Seminari 4. El compromís de Casp (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 19/06/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

SEMINARI 4. EL COMPROMÍS DE CASP. L’ARRIBADA D’UN REI CASTELLÀ A CATALUNYA.
Un dels episodis més transcendentals de la historia de Catalunya. La resolució del 1412 marcà el futur dels territoris catalans i de la corona d’Aragó. Afectà per igual a tots els territoris corona.
¿Què succeeix? Canvi de la dinastia del Casal de BCN, la que des dels origen dels comtats catalans havia regit BCN, pels trastàmaras de Castella.
Es dona entre 1410 i 1412: s’extingeix la dinastia catalana i arriba una forània que es queda per molts segles.
Al 1410 morí l’últim rei català. Es episodi transcendental i dels més polèmics: encara ara, diverses apreciacions del procés. Interpretacions confrontades sempre, discussions constants entre historiadors.
1410  mor Martí l’Humà (o Martí l’Eclesiàstic), sense fills mascles que puguin heretar, i tampoc té filles. Però no es el pitjor: no nomenà successor. Abans sempre es deixava successor (germà...).
La situación no era nova. Pere el Cerimoniós, un dels grans reis del XIV, fou succeït per Joan I el Caçador, que al 1396 es succeït pel seu germà Martí l’Humà. Però si el van sobreviure dos filles de Joan, Violant i Joana. A Catalunya, però, mai havia succeït al rei una filla, i en lloc d’esser succeït per aquestes dues dones, que estaven casades, Joan el Caçador es heretat per Martí l’Humà.
Però Martí l’Humà si tenia un fill, amb Maria de Luna: era Martí el Jove, tothom el considerava successor, Estava casada amb Maria de Sicilia, i per això era rei sicilià. A la mort de Maria, es casa amb Blanca de Navarra. Però al 1409, Martí mor, i sense deixar cap fill mascle legítim.
Martí el Jove, però, tenia un fill il·legítim, fill d’una noble siciliana, Frederic. El problema: que era il·legítim i un infant, i a Catalunya mai havia regnat un il·legítim. No era costum català, ni entre famílies nobles, a diferència de molts altres llocs.
Així, es trenquen les previsions successòries, i Martí deixa com hereu del regne de Sicília al seu pare, que mor l’any següent sense deixar successor.
Assessorat pels consellers, després de la mort del fill, el rei Martí l’Humà, ja gran i malalt, es tornà a casar, amb Margarida de Prades, membre de la noblesa catalana, per fer un successor.
Però no va tenir temps o ja no podia. No arriba a tenir descendència.
De totes maneres, un cop mort Martí el Jove, l’Humà fa una acció que era clar símptoma de les seves preferències per a molts catalans: va fer venir al seu nét il·legítim a la cort, per educar-lo.
Per a molts fou indicació successòria. Però no va arribar a legitimar-lo, i mai un il·legítim havia regnat a la corona.
Per a molts historiadors catalans, la voluntat de Martí l’Humà era legitimar al nét Frederic.
Però no ho va fer, probablement per falta de força, temps i suport davant la crisis i el que seria en poc enfrontament entre monarca i estaments.
Entre 1409 i 1410, compta amb el suport del papa Benet XIII, de la corona d’Aragó i que per tant, havia estat súbdit. Però no legitima el nen fins l’endemà de la mort del rei. Per tant, ja és massa tard, perquè ens trobem en un món feudal, on un nen petit fill d’una noble estrangera, sense recolzament suficient, està indefens.
Aquí cal fer un parèntesi: Benet XIII es el famós Papa Luna. És indubtablement un dels responsables principals del conflicte successori. Sembla fins i tot d’ideòleg, intriga per sortir beneficiat.
Es dona el cisma d’occident (1378-1417), feia molts anys abans mort Martí: divisió entre cristians europeus occidentals, provocada per la pròpia església, per l’alta jerarquia eclesiàstica, perquè hi ha en el període 2 o 3 papas simultanis, un a Roma, un a Avinyó, i després un tercer a Pisa. Aquest cisma comporta la alineació entre nacions i famílies segons el seu posicionament. La cristiandat es dividí, per interessos polítics evidentment, no religiosos.
Papa Benet XIII es papa d’Avinyó i es obligat a fugir d’Avinyó, quan el monarca francès i els grans nobles francesos ho consideren un conflicte massa greu per a tenir-lo en les seves terres, i es refugia a Aragó, on es acollit pel rei Martí l’Humà.
El Cerimoniòs s’havia mantingut neutral en la disputa de l’Església, mostrant indiferència, i això aconsellà als fills. Però ni Joan ni Martí seguiren el seu consell. Pere recomanava als successors continuar la política neutral, però Joan el Caçador, a partir de 1394, es posiciona del bàndol d’Avinyó, per ser el papa aragonès. A partir del nomenament del papa luna, els catalans es posicionen en el conflicte del papat.
