TEMA 4 - EXPANSIÓ DE L’ISLAM A EUROPA (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 12
Subido por

Descripción

Apunts història del dret, complementats amb les classes magistrals i els apunts dels professors. Professors: Tomàs de Montagut i Josep Capdeferro.

Vista previa del texto

Tema 4 – EXPANSIÓ DE L’ISLAM A EUROPA v Introducció A la Hispània medieval coexisteixen 3 cultures → 3 ordenaments jurídics o Cristians o Jueus o Musulmans Fi de la coexistència per la intolerància musulmana o cristiana o 1492 expulsió dels jueus o 1609 expulsió dels moriscos L’origen de tot es va dur a terme a la Meca on va tenir lloc l’hègida, és a dir, la fugida de Mahoma a Medina l’any 625 aC. Els califes són els successors de Mahoma. Ali és el gendre del profeta, el qual va donar lloc a una divisió entre musulmans: els xiïtes i els sunnites.
A Damasc hi hagué una revolta que mata a tota la dinastia dels Omeia i s’instal·la la nova capital a Bagdad. D’aquesta revolta va sobreviure un membre de la dinastia: Abderrahman, el qual va fugir a Córdoba. El seu successor fou Abderrahman III que va formar un califat, el qual va assolir la seva època de màxima esplendor al segle X.
**Cal recordar que l’Imperi Carolingi va ser format per Carlemany a l’any 800 dC.
A Córdoba hi havia un califat basat en la ciutat i l’activitat productiva de riquesa és el comerç que comunica Orient amb Occident. A banda d’intercanvi de mercaderies entre ambdues parts, també s’hi donava un intercanvi cultural. Els llibres i la literatura seran recuperats, entre els quals destaquen els llibres d’Aristòtil. La filosofia grega i llatina seran difoses a través de les traduccions que en van fer els monjos en els monestirs.
o A l’any 801 dC van arribar els àrabs a Barcelona (Barcino) L’Al –Andalus es converteix en l’epicentre de la Península, però, per problemes de divisions internes i per una crisi que tingué lloc al segle XI dC es trencà aquest califat. Després de la caiguda del califat cap a l’any 1031 dC , es produeixen unes divisions dels regnes de resistència cristians que s’expandeixen cap al Sud (Regne de Toledo, regne d’Oviedo...) i aquests regnes s’anomenen taifes. També es formen la taifa de Sevilla, de Granada i això fou una conseqüència fatal pels musulmans, ja que va permetre als cristians l’expansió d’una manera més fàcil.
o La capital del regne visigot – Toledo – es va recuperar a l’any 1085 dC.
En el segle XIV dC només quedarà la presència de musulmans a la Taifa de Granada, fins que l’any 1492 seran expulsats de la Península Ibèrica seguint les ordres dels Reis Catòlics.
v EL DRET ISLÀMIC El dret islàmic és conegut com la “xara” o “xaria” i el que el caracteritza és la xara, la forma de la qual és anterior a la que teníem nosaltres a Europa, és a dir, és preestatal. El més curiós és que l’organització política islàmica o musulmana no es crea per monopolitzar-la. El dret islàmic es caracteritza perquè està creat per a la comunitat. La “xara” conserva la seva identitat en el dret de la comunitat i el dret pre-estatal. Però això s’acabarà quan aquest dret arribi a expandir-se per la península de l’Àsia i de l’Àfrica.
-­‐ Per tal de facilitar la modernització de la colonització es requereix de la “xara”.
El dret islàmic està inspirat en la religió fins al punt que la violació d’una norma jurídica suposa i s’ha de considerar com un pecat. El primer deure dels musulmans està relacionat amb la fe en un únic déu, Alà i en el seu profeta Mahoma. Aquest deure està vinculat al de la oració cinc cops al dia, així com el compliment de l’oració en comunitat els divendres. La i fe i l’oració han d’anar acompanyades de les ablucions diàries així com el compliment del dejú anual que se celebra e el mes de ramadà que commemora la sortida del profeta Mahoma de la Meca a Medina.
Tots aquests deures han de ser completats amb la pràctica de donar caritat, el dejú i la peregrinació a la Meca almenys un cop a la vida. A més a més, aquestes prescripcions són complementades per altres prohibicions, com per exemple, beure vi, jugar o menjar porc. El dret musulmà prohibeix el matrimoni idolatra (o persones d’una altra religió).
En matèria penal regna la llei del talió això significa que aquella persona que roba se li tallen les mans, la adultera és lapidada i el que perdona a l’homicida del seu germà se li atorga el dret a sol·licitar una indemnització raonable.
En l’Alcorà allò que és jurídic no apareix separat d’allò que es religiós. La feina d’aconseguir aquesta separació correspondrà a la ciència jurídica musulmana, o el que és el mateix, el fiq.
El dret islàmic és, per tant, el dret d’unes comunitats de creients Església i Aljames (no de pobles) v FONTS DEL DRET MUSULMÀ La font principal del dret musulmà és la voluntat de Déu. Però el problema es com conèixer-la. Per això, els musulmans admeten l’existència de la revelació divina, per la qual la divinitat es dirigia als homes. Un llibre, l’Alcorà conté les revelacions fetes per Déu a Mahoma (el profeta escollit) per mitjà de l’arcàngel Sant Gabriel.
Mahoma, com a conseqüència d’aquesta revelació va començar a predicar de la doctrina alcorànica que, fonamentalment, estava composta d’idees cristianes i jueves.
o Châr’ia = llei revelada (mostra els comportaments que s’han de seguir (f) d’Alà (Déu) i dels homes) o Fiqh = ciència dels drets i deures dels homes = conjunt de solucions possibles per seguir la Châr’ia (jurista = faquih) → alfaquí.
Ø Fonts de coneixement del Fiqh 1. l'Alcorà 2. La Sunna = la tradició 3. L’Ijma’= acord unànim de la comunitat 4. El qiyâs = analogia: l’analogia (allò que es pot deduir de l'Alcorà o de la Sunna per raonament analògic o per ra’y = (sana opinió) omple les llacunes normatives Les fonts de la “xara” són un total de tres. Les revelades i entre elles trobem l’Alcorà i la Sunna. La tercera font és el Ijtihad.
1. L’Alcorà és el llibre escrit en forma poètic, el qual cal recitar-lo d’una manera determinada per a que tingui sentit. No es pot traduir, per tant, el que fan a les escoles de dret és aprendre’l de memòria. És el llibre sagrat de l’Islam, el qual conté les revelacions d’Alà al seu darrer profeta Mahoma dividits en 114 caps. en 5000 versicles que inclouen un contingut molt variat: preceptes religiosos o morals, narracions bíbliques, discussions, amenaces as enemics de la nova fe i també, una sèrie de versicles que es refereixen a matèries jurídiques.
o 1/10 part: preceptes i doctrines jurídiques base del fiqh elaborat pels alfaquís o Regula el nou ordre de la comunitat de creients i els principis d’exigència moral: prohibició de beure vi, del joc, de la usura; protecció del dèbil; obligació de complir els contractes...
Inicialment l’Alcorà no era un text escrit, es tractava de versicles apresos de memòria que es recitaven de manera oral i d’aquí nen va sorgir la dificultat quan es va pretendre redactar un text definitiu.
2. La Sunna és el segon procediment pel qual ens ha arribat aquesta revelació divina. És el que conté els hadits on es recullen els fets de Mahoma i el que aquest recitava que era l’Alcorà. La Sunna recull els fets i el comportament exemplar i els seus dits davant de casos concrets. És una biografia del profeta i del seu recorregut vital. És també allò “acceptat per tots”, ”l’opinió comú”, el que podríem denominar precedent, el que sempre s’ha fet tenint més valor en tant que sigui més antiga la seva procedència. Si aquest pensament prové dels que acompanyaven al profeta s’anomena ichm á.
-­‐ S’assembla als Evangelis de la religió cristiana.
3. El Ijtihad és més de perfilar l’ús de la raó per a la interpretació del dret.
Significa “esforç” i “diligència”. Això suposa que recull la raó per a poder fer una interpretació i també és aquí on s’origina el pluralisme jurídic, on hi poden haver diverses solucions per un mateix cas, atès que les interpretacions que fa un individu poden ser diferents de les que fa un altre.
Al mateix temps que es desenvolupa la ciència del hadit, té lloc l’elaboració de la ciència del dret positiu o del fiq. Després de la mort de Mahoma, els juristes anomenats alfaquís , es dedicaren a sistematitzar les ensenyances del profeta. A aquest sistema analògic se’l coneix amb el nom de quiyas. I és a partir d’aquest sistema que es podrà realitzar un sistema jurídic complet que haurà de partir de l’esforç del propi jurista per a crear noves normes. Aquest esforç es denomina ichtihad. A partir d’aquest moment, la funció dle jurista cobra un valor rellevant.
v LA CIÈNCIA JURÍDICA MUSULMANA L’abundància de juristes es reflecteix en el mateix s. VIII, sent Malik ibn Anás un dels representants més destacats que va formar l’escola Malekí i l’obra del qual es basa en l’Alcorà i en el hadit.
Hi havia quatre grans escoles de dret que tractaven el Ijtihad, les quals estaven formades per juristes. Aquestes eren les següents: o Hanifita, la qual establia que la raó pot modificar el dret o Malekita, es basava en els costums de la comunitat i promourà la persecució de tots aquells musulmans que no pertanyin a ella.
o Safiita que donava importància als hadits o Hanbalita, la qual parteix de la restricció absoluta del raonament (quiyas) i es basa en la interpretació literal de l’Alcorà i del hadit.
A partir del segle X es considera que ha conclòs l’elaboració de la ciència jurídica musulmana, el fiq, el qual més endavant es considerarà la font del dret musulmà.
v EL DRET MUSULMÀ ESPANYOL Cal destacar que en el dret musulmà assumir la religió i el dret musulmans converteix a l’individu en un ser privilegiat, i això significa que convertir-se a la religió vertadera era un benefici. En comparació amb els romans, aquest és un tret característic, és a dir, els romans i els musulmans consideren un deshonor acollir-se a un dret diferent del seu i, per tant, inferior.
La ciència del dret musulmà considera com a fonts l’Alcorà (i el hadit que era la conducta del profeta) i la Sunna i, en segon lloc, el fiq a més del quiyas. És necessari destacar que el ichmá és el consentiment unànime de la comunitat que reflecteix la revelació divina. Aquesta opinió serà acceptada a Espanya a través de l’escola malequí.
En el dret musulmà va passar el mateix que va tenir lloc amb el dret musulmà, es va produir una espècie de vulgarització, el reflex de la qual eren les fatwas – opinions dels juristes de prestigi (alfaquís), els quals emetien el seu saber sobre una opinió determinada -. A Espanya també s’ha de destacar la producció de Malik titulada “El camí fàcil” en la qual col·lecciona ela conducta del profeta.
1. Període abans de la colonització (pre-estatal).
• Es el període que correspon amb el dret pre-estatal, es tracta, doncs, d’aquell dret creat per la comunitat. És l’època de la “xara” en la qual aquesta significa camí de la pau i inclou tots els valors per a poder viure en pau. És un dret privat per a les famílies i no pels governants. No hi ha oficialment un sistema organitzatiu, per això necessitem de la pràctica. A la pràctica, també s'acceptaran: el costum, la jurisprudència judicial (amal) i les lleis dels monarques En ella trobem els següents factors: 1.1 El muftí és aquella persona que dóna respostes. Es tracta d’una persona legal i privada, l’activitat de la qual no depèn de cap nomenament legal, sinó que la seva autoritat deriva dels consells que dóna.
1.2 La fàtua és la seva opinió, el que es coneix avui dia com un dictamen. En el muftí se li planteja una consulta (fàtua) i aquest respon de manera oral, malgrat que després es redactava un escrit.
è No interessa un muftí que sigui intel·lectual, sinó un muftí integrat en la societat i que conegui els costums d’aquesta. La fàtua no pot ser executada directament i ha de ser executada davant de la figura del jutge: “Cadí”. Per això mateix, s’assembla a les consultes dels juristes romans.
è El cadí és una persona que es troba dins de la comunitat i que exerceix un altre ofici com ara sabater o comerciant. El jutge (cadí) té jurisdicció (a diferència del muftí) i pot fer eficaç la fàtua. Per tant, disposa de la potestat per a redactar sentència i executar-la 1.3 L’alfaquí la funció del qual consisteix en explicar aquestes fàtues i comprovar que no hi hagi cap actualització que derogui una fàtua antiga.
Han de procurar que les fàtues no es quedin endarrerides respecte de la societat.
1.4 Els professors que són persones que ensenyen dret a les escoles.
En la teoria general del dret islàmic ens basarem en la formulació de dues qüestions: quines són les fonts del dret i com es determina aquest.
El dret islàmic és revelat a través de l’Alcorà i del déu Al·là, el qual va revelar-lo al profeta Mahoma (el més estimat i preferit per Al·là). La raó és, per tant, un do de déu i s’ha d’utilitzar per bones causes. El contingut de la raó és, en part, revelat i això pressuposa que la raó pot exercir-se fins a uns principis generals que tothom ha d’acceptar, ja que segons Al·là “Ningú ho controla tot i qui digui el contrari és un vanitós”. Aquests principis són uns pressupòsits com la necessitat de l’home d’un benestar material. I és per això, que la raó aconsegueix una bona solució per a la comunitat.
Dret  islàmic  =  fe  +  raó       Ø L’objectiu del dret islàmic no és construir una comunitat de mínims, tot el contrari, busquen construir una comunitat de màxims. L’important és que l’home sigui bo, per les persones (relacions socials) i també a l’interior de la persona en la seva norma moral. L’objectiu és crear una comunitat moral i l’interès de la comunitat és l’interès públic.
La Sunna és la biografia del profeta. És el llibre on es tracta i es recull la vida de Mahoma. Explica que el profeta, a diferència de Jesús, no té un origen diví, sinó que és escollit per Al·là perquè es tractava del profeta que millor predica el que aquest déu li va revelar. El profeta Mahoma va morir a l’any 632 dC. A partir del segle VIII ja no quedaven testimonis en vida que poguessin testificar els fets de Mahoma, llavors, els muftís establiren criteris per a verificar els 500.000 hadits que revelaven la història del profeta. Després d’establir aquests criteris de verificació, només van quedar un total de 5.000 hadits.
è Un d’aquests criteris consistia en que la veritat sobre els hadits es concedia si el que predicava el profeta s’havia transmès a través d’una font directa, és a dir, si una de les fonts era el mateix profeta. Per tant, s’utilitzà el criteri de preponderació, atès que el testimoni d’una sola persona és poc fiable.
En les categories de normes legals hi havia normes de prohibició (aquelles que comporten sancions si es comet un acte delictiu) – exemple: no mataràs, no robaràs, no beuràs alcohol... també hi havia normes neutres, normes de recomanació i normes de desaprovació.
1. Qiyas: comparació. Comparava les normes de prohibició. Per exemple, si no es pot beure vi de raïm tampoc es podia beure vi de dàtil, atès que produïa els mateixos efectes.
2. Istihsan: servia per a les normatives i allò que es considerava bo.
3. Istihal: establia excepcions a l’analogia, com per exemple, que no es podia justificar la Guerra Santa amb el terrorisme, degut a que es tracta d’èpoques diferents.
Finalment, el xiïtes continuen interpretant el “xara” i continuaran evolucionant i creant el dret. Els sunnites tanquen la porta a la interpretació del dret.
  ...