Tema 2. Catalunya territori feudal (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Tema 2. Catalunya: territori feudal 1.- El canvi feudal i les noves bases de poder La revolució feudal, comportarà la servitud de la pagesia, és fundacional perquè en acabar la fase del segle XII, es veu el marc social i polític totalment definit, el nom Catalunya apareix a les fonts, es crea la noció de Catalunya. Canvis en l'economia agrària, excedents, revolució feudal.
Pierre Bonnassie, 1985, Congrés de la formació i expansió del feudalisme català, el feudalisme és: «Un règim social basat en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis del treball dels camperols, i garantia, mitjançant un sistema de vassallatges i recompenses (feus)».
Revolució feudal Coincideix amb canvis a nivell econòmic i demogràfic, i canvis a nivell econòmic, es passa d'un sistema «d'auto subsistència» a un sistema de creació d'excedents agraris, que serveix per sustentar les classes dominants violentes. El concepte d'auto subsistència correspon a la ideologia liberal i capitalista, que veu en la lògica monetària allò avançat, i tot el demés endarrerit. El terme més adient és el d'auto abastiment. Comunitats humanes autosuficients, que es doten tot allò que necessiten.
En època carolíngia, creixement de terres posades en cultiu, que superen les pròpies necessitats de les comunitats, acompanyat d'un augment poblacional. Aquesta revolució feudal fa referència a aquests canvis, i al trencament de l'equilibri vigent fins al moment. Parlem, d'una banda, de la minva d'una autoritat central, i de la proliferació de les senyories, acompanyat això de canvis en la societat, com la degradació de les condicions de vida de la població amb l'aparició de la servitud.
Aquesta revolució feudal va ser un fenomen europeu, de les aristocràcies feudals, força emergent, que trastocaria l'escenari europeu.
L’afebliment de la monarquia carolíngia va comportar l'ascens dels comtes, que tenien delegada la gestió dels béns per part del monarca. Els veguers, persones públiques, es van apropiar els castells deslligant-se del poder central, apropiant-se dels béns públics. Esdevenen així en senyors dels castells. El castell esdevé un element fonamental.
La paraula feu abans de l'any 1000 servia per anomenar la terra fiscal cedida en benefici pel comte a un agent seu. Això era un mecanisme administratiu, de caràcter funcional i administratiu, no podia ser desmembrat. A partir de l'any 1000, la paraula va significar qualsevol propietat cedida pel comte a un altre a canvi de fidelitat. Ara aquests senyors feudals s'auto-concedeixen l'atribut de concedir.
La propietat es fragmenta en múltiples seus, amb lligams de vassallatge, capgirant l'ordre social.
Tant la terra pública com la terra de famílies pageses lliures (alous pagesos) seran apropiats pels senyors feudals. Es calcula que abans de l'any 1000 la majoria de les famílies pageses eren aloeres.
Al segle XI reculen els alodials, els senyors laics i eclesiàstics s'apropiaran de terres, rendes, drets.
2.- La resistència senyorial Per què va passar això? Com ho van permetre? No va ser un procés pacífic. La nova classe feudal utilitzaria mecanismes extra econòmics, violència física i psicològica, essencial en aquest canvi feudal. La classe feudal es declara especialistes en la guerra. Guerregen contra territoris exteriors, contra les famílies, poblacions camperoles armades, guerregen entre ells. Aquesta guerra es retro alimenta, gràcies als beneficis que permeten que mantinguin els nobles al seu servei homes armats (milites). Hi ha una nova estructura de poder.
Implica nova estructura de poder. Gelibert arribarà a encapçalar una revolta contra l'autoritat comtal, el casal comtal de Barcelona era un dels poders més forts, més enllà del poder desempenyava una autoritat. En el context de la revolta feudal, la figura dels comtes de BCN frenaven la força d'aquesta noblesa feudal. Gelibert amb altres castellans de la frontera, es revolta contra Ramon Berenguer I. Arriben fins el Palau de BCN, Ramón Berenguer I es refà i el seu tribunal sentència una condemna a Gelibert, i se l'obliga a que retorni tot allò del que s'ha apropiat, Gelibert refusa la sentència, al 1059 es firma la pau, i Gelibert accepta sotmetre’s de nou al comte però a canvi rep un feu del castell d'Emprunyà, jura fidelitat al comte de Barcelona.
