Introducció a la Ciència Política (Apunts) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Profesor L.P.
Año del apunte 2014
Páginas 35
Fecha de subida 23/03/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA Ciències Polítiques i de l'Administració – 1r Curs, trimestre 1 Universitat Pompeu Fabra Eva Rodríguez López Desembre, 2014 TEMA 0 – CIÈNCIA POLÍTICA, UNA INTRODUCCIÓ 0.1. La disciplina És una disciplina diferenciada amb connexions amb la resta de Ciències Socials però amb perfil propi. Les CCSS són variades i les seves fronteres són difuses. La Ciència Política, on estan les seves fronteres? En sentit evident, és l'estudi científic de la política.
Bobbio: en sentit ampli, estudi de la política (Antiguitat Clàssica), i en sentit estricte, estudi estrictament científic de la política (finals del segle XIX).
“El Príncep”, de Maquiavel – Distingeix el concepte de ètica del de política (primer llibre famós) La ciència política té varis criteris de demarcació, en el seu sentit més estricte neix el segle XIX.
Podem distingir entre dos conceptes o concepcions: • • Globalista: ciència política com a connexió de diferents ciències arribant als aspectes de la política, intersecció dins la política i amb diferents ciències.
Secessionista: ciència pròpia i marca els seus límits, definint-ne les seves fronteres. És una ciència a nivell propi i separa aquesta ciència de les altres.
LA CIÈNCIA POLÍTICA COM A PROFESSIÓ Institucions polítiques i administracions públiques, ONG i representacions d'interessos, sector privat, ensenyament i recerca, mitjans de comunicació i organismes internacionals i d'acció exterior, etc.
QUAN NEIX LA CIÈNCIA POLÍTICA? La ciència política neix per entendre com funciona el món polític.
Daniel Bell: “La política sempre precedeix la racionalitat, i sovint pertorba la racionalitat” Miquel Caminal: “Dependència de la informació i pluralisme inherent de la interpretació” Un mateix fenomen tindrà diverses interpretacions i la informació necessària, sovint no existeix.
LES DUES RUPTURES • Pensament clàssic-modern: en el pensament clàssic es distingeix la política de la resta d'esferes de la vida social, és una esfera distingible però no autònoma. En el modern, la política és una esfera autònoma, en aquest autonomat hi predomina la raó, la societat és més complexa i les seves esferes cada cop més especialitzades, s'interposa al món el concepte “públic/privat”; l'estat es separa de la vida privada.
• Pensament modern-ciència política: el descobriment de l'autonomia de la política no condueix cap a un mètode científic, l'estat modern és el terreny d'elits polítiques, tot i que hi ha poca gent implicada en el govern de l'estat (grup reduït, vota només un 3%). L'estat liberal en un principi també és elitista i es limita a protegir la llibertat d'acció dels individus en la seva vida privada, particularment i econòmicament i per això la política neix com a ciència.
A partir d'aquí l'estat social comença a democratitzar-se, es donen quatre fenòmens que faciliten el naixement de la ciència política com a tal: • • • • Sufragi universal Reconeixement del pluralisme polític (es vinculen les demandes de tota la societat) igualtat de legitimitat per accedir al govern de l'estat Inclusió de les diverses classes socials al sistema polític, particularment la classe obrera Configuració d'un sistema polític amb partits polítics com a principal element A causa dels resultats de la democratització, la política es fa present a la societat i es fa evident la influència de la societat en la política, la política es fa anònima, les preguntes normatives passen a dependre del coneixement científic.
Així doncs, la Ciència Política passa a dependre de l'estat al sistema polític. El camp d'estudi s'amplia a nivells inferiors de l'estat (societat civil) i també a nivells superiors (organitzacions internacionals).
ELS CAMPS DE LA CIÈNCIA POLÍTICA La frontera de la ciència política amb la filosofia és bastant borrosa, l'enfocament és la major diferència ja que la política està més lligada a l'estudi empíric, mentre que la filosofia és més abstracta.
EL QUADRAT POLITOLÒGIC 1. Concepte. Claredat conceptual.
2. Història. Perspectiva.
3. Exemples i números.
4. Política comparada.
DICOTOMIES CLÀSSIQUES DE LA CIÈNCIA POLÍTICA • • • • Positiu/Normatiu: estudien la realitat tal i com és i preguntant-se. Què passa? Què hauria de passar? // La dimensió moral.
Natura/Criança: l'espècie humana té una part animal i és variable al seu comportament // la variabilitat humana és com una ficció i s'explica per instints.
Estructura/Agència: conjunt estable de sistemes, elements que tenen una relació entre ells // allò que els actors fan i decideixen, s'han de tenir en compte els actors.
Holisme/Individualisme: que els actors són actors col·lectius // l'acció social és una acció individual.
N/C: l'espècie humana (biològica i variable alhora, depenent de la cultura). Però no deixem de ser una espècie comú. Tàbula rasa, punt de vista extremista on la ment humana és completament modelable. Dels anys 60 en endavant, hi ha teories totalment oposades.
E/A: conjunt estable de relacions d'un sistema (relacions estables, amb permanència i sense canvis sobtats). A la societat hi ha actors que decideixen coses i també es important, indica alguna cosa dins de la societat. Sempre s'intenta buscar la causa última, dilema.
H/I: els actors són col·lectius i els individus són part d'aquests actors (cultures socials, ètnies). La vida social és l'acció individual i les interaccions entre ells en formen part. Karl Popper.
0.2. Què és la política? “Política”, és un terme polisèmic ja que té diversos significats. Cal saber-ne les diferents accepcions que s'inclouen dins del terme en qüestió. “Política” ve de “Polis”, que designa el conjunt dels afers propis de la societat, també coneguda com a la ciutat-estat grega. Conjunt d'activitats del conjunt de la polis.
Antropologia aristotèlica: l'home com a zoon politikon o “home social”, ja que la participació en política és pròpia de l'home.
0.2.1. Origen del terme La definició d'Aristòtil és massa amplia i ho abasta tot, la política és una esfera autònoma amb que es diferencia de tot lo altre utilitzant la maièutica socràtica. (cites de David Held i Leftwich) No tracta només el govern. No hi ha res més polític que l'acte d'excloure coses de l'àmbit polític. (Abba Lerner) Política-Poder, allò personal ja és polític.
0.2.2. Dimensions de la política • • Vertical: comprèn les relacions del govern amb el governant. Qui mana i qui obeeix.
Horitzontal: comprèn les relacions entre els membres d'una comunitat política en termes de cooperació o d'autoafirmació egoista. De cara a prendre decisions.
0.2.3. Tres nivells de representació política - Governs i institucions públiques - Actors privats formalment no polítics - Societat civil (conjunt de la societat organitzada) 0.2.4. Quatre conceptes de la política - Control, domini sobre les persones. Poder. Tot fenomen que té a veure amb el poder i el domini sobre els altres, imposant conductes. (Maquiavel, Dahl...) - La política com a activitat desenvolupada a través d'un sistema d'institucions públiques, com a activitat institucionalitzada. (Weber) - La política com a activitat regida pels valors de l'ordre i de l'equilibri social, tota activitat encaminada a fomentar el bé comú. (Aristòtil, St. Tomás de Aquino, Locke, Parsons, Easton...) - La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra una amenaça exterior (Spencer, Glumplowicz, Schmitt...) Violència organitzada.
0.2.5. Tres aspectes de la política - POLITY (la política com a estructura). S'identifiquen en quines estructures s'ha de concretar l'organització social. Règim polític determinat.
- POLITICS (la política com a procés). S'observa la manera determinada de comportar-se d'un col·lectiu. És així com negocien els partits en una coalició de poder. Allò que els actors fan.
- POLICY (la política com a resultat). Resposta a la combinació d'estructures i processos a cada conflicte que cal gestionar i estudiar.
0.2.6. Ètica i política Que la política tingui impactes ètics no vol dir que es condueixi per mitjans ètics. Són dos coses diferents. Estan relacionades però alhora són independents. “És no implica, ha de ser”.
TEMA 1 – PODER POLÍTIC I ANÀLISI POLITOLÒGIC 1.1. Organització social i relacions de poder El poder és allò que té la capacitat de fer que una societat vagi cap a un costat o cap a un altre. «Poder», és un terme de difícil definició. Es necessita poder quan es fa política. El poder és la capacitat d'aconseguir obediència dels altres. La política necessita poder per complir la seva funció.
«Té poder aquell individu o grup d'individus que aconsegueix que altres (individus o grups) facin (o deixin de fer) allò que es té com a funció o objectiu.» PODER I POLÍTICA El fet d'aconseguir poder serveix per fer que la societat camini cap allà on vols que camini.
El poder s'assembla a una eina amb la que s'aconsegueixen coses. D'altra banda, el poder té un atractiu intrínsec. El poder per l'espècie humana és atractiu, ens agrada manar. Hi ha qui busca el poder per l'estatus que comporta o per allò que s'aconsegueix amb l'exercici del poder. Doble naturalesa.
DUES VISIONS DE PODER • «El poder és poder»: entès com a recurs, com una cosa que està en algun lloc i que del que es tracta és saber on es té i així manar sobre els altres. Recurs inmaterial, extern als éssers humans i l'anàlisi ha de buscar on és. (Hobbes, Marx, Mosca) • «El poder és una ombra»: és un engany, una il·lusió. Vist com una reacció social. No posseeixes el poder, sinó que et relaciones amb els altres des d'una posició de més o menys poder. Tothom aporta alguna cosa al poder, fins i tot els que l'accepten. L'anàlisi ha de descriu aquestes relacions de poder i les situacions on s'hi poden trobar els diferents actors. (Maquiavel, Tocqueville, Dahl) TRES FONTS I TRES TIPUS DE PODER • El poder coercitiu: neix de la coerció, de l'amenaça, de l'ús de la força física sobre la vida, la integritat física, la llibertat... És el típic de l'Estat, que n'exerceix el monopoli. En aquells llocs on l'Estat es debilita, sorgeixen competidors (màfies, senyors de la guerra, etc.). És una de les fonts menys visibles avui en dia, està molt controlat per les constitucions i per les lleis, però és el fonament últim del poder de l'Estat. Centre d'interès de la Ciència Política.
• El poder persuasiu: aconseguir que les creences o les preferències de les altres persones vagin per on a tu t'interessa. Neix i actua sobre la ment. Capacitat d'obtenir obediència d'una població fent coincidir allò de qui obeeix amb qui mana. És típic de les religions però també dels partits, dels mitjans de comunicació i dels grups d'afinitat. Molt important en el món modern (política de masses).
• El poder retributiu: capacitat per administrar les recompenses de caràcter econòmic a canvi d'acceptació de les ordres. Les més evidents es donen a l'àmbit de les empreses. Font de poder que no està basada ni en la violència ni en la persuasió, sinó en l'obtenció de recompenses a canvi d'allò ofert.
