5- Islam rosa Lluc (fins Ali). Formació i expansió de l’Islam. Omeies i Abbàssides PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 16
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

5-­‐  Formació  i  expansió  de  l’Islam.  Omeies  i  Abbàssides     INTRODUCCIÓ  A  L’ISLAM   -­‐Irrupció  al  s.  VII,  marca  un  importantissim  punt  d’inflexió.  La  seva  ràpida  expansió  desperta   encara  avui  admiració  i  perplexitat,  per  entendre  com  en  un  lloc  com  Aràbia  Saudita,  amb  les   seves   característiques,   etc.   pot   sorgir   aquesta   nova   manera   d’entendre   Déu   i,   sobretot,   que   s’expandeixi  per  un  espai  tan  ample.  Per  això  es  tan  important.  Hi  ha  un  abans  i  un  després  de   l’  Islam,  i  per  la  història  política  europea  també.   -­‐Henry   Pirenne   considerava   qu   l’E.Mitjana   començava   rere   la   irrupció   de   l’Islam,   i   es   una   hipòtesi  superada,  però  que  encara  està  present  à  acaba  un  món  amb  uns  paràmetres  molt   marcats  per  la  tradició  romana,  llatina  i  cristiana.  La  mediterrània  es  trenca  per  l’est,  el  sud  i   l’oest,  perquè  passen  a  formar  part  de  l’  Islamisme.  Europa  es  replega  en  ella  mateixa,  es  tanca   en  ella  mateixa.  Pirenne  considerava  que  el  replegament  d’Europa  era  per  l’Islam,  i  certement   va  influir.   -­‐Amb   l’Islam,   als   pobles   es   va   veient   una   revolució.   Afecta   tota   la   mediterrània   i   amb   una   rapidesa   enorme,   més   que   mai   ningú   abans.   Segueix   sense   haver-­‐hi   unanimitat   sobre   les   raons  que  expliquen  aquesta  rapidesa  expansionista.   -­‐Es  un  islam  molt  diferent  a  l’actual,  tot  i  que  la  doctrina  es  la  mateixa.   -­‐En    molt  poc  temps  el  mapa  polític  de  la  mediterrània  canvia  molt:   • • • • Imperi  bizantí  es  reduirà  a  una  tercera  part   La  Pèrsia  sassànida,  l’altra  gran  potència  política  d’Orient,  desapareix  del  tot.     Es  crea  Al-­‐Àndalus  a  la  Península  Ibérica   Àfrica  passa  a  ser  per  sempre  territori  de  l’Islam   -­‐En  molt  pocs  anys  tenen  les  terres  entre  Atlàntic  i  Índic   -­‐711:  a  part  de  a  la  Península  Ibèrica,  arriben  a  l’Índic  à  Controlen  part  d’Europa,  d’Àfrica…  es   faran  més  forts  gràcies  al  control  de  la  mediterrània,  la  gran  via  de  comunicació  entre  orient  i   occident.  La  mediterrània  no  es  va  tancar  mai,  però  la  dominaren  ells,  tot  i  que  Europa  encara   comerciava  allà.  Els  forts  allà  eren  els  musulmans.     1-­‐L’ARÀBIA  PREISLÀMICA   -­‐És  l’Aràbia  del  segle  VI,  la  d’abans  de  la  predicació.   -­‐Aràbia  preislàmica:  L’islam  irromp  de  cop  i  ràpidament.  No  és  un  territori  aïllat:  havia  estat   província  romana.  Feia  temps  que  tenia  relacions  amb  l’exterior.  Feia  segles  que  formava  part   del  món  mediterrani,  estava  en  contacte  amb  aquest  món.   1     -­‐No  estaven  aïllats  abans  de  naixement  Mahoma  (570).     -­‐Els   seus   habitants   à   relació   amb   entitats   polítiques   properes,   sobretot   relacions   econòmiques,   però   també   religioses,   socials,   etc.   Amb   l’Imperi   Bizantí,   Persa,   amb   Roma,   i   també  amb  l’Estat  cristià  d’Abissínia  (Etiòpia).       Una  organització  tribal   -­‐Estava   habitada   per   tribus,   a   diferencia   dels   antics   territoris   romans,   i   no   estava   cristianitzada,   no   evangelitzada,   a   diferència   de   com   havia   passat   p.   ex   a   Àfrica,   que   si   ho   estaven.  A  Aràbia  hi  havia  cristians,  però  també  gent  amb  altres  creences.   -­‐Tribus  majoritàriament  beduïnes.     -­‐La   població   eren   tribus,   diferent   a   l’Europa   d’aquell   moment,   concepte   que   costava   als   Europeus.  La  idea  de  l’organització  en  tribus  mai  es  perdé,  ni  amb  la  predicació  i  organització   de   Mahoma.   Tot   i   la   idea   de   que   l’Islam   acaba   amb   les   tribus,   no   acaben   realment,   i   això   sobtava  als  Europeus.   -­‐Alguns   dels   grups   tribals   eren   sedentaris.   Segurament   eren   la   minoria,   tot   i   que   es   difícil   saber-­‐ho.   Aquest   es   dedicaven   a   una   agricultura   molt   rudimentària.   A   la   Pen.   Aràbiga   l’agricultura   es   força   incompatible,   perquè   el   sòl   dificulta   molt   l’agricultura.   Per   això,   la   principal  font  d’ingressos  era  la  ramaderia.   -­‐les  altres  tribus  nòmades  eren  les  que  estaven  dedicades  al  pasturatge  de  gran  desplaçament   i   al   comerç   à   tenen   monopolitzats   uns   eixos   comercials   al   llarg   d’Aràbia   i   es   dediquen   també   al   pillatge   (al   furt,   als   saquejos,   a   les   rapinyes),   cosa   que,   donada   les   condicions   del   territori,   era   comprensible.   Després,   Mahoma,   també   accions   de   pillatge.   Era   normal   en   una   societat  amb  tan  difícils  condicions  de  vida.   -­‐Les   fonts   parlen   de   grans   tribus   que   tenien   consciència.   Tenen   consciència   d’   on   vénen,   es   consideren   descendents  d’un  avantpassat  comú,   com   passava   amb   els   pobles   germànics.   Això   solia   passar   en   contextos   adversos,   on   la   tribu   els   unia   i   ajudava   a   viure   en   aquest   tipus   d’entorn.   I   això   passava   a   Aràbia:   un   medi   dificultós   els   portava   això.   És   consideraven   descendents   d’una   persona   comú,   tot   i   que   fos   fictici,   ja   que   podies   entrar   en   la   tribu   tot   i   que   no  fossis  autèntic  descendent,  hi  podia  entrar  tothom.   -­‐Aquestes   tribus   són   agrupacions   de   clans,   de   llinatges,   i   voluntàries.   Ningú   t’obliga   a   formar-­‐ hi  part,  només  si  t’hi  sents  bé  i  t’aporta  coses.       -­‐Sense  tribu  no  eres  res  en  aquell  entorn  dificultós.     -­‐Les  aliances  es  fonamenten  en  un  avantpassat  comú  i  així    funcionava.  I  NO  es  fonamenten   només  en  vincles  de  sang.  Si  anaves  a  una  ciutat  islàmica  podies  integrar-­‐te  a  la  tribu  sense   ser  parent.  I  tothom  té  els  mateixos  drets.  Alhora  d’integrar  poblament  son  estructures  més   fàcils  que  les  que  hi  havia  a  altres  llocs  à  Per  això  son  agrupacions  polítiques,  perquè  es  fan   2     per  interès,  per  poder  sobreviure  en  aquell  món.  I  es  legitimen  per  la  genealogia  comú,  per   l’avantpassat  comú  que  els  dona  unitat.   -­‐A  l’Arabia  del  VII,  un  mateix  clan  era  l’element  unificador.     -­‐Dins  les  tribus  hi  havia  un  clan,  l’element  de  referència  i  unificador,  que  era  el  que   dirigia  la   tribu,  el  que  marcava  les  pautes.  Així,  ja  hi  havia  monarquies  incipients,  primeres  monarquies   en  les  tribus.  Dinasties  regies.  Exemple:  el  regne  de  Saba.  Algunes  tribus  eren,  així,  dirigides   per  monarquies.     -­‐D’altres   tenien   una   aristocràcia   tribal   que   dirigia   les   assemblees.   Aquelles   famílies   eren   clans   determinats   que,   per   motius   d’economia,   valentia,   destresa   comercial,   militar…   havien   configurat  una  aristocràcia  i  eren  les  més  importants  dins  la  tribu.   -­‐Cadascuna   d’aquestes   tribus   estava   formada   per   clans,   llinatges.   Eren   clans   formats   per   parentiu  real,  per  parents  de  veritat.  Són  famílies  extenses,  diferents  a  les  cristianes.  Inclouen   no  només  diverses  generacions,  sinó  diverses  famílies  nuclears  del  moment.   -­‐El   concepte   era   diferent   al   nostre,   i   va   sorprendre   als   cristians,   on   la   família   era   més   petita:   el   pare,  la  mare,  el  fill,  el  germà...   -­‐I  a  sobre  eren  polígams.  Això  engrandia  més  encara  la  família.   -­‐Famílies  molt  amplies  amb  una  solida  estructura  patriarcal.  Això  també  sobtà,  i  es  mantindrà   després   també.   Són   famílies   agnàtiques,   patriarcals,   el   parentiu   es   transmet   única   i   exclusivament  per  línia  masculina,  paterna.  Només  marca  la  família  del  pare.  Família  agnàtica.   Les   dones   tenen   un   paper   molt   secundari,   molt   subaltern,   minoritari.   I   això   si   que   ho   va   canviar  l’Islam,  millora  molt  la  condició  de  les  dones,  en  qüestions  com  limitar  les  dones  que   es  poden  tenir  en  la  poligàmia  (no  és  el  mateix  50  que  4,  per  exemple).  I  la  dona  pot  posar   pegues   al   seu   marit.   I   també   va   millorar   en  deixar   d’infanticidi   de   nenes   recent   nascudes,   que   abans,   al   no   tenir   valor,   es   deixaven   morir.   Mahoma   legisla   contra   tot   això.   També   la   dona   comença   a   poder   heretar   rere   l’Islam,   menys   que   els   mascles,   però   no   com   abans   que   no   podien.   -­‐Alguns   d’aquests   clans   eren   campaments   mòbils,   en   el   cas   dels   clans   nòmades,   que   es   traslladaven  buscant  pastures.     -­‐Els   sedentaris   vivien   agrupats   en   una   part   del   nucli   urbà   à   topografia   clànica   de   la   ciutat   islàmica   à   cada   clan   viu   junt,   en   un   barri,   a   diferència   de   la   divisió   cristiana,   en   funció   als   oficis.   -­‐Els  lligams  en  els  clans  son  fortíssims,  es  mantenen,  ataquen,  es  perpetuen.  Son  tan  forts  que   si   un   membre   es   atacat,   es   defensat   per   la   resta,   com   passava   en   les   tribus   germàniques   també.  Tot  el  clan  va  junt  per  atacar  o  per  defendre.   -­‐Els   lligams   fan   que   tot   el   clan   respongui.   És   en   aquestes   comunitats   preislàmiques   on   es   reconeguda   la   llei   del   talió,   d’origen   jueu.   La   lex   talionis   s’aplicava.   El   profeta   anà   també   en   3     contra   d’això.   La   multa   es   proporcional   al   mal   produït.   L’islam   és   contrari   això   à   buscarà   càstigs  mes  equitatius,  contraris  a,  p.ex.,  tallar  la  mà  per  robar.   -­‐En  un  món  de  tribus  i  clans  les  persones  soles  ho  tenen  molt  difícil  per  sobreviure.     Dues  zones  diferents:  Sud  i  Nord   -­‐A   Aràbia   à   diferències   entre   nord   i   sud,   entre   grups   tribals.   Hi   havia   grups   enfrontats,   conflictes  que  tenien  un  origen  antic  i  perduraven.  Les  diferències  fonamentals  son  entre:     -­‐Iemenís   del   sud   i   Qaysís   del   nord.   à   diferencies   que   responen   a   qüestions   econòmiques,   geogràfiques,   de   costum...   Nord   i   sud   son   realitats   molt   diferent.   Les   diferències   que   provoquen  fan  molts  contrastos.       Sud   • El   sud   es   zona   menys   desèrtica,   més   rica,   amb   accés   directe   al   mar,   més   fèrtil,   era   un   dels   graners   de   l’Imperi   roma,   l’Arabia   felix,   l’Aràbia   rica,   era   l’Aràbia   forta,   amb   diners  i  recursos,  dedicada  al  comerç  de  manera  molt  estable.  Hi  havia  també  Regnes   importants,  no  només  tribus  on  hi  havia  clans  importants,  sinó  uns  on  hi  havia  un  que   s’havia   convertit   en   dirigent,   una   família   que   regnava.   Important   xarxa   comercial   i   monarquies  estables  (regne  de  Saba,  de  Yemen...).  La  zona  era  el   centre  de  la  xarxa   comercial  entre  el  Mar  roig  i  l’Índic,  i  es  relacionava  amb  tota  la  costa  africana,  estava   enmig   d’una   xarxa   comercial   importantíssima.   Unia   Àfrica   fins   a   l’índia,   xarxa   en   la   que  entraven  espècies,  esclaus,  or...  materials  de  molt  luxe.  Món  molt  ben  relacionat   amb  el  seu  mon  més  proper,  Bizanci,  Pèrsia,  i  el  Mediterrani.     Nord   •   Nord:   molt   més   desèrtic.   Algunes   zones   absolutament   desèrtiques   .   Tribus   sobre   tot   nòmades,   dedicades   al   comerç,   menys   ric,   a   les   pastures,   el   tràfic   de   caravanes.   Economia  menys  desenvolupada  que  al  sud,  més  pobre  i  inestable.  Depenia  molt  més   dels  condicionants  externs.  Però  havien  anat  apareixent  ciutats,  nuclis  de  poblament   amb  molta  estabilitat  ja  definitiva.  Ciutats  que  es  desenvolupen  al  voltant  de  les  rutes   comercials,  que  son  punts  d’aturada  i  partida  de  les  vies  comercials  que  circulaven  per   la  Península  aràbiga,  com  la  nord-­‐  sud  o  l’est-­‐oest.     -­‐En   aquesta   ruta,   sobretot   en   la   nord-­‐sud,   destaquen   algunes   ciutats,   en   especial   dues:   La   Meca  i  Yathrib  (Medina)   -­‐Són  ciutats  que  destaquen  com  a  nus  de  comunicació  entre  el  Mar  Roig  i  el  Golf  pèrsic.     4     -­‐A  la  Meca:   • • • • destaca  una  tribu  en  especial,  en  la  que  mana  el  clan  dels  Quraysh,  el  clan  del  profeta   Mahoma.   Els   Qurays   controlaven   la   Meca,   i   son   els   membres   d’aquest   clan   els   que   posaren  pegues  a  Mahoma,  que  era  del  clan.  També  era  un  centre  religiós,  a  part  de   comercial.  Gent  d’arreu  de  la  Península  venia  per  aquests  motius.  A  la  Meca  hi  havia   una  mena  de  santuari,  lloc  de  peregrinació  per  anar-­‐hi  els  fidels.  Segons  la  tradició,   Abraham  havia  fundat  aquet  temple,  amb  el  seu  fill  Ismael  i  una  esclava,  Agar,  muller   d’Abraham.   La   Meca   era   ja   lloc   de   peregrinatge.   