Art de les civilitzacions antigues II (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2012
Páginas 60
Fecha de subida 05/12/2014
Descargas 9

Descripción

Professor: Jacobo Vidal

Vista previa del texto

El primer període intermedi i el Regne Mitjà Probablement va ser la construcció de les piràmides el que acabar amb el Regne Antic, primer moment gloriós de la cultura egipcià. Pepi II, últim faraó de la VI dinastia va regnar durant 94 anys, i això va fer que es donessin moltes concessions econòmiques al clergat i als nomarques. Aquesta parada a les obres arquitectòniques durant tants anys va provocar la desintegració el poder central a Menfis, passant així als nomarques.
Concretament, el de Heracleopolis va deposar als faraons de Menfis a la VIII dinastia.
Quan s’acaba el Regne Antic els faraons passen a controlar simplement la seva ciutat, i els nous de la IX i X no ho dominaran tot. Situació política exactament igual que abans de que Narmer unifiqués l’estat (època predinàstica). Es torna a unificar amb la victòria dels reis de Tebes (a mitjans de la XI dinastia): Mentuhotep II implica que hi ha un canvi de centre de gravetat al país. Al final del Regne Antic,m les males collites i la incapacitat del faraó de controlar la natura: la pèrdua de la seva suposada divinitat.
Primer període intermedi (2280-2060 aC. Dinasties VIIX) Per a les arts aquesta època és convulsa, hi ha un clar retrocés sobretot de la l’arquitectura per la desaparició de les estructures estatals. Les arts plàstiques tenen una continuïtat temperada seguint la tradició menfita del Regne Antic que sobreviu fins al Regne Mitjà.
Arquitectura D’inspiració vegetal, típica a tota la història d’Egipte. Es deixen de fer piràmides i mastabes monumentals, ja que són costoses i complexes. La tipologia que les substitueix és la dels hipogeus, una tomba senzilla, un passatge excavat a la roca amb finalitat funerària. Es troben normalment a la part occidental del Nil, és a dir, a les muntanyes que encaixen amb el curs del riu.
“Hipogeu de Baquet” de la XI dinastia a Beni Hassan. Només es pot apreciar una porta.
L’arquitectura del primer període intermedi és completament diferent a la del Regne Antic. En canvi les arts plàstiques segueixen la pauta, tot i que són més idealitzades (perden naturalisme) i són més tosques. Destaca la producció d’escultures de fusta, que deriven de l’exemple del Regne Antic, bàsicament estàtues dempeus, com “Wepwawetem-hat”, X o XI dinastia. També trobem als servents destinats a garantir la continuïtat eterna del servei funerari. “Estatuetes de servents”, dinastia XI, “Cens anual de bestiar” a la tomba de Meketre, XI dinastia, Tebes Oest.
Regne Mitjà (2060-1785 a.C. XI-XIII) La major part d’obres s’han perdut perquè al Regne Nou els faraons van actuar sobre el llegat dels seus predecessors.
Arquitectura regia Un rei tebà va reunificar l’estat a la XI dinastia. Encara que Narmer també era de l’Alt Egipte, sembla que ja li va donar importància a la part del Baix Egipte, el nord. Ara els reis ubiquen la seva capital a Tebes i la major part d’obres del Regne Mitjà i Nou seran al sud del país.
Anteriorment al Regne Antic, els escultors i pintors que treballaven a l’entorn de Menfis, van quedar paralitzats per la manca de continuïtat a les quadrilles. Per tant, es va perdre la tècnica i la logística. Els reis dels nomos s’enterraran en hipogeus i la gran aportació arquitectònica dels primer període intermedi continua desenvolupant-se al Regne Mitjà, en un inici sense grans canvis i finalment amb grans pòrtics, terrasses i tendint a la monumentalitat. “Hipogeu de Beni Hassan”, XII dinastia.
En el cas dels reis, es van assolir dimensions monumentals: els grans temples funeraris.
“Temple funerari de Mentuhotep II”, XII dinastia, reconstrucció hipotètica. A diferencia de les piràmides, la naturalesa s’integra a aquests indrets. Gran quantitat de pilastres i obertures (es juga amb les llums i ombres), el que implica lleugeresa.
Estructures pensades per integrar-se al paisatge. Mentuhotep II va aconseguir la monumentalitat de la tipologia de l’hipogeu aprofitant la vall de Deir-el-Bahari.
Elements del temple: - 1, Bab el-Hosan (entrada) 2, Vestíbul 3, Terrasses hipòstiles 4, Túmul 5, Sala hipóstila 6, Santuari Grans terrasses, on s’hi arribava a través d’una rampa processional que travessava un bosc d’arbres.
Configuració semblant a les piràmides i els temples solars de la V dinastia, que es podria comparar amb el “Temple solar de Neuserre” i el “Complex funerari de Zoser”, el que indica que aquesta nova essència també té precedents. Al vestíbul, terrasses hipòstiles. Teories sobre el contingut de la terrassa: - Es va pensar a allà hi havia una piràmide funerària, per tant, les reconstruccions es feien d’aquesta manera.
- Als anys 50 es creia que a dalt de tot hi havia un altar pla - Actualment es tendeix a pensar que es va aixecar un túmul amb els seus arbres d’11 metres d’alçada que remetria a la creació i el renaixement Darrere trobem una altre sala hipòstila en que estava integrat un santuari dedicat al faraó i Amon. Abans, els temples funeraris només es dedicaven a la figura del monarca, i aquesta és la primera vegada que també a un déu, que era el més important de la tríada de Tebes, formada per ell, Mut i Consu. Tot i l’estat lamentable del temple es veu que va ser liderat per integrar-se. Tota aquesta estructura és l’antecedent de la tomba que està excavada al terreny muntanyós.
Apareixen els primers pilars osiríacs, i al Regne Nou aquesta producció augmentarà. Es tracta de figures del faraó personificat com Osiris, déu de l’altre vida que guarda un rerefons funerari vinculat una vegada més al renaixement. Les figures apareixen amb els peus junts i per la seva posició semblen mòmies. També es trobem els primers capitells hathorics (amb el cap de la deessa Hathor). En una de les cambres es va trobar l’estàtua del faraó ben conservada, que és la típica sedent vestida amb la túnica blanca de la festa del sed i la corona vermella del Baix Egipte (probablement perquè Mentuhotep II va unificar l’estat). Els colors li donen la vivacitat. Aquesta és de tradició més tosca, ja que la perfecció escultòrica es assolir al Regne Antic.
Al voltant de la tomba d’un gran rei, sempre apareixen altres de subsidiaris on s’enterrava la seva cort. Aquí no hi ha mastabes, sinó que també són hipogeus sense decoració. En general han estat tapats per obres posteriors. Conclusions: - Va suposar un gran avenç arquitectònic, equiparable al del complex de Zoser o les grans piràmides de Gizeh Respon a un canvi fonamental de mentalitat: l’edifici ja no està pensat solament per a ser vist (a part de contenir la mòmia del faraó), sinó que es relaciona amb la naturalesa Al Regne Mitjà no hi haurà continuat, i no per qüestions estructural ni de forma, sinó per la historia política. Amb Mentuhotep IV hi ha una gran crisi causada per la sequera i manca de collites que van acabar amb la XI dinastia. Els nous reis de la XII dinastia abandonen Tebes i formen al Baix Egipte la ciutat d’Ity-Tauy, “la dominadora de les dues terres”. Les obres del Regne Antic tornen a influir en l’arquitectura de la XII dinastia i els faraons s’enterraran en piràmides, trencant la línia evolutiva dels hipogeus.
Tot i així serà un parèntesis, perquè al Regne Nou es tornaran a enterrar en aquests.
El primer lloc on reprendran la tradició serà a el Lisht. Aquestes seran semblants a les de les dinasties V i VI, que al final del Regne Antic s'havien determinat en unes alçades estàndards de 65 a 75 metres. L'experiència constructiva els havia demostrar que en aquestes dimensions eren possibles els nuclis de pedra petita o maçoneria, i després se li podia posar el material pesant a sobre, cosa que no es podia fer amb piràmides de major altura. Ala dinastia XII això es reprendre i fins i tot hi hauran fonaments de tova i prenent l'exemple de les obres més practiques i no les més esplendoroses. Aquestes noves piràmides del Regne Mitjà tenen tots els elements habituals de les piràmides del Regne Antic, el que passa que en aquestes moments es multipliquen fins al punt que els complexos semblen laberints.
“Piràmide de Amenemhet I” de la XII dinastia, construïda cap al 1950 aC. La seva mala conservació revela el nucli de pedra petita que va estar cobert per pedra. Els constructors d'aquesta primera piràmide del Regne Mitjà, a part d'estudiar les construccions anteriors, van espoliar sobretot els temples funeraris de Gizeh. Això explica que aquests estiguin en mal estat des de l'antiguitat. Alguns autors han volgut justificar aquesta acció amb l'argument de que volien fer un homenatge al Regne Antic, però en realitat aquest un robatori de material en tota regla promogut per la desorganització estatal que no estava preparada per aquest tipus de construccions. Com es van perdre les tècniques, també la logística i solució va ser aprofitar-se del material proper. En l'època del faraó la situació era caòtica i l'administració no gaudia d'estabilitat.
Aquesta calma s'aconsegueix amb el seu fill, Sesostris I, amb la seva piràmide anomenada “Piràmide que domina els dos països” de la XII dinastia, a el Lisht La coberta es va abastir sobre un nucli de pedra petita que formava carrers en forma d'estrella, manera de distribuir la força i abaratir costos, a més de poder construir ràpidament. A l'època medieval es van robar els carrers de la cobert i la piràmide va començar la seva erosió, per això sembla una duna. A part, tenia tots els seus preceptius: una petita piràmide dedicada al culte, els corresponents temples de la vall i funerari i piràmides satèl·lit per a les reines. El complex era envoltat per una muralla que arribava als 5 metres en alguns punts, cosa al Regne Antic no passava. La calçada també era distinta, i és que estava flanquejada per pilars osiríacs. A més, hi havien innovacions que feien la piràmide més segura exteriorment i interiorment. Aquesta necessitat ja era vigent a l'antiguitat, ja que moltes tombes s'havien vist afectades durant el primer període intermedi, quan la majoria van ser saquejades. Les entrades de les piràmides a la IV dinastia es posaven al nord, però a partir d'ara seran amagades en altres edificis o en fossars.
“Piràmide de Sesostris II”, XII dinastia, situada a el Lahun. Aquesta inclou l'exemple més significatiu de tots, ja que l'entrada a la piràmide es trobada en la tomba d'una de les reines i s'accedia a través d'un passadís subterrani. Aquest no va directament a la cambra funerària, recoberta de granit com també es feia al Regne Antic, sinó que els passatges són sinuosos.
Les últimes piràmides de la XII dinastia es construeixen amb nucli de tova, i això ha comportat la seva precària conservació. Per exemple, a Dashur trobem les piràmides de: - Amenemhat II Sesostris III Amenemhat III Totes semblen muntanyes per la seva erosió, ocasionada pel nucli de tova. Tot i això la “Piràmide d'Amenemhat III” és la més gran del Regne Mitjà. Com havia fet Snefru, Amenemhat III va construir diverses piràmides, però no se sap perquè: una a Dashur i l'altre a Hawara. Aquesta segona tot i el seu estat precari és la més interessant del Regne Mitjà. L'estructura de tot el complex és tan diferent als anteriors, que els historiadors grecs del V a.C ja parlaven d'un laberint per la complexitat dels complexos i la seva distribució.
Tombes privades del Regne Mitjà Durant el primer període intermedi, els nomarques es construeixen necròpolis pròpies, on l'evolució constructiva és fa a allà mateix. La major part es van enterrar en hipogeus.
A la zona propera a Menfis, pel record al que es feia abans, es faran mastabes, distintes a les del Regne Antic, d'estructures més modestes i sense cambres, és a dir,simplement amb una cambra pel difunt i un recobriment. Com un túmul i sense accés. En canvi els hipogeus tendiran a ser més complexos. Fins la XI dinastia es construiran espais senzills, amb el Regne Antic es compliquen, i això es vincula al concepte de tomba com a morada eterna. Gradualment els hipogeus aniran introduint elements de l'arquitectura domestica. Entre totes les necròpolis rupestres del Regne Mitjà la de Beni Hassam és la més important, situada a mig camí entre Tebes i Menfis.
“Hipogeu de Bequet”, XI dinastia. Només és un forat. En canvi les “Tombes BH 3 i 4 de Beni Hassam”, XII dinastia, tenen una entrada que és una façana, l'adaptació de l'arquitectura domestica no només en les columnes, sinó també als entaulaments i els mutuls, que imiten les bigues que carreguen sobre els entaulament. La inspiració d'aquesta arquitectura és la típica del Regne Antic, purament vegetal, fluvial i domestica.
“Tomba de Kheti”, XII dinastia a Beni Hassam. Cambra dividida en 3 per 3 columnes lotiformes fasciculades que arriben fins al sostre en arquitraus i formen una especie de pilastra. Les columnes no tenen una funció estructural, només d'imitació domestica per donar la idea de morada eterna, imitant les que es troben a les cases, que són de fusta. A més, apareixen lligades com les de veritat.
Tornem a trobar el mateix a “Tomba d'Amenemhet”, XII dinastia, nomarca d’època de Sesostris I. La configuració d'aquestes tombes sempre serà en eix longitudinal. Això culminarà amb el grup escultòric de la família del difunt. Es torna a mostrar el mateix que a l'anterior: el traspàs de l'arquitectura domestica a la pedra com a morada eterna.
Planta i secció.
Estatuària del Regne Mitjà Normalment ja no es trobaven ocultes, sinó sempre a la vista, justament al final del recorregut longitudinal de les tombes. La funció d'aquestes és la mateixa que al Regne Antic. Actuaven com una imatge de recanvi, un substitut del difunt. La major part de les trobades són en fusta i més petites que al natural, però la seva realització és tosca i esquemàtica. Això ha portat a pensar que apart dels tallers reials, també hi hauran altres relacionat a produir estàtues en sèrie, relacionats a una població amb recursos per la seva tomba. En aquesta mateixa època apareixen els textos dels sarcòfags. Les tipologies d'estatuària del Regne Mitjà continua sent gairebé la mateixa:  Sedent  Dempeus en actitud de caminar “Mentuhotep II” i “Visir Nakhti” de la XII dinastia, que remet als models de la V i VI, i de característiques similars a “Wepwawet em-hat”.
Conforme s'avança al Regne Mitjà, les estàtues en gusta es van abandonant i s'aniran fent més en pedra. Gairebé no es troben estàtues de la tipologia d'escriba i apareixen d'altres:  Pilars osiríacs, molt exitosos  Estàtues cub, de les que trobem moltes representacions. “Estàtua de Hetep” de la XII dinastia. El personatge apareix assegut al terra amb els genolls contra el pit i embolicat amb una mena de mantell d'on només sobresurt el cap i una mica dels peus (a vegades només el cap). Aquest és el súmmum de l'escultura egípcia, ja que presenta perfectament les característiques de ser frontal i cubica. Hi ha una teoria segons la qual es pensa que remeten a la idea de resurrecció: l'alliberació d'una massa compacte, la muntanya primigènia La tipologia dels temples és la que té més rellevància. En època predinàstica ja existien i eren simples cabanes improvisades fetes amb fusta i estores on a l'interior es realitzava el culte. Al protodinàstic, van anant sent substituïdes per obres de tova, i amb el Regne Antic es va anar incorporant lentament la pedra, després les estructures hibrides. Al Regne Mitjà aquesta tipologia desbanca a la de les tombes. Amb l’ensorrament del regne antic la confiança en la omnipotència del faraó es perd (el faraó garantia la continuïtat de la creació, que necessitava una confirmació contínua) i, per tant, la presència dels déus a la terra està en perill. Mentuhotep II, en reunificar el país, va restablir la confiança en un principi religiós segons el qual el culte garantia la perpetuació de la creació. Es desenvolupa l’arquitectura de temples. A partir d'aquest moment el culte als déus també als faraons i viseversa. El desenvolupament de l'arquitectura dels temples s'implica a partir de Sesostris I, que va construir-ne per tot el país, fets amb pedra (el material de la vida eterna). Les obres més importants les trobem a Karnak i Heliopolis. El problema recau en que la majoria d'obres del Regne Mitjà s'han perdut perquè al Regne Nou es van reutilitzar per altres fins.
Sesostris I va dedicar a Amon un edifici de pedra a Karnak, que s’ha perdut completament. Elements: - - Edifici de pedra que en substitueix un d’anterior fet amb tova Jardí obert a la part del davant Envoltat de columnes i pilars osiríacs a la façana Tres sales centrals de culte i sales accessòries Pavelló del sed Els temples del Regne Nou eren estructures heterogènies, és a dir, superposició d’elements que s’aniran repetint: - Zona de santuari amb cambres per a les imatges de culte Cambres per a les ofrenes Zona de patis A causa de les renovacions del Regne Nou, només es conserven fragments de les seves construccions. “Pilar osiríac”, procedent del temple d’Amon. “Capella blanca de Karnak” de la XII dinastia. Destruïda i reaprofitada per fer el piló d’Amenofis. Es va reconstruir al segle XX bàsicament amb els seus materials originals. Consta de 16 pilars o parets amb jeroglífics o relleus que es conserven en bona part per haver estat desmuntats de l’estructura ja a l’antiguitat. Quadrat de 6,5 metres de costat i dues façanes. La funció original és la festa del sed del faraó, que amb el temps va convertir el temple en un d’estacional per la barca d’Amon. Als pilars es fa referència a aquesta festivitat i les diverses cerimònies del faraó amb el déu Amon. El sobirà porta doble corona i és presentat per Montu mentre Amon li mostra el símbol d ela renovació.
Aquestes imatges, de la mateixa manera que el programa iconogràfic de la taula de les ofrenes, es van perpetuar en pedra pel seu culte etern, ja que així s’assegura la continuïtat de la creació.
En el context d’aquesta festa trobem “Obelisc de Sesostris I” de la XII dinastia a Heliòpolis. És in dels més antics que ens ha arribat. Moltes vegades es posaven obeliscos davant les entrades monumentals del temples, ja que són símbols solars i de relació entre el faraó i la divinitat. Les pedres ben-ben apareixen a vegades anomenades com a obeliscos, però no són el mateix, ja que els obeliscos són monolítics, és a dir, extrets d’una sola peça. Es pensa que tots els realitzats al Regne Mitjà van sortir de la mateixa pedrera de granit rosat d’Assuan. Gracies al fet de que aquest que es mostra a continuació va quedar trencat en el moment d’arrencar-lo, se sap com els feien. A més, hagués estat el més gran que s’ha conegut. Es feien incisions a la pedra i es ficaven palets de fusta, que amb la pressió trencaven la roca i llavors aquesta es polia i s’extreia la forma. El que no se sap és com es transportaven i menys com els aixecaven.
El Regne Nou (1580-1085 aC. Dinasties XVIIIXX) Amb el segon període intermedi (1783-1580 a.C.), torna a haver-hi una disgregació a tot el país. Es descentralitza Egipte i els faraons perdre prestigi. No se sap molt del que va passar a l’època però en tenim alguns testimonis. Els faraons de la XIII dinastia van acabar sense controlar el conjunt de l’estat i sembla que es va promoure la independència del nomos de Xoix, del que va néixer la XIV dinastia. Durant aquesta etapa, hi ha gran intensitat d’invasions estrangeres, per exemple els hicsos, que es van fer amb el poder al nord, formant la XV dinastia amb capital a Averis. Aquests es van aclimatar de manera cultural, política i religiosa i van pretendre controlar tot el país. Es pensa que la dinastia XVI també correspon als hicsos i que a Tebes va sorgir la XVII, on s’intenta reconstruir l’estat. Amosis, últim faraó de la XVII dinastia i primer de la XVIII, donant inici al Regne Antic.
L’art del segon període intermedi és poc interessant ja que no són possibles grans obres, i gairebé no hi ha restes perquè al Regne Nou hi ha política de destruir tot l’anterior. En canvi, aquesta altre etapa és brillant en sentit cultural, polític, militar i econòmic. Hi ha un impacte en el context internacional i una gran quantitat d’obres estatal on serà habitual la representació bèl·lica. “La paleta de Narmer” de la I dinastia crea aquests convencionalismes i després de la invasió dels hicsos hi hauran representacions de cavalleria i diverses armes. “Seti I” de la XIX dinastia.
A partir del Regne Mitjà el déu més important és Amon. És una etapa d’unitat respecte al que s’havia fet anteriorment amb l’excepció del regnat d’Amenofis IV, que es va canviar el nom per Akenaton a la XVIII dinastia i va promoure una sèrie de canvis religiosos i socials. No és cert que aquesta etapa va ser monoteista, i la capital va passar a estar a una ciutat de nova planta: Aketaton, actualment, Tell- Amarna. Dins la mateixa dinastia XVIII es fa el canvi amb Tutankamon. Les dinasties XIX i XX s’anomenen a vegades ramèssides perquè van tenir un total d’11 faraons anomenats Ramsès. Amb la XI s’acaba el Regne Nou i s’inicia la Baixa Època (1085-30 a.C.), etapa molt complexa on es parla fins i tot de tercer període intermedi. La ciutat més important d’aquesta etapa és Tebes, al Regne Mitjà en determinat moment també, concretament amb Mentuhotep II, però amb la XII dinastia es torna al Baix Egipte. Però al Regne Nou no hi ha dubte, ja que les gran obres es concentren a l’Alt Egipte. És l’indret de les obres estatals perquè a allà hi resideix Amon.
La tipologia més important és el temple, es continua amb la tendència fel Regne Mitjà, i també es vincula el faraó amb la divinitat. Aquesta configuració es manté fins al final de la civilització faraònica, és a dir, durant 1500 anys. Els elements que el configuren són heterogenis i alguns autors creuen que cadascú tenia una simbologia diferent: - Segons les teories de la creació, a Egipte tot era caos, i de l’oceà immens (els murs exteriors), va aparèixer una muntanya primigènia (el temple i els pilons, on habitava el déu) La vegetació dóna la idea de vida i creació, i s’empra a les columnes El Nil es trobava als frisos decoratius en forma de plantes de papir Les escenes de batalla sempre són als murs exteriors i impedien l’entrada als mals esperits “Temple de Karnak”, heterogeni i amb grans espais oberts i diverses elements. Dins l’estructura, el déu habitava a la zona més fosca i sagrada de l’edifici, i només podien accedir a veure’l el faraó i alguns sacerdots en el seu nom. Se li portaven ofrenes per conservar-lo en bones condicions, i així es garantia l’equilibri còsmic del món. El botí militar també se li donava, així com els productes d’expedicions comercials i d’altres.
Al Regne Nou se li rendeix culte sobretot a Amon, i és evident la gran influencia del clergat. Aquestes ofrenes s’havien de gestionar, i per això trobem magatzems, gestió de recursos... Com al “Temple funerari de Ramsès II”.
El déu podia sortir de la cambra de tant en tant. En el cas d’Amon, ho podia fer pel recinte del temple i els seus voltants. Fins i tot podia traslladar-se a Luxor. Creuava el riu per anar a Tebes oest i passava pels temples funeraris de faraons fins arribar a Deir el-Bahari. La festa més important er la de la vall, implantada per Mentuhotep II al Regne Mitjà. Es feien rituals i processons que connectaven Deir el- Bahari amb Karnak.
Apareixen representacions d’aquesta en algunes tombes, coma “Dona i arpista” a la tomba de Nakht. L’estàtua del déu es posava a sobre una barca agafada pels sacerdots i s’anava en processó en una barca de veritat si el recorregut era més extens. Hi ha representacions en molts relleus de l’època. Per poder fer més confortable el viatge, es van crear els temples estacionals i cada faraó en feia el seu..
La “Capella blanca” de la XII dinastia (época de Sesostris I), reconstruida al 1938 per Chevrier, es va emprar per aquests fins, com el “Santuari de la barca d’Amon o capella d’Alabastre” d’Amenofis I, XVIII dinastía, anomenada així pels seus carreus, que va ser desmuntada i recuperada també al segle XX. No són tan sumptuoses i en canvi sí de simplicitat constructiva. El protagonisme en aquestes festes el compartien Karnak i Luxor amb els seus temples estacionals i funeraris dels faraons. Es feia la circulació del déu d’Orient a Occident. Tots aquests temples tenen una diferencia bàsica respecte als anteriors, ja que estan dissociats de la tomba. Al Regne Nou, els temples es situen a Tebes oest i les tombes en altres sectors. Això es fa a causa dels problemes de seguretat, ja que totes les tombes van ser saquejades a l’antiguitat. Tutmosis I va fundar la Vall del reis, dissociant així els temples funeraris de les tombes.
“Capella roja” de Hatshepsut, XVIII dinastia a Karnak i la seva reconstrucció. Donació de dos obeliscos al temple de Karnak per part de Hatshepsut; relleu procedent de la “Capella roja”.
Característiques dels temples funeraris: - A Tebes Oest Desvinculats de les tombes Dedicats també a un déu (Amon) Normalment construïts per un sol faraó Disposaven d’un sector per al culte funerari Disposaven d’un sector de palau que servia d’habitatge al rei Es coneixien un gran quantitat de restes i els més importants són: - Amenofis III, dinastia XVIII Seti I, dinastia XIX Ramsès II, dinastia XIX Ramsès III, dinastia XX “Temple d’Amenofis III”, dinastia XVIII i que probablement era el més espectacular del Regne Nou tot i que no se sap si va arribar a finalitzar-se, ja que se’n conserven pocs elements. La idea de la preeminència deriva del fet que ell va fer les obres més impressionants del Regne Nou a Karnak.
Un dels testimonis és “Els colossos de Mènnon”, 2 estàtues sedents del faraó que fan 20 metres d’alçada i probablement es situaven a l’entrada del temple. El nom es va posar en època hel·lenística pels grecs, que feien referència al rei etíop que apareix al setge de Troia. La conservació és dolenta a causa dels terratrèmols que ja el van afectar en època antiga. Per les seves esquerdes corre l’aire, i per això es diu que canten ja des de l’antiguitat, on una de les coses que havia de fer un emperador en vida era anar a escoltar-los. Aquesta anècdota s’explica a “Les memòries d’Adrià”. Aquestes escultures reprenen el colossalisme començat per “L’esfinx” de Gizeh. A les mateixes excavacions s’han trobat caps del faraó que es calcula que correspondrien a escultures d’uns 10 metres d’alçada. Això es pot calcular gracies als convencionalismes de l’art egipci.
En època ramèssida trobem el “Temple de Seti I”, dinastia XIX a l’extrem nord de Tebes oest, Qurna, amb la voluntat de que fos el temple més destacat per a les processons d’Amon. Bàsicament es va construir en pedra menys el piló, de tova. Tot el recinte estava envoltat per una muralla esquitxada per torres rectangulars, i per això sovint s’ha comparat amb el “Complex de Zoser”. La disposició dels elements normalment demanava que rere un piló es trobés un gran pati i així successivament, com les estances destinades a emmagatzemar. Contràriament al Regne Antic, Seti I al Regne Nou va dedicar part del seu temple al seu pare, Ramsès I, que va morir aviat i no va tenir programa funerari propi. Això entra en contradicció amb els costums anteriors i la decoració d’aquest temple va ser acabada per Ramsès II, el seu fill. Es destaca el relleu, on trobem una barca que navega pel riu amb la barca d’Amon a sobre, és a dir, es celebra una processó. La sala hipòstila del temple és de columnes lotiformes.
“Rameseum” de Ramsès II, dinastia XIX, nom posat per l’egiptòleg francès Champollion. Les excavacions i investigacions arqueològiques han aconseguit crear una idea de com seria aquest malgrat les seves males condicions. Trobàvem 2 pilars i després patis. Aquesta estructura és heterogènia. Rere la sala hipòstila, la zona sagrada, una de les quals servia per l’estàtua. Aquest també era un temple estacional.
Al primer piló es representa la batalla de Qadesh, una constant en les obres d’aquest faraó, ja que protegeix el recinte i fa recordar un fet important del seu govern. La seva estàtua colossal es troba enderrocada i just davant trobem la sala hipòstila amb pòrtics de pilars osiríacs. Els capitells són papiriformes oberts i tancats, i es nota l’evolució que han patit des de Seti I. Al darrere i costats d’aquest nucli, trobem la zona de palau en la que habitava el faraó quan anava a Tebes. També hi ha un sector de magatzem. Es coneix el suposat arquitecte, Amenemonet, “supervisor de les obres en la mansió dels milions d’anys del rei de l’Alt i el Baix Egipte”.
L’últim dels grans temples i un dels més importants el trobem a Medinet Habu, a la zona més meridional de Tebes oest. Es tracta del “Temple de Ramsès III” de la XX dinastia, que es va construir a partir d’un d’anterior i es conserva millor que els seus precedents degut al nivell de fonamentació. Cada certs metres hi ha una torre rectangular, que torna a vincular-se amb Zoser: 1- Accés pel Nil 2- Pilons anteriors al temple 3- Piló d’entrada al temple 4- Pati descobert amb pilastres 5- Segon piló 6- Segon pati descobert porticat 7- A )Zona de palau 8- B) Zona de magatzems 9- 7) Zona de capelles i sala hipòstila A la fotografia, es veu perfectament l’ubicació d’aquest temples, al límit entre el khemmet i el khasset. Dues muralles amb torres i dos pilons, desprès patis descoberts, una sala hipòstila i capella. A part, zona d’emmagatzematge, edifici administratiu i les restes d’un primer palau reial. L’estructura és més desenvolupada, i tots els temples del Regne Nou comparteixen un caràcter similar. A Medinet Habu es conserven parts importants del recinte exterior. L’accés a aquest es troba a la zona est i l’estructura, malgrat ser defensiva, a portat a pensar que es podria tractar d’un nucli de residencia i per les seves finestres el faraó feia les seves aparicions per condecorar als oficials. Maó recobert per pedra on trobem 2 representacions: - - A l’exterior, escenes vinculades a les victòries militars i la capacitat del faraó per mantenir l’equilibri còsmic A l’interior, escenes familiars Els faraons ramèssides tenien la seva capital al Baix Egipte i es pensa que Ramsès III va ser assassinat aquest temple a causa de la conspiració de les seves dones.
Ramsès II va fer moltes obres al Baix Egipte, la zona on habitava i 2 a l’Alt Egipte. La diferencia fonamental és que només se’n conserven les del sud a Abu Simbel. Es tracta de dos temples, un dedicat al faraó i les divinitats, el “Temple major”, i un altre dedicat a la seva reina principal Nefertari i la deessa Hathor, “Temple menor”, tots dos de la XIX dinastia. Aquests temples excavats a la roca es coneixen com “speos” o “hemispeos” i van ser construïts originàriament a la vora del riu Nil. Amb la construcció de la presa d’Assuan es van traslladar uns centeners de metres per evitar que no es veiessin afectats per l’aigua. Maqueta amb la ubicació actual i l’antiga dels temples d’Abu Simbel i trasllat. Els temples d’Abu Simbel abans i després del seu trasllat.
“Temple major” de la XIX dinastia. Tot i que l’estructura es conserva bé el canvi de l’indret és increïble, ja que originalment el seu entorn era ple de vegetació i ara en canvi és desèrtic. El canvi de nivell ha provocat que els equinoccis (a mitjans de març i octubre) la llum no arriba fins la cambra interior, sinó un dia després. Alguns pensen que aquests càlculs corresponen amb la data de naixement i coronació del faraó. Ha arribat en bones condicions perquè l’accés era difícil i es trobava en un sector deshabitat el país.
Fins al XIX es van conservar interès, moment en que es van buidar tot l’interior menys les escultures, ja que estan excavades. Es considera com un dels temples millor conservats i la façana dóna la benvinguda amb estàtues sedents colossals, una de les quals es troba malmesa i no s’ha volgut restaurar. Sala hipòstila amb un pati i sales cada vegada més petites i sagrades en disposició longitudinal conforme s’endinsen a la pedra i en elles hi podem trobar relleus. A la sala hipòstila trobem pilars osiríacs, el que vincula al faraó amb la mort. Al fons de tot, les estàtues de Ra, Ptah, Amon i Ramsès II.
Això no es troba als altres temples d’Egipte.
Els relleus tornen a parlar de la batalla de Qadesh, i trobem el faraó sobre un carro, influencia militar que es va començar a donar a partir de l’invasió dels hicsos. La zona de magatzem també es troba excavada a la roca.
Molt a prop trobem el “Temple menor o de Nefertari” de la XIX, de façana semblant a l’estructura d’un piló. La falsa sala hipòstila té capitells hathorics i la seva imatge de culte també es representa com a vaca directament.
No se sap perquè es van construir aquests temples, però es tenen diverses hipòtesis: - Temples com a possibles cenotafis Per a remarcar el control del faraó sobre el riu, ja que com es trobem al sud de l’estat, és el lloc per on el Nil entra a Egipte Missió d’expressar de forma contundent el poder dels faraons als seus veïns de Núbia Començament del Regne Nou A Tebes oest trobem Deir el- Bahari. Hatshepsut és una de les reines més importants de la dinastia XVIII, i va manar construir un temple a la imatge del de Mentuhotep II. La diferencia fonamental recau en que aquest estava enterrat a allà, ja els temples encara es vinculaven a les tombes, i al Regne Nou ja no. Es pensa Hatshepsut va manar construirlo aquí perquè darrere el turó es troba la Vall dels reis, fundada pel seu pare Tutmosis I.
Aquest sector s’anomena “jeseret”, lloc sagrat que es considerava com la porta al més enllà i era el centre de la festa de la vall. Senenmut va ser el visir i arquitecte d’aquesta obra, i segons les males llengües, era l’amant de la reina. “Senenmut i la princesa Neferure”, XVIII dinastia, procedent de Karnak.
Genealogia de Hatshepsut: - Néta d’Amenofis I Filla de Tumosis I i la seva reina principal Ahmose Germanastra i reina principal de Tutmosis II (fill d’una esposa secundària de Tutmosis I) Madrastra de Tutmosis III (fill d’una concubina de Tutmosis II) Quan va morir Tutmosis III, el seu fill Tutmosis II encara era petit i els partidaris de Hatshepsut, l’esposa del faraó que havia mort va ser anomenada regent, eliminant els enemics de la cort i autoproclamant-se faraó. Això té molta transcendència en la seva producció artística, ja que només podem trobar-la com a dona en dues ocasions, sempre se la representa amb els atributs masculins, la faldilla curta de cort, els trets més suaus i la barba postissa, encara que a vegades se li insinuen lleugerament els pits. “Estàtua agenollada del faraó Hatshepsut”, dinastia XVIII procedent de Deir el-Bahari, que mostra un paral·lelisme amb la de “Pepi I” de la VI dinastia. Estàtua sedent del faraó Hatshepsut, procedent de Deir el-Bahari (probablement del pati del tercer nivell del temple), que es podria comparar amb la de “Reded” de la III dinastia.
Va fer grans aportacions al “Temple de Karnak”, però la més impressionant va ser la del “Temple funerari”, que es troba just al costat del de Tutmosis I a Deir el-Bahari.
D’estructura senzilla formada per 3 plataformes que s’uneixen per unes rampes. Si arribava a través d’una gran avinguda flanquejada per 120 esfinx que representaven al “faraó” Hatshepsut. A l’avantpati trobem pilars osiríacs de més de 7 metres d’altura.
Com en aquest punt de la muntanya la llum incideix de manera directa, els elements verticals contrastes amb les seves ombres interiors i els diferents cossos es diferencien.
Arquitectura de plens i buits, alleugerida. La idea rectora a l’hora de fer el complex és la de col·locar el temple integrat amb el paisatge.
A la vegada que Senenmut feia aquesta estructura, es van incorporar elements decoratius vinculats al culte funerari de la reina i per destacar els fets més importants del seu regnat: - - Transport d’obeliscos a Karnak. Símbols solars i de la relació entre el monarca i la divinitat. Durant el seu regnat se’n van fer molts i els més monumentals Viatge al país del Punt. No se sap si correspon a Etiòpia, Somàlia o Aràbia. Van viatjar a allà amb la intenció d’aconseguir arbres d’encens per plantar-los al jardí del temple. Als relleus es mostra l’expedició: vaixells, les cabanes dels natius de Punt, la seva gent i elements realistes. Per últim, els desitjats arbres Concepció divina de la reina per part d’Amon (la teogàmia). Tots els faraons es vinculen ala divinitat i amb Hatshepsut es magnifica per justificar i dignificar el seu poder A totes les obres que se li vinculen apareix qualsevol tema que li pugui donar legitimitat, i això es veurà reflectit en tota la seva iconografia, ja que se la representa com un home.
L’estructura de les terrasses s’aguanta a partir de les rampes, que parteixen els porxos en dos, cadascú amb 11 columnes poligonals a l’exterior i l’interior. A vegades s’han anomenat protodòriques. La part més important és la superior, la tercera terrassa, ja que es troba el temple dedicat a la barca d’Amon i el culte funerari a la reina. Tenen estructures diferents, ja que un era l’estacional del faraó. També trobem una estança dedicada a Tutmosis I, el seu pare i altre al culte del déu solar, Ra. A l’altura de la segona terrassa hi ha sectors excavats a la roca dedicats a Anubis i a Hathor. Aquest últim té un parell de vestíbuls hipòstils (un poligonal i l’altre amb capitells hathorics).
Aquesta capella també és important perquè aquí es va descobrir l’única imatge de culte que romania in situ. Era Hathor representada com a vaca i sembla que no és de l’època de Hatshepsut, sinó d’Amenofis II.
Aquest temple és i un dels cims de l’arquitectura i l’escultura egípcia. Poc després de la mort de la reina, la seva memòria va ser perseguida 20 anys després de la seva mort.
Hipòtesis: - Es parla del fet de que Tutmosis II va intentar treure-li el tron, però no està clar perquè sempre va tenir el dret de ser faraó.
Voluntat de venjar-se contra la madrastra, encara que es poc probable El que es pensa és que els descendents de Tutmosis III van pensar que si destruïen la seva memòria, tindrien més legitimitat. Per això van eliminar sistemàticament el seu nom a les estàtues o les van amagar. El temple de Deir elBahari va deixar de ser funerari. Amb les imatges es feia el convenient, o bé canviar-li el nom pel de Tutmosis III, com els obeliscos, o tapar-lo. Aquesta revenja també va afectar als seguidors, com Senenmut.
Anys després es va afegir un nou espai al temple dedicat als grans arquitectes de l’antic Egipte, entre els quals figurava el famós Imhotep. Al final del regnat de Tutmosis III, es fa un edifici al mateix sector molt més petit però que parteix dels dos anteriors.
Els temples dels déus La tipologia arquitectònica més important del Regne Nou és el temple mistèric dels déus, especialment el de Karnak i Luxor, ubicats al sector de Tebes oest. Davant els temples funeraris es feia la processó de la barca d’Amon i les seves celebracions.
Karnak tenia una existència remota quan al Regne Mitjà Sesostris I va decidir fer el temple o “Capella blanca”, de la que fins a cert punt es conserva el pati central. Amb l’arribada del Regne Nou tothom voldrà fer la seva obra a Karnak, que es convertirà en una ciutat temple gegant: - Centre administratiu de totes les possessions d’Amon (els temples funeraris, Luxor, terres, ramats...) Karnak s’administra comuns tat, i per això es necessiten molt sacerdots i administratius Sacerdots cada vegada més influents en la política interior del país Karnak era una ciutat sagrada amb 3 grans recintes: - Central, dedicat a Amon Mut, la seva dona Montu, dedicació de la Baixa Època i no se sap a quin déu pertanyia al Regne Nou, encara que es pensa que a Consu, per ser el fill d’Amon) Recinte principal de Karnak 2 grans eixos principals amb molts temples. Des de l’inici de la XVIII dinastia, tots els faraons li van fer la seva aportació, amb una inflexió durant la supremacia d’Aton, amb Akenaton. Les primeres fases de construcció són difícil de saber, i no se sap molt bé d’on va sorgir el recinte. A la XVIII dinastia, el primer faraó que desenvolupa el recinte és Amenofis I, el segon faraó d’aquesta dinastia. Estructura el temple de pedra que ja existia del Regne Mitjà i construeix un piló amb capelles al voltant. Actua al sector central, a la part més sagrada del temple. Es conserva l’espai del pati restaurat per Amenofis I i l’avantpati de la capella d’alabastre, santuari de la barca d’Amon. La resta d’intervencions del faraó van desaparèixer perquè segles després, Amenofis III va emprar el material a les seves construccions.
Tutmosis I, pare de Hatshepsut, envolta el recinte d’una muralla de pedra i construeix els primers pilons conservats. Entre ells, una sala hipòstila monumental. Els obeliscos els afegirà Hatshepsut. Tutmosis I en posa 2 de 22 m a l’entrada del primer piló.
Tutmosis II va afegir algunes coses al que va fer el seu pare, i tot va desaparèixer amb les actuacions d’Amenofis III.
Actualment els pilons de Karnak es conten a partir del riu: - - Totes les intervencions importants de la XVIII dinastia, a la línea exterior, es troben al piló IV (de Tutmosis I) Amenofis III va fer el III Horembeb (últim faraó de la XVIII dinastia) el II La sala hipòstila i el piló I per Nectanebo I, de la XIX dinastia Karnak és un complex que sistemàticament va creixent. A Luxor això no passa en un grau tan elevat perquè a Karnak resideix i s’administren totes les possessions d'Amon.
De les obres fetes per Tutmosis II no es conserva res. Totes les grans construccions del Regne Nou es desenvolupen en l’eix vertical durant 1000 anys. El faraó que marca la línea divisòria és Tutmosis I, que fa la segona línea de façana que dura durant 100 anys.
Horembeb fa el segon piló, que és l’exterior de Karnak durant 12000 anys. Les obres de Hatshepsut es troben al sector de l'edifici, ja que la seva necessitat de legitimació era superior als altres faraons. Per això es seves obres sempre remarquen més aquest aspecte. Obres de Hatshepsut a Karnak: - Va reformar l'interior del complex Organització de les capelles i construcció d'una pròpia, la “Capella roja”, XVIII dinastia Reforma de la sala hipòstila entre els pilons IV i V del seu pare Tutmosis I.
Elimina algunes columnes i col·loca obeliscos gegantins. Per la seva banda, Tutmosis I a l’entrada del temple ja n'havia posat uns de 21,8 metres. Els de Hatshepsut són de 30 metres, d'una monumentalitat espectacular. Es diu que brillaven perquè estaven recoberts d'or. Per això es representen als relleus de la “Capella roja”. Els obeliscos no només eren símbols solars, sinó també un lligam entre el faraó i la divinitat. Normalment es troben inscripcions jeroglífiques, i en aquesta ocasió també apareixen figuracions que es vinculen amb la monarquia. A excepció de la “Capella roja”, la resta d'elements de la “faraó” van ser eliminats en un intent per fer desaparèixer la seva memòria per part de Tutmosis III. Es van repicar els noms que es van poder o sinó es recobrien per poder atribuir-los a ell - Reformes al final de l'eix amb el “Temple adossat”, capella feta de calcita i alabastre flanquejada per dos obeliscos Reforma de les muralles de Tutmosis I Des del seu regnat com a reina de Tutmosis II, Hatshepsut donava grans rendes al clergat d'Amon. Aquesta estratègia intel·ligent li va procurar el regnat en un futur. Amb al regnat de Tutmosis III, s'intenta eliminar la seva memòria, però també va fer intervencions destacades a Karnak dins els límits del piló IV, substituint un edifici que probablement pertanyia a Tutmosis I pel “Akhmenu o temple de la festa” Dedicat a la força creadora d’Amon i al poder del rei, que era capaç de mantenir l’ordre del món ajudat per la divinitat. Situat al darrere del pati central i davant la zona sagrada del temple d'Amon. Situat transversalment en l'eix de nord a sud. Aquesta sala de caràcter especial dins de Karnak no només és important pel seu significat, sinó també per l'arquitectura, ja que remet a una gran tenda de campanya, una arquitectura efímera de la festa del sed. Es va construir en motiu del primer jubileu del faraó. Nau central amb 2 fileres de 10 columnes que imiten la vegetació efímera del sed. A les naus laterals, pilars quadrangulars.
Diverses cambres vinculades a la sala i idees: - Llistat de faraons per a donar legitimitat a Tutmosis III. Aquesta llista no inclou a Hatshepsut Sala de culte al faraó Sala de culte solar Sala de culte a Sokar Jardí botànic (es relaciona amb la força creadora i amb la garantia per a la regeneració del món que suposa la monarquia elegida pels déus). Trobem relleus d’animals i plantes A finals del seu regnat Tutmosis III va fer una sèrie d'intervencions importants: - Eliminació de la “Capella roja”, substituint-la per un temple estacional que ha desaparegut “Sala dels annals”, representativa de les seves campanyes militars d'expansió i poder d'Egipte. Aquesta va ser el moment màxim de la política internacional de l'estat. Aquí trobem els “Pilars heràldics”, que representen a dues flors: el papir i el lotus, les dues terres respectivament. Esculpides en alt relleu, qüestió tècnica reveladora - Piló VI, el més petit de tot el temple on es representen les seves campanyes bèl·liques. Com succeeix durant tot l'art egipci, s'agafa com a referent la “Paleta de Narmer” Va folrar o repicar els obeliscos de Hatshepsut, i en va afegir 4 més davant el piló IV, que en aquells temps era l'entrada de Karnak Posteriorment a la XVIII dinastia es fan fer dos pilons més: - Amenofis III el III Horembed el II Entre ells, la “Gran sala hipòstila”, que es desenvolupa durant la XIX dinastia. A la XVIII es fa un altre eix, el nord/sud, que es considera secundari. Sembla que es vincula amb el recinte de Mut. Des del Regne Mitjà un dels elements centrals del recinte d'Amon ja encarava amb Mut. Al Regne Nou es desenvolupa i es monumentalitza.
Els dos faraons que hi van participar més activament van ser Hatshepsut i Amenofis I, posant les línies de façana: - Hatshepsut fa el piló VIII - Tutmosis III fa una intervenció al VII. Actualment un dels seus obeliscos es troba Istanbul - Amenofis III el X. Amenofis III fa una gran avinguda d'esfinx que porta al recinte de Mut. A la Baixa Època es construir una altre que vincula amb Luxor - Horembeb el IX Aquests grans pilons estan acompanyats de grans escultures. Per exemple, al VII de Hatshepsut trobem escultures de la faraó dempeus i sedent. Al de Tutmosis III, escultures i obeliscos. Es podria dir que aquest eix nord/sud és menys important que l'est/oest des del punt fe vista de culte. A l'eix est/oest tots els sectors s'acaben ampliant en sales hipòstiles amb iconografia faraònica. En canvi al nord/sud trobem els grans patis i estàtues de sacerdots, funcionaris o treballadors de la ciutat santuari. Això pretenia continuar amb el culte, l'administració dels bens d'Amon i perpetuar la seva posició social al més enllà.
Al final de la XVIII dinastia, l'eix nord/sud està acabat, però no l'est/oest. A la XIX dinastia moltes obres es dediquen a treballadors els sectors afectats pel sisme d'Amarna, produït per Akenaton, que destrueix i en fa de noves dedicades a Aton, deixant alguns sectors abandonats. Per això els faraons de la XVIII i XIX es dediquen bàsicament a restaurar enlloc de fer créixer els temples. Horembeb fa un piló que no acaba de desenvolupar-se.
La “Gran sala hipòstila” entre els pilons II i III probablement ja es va projectar en la seva època, però no es va realitzar. El primer faraó de la XIX dinastia, Ramsès I, potser també va tenir un projecte que tampoc es va fer, ja que no va tenir temps suficient ni per fer-se la seva pròpia tomba. Seti I va ser qui prossegueix el projecte ja existent, i l'acaba Ramsès II.
Aquesta sala hipòstila és la de dimensions més grans de tot Egipte, amb unes mides de 104x52 metres. Les columnes tenen 22 metres d'alçada i el sostre s'eleva fins als 24.
com durant 1000 anys va ser el punt exterior de Karnak era on se celebraven les processons de la barca d'Amon. La columnata central està formada per 2 fileres de 6 columnes amb capitell papiriforme obert. Les laterals, per 7 fileres de 9 amb capitell papiriforme tancat. Aquí es pot establir un paral·lelisme amb el “Rameseum” de Ramsès II. 134 columnes en total que remeten al bosc de papir en un context funerari i sagrat. Les columnes estan formades per blocs cilíndrics superposats, tambors, ja que per la seva altura no podien ser monolítiques. Base cilíndrica potent per aguantar la seva estructura. Després del capitell, àbac quadrat, i la diferencia d'altura entre la nau central i les laterals permet construir finestres, anomenat “a claustre”, plaques de pedra foradades, el que permetia que la llum incidís dins la nau central, ubicada dins el mateix eix longitudinal del temple. Des del punt de vista estructural i decoratiu, la sala hipòstila és l'element és destacable de Karnak. Seti I va morir abans d'acabar les obres, i per això van ser finalitzades per Ramsès II. Això marca una diferencia en el desenvolupament del programa: - Part nord del temple de Seti I, amb relleus plans Part sud del temple de Ramsès II, amb relleus enfonsats Aquesta diferencia és purament tècnica, ja que els temes continuen sent els mateixos.
Trobem fulles de papir, referències a la geografia d'Egipte, originalment, els noms dels responsables de les obres (els últimes ramèssides van repicar posant els seus noms) i representacions dels faraons amb les divinitats. Aquests elements de les columnes tornen a aparèixer als murs interiors i són més interessants narrativament perquè trobem seqüències d'imatges. 2 temes bàsicament: - Com el faraó és conduit fins la triada tebana. Desenvolupament del culte i les ofrenes, que com està realitzat en pedra és etern Temes de legitimació. Coronació i entronització en presencia de la divinitat Com exemple “Ram d’Amon de Karnak”, desig de vitalitat perdurable. Seti I fent una ofrena de flor de lotus a Amon. Als déus els hi agradaven molt les flors, i aquestes ofrenes es van convertir en habituals als ambients sagrats, ja que indicaven la vitalitat perdurable. Ankh significa vida i flor. D'aquí derivarà el costum de portar flors als difunts. A l'exterior trobem les típiques escenes de batalla, amb les simbologies de la derrota el caos i el manteniment de l'equilibri còsmic. Al mur nord representació vinculada a les “Campanyes de Seti I”.
Ramsès II posa sistemàticament la batalla de Qadesh. En aquestes imatges ja apareixen cavalls, influencia dels hicsos. La “Gran sala hipòstila” representa: - Una imatge petrificada d’Egipte i el seu entorn Ddel món dels déus i del culte que es desenvolupava a l’interior del temple Ddel caòtic i amenaçador món exterior, que havia de ser neutralitzat pel faraó en el seu paper de cap militar Dins l'avantpati, Seti II i Ramsès III fan els seus temples estacionals per a la barca d'Amon, Mut i Consu, el que indica la gran transcendència de la festa. “Temple estacional de Seti II”. Van acabar tenir estàtues colossals dels faraons, “Estàtua colossal de Seti II”. El de Ramsès III va ser més gran, va tenir un piló però es conserva molt malament.
L'arquitectura de Karnak es desenvolupa cap al riu per poder fer les celebracions de les festes i processons, principalment pel transport de la barca. Altres elements secundaris de Karnak, com el “Temple de l'est de Ramsès II”, vinculat a Re-harakthe (el Sol naixent). A allà es va trobar una de les seves estàtues més conegudes, on apareix amb ceptre, vestit plissat i corona blava, habitual a partir de la XIX dinastia.
Luxor Segon temple en importància durant el Regne Nou, situat a 3 km al sud de Karnak.
Destacat per dues festes: - Opet. Moment d'inundació del Nil, dipositació dels llims. Amon és desplaçat des de Karnak fins arribar a Luxor a peu o en barca - Festa de les dècades. El déu es traslladava de Tebes a Medinet Habu i assegurava la regeneració. Durant aquest camí s'aturava a Luxor No se sap en quin moment es van fer les primeres construccions del temple. Hi ha una polèmica historiogràfica sobre la qüestió. Gairebé tothom pensa que a l'inici de la dinastia XVIII ja existia, i no se sap si en queda alguna estructura d'aquest període. Dins el “Pati de Ramsès II”, de la XIX dinastia, trobem el “Temple per a 3 barques”.
Alguns pensen que és de l’època de Hatshepsut, i si fos així seria l'estructura més antiga de tot el conjunt.
Les obres destacades de Luxor corresponen a Amenhotep III, el faraó que marc la segona meitat de la XVIII dinastia: - - - Substitueix un edifici anterior de Tutmosis I pel gran pati central en la línea colossal de totes les seves obres. S'accedeix a partir una columnata monumental posterior i desemboca en una sala hipòstila de mòdul de 8 columnes (referència a la continuïtat de la creació vinculada a 8 déus, encapçalats per Amon) Després, sala amb 8 columnes, representant la mateixa idea, on s'ubicava l’estàtua del “ka reial”, la força vital. No es tracta d'una escultura funerària, però la seva funció és similar, ja que era on el faraó anava a residir mentre es celebrava la festa de l'Opet Antecambra d'ofrenes, sala de la barca, amb 12 columnes en eix diferent (est/oest, vinculada al culte solar) 3 cambres pensades per allotjar les estàtues de la tríada tebana - Als costats, sèrie de sales que servien per donar testimoni de l'elecció del faraó per part de la divinitat.
No es pot reconstruir amb garanties cap programa escultòric egipci. Primer es pensava que els temples tenien poques escultures, però un descobriment del 1989 ho va canviar tot. A la zona central del pati d'Amenofis II es van trobar 26 escultures del Regne Nou i la Baixa Època que probablement van ser enterrades durant l'Imperi Romà pel nou culte imperial. No se sap ni l'ubicació ni la funció d'aquestes. Destaquen “Horembeb agenollat davant Atum” i “Amenofis III en un trineu processional”. Probablement era policromada i daurada per les zones rugoses.
Ell mateix va fer la columnata processional probablement a posteriori del pati. L’època d'Amarna va afectar a les estructures de Luxor. Després es recupera el culte d'Amon. El més impressionant és la decoració de les columnes monumentals amb escenes que fan referència a la festa de l'Opet: - Regeneració del país i de la força del faraó Inici XVIII dinastia: 11 dies XX dinastia: 27 dies En un inici Amon arribava a Luxor a peu, després ho feia en barca. Això es reflecteix en l’ iconografia d'aquesta de la “Sala hipòstila de l’Opet”: - Nord: ofrenes als déus dins Karnak. “Tutankhamon presenta ofrenes a Amon”, sala hipòstila de Luxor (paret nord) - Oest: el rei ofereix aigua i encens davant les barques dels déus; inici del transport de les barques dins Karnak. “Transport de les barques dels déus a les festes de l’Opet”, paret oest de la sala hipòstila de Luxor - Sud: transport de les barques des del santuari de Karnak fins a Luxor Est: viatge de tornada a Karnak L’estructura de la columnata es va fer en època d’Amenofis III i es va redecorar o arreglar en època d’Amarna. En ella trobem elements vinculats a la festa de l’Opet. Els faraons Tutankhamon, Horembeb i Seti I es van encarregar d’acabar-la.
Davant la sala trobem una zona que actualment inicia el recorregut, construïda en època de Ramsès II, el “Pati de Ramsès II”. No se sa perquè ho van fer, però sí que va visitar Luxor al primer any del seu regnat i al veure el que havien fet els seus predecessors i tenint en compte el seu caràcter, va acabar les obres i ampliar el recinte. Aquest cos es troba davant l’eix longitudinal d’Amenofis III, i es desvia lleugerament, coincidint amb l’entrada del temple i l’avinguda que va a Karnak, enfortint així el culte d’Amon. Les obres van durar 2 anys, amb columnes papiriformes i un piló.
Va manar erigir 6 colossos davant el piló i dos obeliscos. D’aquests elements queden les estàtues sedents i una dempeus, amb un obelisc, ja que l’altre és a la “Plaça de la Concòrdia de París”. Als pocs anys es va decorar el piló amb escenes de la batalla de Qadesh i els murs interiors del pati amb escenes de la festa de l’Opet. En dates posteriors, també es van afegir colossos sedents a l’entrada del pati. Entre les columnes papiriformes de capitell tancat en trobem de sedents. Moltes d’aquestes van ser reaprofitades del pati d’Amenofis III i en època d’Amarna se lis van repicar els noms.
L’època d’Amarna Període de sisme religiós, ja que la cort va declarar que Aton era el déu principal d’Egipte i es va tractar d’eliminar tot rastre d’Amon. Amenofis III va fer algunes de les obres més important pel déu als complexos de Luxor i Karnak i en canvi les idees d’Amarna es van començar a gestar al seu regnat. La responsable va ser Tiye, la seva reina principal d’origen plebeu, ja que era filla d’un funcionari militar. Es pensa que probablement va ser ella l’introductora del culte a Aton, que va anar minvant el poder del clergat d’Amon. A més, es diu que el país era controlat per ella i els seus consellers enfront la poca intel·ligència del monarca. Després de la mort d’Amenofis III va continuar mantenint el seu paper políticament, fins i tot sent el seu fill el faraó. A l’escultura “La reina Tiye”, ja es mostra el seu gran caràcter, el que li implica un gran realisme en l’obra. alguns elements de la plàstica d’Amarna que tendiran a exagerar-se ja els trobem ara. A partir de la seva primera festa del sed, Amenofis III va imposar un nou culte a la cort, que ara l’hauria de saludar com encarnació del Sol, Aton. Per això el canvi es va començar a produir a la seva cort. El procés va arribar a les majors conseqüències amb el seu fill, Amenofis IV, que també participa a les discussions cortesanes. Es pensa que abans de ser coronat ja havia pensat la total substitució d’Aton per Amon i que volia estar al costat del déu sense necessitat d’un clergat que l’estorbava. Quan va canviar el seu nom per Akhenaton va dissoldre el clergat d’Amon i el nom de tots els temples del país, així com va abandonar o eliminar els edificis religiosos més important. Per això els últims faraons de la XVIII dinastia i els primers la XIX es van dedicar a restaurar tot el que havia destrossat Amarna.
Tot això es va produir a partir del cinquè any de regnat. Va traslladar la cort a una ciutat de nova planta anomenada Akhetaton, actual Tell-Amarna i allà es construeix el que hauria de ser el principal centre del culte, substitut de Karnak. Del temple només se sap que continuava deslligat a la tomba, ja que la tomba hipogea excavada a la roca del faraó estava orientada al desert oriental en comptes de l’occidental. L’any 2010 es va identificar a Akhenaton amb una mòmia trobada a la Vall del reis, i es pensa que es va portar a allà perquè recuperés el culte d’Amon. El canvi de nom té rellevància a la política, la religió, les arts i l’arquitectura. En aquesta època es fan obres que no tenen res a veure amb les anteriors. Les estàtues del faraons eren idealitzades però realistes i ara són realistes amb una gran tendència expressionista que exagera els trets reals, com es pot veure a “Akhenaton i Nefertiti” de la XVIII dinastia.
El faraó va morir sense designar un successor clar i no se sap molt bé quan va morir la reina principal, però algunes hipòtesis pensen que si va morir més tard podria identificar-se amb Semenejkara. El primer faraó que trenca amb Akhenaton i el declara heretge va ser Tuthankamon, que es pensa que era fill seu i d’una reina secundaria.
Quan va ser coronat encara conservava el seu antic nom com Tuthankaton (imatge vivent d’Aton), i el va canviar pel de Tuthankamon (imatge vivent d’Amon). Amon torna a ser entronitzar com el déu principal i es distancia Aton pràcticament de tot. La capital política torna a Menfis, al Baix Egipte, i els grans esforços constructius a la zona de Tebes. Un cop mort, pren el poder el general Ay i després el general Horembeb.
Finalment, ve l’època dels ramèssides.
Akhenaton va actuar al recinte de Karnak destruint i abandonant els dos eixos principals, i dedicant a Aton diversos espais del recinte dels quals no en queda res. Se sap que el concepte arquitectònic era completament diferent, ja que Aton només es manifesta amb els rajos solars i per tant als seus temples no hi poden haver imatges seves ni espais tancats, sinó oberts i altars a l’aire lliure. Això recorda molt als temples solars. No s’han conservat estructures, però sí petits fragments que van ser reutilitzats.
Hi havia estàtues colossals destinades al patits porticats, idea similar als pilars osiríacs però diferents estilísticament, encara que creuen els braços sobre el pit i porten el ceptre i el flagell com a “Estàtues colossals d’Akhenaton”. L’estil no és gens convencional malgrat la postura. Extremitats excessivament llargues, panxa marcada, malucs amples de dona... Tot va en contra la tradició idealista. Llavis gruixuts, pòmuls prominents, barbeta punxeguda... Un marcat expressionisme.
De l’edifici que se sap més coses, el “Gran temple d’Aton” construït a Tell-Amarna, s’han fet diverses reconstruccions hipotètiques completes. Aquest era la part principal d’un recinte cultual anomenat “La casa d’Aton”, i se sap que tots els espais eren descoberts i tot i el canvi de concepte arquitectònic, és probable que mantingués característiques tradicionals, com l’eix longitudinals, els pilars i la sala hipòstila. Segons la reconstrucció tenia unes mides de 200 x 23 m, i aquests elements: - - Entrada per un piló Pati Sala hipòstila parcialment descoberta 2 patis amb 224 altars a l’aire lliure Segona secció iniciada per un altre piló Avant pati Sala descoberta Avant pati 2 cambres (patis amb altars més elevats). Es pensa que estaven dedicats a la casa reial El recinte cada cop és més petit i sagrat, tret tradicional. A la mort d’Akhenaton el temple queda abandonat i es pensa que va ser destruir per Ramsès II. Tot i així, s’han trobar relleus i escultures, com el famós “Bust de la reina Nefertiti” de la XVIII dinastia. Hi va haver un moment en que les formes eren tremendament expressionistes però amb el temps es van suavitzar. La mostra més clara és aquest bust, que era un model de retrat trobat al taller de Tutmosis. Trets allargats amb expressió atemporal idealitzada. Es pot comparar amb un “Cap de princesa”, on aquestes característiques encara són molt marcades.
El relleu i la pintura mostren les mateixes característiques i són interessants pels canvis iconogràfics. Els faraons ja no es posen a la mateixa altura que els déus, i ara la divinitat no és antropomorfa, sinó que centra la composició concèntrica en forma de disc solar.
Això passa als relleus privats i oficials. El faraó pot aparèixer com una esfinx, però mantenint la marcada iconografia del disc solar. “La família d’Akhenaton”, procedent d’un habitatge de Tell el-Amarna, una altre representació similar i “Esfinx d’Akhenaton”, totes de la XVIII dinastía.
La plàstica d’Amarna continua influint durant un temps, com es veu a “Tuthankamon presenta les ofrenes a Amon”, a la columnata processional nord de Luxor. Les formes continuen sent allargades encara que no tant expressionistes. “Tron de Tuthankamon”, mateixa forma que el de Kefrèn, però la composició del respatller encara queda vinculada a Amarna de manera temperada, al igual que tot ho domina el disc solar.
Dins el mateix regnat aquesta plàstica desapareix, com es pot comprovar amb “Mascara mortuòria de Tuthankamon”, de trets idealitzats.
En resum, els canvis artístics d’Amarna: - Aton no té forma antropomorfa Canvi de concepte arquitectònic: temples descoberts Composicions centralitzades (concèntriques) amb el sol dominant l’escena des de dalt Expressionisme de les figures Violent Atemperat La Baixa Època (1085- 30 a.C., a partir de la XXI dinastia) Desgavell polític i cronològic. Alguns autors la ordenen com a: - Tercer període intermedi: c. 1085-670 aC. (dinasties XXI-XXV) Període tardà: c. 670-332 aC. (dinasties XXVI-XXX) Període hel·lenístic: c. 332-30 aC. (dinastia macedònica i dinastia ptolemaica) Sent una etapa tan variable, durant els més de 1000 anys que dura es fa el mateix art egipci, més tradicional que el d’Amarna. Les obres d’aquest període són les que s’han conservat millor i em major numero. Les tipologies més importants són: - Temples Tombes Relleus vinculats Les tombes Un dels productes estrella de la civilització egípcia. Al Regne Antic es va fer el canvi de les mastabes a les piràmides, al Regne Mitjà es van combinar els hipogeus amb el retorn de les piràmides. Al Regne Nou els hipogeus es van deslligar dels temples funeraris i la Baixa Època es pot conèixer per l’historiador grec Herodot i alguns exemples conservats de tombes que no corresponen a faraons. A partir de la dinastia XXI s’abandonen els hipogeus i sorgeix una nova tipologia que dura pràcticament 800 anys: les tombes capella, inclosa dins el temple d’una divinitat, el que implica que s’abandonin les grans necròpolis. Aquestes s’ubicaran als mateixos centres urbans on vivien els farons, bàsicament a les poblacions del Baix Egipte. Es fa el canvi per raons de seguret, ja que a finals del Regne Nou, la majoria de les tombes ja havien estat saquejades. Creien que estarien major protegides en un entorn on estarien a la vista de tothom i en companyia dels sacerdots del temple. Característiques: - Ubicació en el pati d’un temple diví Execució de les superestructures en forma de capella Proximitat espacial entre la sala de culte funerari i la tomba pròpiament dita La seva importància no radicava en el seu volum o en la seva complexitat, sinó en l’honorabilitat del lloc en què estaven disposades No es tractava d’estructures espectaculars i la superestructura i la subestructura tendiran a ser petites, fins i tot més que les tombes privades. El seu volum es vincula a l’honorabilitat del difunt amb el lloc on s’enterra. La majoria es van construir al Baix Egipte però les millors conservades es troben al nucli tebà, concretament a Medinet Habu. Aquestes són tombes capella de princeses que tenien un càrrec important, al ser les esposes divines adoradores d’Amon i la seva proximitat al faraó, per tant, les seves tombes són similars a les d’ell. Estructura típica: - - Petit piló amb porxo de fusta Sala hipòstila Edifici de culte tancat amb una volta de pedra. Punt central de passadís o deambulatori, que es la capella Pou excavat pel cos “Temple capella d’Amenirdis” de la XXV dinastia a Medinet Habu. Reflex llunyà dels grans pilons i d’estructura petita.
No tots els faraons es van fer enterrar en tombes capella, i l’excepció més important és la dels faraons nubis, procedents de Núbia, país situat entre la segona i sisena cascada del Nil. Prenen el poder d’Egipte entre els segles VII-VIII i formen la XXV dinastia o dinastia kushita, anomenada així pel nom que se li dóna al país a la Bíblia, Kush.
A partir del tercer faraó kushita, Piye, es fan piràmides. Fins al moment, s’enterraven seguint la tradició local, que eren túmuls circulars ordenats en fileres. Aquestes piràmides kushites responen a la tradició egípcia fins a cert punt, i poden trobar-les a Napata (les tres necròpolis són (el-Kurru, Nuri i Gebel- Barkal) i més al sud, a Meroe.
Característiques: - - - Són més petites que les anteriors. Les més grans tenen 20 metres de base El grau d’inclinació és molt superior Organitzades com els túmuls de la tradició kushita En algunes trobem un temple per a ofrenes, que remet al Regne Nou Organització de l’estructura més senzilla, ja que només hi ha lloc pel sarcòfag “Piràmides de Gebel-Barkal” i “Piràmides de Meroe”. També es van fer gravats romàntics idealitzats sobre elles.
Temples Els faraons que regnen entre les dinasties XXI-XXX fan grans aportacions al temples: - Alguns són de nova planta Atribucions als existents “Columnata de Taharka” a Karnak, de la XXV dinastia. Remet clarament a la “Gran sala hipòstila” de Seti I. El piló I fa que la columnata no sigui l’entrada, fet per Nectanebo I, de la XXX dinastia (primer faraó de l’ultima dinastia pròpiament egípcia).
Deixa una gran empremta als temples de pedra, com al “Dromos”, la gran avinguda d’esfinxs de Karnak a Luxor.
Tot i això la gran aportació de la Baixa Època té lloc en època hel·lenística o grecoromana: - Els nous reis van privar els egipcis de la seva autonomia política, però no de la seva religió Els temples van continuar sent centres de culte i centres econòmics importants, amb les seves propietats, els seus tresors i les rendes i festes que els nous reis continuaven atorgant-los Aquestes monarques estrangers (els Ptolomeus), s’adapten a la religió i cultura egípcia, i per això els temples continuen fent-se enlloc de perdre importància. Hi ha continuat perquè basaven la seva legitimitat en els déus. Per exemple, Alexandre el Gran deia que era fill d’Amon. Tot això queda reflectit a la decoració dels temples, i aquests monarques estrangers tenien una necessitat superior per a reafirmar el seu poder, el que fa que tinguin una gran activitat artística (més de 100 grans temples). Queden uns quants en bones condicions. S’ha de tenir en compte que continuem parlant d’arquitectura egípcia encara que els monarques siguin grecs: - - Mandulis a Kalabsha Isis a Filae Haroeris ii Sobek a Kom Ombo Khnum a Esna Horus a Edfú Hathor a Dendera “Temple d’Horus a Edfú” de Ptolomeu III a Ptolomeu XII. Les habitacions dels déus són a la zona més profunda del temple. Ara s’aplica sistemàticament perquè els temples es planifiquen al començament de la construcció i es segueix al peu de la lletra el pla inicial. Planta gairebé simètrica que focalitza el camí cultual de manera evident. De la llum cap a l’ombra, de l’amplitud a l’estretor. El terra va pujant de nivell i el sostre baixa, així com les parets van fent-se més estretes. Tots els elements ja són del Regne Nou: - - Piló Pati porticat Sala hipòstila, anomenada pronaos a l’època Sala de les aparicions (la divinitat sortia en algunes processons i es mostrava aquí) Sala de les ofrenes Santuari, envoltat per un passadís envoltat per capelles Això és el mateix que trobem a “Temple d’Hathor a Dendera”, del segle I a.C- I d.C.
Simètric i amb la capella wabet o pura, on ungien i vestien les imatges de la divinitat per a la festa d’unió del disc solar. Es pujava per l’escala oest fins al terrat del temple perquè la divinitat s’unís amb el disc solar i quan s’havia revivificat es baixava per l’escala est i es tornava a deixar a la cambra sagrada. Aquí no trobem piló però l’estructura del temple rebel·la que hauria d’haver. La primera façana que trobem és la pronaos amb columnes de capitell hathoric. Això mostra que malgrat la uniformitat també hi ha diversitat.
“Piló del temple d’Isis a Filae”, que remet a l’arquitectura del Regne Nou a Luxor, però amb estructura diferent per raons topogràfiques, ja que es troba a una illa del Nil.
“Temple de Kom Ombo” està dedicat a diversos déus (2 tríades), per això trobem 2 eixos: - Haroeris, Tasenetneferet I Panebtaui Sobek, Hahtor I Khons Relleus - Elements que vinculen el temple al cosmos ordenat protegit pels déus i els faraons (decoracions vegetals; representacions celestes) Escenes vinculades a la monarquia (legitimitat) Narració de la història dels déus i del culte Aquest temes es representen de manera tradicional i els més importants són els de culte.
Els faraons eren els únics que podien rendir culte directament a partir d’ofrenes.
“Ptolomeu IV presenta ofrenes a Horus en presencia de Mnevis” (el temple d’Edfú) o “Ptolomeu IV rep el “document de la casa” de mans d’Horus, al darrere, la deessa Nekhbet”. Horus porta una fulla de palmera que ens parla de la festa del sed. Significa la infinita successió dels anys, i per tant, legitima el poder del faraó al més enllà.
“Coronació de Ptolomeu VIII per Wadjet (Baix Egipte) i Nekhbet (Alt Egipte)”, on trobem les corones del Baix i Alt Egipte, que legitimen al faraó.
A la vegada, Ptolomeu IV també es representa a la grega. Fins i tot l’art de la civilització faraònica no s’acaba amb els últims faraons, mediatitzats pels romans, ni amb la pèrdua de poder polític, “Cleòpatra VII i el seu fill XV” (al temple d’Hathor a Dendera). Continuem trobant referents molts després de la seva conversió com a província romana, per exemple a “Temple de trajà”, 100 anys després. Les idees culturals d’Egipte es van anar diluint amb l’entrada de l’Imperi romà, però el cop de gracia va ser donat amb la invasió àrab del 642.
...