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: POLÈMICA NATURA/CRIANÇA Existeix una naturalesa humana? I si existeix, com s'explica la diversitat cultural, els costums? El model estàndard de les ciències socials es basa en una sèrie de crítiques a la idea de l'existència d'una naturalesa humana. Planteja una manera de diferències entre allò natural i allò social. No es pot reduir una cosa a l'altra.
Crítica d'absència d'universals, no existeix allò que ho englobi tot. Conducta humana deguda a l'ambient. Problemes de l'ambientalisme. Contra-crítiques. L'espècie humana tendeix a fer associacions amb allò que està dins de la ment humana.
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: PROBLEMES DE L'AMBIENTALISME - Presència d'universals - Manca d'explicació pel canvi i l'aparició de diversitat - Absència de fonament biològic - Exemple: polèmica Skinner (conductivista)/ Chomksy En el fons, no deixem de ser animals. Es pretén que l'espècie humana està per damunt de tot sense donar cap explicació al respecte. El cervell està estructurat de tal manera que permet pensar-hi. El cervell no va per lliure, es te tendència a inventar paraules per allò que no sabem com es diu (els nens petits) FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: NATURALESA COMPLEXA Diversitat i influència ambiental (cultural), són innegables i reals però estan construïdes sobre, i limitades per la construcció biològica de l'espècie. Calen «ponts» entre la biologia, la psicologia i les CCSS per entendre com funciona la societat. Existència de diverses corrents: sociobiologia, psicologia evolucionaria...
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: RESISTÈNCIES • Resistència ètico-política: si s'expliquen els fenòmens socials a través de la biologia, perilla la legitimació del estatus quo. El fet de tindre un problema donat per la teva pròpia biologia no significa que la societat et discrimini per aquest aspecte. Entendre millor com funciona l'espècie humana per justificar allò que succeeix.
• Resistència epistemològica: el perill del reduccionisme. S'agafa un fenomen molt complex i es redueix a una cosa més senzilla. La ciència avança gracies a reduir fenòmens complexos a causes senzilles i simples. Allò que té causes diferents es pot explicar a partir d'una cosa molt més fàcil. El reduccionisme no és dolent, ho és passar-se. Explicar causes molt reduïdes, es pot caure en allò que no és.
• Resistència ontològica: ontologia – teoria sobre la realitat última. El perill del determinisme. Crítica a la manera de descriure el món a allò que s'està oferint. Si es posa la biologia pel mig, s'acabarà dient que les persones no som lliures, que estan determinades.
El fet de que l'espècie humana sigui creativa, depèn del fet de que en el cervell hi hagi una cosa més d'allò que la societat ha explicat.
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: SELECCIÓ NATURAL L'espècie humana és una espècie més. Per entendre les seves característiques cal entendre d'on han sortit. La biologia moderna explica el sorgiment d'espècies com a producte de l'evolució per selecció natural (aquells més forts, són els que sobreviuran), causa principal i no única.
La selecció natural, és la reproducció diferencial de genotips (conjunt de gens d'un organisme) en una població d'organismes vius determinada. Se seleccionen els gens d'aquells organismes amb més eficàcia biològica (que es reprodueixen més). L'ambient «pressiona» en favor d'uns o altres gens, i això, juntament amb les mutacions, explica l'evolució.
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: EL PODER AL REGNE ANIMAL Existeixen espècies amb alts graus de sociabilitat, més enllà del sexe i la criança parental. A les espècies socials, els reptes biològics (alimentació, reproducció...) s'afronten en comú. Això requereix de mecanismes de coordinació i «presa de decisions» que s'apropen al que nosaltres entenem per poder. Exemple: Ximpanzés i bonobos de Waal.
FONAMENTS BIOLÒGICS DEL PODER: LA SOCIABILITAT HUMANA L'ésser humà és l'espècie socialment més complexa; per tant, les seves formes de poder també ho són. Aquesta diversitat en les relacions de poder es construeix sobre, i és limitada per, estructures psicològiques innates, que venen del moment en que l'espècie va aparèixer. Exemple: teoria d'Alan Fiske sobre els quatre models de relació social bàsics (comunitari, jeràrquic, igualitari i mercantil).
• • • • Comunitari: manera de relacionar-nos amb la família, tu no aportes ni dones pensant en el que rebràs a canvi. Aportes i dones perquè formes part d'una comunitat i el teu benestar està relacionat amb aquesta.
Jeràrquic: típic d'exèrcit, on un hi està per sobre dels altres i hi ha una escala de poder.
Igualitari: cadascuna de les persones que es relacionen es consideren iguals en alguns sentits i dona peu a una certa igualtat en la distribució de tasques i en l'assignació de béns.
Mercantil: em despreocupo del benestar dels altres i dono en funció del que pugui rebre, antítesi del model comunitari.
LA REVOLUCIÓ NEOLÍTICA: CRONOLOGIA Paleolític: des del sorgiment de l'espècie humana (fa gairebé 3 milions d'anys, a l'Àfrica) fins l'any 10.000 aC, on el 99% de l'existència de l'espècie era present. Caçadors i recol·lectors.
• Mesolític: des de 10.000 aC fins el 6.000 aC. Transició de l'economia de caça i recol·lecció a l'economia agrícola.
• Neolític: des del 6.000aC fins el 3.500 aC.
LA REVOLUCIÓ NEOLÍTICA: EXCEDENTS • Els excedents són la part de la producció que sobra un cop cobertes les necessitats bàsiques i el consum corrent. Apareixen desigualtats i la recerca d'estatus. Apareix el comerç i la necessitat i la possibilitat de la divisió del treball. Emergència de «professions» no relacionades amb el treball productiu. Primeres religions organitzades i aparició de temples.
LA REVOLUCIÓ NEOLÍTICA: EL SEDENTARISME El sedentarisme és la forma de vida en societat per la qual aquesta ocupa de manera estable un territori, concepte oposat al nomadisme. Apareixen les ciutats. Emergència de certa noció de propietat. Atractiu del robatori i emergència de guerra. Emergència de la ciutat. Primeres autoritats polítiques estables i necessitat de legitimació. Estan sotmesos a la tradició.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC PRE-MODERN: SOCIETATS ACÈFALES Acèfales = que no tenen cap. Economia: caça i pesca, pura supervivència. No hi ha excedent econòmic. La societat és nòmada, poc complexa, molt basada en la família. Control social basat en el llinatge, la tradició i la dificultat de sobreviure en un medi hostil. El poder polític està escassament separat de la societat i és poc jeràrquic, hi ha caps però estan sotmesos a la tradició igual que la resta de membres.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC PRE-MODERN: SOCIETATS SEGMENTÀRIES Societats que ja són agrícoles, poc desenvolupades on apareixen els primers excedents econòmics, ja no és una economia de subsistència. Es tracta d'una societat sedentària, tribal però comença a contemplar vincles no-familiars perquè com estan establerts en un lloc, tenen l'oportunitat de conèixer-se. Estratificació social basada en desigualtats de riquesa i justificada i controlada per la religió, que esdevé un límit al poder dels rics. El poder polític guanya una relativa identitat respecte a la societat i s'estabilitza, apareixent així les elits polítiques basades en el llinatge, la riquesa i la tradició i justificades per la religió. Comencen a existir les supersticions lligades amb les forces de la naturalesa, amb voluntat pròpia i apareixen els primers sacerdots.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC PRE-MODERN: CIUTAT-ESTAT Primeres societats històriques, apareixen a Mesopotàmia a Somèlia on en el primer moment governen sacerdots però amb el pas del temps i les guerres, comencen a guanyar poder els nobles que van a la guerra i tenen cura de la ciutat que s'acabarà convertint amb el rei, primer governa el temple i acaba governant el palau. La base continua sent l'agricultura però es dona expansió de l'artesania i el comerç, apareixent així l'esclavisme. Es produeix un cert procés d'urbanització, diferenciació entre camp i ciutat, els vincles de llinatge i tribu es debiliten i apareix el concepte de ciutadania. Per una banda el poder polític hi ha una major identificació de la política enfront les altres esferes socials. La ciutadania participa en el govern.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC PRE-MODERN: IMPERI BUROCRÀTIC La seva economia és semblant a la de la ciutat-estat, però marcada per la necessitat d'emprendre grans projectes que requereixen d'alts nivells de coordinació: obres hidràuliques, manteniment de fronteres extenses... Sorgeixen gràcies a voler complir grans reptes que necessiten treball en equip. La societat està composada per súbdits units per creences religioses i per la lleialtat a la dinastia imperial. Les primeres societats d'aquest tipus es donen a Xina i a Egipte, on els seus membres tenen una certa afinitat cultural i social. El poder polític està centralitzat en mans d'una dinastia governant, normalment legitimada per la religió i que executa el seu poder mitjançant un aparell burocràtic i les disputes es donen dins del palau.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC PRE-MODERN: FEUDALISME El feudalisme consisteix en unitats de territori controlades per un aristòcrata que presenta unes condicions a tots aquells que decideixen passar per les seves terres. Les perifèries es tornen insegures perquè la gent marxa al camp perquè s'excedeixen els recursos a la ciutat. L'economia és plenament agrícola, basada en la ruïna dels imperis per excessiva demanda del centre. Passa a ser de subsistència, disminueix el comerç i l'activitat econòmica es descentralitza on la burocràcia deixa de ser necessària. La societat està marcada per la inseguretat, controlada per una aristocràcia de senyors feudals lligats pel vassallatge fins arribar al rei on la religió té una gran influència. El poder polític és descentralitzat territorialment, concentrat a nivell local en mans dels senyors, contrapesos provinents de les ciutats i la religió.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC PRE-MODERN: ELS PRIMERS ESTATS MODERNS Apareixen a Europa degut al auge de les ciutats que en part es causat i es retroalimenta amb l'increment del comerç. Creixen les ciutats i amb elles el comerç, disminueix la importància de l'agricultura i amb ella, dels senyors feudals. Pel que fa a la societat, es manté l'estratificació feudal però guanya pes la burgesia urbana i comercial. Pel que fa al poder polític, el rei fa servir el poder de les ciutats per anul·lar el poder de l'aristocràcia. El poder se centralitza i neix la burocràcia moderna i l'estat s'independitza aparentment de la societat.
1.2. El poder polític Legalitat i legitimitat, les funcions polítiques de les normes jurídiques PODER I LEGITIMITAT La legitimitat és la justificació del poder. Permet exercir el poder sense recórrer a l'amenaça permanent. El poder, és acceptat com a moralment correcte per aquells que hi estan sotmesos. La legitimitat és important per els poderosos perquè redueix els costos de la dominació i és important també, perquè atorga una major estabilitat al sistema polític.
TIPUS DE LEGITIMITAT El poder assoleix la legitimitat des del moment en que les seves decisions s'ajusten als valors i creences que dominen en una societat. Significa que ha d'estar en sintonia amb una societat, no d'acord amb tot allò que la regeix. Segons Weber existeixen tres possibles fonts de legitimitat: la tradició, la racionalitat i el carisma.
• Legitimitat tradicional: el que justifica un lideratge, una decisió o una institució és que s'ajusta als costums del passat. El precedent sempre és un argument clau aquí. «Sempre s'havia fet així, ho deien els avis, etc.» Vells, nombres, castes dominants. Molt habitual a les societats pre-modernes. Exemple: les monarquies medievals • Legitimitat racional: podria anomenar-se també «racional-legal». El que justifica una decisió, un lideratge o una institució és que es troba en conformitat amb el marc legal existent. Exemple: un diputat defensa la legitimitat del seu poder sobre la base de que se l'ha votat segons unes normes de joc idealment acceptades per tothom.
• Legitimitat carismàtica: la justificació d'una decisió, d'un govern o d'una institució es troba en la qualitat excepcional de les persones o, normalment, la persona, que els formula o els autoritza. El líder dotat de carisma desperta admiració i les seves decisions són acceptades com a conseqüència d'aquesta admiració. Són líders amb una capacitat de seducció capaç d'impulsar una visió convincent del que ha de ser el futur col·lectiu. Exemple: els grans lideratges personals i demagogs del segle XX.
• Legitimitat del rendiment: la justificació d'una decisió, d'un govern o d'una institució es troba en que condueixin a resultats jutjats com a positius tenint en compte els objectius que (se suposa) té la societat. Exemple: els Bancs Centrals.
LEGALITAT: LES LLEIS La legitimitat racional-legal es troba recolzada en l'existència de les lleis. Una llei és una norma jurídica. Una norma jurídica regula el comportament humà, l'incompliment de la qual comporta una sanció imposada per una autoritat externa. Una llei és una norma jurídica de caràcter general i obligatori a tota la societat.
LEGALITAT: EL PRINCIPI DE LEGALITAT El principi de legalitat implica que les relacions entre les persones han de ser governades per les lleis, no per les persones. Existeix un marc legal que ha de ser clar, de coneixement públic i no retroactiu. El principi de legalitat es contraposa a l'arbitrarietat de la llei del més fort. És quan els membres d'una societat estan tots sotmesos al compliment estricte d'aquestes lleis.
LEGITIMITAT VS LEGALITAT: DIFERÈNCIA I CONTRADICCIÓ Legalitat = noció jurídica Legitimitat = noció ètico-política Legitimitat i legalitat poden trobar-se en contradicció. Les lleis obliguen a tots els membres de la societat. Allò moral no té perquè estar reflectit en les lleis i allò legal no té perquè ser moral.
LEGITIMITAT VS LEGALITAT: VIES PER SUPERAR LA CONTRADICCIÓ La legitimitat abarateix els costos del poder perquè és més fàcil que obeeixin. Quan el poder es presenta com a legítim, és significat de facilitat perquè la gent tendirà menys a protestar, etc. Hi han diferents formes per superar-ho, de més suau a més radical: • Canvi legislatiu: els governants de l'estat en qüestió se'n adonen que existeix una contradicció i fan un canvi de les lleis per intentar adequar-se a aquesta nova realitat i nova percepció ètica de la societat.
• Protesta: hi ha un govern que per necessitat o per problemes ideològics proposa un canvi i la societat fa una vaga general (exemple). Forma d'exercir pressió als governants per tal d'obtindre un efecte més immediat. Serveix per forçar un canvi legislatiu o per retardar-lo.
• Desobediència civil: quan el canvi legislatiu no és possible i la protesta no és suficient.
Posició que pot néixer de l'individu, dimensió social. Desobeir la llei però no es qüestiona l'autoritat que obliga a complir la llei, s'accepta el càstig que s'aplicarà per incomplir aquesta llei. També es pot fer per promoure acte de consciència • Rebel·lió: es rebutja l'autoritat. Pot ser pacífica però normalment acabarà sent violenta, és l'última via i pot sortir bé o malament. Resistència, ultimàtum. Imposar la violència per defensar les meves normes i els meus drets.
Quan es diu que un règim no és legitim és perquè deixa de reconèixer una part de la seva societat.
1.3. Les anàlisis politològiques. Descripció, explicació i prescripció.
«El concepte fonamental de la Ciència Social és el poder, de la mateixa manera que l'Energia és el concepte fonamental de la Ciència Física.» - Bertrand Russell.
ANALITZAR CIENTÍFICAMENT EL PODER L'anàlisi politològica aspira a respondre tres preguntes: com és el poder? Per què és com és? Com hauria de fer-se servir? Existeix la necessitat de distingir entre els judicis de fet, els judicis de valor i la relació amb els valors (Weber). Necessitat d'una ciència objectiva per tal d'avançar, ja que, a diferència de la científica, tracta temes morals.
• • Judici de valor: opinió sobre com hauria de ser el món o una determinada qüestió Judici de fet: afirmació sobre com son les coses DESCRIPCIÓ La descripció consisteix en exposar l'aspecte d'un fenomen (com és), sense preocupar-nos en principi ni per les seves causes, ni pels seus efectes, ni per la valoració que en fem. Té valor per si mateixa, però sempre ens deixa a la porta de la pregunta: i perquè aquest fenomen és com és? EXPLICACIÓ Explicar un fenomen significa reduir-lo a les seves causes. Per exemple: el sentit del vot d'una persona es deu a l'educació rebuda a casa. A l'hora d'explicar un fenomen podem patir biaixos, ja siguin causats per prejudicis o per una selecció inadequada de la informació. Com es pot fer per tal de saber si es fa una inferència certa. Inferir vol dir derivar conseqüències lògiques d'una premissa.
• Deducció: fas una afirmació general de com és el món i extreus conclusions pròpies. No afegeix coneixement, no es descobreix res de nou.
• Inducció: camí invers, a partir de conclusions particulars, derives a una afirmació general.
No té solidesa.
• Hipòtesi-Deducció: tens un problema teòric (voler conèixer el perquè d'alguna cosa) i idees i penses una observació que podria refusar aquesta teoria (+ interès, proves per dir que no tinc raó). Es formula una hipòtesi i penses en un experiment / observació que podria refutar aquesta teoria.
EXPLICACIÓ I COMPRENSIÓ Comprendre i explicar són activitats diferents. Comprens un fenomen social quan entens el significat que té pels actors implicats. Diferents corrents de les Ciències Socials exclouen la comprensió com a anàlisi científicament legítima (Conductivisme – intenta explicar la conducta en funció dels estímuls que reps de l'ambient), la consideren complementària i necessària per a l'explicació (Weber), o bé la consideren com a substituta de l'explicació en Ciència Social (Dilthey, historicisme...).
DOS ESTILS D'ANÀLISI POLITOLÒGICA Quantitatiu Qualitatiu Objecte – Anàlisi d'una unitat Dades/Informacions objectives/conductes Dades/Informacions subjectives/intencions, sentiments, pensaments, actituds, comportaments Recollida informació Relació indirecta, distant Relació directa, humanista Context Laboratori (zoo) Terreny (safari) Interpretació de la informació Explicació (busca establir unes Comprensió, llenguatge, relacions causals), codificació codificació de significats numèrica, matemàtiques, estadística PRESCRIPCIÓ Es diu al poder com hauria d'actuar. (ex. prescripció mèdica) • • Prescripció pura: lligada exclusivament als judicis de valor. En principi, impossible de desenvolupar científicament.
Prescripció instrumental: connecta judicis de valor amb judicis de fet. Susceptible d'anàlisi científica.
TEMA 2 – ELS ESTATS CONTEMPORANIS QUÈ ÉS L'ESTAT?: UN CONCEPTE POLISÈMIC Quan parlem d'estat ens venen moltes coses al cap, és una cosa molt complexa. Artefacte amb diverses funcions i prioritats. Qualsevol estat abans de desaparèixer recorre a la violència.
Jean Bodin: «Un conjunt de famílies i les seves possessions comunes governades per un poder de comandament segons la raó.» Ciceró: «Una multitud d'homes lligats per una comunitat de dret i utilitat (i interés).» Max Weber: «Una comunitat humana que reclama, amb èxit, el monopoli de la violència legítima sobre un territori.» QUÈ ÉS L'ESTAT? DUES VISIONS • • Visió àmplia: l'estat com a qualsevol comunitat política dotada de govern i instruments coercitius.
Visió estreta: l'Estat modern, amb fronteres, població i institucions estables.
TRETS FONAMENTALS DE L'ESTAT Independentment del tipus d'estat: territori i població, sobirania, govern, administració/burocràcia, marc legal, instruments de coerció i una seu d'identitat col·lectiva.
• Territori i població. En la política pre-moderna, les fronteres (i les poblacions) són «borroses». No queda clar a qui pertanyen les poblacions de frontera, cosa que els imprimeix un caràcter peculiar. A la política moderna, l'Estat es caracteritza per disposar d'unes fronteres i una població estable (que no significa fixa).
• Sobirania. Terme polisèmic. Es pot entendre com autoritat última i inapel·lable particularment sobre un territori. Es pot entendre cap endins (preguntant pel sobirà de l'estat) o portes enfora (afermant la sobirania de l'estat enfront de possibles agressions externes). Sobirania reial, sobirania popular i sobirania nacional.
• Govern. Pot ser entès diferent segons el context. Sinònim del conjunt d'institucions polítiques que governen un estat, sinònim de règim polític. / Sinònim de classe política.
Com a sinònim del conjunt de persones que el seu objectiu es governar l'estat. / Sinònim de poder executiu, el govern no és el conjunt d'institucions polítiques sinó que és aquella que ostenta el poder executiu en termes de divisió de poders. Sigui quina sigui l'accepció, l'Estat no es redueix al govern, però no hi ha Estat sense govern, que n'és el «director». Sempre té un centre de direcció.
• Administració / Burocràcia. L'administració pública es el conjunt d'organismes que s'encarreguen d'executar les accions del govern però no governa. La burocràcia és el conjunt del funcionariat que desenvolupa aquesta funció executora i com a característiques: té una jerarquia clara, funcions molt definides i no-propietat dels mitjans d'execució. A la pràctica, desenvolupen funció política.
• Marc legal. L'estat modern (sobretot el demo-liberal) sol tenir un marc legal amb una pedra angular: la Constitució. Les accions dels governs estan (en teoria) emmarcades i limitades per les lleis. Com més s'allunya l'estat del model demo-liberal, menys es fa realitat aquest principi. El marc legal preveu mecanismes per la seva pròpia modificació, més exigents com més profunda és la modificació proposada.
