2.1. Escriptura Romana - Tipus d'escriptura llatina (campus) (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Paleografía y Diplomática
Año del apunte 2013
Páginas 5
Fecha de subida 29/05/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

2.1.  PERIODIFICACIÓ  à  EVOLUCIÓ  DE  L’ESCRIPTURA  LLATINA     VII VI V IV a III a.C. a.C. a.C. C.
a.C.
II I I II III IV V VI VII VIII IX a. C. a.C. d.C. d.C. d.C. d.C. d.C. d.C. d.C. d.C. d.C.
Sistema antic Escriptura arcaica Capital epigràfica Capital cursiva Capital rústica Capital quadrada Sistema nou Minúscula cursiva Uncial Semiuncial   L’escriptura  romana  té  dos  sistemes,  l’antic  i  el  nou:   Sistema  antic  à  característica  bàsica  és  l  ‘ús  de  la  majúscula.     En  el  nou  à  introducció  de  la  minúscula  (Sistema  quatrilineal).  Amb  la  minúscula,  entrem  al   sistema  nou.   Aquesta  escriptura  romana  va  més  enllà  en  el  temps  de  l’Imperi  romà,  arriba  fins  al  segle  IX.   Sistema  antic:  escriptura  arcaica,  epigràfica,  cursiva  (ja  suport  tou,  canvien  les  formes),  rústica   (amb  pinzell),  quadrada  (molt  pesada,  més  angular,  sol  ser  sobre  papir)...  son  tipus  de  lletra  del   sistema   antic;   la   minúscula   cursiva,   la   uncial   o   la   semiuncial,   són   les   tipus   que   hi   ha   del   sistema  nou.   I  els  diversos  tipus  de  lletra  conviuen  entre  ells  de  forma  simultània.       EL  SISTEMA  NOU     Segle   III   d.C   à   Introducció   del   sistema   nou.   Amb   l’ús   de   la   minúscula,   el   sistema   quatrilineal,   ja  no  bilineal  (majúscules).     Minúscula  cursiva  nova  o  comuna  nova  (del  III  al  VI  d.C)  :   Neix  al  segle  III  amb  la  necessitat  d’escriure  de  forma  àgil  per  l’ús  quotidià.  Amb  la  minúscula   cursiva   parlem   de   l’última   gran   transformació   en   l’escriptura,   ja   no   hi   hauran   grans   canvis.   Serà  la  base  d’escriptures  posteriors,  dels  regnes  germànics...,  que  surten  d’aquí.     Es   cursiva   i   minúscula,   amb   lligadures   entre   lletres.   Apareixen   lletres   obertes   (a,   g,   d).   Traç   ràpid,  sense  casi  aixecar  la  ploma  del  full,  e  peculiar...  són  de  mòdul  petit  i  certa  inclinació  cap   a  la  dreta.   Producció   librària   tant   de   l’àmbit   escolàstic   com   eclesiàstic,   com   de   l’administració   i   de   l’àmbit  privat.   A B C D E F G H I L M N O P Q R S T U X       Escriptura  uncial  (s.  IV  –  VII  d.C)   Ús   librari,   s’utilitza   sobre   tot   pels   còdexs   cristians   à  es  deixa  d’usar  el  rotlle  per  utilitzar  el  còdex  (el   nostre   llibre,   fulls   lligats   com   un   llibre,   no   els   uns   als   altres   com   en   el   còdex).   Els   rotlles   seran   identificats  des  de  llavors  com  a  textos  pagans,  i  els   còdexs,   com   a   textos   cristians.   I   el   còdex   es   més   fàcil   per   escriure’l   i   llegir-­‐lo.   I   canvis   en   la   forma   d’executar  les  formes  pel  mateix.     Sobre  pergamí  (suport  tou)   Apareixen   les   abreviatures   Nomina   Sacra,   que   fan   referència   a   paraules   relacionades   al   cristianisme.   Destaquen   els   de   Christum   (xps),   Dominus   (DNS),   Sanctus   (SCS),   y   IHM   (Ihesum).   Aquests   són   els   nomina  sacra  més  habituals.   Formes:   barreja   de   formules,   solen   ser   formes   majúscules,   però   també   algunes   segueixen   formes   minúscules,   i   formes   uncials   (a,   d...)   i   està   influenciada   per   la   escriptura   grega   del   moment.   Mòdul  mes  aviat  gran  i  contrastant  (traços  prims  i  gruixuts)     A D E G H M Q U                                     final s.V s.VII final s.VIII Escriptura  minúscula  comuna  romana  nova  o  semiuncial  (V-­‐IX)   Escriptura   mixta,   trobem   barreja   de   majúscules   i   minúscules,   però   a   diferència   uncial,   sembra   a  primera  vista  més  minúscula  que  majúscula   Escriptura   bàsicament   per   la   producció   librària,   l’hem   de   relacionar   amb   l’àmbit   eclesiàstic   (llibres  pares  de  l’església,  reculls  canònics...)   El  nom  semiuncial  es  posà  al  segle  XVIII  perquè  es  creia  que  derivava  de  la  unical,  però  deriva   de  la  capital  romana  clàssica.     Formes:   més   rectes   i   minúscules,   i   formes   com   la   n   i   la   t   que   mantenen   formes   uncials.   La   “g”   es  molt  característica.  I  la  m  canvia  molt  respecte  a  la  uncial.       b d h l f g p q             ELS  USOS  DE  L’ESCRIPTURA  A  ROMA   -­‐Rotlle  substituït  pel  còdex  à  canvis  en  la  forma  d’escriure  i  de  llegir  (el  rotlle  era  molt  més   incòmode).   El   còdex   més   manejable,   dues   cares   escrites,   fabricació   artesanal,   lectura   lliure,   més  còmode,  amb  l’ús  del  dit  per  llegir...     Diferencies   tipologies   lletres,   separació   amb   incipit   i   explicit,   fragmentació   de   textos,   puntuació  i  il·∙lustracions...   ...

Tags: