HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA - Tema 5 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 21
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts d'història de Joan Culla

Vista previa del texto

DEL FRANQUISME A L’AUTONOMIA 1. La postguerra: repressió i misèria. La política interior i l’aïllament exterior.
El dia 1 d'abril del 39 les tropes franquistes entren a Catalunya i s'acaba la guerra civil, donant inici a la dictadura de Franco.
El franquisme va durar 40 anys: Comença al 39, amb el fi de la guerra civil fins el 75 (amb la mort de Franco) o fins el 77 (fins que les lleis no van encaminar-ho cap a la democràcia).
Havent nascut en mig dels feixismes va durar fins el anys 70 (quan Europa ja estaba en procés de modernització). El Franquisme, per sobreviure, va haver de canviar de pell per poder adaptar-se a la nova Europa no feixista, realçant el component catòlic conservador.
Per això es difícil de catalogar, és un règim camaleònic, en la seva aparença externa, internament era un règim autoritari. Si no hagués estat camaleònic no hauria sobreviscut.
Els canvis camaleònics, s'adaptava a la situació del moment – el feixisme està en alça en EU entre el 39 i el 45, del franquisme van ser de cara externa, ja que de cara endins va ser igual de radical que des del principi. La Dictadura de Franco va ser molt diferent a la de Primo de Rivera (a la de Primo es va fer un cop d’estat i no es va vessar cap gota de sang ni es disparà cap tret mentre que el de Franco es va cobrar 600.000 morts durant una Guerra Civil). La dictadura franquista pretén esclafar i liquidar els seus antagonistes: les idees, organitzacions i persones que havien donat suport a la II República, que el règim va etiquetar com l’“antiespanya”. Sobretot a Catalunya, el projecte republicà havia estat totalment hegemònic, per tant, un objectiu principal a eliminar. Catalunya era l’Antiespanya. A més, l’experiència republicana havia ofert a Catalunya un sentiment nacional que es feia insuportable (van ser etiquetats pels franquismes com el rojoseparatismo, que abarcava tots: des dels anarquistes fins als demòcrates conservadors, ERC). Però gran part del treball ja estava feta perquè moltes persones van exiliar-se o havien mort a la guerra.
El franquisme va afusellar milers i milers de persones. El franquisme, des de l’any 39, estableix una línia molt clara entre vencedors i vençuts. Procura des del primer dia fins l’últim que hi va haver una guerra civil i senyalar en tot moment qui va perdre i qui va guanyar. Les ferides no van cicatritzar, no es va voler. Aquesta victòria era la seva font de legitimitat. Durant el franquisme, la festa nacional era el 18 de juliol (el dia que es va produir l’alçament militar.
En els territoris que el Franquisme controlava des del principi (Galícia, ciutats importants de Castella), aquest sentiment antiespanya ja s’havia eliminat. A Catalunya es compensa la repressió al gener/febrer del 1939. La primera peça clau de la política franquista a partir del 39 va ser, per tant, la repressió, que adoptà moltes formes i era una peça clau per fer efectiva la línia divisòria entre els dos bàndols: - La repressió física. 65.000 persones molt identificades amb la República exiliats i la guerra civil va matar 30.000 catalans per tant la feina estava mig feta. Per tant, va haver-hi molts exilis i molts morts durant la guerra i després per afusellament.
Acusats de rebel·lió militar, els militars que havien defensat la República van ser - - condemnats a mort (i finalment 4.000 van ser afusellats, i, en forces casos, van haver-hi indultaments de la pena després d’anys de condemna i por). Aquestes execussions es feien a les 4 capitals de província i ciutats importants. L’any 1940 hi havia 25.000 presos polítics, que van desbordar les presons. Però el règim considerava que encara que els dirigents polítics fugissin a l’exili encara hi havia rojos separatistes a Catalunya. S’ocupa Catalunya amb tribunals militars per eliminar i retirar de la circulació (a la presó) desenes de milers de rojos separatistes. Entre 30.000-40.000 persones que es van quedar van se sotmesos a consells de guerra (justícia militar) i la majoria van ser portats a la presó. Aquestes persones van ser acusades de rebel·lió militar (quan van ser els propis militars qui van fer la rebel·lió militar). 1/3 van ser condemnats a mort, afusellats, altres aconseguien que aquesta pena es convertís en pena de presó. 4.000 van ser afusellats fins el 53. Lluís Companys va fugir a l’exili, però quan França va ser ocupada pels alemanys, Franco va demanar a Hitler que busquessin a certes persones, com lluis companys, Peiró... figures republicanes que Hitler va entregar a Franco, qui els va executar. Molts no van fugir a l’exili perquè creien que, com no van matar a ningú, no corrien cap risc. El Camp de la Bota era el lloc on s’afusellava als condemnats. L’any 1940 hi havia 25.000 presos polítics a Catalunya. Les presons estaven desbordades. Durant 1-2-3 anys 150.000 joves catalans van estar empresonats com a presoners de guerra i enviats a batallons de treball (que sota vigilància armada) reconstruïen ponts caiguts, infraestructures fetes malbé, etc. A més Franco revisava els papers de totes les persones per descobrir quina havia estat la seva participació política i ser més efectiu en el procés d’eliminació.
Depuració de funcionaris públics: tot el personal va ser sotmès a un procés de “depuració”. En cada col·lectiu de funcionaris es formava una mena de tribunal on hi havia membres totalment identificats amb el règim franquista i passaven un per un els treballadors per demostrar que eren fidels al Règim malgrat haver treballat durant la República. Havien de demostrar-ho amb documents. Es donava per suposat des d’un principi que eren rojo separatistes i ells havien de demostrar el contrari. Un col·lectiu de funcionaris especialment depurat va ser el Magisteri (els mestres) perquè tenia el poder d’explicar als alumnes qualsevol cosa.
Centenars de mestres catalans van ser portats a altres territoris espanyols, perquè no es posés a parlar en català, i portaven mestres espanyols a Catalunya, perquè parlessin només en castellà.
Supressió de qualsevol expressió o manifestació de identitat catalana: el franquisme va procurar eliminar els mitjans de comunicació i l’escola en catalana, capaces de transmetre de generació a generació identitat i llengua. Es una repressió identitària. (desaparició de qualsevol manifestació publica en català; destrucció dels mecanismes de reproducció del catalanisme, l’escola, mirjans, vida associativa, família...; supressió de monuments catalanistes...) Els noms de carrers (nomenclatura presumptament nacionalista) van ser canviats per noms “no perillosos” (per exemple, el carrer Autonomia va ser la calle de la Unidad).
Repressions lingüístiques i culturals. La diferència de la repressió entre la de Primo de Rivera i Franco era la diferència que té un misto amb una foguera. Es va produir en un intent sistemàtic de liquidar la identitat nacional catalana, acabant amb qualsevol manifestació pública i mirar d’anular els mecanismes de reproducció: família, mitjans de comunicació i escola. El franquisme va acabar amb els mitjans (tv, radio, premsa...) i escola, prohibint l’ús del català. No es podia publicar res en català, molts intel·lectuals van exiliar-se. En classes com geografia feien desaparèixer Catalunya, adjuntant les províncies catalanes en regions espanyoles.
A les parets dels carres (en totes les oficines públiques) es van instal·lar al 1939, rètols que deien ‘si eres espanyol, habla español’, ‘hablese la llengua del imperio’.
La presencia del català va ser esborrada de rètols, cartells, senyals, etc. Des del 39 fins al 48 existia la censura postal a tota Espanya, que volia dir que hi havia individus a les empreses de correus, que obrien les cartes, no totes, per esbrinar si havies dissidències ver el franquisme. A les primeres setmanes del franquisme es treuen els principals figures, senyals, monuments i estàtues que representaven el catalanisme polític, cultural, etc. Es van canviar els noms dels carrers, tots en català i referents el franquisme: Carrer de l’autonomia per la calle de la Unidad o carrer de la democràcia, per calle del movimiento nacional. L’objectiu era que la identitat catalana fos residual i no es pogués recuperar.
Economia i condicions de vida de la Catalunya de la postguerra La situació econòmica de postguerra no va acabar fins a mitjan anys 50, quan va començar a normalitzar-se la situació, ni les relacions exteriors van recuperar-se.
- - Destruccions físiques provocades per la guerra  La xarxa ferroviària i el port estaven destrossats i bombardejats. Les fàbriques i infraestructures catalanes també van ser bombardejades. Triguen anys en recuperar les infraestructures de transports i comunicacions de Catalunya. A més a més, cal recordar que si la guerra civil va acabar l’1 d’abril del 39, el setembre del 39 va començar al II Guerra Mundial.
El règim de Franco és, potser per damunt de tot, un règim nacionalista espanyol.
Això als anys 30, en ple auge dels feixisme, en l’àmbit de l’economia es tradueix en un concepte clau, el concepte d’autarquia: autosuficiència econòmica. Es a dir, que no necessita importar i exportar res per funcionar econòmicament bé. No ha de dependre de l’exterior. Si necessita importar alguna cosa, ja significa dependre d’algú i això el fa perdre legitimitat. L’autarquia, més que idea econòmica, era una idea política (venia del feixisme, deia que importar restava sobirania nacional). Aquesta autarquia té una dimensió lingüística, es a dir, eliminar tots els estrangerismes: per exemple, de futbol a Balompié. Fins aquella època, tot el llenguatge dels esportes, estava plena d’estrangerismes. En el terreny de l’economia, l’autarquia, volia reduir al màxim les relacions internacionals. Per aconseguir-ho va haver de fer plans quinquennals, controlar la producció, els mercats i els salaris... aquest control provoca l’aparició del mercat d’estraperlo. Això, en el cas de Catalunya, que estava més desenvolupada i més oberta a l’exterior, era extremadament perjudicial, perquè era una economia, ja - als 30-40, una economia globalitzada. Tenia una industria cotonera, que s’havia d’importar, però no es podia degut a l’autarquia, si més no, ho dificultaven. El petroli s’havia de pagar amb divises. La industria tèxtil va viure uns anys molt difícils perquè no podia exportar i el cotó no arribava. Com el règim era conscient i sabia que les empreses espanyoles es convertirien en empreses autàrquiques, el franquisme va crear moltes lleis i normes que asfixiaven l’economia i rígidament controlada pel règim. Calien permisos per tot. Això va resultar molt perjudicial per Catalunya i la seva economia, ja que Franco per controlar l’evolucionada industria catalana que refusava la seva autarquia, va fer una sèrie de lleis per vigilar-la. ‘Descongestionar las grandes i peligrosas concentraciones de grupos empresariales de Barcelona y Vizcaya’ – va dir Franco. Barcelona havia estat el motor de l’economia industrial catalana i permetia que l’exèrcit de la república seguís en funcionament. La dictadura volia frenar la industrialització catalana per portar-la al centre.
Restriccions energètiques. Durant uns anys es van establir els salaris pel govern, calien taxes per tot, hi havia cupos de productes del que podien importar, racionament de queviures (la gent necessitava tickets per adquirir productes bàsics, i si tenies diners podies aconseguir-ne més a través del mercat d’estraperlo)... el que va sobrevalorar la pesseta amb relació amb el mercat internacional. I aquesta situació va comportar la creació de barris de barraques, de persones pobres.
Les conseqüències van ser una inflació de preus, empobriment general, corrupció administrativa, poca productivitat...
L’intervencionalisme es va relaxar una mica al 55 i va permetre importacions, però les divises eren molt inferiors. Però la situació no podia anar pitjor, van haver de pujar una mica els salaris per les vagues i Franco va haver de recórrer a un pla d’estabilització que va provocar en un primer moment tancament d’empreses, atur, emprèstits exteriors i va anar permetent una obertura a l’exterior. En una situació de creixement capitalista europeu, Espanya va poder recuperar-se ràpidament.
Des del punt de vista laboral, tots els sindicats de classe havien quedat prohibides. Per omplir el buit, el règim va crear/inventar-se un pseudo-sindicat estatal anomenat: Central nacional Sindicalista (CNS). Era un sindicat vertical: hi havia jerarquia i s’arreplegava a tots els treballadors per branques de producció (d’arts gràfiques i s’unia a tothom, la impremta, cap dels diaris, etc. No era coherent). Servia per tenir controlats els obrers i evitar revoltes. La lluita de classes havia acabat, segons el franquisme. Ara era, harmonia de classes. Les manifestacions, per tant, quedaven prohibides. Aquesta estructura servia per controlar i quadrar als treballadors. Tothom que tenia una nòmina havia de ser membre obligatòriament de la CNS, de fet quan es cobrava ja et descomptaven de la nòmina l’ingrés al sindicat. Hi havia branques especialitzades, com la OSH. Les petites protestes quedaven sufocades per la policia en poques hores, per tant, la classe burgesa descansa amb la pau que proporciona el Franquisme, per la seva banda, pels treballadors aquesta era una situació terrible. Els salaris mitjans s’han reduït ¾ parts, i no es recuperaran els salaris reals fins al cap de vint anys, a finals dels anys 50. Les hores laborals van augmentar. També va fomentar que es construïssin habitatges per tothom, la obra sindical de educación y descanso, que oferia oci als treballadors, també va donar vacances. Però malgrat això, les condicon laborals eren pitjors al 39 que abans al 36.
El règim franquista a Catalunya - POLÍTICA Les altes autoritats franquistes era de fora del territori de Catalunya, gent de dreta que era anomenada a dit.. Els càrrecs polítics estaven escollits per els càrrecs franquistes. El franquisme reclutarà el personal polític català entre tots les persones de dretes de tota la vida. Per poder treballar en política s’ha de ser falangista. Els primers 10 anys del franquisme no hi ha cap forma de elecció política. Els governadors no s’han de fer notar i fer cas, perquè sinó hi ha conseqüències.
L’any 1948, el Règim fa la primera metamorfosi a causa del final de la IIGM. La llei del 48 divideix el nombre de regidors d’un municipi en 3 parts: el terç sindical(nomenats pel sindicat unic, es reuneix la CNS d’aquell municipi i de la reunió surt una llista de possibles candidats a ocupar les places lliures de regidors sindicals. Per tant, segueix triat pel governador civil, ja que de la llista, el governador escull), el terç d’associacions (per les associacions després de consultar-ho amb un governador civil) i el terç familiar.
Això vol dir que, a diferència del que estava establert, enlloc de governador civil el que triava i nomenava regidors, el terç d’associacions proposa uns noms, el terç sindical nomenen els membres de la CNS i el terç familiar era escollit per unes eleccions simulades, on els representants eren els caps de família (els homes). En l’escull de regidors per part del terç familiar, les places eren lliures i els candidats es podien presentar espontàniament. Si hi havia 5 places i es presentaven més de 5 candidats es feien eleccions, però en la immensa majoria de les vegades, mai es presentaven, curiosament, més candidats que places a ocupar. Quan succeïa, a Barcelona per exemple, era la única forma en la que es podia apropar a eleccions ‘democràtiques’, encara que els candidats sempre havien de passar uns filtres per garantir el recolzament al regim. El sufragi aquí no era universal, sinó que només podien votar els caps de família i les dones casades.
Quan Franco entra al poder, unifica el carlisme i el falangisme. La Falange Española de la JONS va ser un partit que es va iniciar abans de començar la guerra. En el moment d’iniciar la guerra civil, donen suports al franquisme: • • FE de les JONS: Extrema dreta moderna Carlisme: Extrema dreta tradicional. Reivindicació dinàstica.
El líder carismàtic de la Falange (José Antonio Primo de Rivera) els republicans l’afusellen.
L’abril del 37, Franco obliga a Falangistes i Carlins a unir-se en un únic partit, amb el nom de Falange Española Tradicionalsita de la JONS (FET de las JONS). Aquest serà el partit franquista.
La manera de fer carrera durant el franquisme es afiliar-se a la falange, o fer coses clandestinament. Tot i que Franco, FET de las JONS, se la rellisca. El franquisme nomena un governador, a la vegada governador civil i jefe provincial de la falange. Hi ha governadors catalans, però els col·loquen a altres províncies per tal de que no tingui amics.
La Falange, que havia sorgit als anys 30 amb l’objectiu de representar els feixismes a Espanya, va guanyar pes en la dictadura i esdevingué, juntament amb el carlisme (de reivindicació dinàstica), la FET de las JONS (Falange española tradicionalista de las juntas ofensivas nacionales sindicales).
2. La primera oposició al règim. L’exili, la resistència interna i els maquis Com va afectar la implantació del nou règim a la premsa? El panorama va canviar a partir del 39, quan va desaparèixer la gran diversitat de premsa.
El règim va construir un nou sistema de premsa que duraria dècades. En van sobreviure un grapat de diaris: El Correo Catalan (diari del carlisme català), El Diario de Barcelona (el diari dels monàrquics partidaris d’Alfons XIII), La Vanguardia (ara franquista transformada en La Vanguardia Española, 39-78), El Noticiero Universal (que mai havia tingut cap ideologia política). Eren els 4 diaris privats de la Barcelona franquista. T ots estaven subjectats a la censura prèvia (passava pel gabinet de censura). Franco no es fiava de la premsa, sigues quina sigues. El control del règim sobre els continguts de la premsa era del 100%. Franco va dir que havia d’existir diaris propis catalans, però d'ideologia franquista: un pel matí, Solidaritat Nacional, i per la tarda, La Premsa. Únics diaris que es van poder publicar a Barcelona fins els 60. A les altres tres capitals provincials catalanes es van liquidar els antics diaris i es va autoritzar un sol diari en cada un, tots tres dels partit únic. A tarragona: Diari espanyol, a Lleida: El Segre, a Girona: El pirineo, però al cap d’un temps es va decidir anomenar-los Los Sitios.