• Instruments coercitius. L'Estat es caracteritza pel monopoli de la violència legítima. Precisa d'instruments per exercir aquest monopoli: policia, exèrcit, presons... Però hi ha excepcions com estats petits i estats associats.
• Identitat. De manera inconscient o (més sovint) conscient, els estats són creadors d'identitat: seleccions nacionals, llengua oficial, banderes, himnes... Aquesta identitat se sol expressar en el llenguatge de les nacions i els nacionalismes, tot i que no sempre. La identitat més forta és la que no es visualitza com a tal, nacionalisme banal (procediments no explícits, dispersos per a la construcció nacional).
FUNCIONS DE L'ESTAT: SEGONS EL LIBERALISME • • • • Defensa de la comunitat, enfront d'amenaces exteriors.
Justícia dins la comunitat, enfront d'opressions i injustícies que uns ciutadans puguin practicar sobre uns altres a l'interior.
Provisió de béns públics que, per la seva naturalesa, no es pot esperar que siguin proveïdes pel sector privat.
Variants conservadores (inclouen manteniment de tradicions i estatus quo), progressistes (inclouen redistribució de riquesa, igualtat d'oportunitats) i llibertarianes (eliminen la tercera funció i fan una lectura restrictiva de la segona).
FUNCIONS DE L'ESTAT: SEGONS EL MARXISME • • L'Estat llegit des del prisma del materialisme històric.
L'Estat com a eina de dominació de classe.
FUNCIONS DE L'ESTAT: ALTRES CORRENTS • • • Pluralisme. Gestió i canalització del conflicte entre diferents sectors d'interès.
Nacionalismes. Preservació de la unitat i la identitat nacionals.
Utilitarisme. Provisió del màxim benestar pel màxim nombre de gent.
FUNCIONS DE L'ESTAT: SÍNTESI Defensa, seguretat i ordre públic, protecció i promoció dels Drets Humans bàsics, promoció del creixement econòmic, redistribució de la riquesa i provisió de determinats béns públics bàsics pel funcionament de la societat (ex. Infraestructures).
FUNCIONS DE L'ESTAT: ESTATS FALLITS Estats que, en algun sentit han deixat de complir amb les funcions pròpies dels Estats.
Criteris del Fund for Peace: fundacions privades/públiques que es dediquen a produir pensament sobre temes polítics, socials i econòmics. (índex d'estats fallits – índex d'estats fràgils: de pitjor a millor, el que està al capdavant és el que quadra amb aquests quatre criteris) - Pèrdua del control sobre un territori, o del monopoli de l'ús legítim de la força sobre ell.
- Erosió de l'autoritat legítima en la presa de decisions - Incapacitat per subministrar els serveis bàsics - Incapacitat per interactuar amb els altres estats en tant que membre de ple dret fins la comunitat internacional.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC MODERN: ELS PRIMERS ESTATS MODERNS • • • Economia. Creixen les ciutats i amb elles el comerç. Disminueix la importància de l'agricultura i amb ella dels senyors feudals.
Societat. Es manté l'estratificació feudal però guanya pes la burgesia urbana i comercial.
Poder polític. El rei fa servir el poder de les ciutats per anorrear el poder de l'aristocràcia. El poder se centralitza i neix la burocràcia moderna. L'estat s'independitza aparentment de la societat.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC MODERN: L'ESTAT LIBERAL (finals segle XVIII - XIX) • • • Economia. Existeix un trànsit definitiu cap al capitalisme. L'agricultura perd importància enfront la indústria i el comerç. La política econòmica del laissez-faire.
Societat. Desapareix definitivament el feudalisme. Ascendeix la burgesia i conflicte d'aquesta amb les noves classes socials (mitjana, treballadora...).
Poder polític. La burgesia acaba amb el poder absolut del rei. S'instaura l'Estat representatiu amb poders limitats i és controlat per la burgesia.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC MODERN: LA CRISI DE L'ESTAT LIBERAL (segle XIX) • • • Economia. Aprofundiment en l'economia capitalista. Segona revolució industrial. Comerç a escala mundial i imperialisme.
Societat. Polarització social. Aparició del moviment obrer, de la qüestió nacional i de la societat de masses.
Poder polític. Universalització del sufragi. Democratització. Aparició de respostes revolucionàries i contrarrevolucionàries als reptes de la política de masses: comunisme i feixisme.
EVOLUCIÓ DEL PODER POLÍTIC MODERN: L'ESTAT DEMOCRÀTICOSOCIAL • Economia. Divisió del món entre capitalisme i socialisme, amb triomf del primer.
Intervenció de l'estat a l'economia capitalista per controlar la qüestió social i crisis econòmiques. Posterior auge neoliberal. Post-industrialisme.
• • Societat. Polarització mundial entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament.
Aparició (al primer món) de la societat de consum i ascens de la classe mitjana.
Poder polític. Al primer món, la democràcia es consolida. Moderació de les diferències entre esquerra i dreta. Divisió del món entre EUA i la URSS, amb triomf del primer. Trànsit del món bipolar a un de multipolar, amb pes de les organitzacions internacionals.
TRANSFORMACIONS DE L'ESTAT: DEL PODER PATRIMONIAL AL PODER PÚBLIC • A l'Edat Mitjana, territoris i govern són possessió personal dels nobles, sent el Rei un més.
Algunes institucions no-patrimonials (per exemple, alguns parlaments), però recolzats en realitat patrimonial i societat estamental.
• A l'Estat Modern no és patrimoni personal de ningú, ni tan sols en les seves formulacions més antidemocràtiques (per exemple, els Estats totalitaris).
TRANSFORMACIONS DE L'ESTAT: DELS PODERS UNIVERSALS A L'ESTAT-NACIÓ SOBIRÀ • A l'Edat Mitjana conviuen, amb els regnes i principats (que seran l'embrió dels Estats), dos poders amb pretensió de superioritat universal: l'Imperi i el Papat.
• Amb la Modernitat i l'aparició del concepte de sobirania nacional, l'Estat passa a considerar-se la màxima autoritat legítima sobre el seu territori. Existència de dret i organitzacions internacionals moderen, però no anul·len, aquesta pretensió.
TRANSFORMACIONS DE L'ESTAT: DE LA UNIÓ ESTAT/ESGLÉSIA A LA SECULARITZACIÓ • A l'Edat Mitjana, el poder es basa en la concepció teocèntrica de la vida, on la religió és el fonament de tota moralitat i, per tant, de tota política legítima.
• La Modernitat, en canvi, deslliga el poder polític del religiós, en part com a resultat de segles d'intolerància religiosa. S'estén la tolerància religiosa i la separació entre Església i Estat. Variacions de grau i tensions inacabables al respecte.
TRANSFORMACIONS DE L'ESTAT: DELS SÚBDITS A LA CIUTADANIA • A l'Edat Mitjana, la relació política entre individus es dóna invariablement en termes de vassallatge: des del serf de la gleva fins Déu passant pel rei o pels nobles. L'ésser humà existeix políticament en tant que súbdit.
• A la Modernitat, a partir de les revolucions americana i francesa, s'estableix una diferenciació entre ciutadà i súbdit, sent el primer el gran «protagonista» del relat polític modern.
TRANSFORMACIONS DE L'ESTAT: DE LA POLÍTICA DELS ELITS A LA POLÍTICA DE MASSES • A l'Edat Mitjana, les masses populars amb prou feines compten políticament. Es pretén mantenir-les silenciades, més que adherides.
• Amb l'adveniment de l'Estat Modern, i especialment a partir de la seva democratització, la política s'universalitza a les masses. Comença a ser necessari guanyar el seu suport, fins i tot en contextos no-democràtics (per exemple, els règims totalitaris).
L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA: CONCEPTE I ANTECEDENTS L'administració pública és el conjunt de persones i agències que implementen la política del govern. No és nova: ja es troben cossos burocràtics extensos als Imperis (romà, egipci...) i, de manera molt embrionària, també a l'Europa medieval. No obstant, cap arriba al grau d'especialització de l'administració pública moderna.
L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA: DOS GRANS MODELS • Administració Pública moderna: neix com a conseqüència de la concentració de poder pròpia de l'absolutisme. Primers casos: administració tributària i militar. Aquest és el model europeu continental on el paradigma és França.
• Administració Pública anglosaxona: segueix un camí menys uniforme i ordenat on la separació entre l'administració local i central, la dispersió, l'absència d'estàndards, etc. són presents. No seran fins la democratització del Parlament britànic durant el segle XIX que es donarà lloc cap al model continental, avui estàndard.
L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA: QUATRE MODELS NACIONALS • • • • Model França. Administració hereva de l'absolutisme. Funcionariat professional i vitalici per examen d'oposició. Rigidesa i apoliticisme.
Model EUA. Spoils system. Càrrecs a l'administració com a botí dels partits addictes Es modera arran de la Pendention Act (1833), que orienta el sistema cap el model francès, però de manera moderada. Càrrec nomenat «a dit» segueix tenint importància. Flexibilitat i polarització.
Model Alemanya. Trànsit d'un esquema cameralista i fraccionat a un més semblant al model francès. La figura del «funcionari polític» es conserva, tanmateix, sobretot entre els alts nivells funcionarials.
Model Gran Bretanya. Semblant al francès, però movent-se en un esquema jurídic i polític molt basat en el costum.
L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA: DILEMES • L'Administració Pública sempre es mou en el centre d'un debat en el qual o bé se li qüestiona la seva rigidesa, o bé se li questiona (power) 2.2. Formes d'Estat i formes de govern Mai dos Estats o dos governs són idèntics, però es poden establir tipologies basades en tipus ideals. Les formes d'Estat i de govern deriven, en part, de contingències històriques (de tipus polític, social, econòmic...) i en part d'ideologies polítiques.
LES TRADICIONS IDEOLÒGIQUES Una ideologia és un conjunt integrat de valors, creences, objectius i propostes referides a l'àmbit polític en general. Les ideologies s'agrupen en grans tradicions amb un cert «aire de família». En realitat no existeix el liberalisme, el socialisme o el conservadorisme, sinó liberalismes, socialismes i conservadorismes.
EL REPUBLICANISME: PANORÀMICA El republicanisme és una tradició política en la que es relacionen, en alguna mesura, els valors de la llibertat, la independència, l'autogovern i la virtut cívica. Els seus trets distintius són l'absència de rei/reina, el calaix de sastre dels «valors republicans» i com a exemple, en tenim la República Francesa.
