SORGIMENT I DIFUSIÓ DELS NACIONALISMES A L’EUROPA DEL S (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 26/04/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

HISTÒRIA ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT - NACIÓ EL SORGIMENT I LA DIFUSIÓ DELS NACIONALISMES A L’EUROPA DEL SEGLE XIX Una nació és una comunitat àmplia caracteritzada habitualment per un específic fons (background) cultural. Depèn però, de qui la faci i del context històric en la que la faci. Algunes aproximacions són: - La funcionalitat de les nacions en relació a la supervivència de les societats modernes i la legitimació de les elit polítiques. Les nacions s’usen sobretot per emmascarar altres diferències que existeixen en una societat, com les de classe o gènere. - La forma de consciència social que s’ha desenvolupat de manera contingent i històricament. Perspectiva historicista de la nació. Es considera que les nacions apareixen al segle XVII-XIX sobretot vinculat amb l’aparició de la impremta, la difusió de la cultura i el pas del llatí a la democratització de la literatura i el coneixement. - Les comunitats imaginàries construïdes diàriament. Comunitats que es construeixen i imaginen i es construeixen diàriament sobretot a partir de la llengua i la pràctica. Per exemple, el gòtic de Barcelona amb els noms dels seus carrers i els monuments que reivindiquen algun moment de la història. - La identificació grupal fonamentada en diferències legals i/o culturals. Parlar de la identitat nacional com si fossin altres identitats. Unificaria a les persones de cara a moviments polítics. El nacionalisme és una ideologia i moviment sociopolític que sorgeix amb el concepte de nació. Ideològicament, el nacionalisme situa la nació com a únic referent identitari en una determinada comunitat política i es fonamenta en relació nació i estat: - Principi de la sobirania nacional: la nació és la base legítima de l’Estat. - Principi de la nacionalitat: cada nació ha de formar el seu propi estat i les seves fronteres han de coincidir amb les de la nació. - Accions col·lectives de moviments socials i polítics. - Sentiment de pertinença a la nació incorporant l’acció política. Pel que fa a les emergències d’aquestes nacions, al segle XVIII i XIX, podem fer referència a: - Racionalisme: la Il·lustració es totalment racional. - Romanticisme: no racional, es passional, sentimental. El nacionalisme té aquesta barreja, tenim l’inici del concepte de nació amb la Revolució Francesa i Americana (llibertat individu i societat) i també amb el Romanticisme. 2 HISTÒRIA ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT - NACIÓ INDEPENDÈNCIA DE GRÈCIA (1830) Imperi Bizantí (395) – Imperi Otomà (1453), Millet i-rum (cristians ortodoxos) – Revolta “grega” (1820), camperols que són cristians ortodoxos lluiten contra els soldats, recolzament de Rússia, França i Gran Bretanya (Grècia antiga molt ben considerada, filhel·lenisme, tot i que també hi havia interessos comercials), protocol de Londres (1830) on Grècia és un protectorat dels tres països, té la seva independència però està regulada els tres – Construcció idea d’Europa Grècia com a nova nació = estàndard de les nacions europees. NACIONALISME CÍVIC I ÈTNIC - Cívic occidental o nacionalisme polític: s’identifica amb França. /centralitzat, no gran diversitat social i religiós/idea de ciutadà, llibertat/idea de que tots els que formen part de la nació són iguals. - Ètnic o romàntics orientals: s’identifica amb Alemanya. Encara s’ha de crear l’estat alemany/inspirat sobretot per intel·lectuals rurals, es molt mes sentimental i no racional/primitivisme de la societat/constitueixen agrupacions ètniques coma base de la nació/genealogies que es van construint al moment/tots els de la nació alemanya no seran considerats alemanys, es juga molt amb la sang. Hi ha també la diferenciació del model occidental, com a nacionalisme cívic, i el model de l’Europa de l’Est, com a nacionalisme ètnic. 3 HISTÒRIA ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT - NACIÓ LIBERALISME DAVANT DEL NACIONALISME La idea central del liberalisme és la individualitat de l’individu, i de la mateixa manera, la de la societat, i també l’autodeterminació del poble. Agafen el tema de la nacionalitat com a una lluita contra elements d’opressió. Això serà el seu pilar i com apareix en públic. Fa mirades contràries dins el liberalisme: Lord Acton estava a favor de les societats diverses i els estats plurinacionals, creu que aquesta és la forma d’avançar. Alter en canvi, defensa sobretot l’autodeterminació de cada individu. MARXISME DAVANT EL NACIONALISME Els marxistes davant els nacionalistes defensen que la divisió de la societat és vertical i no horitzontal, i que per tant els interessos dels treballadors són internacionals, no queden reduïts a la nació. Al principi, però, això no era així. Marx i Engels veuen que el nacionalisme no es pot parar ja que hi ha molts anhels nacionals que lluiten contra l’opressió (tenen la mateixa idea que els liberals). Remarquen que cal recolzar les lluites nacionals sempre que no estiguin per sota els interessos del proletariat. Més endavant apareixerà una visió més pragmàtica, sobretot a Polònia i Irlanda. Algunes personalitats destacades són: - Rosa Luxemburg (1871-1919): té una perspectiva internacionalista (hi ha nacions), però el que no vol és que les nacions siguin polititzades ni moguin a la gent. Estableix la nació com a categoria burgesa i ho exemplifica durant la 1a GM. - Otto Bauer (1881-1938): el socialisme permet als treballadors ser membres de la seva nació. Tots, encara que siguin de diferents classes socials, pertanyen a la nació. Això crea les “Comunitats de destí”, que es poden dividir en: societat de clans (lligams de sang, cultura ancestral i heretada), societat feudal i burgesa (unitat per la classe governant) i societat socialista (units per educació comú, experiència de treball compartida i desig d’una nació compartida que rebutja l’explotació i l’exclusió de classe). - Lenin (1874-1924): tracta sobretot la qüestió irlandès, sobre si és una nació opressora i oprimida. Creu que l’estat-nació és un model més adequat de la fase capitalista i que la fase socialista té el dret d’autodeterminació, de federació. 4 HISTÒRIA ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT - NACIÓ CONSERVADURISME I NACIONALISME Els conservadors veuen el pas d’un ideal liberal com a una possibilitat conservadora. Inicialment, és considerat com una invenció i producte d’intel·lectuals fanàtics com: - Edmund Burke: creu en el nacionalisme britànic i la seva superioritat. - Novalis o Fichte: usen el nacionalisme per proclamar la superioritat de la nació alemanya. - Barres i Maurras: consideren que els ideals de la Revolució no eren francesos. És, doncs, una postura de continuació del passat i d’exaltació a la tradició que té relació amb l’Estat perquè assegura la unitat de la nació i perquè es defensa davant d’altres nacions. Per exemple, la unificació italiana comença sota ideals liberals però acaba sent conservadora. INTERPRETACIONS DE LA NACIÓ Un dels debats principals és sobre si és primordial o moderna. Els primordials defensen que és primordial la nació com a forma natural d’organització social. Dins aquests hi ha els perennalistes, que estableixen que hi ha vincles sobre els que es construeix la nació, i aquests són permanents i continus en el temps, és a dir, que consideren que des dels inicis dels temps es van creant aquests grups. Hi ha també els etno-simbolistes, més moderns, que són els antecedents premoderns del nacionalisme i defineixen les nacions com a construccions o reconstruccions, però no invencions. Algunes figures importants són: - Anthony D. Smith: és el pensador més important dels etno-simbolistes. Els trets característics culturals anteriors es construiran amb nacions. Fa una distinció entre 5 HISTÒRIA ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT - NACIÓ nacionalisme ètnic i cívic, i parla sobre l’existència del nucli ètnic en totes les nacions. Explica que es nacions són construccions modernes però amb orígens premoderns (tenen una identitat comuna i històrica compartida i són reconstruccions històriques nacionalistes del passat) i explica també que estan units per llaços de solidaritat amb la nació i altres membres de la nació. - Ernest Gellner (1925-1995): exemple perfecte dels modernistes que consideren la nació i la identitat com a construcció de la Modernitat. Professor de filosofia i antropologia. Txec educat a Anglaterra que relaciona el nacionalisme, cultura i procés d’industrialització. Sempre ha existit el nacionalisme, neix a Europa i es difon des d’allà, però aquest és impossible que hagi emergit en les societats agràries (relacions entre camperols i camperols o barons i barons, però no entre barons i camperols) i la homogeneïtat cultural necessària en la societat industrial es caracteritza per la diferent divisió de treball i del nou sistema de comunicació (sobretot lingüístics). Per ell el sistema educatiu estatal construeix la cultura homogènia que requereix la nació: des de petits se’ls ha d’ensenyar ja com actuar. - Benedict Anderson (1936-2015): estableix la nació com a artefacte cultural i la nació una comunitat imaginada perquè és impossible conèixer tots els membres, i per tant sempre té una part d’imaginari (saps que n’hi ha més, però no els coneixeràs), que té limitada al fer referencia a qui pot o no ser part de la nació, sobirania perquè emergeix en el moment que les revoltes destrueixen l’absolutisme, comunitat implica inclusió i exclusió i horitzontal (no hi ha jerarquia, vertical, funcionarà amb blocs). El que possibilita que sigui imaginada prové de la impremta, quan aquesta apareix i la gent s’alfabetitza, els coneixement es dispersen abans i no son reduïts, tothom ho pot adquirir. I a més també estableix que on apareixen les nacions no és a Europa, sinó a les colònies guanyar la independència respecte a la metròpolis. - Eric Hobsbawm (1917-2012): professor de família jueva, i és el més radical. Considera que cap historiador pot ser nacionalista, perquè aleshores seria imparcial i no et pots deixar guiar pels sentiments identitari. Parla de la nació com a un fenomen modern contemporani que s’enganxa amb la construcció de l’Estat, la democratització, la construcció de la llengua, el racisme científic i el socialisme. Estableix que hi ha un canvi polític a base ètnica, i ho divideix en 3 fases: Fase A (es busquen els atributs culturals, socials i lingüístics per crear consciència de certs trets comuns, fent una 6 HISTÒRIA ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT - NACIÓ associació històrica amb un estat actual, explicant la capacitat de conquesta i amb l’existència d’una elit cultural que escriu el passat nacional), Fase B (consisteix en integrar diferents grups sota una mateixa base hegemònica, una idea igual com la llengua, la etnicitat, la religió o la consciència comú) i la Fase C (és la formació d’un moviment de masses nacional). 7 ...