Émile Durkheim (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública - 1º curso
Asignatura Fonaments de Sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 15/03/2016
Descargas 9
Subido por

Descripción

Prof: Josep Verdaguer

Vista previa del texto

Fonaments de Sociologia Talia Martínez Pérez ÉMILE DURKHEIM (1858-1917) ÍNDEX 1. Biografia, context i idees centrals 2. La divisió del treball (1893) 3. Les regles del mètode sociològic (1895) 4. El suïcidi (1897) 5. Les formes elementals de la vida religiosa (1912) 1. BIOGRAFIA, CONTEXT I IDEES CENTRALS -Durkheim era un intel·lectual d’esquerres i republicà. A França, ser republicà significava ser opositor tant a la monarquia com al bonapartisme (època de la Tercera República, 1870-1940). Defensava els valors de la república (igualtat, llibertat i fraternitat) i es considerava que era demòcrata i prou progressista. Era partidari de l’anticolonialisme per una banda i de l’anticlericalisme per l’altra, és a dir, la separació entre l’església i l’estat sobretot en el camp de l’educació. El 1905 guanya l’esquerra a les eleccions; es dóna la separació església-estat i l’educació esdevé laica. Durkheim participa en una comissió d’experts que intenta trobar una manera d’educar moralment els infants sense recórrer a la tradició religiosa, que era la que cobria aquest camp. Apareix la sociologia com una de les maneres d’aconseguir-ho, i aquesta acaba esdevenint una mena de “religió civil” basada en la laïcitat i el patriotisme (conformat pels valors republicans); Durkheim creu, per tant, que la ciència pot guiar el comportament de les persones en el camp de la moralitat.
Durkheim neix a Epinal (Lorena), fill d’un rabí jueu (d’Alsàcia). Tenia moltes possibilitats de seguir el camí de son pare i els seus avis. La seva llengua materna era jiddisch (jueu alemany), el seu context cultural era alemany però l’oficial era francesa (per les diferents annexions d’Alsàcia i Lorena durant el període històric). Es va veure afectat per l’afer Dreyfus (1894-1906) pel fet de ser jueu, que mogué intel·lectuals del moment en defensa dels afectats. El 1876 marxa a París a iniciar els estudis universitaris: això suposarà l’inici d’un gran canvi a la seva vida. Passa de viure en una societat molt tradicional en una comunitat tancada a les innovacions a una societat moderna, cosa que li suposa un gran xoc cultural fins al punt d’abandonar el judaisme i trencar amb la religió.
L’any 1879 (després de dos intents frustrats) ingressa a l’ENS, una de les grans “Ecoles” parisines, de titularitat pública però dedicada a formar les elits intel·lectuals del país. El 1982 passa a ser professor de la Universitat de Bordeus. Tot i havent triat la modernitat i per tant haver acceptat “la mort de Déu”, considerava que en cap cas això donava pas a que tot fos possible. Les raons del seu pensament eren les següents: 1. Cal que hi hagi ordre social, ja que l’home és un ésser social.
2. Coneix bé Saint-Simon i Comte, que ja han fet fallida.
3. Cal preservar la cohesió social, s’han de trobar nous mecanismes (vivia en un període de crisi).
4. Al final esdevindran “noves formes de religiositat”: la religió es la divinització de la societat, construir l’ordre social i justificar-lo.
Aquesta preocupació per la cohesió i l’ordre va estretament lligada amb el canvi a la modernitat (desorganitzada) des del tradicionalisme sever i organitzat de la seva primera comunitat. Durkheim acaba esdevenint el pare de: 1. La sociologia del coneixement: no hi ha idees falses, cadascuna respon a unes certes condicions d’existència. Les idees es construeixen socialment.
2. El funcionalisme: s’ha de buscar la utilitat d’un fenomen social. És a dir, per explicar un fenomen no basta amb explicar-ne les causes, sinó la seva funció en el manteniment de l’ordre social. A La divisió del treball es planteja les funcions de la divisió del treball (quines necessitats socials satisfà). A Les formes elementals de la vida religiosa i a Les regles del mètode sociològic també: en aquesta darrera es pregunta la funció de les conductes desviades i marginals (el crim, per exemple) en la societat.
2. LA DIVISIÓ DEL TREBALL SOCIAL (1893) -Suposa un recull de les idees centrals del seu pensament i de la seva lògica de la història.
Context  Experiència personal de desordre  Fascinació per la llibertat  Gran pregunta: Com és possible l’ordre social? Li interessa pensar que és possible una societat en què hi hagi un ordre el més obert possible, compatibilitzar ordre i llibertat. Per això intenta entendre la gènesi de l’ordre social.
 Totes les societats humanes requereixen de solidaritat per tal de mantenir la comunitat junta; però aquesta varia al llarg de la història.
Però Durkheim no s’hauria plantejat tot això sense la seva experiència personal ni sense la societat en què es trobava (societat parisina, màxim exponent de la modernitat i per tant del desordre). A més Durkheim l’acusa també per venir d’on ve. França pateix una reforma moral i intel·lectual enorme.