Existeixen dues reconstruccions modernes del republicanisme segons la visió que tenen del concepte llibertat: la de Michael Sandel (la llibertat com a autogovern, la mercantilització de la vida) i la de Chris Pettit (la llibertat com a no-dominació, algú pot prendre decisions per tu però no per forma arbitrària). També, existeixen dos tipus de republicanisme: el democràtic i l'oligàrquic on hi ha una certa preocupació per la desigualtat.
EL REPUBLICANISME: EVOLUCIÓ • Republicanisme clàssic (antigues Grècia i Roma): Aristòtil, Ciceró. Vigilància respecte la tirania, equilibri entre faccions, gestió de la lluita de classes. Governs col·lectius (democràtics, oligàrquics o mixtes), vincle entre llibertat i propietat, dispersió i control del poder, exclusió parcial o total de dones, estrangers i esclaus.
• Republicanisme renaixentista i barroc: Maquiavel, Harrington. Els problemes del republicanisme clàssic + gestió del pluralisme religiós i organització d'una societat progressivament basada en el comerç, proto-capitalista. Admiració de la república romana i d'Esparta. Menys-teniment d'Atenes.
• Republicanisme contemporani: Rousseau, Madison. Els problemes del republicanisme anterior + la lluita contra l'absolutisme estatal. Els problemes originats pel capitalisme s'agreugen. Revalorització del model atenenc. Democratització i eclipsi del republicanisme.
EL REPUBLICANISME: MAQUIAVEL: MADISON, ROUSSEAU • Maquiavel: recuperació de la teoria clàssica de les faccions; bàsicament, poderosos/rics contra pobres/poble. Conflicte i equilibri, a través de govern mixt, resguarda la llibertat.
• Jean-Jacques Rousseau: l'ésser humà és bo però la societat el corromp i el fa esclau.
Només recupera la seva llibertat a través del contracte social, en el que subsumeix la seva persona dins el sobirà col·lectiu. Obeint les lleis emanades de la voluntat general, l'individu s'obeeix a si mateix i conserva la seva llibertat. Problema de faccions s'evita perquè la república s'instaura a territoris petits i homogenis on és factible el consens; llibertat es resguarda via virtut cívica, participació de la ciutadania pel bé comú.
• James Madison: les faccions són inevitables. El consens absolut és impossible. Territoris petits i cohesionats permeten a les faccions majoritàries esclatar el dissident. Millor territoris grans amb múltiples nivells de govern (federalisme) i dispersió del poder (separació de poder, checks and balances). Virtut cívica és desitjable en la ciutadania, però imprescindible en els representants.
EL REPUBLICANISME: AVUI Concepte de llibertat diferent, en algun sentit, del liberal (o del d'un determinat liberalisme). Dispersió i control del poder polític, laïcitat, preocupació per la corrupció i la transparència, lligam entre la llibertat i l'autonomia econòmica (la propietat), democràcia deliberativa (no sempre), patriotisme cívic i problemes per afrontar les realitats com el pluralisme ètico-polític, les qüestions territorials i etno-nacionalismtes i les relacions amb les altres tradicions.
EL LIBERALISME: PANORÀMICA Es tracta d'un terme polisèmic. El seu significat vari segons el context cultural i geogràfic. En la seva essència, és l'absència en la naturalesa d'una guia positiva, priotitat de la llibertat per sobre de l'autoritat, secularització de la política, promoció de constitucions i principis de dret que estableixin els límits del govern i determinin els drets dels ciutadans enfront d'ell (David Miller).
És la filosofia predominant a Occident i la mentalitat liberal disseminada arreu. Igualtat, en algun sentit. Els éssers humans neixen lliures en tant a drets i dignitat.
EL LIBERALISME: HOBBES I LOCKE • Thomas Hobbes (1588-1679). Obra principal: Leviatan. Concepte negatiu de la llibertat i pessimisme antropològic. Estat natural de l'home és la guerra de tots contra tots. Cal una monarquia absoluta per garantir la pau. És important pel liberalisme per tres motius: llibertat negativa, contractualisme i secularisme. «L'home és un llop per l'home». La llibertat negativa és de Berlin però ell contraposa aquest concepte contra el dels republicans i el que esdevé que estan en contra de donar la llibertat a una persona, absència d'impediments a nivell físic.
• John Locke (1632-1704). Obra principal: Segon tractat del Govern Civil. Concepte de llibertat a cavall entre la llibertat negativa i la republicana; neutralitat antropològica, creu que la ment humana és una tàbula rasa. Tanmateix, estat de la naturalesa comporta inseguretat. Éssers humans signen un contracte social per instituir un govern representatiu que asseguri la vida, la llibertat i la propietat. Concepte complexe de propietat. Segons ell l'or és la única cosa que conserva les propietats al llarg del temps, excepció. Allà on acaba la llei comença la tirania. El govern és el resultat d'una espècie de pacte entre els individus d'una societat.
EL LIBERALISME: EVOLUCIÓ • Segle XVIII: liberalisme associat a la il·lustració i oposat a les monarquies absolutes, al feudalisme, a la intolerància religiosa i al mercantilisme • Segle XIX: liberalisme mira de consolidar el Nou Règim. Divisió entre liberalisme radical (Thomas Jefferson, Thomas Paine) i liberalisme conservador (Benjamin Constant, Edmund Burke), lligats al republicanisme democràtic i oligàrquic. Convivència amb imperialismes.
• Segle XX-XXI: liberalisme democràtic, oposat al feixisme, al comunisme i a l'extremisme religiós. Convivència amb imperialismes. Divisió entre liberalisme progressista (John Stuart Mill, John Rawls), liberalisme conservador (Friedrich von Hayek) i libertarianisme (Robert Nozick).
EL LIBERALISME: DUES FONTS NORMATIVES • Iusnaturalisme: postula l'existència de drets humans fonaments d'àmbit universal (drets naturals), basat en la naturalesa humana, cognoscibles a través de la raó i anterior a qualsevol ordenament jurídic. Iuspositivisme pot ser vist com a contraposat o complementari. Aquells drets inherents abans de formar part d'una societat.
• Utilitarisme: les institucions socials i els drets es justifiquen en la mesura en que contribueixen a maximitzar el benestar agregat de la societat.
CONSERVADORISME: PANORÀMICA Sorgeix com a reacció davant de l'igualitarisme liberal, l'optimisme social del racionalisme il·lustrat i el republicanisme democràtic modern, encarnats particularment a la Revolució Francesa.
Com a trets generals té: pessimisme antropològic, confiança en el costum i les jerarquies establertes, creença en la desigualtat natural entre humans, prudència i escepticisme vers la democràcia i el canvi social guiat per la raó.
D'altra banda, existeix la distinció de Mannheim (1926) entre tradicionalisme i conservadorisme. El segon seria un concepte polític especialment modern, contraposat al progressisme. Parteix d'una actitud de pessimisme antropològic, l'home tendeix a ser egoista, cruel i tendeix a no saber viure amb la societat i per evitar-ho han d'existir autoritats per sobre nostre fent que els nostres impulsos quedin compresos i limitats amb la influència dels nostres desitjos sobre la nostra conducta.
EL CONSERVADORISME: BURKE • Edmund Burke (1729-1797): diputat del partit Whig (liberal), a cavall entre el liberalisme i el conservadorisme. Defensa la Revolució Americana perquè veu en ella una afirmació dels costums i llibertats tradicionals dels anglesos.
És un liberal radical. Critica en canvi la Revolució Francesa perquè hi veu un trencament radical amb la tradició política d'aquell país. Trencament que hauria dissolt l'aura de sacralitat del poder entregat al govern als elements més baixos de la societat, sota pretensió (per ell absurda) de que és possible fer tabula rasa del passat i reconstruir la societat mitjançant el guiatge de la raó.
La societat no seria equivalent a una màquina, sinó a un organisme. Les institucions, normes i costums heretats estan allà com a fruit de segles d'assaig i error. Encarnen el coneixement col·lectiu de generacions, superior a l'especulació racional. Però Burke no és un tradicionalista, no s'oposa per principi als canvis, sinó als que es produeixen de manera radical i/o fora de les normes establertes.
EL CONSERVADORISME: EVOLUCIÓ • Finals del s.XVIII – començaments del XIX: oposició a la Revolució Francesa i a la seva expansió, sense proposar un retorn a l'Antic Règim. Conservadorisme elitista, antidemocràtic i aliè al nacionalisme.
• Mitjans del s.XIX – començaments del XX: oposició al socialisme, al republicanisme democràtic i al liberalisme radical. Conservadorisme nacionalista i imperialista.
• Començaments del s.XX – anys 1980: oposició a la socialdemocràcia, al liberalisme progressista, al comunisme i als moviments de reforma social i cultural. En alguns casos, deriva feixista. En altres, conservadorisme democràtic. En tots els casos, conservadorisme amb sentit social, suport a l'Estat del Benestar.
• Anys 1980 en endavant: auge (en el discurs i la teoria) del conservadorisme neoliberal, amb diferents modalitats.
EL SOCIALISME: PANORÀMICA És un terme polisèmic, depenent del context geogràfic, cultural i polític. En general, el terme es remet a la idea que els mitjans de producció estiguin, d'alguna manera, controlats per la societat. En el sentit més estricte, aquest control és directe: la propietat dels mitjans passa a ser social.
Els principis d'igualtat i comunitat de Cohen, proposen una certa idea de llibertat lligada a la independència econòmica (lligam amb el republicanisme democràtic). Tensió amb la propietat privada i, per tant, amb el capitalisme. Oscil·lació entre el reformisme dins del capitalisme i el rupturisme anti-capitalista.
EL SOCIALISME: EVOLUCIÓ • Començaments del s.XIX – mitjans del s.XIX: aparició del terme, lligat a propostes utòpiques, intel·lectuals, normalment apolítiques (Owen, Fourier). Es busca solucionar els problemes socio-econòmics originats pel capitalisme.
• Mitjans del s.XIX – finals del s.XIX: aparició del marxisme i l'anarquisme. Lligam amb el moviment obrer i el republicanisme democràtic. 1ª Internacional.
• Finals del s.XIX – començaments del s.XX: socialdemocràcia marxista. 2ª Internacional.
• Començaments del s.XX – mitjans del s.XX: socialdemocràcia reformista. Comunisme.
Trencament de la II Internacional i aparició de les Internacionals Comunista i Socialista.
Revolució Russa.
• Mitjans del s.XX – finals del s.XX: Guerra Freda. Socialdemocràcia alineada amb occident i promotora de l'Estat del Benestar. Comunisme amb la URSS, però es fracciona (maoisme, castrisme, eurocomunisme...) • Finals del s.XX: enfonsament del comunisme. Crisi de la socialdemocràcia. Aparició de nous corrents (Tercera Via, chavisme, ecosocialisme...) EL SOCIALISME: CORRENTS PRINCIPALS • Marxisme ortodox: materialisme històric. El socialisme serà el resultat de la contradicció entre forces productives i relacions de producció, i entre burgesia i proletariat (lluita de classes). El proletariat prendrà el control de l'Estat i aquest s'extingirà en un comunisme de l'abundància.
