Estats Moderns - Definició de la Modernitat (2014)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història dels Sistemes Socials i Polítics
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 TASCA 5: ESTATS MODERNS: ESPANYA I FRANÇA 1. Defineix els següents termes: “modern”, “Modernitat” i “Estat absolut”. (500 paraules) (3 punts).
Ignacio Sotelo fa una distinció entre els termes “modern” i “Modernitat”. Al seu llibre ¿Qué incidencia tiene la creencia en Dios en la construcción de la sociedad? afirma que: “El adjectivo modernus, que se deriva de modus [...] empieza a emplearse a partir del siglo IV dC i hace mención [...] a lo actual, a lo propio de los días que vivimos [...]. La aparición del neologismo modernus supone la conciencia de una brusca ruptura en la continuidad histórica: lo que fue ya no es: se viven tiempos nuevos.” 1 Així doncs, l’adjectiu “modern” implica una concepció de la història com una línia progressiva contínua, de l’inici a la fi i alhora la consciència d’una ruptura històrica. El seu primer ús com a “allò actual, propi dels dies en els quals vivim” marca la ruptura entre el món antic i el món cristià. Els antics són els vetere (romans, pagans), mentre que els moderni són els nous (cristians). Sotelo, doncs, deixa constància de la identitat originària entre “modern” i “cristià”.
El concepte de Modernitat, en canvi, no serà d’ús corrent fins al segle XIX, després de la publicació de “El pintor de la vida moderna” de Baudelaire. Aquest fet implica que es parli de diferents modernitats segons diferents autors, però tots tenen en comú el cristianisme, ja sigui en la seva contraposició amb el paganisme, amb el cristianisme romà (contraposat a l’oriental ortodox), al protestantisme o bé a la secularització.
La Modernitat, tal i s’entén avui en dia, segons Sotelo troba els seus pilars en la ciència moderna, el desenvolupament tecnològic resultant, el capitalisme (del mercantil a l’industrial) i l’Estat (des de la monarquia absoluta a l’Estat democràtic).
L’Estat absolut està estretament relacionat amb la Modernitat. Segons Sotelo l’Estat és el producte de la corrent moderna que sorgeix en el renaixement i una de les seves formes és justament l’Estat Absolut. Segons Anderson, les condicions de possibilitat perquè s’estableixi un Estat Absolut són la presència d’un exèrcit i burocràcia permanents, un sistema nacional d’impostos, un dret codificat, un mercat unificat i una diplomàcia internacional basada en el matrimoni. Un Estat Absolut es caracteritzava per la presència d’una monarquia absoluta.
1 Sotelo, 2003, p.45 1 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 Els trets característics de la Monarquia absoluta fonamentalment són dos: en primer lloc, la creença en una monarquia de dret diví. Els defensors de l'absolutisme sostenien que el rei havia rebut el poder directament de Déu, raó per la qual ningú no podia contradir la seva voluntat.
Oposar-se als designis del monarca era una ofensa directa a Déu i era només a ell a qui el rei havia de retre comptes. En segon lloc, l'existència d'un poder il·limitat dels reis, gràcies al qual els monarques concentraven tots els poders en la seva persona.
2. Exposa les principals institucions de govern durant el regnat de Felip II a Espanya (500 paraules) (2 punts).
Felip II va representar la culminació i el principal representant de l’absolutisme espanyol. Va ser fill i hereu de Carles I d'Espanya i Isabel de Portugal i rei d'Espanya des del 15 gener 1556 fins la seva mort, l’any 1598. Durant el seu regnat les institucions de governa Espanya s’organitzaven de la següent manera:.
En primer lloc hi havia la monarquia. El rei concentrava l'autoritat i administrava personalment tots els assumptes de l'Imperi. L’any 1561, Felip II va decidir traslladar la seu de la cort i va convertir Madrid en la primera capital permanent de la monarquia espanyola. Castella va esdevenir el centre de l'Imperi, amb una administració localitzada a Madrid. Felip II no va viatjar mai als territoris de fora la península i els va administrar a través d'oficials i virreis. Per tal de controlar la seva gestió, va crear un cens general l’any 1591 i va designar un cronista per tal de recopilar tota la informació.
En segon lloc s’hi trobava el consell d'Estat, l’òrgan executiu superior, format per un nombre indefinit de persones que incloïa els presidents dels consells de Castella i Itàlia.
El Consell d'Estat no tenia competències específiques, ni àmbits territorials determinats, sinó que era supraterritorial, i a causa d’aquest fet requeien en ell els assumptes més importants i de política exterior, així com els assumptes relatius al rei i a la família reial.
En un nivell inferior de govern s’hi situaven els consells regionals. Hi havia sis consells regionals: el de Castella, d'Aragó, de Portugal, d'Índies, d'Itàlia i de Països Baixos i exercien tasques legislatives, judicials i executives. Els consells regionals servien de mitjancers entre el poder central i les províncies. Tot i així, a causa que el govern era absolutista, totes les qüestions havien de passar primer pel monarca.
2 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 Unes altres institucions que va instaurar Felip II van ser les juntes, que es van crear l’any 1580 pel rei per tal de resoldre problemes específics, com ara problemes fiscals o militars.
També hi havia la hisenda pública, una institució central de la monarquia, destinada a cobrir la despesa militar. Els ingressos provenien d'impostos directes i indirectes, de les Índies, del deute públic, de la venda de càrrecs, de devaluacions monetàries i venda d'oficis. Durant el regnat de Felip II la hisenda pública va fer una gran fallida degut a l’incompliment dels compromisos de pagament del deute públic per part del rei.
Finalment s’hi trobaven les corts, institucions d'herència medieval que representaven els tres estaments a les Corts de Castella i les d'Aragó. Tenien capacitat legislativa i fiscal. Les Corts d'Aragó incloïen Aragó, València i Catalunya. Les de Castella representaven les 18 ciutats.
3. Exposa les principals institucions de govern durant el regnat de Lluís XIV a França (500 paraules) (2 punts).
Lluís XIV de França, anomenat "El Rei Sol", va ser rei de França i de Navarra des del 14 maig 1643 fins la seva mort, l’any 1715 i va ser el primogènit i successor de Lluís XIII i d'Ana d'Àustria. Va aconseguir crear un règim absolutista i centralitzat, fins al punt que el seu regnat és considerat el prototip de la monarquia absoluta a Europa. Pel que fa a les institucions, durant el seu regnat es van organitzar de la següent manera: L’autoritat màxima era el rei, a qui se subordinen la resta de poders. Es considerava rei per dret diví i exercia un despotisme basat en l'autoritat de la seva persona; es considerava ell mateix la personificació de l'Estat (d’aquí l’atribució de la famosa sentència “L'Estat sóc jo”). El monarca exercia el poder mitjançant decrets i es reservava el dret d'intervenir en la justícia. També controlava la policia secreta i la presó de l'Estat.
En un nivell inferior al rei s’hi trobava el consell privat (Conseil d'en Haut), format per persones de confiança per tractar les qüestions generals. Constituïa el major dels consells reials, compost pel canceller, els ducs amb títol de parells de França, els ministres i secretaris d'estat, el contrôleur général donis finances, els trenta Conseiller d'État (consellers d'estat), els vuitanta maître des requêtes i els intendents de finances.
3 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 A banda hi havia el Conseil des Dépêches (de despatxos), que s’ocupava de temes provincials i estava compost pel rei, el canceller, els secretaris d'estat, el contrôleur général donis finances, i altres consellers segons l'assumpte tractat i el Conseil des Finances, que s’ocupava de l’organització econòmica de la monarquia, format al seu torn pel rei, el xef du conseil des finances (cap del consell de finances), el canceller, el contrôleur général donis finances i dos dels seus consellers.
Uns altres dels cossos representatius tradicionals del regne en temps de Lluís XIV van ser els Estats Generals (Etats généraux) creats per representar els estaments (clergat, noblesa i tercer estat), i eren convocats pel rei.
Lluís XIV també va crear una administració i una burocràcia centralitzada per tal de fer més eficient la gestió de l'Estat i la recaptació d'impostos.
Quant a la hisenda pública, eren ministres o burgesos els que administraven l'Estat, tot i que l’última paraula requeia en la figura del rei. Es tractava d’un cos de funcionaris, entre els quals hi havia l'intendant amb competències fiscals i representant del rei en matèria legal i policial.
Finalment, el govern del monarca francès comptava amb un exèrcit permanent, que va arribar a assolir la xifra de 90.000 homes reclutats.
4. Comenta el següent text extret del Discurso sobre la dignidad del hombre de Giovanni Pico della Mirandola. (1000 paraules) (3 punts).
Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494) és un dels màxims representants del Renaixement italià. És el fill petit dels comtes della Mirandola i Concordia, senyors feudals.
En aquest fragment del Discurso sobre la dignidad del hombre, Pico della Mirandola exposa un dels temes centrals de l’obra: la indeterminació de l’ésser humà que Déu li ha concedit i la possibilitat d’escollir la seva pròpia autorealització gràcies a la seva llibertat. L’objecte del discurs és defensar la tesi de que l’home és l’ intermediari entre totes les criatures, el pont amb la divinitat i l’ intèrpret de la naturalesa.
En les pàgines just anteriors al fragment, Pico della Mirandola repassa la creació de la naturalesa fins al moment en el qual Déu ha de crear la nova criatura, de qui espera que comprengui i admiri la bellesa i grandesa de la creació. L’autor investiga quina és la 4 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 naturalesa de l’home i defensa que la seva peculiaritat no rau en “que el hombre es mediador entre las criaturas, [...] intérprete de la naturaleza por la perspicacia de sus sentidos, por la capacidad inquisitiva de su inteligencia [...]”2 entre altres característiques, tal i com afirma a l’obra, sinó que justament el fet de no tenir una imatge precisa és el que el fa lliure d’adoptar la forma que prefereixi. És per aquest motiu que afirma al text que: “No te he dado, oh Adán, ni un lugar determinado, ni una fisonomía propia, ni un don particular, de modo que el lugar, la fisonomía, el don que tú escojas sean tuyos y los conserves según tu voluntad y tu juicio.”3 és a dir, considera que les característiques anomenades anteriorment són només algunes de les destacables de la seva naturalesa, però no les principals que fan de l’ésser humà un ésser superior a la resta d’éssers vius.
Per tant, la tesi principal del fragment és que l’ésser humà es caracteritza per la seva llibertat per a autodeterminar-se, ja que, a diferència de la resta de criatures de la naturalesa, no està definit, no està limitat: rep de Déu totes les llavors de la vida i és responsabilitat seva l’elecció que fa de sí mateix. Així ho expressa en les següents sentències: “La naturaleza de todas las otras criaturas ha sido definida y se rige por leyes prescritas por mí.
Tú que no estás constreñido por límite alguno, determinarás por ti mismo los límites de tu naturaleza, según tu libre albedrío, en cuyas manos te he confiado. Te he colocado en el centro del mundo para que desde allí puedas examinar con mayor comodidad a tu alrededor qué hay en el mundo.”4 Pico della Mirandola presenta una revolucionària visió de l'home, a qui concep com un gran miracle i un animal admirable. Per a l’autor, el que fa que l'home sigui aquest ésser miraculós i únic és el fet de ser radicalment lliure i, en conseqüència, “modelador i escultor de si mateix”.
Finalment, les últimes línies del text complementen el que ja havia afirmat l’autor anteriorment: l’home té la tasca de metamorfitzar-se al seu gust, lliurement, per a esdevenir aquell qui vulgui ser, ja sigui un ésser inferior o bé un ésser superior, que pot arribar a ser diví: 2 Della Mirandola, P., 2000. p. 98 Ibid., p. 99 4 Idem 3 5 Tura Tremoleda Ruiz NIUB: 16454664 “No te he creado ni celestial ni terrenal, ni mortal, ni inmortal para que, a modo de soberano y responsable artífice de ti mismo, te modeles en la forma que prefieras. Podrás degenerar en las criaturas inferiores que son los animales brutos, podrás, si así lo dispone el juicio de tu espíritu, convertirte en las superiores, que son seres divinos”.5 Aquesta metamorfosi que l’home ha de dur a terme per a determinar-se té un caràcter tant cognitiu com moral. Per l’autor, el “camí correcte” o, en tot cas, el que anima a aspirar és aquell que s’acosta cap allò diví. L’ascenció que proposa l’autor passarà per diversos estadis: en primer lloc, per la purificació de l’ànima i de la intel·ligència mitjançant la moral i la dialèctica; en segons llocs, gràcies a la filosofia natural es podrà obtenir coneixement del món sensible; finalment, serà la teologia la que permetrà obtenir coneixement de les coses divines.
La filosofia, doncs, serà de vital importància per aquesta transformació, ja que suposa la guia necessària per dur a terme aquesta ascensió. Pico della Mirandola, però, entén la filosofia com aquella que no busca reconeixement professional ni salari, sinó que l’única recompensa que obté és el cultiu de la pròpia ment i el coneixement de la veritat.
5 Idem 6 ...