07. La Guerra Freda a l'Àsia, 1944-1954: Indoxina i Corea (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 3º curso
Asignatura Perspectiva històrica del món contemporani
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 43
Subido por

Vista previa del texto

Perspectiva Històrica del Món Contemporani 13-04-2016 VII. LA GUERRA FREDA A L’ÀSIA, 19441954: INDOXINA I COREA El paradigma xinès L’escenari asiàtic desconcerta tant els nord-americans com els soviètics: no saben ben bé com moure les seves fitxes i donen moltes coses per suposades.
El cas xinès n’és il·lustratiu: la Xina nacionalista, que comptava amb una relació privilegiada amb els EUA, cau l’octubre del 1949 amb la victòria comunista, i el plantejament nord-americà els fa pensar que es tracta d’una victòria dels russos a l’Àsia. És una visió errònia, ja que és una branca més d’un comunisme que se situa al marge dels interessos de Moscou –tot i el tractat d’amistat del 1950 que ha de durar 30 anys, l’URSS i la Xina trenquen les seves estretes relacions a finals d’aquella mateixa dècada– i que ja operava activament contra l’Exèrcit Imperial Japonès durant la Segona Guerra Mundial a través de nombroses guerrilles. Es tracta de grups armats de caire anticolonial que lluiten per l’alliberament nacional i que reben el suport tant dels EUA com de l’URSS per plantar cara a un expansionisme nipó que exporta un model profundament nacionalista i antieuropeu. Per això Txiang Kai-shek erra a l’hora de confiar que els EUA li facin la feina bruta i derrotin els comunistes: entre els anys 1944 i 1945 l’obsessió estratègica, diplomàtica i militar dels EUA és atreure l’URSS perquè entri en guerra amb el Japó, i la Xina continental, doncs, esdevé un escenari secundari per als nord-americans.
Ara bé, més enllà de la coincidència anticolonial, els objectius nord-americà i soviètic són profundament diferents: el primer passa per establir un neocolonialisme de caire econòmic, amb uns mercats asiàtics lliures de metròpolis que siguin receptius als seus interessos; el segon, en canvi, consisteix en accelerar les descolonitzacions asiàtiques, uns processos que han de portar les guerrilles comunistes autòctones, les quals podran ajudar a consolidar un espai comunista fora de l’URSS i fora d’Europa.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 13-04-2016 Corea Origen del conflicte El 8 d’agost del 1945, l’URSS ataca Manxúria l’envaeix (la seva presència s’hi allargarà fins al 1946); l’armament capturat als japonesos nodrirà la guerrilla comunista xinesa. L’Exèrcit Roig, però, no s’atura: segueix avançant cap a l’est i a finals d’agost, seguint l’estratègia d’atacar per tots els fronts possibles el Japó, entra a Corea, mentre que l’exèrcit dels EUA hi penetra pel sud i arriba a Seül. Al paral·lel 38 tots dos exèrcits s’acaben trobant sense cap mena de conflicte. A les seves respectives zones, cerquen aliats autòctons: • Al NORD, els soviètics compten amb Kim Il-Sung, guerriller comunista que ha combatut els japonesos. Inicia un procés de depuració dels col·laboradors dels ocupants nipons i comença a implantar el culte a la seva personalitat, alhora que impulsa una reforma de la propietat que suposa el repartiment de la terra entre la població.
• Al SUD, els nord-americans compten amb Syngman Rhee, representant del govern coreà a l’exili que manté l’estructura administrativa dels japonesos i que instaura un govern marcadament conservador.
L’any 1947, soviètics i nord-americans inicien negociacions per a una retirada conjunta de les tropes. És un any clau: està tenint lloc la comunistització a l’Europa Oriental i afloren les tensions. El desacord que es produeix, partint de la premissa que es tracta d’un problema estrictament coreà, es trasllada a l’ONU, on el Consell de Seguretat decideix que cal celebrar eleccions la primavera del 1948. Corea del Nord no accepta la convocatòria electoral, mentre que a Corea del Sud també hi ha oposició: acceptar-la implicaria acceptar la divisió de facto del país. Al sud de la península, la majoria dels partits polítics boicotegen els comicis i Rhee, aprofitant-se’n, s’autoproclama president de tot Corea. El fet de no tirar endavant una reforma agrícola provoca un aixecament camperol a l’illa de Jeju que compta amb el suport dels comunistes del nord: la insurrecció acaba amb 30.000 camperols executats i confirma que el govern de Rhee no accepta cap qüestionament de l’ordre Perspectiva Històrica del Món Contemporani 13-04-2016 social establert. El maig del 1949, una part de les tropes del Sud es passa al Nord amb tot l’armament, i l’estiu del 1949 ni els EUA ni l’URSS no es troben ja a la península. Van tenint lloc constants xocs entre els exèrcits nord-coreà i sud-coreà al voltant del paral·lel 38, fruit d’una situació de conflicte de legitimitats: la República Popular Democràtica de Corea, per una banda, i l’autoproclamat president de tot Corea, Rhee, per l’altra. És a dir, 2 estats que no es reconeixen mútuament i que aspiren al control efectiu de tota la península, una tensió que obeeix únicament interessos interns coreans. El conflicte que està a punt d’esclatar té 3 condicionants rellevants: Geogràficament, Corea del Nord fa frontera amb la Xina, on l’octubre del 1949 el comunista Mao Zedong s’ha fet amb el poder.
Aquell mateix any, el govern de Truman fa el gir conservador definitiu, malgrat que els EUA no acabin de refiar-se de la capacitat política de Rhee.
Els EUA estan aprovisionant l’exèrcit sud-coreà per resistir una possible ofensiva del Nord.
La guerra El 25 de juny del 1950, l’exèrcit nord-coreà envaeix el Sud, al marge de la Xina i de l’URSS. El Consell de Seguretat de l’ONU es reuneix i, a través d’una resolució dels EUA, la Gran Bretanya, França i la Xina de Taiwan (l’URSS boicoteja el Consell perquè vol que aquest darrer seient sigui per a la Xina comunista), es decideix que les Nacions Unides han d’intervenir a Corea i fer tornar la península a la situació de taules anterior a l’esclat de les hostilitats armades. D’aquest objectiu s’encarrega una força d’intervenció sota bandera de l’ONU dirigida pel general nord-americà Douglas MacArthur, que deixa anar frases significatives: “Hem de vèncer. No hi ha succedani per a la victòria”.
El setembre del 1950 ataquen per la rereguarda l’exèrcit nord-coreà i li tallen la línia de subministrament, i l’octubre l’ONU decideix que cal anar més enllà: conquerir Corea del Nord i imposar Rhee com a president de tots els coreans.
A finals del 1950, els xinesos, preocupats, avisen els EUA a través de l’ambaixada hindú a Pequín, però els nord-americans en fan cas omís i el novembre arriben a la frontera entre Corea del Nord i la Xina. Això forçarà els Perspectiva Històrica del Món Contemporani 13-04-2016 xinesos a intervenir, mentre que els soviètics també ho faran amb una menor implicació (faciliten avions de combat). MacArthur arriba a plantejar-se l’ús de la bomba atòmica per posar fi al conflicte.
La teoria de la guerra limitada que comença a imposar-se, segons la qual la victòria i la derrota són relatives i que manté que l’enfrontament armat no pot anar més enllà de la península, contribueix a alleujar la dimensió del conflicte, fet que s’accentua amb els contactes nord-americans amb Corea del Nord que tenen lloc durant el 1951. L’any 1952, a més a més, Dwight Eisenhower guanya les eleccions presidencials als EUA. Aquest militar format a West Point, de caràcter pragmàtic, havia promès acabar amb la guerra i aplica, en conseqüència, una política de contenció; cal recordar que el 1952 és també l’any en què de l’anomenada Doctrina Truman es passa a donar suport, seguint les teoritzacions del secretari d’Estat d’Eisenhower, John Foster Dulles, a qualsevol règim anticomunista, la qual cosa implicarà aliances militars amb dictadures. La mort d’Stalin l’any 1953 i el nomenament de Molotov, un altre perfil pragmàtic, com a ministre d’Afers Exteriors, acabaran facilitant un desllorigador per al conflicte. Aquest arriba el juliol del 1953 amb els acords de Panmunjeom, un armistici signat pels EUA, la Xina i Corea del Nord. Corea del Sud en resta exclosa perquè segueix mantenint, amb el suport d’uns quants falcons anticomunistes de l’administració nordamericana, el plantejament d’inicis de la guerra.
Conseqüències La guerra ha provocat 3 milions de morts que no han servit per a res, ja que la frontera no s’ha mogut del paral·lel 38. Tot i això, ha demostrat diverses coses: L’ONU té capacitat d’intervenció en una guerra convencional.
Les diverses tensions internacionals poden desembocar en un xoc armat directe.
A partir del 1950, el gran enemic dels EUA a l’Àsia és la Xina, seguit per Corea del Nord. S’ha produït, doncs, un canvi en el joc d’equilibris.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 13-04-2016 L’URSS ha proporcionat tecnologia militar equiparable a la nordamericana, la qual cosa vol dir que té un potencial d’armament convencional similar al dels EUA.
Tenint en compte això, els EUA, seguiran amb el programa termonuclear (bomba d’hidrogen), reforçaran el seu exèrcit i cercaran nous aliats.
Davant dels estralls del conflicte bèl·lic, neix un moviment pacifista amb simpaties envers el comunisme.
S’ha vist, també, que qui pot decantar la balança a l’Àsia ja no són les potències europees, sinó els EUA. Això els involucra en dos tractats de defensa centrats en l’Àsia i el Pacífic: ANZUS (1951), amb Austràlia i Nova Zelanda.
SEATO (1954), amb França, Gran Bretanya, les Filipines, Austràlia, Nova Zelanda, el Pakistan i Tailàndia.
Aquests tractats pretenen evitar una possible expansió comunista i la seva influència a la zona i, més important, evitar que la descolonització europea comporti el creixement del comunisme autòcton. Es va instal·lant la lògica que concep la Guerra Freda com una multitud de conflictes en una multitud d’escenaris.
Indoxina I un altre d’aquests escenaris és aquella colònia francesa que el 1941 és envaïda pel Japó: Indoxina. A finals del 1944, els britànics hi derroten els japonesos i els acaben convertint en aliats per garantir (fins que França torni a estar en condicions per fer-ho) un estatus colonial a la zona que ni l’URSS ni els EUA volen mantenir. Hi ha, però, un escull important: el Viet Minh, una guerrilla comunista independent de Moscou i de caire anticolonial que opera des del 1941 i que ha rebut armament dels EUA. De fet, el seu líder Ho Chi Minh ha estat entrenat pels nord-americans. Quan França recupera, l’any 1945, el control efectiu sobre Indoxina, hi estableix un emperador autòcton Perspectiva Històrica del Món Contemporani 13-04-2016 vietnamita, Bao-Dai, un titella que ha de servir per acabar amb aquesta guerrilla. Però no se’n surt i la metròpoli es veu obligada a enviar-hi soldats, iniciant una guerra contra una aliança de comunistes asiàtics. L’exèrcit colonial francès pateix derrotes humiliants, com ara la de Dien-Bien-Phu: la guerrilla és capaç d’aprovisionar-se i fa una gran ofensiva contra la xarxa de fortaleses que els francesos, emulant la Línia Maginot, havien construït. França és derrotada el maig del 1954 i el juliol d’aquell any, a través de la Pau de Ginebra, Indoxina es divideix en quatre estats: Laos Cambodja Vietnam del Nord Vietnam del Sud En els dos darrers, separats pel paral·lel 17, s’hi han de convocar eleccions en un parell d’anys. Bao-Dai, president del Sud, és enderrocat per Ngo-DinhDiem en una maniobra facilitada pels EUA. Els nord-americans avalaran internacionalment el règim dictatorial del Vietnam del Sud, on el catolicisme serà la religió oficial en un país de majoria budista.
...