I   hi   havia   la   pedra   de   la   Meca,   (la   Kaaba),   ja   abans   de   Mahoma.   Per   tot   això   trià   Mahoma   la   Meca,   perquè   estava   fundada   per   Abraham,   i   ja   era   d’abans   un   lloc   de   peregrinatge   i   tothom   i   anava   i   gastava.  Mahoma  digué  que  això  s’havia  d’acabar.  Pels  Qurays  no  fou  bona  noticia  el   que  digué  Mahoma.     A  la  Meca,  gran  xarxa  comercial.     Quan  Mahoma  diu  que  només  hi  ha  un  Déu,  el  Quraysh  no  ho  veuen  bé.  Ells  creien   en  un  ampli  panteó  de  Déus,  hi  havia  una  sèrie  de  divinitats  que  s’acceptaven  sense   problemes.  Coneixien  el  monoteisme  per  contactes  amb  algunes  tribus  que  ho  eren   (comunitats   cristianes,   jueves...)   Mahoma   en   va   conèixer   de   nen.   Però   passar   de   creure  en  molts  déus  a  un  costa  molt!  Es  un  canvi  molt  difícil,  i  triga  a  ser  sincer,  com   passà  amb  els  romans  al  arribar  el  cristianisme.  Canvi  molt  brusc.     La  majoria  d’habitants  ja  sabien  que  hi  havia  monoteistes  pels  contactes  amb  ells,  no   era   tan   estrany.   Alguns   musulmans,   fins   i   tot   pensaven   que   els   cristians   eren   politeistes  per  la  Trinitat.     -­‐Hi   havia   dos   tribus   al   nord   molt   influenciades   pel   cristianisme,   que   els   hi   faltava   poc   per   entrar  al  monoteisme.  Els  quedava  poc  per  acceptar-­‐lo.  El  profeta,  quan  es  refugia  a  Medina,   on   havia   estat   alletat   per   una   dida,   ja   hi   havia   potents   comunitats   jueves,   amb   les   quals   s’entengué.  El  trencament  vingué  després,  quan  no  van  voler  canviar-­‐se  a  les  seves  doctrines   islàmiques.  Així,  els  habitants  de  la  península,  segons  els  musulmans,  estaven  preparats  pel   monoteisme.   -­‐El  període  de  l’Aràbia  pre-­‐islàmica  és  considerat  pels  musulmans  el  període  del  Yahiliyya,  una   època  de  politeisme  i  obscuritat,  una  època  a  oblidar.  Yahiliyya  =  ignorància.  Pels  musulmans   s’ha   d’oblidar,   està   mal   considerada,   com   època   d’injustícia,   de   paganisme,   d’ignorància,   sobretot  religiosa.       (*Els  musulmans  no  veuen  bé  que  el  nom  del  Profeta,  Muhhamat  es  tradueixi,  així  com  l’alcorà,  que  es  considera   dictat  directament  per  Déu.)     2-­‐MAHOMA     5     -­‐El  profeta  neix  al  570.  Es  orfe  de  pare  i  pertany  als  Quraix.  Es  dedica  per  tradició  familiar  al   comerç.   Abans   de   la   predicació   se’n   sap   poc   d’   ell.   Es   casa   amb Khadija,   propietària   d’un   negoci  de  caravanes.  I  des  de  aquest  moment  comença  a  desenvolupar  més  la  seva  vessant   espiritual.   Sempre   havia   estat   preocupat   per   això   i   interessat,   però   es   rere   el   seu   primer   matrimoni  que  ho  desenvolupa.  Sabem  que  abans  de  començar  a  predicar  té  fama  d’home  bo,   equitatiu,  legal...     -­‐La   predicació   de   l’   Islam   es   dóna   entre   el   610   y   el   632   à   es   comença   a   predicar   una   nova   manera   d’entendre   Déu.   El   profeta   l’explica.   Aquesta   doctrina   donà   lloc   a   una   nova   religió,   monoteista,  que  s’anomenà  Islam.  Doctrina  originada  per  la  predicació  d’un  Profeta  membre   d’una   de   les   tribus   més   poderoses   y   riques   d’Aràbia,   dels   Quraix,   membre   d’una   família   de   caravaners,  que  sempre  participà  en  el  negoci.     -­‐La   doctrina   de   l’Islam   queda   per   escrit   uns   25   anys   més   tard,   en   l’Alcorà,   que   pels   musulmans   era   la   paraula   de   Déu   dictada.   Quan   parlen   de   llibre   ho   fan   en  majúscula,   escriuen   Llibre   à   l’alcorà  es  l’únic  llibre  dictat  per  Déu.   -­‐Mahoma  té  un  paper  fonamental,  tant  des  del  punt  de  vista  religiós,  com  per  la  seva  versió   d’home  d’estat,  perquè,  al·∙legant  que  Déu  li  diu  que  construeixi  un  nou  estat,  construeix  una   nova  societat  i  organització,  una  nova  manera  t’entendés,  una  nova  economia  i  cultura  (l’àrab   serà  la  llengua  triada,  la  llengua  de  cultura,  rere  la  predicació)   -­‐Es   un   Home   d’estat,   i   el   que   aconseguí   fou   unificar   en   gran   mida   les   tribus   aràbigues.   Avui   encara   es   parla   d’algunes.   Però   el   profeta   aconsegueix   que   no   s’enfrontin   entre   elles   à   passen   de   ser   elements   aïllats   a   elements   que   formen   part   i   treballen   per   un   mateix   tot,   que   es  la  religió  à  tots  es  consideraran  fills  de  l’Islam.     -­‐Mahoma   aconsegueix   deixar   enrere   unes   comunitats   tribals   per   una   comunitat   religiosa,   formada   a   partir   de   la   religió   que   comparteixen   à   la   unificació   de   les   tribus,   de   les   comunitats,  fou  la  millor  obra  del  profeta.  Unificà  grups  politeistes,  diversos  grups  ètnics,  en   una  mateixa  entitat  política.   -­‐Crea  la  Ummah,  la  comunitat  de  l’Islam.     En  aquesta  comunitat,  en  la  Ummah  à  noves  maneres  de  relacionar-­‐se,  nous  pactes.  Pactes   d’ajuda  mútua,  que  contribueixen  a  justificar  per  que  triomfà  amb  tanta  rapidesa,  perquè  va   poder  unificar  totes  les  divisions  tan  ràpid.  En  l’Ummah,  el  primer  que  es  fa  es  comprometre   tots   els   membres   de   la   comunitat,   a   crear   un   pacte   d’ajuda   mútua,   la   Ummah   es   la   que   actuarà,  amb  els  pactes.  Quan  la  Ummah  s’està  formant,  una  de  les  coses  que  fa  es  assaltar   caravanes,   per   a   mantenir-­‐la.   ¿Per   què?   Perquè   tots   aquests   primers   musulmans   van   haver   d’abandonar  els  seus  béns  quan  els  expulsaren  de  la  Meca,  se’n  van  a  Medina,  allà  també  els   expulsen...   necessiten   recursos   per   mantenir-­‐se   perquè   han   perdut   els   seus   béns.   Els   saquejos  per  aconseguir  botins  eren  normals.  I  totes  les  aportacions  de  Mahoma  i  el  que  feia   es   doctrina,   i   amb   això   d’atacar   caravanes   quedà   establerta   la   manera   de   repartir   el   botí,   i   això   es   seguí   tota   l’edat   medieval   àLa   manera   de   repartir   els   beneficis   de   la   victòria   amb   Mahoma,  seria  el  següent,  i  continuaria  endavant:   6     • • 5ª  part  del  botí  à  per  l’Estat  en  construcció  (per  organitzar-­‐se,  mantenir-­‐se,  decidir).  I   a   de   servir   per   ajudar   els   pobres   i   els   més   necessitats,   sobretot   quan   l’Estat   està   consolidat.   La  resta  es  distribueix  equitativament  entre  els  que  han  participat  en  l’atac  à  el  que   més   ha   participat   rep   més   à   novetat   en   el   món   de   l’Islam,   perquè   en   el   cas   dels   cristians   s’ho   quedava   el   que   manava   i   punt.   És   una   de   les   raons   que   justifiquen   l’expansió,   perquè   els   donava   riqueses.   Interessava   participar   en   una   guerra   perquè   aconseguies  diners,  no  perquè  t’obligaven.  Això,  el  benefici  de  lluitar,  ho  explica   En  vida  de  Mahoma  es  treballà  i  s’avançà  molt.  De  ser  molt  perseguits  al  principi,  abans  de   morir  el  profeta,  ho  dominen  tot.  Des  del  630  cap  no  musulmà  podrà  entrar  a  la  Meca,  i  els   Quraix  ho  acceptaran.  Molts  es  van  convertir  per  fe,  perquè  creien  en  Mahoma,  però  també  hi   havia  altres  motius.  Per  exemple  els  Quraix,  que  controlaven  econòmicament  la  Meca,  també   els   interessava   en   termes   econòmics,   perquè   vindrien   molts   peregrins   musulmans   per   la   peregrinació   obligada   a   la   Meca   en   substitució   dels   grups   diversos   que   venien   abans   cada   any.   No  perdien  res.   Model  d’Estat  teocràtic,  el  poder  ve  de  Déu  à  des  de  l’  inici  és  la  idea  bàsica  de  l’Islam.  L’Islam   abasta  doctrina  religiosa  i  política.  Per  a  nosaltres  son  dos  coses  diferents,  però  per  l’Islam  no,   perquè,  segons  aquests,  així  dicta  Déu  que  ha  de  ser  à  sistema  de  govern  que  no  té  a  veure   amb  els  nostres  d’ara.   -­‐El   govern   es   de   Déu   i   sempre   ho   serà.   El   governant   només   es   el   delegat   de   Déu,   Déu   li   ha   delegat   la   feina,   representa   a   Déu   a   la   terra,   tant   en   les   creences   com   en   la   vida   diària   i   política.  Aquelles  discussions  medievals  sobre  que  manava  mes  (reis,  papes,  bisbes,  comptes...)   aquí,  en  teoria  no  passava.   -­‐La  predicació  de  Mahoma  creà  així,  no  només  una  religió,  sinó  també  un  Estat.  Estat  regit  per   principis  religiosos  i  que  s’estén  molt  ràpidament  i  conformarà  aviat  un  vast  imperi.   -­‐La   predicació   acaba   el   632   i   ja   al   711   l’   Islam   abarca   de   l’Atlàntic   a   l’Índic.   Segons   els   musulmans,   és   un   Imperi   que   Déu   ha   fet   adequat.   Els   musulmans   justifiquen   l’expansió   ràpida   per  això,  perquè  l’Imperi  era  obra  de  Déu.     -­‐Mahoma  mor  de  malària  el  632,  sense  designar  successor  i  sense  fills  mascles.  Té  nenes  però   parlem  d’una  cultura  agnàtica...  Comencen  les  lluites  pel  poder...     3-­‐  ELS  4  PRIMERS  CALIFES,  ELS  “CALIFES  BEN  GUIATS”   -­‐Això  es  anomenat  en  alguns  manuals  el  “califat  ortodox”,  els  califes  ortodoxos.  Ull  amb  això.   Concepte  ortodòxia  (en  referència  al  que  es  bo,  el  que  està  en  el  bon  camí)  i  heterodòxia  són   cristians.  Termes  que  no  tenen  a  veure  amb  això,  no  utilitzar-­‐lo.     7     -­‐Realment,  són  qualificats  pels  musulmans  com  els  “califes  ben  guiats”.  Aquests  quatre  son  els   califes   ven   guiats.   Qualificació   que   atorgaren   els   sunnites,   els   que   creuen   en   la   Sunna,   els   que   observen  i  compleixen  la  Sunna.     -­‐La   Sunna   es   un   recull   dels   costums   del   Profeta,   del   que   va   anar   fent.   Es   un   conjunt   de   tradicions,   de   contes,   sobre   els   seus   costums   i   els   dels   primers   musulmans.   Pels   sunnites   es   de   compliment  obligatori,  encara  que  l’Alcorà  no  les  continguí.  Si  hi  ha  un  dubte,  acudeixen  a  la   Sunna.   Fins   a   Alí   inclòs   tots   són   sunnites,   després   es   trencaran.   Cada   conte   de   la   Sunna   es   un   “Hadit”,   la   Sunna   el   conjunt   dels   diversos   contes,   dels   diversos   hadits.   I   totes   son   moralistes,   sobre  com  el  profeta  resol  una  situació  per  donar  exemple.  Pels  sunnites,  només  per  a  ells,  el   que   diu   la   Sunna   es   de   compliment   obligatori.   Es   va   recopilar   amb   el   temps   a   partir   de   la   tradició  oral.   Es  considera  que  els  4  primers  califes,  els  “califes  ben  guiats”,  son  els  que  viuen  com  la  Sunna   dicta  (ells  surten  a  la  Sunna,  perquè  eren  de  la  primera  comunitat  musulmana)     El  califat  d’Abu  Bakr  (632-­‐634)   • • • • • -­‐El  profeta  mor  i  l’Estat  està  en  procés  de  construir-­‐se.     -­‐Es  nomena  el  sogre  de  Mahoma,  Abu  Bakr,  pare  de  la  seva  filla  Aixa,  segons  diuen  ells   la   filla   preferida   de   la   dona   preferida.   Es   nomenat   califa,   successor   de   “l’enviat   de   Déu”,  què  és  el  que  vol  dir  textualment  la  paraula  Califa   Amb  Mahoma,  l’Islam  ha  unificat  bona  part  de  la  península  aràbiga.     Amb   Bakr,   comencen   les   ofensives   més   enllà   de   la   península.   Consolida   primer   l’autoritat   dins   península   i   després   à   incursions   a   l’exterior,   sobre   tot   cap   al   nord   palestí,  punt  que  els  interessa.     A   la   mort   de   Bakr,   sense   successor,   l’altre   sogre   del   profeta,   Umar   (634-­‐644),   accedeix   al  Califat     El  califat  d’Umar  (634-­‐644)   • • Ummar  à  s’aconsegueix  una  de  les  fites  més  importants:  la  conquesta  de  Jerusalem   (638),   i   se   la   conquereix   a   Heracli!   A   un   dels   grans   emperadors   bizantins,   a   un   dels   imperis  més  poderosos  del  moment!  Fita  molt  important!  La  incursió  de  Jerusalem,  el   símbol   del   monoteisme   (pel   judaisme,   el   cristianisme,   i   l’Islam   (segons   la   tradició   el   profeta  hi  estigué  i  construí  la  mesquita  de  la  roca  sobre  el  temple  de  Salomó).   També  s’aconsegueix  convertir  unes  tribus  que  s’havien  dedicat  als  saquejos  en  uns   eficients  combatents  à  es  dona  una  estructura  que  funciona  en  els  combatents.  No   es   un   exèrcit   tradicional,   son   grups   de   musulmans   ara   ben   organitzats   que   actuen   lliurement.   Organitza   una   administració,   l’Estat   de   manera   civil   à   s’adapta   a   l’estructura   estatal   que   troba   a   les   terres   bizantines   que   conquereix.  Deixa   al   seu   lloc   els  funcionaris  bizantins,  perquè  tenen  experiència.  Posarà  també  musulmans,  però  la   base   seguirà   sent   bizantina   à   així,   l’estat   serà   recent   nascut,   però   amb   una   base   molt   8     • estable,  una  mica  com  van  fer  els  germànics  adaptant-­‐se  a  l’estructura  administrativa   que  trobaren,  de  manera  que,  en  ambdós  casos,    resultà  mes  fàcil  dominar.   També   crea   campaments   militars   à   bases   d’una   futura   ocupació.   