Moltes de les propietats pageses passaran en mans de les noves autoritats. A finals del s.X els alous pràcticament han desaparegut i han estat convertits en tinences, s’imposa el sistema conegut com l'emfiteusi, aquests contractes són pactes sovint verbals entre un senyor i una família pagesa, eren uns pactes que permetien que els pagesos tinguessin certa llibertat, tenia el domini útil, cultivava la terra i pagava un tribut a canvi el senyor tenia el domini directe, era el propietari de la terra. Això permetia certa llibertat, perquè les famílies pageses podien utilitzar la terra, podrien treballar-la, vendre-la, permutar-la etc... en paral·lel a aquesta generalització de les tinences veiem un progressiu afebliment de la pagesia, el procés de serviment de la pagesia, un procés que comença amb les anomenades exaccions banals (el ban o jurisdicció, representa el poder del senyor de manar, castigar, jutjar i imposar pagaments, aquestes càrregues podien derivar d'antics servies de tradició pública p.ex. prestacions militars, serveis de vigilància, prestacions en treball, sèrie de tradicions que sovint es transformen a canvi del pagament en diner o en espècie, trobem impostos mercantils que graven determinats productes, una altre font són els drets de justícia, monopoli de forns, molins ferreries etc... les comunitats pageses havien de pagar per poder utilitzar aquest monopoli, hi ha una sèrie d'exaccions arbitràries, com parts de la collita, pagaments diversos etc... tota aquesta sèrie d'impostos s'aniran generalitzen, fins i tot arriben a cobrar el delme, molts senyors s'apropien d'aquest impost) i acaba amb la servitud personal, que s'anirà imposant progressivament.
3.- Les altres resistències: el moviment de pau i treva Desaparició de la justícia pública, hi ha un monopoli de la justícia per parts del feudals, l'alteració de l'ordre per la revolució feudal comporta la dissolució de la justícia, i es corrompien, es mantenen les formes dels judicis basats en les lleis visigodes, però cada cop més es solucionaran fora dels judicis i es duran a terme judicis de Déu (ordaria). És en aquest context de violència que hem d'entendre una sèrie d'iniciatives que venen de l'àmbit eclesiàstic, que són les sagreres i les assemblees de pau i treva. En un primer moment de la revolta feudal el clergat s'enfronta a la violència dels senyors dels castells i intenta evitar la pèrdua del control dels castells de l'Església, especialment a les zones frontereres, per evitar caurà a la xarxa de vincles feudals creen la figura del levita castellà, era un baguer eclesiàstic, al poder d'un castell que havia de defensar el patrimoni i l'autoritat de l'Església, qualsevol atac contra ell era una atac a l'Església (amenaça d'excomunió, poc efectiva), en paral·lel alguns sectors de l'Església per tal de donar millor defensa van establir aliança estratègica amb la comunitat pagès, basada en la tradició antiga de Pau de Déu, idea que es troba en època carolíngia, la pau com a base social, barreja del missatge cristià i de la tradició antiga, vinculada al dret d’asil de l'església (dret de pau dins de l'Església), això es manifesta amb la difusió de les sagreres (eren unes espais de pau, més o menys circulars al voltant de les esglésies, la immunitat territorial d'aquests espais va provocar que molts pagesos acabessin portant les seves collites, la construcció de graners, hi guarden les eines, les collites, construeixen corrals, cases i masos dins de les sagreres), de fet moltes de les viles trobem una església al mig i al voltant tota una sèrie de cases, fruit d'aquests espais de pau, les sagreres es van convertir en petites propietats que es podien heretar i vendre; i la difusió de les assemblees de pau i treva, institucions en les quals hi confluïen eclesiàstics amb pagesos i mercaders amb la voluntat de frenar o imposar treves temporals d'aquesta violència, s'ha definit com el primer moviment popular del cristianisme medieval, expressió d'una religiositat popular, trobades per fer front a la violència dels senyors dels castells.
Primera assemblea de pau i treva a Toluges al 1027, es pacta salvaguardar el dret per sobra de la força, declaren inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic, es posen treves de caps de setmana als nobles, els diumenges a la missa es proclamava els nombres i les infraccions dels que havien incomplert la treva. Aquesta pau de Déu es va implicar també als mercaders, per assegurar el mercat i que el sector urbà també es beneficies. L'Església va assumir la direcció temporal de l'autoritat esperant que l'autoritat del comte es refés, a partir del s, XII quan l'autoritat de comte es refà atorga tota l'autoritat al comte.
L'església ja que no podia mantenir les seves terres, no van tenir cap altre opció, que lluitar amb armes espirituals, i va sol·licitar l'auxili dels camperols, però no es pot negar que l'església no participi de la violència sobre les classes inferiors, sinó que el justifica i l'ordena. Un ordre senyorial del qual l'església era part. Bona part de l'església entra en el moviment de feudalització, ja que són membres de les principals famílies aristocràtiques. Una part important de les jerarquies eclesiàstiques actuen com a senyors armats, van pels camins de la guerra. Entre els clergues, l'arquebisbe de Narbona, fill del comte de cerdanya i nebot de l'abat Oliva, es presentava armat a tot arreu, el seu pare li va comprar l'arquebisbat de Narbona (simonia), es presenta armat a una assemblea de pau i treva, en presència del seu oncle. Va acabar morint a mans d'un soldat, vescomte de Cardona.
07/04/16 4.- La feudalització de la terra i de la societat Pacte feudal o Feudo vassallàtic • Convinença (convenientae), de tres tipus: ◦ Entre iguals, sense límits temporals, es parla d'una infeudació.
◦ Pactes entre un senyor i el castlà (encarregat de la guarda d'un castell) de durada relativa.
Es podria tractar d'una comenda (guarda militar del castell) o bé podria tractar-se de la investidura d'un feu de castlania (se li cedia al vassall una sèrie de terres i de rendes en pagament per aquest servei).
◦ Per reclutar la fidelitat d'un cavaller, la cavalleria de feu.
• • Infeudació Acte d'Homenatge i Jurament a fidelitat, les convinences anaven seguides per aquest acte.
Marcaria l'imaginari medieval (p.ex. L'art Romànic). El més habitual era que quedessin lligat a la concessió d'un feu. Sovint un mateix vassall podia estar obligat per fidelitat a diversos senyors. A partir de la segona meitat del s.XI es va anar imposant la solidanti, sistema que intentava regular les fidelitats a través de l’homenatge soliu/sòlid, l'homenatge a un sol senyor. Es codifica amb un codi jurídic anomenat usatges.
◦ Immixtia mannum ◦ Osculum, petó a la boca.
◦ Juramentum, amb la mà dreta del vassall sobre els evangelis.
A Catalunya al s.XI trobem la unificació del país al voltant del Casal de Barcelona. Els comtes de Barcelona van arribar a un acord amb els vels llinatges aristocràtics, que tenia dos vessants: 1. Socio econòmica, Berenguer I va acceptar la submissió de la noblesa 2. Política, tots els magnats el reconeguessin a ell com a senyor eminent de tots els castells.
5. -Les taifes i les relacions frontereres amb Al-andalus El casal de BCN comença a concentrar poder, l'aristocràcia comença a jurar fidelitat al comte i aquest esdevé prínceps (el primer entre els iguals, primus inter pares). Era el poder més fort del territori, mantenia la noció d'autoritat pública, però a més a més va aprofitar molt bé el potencial econòmic procedent dels recursos del domini públic (rendes) i les contribucions de la pròpia comunitat urbana de BCN, per altre banda va comptar amb un important font d’ingressos de les taifes, l'or de les pàries (tributs procedents de les taifes sarraïnes) a canvi de que els comtes barcelonesos garantissin la seva protecció, per comprar la pau o per ajut militar. Amb l'or dels tributs aconsegueix mantenir la pau amb els territoris del sud i li va permetre concentrar les hostilitats cap a taifes més llunyanes, va trobar una via d’escapament cap a tota l'aristocràcia guerrera catalana a campanyes militars en el context de les guerres de taifes. Això s’acaba a finals del s.XI amb els almoràvits, que frenen l'avenç.
6.- Creixement interior i projecció exterior: política provençal, conquesta i repoblament de la Catalunya Nova Naixement d'un nou ordre fruit de les revoltes feudals, i el restabliment de l'equilibri de forces on les bases del poder han canviat, té més poder qui té més vassalls. El comte serà el cap de l'aristocràcia guerra, el vèrtex de la piràmide feudal.
A partir del moment que es consolida i durant el s.XII els comtes de Barcelona i sobretot Ramon Berenguer III el Gran, es defineix com a dos termes: 1.
Política d'unificació interior, incorporació al comtat de Barcelona dels comtats de Besalú i Cerdanya, la presa militar de Balaguer (1105). Fet que farà que els comtes que es mantenien independents passin a ser vassalls del comte de Barcelona, per això es parla d'unificació sota el Casal de Barcelona. Restauració de Tarragona en quan a la diòcesi (malgrat la imposició de Narbona i de Toledo), aconsegueixen el dret Papal, calia ocupar Tarragona i és el que es farà a partir d'aquest moment tots els territoris catalans queden agrupats sota la seu episcopal de Tarragona.
2. Projecció exterior, polítics sovint violenta. Tres fonts: 1. La península, RB III estableix aliança amb els reis de Lleó i Castella per frenar l'expansió del rei aragonès (Alfons el Batallador). Territoris sarraïns, s'inicia una nova etapa d'expansió militar, que suposarà l'ocupació de la Catalunya nova (la Catalunya del sud).
2. La mediterrània, activitat piratica, sobretot en el regnat de RBIII això agafarà força, es signa un conveni amb Pisa per dur a terme una operació contra Mallorca per afavorir el control militar. Les Balears formaven part del regne Cordovès (principals característiques pirateisme), aquesta expedició d'entrada se'n marca en la lògica de la croada (lluita contra els infidels) però l'interès era fonamentalment econòmic, volien aconseguir la lliure circulació de mercaderies, a més els pissians aconseguien una sèrie de privilegis per comerciar amb Barcelona. Va ser tot un èxit, al 1115 saquegen la ciutat de Mallorca, èxit efímer perquè el 115 els exèrcits almoràvits duen a terme una ofensiva contra Mallorca. Liber Maiolichinus, narra les ofensives d'aquesta expedició, primer document on s'esmenta el territori català i als catalans. A RBIII se'l anomena com a dux catalanensis, rectos catalanicum etc...
3. Occitània, durant els s.XI-XII la relació dels comtes catalans amb Occitània es van basar en matrimonis (teixint una xarxa de sobiranies i vinculacions familiars a partir dels matrimonis pactats). En època de RBIII el Casal de Barcelona perd el control dels comtats i passen al comtat de Tolosa. A partir d'aquest moment comença una llarga lluita entre els dos casals pel control i l'hegemonia a Occitània. RBIII aconseguiria restaurar un cert control a la zona a través d'un matrimoni, es casa amb Dolça de Provença (incorpora tots els dominis i lligams de vassallatge). Època dels trobadors.
Època del Romànic i època de plenitud d'una certa historiografia, eclesiàstica sobretot, època en que s'escriuen els cronicons (redacten les primeres històries), en la vessant secular trobem les cançons de gesta (base del gènere literari, base de les grans cròniques catalanes).
Usatges de Barcelona usaticos Document clau de l'època. Les relacions socials, polítiques i econòmiques quedarien codificades en un document jurídic, els usatges. El nom fa referència a allò que s'utilitza, allò que s'acostuma a fer.
Aquests usatges s’acabaran codificant, la creació d'aquest codi era posar ordre i resoldre els problemes legals d'aquesta època que no estaven recollits en el Liber Iudicum.
Salrach dóna tres raons per les quals es va imposar la compilació d'aquestes normes legals: 1. Complir els buits i l’adequació a la nova situació sorgida.
2. Donar solució a tota una problemàtica derivada del sistema vassallàtic.
3. Aconseguir una certa pau civil, o una codificació de la violència, adaptant l'aplicació de la justícia a aquest nou ordre.
...

Comprar Previsualizar