I té conseqüències polítiques: part de la noblesa catalana estava del lloc del papa de Roma i altre del d’Avinyó.
Martí, al 1409 acull al nét, i anomena Jaume d’Urgell comte d’Urgell i lloctinent i governador general de la corona, càrrec que acostumaven a tenir els successors del rei.
Jaume d’Urgell es besnét d’Alfons el Benigne, successor dels monarques per línia masculina, i casat amb Elisabeth, filla del Cerimoniós. Així, era successor per línia masculina i cunyat per matrimoni de Martí l’Humà. Però el nomenament no comptà amb el suport de molts sectors de la noblesa catalana, ni de la burgesia ni de la petita noblesa. Així, el nomenament de Jaume aixeca recels.
I per si no fos prou, no sap resoldre les reticències, i en lloc de guanyar adeptes, en va perdent a tots els territoris de la corona.
La familia d’Urgell, partidaris del papa de Roma, eren defensors de Joan XXIII. Per això Benet XIII tampoc ho va veure amb bons ulls.
I un altre factor contra Jaume: que Martí no havia tingut grans relacions amb ell. Fa que Martí al 1409 també escoltà les pretensions al tron de Lluís III d’Anjou, duc de Calabria, nét del seu germà Joan. I era net de la reina Violant, la vídua del caçador, que tenia a Catalunya molts partidaris.
Així, amb tres possibles hereus, Frederic, nét il·legítim, Jaume d’Urgell i Lluis d’Anjou, una delegació de les corts es presenta el dia abans de la mort de Martí davant ell, per interrogar-lo sobre la successió. Era partidària, segurament, de Lluís d’Anjou.
Una de les preguntes que se li va fer, una de les més transcendentals: senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, aprés obte votre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà pervenir? El rei respongue hoc, un sí. Però es dubta de la autenticitat d’això.
Es el resultat d’una maniobra política, que el que fa es obrir el que ja llavors es qualificà com “la via de la justícia”. Es a dir, la possibilitat d’elegir el rei examinant els drets de tots els candidats que s’hi presentin. El que fos més just, seria el successor.
Aquesta opció donava clares esperances a Lluís d’Anjou. Evitava en primer lloc, la entronització immediata del nou rei, que sempre era el lloctinent general per tradició. Al mateix temps, donava peu a entrar en un procés on intervinguessin altres factors polítics com succeí, presSions internacionals que semblava que beneficiarien a Lluis, amb bona relació a França.
I Martí mor el 21 de maig del 1410. S’inicia un interregne.
Al principi semblava que hi havia dos candidats amb possibilitas, Jaume d’Urgell i Lluis d’Ajou.
Jaume d’Urgell estava, però, immers en els problemes nobiliaris a la corona. A més, els seus contraris volien que les corts tinguessin vot. Així, la divisió entre els dos bàndols va impossibilitar la organització d’un parlament únic.
Així, van comparèixer davant estaments catalans els ambaixadors dels dos candidats, i de tres nous candidats que s’afegiren, segurament per obtenir compensacions al final de la crisi successòria a canvi de retirar-se. Són:    Alfons de Gandia, nét de Jaume II el Just Joan de Prades, germà d’Alfons de Gandia (infreqüent que passes amb dos germans) Ferran d’Antequera (net per via femenina del Cerimoniós).
Volien aprofitar les discòrdies de les faccions. Va haver un intent de reunir les corts, però oposició arquebisbe de Saragossa, enemic de Jaume d’Urgell.
Els antiurgellistes llavors, cometen un error, ja que dicta la sort de Jaume d’urgell: assassinen a l’arquebisbe de Saragossa partidari de Lluis d’Anjou.
La disputa ha passat a les armes i demanen ajuda militar a Lluis d’Anjou, que no els hi dona, i li treuen el suport. Ara els antiurgellistes busquen un altre candidat. Es el moment de Ferran d’Antequera, que tenia les tropes a la frontera per intervenir a Aragó.
Així, els antiurgellistes canvien suport per protecció i Ferran entra en la carrera per obtenir el tron d’Aragó de la mà d’aquest regne. Els membres del bandol de l’assassí de l’arquebisbe son expulsats del parlament. Així, a Jaume ja no li queda ningú.
Ferran d’Antequera conquereix Antequera dels musulmans, i per tant, gran experiència militar.
I disposava de mitjans econòmics importants per a sostenir la seva candidatura, militar i diplomàticament.
I tenia el suport del papa Luna, perquè els altres dos eren partidaris del papa de Roma.
A mitjans 1411, semblava que la única solució estava en les armes, i tot el territori catalanoaragonesa ratllava la guerra civil.