-Instrumentalitzat de la ciència: Durkheim creu que pot intervenir en la realització d’aquesta reforma moral i intel·lectual de França. Té una gran preocupació per l’ordre: Com és possible l’ordre social? Així desenvolupa una lògica de la història basada en la diferenciació social, factor que pren com a variable independent; és la diferència, per ell, entre la societat tradicional i la moderna. En la societat moderna, els grups professionals passen a ser els més importants (per sobre dels territorials i familiars, que ho són en la societat tradicional).
Per tal de racionalitzar tot això, Durkheim elabora dos models: 1. SOLIDARITAT MECÀNICA  Nul·la DTS (societats primitives i antigues).
 Societats ancades i estructures simples.
 Sense grups intermedis; individu/societat.
 Sense distinció públic/privat.
 Solidaritat mecànica: creences i pensaments ben reglamentats per la consciència col·lectiva.
 Tots plegats pertanyen a un mateix estil total.
 Solidaritat per similitud (no es toleren les diferències).
 Individu sotmès a la consciència col·lectiva  Dret repressiu 2. SOLIDARITAT ORGÀNICA:  SOLIDARITAT: No hi ha repetició de segments similars, sinó òrgans diferents amb funcions diferenciades. Cadascú produeix una cosa diferent i per tant cadascú té habilitats i coneixements diferents. Hi ha relacions de necessitat mútua per tal de cobrir les necessitats: de coordinació o a vegades de subordinació o superordinació. Però la característica bàsica és simplement la diferenciació: els individus tenen tasques específiques individuals; existeixen grups secundaris entre els individus i la societat, també amb formes de funcionar diferenciades. Hi haurà més autonomia individual però alhora més independència.
 ORGÀNICA: societat moderna. La solidaritat és un complex teixit de relacions contractuals, no només un sentiment de pertinença al grup. Els interessos són complementaris; augmenta l’autonomia individual i el dret és restituïu (pacte, contracte). Respon a una necessitat d’ordre i de limitació.
La diferència entre ambdues es veu des d’un punt de vista positiu. Necessito més l’altre perquè és diferent que no perquè pugui ser igual a mi. Sembla que es parli d’una societat ideal; es necessita la diferència i per tant s’ha de tenir cert grau de llibertat perquè aquesta interdependència que manté els individus junts es doni. Veiem que el desig de Durkheim, per tant, és el de trobar i justificar una societat on hi hagi l’ordre necessari però alhora estigui limitat, i l’individu pugui ser lliure. El París de l’època apareix, per contra, com una societat permissiva en tots els sentits; hi ha una certa falta de control, una sensació d’anonimat que pot abocar a la soledat, a la falta d’ajuda mútua.
-En explicar això, Durkheim deixa una sèrie d’afers pendents: 1. Origen de la diferència social -Margaret Mead (1908-1978) a Sexe i temperament en tres societats primitives, 1935 critica el pensament de Durkheim. Realitza un estudi monogràfic sobre la personalitat cultural entre sexes i l’existència o no de temperaments culturals específics en 5 pobles diferents de Nova Guinea: Samoans, Manus, Arapesh, Mundugumor i Txambuli, vinculats i determinats pel sexe com a gènere. Pretén explicar el temperament que se li atribueix al sexe no té res de natural, que és una qüestió purament social.
2. Motivació del canvi històric El canvi històric ve donat per dos factors: 1. La densitat dinàmica: fa referència a la quantitat de persones d’un grup social i el grau d’interacció existent entre elles. A més quantitat de persones, més grau d’interacció.
Les estructures socials segmentàries d’aquella societat estructurada segons el model de la solidaritat mecànica es col·lapsa quan disminueix la distància entre tots els seus membres (similars entre ells).
2. La intermediació progressiva de la consciència col·lectiva: la consciència individual només pot avançar a mesura que s’allunya de la col·lectiva; fet que es produeix quan la tradició es debilita, generalment. La societat, el col·lectiu, esdevé menys pròxim a l’individu i disminueix el seu nivell de control respecte d’ell. Les pressions col·lectives aporten el sentit de la vida als membres d’una societat quan s’individualitza.
PER TANT: -El factor clau és el factor demogràfic, l’augment de la població. Aquest factor determina el canvi de la societat, però no és l’únic; ha d’augmentar també la interacció entre els individus (el que ell anomena densitat dinàmica). Aquesta densitat dinàmica ha d’augmentar de forma:  Material: urbanització, més comunicació.
 Moral: més interacció social, ritme de vida social més intens (estímul, activitat, diversificació).
L’increment del volum i la densitat porta des de la societat regida per la solidaritat mecànica a aquella regida per la solidaritat orgànica. Augment de la interacció, de la influència recíproca. La densitat moral és un factor essencial de la civilització: “llei de gravitació del món social”. Porta de la societat basada en la simpatia, organitzada a partir de la fe i l’afinitat cap la societat de la reflexió, la raó i la innovació. Es pren, a més, la divisió del treball com a fonament de la moral, de la solidaritat social, com a font i base de l’ordre moral.