Marca   els   llocs   que   interessen.  L’expansió  avança  molt.  Inclouen  Síria,  Mesopotàmia,  part  de  Pèrsia,  parts   d’Àsia   central,   per   l’est   s’arriba   a   la   Cirenaica   i   pel   nord   fins   el   Cauques.   Bizanci   va   perdent.   I   s’incorporen   les   illes,   perquè   ha   construït   un   bon   estol,   un   bon   exèrcit   marítim.  Es  va  anant  fent  fort  al  contorn  oriental  del  mediterrani.     El  califat  d’Utman  (644-­‐656)   • • Umar  mor  i  és  succeït  per  Utman,  que  continua  l’expansió  i  consolida  les  conquestes   d’Umar.   Es   el   gendre   de   Mahoma.   S’acaba   de   controlar   del   tota   la   Cirenaica   i   Cauques.   En   la   seva  època  es  fossilitzen  unes  fronteres  que  perviuran  durant  temps.     El  califat  d’Ali  (656-­‐661)   • • • • • • Després  ve  Ali,  gendre  de  Mahoma  també  (656-­‐661)   Utman   mor   assassinat   sense   successor   directe   à   en   obert   un   conflicte   que   durava   des  de  la  tria  d’Abu  Bakr,  perquè  des  de  llavors  uns  volien  a  Ali,  el  gendre,  casat  amb   Fàtima,  la  teòrica  filla  preferida  del  profeta,  i  pare  de  dos  mascles.  Així  la  línia  vindria   donada   per   Fàtima,   però   de   forma   casi   masculina,   pels   dos   fills.   Però   al   final   es   va   posar  Abu  Bakr,  que  fou  el  primer  musulmà  home  (la  primera  musulmana  fou  Khadija).   Quan   morí   Abu   Bakr,   els   partidaris   d’Ali   el   van   tornar   a   proposar,   quan   morí   Umar   igual,  però  cada  cop  el  conflicte  era  més  greu.   Així,  quan  assassinen  Utman,  que  havia  estat  també  acusat  de  només  beneficiar  al  seu   clan  i  no  a  la  Umma,  els  partidaris  d’Ali  ja  no  toleren  cap  altre  nomenament.  Ara  es  el   moment  d’Ali,  pare  dels  dos  néts  mascles  del  profeta,  i  a  més  era  cosí  per  via  paterna   del  profeta.   Arriba   al   califat,   però   immediatament   s’hi   oposen   els   partidaris   d’Utman,   els   quals   l’acusen  d’instigar  el  seu  assassinat,  i  també  perquè  veuen  minvat  molt  del  poder  que   Utman,  com  hem  dit,  els  atorgava.   I   també   es   discutit   per   altres   membres   dels   Quraysh.   Sembla   que   realment,   Ali   no   despertava   gaires   simpaties.   Lluites   obertes   entre   uns   i   altres.   La   més   important:   quan   amb   Muawiyah,   un   parent   directe   d’Utman   (ja   no   del   profeta),   governador   de   Síria,   amb  molt  poder,  s’enfronten  directament  en  una  batalla,  la  batalla  del  Camell.  I  en  la   batalla  res  es  resol:  guanya  Ali  però  perd  partidaris  à  cerca  refugi  a  Kuffa,  centre  de   propaganda  de  la  Shiat-­‐Ali  (grup  de  partidaris  d’Ali).  Però  aviat,  al  661,  es  assassinat.   Ali   representa   el   desprestigi   califal   on   abans   hi   havia   hagut   consens   per   tota   la   comunitat  a  l’hora  d’escollir  califa.  Amb  el  3r  califat   el  consens  es  complicat,  perquè   l’imperi   és   molt   gran   à   es   necessitaran   noves   bases   d’Estat   i   es   copiaran   les   bizantines.   9     El  trencament  polític  de  l’Islam  (Primera  FITNA  o  divisió  de  la  Umma):  Xiïtes  i  jarixites   -­‐Ali  representa  la  primera  gran  fractura  dins  de  l’islam.     -­‐Rere  Ali,  conflicte  més  obert.  Els  fills  d’Ali  (entre  ells  també  disputa)  i  partidaris  reclamen  el   califat   per   un   d’aquests,   els   partidaris   d’Utman   recolzen   a   Muawiyah...   Guanya   Muawiyah,   iniciant  la  dinastia  dels  Omeies  à  Muawiyah  es  el  primer  dels  Omeies.   -­‐Els   partidaris   d’Ali   diuen   que   hi   ha   prou   à   primer   trencament   de   l’Islam,   i   per   motius   polítics,  entre  els  que  creuen  que  el  califa  ha  de  ser  parent  directe  del  profeta  (per  Ali)  i  els   que  creuen  que  no.   -­‐Neix  el  Xiïsme,  es  ara  quan  es  configura,  neix  com  un  partit  polític  d’oposició  à  trencament   polític.  Son  els  partidaris  d’Ali.  Els  xiïtes  creuen  que  només  pot  ser  califa  o  dirigent  polític  un   descendent   directe   de   Ali   i   Fàtima.   I   com   que   creuen   això,   s’han   oposat   a   tota   la   resta   de   califes  medievals,  i  segueixen  així  ara.  Els  Xiïtes  d’ara  diuen  que  saben  qui  és  successor  directe.   Els   xiïtes   es   torturen,   es   peguen   a   si   mateixos,   com   fan   actualment,   en   record   de   la   mort   de   Hussain  y  Hassan,  dels  fills  d’Ali,  als  que  els  omeies  liquidaren  amb  molta  violència,  a  l’Iraq.   -­‐Els   xiïtes   s’enfronten   als   Sunnites.   L’islam   es   trenca   en   aquestes   dos   branques,   per   motius   polítics.  Ali  seria  el  primer  Xiïta,  però  alhora,  pels  Sunnites,  és  sunnita.     -­‐Rere  la  mort  de  Mahoma,  es  considerà  que  les  funcions  de  Mahoma  foren  tres:   • • • Fou  el  vehiculador  que  rebé  la  revelació  del  llibre  sagrat   Fou   el   líder   de   la   primera   comunitat   de   creients   i   aplicà   la   shària   (llei   islàmic)   en   funció  de  la  revelació.  Va  fer  realitat  la  revelació.   Fou   dipositari   de   la   il·∙luminació   espiritual:   interpretà   la   revelació,   la   va   entendre,   i   així,  guià  els  homes,  canalitzà  allò  que  li  havia  estat  revelat,  com  faran  els  imams   -­‐Rere  la  mort  del  profeta,  xiïtes  i  sunnites  portaran  solucions  diferents:   -­‐Pels   sunnites,   els   successors   de   Mahoma   només   han   d’encarregar-­‐se   de   fer   aplicar   i   observar   la  shària.  La  revelació  ha  acabat  i  no  s’ha  de  qüestionar  més.  A  més,  la  norma  per  a  ells  ve  de   l’Alcorà  i  la  Sunna,  els  dits  i  fets  del  profeta,  també  per  fer  aplicar  la  analogia.   -­‐Pels  xiïtes,  el  successor  ha  de  fer  aplicar  la  llei,  però  també  té  la  potestat  i  la  saviesa  de  fer  de   guia   espiritual,   d’imam   (funcions   B   i   C).   I   el   guia   ja   vindria   escollit   per   la   divinitat,   d’entre   el   llinatge   del   Profeta.   Tampoc   creuen   en   la   Sunna   i   el   guia   interpreta   l’Alcorà,   diu   com   funcionar,  etc.   -­‐Els   xiïtes   no   tenen   cap   impediment   per   representar   figures   humanes.   Tenen   imatges   de   Hussain,  de  Hassan,  de  tots.  Entre  el  Sunnisme  uns  diuen  que  prohibida  la  representació  física   del  Profeta  i  de  Deu,  i  uns  altres  que  diuen  que  no.  Disputes.   -­‐I   també   queda   un   altre   grup.   Durant   el   califat   d’Ali   apareix   el   xiisme   en   contraposició   al   sunnisme.  Però  abans  de  tot  això,  també  per  motius  polítics,  havia  aparegut  un  altre  grup:  els   kharigites,   “els   que   surten   fora,”   els   que   se’n   van.   I   se’n   van   abans,   durant   el   califat   d’Ali,   10     quan   Muawiyah   s’enfronta   a   Ali   (batalla   del   camell).   Diuen   que   ja   hi   ha   prou   de   tants   enfrontaments   pel   poder,   de   tantes   baralles   entre   una   mateixa   tribu.   Qualsevol   musulmà   pot   ser   califa.   Creien   que   s’havia   d’elegir   el   califa   democràticament,   entre   tots   escollir   al   que   estigués   millor   preparat.   Diuen   que   a   partir   d’Ali   tots   són   usurpadors,   com   tots   els   bàndols,   tolera  als  primers  quatre,  el  que  havien  conviscut  amb  el  Profeta.   -­‐Defensaven   la   literalitat   de   l’alcorà   i   que   tots   són   iguals   davant   de   Déu,   sense   distingir   races,   etc.  Estaran  darrere  de  moltes  revolucions  i  protestes  on  la  població  autòctona  és  marginada   per  la  monopolització  del  poder  en  mans  dels  àrabs.     Resum:   • • • Xiites  à  només  descendent  directe  d’Ali   Sunnites  à  família  del  profeta   Kharigites  à  qualsevol  ho  pot  ser     -­‐Així,  tots  són  problemes  polítics,  no  religiosos,  sobre  qui  té  dret  a  succeir  al  profeta.  Amb  el   temps,  s’afegiren  distincions  entre  les  pràctiques  religioses.     -­‐Els  4  primers  califes,  els  “ben  guiats”,  acceptats  per  tothom.  A  la  mort  d’Utman,  se  separen   els   Kharigites,   amb   la   d’Ali   els   Xiïtes.   La   majoria   tot   i   així   fou   sempre   sunnita,   perquè   els   sunnites  foren  els  califes.  I  les  branques  es  mantenen.  I  en  l’actualitat  també  la  majoria  són   sunnites,  tot  i  que  els  xiïtes  sembla  que  estan  augmentat.       EL  CALIFAT  OMEIA  (661-­‐750)   -­‐660  à  Muawiyah,  governador  de  Damasc,  prenia  Jerusalem  i  es  proclamà  califa.  Ali,  aïllat  i   sol,  fou  assassinat  a  la  mesquita  de  Kuffa   -­‐El  desprestigi  d’Ali  portà  a  això.  Muawiyah,  primer  dels  califes  hereditaris,  fixarà  llinatge  i  la   idea   que   la   política   i   el   govern   només   estarà   en   mans   dels   àrabs.   Nova   etapa   política,   profundament   àrab   à   les   terres   conquerides   estaran   totalment   controlades   i   el   nucli   de   l’islam  serà  la  península  aràbiga.  La  resta  seran  marginats.     Muawiyah  (661-­‐680)     -­‐El   nou   califa   compta   amb   la   fidelitat   de   molts   caps   àrabs   i   de   l’exèrcit,   enriquit   per   les   conquestes.     11     Característiques  de  l’etapa  omeia:   -­‐Influència   bizantina   tant   en   l’administració   com   en   la   cultura   à   és   una   de   les   característiques   importants   del   califat   omeia.   Es   còpia   el   sistema   Bizanti.   L’Imperi   s’organitza   d’acord  amb  el  sistema  romà,  la  fiscalitat  romana,  la  divisió  provincial  bizantina.  Fins  i  tot  en   l’art   és   un   fet   notable   (tècnica   i   criteris   arquitectònics   bizantins,   així   com   influència   en   els   pintors,  els  mosaïcistes,  etc.).  És  un  clar  calc  de  la  tradició  siríaco-­‐bizantina.     -­‐Però  es  rebutja  l’element  persa.   -­‐Profunda  centralització  de  l’administració,  controlada  per  funcionaris  aptes  i  eficients.  És  una   centralització  que  també  prové  de  la  còpia  del  món  Bizantí.  I  aquesta  administració  queda  en   mans   de   grans   gestors   i   administradors   de   gran   professionalitat.   És   per   aquest   motiu   d’imitació   que   els   problemes   que   tenia   Bizanci   de   les   revoltes   per   la   centralització   de   l’Imperi   i   els   impostos,   es   tornaran   a   repetir   amb   la   perifèria   islàmica,   la   qual   es   revoltarà   per   alliberar-­‐ se  de  l’obsessió  fiscal,  contraria  als  pactes  establerts  i  a  l’alcorà  i  la  sunna.     -­‐S’introdueix   el   principi   dinàstic   que   donarà   garantia   de   continuïtat   i   esvairà   els   perills   de   guerres  civils   -­‐Es  crea  la  Sura,  un  organisme  consultiu  que  en  el  fons  és  fictici  i  que  teòricament  representen   les  tribus.  Crea  certa  apariència  de  consens.       Persecucions  i  conquestes   -­‐Els  omeies  porten  a  terme  una  dura  persecució  de  la  dissidencia  à  120  000  morts  i  80  000   presoners.     -­‐I   dins   de   la   península   aràbiga,   es   veuen   enfrontaments   entre   iemenites   i   qaisites,   entre   els   àrabs  del  sud  i  del  nord,  donat  l’abandó  de  la  península  que  ha  fet  el  poder.   -­‐Però  la  força  de  l’Imperi  és  enorme:     • • • • • • Es  fan  amb  el  Nord  d’Àfrica  (Kairuan,  670,  Cartago,  695)   Al   700   arriben   a   Àsia   central,   controlant   tot   Afganistan   i,   poc   després,   Bujara   i   Samarcanda   Arriben  a  la  península  ibèrica  (711)  à  han  arribat  a  l’altre  extrem  de  la  mediterrània,   el  seu  poder  és  ara  més  enorme  que  mai.  Controlen  tota  la  mediterrània  fins  l’Índic.     Arriben  fins  a  França  i  són  aturats  a  Poitiers  (732)   Assetjaments  constants  a  Constantinoble,  que  se  salva  amb  el  foc  grec   Xipre   i   Creta   són   també   grans   objectius   dels   àrabs,   però   també   d’occident   à   punt   d’enfrontament  entre  potències.       12     Fiscalitat  omeia   -­‐La  fiscalitat  fou  un  dels  temes  importants  i  fou  un  dels  motius  que  faria  que  la  gent  es  cansés   dels  omeies,  els  quals  es  replantejaren  els  ingressos  de  l’Estat.     -­‐Quan   l’Imperi   arriba   des   de   la   península   ibèrica   al   Paquistan,   ja   no   poden   basar-­‐se   en   la   caritat,  en  l’almoina  legal.  Han  de  procedir  al  cobrament  de  més  tributs,  i  per  això  acudeixen   de   nou   al   fisc   bizantí   i   persa,   es   va   a   la   tradició   financera   per   poder   mantenir   un   imperi   tremolós.     -­‐L’almoina  legal  gravava  tot,  tant  els  productes  agrícoles  com  el  bestiar,  per  subvencionar  les   desgràcies  comunitàries,  per  mantenir  els  desvalguts,  el  guia  (ja  per  analogia),  el  benestar  de   la  comunitat...  i  era  principi  alcorànic.     -­‐Però  una  cosa  era  pagar  això,  que  era  legal,  i  una  altra  molt  diferent  és  pagar  altres  tributs   que  eren,  en  realitat,  prohibits.  Els  dimmis,  els  que  recent  convertits  són  protegits  i  tolerats,   han   de   pagar   més   tributs,   per   considerar-­‐se   que   estan   protegits   pel   califa.   Així,   malgrat   les   conversions  a  l’islam,  els  impostos  es  cobraven  igualment  als  antics  infidels.  