Els règims feixistes tenen una relació molt propera amb les masses, però Franco era l’antiseductor de les masses. Franco no podia convèncer les multituds amb la paraula, per tant, va basar el seu règim en la desmobilització de gent i poques concentracions de gent (perquè no se’ls girés la truita i es rebotessin). Va fer pocs discursos, no tenia aptituds per ser un lider feixista de masses. La Falange va anar perdent militants.
La societat catalana i el franquisme Burgesia: la burgesia estava, sobretot al 39, agraïda al Franquisme perquè han estat els que han esclafat la revolució. Gràcies a Franco han pogut recuperar el control de les fàbriques, els seus béns i les seves cases d’estiueig o propietats. A partir del 1939 es beneficien del nou ordre laboral perquè les vagues estan sufocades, les manifestacions, els sindicats abolits (sindicalisme abolit) i els salaris baixos, no hi ha pistolerisme.
Això no vol dir que els burgesos estiguessin totalment d’acord amb el Règim ni que franco sigui el seu idol, però es conformen amb el franquisme perquè és la situació que més l’afavoreix. Hi ha agraïment i una acomodació a la situació del franquisme, però si acomoden per conveniència. En privat, la burgesia catalana no és franquista i odien el sistema autàrquic. Pensen que no sap res d'economia.
La burgesia catalana dels anys 40 fan una cosa, que els seus avantpassats ja havien fet al segle XIX, que es desvincular-se del govern de Madrid, entre 1939 i 62. Franco va tenir 63 ministres diferents en un consell, d’ells només 2 eren catalans (1 de Lleida, ja ministre durant la dictadura de primo de rivera, i 1 altre de foment nacional que va ser ministre ‘sin cartera’, que vol dir un ministre florero). El grau de compromís de la burgesia catalana era de 2 ministres en 24 anys i un d'ell no tenia ni ministeri.
Catolicisme: l’església estava present al regim franquista i va col·laborar en la descatalanització, mitjançant l’ensenyament per exemple. Tot i així, a Catalunya, encara que el català estava prohibit, a les esglésies va ser on primer va ressorgir, amb les catequesis o les predicacions.
Classes mitjanes: són les que van patir més el preu de la guerra perque eren la base fonamental de la 2 republica. Una gran part de la gent coneguda de les classes més d’esquerres (progressistes) s’han exiliat perque han patit el trauma de la guerra. Les més catòliques veuen l’arribada de Franco com un alliberament de les cremades religioses, els bombardeigos, la por... ara be, aviat descobreixen que el catolicisme i el catalanisme que defensen són incompatibles. El català s'ha perdut.
Des d’una actitud inicial d’agraïment, aquest sector anirà prenent distància i rebuig passiu del Règim i un manteniment del caliu catalanista en secret. Amb el pas del temps, algunes ordres religioses aniran mostrant-se crítics amb el Franquisme, i a la dècada dels 50 es produirà una certa confluència entre l’actitud crítica i l’actitud d’agraïment, que faran d’aixoplucs de idees de caràcter catalanista i de rebuig de la Dictadura. a partir dels anys 40 aquest sector va prenent distàncies i anirà adoptant mesures del rebuig davant del règim. A finals del 40 es produirà confluència entre una mirada més crítica i una actitud distanciada del règim, de tal manera que convents, etc. es converteixen en aixopluga d’activitats catalanistes de caire antifranquista.
Al principi estaven una mica agraïdes per haver acabat amb la república, però, a la vegada, fins als 50, és protagonista de l’oposició. es divideixen entre la classe mitjana republicana i la catòlica. Pel que respecte a la classe mitjana republicana, una part ha marxat a l’exili i la menys compromesa políticament s’ha quedat, però, en tot cas, tant uns com els altres rebutgen la dictadura, tot i que de forma passiva per intentar mantenir un mínim caliu catalanista.
Els catalans exiliats, per exemple, continuen celebrant els jocs florals en el país en el qual es troben, mentre que les classes mitjanes que es queden ho fan sota el paraigües de l’església, ja que era l’únic sector que s’escapava del control exhaustiu que realitzava el règim a través de la policia, ja que el concordat amb el Vaticà així ho permetia. La classe mitjana catòlica, per la seva banda, és una classe que experimenta una molt ràpida decepció respecte el règim.
Classes populars i obreres: són les grans perdedores de la guerra. Els quadres de les classes populars (dirigents d’ERC, dirigents sindicals de la UGT, CNT...) estan desarticulats i atemorits, per tant, concentren les poques energies que els queden a sobreviure (que no és fàcil perquè els salaris són baixíssims) i molts dels seus líders s’han exiliat. El sector sindical està per tant desarticulat i atemorit.
Durant els primers anys de la postguerra la oposició va ser pràcticament nul·la, perquè estaven massa ocupats subsistint aquells que podien fer alguna resistència.
Aquesta activitat opositora es pot distingir en tres etapes fins als 50: La primera fase va del 1939 al 1943. Es el període on la resistència interior és molt reduïda.
A més els dirigents sindicals han fugit i s’han exiliat i les possibilitats de fer oposició.
Alemanya envaeix Polònia i esclata la 2GM. En aquest escenari, la resistència interna contra el règim de Franco és mínima i la que es fa des de l’exili queda paralitzada a causa de la GM, sobretot quan França, que és on hi ha la major part dels exiliats, queda ocupada pels Nazis.
A més França cau en mans de Hitler amb un regim de nazis. Els grups d’exiliats el que intenten es passar desapercebuts i evitar mals majors. En el moment d’ocupació de França, Companys estava allà, el van trobar i el van afusellar. – va ser més bé un segrest. El conjunt dels exiliats no sabien si això es limitaria a algunes figures més importants. I la gran majoria dels exiliats s’amagaven. Fins al 43 va ser gairebé inexistent la oposició. Cal començar dient que cincs mesos després de la fi de la Guerra Civil i, per tant, de l’inici de la dictadura de Franco, Amb la mort de Companys, l’Estatut deia que el substituiria el president del parlament que era un polític ERC que es deia Josep Irla. Entre els exiliats de França, els més agosarats es van incorporar a la resistència anti-nazi, convençuts que així era una forma indirecta de lluitar contra Franco.
Entre les organitzacions catalanes que els seus dirigents havien partit cap a França, el PSUC, per exemple, van passar per moments complicats.
En aquest context, arriba la notícia bomba de la signatura del pacte (germanosoviètic) de no agressió entre Hitler i Stalin després que el líder soviètic no hagués pogut signar el pacte d’aliança amb França i GB per evitar una possible invasió de la URSS per part de Hitler i aquest fet fa obrir una esquerda entre l’oposició llibertària, socialista i republicana i els comunistes que trigarà en tancar-se. Eren totalment contraris ideològicament, però es fa una mena de casament, el que provoca un gran impacte a la resta del món. A Catalunya, totes les organitzacions polítiques s’adrecen als comunistes i els pregunten com han pogut aliar-se amb Hitler. Però els militants han d’obeir encara que no hi creguin en el que fan. En els camps de concentració poden arribar fins i tot a la violència física.
Aquesta situació, però, canvia quan el 1941 Hitler trenca el pacte de no agressió i envaeix la URSS, sense previ avís. Els comunistes tornen a la situació d’odi contra Hitler, primer pensaven que aquesta guerra no anava amb ells, els comunistes es consideraven neutrals, fins el moment que la va atacar i es van tornar a convertir en els principals anti-feixistes. Tot i així, la desconfiança envers els comunistes va trigar en curar-se, a Catalunya fins als 60.
En aquest escenari, el paper de l’oposició catalana és petit i, des de França, molts catalans i espanyols s’apunten a la resistència contra Hitler mentre a l’interior de Catalunya també s’uneixen en la lluita contra els nazis a través de la creació del Front Nacional d’ordre, el qual s’especialitza en tasques d’espionatge. El mateix dia que arriba la noticia a ES de la invasió soviètica, es fa una manifestació espontània on el cunyat de Franco pronuncia un discurs, dient que Russia és culpable de la seva Guerra Civil, i es recluten soldats espanyols per anar a lluitar contra la URSS amb el nom de la división azul (es va integrar del tot en els soldats nazis). Això culmina la unió amb Hitler, però Franco va ser prudent i no entrar en la guerra mundial. Encara que espanya no era neutral i es va anomenar no-bel·ligerant.
La segona fase comença el 43 i dura fins el 46-47 i ve marcada pel canvi de rumb de la 2GM, a finals del 42 i primers del 43, abans pensaven que la guerra la guanyaria Hitler, però va començar a perdre batalles i amb el triomf dels aliats a Stalinsgrad, sobre tot, continuant la dinàmica de derrotes dels alemanys que ja s’havia iniciat a l’Atlàntic. Comença a ser raonable que la guerra la guanyaran els Aliats. En els grans escenaris de la guerra, doncs, el panorama s’ha girat, fet que desvetlla grans esperances entre els antifranquistes, tant els de dins com els de fora, els quals creuen que el pròxim pas és fer caure a Franco (identificat amb l’Alemanya de Hitler, perquè també es lògic apuntar-se al guanyador). La victòria de Hitler es cada cop més imaginaria i això provoca efectes entre els anti i els franquistes. A l’exili pensen que la victòria aliada provocarà la caiguda del regim de Franco. Pensen que es impossible que sobrevisqui a una derrota de Berlin i Roma. El franquisme, comença a girar i ordena la retirada de la división azul. Torna a girar la seva posició de la no-bel·ligerància a la neutralitat, intentant prendre distàncies amb el model que acaba fatal (al 45 comença a caure).