4. EL SUÏCIDI (1897) Objectius -Durkheim volia demostrar la validesa del mètode que, dos anys abans, havia exposat a Les regles del mètode sociològic. Creia que les taxes i els tipus de suïcidi tenien relació o eren característics de certs tipus de societats, i volia demostrar-ho prescindint totalment dels motius individuals dels suïcides, estudiant-ho només des d’una perspectiva social.
Els funcionalistes i els marxistes creuen que el subjecte propi de la sociologia no és l’individu, sinó l’estructura social i les relacions entre els seus elements.
El llibre  El llibre resulta ser un dels primers “treballs empírics” de la sociologia.
 Segons Durkheim, el suïcidi es deu principalment a una falta d’integració social.
 En l’estudi refuta un número important d’explicacions alternatives (com ara la malaltia mental).
 Mira de posar en evidència: o Que certs suïcidis responen a determinades condicions socials específiques.
o Que si la integració social disminueix, s’incrementa el número de suïcidis.
o Que el suïcidi és un fet social que s’ha d’explicar a partir d’altres fets socials.
 Dos factors principals: o Regulació: la relació entre l’individu i les normes socials o morals (reglamentació social).
Massa regulació  Suïcidi fatalista / Poca regulació Suïcidi anòmic.
o Integració: relació entre l’individu i la resta del grup.
Massa integració Suïcidi altruista / Poca integració Suïcidi egoista.
Tesi de Durkheim -Existeixen diversos tipus de suïcidi en funció de la relació entre l’actor i els seus contemporanis: 1. Suïcidi egoista: falla el mecanisme d’integració estructural.
2. Suïcidi anòmic: és propi de temps de crisi moral i buit social  Debilitament de la consciència col·lectiva.
Ambdós són típics de la modernitat.
3. Suïcidi fatalista: causat per l’excés de reglamentació.
4. Suïcidi altruista: causat per l’excés d’integració.
-Durkheim es troba entre la necessitat d’un ordre i la necessitat de la seva limitació.
Crítica utilitarista de Bentham i Spencer: l’individu no obra només pel seu interès.
Durkheim s’imagina aquesta situació virtuosa en la “Societat amb solidaritat orgànica”.
Les normes impliquen obligació; s’imposen externament i compten amb mecanismes de Control social. Però per què siguin efectives les persones han d’acceptar que en la norma hi ha una certa satisfacció sobre com han de ser les coses. Aquests valors compartits són els fets morals; i amb els fets morals venerem la societat.
5. LES FORMES ELEMENTALS DE LA VIDA RELIGIOSA (1912) -El propòsit de Durkheim és cercar la gènesi i el funcionament de les qüestions lògiques en relació amb les condicions socials; estudiar d’on procedeixen els conceptes, les categories i el com les fem servir.
Així doncs, Durkheim afirma que els conceptes són representacions col·lectives.
Formen part d’una realitat social que se’ns imposa, la qual compta amb uns mecanismes de Control Social eficaços en cas de “desviació”. Aquests conceptes i institucions se’ns imposen, tenen un caràcter coercitiu.
Per demostrar això, analitza les societats primitives i descobreix una relació causal entre l’ordre social dels individus i l’ordre conceptual que s’atorga a les coses. “Els homes (societats primitives) classificaven les coses perquè (ells) estaven dividits en clans”. Les categories són funcionals per la societat. Sense elles no podríem entendre el món ni entendre’ns els uns als altres; la nostra realitat no seria possible. Els exemples més clars són les concepcions d’espai, causa, temps... Els sistemes de creences i les religions primitives, per tant, poden ser considerats com a cosmologies (és a dir, representacions completes i sistemàtiques del món): hi ha una confusió entre la societat i el tot.
Les nocions fonamentals de la ciència són d’origen religiós. Els sistemes de classificacions primitius estaven destinats a fer intel·ligibles les relacions que existeixen entre les coses. La ciència es dóna de la mateixa manera i l’origen de qualsevol coneixement està en l’origen de les classificacions (habitualment socials, religioses).
A partir d’aquí, Durkheim fa un balanç entre els mèrits d’aquestes nocions fonamentals (pioners de la sociologia del coneixement) i les crítiques que se li poden fer (fonts equivocades, les formes de classificació no sempre es corresponen amb les formes socials).
La divisió social del món -La societat no només influeix en quines són les notícies que ens arriben del món sinó també en la manera en què aquestes s’organitzen dins dels nostres caps. Dit d’una altra manera, en com classifiquem el món. El “classificar” és un fet social i, alhora, personal.
La dimensió social de tot plegat es fa visible amb les diferències culturals. En cultures diferents no només dividim el món en diferents maneres, sinó que l’estil amb què el dividim també és diferent.
...