Hi  havia  un  gran   nombre  de  conversos,  i  era  necessari  per  mantenir  l’imperi.   -­‐Per   culpa   d’aquests  nous   tributs   que   sobrepassen   l’almoina   legal,  el   camperol   es   ressent   més   que   ningú   à   abandó   de   terres   per   l’excés   fiscal   i   trasllats   massius   a   les   ciutats.   La   terra   abandonada  va  incorporant-­‐se  als  latifundis.     -­‐Tot  això  genera  protestes  a  banda  i  banda  de  l’imperi.   -­‐Hi  havia,  no  obstant,   mesures  per  evitar  aquest  abandó  del  camp  i  frenar  la  desaparició  de  la   petita   propietat.   Per   exemple,   Umar   II   (718-­‐719),   tractà   de   reconduir   la   situació   à   va   prohibir   la  venda  de  terres  públiques  als  grans  latifundistes.     -­‐No   obstant,   aquests   intents   van   tenir   una   eficàcia   quasi   bé   nul·∙la.   El   pagès   aniria   desapareixent,  cosa  que  comportaria  una  reducció  dels  recursos  fiscals  de  l’Estat.     -­‐Els   latifundistes   anirien   capitalitzant   les   seves   riqueses   comprant   barates   les   terres   de   l’entorn,  i  el  petit  pagès  acabaria  fent  mala  vida,  encomanant-­‐se  als  poderosos  o  vivint  com   parcer.     -­‐Una  altra  conseqüència  de  tot  això  era  la   polarització  de  la  societat:  hi  havia  una  part  molt   rica,  la  jassa,  l’alta  societat,  front  una  molt  pobre,  l’amma,  el  poble  baix.       Decadència  i  fi:  l’arribada  dels  abbàssides  i  dels  descontents.   -­‐A  partir  del  730  es  comencen  a  veure  símptomes  de  descomposició  i  revoltes  sovintejades.   Des  d’ara  seran  el  pa  de  cada  dia.   Un  Imperi  que  arribava  de  l’Índic  fins  als  Pirineus,  ple  de   dissidències  i  disconformitats  internes,  no  era  fàcil  de  mantenir,  com  passava  amb  Justinià.  Era   un   imperi   molt   difícil   d’aguantar   i   començaren   a   veure’s   fenòmens   de   separació   i   disgregació,   com  la  formació  del  califat  independent  a  la  Península  ibèrica   13     -­‐També  hi  ha  conflictes  amb  l’exèrcit,  que  no  rep  els  sous.     -­‐No  obstant,  és  un  període  que  coincideix  amb  l’auge  cultural,  el  desenvolupament  d’estudis   alcorànics,   l’època   de   les   grans   construccions,   com   la   cúpula   de   la   roca,   la   mesquita   d’al-­‐Aqsa,   mesquita  de  Damasc...  I  també  època  de  canalitzacions  de  les  aigües,  ponts  i  grans  reformes   urbanístiques.     -­‐Al   final,   el   que   passa   es   que   totes   aquestes   manifestacions   del   poder,   de   fastuositat   en   la   cort,   de   despesa   constructiva,   etc,   en   un   moment   de   crisis,   amb   un   exèrcit   que   no   cobra,   grans  focus  de  misèria  i  abusos  fiscals,  genera  un  gran  malestar.   -­‐Des  d’Orient,  arriba  propaganda  antiomeia  de  xiïtes  i  jarixites,  que  consideren  el  califat  com  a   impostor   -­‐Se’ls   acusa   de   corruptes,   manipuladors   i   nepotistes,   i   se’ls   atribueixen   totes   les   causes   dels   mals  de  l’islam.     -­‐El   context   és   favorable   a   la   revolta   à   apareixen   moltes.   La   dels   abbàssides   serà   la   més   important.   Faran   la   propaganda   de   que   tots   són   iguals   i     de   que   tots   són   descendents   del   profeta.   L’origen   d’aquesta   predicació   serà   en   una   zona   perifèrica,   a   terres   de   l’Afganistan,   Turkmenistan  i  Iran,  la  zona  del  Khurasàn,  zones  marginades.  Aquí  hi  haurà  gent  marginada,   que  no  conten  per  res  i  són  mirats  amb  recel,  tot  per  la  seva  neoconversió,  per  no  ser  àrabs.  I  a   l’hora  estan  les  tropes  acantonades  que  no  cobren.  Amb  un  consens,  s’associen  per  recolzar   un  canvi,  mitjançant  la  predicació  i  denuncia  dels  omeies.     -­‐Aquesta   propaganda   guanyarà  molta   força   a   la   zona   de   la   Baixa   Mesopotàmia,   on   farà   furor.   Era   una   zona   molt   rica   on   hi   havia   mà   d’obra   barata   procedent   d’arreu   i   que   se   sentien   marginats,   tant   per   ser   neoconversos   com   per   pertànyer   a   una   altra   ètnia.   Ells   són   els   grans   receptors  de  la  predicació  abbàssida.   -­‐Els   que   lideren   aquesta   revolta   són   els   descendents   d’Abul-­‐Abbàs   à   semblen   donar   suport   als  descontents,  en  especial  als  de  la  Baixa  Mesopotàmia,  que  els  seguiran.     -­‐Així,  el  747,  hi  ha  la  revolta  dels  descendents  d’Abul-­‐Abbàs,  oncle  del  Profeta,  que  arrossegà   molts  descontents.   -­‐  Abul-­‐Abbàs  (750-­‐754),  és  proclamat  nou  califa.  Es  produeix  una  masacre  total  i  l’únic  que  es   salva  es  Ab-­‐al-­‐Rahman  I  (Còrdova,  756-­‐788),  amb  la  creació  de  l’emirat  independent.     COMENTARIO  DE  TEXTO;  LA  ADMINISTRACIÓN  ECONÓMICA  DEL  ESTADO  ISLÁMICO.      “En  cuanto  al  diván  de  la  contribución  territorial  y  de  las  recaudaciones,  permaneció,  después  del  advenimiento  del   Islam,   tal   como   era   anteriormente   [bajo   bizantinos   y   persas].   En   las   oficinas   del   Iraq   se   empleaba   el   idioma   persa,   y   en   las   de   Siria,   el   griego.   Los   escribanos   eran   súbditos   tributarios   pertenecientes   a   una   u   otra   de   estas   naciones.   Cuando  ascendió  al  trono  Abd-­‐al-­‐Malik  Ibn  Marwan  y  se  transformó  el  califato  en  monarquía,  habiendo  ya  el  pueblo   renunciado   al   carácter   primitivo   del   beduinismo   para   rodearse   del   esplendor   de   la   civilización   propio   de   la   vida   urbana,  los  árabes,  salidos  ya  de  su  ignorancia,  se  habían  ejercitado  ya  en  el  arte  de  la  escritura,  de  modo  que,  tanto   entre   ellos   como   entre   sus   libertos,   surgieron   numerosos   calígrafos   y   contadores.   Por   ello,   el   califa   Abd   al-­‐Malik   envió   a   Suleiman   Ibn   Saad,   gobernador   de   la   provincia   de   Jordania,   la   orden   de   traducir   del   griego   al   árabe   el   14     catastro  de  Siria.  Este  cometido  fue  llevado  a  buen  término  en  el  plazo  de  un  año.  Al  acabar  la  traducción,  Sarhun,   secretario  de  Abd  al-­‐Malik,  dijo  a  los  escribanos  griegos:  "Buscad  la  vida  por  algún  otro  medio,  porque  Dios  os  acaba   de  privar  de  este  arte".     IBN  HALDUN(1332-­‐1406)  :  Al-­‐Muqaddima,  p.  455.       El  text  és  una  descripció  tardana,  del  segle  XIV.  Però  la  tradició  historiogràfica  musulmana  es  molt  fiable,  més  que  la   nostra.  Fragment  breu  en  quant  al  divan  (paraula  persa  de  l’època  del  califat  de  Bagdad,  l’abàssida,  que  significa   ministeri,  competència),  el  qual  va  mantenir-­‐se  intocable  rere  la  conquesta  bizantina  i  persa,  fins  i  tot  en  referència  a   la  llengua  (A  Siria  persa  i  a  Bizanci  el  grec).  