Hume (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Introducció a l'Ètica
Profesor M.M.
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a l’ètica – Tema 4 Tema 4: Dissertació sobre les passions, David Hume 1. Introducció: sentimentalisme escocès El sentimentalisme escocès defensava l’existència d’un sentit gràcies al qual els éssers humans són éssers humans (sentiment moral/ moral sense/ moral feeling). La moralitat humana no es decanta ni per la passió ni per la raó. En l’home, afirmen, hi ha dues tendències naturals igualment fortes que són fàcils de relacionar l’una amb l’altra: la cerca de la pròpia felicitat (egoisme) i la cerca de la felicitat dels altres (altruisme).1 2. Context de David Hume 2.1. L’empirisme L’empirisme es defineix com el moviment filosòfic que comparteix l’aspiració cartesiana de fonamentar racionalment el discurs filosòfic (evitant qualsevol indici d’obscuritat o confusió) i que considera que tot coneixement prové de l’experiència. La filosofia de Hume es basa en aquest pensament, en el rebuig de totes les idees (enteses com a representacions mentals) innates. Així doncs, la ment és buida fins que la “omplim” amb tot allò que percebem (tabula rasa).
L’experiència, encara que és l’únic mitjà per a obtenir coneixement, és també el seu límit, ja que l’autor considera que no es pot abandonar la perspectiva pròpia i accedir a la realitat.
Com a empirista, doncs, Hume passarà pel filtre de l’experiència tant les decisions morals, com l’actuació com l’aprovació o repressió morals. Les coses no són ni belles ni bones, simplement són.
L’epistemologia empirista de Hume es basa en les impressions i les idees: IMPRESSIONS Les impressions són les percepcions que entren amb més força i que es perceben en el moment que succeeix l’acció determinada de la qual ens informen els sentits. Aquestes impressions poden ser: - De sensació (simples): colors, formes, textures, que no admeten distinció ni separació (el color vermell que percebo ara coincidirà amb el color vermell que percebré d’aquí unes hores quan hi pensi).
- De reflexió (complexes): sentiments, creences o passions, que sorgeixen a partir de les impressions de sensació.
IDEES Les idees són les representacions mentals que de les impressions, que tenen menys força i que van després de les impressions. Les impressions són les causes de les idees i es formen gràcies a la imaginació i la memòria.
1 Els sentimentalismes escocesos van ser criticats per la selfish school (Mandenville, Hobbes) que defensaven que l’home és egoista per naturalesa i que la societat, per raons de conveniència, ens fa triar l’altruisme i per això aquest últim és adquirit. La virtut, per tant, és actuar contra natura i buscar el bé comú.
1 Introducció a l’ètica – Tema 4 Les idees poden ser: - De memòria (simples): es formen gràcies al record de les impressions de sensació, i tampoc admeten distinció ni separació.
- D’imaginació (complexes): es formen per associació d’idees simples (idea d’un gat que parla).
Es pot trobar un tipus d’idea, anomenada idea buida, que correspondria a conceptes que no remeten a cap impressió de sensació, com la d’ànima o de Déu, o també a l’associació de dos conceptes que no es poden relacionar en teoria.
Així doncs, l’autor defensa que la tasca del filòsof és aquesta anàlisi psicològica de formació de les idees per a veure si remeten a impressions que es puguin comprovar empíricament; si no ho fan, caldrà eliminar la idea corresponent del nostre discurs sobre la realitat.
2.2. Concepció de l’anthropos L’ésser humà té dues esferes fonamentals: • Racional: esfera dels fets o facultat cognitiva, la finalitat de la qual és conèixer els fets (experìencia) o els ens lògics o matemàtics (qualsevol àmbit que cau fora d’això, és a dir, la praxi, ja no és terreny de la raó). Els fets poden ser veritables o falsos (es fa un judici cognitiu, que és l’element de coneixement de tot acte). La raó és inactiva en el món de la praxi.
• Passional: esfera dels actes, de la praxi o facultat conativa, que no genera coneixement sinó que genera sentiment. Els actes poden ser bons o dolents, ja hi ha termes valoratius, judicis valoratius; l’element valoratiu de qualsevol acte el proporciona una part de l’esfera passional anomenada sentiment moral. Aquest sentiment s’ocupa de la valoració de la praxi, ja sigui amb aprovació o reprovació.
2.3. Ètica L’ètica humeana es considera ètica de la tercera persona, ja que el punt de vista des del qual s’explica la reflexió ètica és el d’un espectador.
Pel que fa a la praxi a raó és inactiva, la raó és esclava de les passions; l’únic que proporciona la raó és el coneixement objectiu dels fets i ens matemàtics i lògics. L’oració “això és bo” té un element cognitiu (l’això) i un element introduït pel subjecte (bo). Els fets no són bons ni dolents, la valoració és feta pel subjecte. Sense sentiment moral hi hauria comprensió del fet, però no valoració.
Agradable: bo Observació Fet Comprensió Impressió Desagradable: dolent Caràcter d’un agent Acte Coneixement adquirit pels sentits i/o la raó Sentiment moral 2 Introducció a l’ètica – Tema 4 • Sentiment moral i simpatia El sentiment moral és espontani, necessita el coneixement però estan separats. Hi ha una dependència entre cognició i sentiment moral, però no són intercanviables: sense coneixement racional no se sentiria, però en última instància és el sentiment moral que determina la bondat o maldat d’un acte o caràcter.
Que alguna cosa sigui agradable o desagradable està en relació amb les seves conseqüències útils (plaents) o inútils (doloroses o negatives) per a la societat. El fet que sigui en relació a la societat i no a l’individu és clau en l’autor, ja que aposta per la objectivitat del judici valoratiu.
A l’hora d’emetre un judici valoratiu s’han de tenir en compte varis factors: en primer lloc, s’ha de tenir molt clar que s’ha entès perfectament l’acte; en segon lloc, que el que se sent no ha de ser producte del benefici propi; finalment, s’ha d’adoptar un punt de vista comú, ja que en l’home hi ha tant la tendència altruista com la egoista.
L’observador doncs, sent grat o desgrat segons les conseqüències plaents o displaents d’un acte o caràcter. Això és degut a l’existència de la simpatia (sympatheia, sentir el mateix), una connexió sentimental entre aquell qui observa i aquell qui actua. La simpatia permet posar-los en sintonia.
• Judicis i sentiments de valoració Conceptes: judici de valoració i sentiment de valoració • • Judici de valoració: és objectiu. No hi són implicats els interessos de l’observador.
Sentiment de valoració: és subjectiu. L’interès del propi valorador està implicat en la valoració.
És possible que l’observador senti grat o desgrat per propi benefici d’allò implicat en les conseqüències de l’acció. Per aquest motiu cal convertir tots els sentiments de valoració en judicis de valoració: s’han de filtrar per assegurar-nos que la valoració no recau en la subjectivitat. Per ferho, cal que el judici compleixi tres requisits: 1. El judici s’ha de basar en una bona comprensió dels fets.
2. El subjecte ha d’estar exclòs de les conseqüències dels actes observats.
3. El punt de vista que agafi ha de ser el punt de vista comú, el de la majoria.
3. Dissertació sobre les passions 3.1. Teoria general i secció I La tesi bàsica de la dissertació sobre les passions defensa que els judicis de bo/dolent i la seva correspondència en virtuts i vicis radiquen en els sentiments; la raó és un instrument analític molt potent, però allò que l’ha de moure és el sentiment moral.
Les passions segueixen en la naturalesa humana la mateixa regularitat que les lleis naturals. Els fets provoquen passions, les passions, valoracions, i les valoracions, passions: Els fets causen impressions agradables (plaents) o desagradables (displaents), és a dir, gràcies al sentiment moral causen passions, no ens deixen indiferents; aquestes passions ens provoquen valoracions (bo/dolent) que causen noves passions: si es donen en un present, alegria o 3 Introducció a l’ètica – Tema 4 tristesa/dolor; si ho fan en forma de possibilitat, esperança o temor; si es tracta d’algun fet accessible, ens provoca desig i si és evitable, aversió.
Conceptes: causa de la passió/ objecte de la passió La causa de la passió és allò que provoca la passió, mentre que l’objecte de la passió és a qui es dirigeix la passió. En els següents exemples de passions es veu la distinció entre ambdós conceptes: • • • • Orgull: satisfacció que un té amb si mateix en tant que reconeix tenir quelcom positiu.
Humilitat: insatisfacció que un té amb si mateix en tant que reconeix que no té quelcom que hauria de tenir.
Amor/amistat: complaença que una persona té amb la qualitat d’una altra persona.
Odi: desplaença que un té amb una persona per la manca d’una qualitat d’una altra persona.
Allò que provoca l’orgull o l’amistat és el talent, però, mentre que en el cas de l’orgull l’objecte és un mateix, en l’amistat és una altra persona. L’objecte de la passió només pot ser la pròpia persona o una altra persona.
3.2. Secció II-VI L’observador observa un caràcter, i li provoca plaer o desplaer; en fa una valoració (bo o dolent) i partir d’aquesta valoració es determina que és virtuós o viciós. El caràcter en si mateix no és bo ni dolent, ho és en relació a l’observador, a allò que causa en ell.
Raó: es relaciona amb els fets, que poden ser veritables o falsos. La raó és cega per les valoracions morals, és un instrument al servei de les passions; mitjançant Ésser l’anàlisi racional tracta de respondre a la pregunta “com aconseguiré això?”.
Ésser Passió: gràcies a la qual actuem i valorem. Valorem perquè som passionals i actuem perquè tenim passions (desig, esperança, temor).
4 ...