A més, els propis aparells repressius franquistes se senten amenaçats i, per tant, afluixen molt la seva tasca repressiva, ja que temen que els republicans arribin a estar al poder i aleshores vagin a per ells, fet que alimenta les esperances dels antifranquistes. Tot i que la policia franquista es queda paralitzada per la incertesa (deien que ells eren funcionaris i serien policies amb Franco i amb republica). Mussolini va acabar molt malament i els franquistes veient això eren prudents, però quan passen els dies i el règim no cau, els policies tornen a apallissar els opositors.
Davant d’aquesta situació, l’activitat opositora interna es multiplica, se senten plens d’eufòria, la pintada de banderes catalanes, les forces clandestines es coordines, la premsa clandestina, sectors de la dreta no franquista es comencen a distanciar... mentre a la França tot just alliberada, alliberament en el qual hi ha participat milers de catalans i espanyols, els antifranquistes comencen a veure que ja han aconseguit el seu principal objectiu: derrotar els nazis.
Aleshores, des de la tardor del 1944 comencen els moviments dels maquis: son la guerrilla antifranquista, és una paraula franquesa (prendre une maquis – echarse al monte, perquè es perseguit). La residència a les àrees rurals s’ha conegut com a maquis a frança. Com una part d’aquesta residència eren catalans i espanyols, adopten aquest nom. A partir de l’octubre del 44, sobre tot membres armats a França, han de traslladar-se a Catalunya perquè a França ja ha acabat. L’episodi més destacat d’aquest moviment va ser la invasió de la Vall d’Aran per part de 4.000 guerrillers republicans espanyols. La idea era aïllar-se a la Vall d’Aran, apoderar-se, crear un govern provisional català i el primer territori espanyol alliberat del franquisme; i esperar la intervenció dels aliats, pensant que les tropes de Franco no arribarien. Els nacionals, però, van reaccionar ràpidament i hi van enviar l’exèrcit.
L’intent va fracassar, però milers de guerrillers (una part dels maquis i altres) es van infiltrar i escampar per Espanya, a les àrees més rurals i muntanyoses (des del 44 fins al 50, més o menys) i van establir una lluita armada a les muntanyes.
A Catalunya això no va crear cap zona muntanyosa gran alliberada, perquè era una zona de pas, on els guerrillers anaven i tornaven de frança. Llavors, va haver una maquis urbana, formada principalment per gent de la CNT i es van fer famosos pels seus actes d’atracar bancs, matar dirigents... Personatges com Caracremada, Quico Sabaté o Facerias. El maquis rural va plegar als 50 més o menys, però el maquis urbà, els personatges anaven i venien de França, i va durar fins a principis dels 60.
La gran esperança de l’antifranquisme es que els aliats acabin amb el regim de Franco. Al 45 es veu alimentada, amb la conferència de San Francisco es creen les Nacions Unides, on es posicionen en contra de la dictadura espanyola. Els ambaixadors estrangers a Espanya marxen, França tanca la frontera. El regim franquista es veu fràgil, però la consigna és aguantar. Hi ha algun intent de demostració de força amb la primera gran manifestación a la Plaza de Oriente de Madrid, on Franco fa un discurs per donar força al règim. Però la salvació del règim va venir per al 45, 46, 47 perquè la gran aliança es va trencar.
A partir del 1945 es comença a trencar la Gran Aliança Antifeixista entre la URSS, EUA i el Regne Unit i el 1947 ja es parlava de Guerra Freda, aquest escenari que duraria 40 anys, i, aleshores, s’inicia la tercera etapa de l’oposició, la qual ve marcada per una oposició molt escassa. Primer no sabien que fer amb Franco després de fer-lo a baix, perquè tenien por de que s’instal·lés un règim comunista. I entre els països GB, FR, EUA… es va veure una situació de més val conegut que mal per conèixer.
A partir del 47, es va veure clar que la comunitat internacional no farien res per fer fora Franco. A finals dels anys 40 ja es té la sensació que la oposició serveix de ben poc, que amb els maquis no es va enlloc i que no hi ha gaire suport internacional.
La divisió internacional entre comunisme i capitalisme va afavorir moltíssim Franco, que va passar de ser l’últim bastió del feixisme a Europa el 1945 a ser l’any 1947 el pioner anticomunista europeu. Aleshores, torna una forta repressió contra els grups clandestins antifranquistes. El regim de Franco es va veure cada cop més segur i al 47 ja no hi havia cap exiliat optimista com per pensar que Franco cauria. Molts exiliats que ja tenien feta la maleta, van haver de deixar-la i altres van desistir i tornar a Catalunya, de manera modesta.
Això va ser devastador per l’exili, que les organitzacions que s’havien mantingut amb vida, amb l’esperança del retorn, es van quedar sense motius per actuar. Per altra banda el regim va intensificar la oposició interna i tallar la efervescència d’oposició clandestina.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++ Al mateix temps que l’oposició política no trobava una estratègia efectiva, al final dels 40 s’esgotava el maquis, actiu a Catalunya. Els maquis eren bandoles en la informació de la política als diaris i van fer atracaments, enfrontaments, van matar algunes persones...
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++ El regim franquista als 50 A partir del 50 el règim franquista es veu salvat, el seu regim es veia com l’últim vestigi dels feixismes derrotats a la 1GM. A mesura que es comença a dibuixar el context de la Guerra Freda, la posició de Franco a nivell mundial, sense haver fet cap canvi (opcional la salutació a la romana, Franco comença a aparèixer amb menys d’uniforme, més amb tratge i la Falange no fa tant de soroll, perquè era el símbol més gran del règim), es veu molt afavorida, ha passat en tres anys de ser el vestigi del feixisme a ser el pioner en anticomunisme  ja que sense necessitat de fer res en especial es veu molt reforçat. Funciona perquè tots estan intentant lluitar contra el comunisme. En el món occidental es produeix un suport al dictador, no per amor a ell, sinó per por als comunismes. Entre el 1948 i el 1955 (Mitjans dels 50), el règim franquista comença a legitimar-se en el si de la comunitat internacional, els ambaixadors estrangers comencen a tornar, França torna a obrir les fronteres, les condemnes de la ONU van disminuint, encara que segueix sense acceptar-la. Al 59 els EUA creen la OTAN, però Espanya no és convidada, perquè es considera un bloc de països democràtics. Això queda també reflectit quan el 1952 entra a la UNESCO, un peu en el sistema ONU, i el 1953 se signen dos acords destacats, que fan un pas per deixar de ser un empastat en la comunitat europea.
- - En primer lloc, se signa un concordat (acord diplomàtic entre un país i el Vaticà) amb la Santa Seu. El fet que el concordat amb el Vaticà no se signés fins el 1953, però, no vol dir que, des del 36, Franco no tingués una bona relació amb l’església i Franco no volgués fer-ho, ja que, precisament havia protagonitzat el cop militar per defensar l’església catòlica que tant amenaçada es veia pel que ell anomenava “rojos separatistas”. El que passa és que el Vaticà era molt diplomàtic, la Santa Seu era més prudent i tenia por de firmar un concordat que pogués desaparèixer poc temps després (sobre tot a partir del 45, que perillava de caure), ja que no sabien quan temps duraria la dictadura i no volien quedar malament davant un regim no consolidat. L’any 53, quan el Vaticà veu que el règim franquista ja està del tot consolidat accedeix a firmar el concordat, per Franco és molt important, però això no és res més que un intercanvi de favors. A la dictadura de Franco la moral catòlica era llei i si el contradeien era delicte i pecat a més a més. El Vaticà beneeix el règim franquista (un règim que sap que no té el favor de la majoria dels espanyols, que no desperta entusiasme en el exterior... és important que tingui el suport del l’església, sobre tot quan al 45 vol adoptar una imatge de govern cristià, en comptes de feixista) i, a canvi, el règim franquista ratifica a l’església una sèrie de privilegis que tenia des del 36, però amb la diferència que ara els té amb suport internacional.
Algun d’aquests privilegis és, per exemples, que el règim franquista concedeix a l’església el control sobre l’educació (des de la primària fins la Universitat) o el control moral, podien fer censura de l’art, en els teatres... era imposada a tothom i si no ho complien era un delicte (ja es feia abans però se li dona més importància).
A canvi d’això, Franco obté, per exemple “el privilegio de presentación de obispos”, el qual consistia en que, quan quedava una plaça vacant, Franco donava tres noms de possibles successors i el Vaticà n’escollia un, de forma que, en realitat, qui escollia els bisbes era Franco. Això, per Franco, era molt important, ja que, com a bon conservador volia tenir el control de l’església.
En segon lloc, entre l’Espanya de Franco i els Estats Units. L’altre acord important, com ja hem dit, va ser l’acord militar amb els EUA. L’any 1945, a la Conferència de Postdam, Stalin, Churchil i Roosvelt acorden no tenir relacions els seus respectius països amb l’Espanya de Franco pel seu antic suport a Hitler, fet que significa la retirada d’ambaixadors d’Espanya, desapareixent totes les ambaixades i consolats i provocant l’aïllament internacional del país. La obsessió de la OTAN era que un dia les divisions de l’exèrcit roig envaïssin l’Europa occidental per lluitar, ocuparien l’occident europeu en poc temps. Pels Estats Units, pensaven que si això pasava, enviarien tropes a Europa per aturar els soviètics. Llavors Espanya era un camp de defensa molt important en la hipòtesi de la transformació de la Guerra Freda en una guerra calenta, un lloc on enviar els reforços, perquè era una península separada i no fàcil de travessar. Estats Units tenia una bona relació amb Espanya, però volia anar més lluny i firmar un pacte que encara estrenyés més els lligams entre tots dos països, per que es convertís en base de partida per defensar Europa, l’excusa era la geografia i el que volia dir era que calia que hi haguessin pistes d’aterratge per als seus avions. Amb aquest pacte, Espanya aconsegueix diners, armament més potent (justament va ser després de la fi de la guerra de Corea – de cop la industria militar americana disposa estocs que li han quedat obsolets i li dona a Espanya. Allà pensen que són increïbles perquè encara té tecnologia de la Guerra Civil de 1937), matèries primeres i reconeixement internacional a canvi que Estats Units tingui bases militars a Espanya, a Rota, Torrejón de Ardoz, Saragossa, les grans bases militars estatunidenques, grans instal·lacions amb grans pistes d’aterratge, dipòsit de combustible... Es preguntaven com un regim nacionalista podia oferir sobirania als estatunidencs, doncs perquè d’aquesta manera tindria la benedicció de la gran potència internacional, a més del Vaticà. Aquesta nova relació entre Espanya i Estats Units culmina quan el president Eisenhauer visita Espanya i culmina amb l’entrada d’Espanya a la ONU el 1955.
Davant aquesta internacionalització del règim franquista, queda normalitzat, però no manté relacions amb els països del bloc comunista ni Mèxic. Davant això, l’oposició interna va perdent força, queda apagada i molt marginal, cada cop estan més desconnectats els sindicats i els exiliats, (després de la dimissió del president de la Generalitat, Irla, al 54, es reuneix a Mèxic el que queda del parlament de Catalunya i escullen Josep Tarradelles com a nou president, tot i que la gran part de la població no té idea d’això) a causa de la repressió i la sensació que el règim duraria molt. L’exili espanyol es va mancant de vida, al 55. Així doncs, gairebé totes les organitzacions antifranquistes que venien d’abans del 39 no sobreviuen.
Pel que fa a la oposició interna als anys 50, està molt morta. Encara hi havia l’esperança fins a aquest moment. Per tant els anys 50 són la pitjor dècada per la oposició antifranquista, a més hi havia oposició, tot i que no va ser pitjor que la dels 40, però en aquell moment si que tenien esperança. Això resulta mortal per moltes organitzacions que havien estat molt importants, per exemple la CNT (principis dels 50 desapareix), el POUM, ERC (tot i que era una gran força política i va fer algunes pintades, penjades de banderes, i als 50 deixa d’existir, encara que algunes persones se senten del partit, no fan res). Només trobem l’excepció del PSUC, que no només sobreviurà i serà la única, sinó que, a més, es veurà enfortit, no perquè Franco no el reprimís, sinó per altres raons. En primer lloc, cal destacar que militar en el partit comunista no era simplement pertànyer a un partit, sinó que era una fe religiosa, perseguida, era una filosofia política, una concepció del mon, no només donava resposta a qüestions de política, era una explicació global del món, Stalin era com una divinitat, com el Papa, tenia una terra promesa, un paradís a la terra que era la URSS, i els seus militants estaven convençuts que el vent bufava a favor seu, fet que deien quedava reflectit en el triomf comunista a la URSS, convertint un dels països més endarrerits d’Europa en la segona potència mundial. A més, aquesta ideologia s’havia estès, durant el 1945, a l’Europa occidental i la Xina; era una ideologia que governava mil milions de persones al planeta, era una doctrina que funcionava.
En el terreny dels fets, els comunistes eren perseguits a Espanya, però tenir el suport de comunistes soviètics també era una cosa molt positiva pels comunistes catalans, que no tenia cap altre grup en la dictadura. Per exemple, si un militant comunista necessitava ajuda, li proporcionaven des de la URSS. Fins i tot tenien els comunistes una emissora de radio, anomenada la Pirenaica, era independent i estava prohibida, però era reconfortant, perquè feien pensar que els comunistes eren la pera per explicar coses que ningú més explicava. És aquesta solidaritat entre els comunistes dels diferents països, doncs, el que permet aquest ascens i resistència del PSUC.
En aquest moment de baixes tenim una forta resistència. A banda d’aquest ascens del PSUC i la desaparició de la resta d’institucions antifranquistes, apareix un nou catalanisme protagonitzat per noves generacions de joves de famílies catòliques que havien viscut la guerra sense gaire penúries ni por. Aquestes noves generacions catalanistes sabien que Franco era catòlic, però anticatalanista, de forma que es posicionen en contra seu, tenien inquietuds pels pobres que patien, i tenien aixopluc a les esglésies o escoltes, poden tenir més recursos que altres. Van descobrir la incompatibilitat de catalanisme i franquisme i justícia social i franquisme.
A mitjans dels anys 50, aquest nucli de gent es reuneix/organitza en una cosa anomenada CC (catòlics catalans), que era un simple nucli de reflexió i debat sobre com el règim sufocava la identitat catalana, discutien i debatien, en el qual destacava un jove llicenciat en medicina anomenat Jordi Pujol que més tard seria president de la Generalitat de Catalunya durant 26 anys. Arriba un moment en què aquests joves comencen a actuar i es fan famosos amb el fet Galinsoga: Luís de Galinsoga, (es deia Martinez abans però no li agradava) director de la Vanguardia escollit per Franco (era un ultra franquista fanàtic que durant la 2GM va ser admirador fervorós de l’Alemanya nazi i va publicar el llibre: del Bidasoa al Danubio, bajo el pabellón del Reich) i aspirant a ministre o director d’un dels grans diaris del règim a Madrid, perquè es considerava en un lloc perifèric envoltat de persones contràries al servei del caudillo. No s’havia integrat. L’estiu del 1959, decideix anar a missa en una església diferent d’on va sempre i quan veu que la missa és en català esclata en fúria i surt de l’església cridant “todos los catalanes son una mierda” (les misses es feien totes en llatí i en castellà). Ràpidament, això arriba a oïdes del CC i aquestes inicien una campanya explicant els fets protagonitzats per Galinsoga, amb fulls explicant amb detalls els fets, aquests fulls acaben suggerint el boicot a la Vanguardia i, al cap d’una setmana, decideixen fer un boicot per forçar la dimissió de Galinsoga (truquen a socis de la Vanguardia perquè es donin de baixa, a grans anunciants perquè deixin d’invertir en el diari, etc) i van tenir prou èxit, els subscriptors baixen, etc. Al veure que la seva empresa està anant a la baixa, el compte de Godó, propietari del diari, demana al govern espanyol que li treguin aquell personatge del diari que ell no ha escollit, perque arruïnaria el seu diari. Això es discuteix en un consell de ministres a finals del 1959 i, per odre de Franco, l’acaben destituint, malgrat que aquest no accepti, no es va donar per al·ludit, i continuí anant al seu despatx cada dia. Fins que van decidir desmantellar el seu despatx. En el seu lloc, Franco escull un periodista fidel al règim que es deia Manuel Aznar i que era avi de Jose María Aznar.
Per la gent de CC, sobre tot Pujol, aconseguir la dimissió de Galinsoga havia estat un èxit, de forma que es comencen a envalentonar i, més endavant, protagonitzen una campanya contra Franco, criticant directament el règim que esta iniciant la operación sonrisa, per mostrar “que el franquisme no és tant anticatalà”, amb els famosos fets del Palau de la Música quan, durant una actuació on de públic hi havia ministres franquistes i Franco, la peça musical que volien passar des de l’Orfeó Català era el cant de la senyera, les autoritats van dir primer que sí i després que no. Llavors Pujol, redacta uns textos que diuen: us presentem el general franco i uns activistes compren entrades i en el moment que tocava cantar la cançó, la canten ells. Aquests joves van ser empresonats i torturats, i un d’ells acaba confessant que l’ideòleg de tot allò havia estat Jordi Pujol, igual per la campanya de Galinsoga, el qual és detingut, sotmès a un consell de guerra i condemnat a 8 anys de presó, dels quals n’acaba complint dos i mig. Davant l’empresonament de Jordi Pujol, el catalanisme queda consolidat i disposa d’un element molt important: un líder identificable.
Els dos gran episodis d’oposició antifranquista no són els anomenats anteriorment. Les grans mobilitzacions antifranquistes de la dècada del 50 són dos fets improvisats, molt poc organitzats i de protesta genèrica, no obertament política: conegudes com les dues vagues de tramvies, tot i que eren en realitat boicot d’usuaris (els tramvies si que circulaven). La primera es fa al 51 i la segona al 57; la protesta es va poder desenvolupar amb molta força perquè hi havia esquerdes entre el poder de Barcelona (conflicte obert entre el governador civil, Alegría, i la Falange local, que considera que no es un falangista de veritat, el governador no aconsegueix guanyar-se la seva confiança i comencen a fer córrer un rumor dient que el governador tenia un lio amb la vedette més famosa del moment, Carmen de Lirio).
El conflicte va començar perquè un dia la companyia va anunciar un augment de tarifes del bitllet (del 50%), en una època en que el tramvia era un mitjà de transport molt important, ja que aquestes només havien pujat a Barcelona. La gent va començar a dir que passava i la Falange va fer la protesta més gran per fer fora el governador. La Falange van actuar a favor de la oposició, la cosa es va fer més grossa, es va organitzar una mica, els grups clandestins es van sumar discretament. Aquesta vaga no va tenir èxit en la rebaixa dels preus, però si en el fet que durant dos dies els tramvies de la ciutat anessis buits. El governador civil Alegria el va cessar el govern i el van substituir per Colunga, que tenia un conflicte amb el capità general que era un militar monàrquic que creia que Franco havia de retirar-se i deixar lloc a la monarquia.
A la segona vaga, el governador civil va demanar al capità general que el deixes soldats per pujar als tramvies i obligués a pujar la gent. El capità es va negar. La vaga va ser similar. Al cap d’unes setmanes, la gent es va cansar i van tornar a agafar els tramvies malgrat que les tarifes havien pujat.
Les vagues donen una lliçó, si es volia que les portessin fossin massives, no s’havia de buscar un enforntament frontal i explícit contra el franquisme. S’havien de buscar reivindicacions i consignes assumides per part de molts sectors de a població.
Les dues vagues van tenir una forta implicació d’estudiants universitaris, l’any 57 eren 10.000, era un col·lectiu petit que es va començar a involucrar en la protesta. la qual els estudiant de la UB van tenir un gran protagonisme recuperant el seu esperit reivindicatiu.
Amb les diverses revoltes, es produeixen canvis de ministres i entren alguns polítics més liberals, entrant com a ministre d’educació Joaquín Ruiz Jiménez, qui intenta crear un clima favorable pel retorn de figures exiliades i crea revistes de debat. Aquest intent per part del ministre d’educació, però, de seguida genera conflictes amb els sectors falangistes i es produeixen vagues i manifestacions estudiantils. Davant d’aquest fet, el govern tanca la Universitat de Madrid i s’aplica l’estat d’excepció.
DEMOGRAFIA I ECONOMIA Pel que respecte a la demografia, durant el anys 50, la població de Catalunya, creix un 20%, passa de 3.2 a 3.9 milions de d’habitants a causa de l’enorme arribada d’immigrants al país, la majoria dels quals són andalusos (homes joves, en condicions de treballar, la família no ve encara i es concentren en l’àrea de Barcelona).
Malgrat això, hi havia penúria i escassetat d’habitatges, ja que era freqüent que la gent que es podia pagar un lloguer i no podia fer-ho perquè no n’hi havia disponibles. El principal problema d’aquest creixement demogràfic és la falta d’habitatges, fet que provoca l’aparició del barraquisme i de zones urbanes caòtiques i desordenades, amb escoles amb molts nens a la classe i en classes que són barraques. Perquè busquen llocs per viure i es construeixen casetes per instal·lar-se, preferible a viure al carrer directament. També va aparèixer el fenomen dels rellogats: la gent que tenia un pis llogat, subllogament de lloguers. Es donaven situacions dolentes d’higiene, perquè s’allotjaven moltes persones en un mateix pis.
No obstant això, durant els anys 50, el nivell de vida a Barcelona va millorant. Els salaris augmenten, es recupera el poder adquisitiu d’abans de la guerra i les rendes milloren i en aquest context de represa econòmica es produeix una represa industrial amb la fundació de la SEAT a Zona Franca (50% de fiat, 50% de l’estat), empresa que fabrica els primers automòbils en sèrie de la història d’Espanya, dona feina a moltes persones i els productes canvien la vida a la gent. Al 1958 surt el primer exemplar de SEAT 600. Durant els anys 60 del segle XX, Espanya passa de ser un país endarrerit d’economia agrària, a ser un país industrial amb un important desenvolupament econòmic. En aquesta època, 5 milions d’espanyols passen de treballar al sector primari a dedicar-se als sectors secundari i terciari, fet que provoca el pas d’una societat agrària a una d’urbana i industrial a nivell espanyol, ja que a Catalunya i Euskadi ja s’havia fet en el segle XIX. Tot això es fa a través d’una política d’estabilització, i més endavant a través.
Malgrat això, als finals de la dècada dels 50, comença una crisi amb l’esgotament de les divises.
Per recuperar-se s’havia d’importar si o si, no es podia pagar amb pessetes. Això obliga un canvi radical de la política econòmica del regim. El franquisme passa de una primera meitat marcada per l’autraquia a una liberalització econòmica. Però no es una decisió presa, sinó imposada per les situacions a la que el caudillo es resiteix. La inflació és allò que impacta sobre la economia i l’esgotament de reserves de divises per pagar entre altres les reserves de petroli. Es fa evident que als 50 el model econòmic de l’autarquia, aïllar o semiaillar l’economia, sometida a un control rigorós de l’estat, que no dóna més de si i ja no pot ser substituït.
EL JULIO DEL 59 comença amb el nom del plan de estabilización- la forntisa que separa el primer franquisme (40-50) amb el segon franquisme, el del desarollo (50-60-70). El servei pensant del pla, va ser un economista català Joan Sardà Deixeus i tot comença amb el canvi de govern del 1957, quan es dóna el poder econòmic a la gent de l’Opus Dei dirigits per l’almirall Carrero Blanco, els qual eren tecnòcrates i economistes sense contingut polític falangista radical, tot i que també eren partidaris d’aquesta ideologia. Aquest govern inicia un camí cap el liberalisme econòmic amb els anomenats plans d’estabilització, que més tard seran anomenats plans de desenvolupament, però mantenint tot el poder polític d’una dictadura.
Es tractava de fer una sèrie de reformes, sanejar l’economia i oblidar-se de l’autarquia, obrir-la al món, obrir l’economia a les inversions estrangeres, acceptar les recomanacions dels grans organismes econòmics internacionals (Banc Mundial, FMI…), dels quals s’havia allunyat abans perquè pensava que eren filles del capitalisme mundial, però va suposar una obertura econòmica, no és el mateix que una obertura política. Aplicant mesures com aquestes: - Incentivar la inversió estrangera.
- Devaluació de la pesseta. Devaluar en un 50%, fins a aquell oment el valor era de 40 pessetes per dòlar i va passar a 70. Tot això provocava que les exportacions fossin més barates i així les fomentaria.
- Impulsar les exportacions pegant l’estat una part dels productes.
- Aturar les importacions fent pagar aranzels altíssims.
- Contenir les despeses públiques.
- Congelar els salaris. No podien augmentar els preus ni salaris. Era més fàcil de fer en salaris que en preus.
Volia ser una teràpia de xoc, una medicina molt fort i va tenir uns efectes al principi negatius. Va provocar uns efectes de deflació, frenada del ritme de creixement de l’economia i va sorgir un percentatge d’aturats. Als 50 la industria no havia conegut l’atur i comença una bossa d’un 6%, que era molt. Molts emigren per treballar fora. El que contrasta amb l’economia d’Europa occidental (molts marxen a Suïssa i Alemanya), molt desenvolupada i amb un creixement extraordinari i molt accelerat. Sense partir de les destruccions de la guerra, les economies van començar a créixer tant que a finals dels anys 50, moltes d’aquestes economies, es van trobar amb manca de mà d’obra. La població del país no podia cobrir-la tenien el handicap del buit demogràfic a causa de la Segona Guerra Mundial, el cas més important és Alemanya (pèrdua de més de 4 milions d’homes). D’aquesta manera van començar a atreure treballadors d’altres països amb salaris molt alts, el que comporta la immigració de 2.5 milions d’espanyols (entre 1960-65) als països de l’Europa.
Quan van veure que això passava van intentar controlar-ho, creant un Instituto Español de Emigración. Que pretenia regular-ho. En un 95% eren homes, perquè era una emigració laboral amb voluntat de retorn.
Aquesta emigració va tenir un efecte: un dels símptomes més greus era l’esgotament de reserves de divises del banc d’Espanya i el que l’emigració fa és portar moltes divises precisament. Quan cobraven, el primer que feien era enviar una part del seu salari a la família a Espanya. Arribaven milions de divises fortes. Naturalment la dona de l’emigrant quan anava a cobrar li donaven en pessetes i les divises es convertien en reserves de divises guardades al Banc d’Espanya. D’aquesta manera, amb més diners, els que portaven després d’haver arribat de l’estranger, podien obrir negocis.
El desarrollo dels 60 i els seus múltiples efectes. Una societat nova i una política vella Ràpidament, a principis dels 60 va sorgir una segona font de divises. Les economies europees havien viscut un grandíssim creixement. El que va provocar un augment de vida i renda a les classes treballadores d’Europa. Aquestes classes podien accedir als cotxes i l’arribada de molts turistes, es permetien unes vacances en l’estranger, apareixent el turisme de masses, que es converteixen en una altra gran font de divises. El lloc on era més fàcil d’arribar era a Catalunya. Els turistes canviaven les seves monedes i diners per divises, en pessetes. A més van veure que tot era més barat allà i hi havia sol i platja. El govern va reforçar el turisme amb campanyes a la premsa europea per atreure més estrangers.
La inversió de capital estranger va ser una tercera font de divises que va aconseguir potenciar l’economia espanyola. Espanya es va convertir en un destí atractiu per la industria estrangera, els salaris eren baixos i s’asseguraven que no hi havia vagues o conflictes. Els sindicats també estaven prohibits. Els beneficis també podien ser repatriats sense gairebé impostos. L’estat posava moltes facilitats per que aquestes empreses se situessin al territori. Això va causar l’arribada de moltes multinacionals al país que generen molts llocs de treball. Això es coneix com deslocalització.
En els anys 60, Espanya viu un gran creixement econòmic, s’enganxa a l’economia espanyola. Davant d’això, la premsa espanyola parlava de “Milagro español” i el règim franquista s’atribuïa tots els mèrits. Sobretot hi havia un creixement en l’industria metal·lúrgica, construcció… Quan el creixement ja portava anys en marxa, el règim intenta apropiar-se el mèrit i reorganitzar el creixement espontani amb els plans de desenvolupament: (no és el mateix que el plan de estabilización, de este solo hay uno) i són plans triennals.
Eren plans que ordenaven el creixement - 1964-67 68-71 72-75, no es va complir finalment. Als principis d’aquest pla, l’economia espanyola creix a un ritme espectacular, no és un fenomen aïllat a Espanya, és de context europeu. Però queda tallat amb la crisi mundial del petroli al 73, introdueix un mapa socioeconòmic diferent i coincideix el fi de la crisi amb el fi del franquisme.
Si des del segle XIX CAT havia quasi monopolitzat la industria espanyola, el primer i segon plans fomenten el desenvolupament d’algunes regions urbanes del nord per que apareixés una industria. Llavors Madrid comença a industrialitzar-se, Valladolid, Pamplona… Vol industrialitzar altres arees i ho feien amb els polos de desarrollo, que pretenien facilitar la creació de la industria en determinades zones amb tractes de favor. El creixement es manté fins el 73 i acaba amb la crisi mundial del petroli. Catalunya perd el monopoli industrial, però no el pes en la industria i economia espanyola.
Cada any arribaven més o menys 100.000 immigrants, atrets per la demanda de ma d’obra a Catalunya i perquè on ells vivien no hi havia feina. Una conseqüència fonamental és la demografia d’Espanya. Culmina la immigració cap a Catalunya de la meitat sud de la península, perquè allà el desarrollo passava de llarg. En aquesta època, arriben a Catalunya pràcticament un milió i mig d’andalusos, fet que provoca un gran creixement demogràfic a Catalunya. Molts treballadors es queden sense feina i es veuen obligats a abandonar la seva terra natal.
Quan aquesta immigració arriba a Catalunya tendeix a instal·lar-se a prop d'on hi ha altres immigrants, es distribuïen per orígens, del mateix poble… (els principals centres són el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès) i, per tant, s'aniran creant barris on tothom procedeix de la mateixa comarca i traslladen les seves costums aquí. Aquesta tendència es feia també pel mercat, perquè els llocs per viure més barats. Això facilitava l'aterratge, però dificulta la integració. Perquè els barris on tothom era d’un lloc concret i el mateix, era impossible sentir a parlar català a qualsevol lloc. De tota manera, el gran obstacle d'aquesta integració va ser el règim de Franco, perquè si a l’escola els haguessin ensenyat català, ho haurien aprés.
La velocitat i envergadura d’aquesta immigració, el gran problema d’aquesta immigració massiva, però, és un important dèficit d’infraestructures, que ja eren insuficients abans de la seva arribada (transports públics, equipaments escolars, sanitaris, absolutament de tot).
Fet que provoca el barraquisme. A causa d’aquest barraquisme, van haver resultats catastròfics. El 1962 es produeix el desastre de les inundacions del Vallès que va acabar amb les barraques que s’havien edificat al costat dels rius, perquè no coneixien la climatologia i no sabien que els rius secs pujaven amb la pluja i amb la mort de la majoria dels seus habitants. Malgrat la catàstrofe, no es va posar fi al barraquisme, els cadàvers van anar al mar, no estaven registrats i les famílies no sabien dir quants havien mort.
I no va ser fins la segona meitat de la dècada dels 60 quan es comencen a construir habitatges especulatius i blocs de pisos amb pisos molt petits amb la creació dels pisos de protecció oficial. Això comporta l’aparició de barris suburbials amb escasses infraestructures i l’aparició de zones urbanes caòtiques i desordenades.
Va ser als anys 60 quan, per treballar molt, les classes populars a CATALUNYA va patri un augment de vida i de poder adquisitiu. El nivell de renda va augmentar, gràcies a les hores extres sobretot, per lo llançada que anava l’economia, els empresaris oferien als treballadors per treballar algunes hores més per guanyar alguns diners més. El que suposava un creixement important per les famílies. També és un factor important el fet de comprar coses a terminis, per adquirir un bé no calia tenir els calers a la butxaca. La combinació de tot això dona lloc a la promoció d’una societat de consum. La gent al llarg de la dècada dels 60, les classes treballadores es permeten l’adquisició de béns de consum, de coses que no són imprescindibles. Potser l’element que més destaca era el cotxe. Hi havia registrats 61.000 a Catalunya i al 1971, hi havia 671.000. També es va generalitzar el telèfon, però era un aparell molt gran i poc desenvolupat. També era costum tenir més d’una feina.
Tot això, la dècada dels 60, té un impacte enorme en els costums i provoca un gran canvi de mentalitat de la societat. El cotxe dona mobilitat i augmenta les posiblitats de socialització. Cada estiu arribaven milions de turistes estrangers, de societats molt més liberals, sense moral nacional catòlica del franquisme i porten unes costums més liberals.
Això comporta una crisi de valors tradicionals amb la caiguda de l’assistència a missa, en generacions més joves hi ha practiques més sexuals... Cada cop s’assemblava més a les societats europees. Això amenaçava els propis fonaments del règim, perquè no tenia res a veure amb els europeus. Es nota una creixent falta de sintonía en una societat semblant a paisos europeus i un sistema europeu que segueix essent una dictadura, que ha fet uns esforços per canviar una mica i renovar, pero segeuix estant basat i inspirat en els règims nazis i feixistes i provoca una crisi en els valors i autoritats tradicionals. En alguns llocs, a l’experimentar Espanya un procés de secularització vinculat a l’impacte de la televisió, la vida urbana i el turismo, la liberalització, té un impacte en el model de familia paternalista, etc. perque el cap de familia era el pare, un petit dictador que deia el que es podía fer, aquell que controlava. La gent va cada cop menys a misa. La mentalitat és la dels aisos europeus però el govern no és igual, per tant hi ha com un divorci entre la societat i el règim.
En el moment que aquest model trontolla, encara que sembli que no té relació amb Franco, sí que en té, el sistema comença a diluir-se per la base i després arriba adalt i també es questiona el poder del líder.
Aquest canvi de mentalitat suposa una concepció de vida més oberta i la reivindicació de reformes polítiques a part de les econòmiques, les quals acaben desembocant en l’inici d’una ambigüa política de reformes impulsant-se diverses lleis i un augment de l’oposició.
Al llarg dels 60 apareixen nnovetats en la oposició catalanes: - un nou moviment obrer, format per obrers de primera generació (joves immigrants, que pensaba el regim que no farien gaire revoltes perque no coneixien les ideologies sindicalistes anteriors al franquisme). No té res a veure amb les sigles de les etapes anteriors. Es comencen a crear comisions obreres clandestines, on hi havia representants que anaven a parlar amb els patrons. Va neixer sense una etipueta precisa, de forma espontània. Els PSUC i els partit comunista clandestí comencen a agafar les rendes de les estructures que comencen a anomenarse Comisiiones obreras, ja com a sindicat. A Mitjans del 60 una sentencia del TS estableix que les comisions eren ilegals i ser membre d’ella podría suposar la pressó. El que va començar a pasar, era que els sindicals del PSUC es començaven a infiltrar al sindicat franquista. Van començar a guanyar eleccions i a guanyar carrecs en l’estructura sindical, el que els permetia convocar reunions sindicals sense que la policía els fes fora. Aquesta pràctica va afavorir el - - - creixement del sindicalisme.
La universitat, abans només podien accedir els fills de classes mitjanes altes. Per primera vegada en la historia, en els anys 60, les classes treballadores es van començar a plantejar estudiar a la universitat. En molt pocs anys el número va créixer massivament. Les classes de la universitat es massifiquen, amb una qualitat molt baixa a les classes, fet que provoca disturbis constants, davant dels quals, el govern franquista reacciona amb repressió, expulsant alumnes i professors i fins i tot fent-se detencions, a vegades massives. Calia fer també algunes universitats noves per descongestionar les dues Universitats principals (UB i U Complutense de Madrid). En aquesta època els universitaris ja eren una amenaça pel règim i va decidir situar les universitats en llocs allunyats del centre perquè les manifestacions no afectessin a la capital. A les velles universitats també calia augmentar professors, perquè no donaven abast. I va començar la contractació de joves titulats que es va convertir en els PNN’s Profesores No Numerarios, cobraven poc i podien fer-los fora quan volguessin. En aquest ambient, la reacció és constituir associacions d’estudiants per lluitar contra el franquisme, la més cèlebre de les quals és la caputxinada, quan el 1966, 33 intel·lectuals i 300 alumnes de la UB es reuneixen al convent dels caputxins de Sarrià i funden un sindicat d’estudiants - SDEUB. Davant d’aquest fet, la policia assetja el convent durant 2 dies, fins que després de 48 hores, aconsegueixen entrar-hi i els detenen a tots. A la universitat dels 60 també era un laboratori de la opinió política que eren moviments liberals i d’esquerra. Es van aconseguir en la generació que assumiria la situació política en la fi del franquisme. La universitat va servir d’escola política per persones que tindiren pes en la transició.
Per altra banda pensaven que el franquisme tenia una vida llarga i no havien de gastar forces en lluitar clandestinament en contra d’ell. Llavors van dedicar-se a fer infraestructures per preparar el terreny. NO totes impulsades per Pujol.
Mecenes que paguen obres catalanes, (FALTA ALGO). També volien fomentar la cultura catalana, pretenien fer pensar que el català es podia cantar i també a la moderna i hi havia cantautors en català. En el terreny polític, el comunista PSUC, al llarg dels 60 continua enfortint-se i és el gran partit clandestí de l’antifraqnuisme. En aquesta època, el partit polític de l’oposició més important es el PCE de Santiago Carrillo a Espanya i el PSUC a Catalunya. A part d’aquestes, però, també hi havia partits monàrquics, catalanistes, etc.
Al maig del 68 es una data important a europa. Perque sorgeix una nova Esquerra europea, en contra del comunismo ortodox, tot i que no hi va haver un maig del 68 similar al de Paris. I al 69 van sorgir noves organitzacions d’esquerres que pensaven que el comunismo era una cosa pasada de moda, a Cat va sorgir Front Obrer de Catalunya (FOC), els que més parlaven d’això eren estudiants, que no havien treballat a la seva vida. Dos representants eren Pascual Maragall i Miquel Roca.
ULTIMS ANYS DEL FRANQUISME (70-75) Enfront el contrast de les espectaculars transformacions i evolucions españoles i catalanes del 60, elrègim franquista tot al contrari. Tanmateix no podem dir que no havia fet cap canvi: - 1966, despres de llarga gestación, el Ministeri de Información i Turismo, porten a les Corts i fan una nova Llei de Premsa i coneguda com la llei Fraga. Perque l’anterior era promulgada al 1938, en plena guerra. Desde el punt de vista del control de la prensa, el franquisme s’havia tirat 30 anys instaurant una llei de guerra. Aquesta ley no implantava la llibertat, però obria la ma i era més flexibles que no la llei del 38. Suprimia la censura previa. Els periodistas eren molt cuidadosos perque sinó la censura era molt dura. La llei canvia les regles del joc.
Ara és “lliure d’escriure el que vol”, no ho ha de sotmetre a censors abans de publicar. Però si consideren després que allò que ha publicat, ha de fer front a les autoritats. Se suprimeix la censura previa, pel càstig a posteriori, el que vol dir la autocensura. Per tant, els periodistas van començar a jugar amb l’autoritat, provaven a posar frases i miraven si colaven i si funcionava, ho tornaven a fer, anaven avançant mica en mica. Ordenaven el secuestro de la publicacion. Hi anaven policies i agafaven tots els exemplars que podien. Segrestaven una edició.
En casos en que ‘autoritat s’enfadava molt podien suspendrre la publicació durant un temps i fins i tot tancar el periòdic. Sí que va icloure alguns marges, que van aprofitant per anar eixamplant. Però no hi havia llibertat de premsa.
A finals del franquisme, la oposició havia iniciat una pregunta: después de Franco, qué?, sobretot quan ell ja era vellet. El règim havia intentat revocar la pregunta. A més hi havia vots que deien que espanya quedaria constituïda en reino. Franco pensava que havia de ser un princep de sang reial. Hi havia diversos, Franco va sopesar els candidats i cada vegada més pressió i més edat, havia d’anomenar un successor. Franco va presentar una proposta al anys? que deia que designava com a successor quan ell faltés al Princep Juan Carlos de Borbón y Borbón, el nét d’Alfons XIII. Ja havia rebut una educació de Franco i estava pràcticament sabut que fos el successor.
La designació del princep quan franco faltés, no és tractava d’una restauració de la monarquia d’Alfons XIII, perque hauria haugt de ser rei el conde de Barcelona, el fill.
Seria la monarquia del 18 de junio, una monarquia franquista, amb la seva legitimitat obtinguda de la victoria de la guerra. El títol històric de l’hereu era Principe de Asturias, es van inventar un títol  principe de España.
Quan a principi dels 60 havia començat el desarollo econòmic, havien entrat en els grups franquistes grups de gent que no eren de les famílies tradicionals – eren el que van anomenar els tecnòcrates que se suposava que tenien una formació tècnica solida. Se suposava que no tenien ideologia, que portaven traje y corbata, eren membres d’una organització catòlica anomenada Opus Dei, figurava que havien introduït en el regim capacitat tècnica, eren un element fonamental per explicar els plans econòmics. Deien que la democràcia, liibertades, derechos... només s’ho podien permetre països desenvolupats, no països pobres. Per tant els espanyols havien de ser rics i quan la renda per càpita dels espanyols arribes a nosequé, podrien parlar de drets i millores. El problema es que al nivell de riquesa ja s’havia asollit, però la democràcia ni rastre. Com que els canvis econòmics i socials amenaçaven el règim, aquest només va saber respondre amb mesures de repressó.
Llavors davant una revolta universitària, van decidir establir l’estat d’exepció i podien detenir qualsevol, interrogar, sense necessitat de jutges. No mostrava cap símbol de canvi en el règim. Aquesta involució de la dictadura propicia la cohesió dels grups d’oposició.
A Catalunya, el 1969, com a resposta de l’estat d’excepció, que afecta a totes les tendències de la societat, es constitueix la Les reaccions del govern davant de tota aquesta oposició és, com sempre, una enorme repressió, tornant la pena de mort a Espanya. En aquest ambient, l’any 1966, l’oposició catalana s’uneix en l’anomenada “Taula Rodona”, on hi havia cristians, catalanistes i comunistes. El 1969, aquesta “Taula Rodona” es converteix en la “Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya”, on hi havia ERC, PSUC, UD i MSC i aplega totes les forces.
Al noviembre del 71 s’aconsegueix reunir de forma clandestina en una església, 200/300 persones que constitueixen l’Assemblea de Catalunya. La diferencia d’aquesta ammb la comissió és una commissió coordinadora de partits. L’assemblea és més oberta, hi ha partits, associacions sectorials, representants territorials, partits… Els anys 70, organitza tota l’oposició al franquisme, fent campanyes organitzades, per exemple, per què hi hagi català a les escoles, per fomentar els concerts de la nova cançó o amb boicots a les eleccions sindicals entre altres coses, es llançaven als carrers cridant l’eslogan... realment ambl’embergadura de manifestacions de les oposicions eren molt petites, però ara hi havia milers de peronses. Per acabar, dir que aquesta assemblea aglutina sindicats, entitats socials i culturals, etc, fent-ho sota el lema o eslogan: ”Llibertat, amnistía i estatut d’autonomia”, el Quart punt era coordinació amb les forces democràtiques de la resta de l’estat per lluitar contra l’estat. El tercer era reestabliment provisional de l’estatut d’autonomia com a exercici del dret a l’autodeterminació.
...

Tags:
Comprar Previsualizar