Ferran d’Antequera trasllada tropes i cort a la frontera i prepara exèrcit i dirigeix les intrigues.
Vicent Ferrer, confesor de Benet i persona de confiança de Martí, estava convençut de que Ferran podria solucionar el problema successori, i li donà suport.
La noblesa castellana pensava que abandonaria la regencia castellana i que tindrien les mans lliures allà.
Només quedava trobar la sol·lució per la seva entronització, la qual suggerí Benet XIII. Els ambaixadors de Lluis de Calabria proposen afegir comtat d’Anjou i Provença a la corona si ell era escollir.
Concòrdia d’Alcanyis, 9 compromissaris reunits a la vil·la aragonesa de casp, hauran d’elegir el sobirà. Es pacta però, que el rei haurà de rebre com a mínim un vot per cada regne.
Compromisaris:    Aragó: Domènec Ram, Fransesc d’Aranda, Berenguer Bardaixí València: Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer, G. Rabassa (substituït per P. Bertran) Catalunya: Bernat de Gualbes, Pere Sagarrifa, Guillem de Vallseca.
Eren amics de Papa Luna i tothom ho veia.
Tasca era reunir-se a Casp per decidir la successió. Els candidats:    Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne (que tampoc tenia fill mascle) Lluis d’Ajou Ferran d’Antequera    Frederic d’Aragó (nét bastard) Alfons de Gandia Joan de Prades A Casp s’elegeix a Ferran d’Antequera, regent, infant, de Castella, com a successor de la corona. Havia rebut com a mínim un vot de cada regne.
Així, 28 de juny de 1412, a la Plaça de Casp, es publicada la sentencia.
Era el candidat, però, més acceptat per tothom, per totes les estructures dels regnes de la corona d’Aragó. Però respons a qüestions d’interès polític i econòmic.
A més, ell estava casat amb la ricahembra, i els diners que tenia per això era important.
Es fill i membre de la casa reial dels trastàmara. Així, Martí es l’últim rei de la casa de BCN.
Forma jurídica emprada només fou una fórmula induïda d’un joc polític i fortes batalles pel poder. El compromís de Casp no es pot presentar com un model democràtic d’elecció com s’ha vingut presentant. Va haver-hi molts cops de força i estem en època feudal.
Però es obvi que hi havia un candidat català, Jaume d’Urgell, però no era suficient per fer-lo rei. Els catalans van deixar que els aragonesos i Benet XIII portessin el procés. Catalunya havia perdut molt amb la crisis i estava en decadència, primant més l’interés dels grups econòmics que la nacionalitat.
I Ferran dona l’esquena a Benet XIII un cop escollit, i fou deposat amb el concili de Constança de 1417, que acaba amb el Cisma.
Ferran I d’Aragó regna entre 1412 i 1416. Regnat curt i problemàtic, perquè a més a més ha de fer front a dificultats, com la revolta de Jaume d’Urgell, però no fou secundada per aquells que li havien donat abans suport.
1413, Jaume es derrotat a Balaguer per les forces de Ferran i condemnat a presó perpetua. Les dones de la família són castigades, reduïdes a la pobresa, les desposseeix dels béns i obliga a que visquin de la gràcia reial.
Jaume d’Urgell viu empresonat 20 anys fins la mort.
ELS TRASTÀMARA DE LA CORONA D’ARAGÓ Així, arriba una nova dinastia. Els trastàmara son fruit de la crisis del XIV, relacionats amb els enfrontaments polítics del XIV a Castella. Els seus orígens determinen molt les seves polítiques:      Afavoreixen la creació a Castella d’un enorme poder senyorial.
Però estableixen les bases absolutistes del XIV i XV.
En el XV, els reis Trastàmara es debaten entre la concessió de nous privilegis als estaments a causa de la debilitat estructural d’Aragó i l’intent d’incrementar el poder del rei.
El doble joc contribueix en la guerra civil de 1462.
Influència decisiva en la política dels trastamara.
A Castella, en comparació a Aragó, monarques amb idees polítiques iguals, obtenen resultats molt diferents: Castella quedava al XV com estat absolutista, i Aragó, el poder reial va continuar estant limitant de forma radical malgrat les reformes.
El XV es la gran època de la política mediterrània d’Aragó: salva l’herència de Sardenya i Sicília i marca els fonaments de la política expansiva del seu fill Alfons el Magnànim.
Un cop entronitzat, Ferran s’identifica amb Catalunya, si més no en aparença.
considerar un rei d’aquí i no estranger.
Es vol A Casp, guanyà un cop més el pactisme. Però catalunya no estava en condicions d’escollir altra cosa, va rebre la dinastia que es mereixia segons alguns historiadors. La nova dinastia, però, ràpidament es considera catalana i deixa de considerar-se castellana.
...