I  l’administració  no  era  islàmica,  eren  súbdits  del  califa  d’una  altra  nació.   El   califat   es   transforma   abans   en   monarquia,   ja   perduda   la   tradició   del   món   nòmada,   ara   s’han   occidentalitzat,   vida   urbana.  El  califat  omeia  es  també  l’època  del  triomf  de  la  ciutat  per  imitació  de  Pèrsia  i  Bizanci.  Oposició  entre  un   món  urbà  que  troben  a  Bizanci  i  Siria  i  un  que  no  coneix  realment  la  ciutat.  Perquè  Medina  o  la  Meca  tampoc  ho   eren  del  tot.  Els  àrabs  en  contacte  amb  altres  cultures,  aprengueren  i  aprengueren  a  escriure.  Traducció  del  grec  a   l’àrab   del   cadastre   Siríac,   el   bizantí:   control   de   la   propietat   continua   sent   el   bizantí.   Al   final,   l’autor   mostra   com   s’envià  a  l’atur  als  escrivans  grecs.     La  administració  econòmica  del  estado  islámico  (primera  etapa  del  món  omeia  funciona  a  la  grega,  a  la  persa,  i  es   parla  en  grec,  etc.)       DESCRIPCION  DE  LA  MEZQUITA  DE  DAMASCO.      "Es  la  más  grandiosa  mezquita  del  mundo  en  magnificencia,  la  de  fábrica  más  perfecta  y  la  más  bella,  maravillosa,   espléndida   y   cuidada.   No   tiene   igual,   ni   parecido   siquiera.   Su   construcción   y   acabado   magistral   se   deben   al   príncipe   de   los   creyentes   al-­‐Walid   ibn   Marwan,   que   envió   una   delegación   ante   el   emperador   griego   de   Constantinopla,   exigiendo  que  le  enviase  alarifes,  los  cuales  llegaron  en  número  de  doce  mil”.      “Esta   mezquita   se   decoró   con   placas   doradas   de   mosaico   en   una   mezcla   de   colores   entreverados   de   extraña   belleza.  Hay  en  ella  setenta  y  cuatro  vitrales  multicolores,  y  cuenta  tres  naves  alargadas  en  sentido  este-­‐oeste,  las   cuales   se   sostienen   sobre   cincuenta   y   cuatro   pilares   y   ocho   basas   de   yeso   que   las   separan,   además   de   otras   seis   de   mármol  incrustadas  de  varias  clases  de  ricas  piedras  coloreadas”.       “Aguantan   el   peso   de   la   cúpula   de   plomo   que   antecede   al   mihrab,   la   llamada   "Cúpula   del   águila",   como   si   hubieran   querido  comparar  la  mezquita  con  un  águila  en  vuelo”.      “Próxima  al  eje  sur  de  la  mezquita  está  la  gran  macsura  desde  la  que  dirige  la  oración   el   imán   safii,   teniendo   en   su   rincón   oriental,   frente   al   mihrab,   una   gran   alhacena   en   la   que   se   halla   la   copia   del   Noble   Libro   que   enviara   a   Siria   el   Príncipe   de   los   Creyentes,   Utman   ibn   Affan.   Esta   alhacena   se   abre   todos   los   viernes,   después   de   la   oración,   aglomerándose  las  gentes  por  besar  este  Santo  Libro.  Es  aquí  precisamente  donde  se  hace  jurar  a  los  deudores  y  a   cualquiera  a  quien  se  reclame  algo.  A  la  izquierda  de  la  macsura  está  el  mihrab  de  los  discípulos  de  Mahoma,  del   cual  los  historiadores  recuerdan  que  fue  el  primero  del  Islam.  En  él  reza  el  imán  de  los   maliquíes.  A  la  derecha  de  la   macsura  está  el  mihrab  de  los  hanafíes,  donde  ora  su  imán.  Le  sigue  el  mihrab  para  el  rito   hanbalí,  donde  dirige  el   rezo  su  correspondiente  imán.  Esta  mezquita  cuenta  con  tres  alminares,  el  del  este  fue  construido  por  los  cristianos,   y  en  su  parte  baja  hay  una  pila  y  cuartos  para  las  abluciones.  Actúan  en  esta  mezquita  setenta  almuédanos”.     IBN  BATTUTA  (1304-­‐1377):  A  través  del  Islam,  p.  184.       Descripció   de   la   mesquita   de   Damasc   (Ibn   battuta,   mitjan   s.XI,   que   va   recorre   gran   part   del   món   islàmic).   En   la   descripció   de   la   mesquita.   Ells   crearen   un   tipus   arquitectònic   que   després   es   repetirà   a   partir   del   de   Damasc.   I   es   obra  de  decoradors  bizantins.  Paral·∙lelisme  amb  tot  el  que  influencia  Bizanci  en  els  musulmans.  En  una  descripció  del   segle   XIV   és   mostra   com   una   de   les   primeres   construccions   fou   impressionant.   La   feina   forta   la   portaren   a   terme   els   grecs  à  onada  de  mestres  d’obres  grecs.     I  en  la  tradició  sunnita,  les  diferents  escoles  poden  suggerir  que  seran  més  “lliberals”  que  d’altres.  La  influència  de   cada  escola  va  en  funció  de  l’espai  geogràfic.     Maliquites,  hanafís  i  hanabalis,  tots  van  a  la  mateixa  mesquita   15         LES  GRANS  CONSTRUCCIONS  DE  L’ISLAM        “Quan  l’Imperi  es  trobava  en  el  seu  primer  període  d’existència  i  mantenia  encara  la  rudesa  de  la  vida  nòmada,  es   va  veure  forçat  a  fer  venir  de  l’estranger  [Bisanci]  els  arquitectes  i  obrers  que  necessitava.  Això  va  passar  en  temps   del  califa  al-­‐Walid  ibn  Abd'al-­‐Malik,  quan  es  decidí  a  construir  la  gran  mesquita  de  Madina,  la  de  Jerusalem  i  la  de   Damasc,  que  duen  el  seu  nom.  Per  això  va  haver  de  demanar  al  rei  dels  grecs,  que  resideix  a  Constantinoble,  obrers   destres   en   l’art   de   la   construcció,   i   aquest   sobirà   li   va   enviar   un   nombre   molt   gran   i   li   va   permetre   dur   el   seu   projecte  de  grans  construccions  a  bon  terme”.       IBN  JALDUN  (1332-­‐1406):  Al-­‐Muqaddima,  p.  723.       text  de  les  grans  contruccions  de  l’islam  (Ibn  Jaldun,  Al-­‐Muqaddima).  Ibn  Jaldun  fa  en  realitat  una  historia  de  l’islam,   parla  de  les  grans  construccions.  En  aquest  parla  dels  primers  temps  i  de  que  es  construïren  les  tres  grans  mesquites,   demanant  al  rei  dels  grecs,  l’emperador  de  Bizanci,  que  els  envies  gent  per  treballar-­‐les.       ELEMENTS  DE  LA  MESQUITA  (Vicens  Vives)   La  mesquita  és  l’edifici  de  culte  on  els  musulmans  fan  cada  divendres  les  seves  oracions  col·∙lectives  sota  la  direcció   d’un  imam.   El  punt  més  alt  és  la  torre,  el  minaret,  des  d’on  el  muetzí  crida  els  fidels  a  l’oració   L’interior  de  la  mesquita  presenta  un  gran  pati  porticat  amb  una  font  per  fer-­‐hi  les  ablucions  (purificacions)   La  sala  d’oració  es  divideix  en  diverses  naus  que  miren  cap  a  un  mur,  l’alquible,  que  conté  un  petit  nínxol,  el  mihrab,   que  indica  la  direcció  de  la  Meca.  L’imam  es  posa  en  una  trona  (minbar),  des  d’on  dirigeix  les  oracions.     16     ...

Tags: