno había subestimado gravemente el programa de rearme naval alemán, se benefició con 250.000 libras por cada nuevo acorazado que construyó el gobierno británico, que duplicó su construcción naval”. E.
Hobsbawm L’atemptat de Sarajevo (28 de juny de 1914): Assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de l’Imperi Austro-Hongarès, per un nacionalista serbi.
Àustria Sèrbia Rússia Alemanya Imp. Turc Bulgària França Itàlia Gran Bretanya • La majoria a favor  els obrers esdevenen “soldats de la llibertat” en la lluita contra els règims autocràtics dels imperis centrals.
• Gran fracàs de la II Internacional • La guerra seria ràpida i curta! (i també barata!) • Així, la guerra va començar entre un clima general d’eufòria El nacionalisme a les aules • S.XIX: Assignatura d’història per formar ciutadans responsables i patriotes: – Proporciona identitat compartida (memòria col·lectiva: mites i símbols), parla d’un destí i missió comuna – Encoratja sentiments solidaritat social, orgull patriòtic, legitima ordre existent – Defineix responsabilitats dels bons ciutadans Un guerra llampec? El pla Schliffen De la guerra de moviments (ràpida) a la de trinxeres/posicions • El setembre de 1914, la batalla del Marne va portar a una estabilització dels fronts de guerra ....
que va durar fins ben entrat el 1917 Front occidental tenen lloc dues cèlebres batalles al 1916: Verdun i el Somme: 1) Verdun (febrer-juny): fortalesa francesa atacada pels alemanys.
Baixes: Més de 500.000 francesos i 400.000 alemanys.
2) Somme (juliol-novembre): Exemple de baixes: 20.000 britànics en un dia La guerra aèria: Per primer cop, es produeixen atacs aeris i apareixen personatges com Manfred von Richthofen El tombant de 1917 • Entrada dels Estats Units a la guerra (abril de 1917): – Guerra submarina – Telegrama Zimmermann • Revolució a Rússia (octubre de 1917) Versalles, 28 de juny de 1919. Conseqüències territorials: • Pren com a referència la guerra de 1871 • Alemanya és considerada responsable del conflicte, per tant haurà d’indemnitzar als països vencedors Thomas Woodrow Wilson (1856– 1924) i els 14 punts de Wilson EL PERIÓDICO Als 110 ANYS Mor l'últim combatent que quedava viu de la primera guerra mundial Claude Stanley Choules, que vivia a Austràlia, es va enrolar a la Marina britànica quan era adolescent Dijous, 5 de maig del 2011 AGÈNCIES / Sydney Claude Stanley Choules, l'últim combatent conegut que quedava viu de la primera guerra mundial, va morir dimecres a la nit en una residència de gent gran de la ciutat de Perth, a Austràlia, segons han informat la seva família i l'Exèrcit australià.
Claude Stanley Choules, últim combatent que quedava viu de la primera guerra mundial, en una fotografia del 2009. EFE Britànic nacionalitzat australià, Choules va néixer el 3 de març de 1901 i quan només tenia 14 anys --va mentir sobre la seva edat-- es va enrolar a la Marina britànica poc després que el Regne Unit declarés la guerra a Alemanya. A bord del destructor HMS Revenge, va ser testimoni de la rendició de la flota teutona el 1918.
'L'últim dels últims' El 1926 va emigrar a Austràlia, i va servir en les seves forces armades durant més de quatre dècades. Va servir com a oficial de la Marina australiana durant la segona guerra mundial. El 2009 va publicar les seves memòries, titulades L'últim dels últims.
Un dels fills de Choules, Adrian, de 76 anys, ha explicat que el seu pare "odiava" la guerra. "Per ell només era una manera de guanyar-se el pa", ha apuntat. Segons Adrian, 1 la Marina britànica li va inculcar que els alemanys eren "monstres, gent terrible", però després ell es va adonar que "tots eren exactament iguals, només gent jove".
Sord i cec Choules, que estava sord i cec, disfrutava amb els sucs de mango i la mousse de xocolata", segons la seva filla Anne Pow. Tenia tres fills, 13 néts, 26 besnéts i dos rebesnéts.
Després de la mort de Choules, gairebé un segle després del final de la contesa bèl·lica, ja no queden més combatents vius, encara que sí una dona, la britànica Florence Green, que va treballar de cambrera en una base de la Força Aèria del Regne Unit. En aquella contesa, una de les més sagnants de la història, hi van participar uns 70 milions de soldats.
2 El PAIS. Domingo, 3 de octubre de 2010 Reportaje: INDEMNIZACIÓN HISTÓRICA La I Guerra Mundial acaba hoy Alemania aprovecha el 20º aniversario de su reunificación para realizar el último pago de las indemnizaciones de la Gran Guerra estipuladas en el Tratado de Versalles Jorge Marirrodriga Dice el refrán que las deudas del juego son deudas de honor. Las de la guerra, también. Y si no, que se lo digan a la canciller alemana, Angela Merkel, que hoy abonará el último pago correspondiente a las indemnizaciones de guerra que los países vencedores impusieron a Alemania tras su rendición en la Primera Guerra Mundial. Todo quedó plasmado en el Tratado de Versalles, firmado el 28 de junio de 1919, que de esta manera se podrá dar formalmente por expirado.
Recién terminada la Gran Guerra (1914-1918) -el episodio que el historiador estadounidense George F. Kennan define como "la madre de todos los desastres de siglo XX"- y tras un armisticio firmado en un vagón de tren en Compiègne, la Alemania derrotada suscribió un tratado de paz que entre otras condiciones leoninas imponía a Berlín el pago de fortísimas indemnizaciones de guerra, en concreto 226.000 millones de marcos del Reich, suma que fue reducida poco después a 132.000 millones. Desde entonces, a Alemania le ha pasado prácticamente de todo: se hundió en la depresión, vivió el delirio del nazismo, desencadenó una guerra mundial, fue nuevamente derrotada -y esta vez troceada-, fue escenario mudo de cómo se medían las dos mayores superpotencias de la Tierra, construyó el mayor símbolo de división del siglo XX y luego lo derribó, se reunificó y pasó a ser la locomotora de Europa. En medio de estos avatares, el Tratado de Versalles y algunas de sus cláusulas siempre estuvieron allí.
Y precisamente coincidiendo con el 20º aniversario de la reunificación alemana, la Oficina Federal de Servicios Centrales y Asuntos de Propiedad Irresueltos (BADV en sus siglas en alemán) abonará 70 millones de euros correspondientes a unos bonos emitidos para pagar la deuda. Al cambio actual, Alemania habrá pagado en total unos 337.000 millones de euros.
"¿Pero todavía estamos pagando por la Primera Guerra Mundial?", se sorprende Thomas Hanke, editorialista del diario económico alemán Handelsblatt. Una sorpresa similar a la de la mayoría de la opinión pública alemana. Unos, los más, creían que el Tratado de Versalles era cosa ya de los libros de historia, y otros, los menos, estaban convencidos de que aquello había quedado solventado en la Conferencia de Londres de 1953, cuando a la vista de la monumental deuda contraída por Alemania en la que los intereses superaban largamente al capital, a lo que había que sumar las indemnizaciones de la Segunda Guerra Mundial (19391945), se decidió reestructurar los pagos que debía realizar la entonces República Federal de Alemania, considerada heredera legal del Reich hitleriano.
Los pagos quedaban perfectamente estructurados y definidos, pero, como suele suceder, los acuerdos de la Conferencia de Londres tenían letra pequeña. Y esta decía que algunas deudas de la Primera Guerra Mundial (unos 3.076 millones de euros de hoy correspondientes a intereses) quedaban en suspenso hasta que Alemania volviera a estar reunificada, algo que en un país destruido física y moralmente, ocupado, dividido y con la guerra fría en sus inicios, parecía más una versión moderna del ad calendas graecas que una previsión realista de cumplimiento total del tratado.
Pero en noviembre de 1989, la historia de Europa dio un giro inesperado cuando miles de berlineses se subieron al Muro y comenzaron a derribarlo. Así, mientras un año después los fuegos artificiales iluminaban la puerta de Brandeburgo a los sones de la Novena sinfonía de Beethoven, celebrando el renacimiento de la Alemania unida, de una manera más discreta, la Administración alemana comenzaba a pagar de nuevo esta parte de la deuda. Pocos suponían entonces en el centro de Berlín que el Tratado de Versalles seguía en vigor. El pasado miércoles, el Ministerio de Finanzas alemán explicaba la operación y añadía que "ya desde los años ochenta se ha pagado además la deuda externa alemana anterior a la guerra mundial". El mensaje es claro. Alemania no se olvida de sus deudas.
"En general, la población alemana está de acuerdo en reparar el daño que ha hecho, si bien hay una notable diferencia entre la Primera Guerra Mundial y la Segunda", explica Hanke. "Lo que no se acepta tan bien es que se trate de forzar la postura alemana en determinados temas internacionales con el argumento de que 'vosotros iniciasteis la guerra".
Con el pago terminan 92 años de un tratado que algunos de los más reputados historiadores alemanes consideran una chapuza en sus términos económicos. "Que la suma total de las indemnizaciones no fuera fijada por el tratado de paz tuvo consecuencias fatales: la constante incertidumbre sobre el volumen de la indemnización impidió que los potenciales donantes valorasen la solvencia de Alemania, con lo que cerraba la posibilidad de que Alemania pudiera pedir préstamos al extranjero a largo plazo", subraya Heinrich August Winkler en su libro Der lange Weg nach Westen (El largo camino al oeste). Alemania no podía pagar, y al faltar a sus obligaciones en 1923, vio cómo Bélgica y Holanda invadían con 70.000 soldados su cuenca minera. El paro pasó del 2% al 23%; la inflación se desbocó; y el país se precipitó a un abismo social al final del cual esperaba Adolf Hitler. Pero esto, al igual que ocurre desde hoy con el Tratado de Versalles, ya es historia.
La Revolució Russa i la formació de la Unió Soviètica •Cap a 1900, a nivell polític trobem ...
El govern estava en mans del Tsar Monarquia hereditària de dret diví Exercia el poder de manera personal i autocràtica Es recolzava en quatre pilars  la burocràcia  l’exèrcit  l’església ortodoxa (subordinada al tsar des de Pere el Gran, el 1721)  la policia política (Okhranka, creada sobre el 1880) • Durant la segona meitat del segle XIX van sorgir diverses corrents d’oposició al tsarisme: 1. El populisme. Partit Socialrevolucionari (SR-”esserites”)  rebutja la industrialització massiva  societat organitzada en petites comunitats pageses socialistes  forma d’actuar violenta 2. El socialisme marxista. 1898: Partit Socialdemòcrata Rus  Principal mandatari: Lenin  1903, s’escindeix en dos grans corrents: bolxevics i menxevics 3. Partit Kadet  propugna l’enderrocament del tsarisme  implantació d’un règim de democràcia parlamentària • L’assaig general. La revolució de 1905 – 1904 Rússia entre en guerra amb el Japó – Empitjorament de les condicions de vida dels russos Rellevància històrica • Va sorgir una nova forma d’organització de masses: els SOVIET (consell). Assemblees on es reunien els delegats de les fàbriques, camperols i soldats • El Tsar es va veure obligat a concedir reformes: – convocatòria d’una DUMA escollida per sufragi universal – programa reformista • Es considera un assaig general de la revolució de 1917 1917: La revolució de febrer • L’espurna que va fer esclatar la revolució va ser la participació de Rússia a la Primera Guerra Mundial: escassedat productes de primera necessitat, inflació galopant, estancament de la situació en el front de guerra.
• Febrer de 1917: vagues polítiques posant en qüestió el règim tsarista i especialment la capacitat del tsar de resoldre la guerra • Es constitueixen SOVIETS • L’exèrcit es nega a reprimir les protestes i els soldats que són al front comencen a desertar.
• Als pobles els pagesos s’estan repartint les terres de l’aristocràcia i de l’església • El soviet de Petrograd i la Duma arriben a un acord per formar un govern provisional (Abdicació de Nicolau II al març de 1917) • Líder més destacat del nou govern: A. Kerensky • Dues decisions del govern provisional: 1 complir els compromisos exteriors de Rússia continuació de la guerra 2 permetre el retorn dels exiliats LENIN pot tornar a Rússia 1917: La revolució d’octubre • Entre març i octubre es dóna a Rússia una situació de dualitat de poders – el govern provisional, amb un poder més teòric que real – els soviets, en els quals estava enquadrada una part significativa de la població i que controlaven de facto la situació • Lenin reclamarà: “tot el poder per als soviets” Radicalització de la revolució. Els soviets retiren el suport al govern provisional que va caure el 7 de novembre de 1917 (25 d’octubre en l’antic calendari julià) • S’organitza un nou govern, el Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin – signatura de la pau amb Alemanya Tractat de Brest-Litovsk (març 1918) – confiscació de les propietats de la corona, l’església i la noblesa i repartiment entre els pagesos – reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles que formaven part de l’imperi rus (república de caràcter federal) – nacionalització de la banca, els ferrocarrils i grans indústries – expropiació dels crèdits estrangers – control de l’estat sobre les empreses de més de 5 treballadors Per què va sobreviure la revolució? • Disposaven d’un instrument extraordinari: – Un partit comunista amb 600.000 militants, fortament centralitzat i disciplinat.
• Innovació d’enginyeria social (ordre monàstica del segle XX) que obté dels seus membres eficàcia, sacrifici, disciplina militar i concentració.
• Únic govern que podia mantenir Rússia com a Estat (recolzament de grups de patriotes) • Revolució havia permès que els camperols ocupessin la terra.
La Guerra Civil (1918-1922) • Un cop en el poder els bolxevics van haver de fer front a una doble oposició – Els partidaris de la restauració del tsarisme – l’animadversió de les potències occidentals Guerra Civil La clau de la victòria bolxevic rau en la bona organització de l’exèrcit roig La Guerra Civil va determinar: 1.
L’orientació política del nou estat  negació de la democràcia parlamentària El gener de 1918 es van celebrar eleccions per una Assemblea Constituent: Els partits populistes (‘esserites’) implantats en les zones rurals obtingueren majoria absoluta (51,3% de l’Assemblea Constituent); els bolxevics quedaren com a segona força, (el 31% de l’Assemblea Constituent).
 subordinació de les institucions polítiques al poder dels soviets  implantació de la dictadura del proletariat o del partit?  identificació cada cop més important entre ESTAT i PARTIT (bolxevic, denominat comunista des de 1918) 2. L’orientació de la política econòmica Comunisme de guerra – socialització de la producció: requisa forçosa de les collites pageses i supressió dels intercanvis en el mercat lliure; passen a ser controlats per l’estat – implantació d’una disciplina del treball molt dura: “militarització de la producció” – centralització de la presa de decisions econòmiques (Gosplan –Comitè estatal de planificació-, 1921) – supressió del mercat com a regulador de l’activitat econòmica Acabada la Guerra Civil ...
• No va comportar la suavització dels controls del partit comunista sobre la vida política • Es va substituir el comunisme de guerra per la Nova Política Econòmica (NEP) el 1921: – sistema d’economia mixta o capitalisme d’estat – eren tolerats el petit comerç entre particulars i certes formes d’empresa privada – I es va donar un cert marge de maniobra als pagesos Iósif Stalin: Màxim dirigent entre 1924 i 1953 – Pero al fin y al cabo yo también soy un Stalin – replicaba Vasili – ¡No, no lo eres! - contestó Stalin- Ni tu eres Stalin, ni yo soy Stalin! Stalin es el poderío soviético ¡Stalin es el que sale en los periódicos y en los retratos! ¡No tú! ¡Ni siquiera yo! Simon Sebag: La corte del zar rojo • En termes polítics: – Stalin inicia una persecució (que en molts casos va comportar l’eliminació física) dels seus contrincants, Trotsky, el primer: • Al XIV Congrés del PCUS el 1924 va ser derrotat • 1925, va ser separat de tots els seus càrrecs al partit i al govern • 1927 va ser expulsat del partit • 1929 es va haver d’exiliar • 1940 va ser assassinat per Ramon Mercader a Mèxic La gran purga • Assassinat de Sergei Kirov (dirigent de Leningrad i Secretari del Comitè Central) el desembre de 1934.
• Stalin decreta l’estat d’emergència i posa en marxa una campanya de terror.
• Entre 1934 (XVII Congrés del PCUS) i 1939 (XVIII Congrés): • 4 - 5 milions de membres del partit i funcionaris van ser detinguts per motius polítics.
• Entre 400.000 i 500.000 militants van ser executats sense judici previ.
• Al XVIII Congrés només repeteixen 37 dels 1966 delegats de l’anterior.
En termes econòmics...
“Ens trobem cinquanta o cent anys enrere dels països avançats. Hem d’atrapar-los en deu. O ens en sortim, o ens esclafaran.” (Stalin, 1931) • Calia portar a terme un voluminós transvasament de recursos del sector agrari cap a la indústria • Proposà la substitució de la NEP pels Plans Quinquenals – 1r. pla quinquennal de 1928-33 • L’element central d’aquest projecte industrialitzador va ser la col·lectivització: – Es va obligar als pagesos a agrupar-se en koljós (suposades cooperatives) i sovjós (granges de l’Estat).
– Es convertirien en la font principal d’extracció d’excedents –blat, principalment– i mà d’obra.
– S’inicià una acumulació de capital forçada des de l’Estat Els resultats: • Pobles sencers foren deportats en negar-se a acceptar la col·lectivització (15 milions de persones); la fam es va estendre per diverses parts del país (4-5 milions de morts).
• Durant la dècada de 1930, la URSS va tenir un creixement absolutament espectacular (clau per la victòria a la II Guerra Mundial) • Les principals activitats industrials van tenir creixements molt forts entre 1928 i 1940 (especialment la indústria pesada).
1953: mor Stalin • Problemes: escassetat de bens de consum, corrupció, mercat negre, manca d’innovació, cost de la cursa armamentística...
• Calia iniciar reformes a nivell econòmic, però també a nivell polític • Després d’un breu període d’interregne (de Malenkov), el 1955 N. Kruschev inicia el procés de DESESTALINITZACIÓ Tema 6: Inestabilitat econòmica en el període d’entreguerres • Anys 20: fort creixement de la productivitat industrial – Difusió de les innovacions que s’havien produït abans de la Gran Guerra en el context de la Segona Revolució Tecnològica • • • • • Electrificació massiva Expansió de la indústria de l’automòbil Innovacions en el camp de la química Mecanització de l’activitat agrària Taylorisme • El problema: com s’havien de repartir els guanys d’aquests increments de productivitat La trajectòria de l’economia nord-americana durant els anys vint • "En América hoy estamos más cerca El president Calvin Coolidge a finals de 1928 declaraba: del triunfo final sobre la pobreza de "Ninguno de los Congresos hasta lo que lo haya estado ningún otro ahora reunidos para examinar el país en la historia. El asilo para los estado de la Unión tuvo ante sí una perspectiva tan favorable pobres va a desaparecer en este como la que ofrece en los país. No hemos conseguido todavía actuales momentos. Por lo que la meta, pero, si se nos da la respecta a los asuntos internos, hay tranquilidad y satisfacción, y oportunidad de conseguir la política el más largo período de desarrollada durante estos últimos prosperidad. En el exterior hay ocho años, pronto, con la ayuda de paz, y esa sinceridad promovida Dios, estaremos en condiciones de por la comprensión mutua...” ver el día en que la pobreza quedará desterrada de esta nación".
– The New Day. Campaign Speeches of Herbert Hoover (1928) Els feliços 20...
• Increment consumista basat en: – Desenvolupament del mercat de bens de consum (electrodomèstics, telèfon, radio, automòbil).
– Crèdits i compra a terminis.
...sense alcohol? • Llei seca (1919-1933) • En definitiva ...
• Cap a finals dels anys vint les possibilitats de creixement del consum cada cop eren més limitades • • tant pel costat dels pagesos (excés de producció) com dels treballadors industrials (pèrdua poder adquisitiu) - Es compensava amb crèdits per al consum.
• L’acumulació de beneficis feia que hi hagués un capital que es va canalitzar cap • a la inversió exterior (préstecs internacionals) • a l’especulació borsària (facilitat per aconseguir crèdit per finançar operacions especulatives a la borsa) El crac borsari de 1929 Dijous Negre 24 octubre 1929 • El pànic borsari es va transformar en pànic bancari – 1930 ............. 1345 bancs fan fallida – 1931 ............. 2294 “ “ “ crisi bancària retracció de la inversió exterior reducció del crèdit interior caiguda del consum caiguda de la inversió caiguda de l’activitat econòmica 1929 ... - 12 % prod. ind.
1930 ... - 25 % “ “ ATUR 24,9 % el 1933 Les primeres respostes a la crisi • “El hombre medio no trabaja realmente una jornada a menos que se vea atrapado y no pueda escapar.
Hay infinidad de trabajo que hacer si la gente quisiera”.
(Henry Ford, març de 1931) • Unes setmanes després, va acomiadar a 75.000 treballadors.
I al camp, a més a més...
la Dust Bowl (tempestes de sorra) (1930-1936/1940) Sobreexplotació agrícola + Sequera Terra més vulnerable a l’erosió eòlica = La situació dels EE.UU a començaments dels anys 30 era absolutament desesperada ...
Apareixen els “hoovervilles”...
I els “okies” Respostes a la depressió • En realitat les autoritats no saben massa que fer ...
• En un primer moment, solucions clàssiques: – augment de la protecció – polítiques deflacionàries amb la intenció de fer baixar els preus i atreure capital.
• La persistència de la crisi i la seva intensitat va obligar a cercar altres tipus de solucions J. M. Keynes (1883-1946) • Economista anglès nascut a Cambridge on va estar vinculat tota la seva vida • Va tenir una intervenció molt activa en les discussions posteriors a la I G M en relació a l’estabilització monetària • The Economic Consequences of the Peace (1919) • Durant els anys trenta formula uns postulats molt innovadors segons els quals cal que l’estat tingui una intervenció activa en l’economia per tal d’evitar i apaivagar les crisis.
• The General Theory of Employement Interest and Money (1936) • Després de la II GM intervé en la conferència de Bretton Woods els acords de qual conduïren a la creació d’institucions com el Banc Mundial i el FMI i es definiren els mecanismes monetaris internacionals Els USA: Roosevelt i el New Deal Herbert C.
Hoover (president 192933) Franklin D.
Roosevelt (president 1933-45) Els USA: Roosevelt i el New Deal • El president Hoover va fer poca cosa per combatre la Depressió • El 1933 va guanyar les eleccions presidencials F. D. Roosevelt • La situació dels Estats Units era absolutament desesperada: • La renda neta dels agricultors havia caigut un 70 % • La renda nacional havia caigut un 50 % • La inversió neta era negativa • L’atur era del 25 % El New Deal de Roosevelt 1) Intervenció per aturar la crisi financera 2) Mesures per pal·liar la crisi agrària 3) Política industrial 4) Política social Un retrat de la migració a la Gran Depressió: a la literatura The grapes of wrath (1939) John Steinbeck (1902-1968) I al cinema The grapes of wrath (1940) John Ford (1894-1973) POLÍTICA FISCAL Y CONFLICTO DE CLASES: LA GRAN RECESIÓN EN EEUU (Y EN ESPAÑA) Y CÓMO SALIR DE ELLA 7 de octubre de 2011 Cuando el impuestos Presidente de Obama aquellos propuso ciudadanos incrementar cuya renta los deriva primordialmente de los beneficios del capital –es decir, de los ricos y súper ricos- los republicanos pusieron el grito en el cielo indicando que el Presidente Obama estaba practicando la lucha de clases, penalizando a los sectores de la población que estaban creando riqueza y empleo, y lo estaban haciendo – según ellos- a fin de contentar a la mayoría de la población (cuyas rentas derivan de su trabajo), envidiosa y resentida de lo que consideraban –según los republicanos- errónea e injustamente como una clase privilegiada.
El Partido Republicano no quiere que se aumenten los impuestos de los súper ricos y ricos, pues –según tal partido- éstos son los que invierten y crean riqueza.
Algo semejante ocurre en España. Tradicionalmente, los partidos conservadores y neoliberales (que en Europa se definen como liberales), han sido los protectores de las rentas superiores utilizando el mismo argumento. La narrativa del conocimiento económico neoliberal (próximo a los intereses de tales grupos sociales) afirma que la gravación de los ricos es contraproducente pues ahuyenta al capital necesario para invertir (según la Agencia Tributaria española, el 72% de las rentas más altas -600.000 euros y más- deriva de la propiedad de capital). Esta postura está ampliamente generalizada en la Unión Europea, de manera que en los últimos años, incluso los partidos socialdemócratas gobernantes han reducido significativamente los impuestos de los ricos y súper ricos a fin de conseguir mayor inversión y mayor producción de empleo.
Frente a esta postura, que ha alcanzado el nivel de dogma en el pensamiento económico dominante y en la cultura política y mediática hegemónica a los dos lados del Atlántico, hay que mostrar varios hechos, todos ellos conducentes a la conclusión de que tal dogma es erróneo. Está sostenido por un elemento irracional -la fe neoliberal- y no por la evidencia. Veamos los datos.
¿CÓMO SE GENERÓ LA GRAN DEPRESIÓN Y LA GRAN RECESIÓN? Cuando en los años veinte del siglo pasado se alcanzó en EEUU una enorme concentración de las rentas con un aumento exponencial de las rentas del capital a costa de una dramática reducción de las rentas del trabajo, estalló en aquel país la Gran Depresión, causada precisamente por tal polarización de las rentas. El 70% del crecimiento de PIB, entre 1923y 1929, fue al 1% de la población más rica de EEUU, y sólo el 19% fue al 90% de la población. Era la “época dorada” de los súper ricos (James Crotty, The Great Austerity War.
Political Economy Research Institute, 2011). Esta enorme mala distribución de la creación de riqueza significó el descenso muy marcado de las rentas del trabajo (que quiere decir básicamente descenso de los salarios), lo cual significó un enorme descenso de la demanda de bienes y servicios que creó una caída en picado del crecimiento económico y un aumento del desempleo. Por otra parte, la desregulación de la banca (que es la medida que los súper ricos y ricos siempre desean, pues depositan su dinero en sus bancos y la desregulación les permite hacer lo que quieran) había permitido a los ricos y súper ricos invertir en actividades especulativas en lugar de las áreas de la economía productiva (donde se crean los bienes y servicios).
Un fenómeno semejante ha ocurrido a los dos lados del Atlántico desde los años ochenta cuando se comenzaron a aplicar las políticas neoliberales con el Presidente Ronald Reagan en Estados Unidos y la Sra. Margaret Thatcher en Gran Bretaña. Tales políticas incluyeron bajada de salarios, disminución de la protección social y del gasto público social, y desregulación de la banca (que facilitó las actividades especulativas del capital financiero). Consecuencia de ello, las desigualdades de renta alcanzaron en 2007 los niveles existentes a principios del siglo XX, causando la Gran Recesión, la cual, resultado de la aplicación de “soluciones” neoliberales de mayor austeridad, que están acentuando todavía más la disminución de la demanda doméstica, va en camino de traducirse en la II Gran Depresión. El fracaso de tales medidas es previsible. En ambos casos, entonces –principios del siglo XX- y ahora –principios del siglo XXI- la enorme concentración de las rentas y mimo (expresión utilizada por el Sr. Warren Buffet, uno de los ricos más súper ricos del mundo, en su artículo en el The New York Times titulado “Dejen de mimar a los ricos”, 15.08.11, para definir el trato fiscal discriminatorio de los Estados a favor de las rentas del capital) originó la Gran Recesión y, con ella, una enorme destrucción de puestos de trabajo.
¿CÓMO SE SALIÓ DE LA GRAN DEPRESIÓN? En EEUU el Presidente Roosevelt (que todavía hoy es el Presidente más popular que EEUU haya tenido) salió de la Gran Depresión a base de aumentar los impuestos de los ricos y súper ricos, gravándolos hasta el 91% de su renta (sí, ha leído bien, el 91% de su renta). Con estos fondos creó empleo (11 millones de puestos de trabajo) mejorando la muy deteriorada infraestructura física y social del país. El desempleo bajó de un 23% en 1993 a un 9% en 1937.
Estableció la Seguridad Social y ayudó a que se expandieran los sindicatos a fin de estimular el crecimiento de los salarios. La polarización de las rentas disminuyó espectacularmente, aumentando las rentas del trabajo. Todo ello impulsó un enorme crecimiento de la demanda y de la actividad económica, con gran crecimiento de puestos de trabajo.
Por otra parte, el gobierno federal frenó la especulación de la banca, separando los bancos comerciales de los bancos de inversión, protegiendo los depósitos en los primeros. Se establecieron también bancas públicas que garantizaron el crédito. Y al Banco Central Estadounidense (Federal Reserve Board) se le asignó el objetivo de, además de contener la inflación, estimular la economía para conseguir el pleno empleo. Estas medidas, junto con los preparativos para la II Guerra Mundial y consiguiente incremento de la inversión pública, eliminó la Gran Depresión. Un indicador de que esta activa intervención del estado federal fue la responsable de la recuperación económica es que, cuando en el año 1937 el Presidente Roosevelt, aconsejado erróneamente por algunos de sus asesores económicos, (que creyeron que la Depresión se había ya resuelto) disminuyó el gasto público, el desempleo inmediatamente creció de nuevo.
La gran expansión del gasto público, entre otras medidas, fue una causa determinante de la salida de la Gran Depresión. Un tanto semejante ocurrió después de la II Guerra Mundial en Europa. Este continente se recuperó mediante una enorme expansión del gasto público, estimulada en la Europa Occidental por el Plan Marshall, hecho que, por lo visto, se ha olvidado en los establishments europeos LA RESPUESTA DEL CAPITAL A LOS AVANCES DEL MUNDO DEL TRABAJO El New Deal, que era el nombre de las políticas llevadas a cabo por el gobierno Roosevelt, marcó las bases para que se creara lo que se ha llamado la “época dorada” del capitalismo, un capitalismo con una intervención pública activa que redistribuía los recursos producidos por el crecimiento económico, manteniendo un elevado nivel de demanda, basado en unas políticas de pleno empleo, con salarios altos y elevado gasto público. El gasto público federal pasó de ser equivalente al 3% del PIB en 1929 al 16% en 1950. Fue en esta época cuando el porcentaje de la población trabajadora que estaba sindicalizada alcanzó mayores niveles.
Los ricos y súper ricos no aceptaron aquella situación, y a través de su creciente influencia en los Estados de los dos lados del Atlántico, intentaron recuperar su gran poder y lo hicieron a costa de la mayoría de la población, que obtiene sus rentas a costa del trabajo. Así, en EEUU, el impuesto de los ricos y súper ricos bajó del 91% al 70% en los años setenta, y al 35% actual (en realidad, esta es la cifra nominal. La real es incluso más baja, 17%). En consecuencia, la procedencia de los ingresos al Estado cambió dramáticamente.
Durante la época del New Deal, cuando el Presidente Roosevelt gobernaba EEUU, por cada dólar que el gobierno federal ingresaba procedente del trabajo, había 1,50 dólares procedentes de las rentas del capital. Hoy, por cada dólar que aporta un trabajador, el capital aporta sólo 25 centavos. Y ello se ha conseguido a base de una lucha frontal (Noam Chomsky la llama guerra en su introducción al libro Hay alternativas, de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón) en contra de la clase trabajadora (a través de políticas públicas encaminadas a reducir los salarios y el gasto público social) que está alcanzando su máxima expresión estos días. Y cuando, resultado de las protestas populares (que son más frecuentes e intensas de lo que publica en los medios) los estados desarrollan tímidas propuestas de recuperar los impuestos a los ricos y súper ricos, éstos y sus portavoces neoliberales inmediatamente echan el grito al cielo (como ocurre en EEUU y en España) protestando que “los gobernantes están estimulando la lucha de clases”. Portavoces tanto del Partido Republicano en EEUU como del Partido Popular en España han utilizado tales expresiones últimamente.
Una última observación. Las prácticas neoliberales que han mimado a los ricos y súper ricos, se han justificado con el argumento de que los ricos y súper ricos son los que crean riqueza y puestos de trabajo al invertir y estimular el crecimiento económico. Tales argumento ignoran hechos elementales como que la creación de puestos de trabajo fue mucho mayor en la época 1950-1975, cuando la carga impositiva de las rentas superiores era 91%, que ahora es sólo el 17%.
Y ello es fácil de entender. Si el Estado crea empleo a través de sus fondos, la creación de empleo va a ser mayor que si los ricos y súper ricos acumulan más y más dinero, que dedican más a la especulación que a la inversión productiva. Hoy los ricos y súper ricos (en los dos lados del Atlántico) han acumulado enormes sumas de dinero, y en cambio se está destruyendo empleo. En realidad, lo primero es la causa de lo segundo. Este capital no se ha estado utilizando con fines productivos (creando empleo), sino especulativos (destruyéndolo). Y ahí está el problema. La concentración de las rentas en grupos sociales muy minoritarios, facilita el endeudamiento de la gran mayoría de la población por un lado y la actividad especulativa a los súper ricos por el otro. De ahí que tales políticas sean el sueño de la banca, cuya excesiva influencia sobre los Estados está llevando a los países de los dos lados del Atlántico a la Gran Depresión.
La crisi de l’estat de dret i els feixismes A què ens referim amb el terme feixisme ? 1. Règims polítics que neguen: - el principi de sobirania popular - el pluralisme polític - la democràcia parlamentària 2. Règims de partit únic dirigit per un líder carismàtic 3. Desplaçament del centre de gravetat política des de l’individu cap a l’estat - l’individu és anul·lat per conceptes com “pàtria” “nació” o “raça” - la identitat col·lectiva passa per davant de l’individu 4. Nacionalisme exacerbat 5. Orientació expansionista i imperialista de la política exterior 6. Política bel·licista i militarització de tots els aspectes de la vida 7. La política econòmica es caracteritza per - forta intervenció de l’estat en l’economia - decidida orientació autàrquica 8. A nivell social propugnen la substitució del sindicalisme lliure de classe per formes diverses de sindicalisme obligatori interclassista 9. Insuficiència de la raó i el racionalisme: superioritat de l’instint i la voluntat 10. Desigualtat entre els individus L’extrema dreta tradicional i el feixisme • Similituds: – Mateixos enemics: il·lustració, liberalisme, socialisme, moviment obrer organitzat – Mateixos mecanismes de defensa davant la subversió: l’exèrcit, la policia i cossos paramilitars.
– Mateixa concepció patriòtica: Nacionalisme exacerbat i excloent.
• Diferències: – El feixisme mobilitzava a les masses des de baix – El feixisme crida a transformar la societat: revolucionaris de la contrarevolució – Principals moviments feixistes no recorren als guardians històrics de l’ordre conservador (església i monarquia). Els suplanten amb un lideratge nou: l’home fet a si mateix i legitimat pel recolzament de les masses i una ideologia laica.
1. Debilitat dels nous 3. Inestabilitat econòmica règims parlamentaris  vinculada a l’herència de la guerra durant els anys sorgits al final de guerra  contestats per les classes dominants  contestats per les classes populars  dificultats per configurar majories parlamentàries  inestabilitat política vint  deguda a l’esclat d’una crisi sense precedents el 1929  ATUR milers d’aturats i % població activa 1933 Estats Units 2. Perill bolxevic 13.359 24,7 Alemanya 5.599 14,8 Regne Unit 2.821 13,9 366 4,5 França El % de França correspon a 1936.
Al principi dels anys vint plana sobre Itàlia el fantasma d’una revolució...
• • • • Burgesia industrial Grans propietaris Classes mitjanes La monarquia • assegurar l’ordre establert • aturar la conflictivitat social • frenar l’avenç de les forces d’esquerres • allunyar el fantasma de la revolució comunista necessiten La solució Benito Mussolini (1883-1945) La “Marxa sobre Roma” (1922) • Esclaten vagues l’agost del 1922 • Els feixistes les “neutralitzen” • L’octubre Mussolini anuncia la “Marxa sobre Roma” per fer-se càrrec del poder, “restablir l’ordre i regenerar la pàtria” • El govern demana al rei que promulgui l’estat d’excepció per tal de reprimir el moviment feixista • El Rei, Vittorio Emanuele III, s’hi nega.
• El govern dimiteix, i el rei encarrega a Mussolini la formació de govern • 1923: Nova llei electoral favorable als seus interessos.
• 1924: Eleccions generals. Majoria absoluta feixista gràcies al frau i la violència.
• Cas Mateotti (juny, 1924) • 1926: Expulsió de l’oposició del Parlament. Partit feixista esdevé partit únic.
– Estat totalitari: Prohibició de sindicats i partits, i creació de la policia política La Revolució alemanya de 1918-1919 • 29 de setembre de 1918 l’exèrcit alemany anuncia al govern que ja no podrà resistir més.
• Nou govern amb socialdemòcrates i encapçalat pel liberal Maximilià de Baden.
• Negociacions per l’armistici al mes d’octubre i a començaments de novembre esclata una revolució a algunes unitats de l’exercit amb el suport de civils.
• Moviment revolucionari encapçalat per antics membres del SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany) contraris a la guerra i defensors de l’internacionalisme. Coneguts com a “Espartaquistes”, van prendre part en la constitució del Partit comunista alemany. Els dos dirigents més destacats eren Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.
• Dirigida pels espartaquistes la Revolució va adquirir un caràcter bolxevic.
• Davant la situació, el Kaiser es veu obligat a abdicar i cau la monarquia.
• La situació revolucionària només dura parell de mesos. Govern en mans dels socialdemòcrates encapçalats per F. Ebert, reprimirien el moviment espartaquista amb l’ajuda dels freikorps, cos paramilitar de l’extrema dreta nacionalista.
• Al gener de 1919 Luxemburg i Liebknecht són assassinats.
• Moviment continua un temps a Baviera on constitueix temporalment una República Soviètica. La revolució finalment fracassa.
Orígens de la hiperinflació a Alemanya • Diversos elements dificultaren el retorn a l’estabilitat de preus 1. Cost de la reconstrucció 2. Pèrdues territorials • • • • • • • • 15 % terra de conreu 12 % de ramaderia 48 % mineral de ferro 16 % carbó 63 % cinc 24 % plom 20 % capacitat productiva de ferro 5,5 milions d’habitants 3. Confiscació de la flota mercant (1910, 2a. en importància, 10,3 % de tot el tonatge mundial) 4. Pagament de Reparacions de Guerra 5. La debilitat del govern de la república de Weimar no podia emprendre una reforma fiscal de l’abast necessari L’ultimatum de Londres abril de 1921 • La Comissió de Reparacions acorda que la factura que havia de pagar Alemanya pujava a: - 132.000 milions de marcs or - calia restar 8000 milions pagats entre el final de guerra i 1921 - quedava, per tant, en 124.000 milions marcs or • Alemanya pagaria aquesta suma en - anualitats de 2200 milions de marcs or - + el 26 % del valor de les exportacions alemanyes El gener de 1923 francesos i belgues ocuparen militarment el Ruhr….
En un context econòmic a Alemanya on un dòlar a canvi d’una milionada de marcs A la tardor de 1923, el diner no servia gairebé per res … Com es va acabar tornant a la normalitat ? • Creació d’una nova unitat monetària • Retirada dels aliats del Ruhr • Compromís d’Alemanya de reprendre els pagaments de reparacions • Pla Dawes: els nordamericans es comprometen a finançar els pagaments d’Alemanya • • • • • EL NAZISME A ALEMANYA 1919: Anton Drexler crea el Partit Obrer Alemany.
Al 1920, Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys.
1921: A. Hitler es posa al capdavant del partit. El dota d’una organització paramilitar: les SA (1921) i SS (1925) 1923: Hitler protagonitza el Putsch de la Cerveseria (Munich) Hitler va ser empresonat.
A la presó escriu Mein Kampf (La meva lluita) • La bonança econòmica dels anys 1924-28 i la relativa estabilitat política van aturar l’ascens del nazisme • L’esclat de la crisi de 1929 va fer guanyar adeptes al partit nazi ...
• Guanya suports entre: • aturats i pagesos • classe mitjana atemorida • la gran indústria i les finances • A les eleccions de 1930 el partit nazi va aconseguir 6’5 milions de vots.
• Agreujament de la crisi: el 31-7-1932 el partit va aconseguir el suport de 14 milions de votants. (230 diputats de 607). Però quedava encara lluny de la majoria absoluta.
• Noves eleccions al novembre de 1932: el patit nazi va ser el més votat però retrocedeix (196 diputats).
• Hindenburg (President de la República) encarrega a Hitler la formació de govern.
• Gener de 1933: Hitler és nomenat Canceller • Febrer de 1933: incendi del Reichstag, del qual es culpa als comunistes. Serà l’excusa per suspendre les llibertats individuals, el control judicial de les detencions i iniciar la persecució dels opositors.
• Març 1933. Hitler no va tenir majoria absoluta però va aconseguir el suport del Zentrum Catòlic en la votació d’una llei que li concedia la capacitat de dictar lleis prescindint del Parlament • 1934: mort de Hindenburg. Hitler s’autoproclama president i Führer – dissolució dels partits polítics – prohibició dels sindicats – negació de les garanties i llibertats individuals – depuració de la judicatura – creació de la policia política – s’obren els primers camps de concentració • Eliminació de l’oposició interna del seu propi partit: “nit dels ganivets llargs” (juny de 1934), en què van ser assassinats alguns dirigents de les SA.
• «Quan l'ambició i el cosmopolitisme del capital posen en risc la dignitat de la nació i sorgeix l'amenaça de la revolució, emergeixen les forces essencialistes de la Historia per tornar la dignitat a la nació.» Carl Schmitt (1933) TEMA 8. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL Oriol Sabaté Departament d’Història i Institucions Econòmiques El període d’entreguerres 5. La Revolució Russa i la creació de la Unió Soviètica 6. Inestabilitat econòmica en el període d’entreguerres 7. La crisi de l’Estat de dret i els feixismes 8. La Segona Guerra Mundial Tema 8. La Segona Guerra Mundial 1. Els orígens de la Segona Guerra Mundial 2. El desenvolupament de la guerra 3. Les conseqüències de la guerra La Societat de Nacions i l’esperit de Ginebra (1924-1929)  Al 1918 es crea la Societat de Nacions amb l’objectiu d’evitar http://www.wilpfinternation al.org/about-us/history/ noves guerres  1928 Pacte Briand-Kellog Protagonisme del moviment obrer i el moviment feminista, que lluitaren activament contra la guerra.
Desestabilització i camí cap a la guerra (1929-1939) Per què va fracassar la Societat de Nacions en evitar una nova guerra? L’ascens de les dictadures feixistes i la passivitat de la Societat de Nacions  El rearmament nazifeixista (i japonès)  La Guerra Civil Espanyola  L’Anschulss d’Àustria  La crisi dels Sudets  El pacte germano-soviètic L’expansió nazi-feixista i el pacte AntiKomintern  1935 La Itàlia feixista envaeix Etiòpia  1936 El III Reich remilitaritza Renania, desafiant el Tractat de Versalles  1936 Eix Berlin-Roma i pacte anti-Komintern (Fotografia) L’expansionisme japonès  1931-32 Japó envaeix la regió xinesa de Manxúria  1935 Japó abandona la Societat de Nacions  1937-38 Les tropes japoneses prossegueixen la invasió de la Xina.
Fumimaro Konoe (1891-1945) L’abandó de la II República a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)  1936 Aixecament militar contra la Segona República  El feixisme i el nazisme donen un ampli suport als militars revoltats de Franco  Els governs de Gran Bretanya i França adopten la política de no-intervenció (Fotografia) L’Anschluss d’Àustria i la crisi dels Sudets  1938 Annexió d’Àustria al III Reich (Anschluss)  1938 Annexió dels Sudets al III Reich (després de la Conferència de Munic) El pacte germano-soviètic  1939 Els ministres d’afers exteriors von Ribbentrop (Alemanya) i Molotov (URSS) signen el pacte de no agressió germano-soviétic, que deixa les mans lliures a Hitler per avançar fins a Polònia, i a Stalin per fer-ho a les repúbliques bàltiques i Finlàndia Tant les potències occidentals com la URSS volien el conflicte lluny de les seves fronteres L’esclat de la Segona Guerra Mundial  1/9/1939 Amb la cobertura del pacte germano-soviètic, l’Alemanya nazi ocupa Polònia en pocs dies  La Gran Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya (tot i que encara esperen poder frenar-la amb una negociació) Va ser el suposat pacifisme de la Societat de Nacions el que va impedir frenar l’avenç de Hitler a temps? (Fotografies) TEMA 8. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL Oriol Sabaté Departament d’Història i Institucions Econòmiques El període d’entreguerres 5. La Revolució Russa i la creació de la Unió Soviètica 6. Inestabilitat econòmica en el període d’entreguerres 7. La crisi de l’Estat de dret i els feixismes 8. La Segona Guerra Mundial Tema 8. La Segona Guerra Mundial 1. Els orígens de la Segona Guerra Mundial 2. El desenvolupament de la guerra 3. Les conseqüències de la guerra Primera etapa 09/1939 – 06/1941  1939 Alemanya i la URSS ocupen Polònia en pocs dies  1940 Alemanya ocupa Dinamarca i Noruega, Holanda i Bèlgica  1940 Alemanya envaeix París i el govern francès de Vichy signa l’armistici acceptant l’ocupació  1940 Itàlia entra a la guerra al costat d’Alemanya  1940 La “Batalla d’Anglaterra” acaba amb victòria dels anglesos  1940 La guerra arriba a Àfrica Philippe Pétain (1856-1951) Segona etapa 06/1941 – 01/1943  06/1941 Alemanya inicia la campanya de Rússia (“Pla Barbarroja”)  12/1941 L’aviació japonesa ataca Pearl Harbour, i els Estats Units entren a la II Guerra Mundial  1941 Seguint l’eix BerlínRoma-Tokio, Japó es suma a la guerra i avança els seus fronts a l’Àsia i el Pacífic.
Creixement dels camps de concentració nazis “La solució final”: els camps de concentració i d’extermini van ser la màxima expressió de la repressió política i racial nazi http://www.ushmm.org/wlc/en/media_nm.php?Mo duleId=10005143&MediaId=7827 L’esperança de la resistència  Els grups de resistència (on col·laboraven combatents comunistes, socialistes, anarquistes, jueus, catòlics, protestants o liberals) van mantenir l’assetjament a l’exèrcit alemany http://elpais.com/diario/2010/02/07/domin go/1265518361_850215.html  La resistència de la població civil. L’exemple del grup de la Rosa Blanca (Hans Scholl, Sophie Scholl, Chirstoph Probts) Tercera etapa 01/1943 – 09/1945  1942-43 La “Batalla de Stalingrad” i la “Batalla de Guadalcanal” marquen el canvi de rumb de la guerra  Itàlia firma l’armistici després del cop d’Estat contra Mussolini  Al 1944 els aliats aconsegueixen victòries en tots els fronts, i des de principis de 1945 els soviètics avancen cap a Alemanya per l’est i les altres potències aliades per l’oest  30/04/1945 Hitler es suïcida  07-08/05/1945 Rendició incondicional d’Alemanya Tercera etapa 01/1943 – 09/1945  Harry Truman ordena llençar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki  02/09/1945 Rendició incondicional de Japó Victòria dels aliats El 1950 la suma del PIB de les tres potències de l’Eix només representava un 26% del PIB conjunt dels tres aliats contra Hitler.
 Importància de l’aliança estratègica entre EUA, Gran Bretanya i la URSS  Importància de la resistència per dificultar la col·laboració dels territoris ocupats per Alemanya 2.500.000 2.500.000 2.500.000 Japó milions de $ de 1990 milions de $ de 1990 2.000.000 1.500.000 1.000.000 Itàlia Alemanya Àustria 1.500.000 Total Europa de l'Est Bèlgica 1.000.000 França Holanda 500.000 0 Japó Itàlia Alemanya PIB potències de l'Eix (1950) 500.000 Noruega 2.000.000 milions de $ de 1990 2.000.000 1.500.000 URSS Regne Unit 1.000.000 EEUU 500.000 Dinamarca Grècia 0 PIB potències de l'Eix + territoris ocupats (1950) 0 PIB països aliats Tema 8. La Segona Guerra Mundial 1. Els orígens de la Segona Guerra Mundial 2. El desenvolupament de la guerra 3. Les conseqüències de la guerra Els costos de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)  Van participar 61 països amb una població de 1.700 milions (¾ de la població mundial) i es van reclutar 110 milions de soldats  Va causar uns 40 milions de morts militars i civils i 15 milions de ferits (el triple que a la Primera Guerra Mundial)  Prop del 50% de les pèrdues humanes corresponen a l’URSS  Prop del 40% de pèrdues humanes van ser civils. La frontera entre tropes combatents i població civil va quedar difuminada (bombardeigs massius sobre ciutats d’ambdós bàndols)  Desplaçaments massius de població un cop acabada la guerra  Gran cost econòmic a nivell industrial i agrícola, sobretot a les zones ocupades durant la guerra  Pèrdua de renda (excepte pels països neutrals com Espanya, Suècia i Suïssa) TEMA 9. LA FORMACIÓ DELS BLOCS I LA GUERRA FREDA Oriol Sabaté Departament d’Història i Institucions Econòmiques Formació i crisi de l’ordre internacional bipolar 9. La formació dels blocs i la Guerra Freda 10.El capitalisme als països occidentals: creixement, crisi i reestructuració 11.El bloc de l'Est des de 1945 a la fallida del model soviètic i la fi de la Guerra Freda 12.El tercer món des de 1945: descolonització i subdesenvolupament Tema 9. La formació dels blocs i la Guerra Freda 1. El procés de formació dels blocs i el concepte de Guerra Freda 2. Fase de màxima tensió (1947-1953) 3. Fase de “coexistència pacífica” (1953-1980) 4. Fase final de la Guerra Freda (1980-1991) El nou ordre mundial La fi de la Segona Guerra Mundial va portar a la constitució d’un nou ordre mundial basat en l’hegemonia de les dues potències victorioses, els Estats Units i la URSS El concepte de “Guerra Freda” El nou món bipolar es va associar al concepte de “Guerra Freda”. Es refereix a la situació de tensió permanent entre dos blocs antagònics separats per un “taló d’acer” (Winston Churchill):  A l’Est, el bloc dit “comunista” (o de “socialisme real”) liderat per la Unió Soviètica  A l’Oest, el bloc capitalista liderat pels Estats Units Els orígens de la “Guerra Freda” L’ordre mundial posterior a la Segona Guerra Mundial es va començar a dissenyar a les tres grans conferències interaliades:  Conferència de Teheran (novembre 1943)  Conferència de Yalta (febrer de 1945)  Conferència de Postdam (juliol-agost de 1945) Stalin, Roosevelt i Churchill a Teheran (1943) Attlee, Truman i Stalin a Postdam (1945) La divisió d’Alemanya i de Berlín  Repartiment d’Alemanya (i de Berlín) en quatre zones d’ocupació controlades per els EUA, la Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica (seguint les fronteres de 1937)  Els territoris a l’est de la línia Oder-Neisse es reparteixen entre Polònia i la Unió Soviètica.
El nou ordre mundial i el difícil naixement de les Nacions Unides Eleanor Roosevelt mostra la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per les NNUU el 1948 L’Organització de les Nacions Unides va ser creada al 1945 per la Carta de San Francisco per garantir la seguretat dels estats i vetllar pel respecte dels drets humans.
Assemblea General de la ONU Consell de Seguretat de la ONU Tema 9. La formació dels blocs i la Guerra Freda 1. El procés de formació dels blocs i el concepte de Guerra Freda 2. Fase de màxima tensió (1947-1953) 3. Fase de “coexistència pacífica” (1953-1980) 4. Fase final de la Guerra Freda (1980-1991) Els EUA a l’inici de Guerra Freda  El març de 1946 l’ambaixador nordamericà a Moscou, George F. Kennan, recomanà la contenció de les tendències expansives soviètiques El 12 de març de 1947 el president Harry Truman va formular al Congrés la teoria d’un món bipolar i de la contenció de “l’expansió soviètica”  Joseph Raymond McCarthy va posar en marxa l’anomenada “caça de bruixes” durant la dècada del 1950.
La imposició de l’estalinisme  La presència de l’exèrcit roig i la divisió del món acordada a Yalta i Postdam deixava l’est d’Europa sota la influència soviètica  Les “democràcies populars” inicials van ser ofegades per les “purgues” estalinistes de 1948-53  La Iugoslàvia del mariscal Josip Broz Tito aconsegueix evitar el control de Moscou, i esdevindrà una de les líders del Moviment dels Països No Alineats.
La crisi de Berlin, 1948-49 Com el conjunt d’Alemanya, Berlín havia quedat dividit en quatre zones d’ocupació el 1945, malgrat trobar-se en el sector soviètic.
 El 1948 els EUA, la Gran Bretanya i França creen la República Federal d’Alemanya (RFA) només al sector occidental.
 La Unió Soviètica respon amb el bloqueig de Berlin i la creació de la República Democràtica d’Alemanya (RDA).
El mur de Berlin, 1961-89 Entre 1949 i 1961 uns 2,7 milions de persones van abandonar la RDA a través de Berlín Occidental. Per aturar aquesta sortida les autoritats de la RDA ordenaren el 1961 la construcció del mur de Berlín, on al menys 70 persones moririen en intentar creuar-lo. La caiguda del mur el 1989 simbolitzà la fi de la Guerra Freda.
El Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN)  El 4 d’abril del 1949 es firma el Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).
 L’ingrés de la RFA a la OTAN el 1955 va portar a la URSS i els països de l’Est a crear, en resposta, el Pacte de Varsòvia.
La divisió en dos blocs militars enfrontats quedà establerta.
 Mostra la debilitat de les Nacions Unides La Guerra de Corea (1950-53)  Després de la derrota de Japó a la II GM, Corea fou dividida en dues zones d’ocupació (el Nord aliat de la URSS i el Sud aliat dels EUA)  El 1950 l’exèrcit nord-coreà va envair Corea del Sud.
 El 27 de juliol de 1953 es va signar l’armistici que consolidà la divisió del país en dos, que perdura fins ara.
 La guerra va deixar 4 milions de baixes (la meitat civils) i va reforçar el temor nord-americà a l’expansionisme comunista.
TEMA 9. LA FORMACIÓ DELS BLOCS I LA GUERRA FREDA Oriol Sabaté Departament d’Història i Institucions Econòmiques Formació i crisi de l’ordre internacional bipolar 9. La formació dels blocs i la Guerra Freda 10.El capitalisme als països occidentals: creixement, crisi i reestructuració 11.El bloc de l'Est des de 1945 a la fallida del model soviètic i la fi de la Guerra Freda 12.El tercer món des de 1945: descolonització i subdesenvolupament Tema 9. La formació dels blocs i la Guerra Freda 1. El procés de formació dels blocs i el concepte de Guerra Freda 2. Fase de màxima tensió (1947-1953) 3. Fase de “coexistència pacífica” (1953-1980) 4. Fase final de la Guerra Freda (1980-1991) L’equilibri del terror nuclear (MAD) L’any 1953 Dwight D. Eisenhower (195363) puja a la presidència dels EUA. A la Unió Soviètica, mor Stalin i el substitueix Nikita Khruixtxov (1953-64).
La tensió de la Guerra Freda es va moderar, donant lloc a un intent de “coexistència pacífica” entre les dues potències. Malgrat tot, aquesta “distensió” es va basar en bona mesura en el perillós equilibri del terror nuclear (MAD: Mutual Assured Destruction).
 La crisi dels míssils de Cuba (1962) La llosa de la Guerra Freda La Guerra Freda va ser una llosa per la població, tant en l’àmbit d’influència soviètic (Hongria 1956, Praga 1968, etc.) com en l’àmbit d’influència nord-americà (Espanya, Itàlia, etc.).
També (i especialment) va ser una llosa al Sud (o en l’anomenat Tercer Món), en el qual les dues superpotències van intentar implantar governs favorables als seus interessos (Guatemala 1954, Cuba 1961, Xile 1973, Vietnam 1964-75, Afganistan 1978-92, etc.).
El moviment pacifista i dels drets civils  L’escalada militar nuclear de les dues superpotències va generar una forta contestació social.
 La divulgació dels horrors dels bombardeigs massius i dels crims de guerra comesos per les forces armades dels EUA a Vietnam provocaren protestes arreu del món.
 El moviment dels drets civils a l’interior dels EUA també pren força al llarg de la dècada de 1960 Tema 9. La formació dels blocs i la Guerra Freda 1. El procés de formació dels blocs i el concepte de Guerra Freda 2. Fase de màxima tensió (1947-1953) 3. Fase de “coexistència pacífica” (1953-1980) 4. Fase final de la Guerra Freda (1980-1991) El rearmament nuclear de la dècada de 1980  La crisi econòmica dels anys setanta van portar al poder a tres nous líders ultraconservadors (Margaret Thathcher a la Gran Bretanya, Ronald Reagan als EUA i Helmut Kohl a Alemanya).
 Els tres van iniciar un fort programa de rearmament convencional i nuclear.
La fi de la Guerra Freda (1986-91)  Els dirigents polítics “realistes” d’aleshores ridiculitzaren la proposta dels moviments socials de desarmament unilateral.
 Però la Guerra Freda es va acabar gràcies a la resposta pacificadora unilateral adoptada per Mikhaïl Gorbatxov quan va ser escollit el 1985 nou Secretari General del PCUS.
 El novembre de 1989 cau el mur de Berlín, i el 25 de desembre de 1991 Gorbatxov dimiteix del seu càrrec i es dissolt formalment la Unió Soviètica.
...