• Comunisme leninista: marxisme voluntarista. Major importància de l'acció dels revolucionaris organitzats en partit d'avantguarda. Menyspreu de la democràcia liberal.
Règim de partit únic.
• Socialdemocràcia reformista: revisionisme i abandonament del materialisme històric.
«Socialisme dins del capitalisme»: economia mixta i Estat del Benestar. Aceptació de la democràcia liberal.
EL SOCIALISME: ALTRES CORRENTS • • • • • Anarco-col·lectivisme: anarquisme organitzat.
Comunisme dels consells: s'acaben ajuntant amb Lenin perquè creuen que han de ser els consells de treballadors els que tinguin el poder.
Sionisme socialista: Socialisme de mercat Ecosocialisme: ecologisme i socialisme. El capitalisme tendeix a la desigualtat i a l'explotació del medi ambient. Necessitem un replantejament del funcionament econòmic de la nostra societat.
EL SOCIALISME: EL SOCIALISME AVUI • Crisi d'imatge, discurs i identitat de la socialdemocràcia. No queda clar ni que els uneix entre ells ni que els separa de liberals fins i tot de conservadors.
• Crisi de projecte de l'esquerra anti-capitalista. Desaparegut el comunisme soviètic, no queda clara quina és l'alternativa a la combinació economia mixta + Estat del benestar.
Exemple: http://youtu.be/x3gyNwOFqMo Quan cau el mur de Berlín.
Adam Przeworski.
EL NACIONALISME: PANORÀMICA És un terme polèmic i polisèmic alhora. Significa coses diferents segons el context, el lloc i el moment. Una definició temptativa podria ser «un moviment ideològic amb l'objectiu d'assolir i mantenir l'autonomia, unitat i identitat d'un grup humà que segons alguns dels seus components constitueix, de fet o en potència, una nació» (Anthony D. Smith), on caldria afegir-hi la prosperitat.
Posseeix diferència amb altres tradicions ideològiques: no parla només com s'ha de governar, sinó també (i especialment) sobre qui s'ha de governar.
EL NACIONALISME: LA IDEA DE NACIÓ Els nacionalismes difereixen entre si segons quin concepte de nació estan manejant. La idea de nació transita de significats ètnico-culturals a cívics i viceversa, des del Barroc cap endavant.
Comença a tenir un significat polític a Anglaterra, cap el 1600, amb el sentit de «poble sobirà».
D'aquí emigra a Amèrica i a França. Assoleix significats ètnico-culturals a l'Europa continental, particularment a Alemanya. De «la nació és el poble» es passa a «la nació és un poble distint».
Una nació es pot entendre com a nació política (conjunt de persones amb voluntat d'autogovern i, normalment, de sobirania), com a nació cultural (conjunt de persones amb un seguit de trets objectius, normalment culturals, que els confereixen una forta identitat compartida), o com a nació jurídica (conjunt de ciutadans/es d'un estat i sovint, d'un estat democràtic). Liah Greenfield.
EL NACIONALISME: TIPUS • Nacionalisme orgànic (Fichte) s'associa la composició de la nació amb la composició d'un organisme, ser membre o no, no te a veure amb cap títol polític ni cap voluntat vS Nacionalisme cívic entén a la nació com a un artefacte polític i no cultural i es diferencia aquest en Nacionalisme legalista (Sieyès) propi de la Revolució Francesa, nació és un conjunt de persones representades per una llei o legislatura i Nacionalisme voluntarista (Renan) una nació és un conjunt de persones que tenen la voluntat de viure sota unes mateixes lleis i un mateix govern, la nació és un referèndum diari, diàriament decidim conviure els uns amb els altres i mantindre un govern i unes lleis en comú.
• • Intents de síntesi entre nacionalisme orgànic i nacionalisme cívic: Stuart Mill i Mancini.
Nacionalisme estatal vs el Nacionalisme cívic. Dins d'aquest últim: Nacionalisme legalista (Sieyès) i el Nacionalisme volutnarista (Renan) EL NACIONALISME: CONCEPTES FONAMENTALS - Concepte de nació - Principi de nacionalitat: a cada nació, un Estat i a cada Estat, una nació.
- Principi (o dret) d'autodeterminació: principi segons el qual les nacions tenen dret a decidir el seu futur mitjançant l'auto-govern. Distinció entre autodeterminació interna (dret a l'autogovern dins d'un Estat) i autodeterminació externa (dret de secessió) - Nation-building: procés mitjançant el qual un nacionalisme fa ús del poder polític per crear consciència nacional entre els membres del grup humà al que defineix com a nació EL NACIONALISME: EVOLUCIÓ • S.XVII: sorgiment i evolució de la idea moderna de nació a Anglaterra • Finals S.XVIII – mitjans S.XIX: sorgiment dels nacionalismes americà i francès, de caràcter cívic i estatal • Mitjans S.XIX – començaments s.XX: expansió del nacionalisme a tot Occident. Sorgiment dels nacionalismes ètnico-culturals. Reconeixement de la «questió nacional». Sorgiment de nous Estats-nació, bé per independència (Grècia), bé per unificació (Itàlia, Alemanya).
Sorgiment dels principis de nacionalitat d'autodeterminació • De la I GM a la II GM: enfonsament dels imperis Centrals. Multiplicació d'Estats-nació (Polònia, Hongria, Irlanda...). Aparició dels feixismes.
• De la II GM fins els anys 1970: nacionalismes anti-colonials • Dels anys 1970 endavant: ressorgiment dels nacionalismes sub-estatals no colonials 2.2.2 L'Estat liberal, democràtic i social de dret Es protegeix l'esfera privada (liberal), es reconeixen drets polítics (dret a vot, associació, etc – democràtic) i s'intervé en l'economia en tant a un control mínim (social).
L'Estat sorgit de les revolucions americana i francesa comença sent un Estat liberal, políticament oligàrquic. Es reconeixen drets civils negatius. És també un Estat de Dret (regeix el principi de legalitat, al qual estan sotmesos governants i governats). Per pressió dels moviments obrer i progressista, així com d'ideologies de signe progressista es van incorporant drets polítics que configuren un Estat democràtic, i drets socials que configuren un Estat social. L'Estat del Benestar serà un desenvolupament d'aquest últim.
Cadascuna d'aquestes transformacions va comportar una transformació en el concepte de ciutadania (Thomas H. Marshall, 1950, Citzenship and Social Class). Cadascuna d'aquestes lògiques (liberal, democràtica i social) és diferent de les altres, i presenta punts de tensió amb elles.
2.2.3. Formes d'Estat liberal-democràtic • Monarquia constitucional i parlamentària: en el passat aquests dos termes no sempre havien sigut el mateix. Parlamentaria volia dir que el cap d'Estat no tenia poder executiu sinó que el té el parlament i la Constitucional era on el Parlament tenia un poder legislatiu real però l'executiu estava en mans del rei.
En aquest cas (constitucional i parlamentària), existeix un cap d'Estat vitalici i hereditari, vinculat a una dinastia reial, però no exerceix cap dels tres poders de l'Estat, els quals es troben articulats segons l'esquema del parlamentarisme.
• República: el cap d'Estat és electiu, bé sigui mitjançant elecció directa per sufragi universal o bé per algun tipus d'elecció indirecta. El poder del cap d'Estat varia segons la forma de govern.
2.2.4. Formes de Govern liberal-democràtic EL PARLAMENTARISME Pot donar-se tant en monarquies (Regne Unit, Japó...) com en repúbliques (Alemanya, Israel). La seva característica principal és que el poder executiu (govern) es troba formalment subordinat al legislatiu, concentrat al Parlament, que escull el cap de l'executiu i pot destituir-lo. El cap de govern pot dissoldre el parlament i convocar eleccions. La seva figura està separada de la del cap d'Estat.
D'altra banda, té el seu origen al règim liberal més antic, que és el del Regne Unit. Sorgeix de l'adquisició progressiva de poder dels parlaments medievals enfront dels monarques, i assoleix els seus trets definitius quan els governs deixen de respondre davant del monarca i ho comencen a fer davant el Parlament. Les seves debilitats, paradoxalment, es troben amb el pas del temps ja que en aquest tipus de sistemes, s'aferrarà el predomini de facto de l'executiu sobre el legislatiu, degut a l'existència de partits.
EL PRESIDENCIALISME Només es dona en repúbliques (EUA, Mèxic, Brasil). Les seves característiques principals són que les figures de cap d'Estat i cap de Govern estan reunides en la mateixa persona, que és el president i normalment és escollit per votació popular. El legislatiu està separat de l'executiu i ni el primer anomena el segon ni el segon dissol el primer.
Té el seu origen a la Constitució dels EUA (1787). En quant a les seves debilitats, Linz fa quatre crítiques a aquests sistemes: conflicte de legitimitats, rigidesa de mandats, lògica de guanyador únic, i estil presidencial de fer política. Ho considera més inestable que el parlamentarisme i es realitza un debat al respecte.
EL SEMI-PRESIDENCIALISME Només es dóna en repúbliques (França, Romania, Rússia). Les seves característiques principals són que és un híbrid entre les formes anterior. El poder executiu és bicèfal dirigit per un president escollit i un Primer Ministre anomenat pel Parlament. Quan pertanyen a partits diferents es parla de cohabitació.
Té el seu origen en la Cinquena República Francesa (1958), ja que aquests són els primers que ho ideen. En quant a les seves debilitats sosté un conflicte de legitimitats i un problema de governabilitat en cas de cohabitació. Hiper-presidencialisme en el cas que no hi hagi cohabitació.
2.2.5. Estats autoritaris COERCIÓ VS CONSENS I de tot això es desprèn una pregunta: si és millor ser estimat que temut, o al contrari. La resposta és que caldria assolir totes dues coses coses, però ja que és difícil posseir-les conjuntament, quan ens n'hagi de mancar una és molt més segur ser temut que estimat. - N. Maquiavel (El Príncep) El poder polític es pot fonamentar en consens o en coerció. A les democràcies liberals la coerció es fonamenta en el consens; en els Estats autoritaris és el consens el que es fonamenta en la coerció. Però, ens trobem amb casos intermitjos, com ara els règims autoritaris amb característiques democràtiques (Iran), règims democràtics amb tendència d'autoritarisme (Rússia i el Mèxic del PRI). Fukuyama (1992), final de la història? Dubtós.
AUTORITARISME VS TOTALITARISME Distinció de Linz (1964): l'autoritarisme concentra el poder polític en poques mans i no tolera l'oposició, però observa graus limitats de pluralisme en els seus suports i no té l'intenció d'homogeneitzar la societat. D'altra banda, el totalitarisme no observa aquest pluralisme i té una intenció homogeneitzadora i transformadora. El paper de la mobilització de masses és irrellevant en autoritarisme i vital en el totalitarisme.
2.3.. L'organització territorial dels Estats-nació El poder polític sempre opera sobre un marc territorial més o menys definit i més o menys ampli. Per tant, el poder polític pot ser organitzat territorialment de diferents maneres. L'aparició de l'Estat modern comporta un procés de centralització territorial del poder, que abans romania dispers en diversos centres. A cada país, camí diferent.
L'organització territorial s'explica per motivacions tècnico-administratives, democràtiques i històrico-polítiques.
• • • Tècnico-Administratives: departaments francesos, fer més ràpids i accessibles els tràmits Democràtiques: que el govern arribi al poble i sigui més facil satisfer-ne la seva voluntat Històrico-Polítiques: el govern està format per uns elements que existien abans de la formació de l'estat, mantenir-les o destruir-les TIPUS D'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT: L'ESTAT UNITARI - Estat = Unitat i administrativa única: poder polític en un centre i la sobirania correspon només al conjunt de l'Estat - Delegacions per ordre del centre i també les pot revocar - Descentralització administrativa, a vegades - Exemples: França, Suècia i Noruega TIPUS D'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT: L'ESTAT FEDERAL - Estat = Pacte entre els estats pre-existents: la sobirania és compartida i repartida entre l'Estat federal i els federats - Els federats no es poden retirar unilateralment de la federació i l'Estat federal no pot abolir o limitar unilateralment l'autogovern dels federats Característiques: • Constitució federal • Manteniment del poder dels Estats per modificar les seves constitucions • Possibilitat de clàusula residual a la Constitució • 2a cambra legislativa federal de representació territorial • • Reforma constitucional amb participació dels Estats federals Tribunal federal de reducció de conflictes entre les parts federades Exemples: Estats Units, Canadà i Suïssa TIPUS D'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT: L'ESTAT REGIONAL - Entre l'unitari i el federal - Conté regions amb àmplia autonomia política respecte del centre - Les regions autònomes no comparteixen la sobirania amb l'Estat que és l'únic sobirà - L'Estat pot eliminar les regions Exemples: Regne Unit, Espanya i Itàlia TIPUS D'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT: ALTRES FORMES Confederacions, estats lliures associats, dominis colonials, deferacies, unions personals i altres.
2.3.2. El Federalisme COM A IDEOLOGIA El Federalisme no és el mateix que un Estat federal o una federació. És una tradició ideològica amb contorns propis com el conjunt de formes d'organització territorial derivades d'aquesta tradició o relacionades amb ella. El seu principi bàsic és que la unió entre comunitats polítiques s'ha de produir mitjançant el pacte (foedus). Això en general és incompatible amb la centralització i la uniformització absoluta del poder polític.
TIPUS • Coming together (Estats independents que s'uneixen) VS Holding together (una comunitat política amb parts que necessiten un reconeixement, on el federalisme és la solució) • Uninacional VS Plurinacional • Dual (Cada nivell de govern té les seves atribucions, amb competències independents) VS Cooperatiu (Hi ha unes competències que no són pròpiament d'un nivell concret i aquests han de cooperar a partir d'uns estàndards establerts) • Simètric (els Estats federats tenen les mateixes competències i la política central els afecta per igual, EEUU) VS Asimètric (no tenen les mateixes competències i la política central no els afecta per igual, Canadà) TEMA 3 – LES DEMOCRÀCIES LIBERALS 3.1. Democràcia antiga i democràcia liberal 3.1.1. La democràcia antiga LA DEMOCRÀCIA ANTIGA: EL MODEL ATENENC - 507 a.C. fins 322 a.C. amb interrupcions i canvis - Objectiu: evitar l'hyloris, la tirania i el govern de minories privilegiades - Ciutadania restringida: només homes atenencs lliures tenien ple dret. No restriccions de classes com a d'alters ciutats (Esparta) - Democràcia directa i legalització del poder polític (limitat) per lleis - Valors: llibertat i igualtat entre ciutadans. Es concreten en isonomia (igualtat davant la llei), segoria (igualtat d'expressió, a l'àgora) i isocratia (igualtat de poder) LA DEMOCRÀCIA ANTIGA: INSTITUCIONS DEL MODEL ATENENC • • • • • Areòpag: consell aristocràtic, herència pre-democràtica que anirà perdent poder fins tenir poques funcions judicials i cerimonials Ekklesia: assemblea popular de participació directa. Epicentre del poder atenenc. Anirà tenint contrapès dels tribuals (sobretot a partir del 415 a.C.) i, a partir del 403 a.C., dels nomothetai.
Tribunals: el més important era l'Helilea. A partir del 415 a.C. podrà revisar la legalitat de les decisions de l'Ekklesia Boulè: consell de 500 membres triats per sorteig i renovats periòdicament. Assisteix a l'Ekklesia i n'elabora l'ordre del dia Magistratures: funcions administratives i executives LA DEMOCRÀCIA ANTIGA: EVOLUCIÓ DEL MODEL ATENENC • • • • • • Segle VIII aC – VII aC: predomini aristocràtic. Revoltes cap al final del període que provoquen refrormes de Dracó, fallides.
594 aC: reformes de Soló. Abolició de l'esclavitud per deutes, timocràcia, millora de les condicions del demos, creació de l'Helilea i fonaments per la democràcia 541 aC – 510 aC: tiranies de Pisístrat, Hiparc i Hípies 507 aC: reformes de Cístenes. Isonomía, isegoría i isocratia. Reforçament del paper de l'Ekklesia. Magistratures per sorteig. Ostracisme.
462 aC – 450 aC: reformes d'Efialtes i Pèricles. Liquidació del poder de l'Arpeòlag.
Instauració del misthos.
404 aC – 403 aC: com a resultat de la Guerra del Peloponès, abolició de la democràcia i govern dels Trenta Tirans. Restauració de la democràcia per Trasíbul. Reforçament del poder dels tribunals. Contrapesos al poder de l'Ekklésia. Desaparició de l'Ostracisme.
Revisió judicial de les lleis (graphe paranómon).
LA DEMOCRÀCIA ANTIGA: CRÍTIQUES AL MODEL ATENENC - Poca preparació dels ciutadans a l'hora de prendre decisions - Irracionalitat i irreflexibilitat de les assemblees, que esdevenen presa fàcil dels demagogs - Irresponsabilitat política - Desequilibri de classes Respostes: (1) models utòpics – Plató; (2) educació – Eurípides; i (3) governs mixtos – Aristòtils LA DEMOCRÀCIA ANTIGA: MODELS ALTERNATIUS • Repúbliques oligàrquiques: Esparta. Assemblees populars buides de poder, magistratures electives, predomini dels òrgans controlats per l'aristocràcia (com el Consell d'Ancians).
• Repúbliques mixtes: Roma. Equilibri de poder entre magistrats (element monàrquic), Senat (element aristocràtic), i comicis (element democràtic).
3.1.2. La democràcia liberal - Estats liberals on els drets polítics bàsics (sufragi, dret d'associació...) estan estesos al conjunt de la població - Lligat a l'Estat-nació, i per tant d'extensió superior al municipi - Democràcia constitucional. Drets de ciutadania i separació de poders - Democràcia representativa. En ocasions, complements participatius o directes (Ex: Referèndums) - Democràcia electoral i de partits. Representació via eleccions lliures i plurals, i organització dels representants en els partits - Separació entre espai privat i espai públic, lligada a la secularització - Paper de la societat civil com a mitjancera entre els dos espais, i entre l'individu i l'Estat.
Pluralisme SEPARACIÓ DE PODERS: EL LEGISLATIU La seva funció és fer les lleis. Es diposita en una assemblea de representants. Rep diferents noms segons el país i per conveni, és el Parlament en el cas dels països parlamentaris o semipresidencials i és el Congrés en el cas dels països presidencials.
L'origen dels parlaments es troba en les corts i en els parlaments medievals. Ruptura crucial amb els parlaments medievals gràcies al pas del mandat imperatiu al mandat representatiu. Te funcions de facto actuals: representació, legitimiació, control legislatiu i control polític. Pot existir l'unicameralisme o el bicameralisme, i aquest darrer pot ser simètric o asimètric.
SEPARACIÓ DE PODERS: L'EXECUTIU I EL JUDICIAL • • Executiu: té com a funció l'aplicació de lleis. De facto, a les democràcies liberals modernes coordina la seva formulació, per bé qu sense el legislatiu no pot aprovar-les. La seva relació amb el legislatiu, així com la seva legitimació democràtica, varia segons la forma de govern.
Judicial: interpreta les lleis i la seva aplicació, i per tant arbitra conflictes al respecte i determina quan, i qui, vulnera les lleis. En alguns països se li confereix la funció de revisar la constitucionalitat de les lleis.
CONSTITUCIONALISME: CONCEPTE El constitucionalisme és el conjunt de tendències i pràctiques polítiques que participen de la idea que tota autoritat governamental es deriva de, i està limitada per, una llei fonamental (la Constitució), norma suprema de l'Estat de Dret.
El seu origen es troba en les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, tot i que té precedents al republicanisme clàssic i renaixentista. Existeixen diversos tipus segons flexibilitat, codificació, origen...
CONSTITUCIONALISME: PODER CONSTITUENT I PODER CONSTITUÏT El poder constituent és aquella persona o grup de persones que té la potestat de dotar-se d'una constitució. En teoria poden decidir com ha de ser la norma suprema d'un estat. Existeix la tensió entre el poder constituent (el sobirà) i el poder constituït (les institucions de l'Estat). El poder constituït per tant, es correspon amb aquells que amanen de la constitució i deriva del Dret.
El poder constituent és anterior al dret.
El poder constituent es defineix políticament, no jurídicament. En l'esquema constitucionalista, el poder constituent no neix del Dret, sinó que n'és l'origen. Resolució de la tensió bé mitjançant revolució o bé mitjançant una reforma constitucional.
CONSTITUCIONALISME: REFORMA CONSTITUCIONALISME Existeixen diversos tipus segons diversos paràmetres. Quatre confluències per tal d'iniciar una reforma constitucional, criteris en funció 1. Actors amb iniciativa de reforma: legislatiu estatal té sempre dret d'iniciativa, en ocasions via cada representant, en ocasions segons una proporció d'ells. Alguns països concedeixen també aquest dret a l'executiu (Bèlgica), al cap d'Estat (França), a executius o legislatius sub-estatals (EUA, Canadà) o a la ciutadania (Suïssa) 2. Procediments parlamentaris de reforma: acostumen a tenir límits temporals i a exigir majories qualificades 3. Procediments no-parlamentaris de reforma: no sempre hi són. Particular importància dels referèndums 4. Limitacions de la reforma: poden ser de naturalesa substantiva o temporal CONSTITUCIONALISME: CONTROL DE CONSTITUCIONALITAT El control de constitucionalitat és la revisió (normalment judicial) de la coherència de les lleis i els actes de govern amb les constitucions. Té els seus antecedents a l'Atenes democràtica. A les democràcies liberals pot donar-se: - Absència de control de constitucionalitat (Regne Unit) - Control difús de constitucionalitat (EUA) - Control concentrat de constitucionalitat (Europa Central) SISTEMES ELECTORALS: PANORÀMICA GENERAL Lijphart: els sistemes electorals són el conjunt de mètodes per traduir els vots dels ciutadans en escons de representants.
Al centre de qualsevol sistema electoral hi ha el sufragi, que a les democràcies liberals és universal, lliure, igual, directe i secret. El sufragi doncs, s'expressa en eleccions, les quals tenen les funcions de generar participació, produir representació, proporcionar govern i oferir legitimació.
Distincions: vot) - Sufragi actiu (dret a escollir) - Elector (persona amb dret a - Sufragi passiu (dret a ser escollit) - Votant (persona que vota) On els requeriments per accedir-hi varien segons el país, però normalment tenen a veure amb l'edat, la ciutadania, la residència i el cens. I, per contra, a la majoria dels països, el dret a vot no comporta deure de votar.
Fases del procés electoral: (1) convocatòria, (2) presentació de candidatures, (3) campanya electoral, (4) jornada electoral, (5) escrutini, (6) període d'impugnacions, (7) proclamació dels resultats finals SISTEMES ELECTORALS: ELEMENTS DEL SISTEMA ELECTORAL • Circumscripció electoral: conjunt d'electors a partir dels vots els quals s'atribueixen un nombre determinat d'escons del total a escollir. Segons la seva magnitud poden ser uninominals o plurinominals. Subjectes al gerrymandering: tècnica que consisteix que en districtes electorals que cada x temps s'han de refer, el districte es refà conforme als interessos d'un partit determinat, aproximadament cada 10 anys (a Espanya no passa).
• Forma de la candidatura: pot ser unipersonal o de llista. Les llistes poden ser tancades i bloquejades, tancades i desbloquejades, o obertes.
• Estructura del vot: forma en que s'emet el vot. Vinculada a la forma de la candidatura.
• Barrera legal: quantitat mínima de vots que ha de superar cada partit o candidatura per a entrar en el repartiment d'escons. Diferent de llindar electoral.
• Fórmula electoral: càlcul matemàtic mitjançant el qual es distribueixen els escons en funció dels vots de l'electorat. Hi ha diverses, de tipus majoritari (majoria relativa, majoria absoluta, vot alternatiu, vot únic no transferible...) o proporcional (vot únic transferible, fórmules de la resta més gran, fórmules de la mitjana més elevada, etc).
SISTEMES ELECTORALS: EFECTES I TIPOLOGIA DELS SISTEMES ELECTORALS Distinció entre efectes mecànics (efectes sobre la conversió dels vots en escons) i efectes indirectes o psicològics (efectes sobre el comportament de l'electorat). No tot depèn sobre el comportament del sistema electoral ja que el context d'aplicació importa.
A grans trets, es divideixen entre majoritaris (Regne Unit, EUA, França) i proporcionals (Països Baixos, Israel), cadascun amb defensors i crítics. També, existeixen els híbrids com ara els sistemes proporcionals mixtos (Alemanya, Escòcia).
ELS PARTITS POLÍTICS: PANORÀMICA GENERAL El concepte «partit polític» pot ser definit en un sentit ampli, equivalent a facció política; o en un sentit estricte, com a organització política relativament estable que busca arribar al poder polític per executar un programa de govern. Per definició, són (o representen) parts de la societat.
A tota societat lliure hi haurà més d'un partit.
Les funcions dels partits, a banda de difondre valors i ideologia: socialització política, harmonització d'interessos, formació d'elits polítiques, canalització de demandes de la població (funció d'intermediaris) cap els poders i estabilització del sistema polític.
La democràcia representativa és necessàriament de partits. A més democratització, més importants es tornen. El seu paper doncs, dins de l'Estat liberal i per tant dins d'una democràcia liberal, passa des d'una inicial ignorància i fins i tot rebuig oficial per part dels poders públics, fins la seva regulació actual des d'aquests mateixos poders públics.
ELS PARTITS POLÍTICS: TIPOLOGIES • Duverger: basada en la seva organització. Distingeix entre partits de quadres o notables (membres influents) i partits de masses (molts membres de la mateixa categoria.
Kirchheimer afegirà la categoria de catch-all-party (partit «atrapalotodo» que busca diversos punts de vista i ideologies en contraposició als altres).
• Rokkan: basa en l'ideari. Separa els partits segons les seves posicions a quatre eixos: - centre/perifèria - confessionalitat/laïcitat - ciutat/camp - treball/capital on l'última és la més important ja que està al fons de l'eix esquerra/dreta • Panebianco: basada en la relació entre les variables origen i institucionalització ELS PARTITS POLÍTICS: SISTEMES DE PARTITS • Duverger: basada en el nombre. Distingeix entre els sistemes unipartidistes, bipartidistes o multipartidistes • Sartori: basada en la relació entre les variables força electoral, possibilitats de coalició i possibilitats de xantatge. Distingeix entre sistemes de partit únic, de partit predominant, bipartidistes, de pluralisme moderat i de pluralisme extrem ELS PARTITS POLÍTICS: ALTRES ACTORS Podem trobar-hi sindicats i patronal, lobbies, moviments socials, comunitats ètniques i/o religioses, mitjans de comunicació i intel·lectuals i especialistes.
3.1.3. L'estudi de la democràcia DEFINICIONS DE LA DEMOCRÀCIA Dahl (1989): participació popular efectiva, igualtat de vot en la presa de decisions, comprensió informada, control popular de l'agenda i inclusivitat. Utopia teòrica.
Dahl anomena poliarquies a les democràcies liberals i les defineix amb els següents criteris: • • • • • • El control sobre les polítiques del govern es diposita en els càrrecs electes Aquests càrrecs són escollits i pacíficament rellevats en eleccions relativament freqüents La majoria d'adults tenen dret a presentar-se per a aquests càrrecs La ciutadania té dret a la llibertat d'expressió (en particular en afers polítics) Accés de la ciutadania a una diversitat de fonts d'informació no-controlades pel govern Ple dret d'associació (també per formar partits Prezworski (1996): elecció directa o indirecta del cap de l'executiu mitjançant eleccions, elecció directa del poder legislatiu mitjançant eleccions, possibilitat de triar entre un mínim de dos partits independents, alternança entre com a mínim dues legislatures o presidències Existeixen també definicions de Cheibub (2009), Boix (2013) i d'altres.
TEORIES DE LA DEMOCRÀCIA • Teories sociològiques: elitisme (democràcia com a govern del poble però no és real, sinó que és ficció ja que un grup està per sobre), pluralisme (diferents grups d'interés per un mateix poder) i neocorporativisme (no hi ha elit que controli els grups que contrasten. El govern busca mediadors en cada sector -en el qual monten un monopoli- per tal de governar) • Teories econòmiques: Arrow, Downs, Buchanan, Tullock • Teories filosòfiques: normatives.
- Liberalisme igualitari (Rawls, Dworkin): liberalisme + distribució de la riquesa - Comunitarisme (Taylor, Walzer): s'ha de tenir en compte la societat i les seves característiques, sense normes universals - Neo-republicanisme (Habermas, Sandel, Pettit) - Llibertanisme (Hayek, Nozick): defensa del dret de la llibertat, propietat i no EB 3.2. Les democràcies liberals de la segona postguerra i els Estats del Benestar Les democràcies de la II GM estan marcades per l'auge del moviment obrer, el desprestigi del liberalisme clàssic, l'hegemonia del pensament econòmic keynesià, el record de la crisi del 29 i l'enfrontament amb el comunisme.
El resultat és doncs, l'expansió de la dimensió social de les democràcies liberals, encarnada en els Estats del Benestar. Les bases normatives fonamentals de la dimensió social: - Seguretat enfront d'extrema inseguretat material - Igualtat socioeconòmica, en algun sentit EVOLUCIÓ DE LA DIMENSIÓ SOCIAL A LES DEMOCRÀCIES LIBERALS 1. Fase Inicial (finals s.XIX – I GM): primeres mesures socials, caritatives, a monarquies constitucionals (Alemanya) i Estats liberals (EUA, França, GB). Conservadors les entenen com a mesures d'ordre; liberals com a pal·liatius pel mercat; socialistes com a avenços que no han de distreure l'objectiu final 2. Fase de consolidació (període d'entreguerres i II GM): pressió dels moviments progressistes i crisi econòmica fan passar les democràcies liberals de mesures caritatives a intervencionisme més profund, de cara a garantir drets socioeconòmics i creixement econòmic. També els Estats totalitaris desenvolupen aquesta dimensió 3. Fase d'expansió (1945 – 1975): aprofundiment sense precedents en la dinàmica anterior.
Aparició del concepte d'Estat del Benestar i la democràcia liberal demostra ser més eficient combinant creixement econòmic, llibertat política i dimensió social que les alternatives totalitàries 4. Fase de revisió (des de 1975 en endavant): crisi del petroli dels anys 70 posa en escac l'economia keynesiana. Crítiques a esquerra i dreta erosionen la legitimitat de l'Estat del Benestar MODELS D'ESTAT DEL BENESTAR Tipologia d'Esping- Andersen a The Three Worlds of Welfare Capitalism (1999), basada en tres aspectes bàsics de diferenciació: (1) centralitat del mercat o l'Estat en la producció del benestar, (2) grau de desmercantilització i (3) conseqüències de la intervenció de l'Estat sobre l'ordre social • • • • Estat del Benestar liberal o Anglosaxó (EUA, GB, Canadà, Japó): mantenir l'economia de mercat i Estat de caràcter subsidiari (algo falla) + eficiència – equitat Estat del Benestar conservador, corporativista o Continental (França, Alemanya, Suïssa, Àustria): mantenir l'ordre i estat subsisiari – eficiència + equitat Estat del Benestar socialdemòcrata o Escandinau (Suècia, Dinamarca, Noruega, Països Baixos): l'Estat preveu serveis de qualitat i transferència de rendes generoses + eficiència + equitat Estat del Benestar mediterrani (Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya): incompetència en la protecció de pensions de jubilació i és el més «cutre» dels conservadors – eficiència equitat ...