13.5 Administració provincies, Romanització, Optimates/Populares, Tribunat Tiberi Semproni i Gai Semproni [RESUM] (2017)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Història Antiga
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 10/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Administració de les províncies - Sicília (241 aC) Sardenya i Còrsega (231 aC) Hispania Citerior i Ulterior (197 aC) Macedònia, Acaia (Grècia) i Àfrica (146 aC) Àsia (129 aC) Totes les províncies eren governades per un pretor consolar i cada una d’elles rebia una constitució pròpia: s’establia el govern i l’administració del territori, el tribut, etc. Havien de satisfer un tribut i altres impostos pagats als publicans (membres de la segona classe aristocràtica romana que es dediquen a recaptar els impostos en nom de l’estat a canvi d’una recompensa).
No hi havia un control sobre les províncies i les accions del governador. Les províncies s’utilitzaven com a fonts d’explotació de riqueses extremes i es van realitzar autèntics abusos de poder dels pretors. Al 149 aC, a Hispania, un pretor va realitzar un escàndol tant gran que un tribú de la plebs (Gai Calpurni Pisó) va aconseguir que s’aprovés la Lex Calpurnia (149 aC) on es va fer constituir una comissió judicial per la defensa dels provincians. El problema es que aquesta comissió es va fer amb senadors i s’ajudaven mútuament amb els pretors provincials.
La Romanització Consisteix en el procés gradual d’implantació dels models polítics, socials i jurídics, econòmics i culturals romans a les províncies. Procés que no va ser homogeni ni sincrònic i la seva assimilació variava en funció de cada territori.
Aquesta imposició va tenir més èxit a Occident (ja que la civilització dels pobles conquerits era menys desenvolupada que la romana) que a Orient (on hi havia un substrat hel·lènic tan potent en tots els àmbits que va permetre la pervivència dels seus trets diacrítics).
Aquesta diferència s’aprecia principalment en l’adopció del llatí en l’administració per part dels romans i finalment serà utilitzada com a llengua pròpia.
Malgrat la diversitat, l’organització del territori i la seva administració eren comunes a tots els dominis de Roma. El sistema viari tan perfeccionat dels romans, així com la implantació de ciutats amb infraestructures pròpiament romanes arreu (basíliques, fòrums, aqüeductes, termes, etc) van facilitar el procés.
Una altre forma que permetrà la unificació cultural de roma seran les vies romanes, que permetran el comerç i la mobilització econòmica i militar.
Hel·lenització de Roma Roma no era immune a les influències exteriors provinents dels territoris conquerits, molt específicament de Grècia i l’Orient hel·lenístic, el grau de la civilització dels quals va determinar l’adopció de la seva llengua, religió i cultura ja que van veure que eren civilitzacions superiors.
D’una banda, hi havia romans molt sensibilitzats amb les grans fites de l’antiga cultura grega, cas del cercle dels Escipions des de l’Africà Major, que va afavorir mantenir Polibi (hostatge lliga aquea) al seu entorn íntim. D’una altra banda, també trobem romans que no estan a favor de l’hel·lenisme, cas de Cató el Vell, qui va començar a estudiar grec als 80 anys per poder llegir les obres gregues directament i criticar-les.
En les classes benestants apareix un cert grau de bilingüisme entre llatí i grec. A més, la gent ja no creu massa en els rituals tradicionals i es comencen a interessar per les noves religions orientals (sobretot els déus).
Així , veiem que dramaturgs adopten i adapten obres gregues clàssiques als gustos romans o que historiadors com Fabi Pictor escriuen grec per tenir major difusió.
La formació dels grans latifundis Latifundisme: amb les conquestes dels s. IV i III aC, l’ager publicus Romanus va incrementar considerablement la seva extensió. En principi, aquestes noves terres s’assignaven a les colònies o es repartien entre els ciutadans desfavorits. Però aviat el senat, que era el qui repartia les terres, donarà les millors parcel·les als seus membres.
Aquests van deixar de pagar les quotes i es van quedar les terres ampliant el seu patrimoni. A més, van instaurar un mode de producció esclavista i es va començar a generar una revolta agrícola. Tot això va perjudicar als petits propietaris, que van perdre molt territori per explotar.
Optimates i Populares El problema era el següent: existia una massa social desfavorida per l’endeutament de terres quan anaven a la guerra i una minoria afavorida (aristòcrates) que s’aprofitaven. Es un conflicte semblant als patricis i plebeus.
Alguns senadors van aprofitar el descontentament popular que hi havia amb el repartiment de terres de les províncies romanes per ascendir en el poder polític. El senat estava dominat pels elements més conservadors: Optimates però, cap al s. II aC va néixer un grup de senadors que es van posar a costat del poble (amb l’ajuda dels tribuns de la plebs) els anomenats Populares. El problema de la terra es converteix en l’eix del programa polític dels Populares els quals desitgen un repartiment més just.
Tribunat de Tiberi Semproni Grac (133 aC) Era fill de família plebea. De jove va estar a Hispania en les campanyes de Numancia i al tornar va arribar a Etrúria i es va sorprendre dels grans latifundis que s’havien format i del règim esclavista que duien a terme els propietaris. Va ser elegit tribú de la plebs al 133 aC amb l’objectiu de millorar la vida del poble. Tiberi desitjava resoldre la situació soci – econòmica que vivia la República Romana (latifundis i esclavitud). Volia tornar a crear una massa de petits propietaris que, per culpa dels deutes que tenien amb els aristòcrates, ja no arribaven a la suficient riquesa econòmica per formar part de l’exèrcit i aquest fet es veia reflectit en les legions que perdien soldats.
Lex Sempronia: Grac presenta una llei que restringeix el lot de terres públiques assignades a un senador en un màxim de 500 iugera (125 Ha) i amb 250 iugera addicionals per a cada fill. . Si se’n tenien més, s’havien de retornar a l’estat i es repartien entre els ciutadans. Pel contrari, es donaven 7,5 Ha als més necessitats. La comissió encarregada del repartiment de terres estava formada per 3 homes i liderada pel seu germà: Gai Semproni Grac. La llei va ser aprovada al concilium plebis (assemblea del poble), però els senadors van subornar a l’altre tribú de la plebs (Marc Octavi) perquè la vetés. Tot i així, Grac aconsegueix que l’assemblea popular el destitueixi i el procés continua endavant.
Per tal de finançar aquest procés, Grac va fer aprovar una llei que destinava els beneficis de l’herència d’Àtal III de Pèrgam per tal de reorganització de les terres. A partir d’aquest moment, hi va haver una campanya de total desprestigi a Tiberi, acusant-lo de voler esdevenir rei. Tiberi, al acabar-se el seu mandat, es va presentar a la reelecció i el dia de les eleccions els senadors i un munt d’esclaus van fer una gran matança on van assassinar a Tiberi i a 500 homes que li eren fidels.
Tribunat de Gai Semproni Grac (123 aC) Gai Semproni va ser escollit tribú de la plebs al 123 aC i va reprendre el projecte del seu germà amb més ambició encara, davant el temor dels optimates. Va promulgar un conjunt de lleis que tocaven molts aspectes leges Semproniae - - Lex agraria: reprodueix l’anterior llei del seu germà ampliant a 50 Ha a cada ciutadà Lex ab actis: un magistrat destituït pel poble queda inhabilitat per assumir qualsevol altra magistratura Lex de prouocatione: prohibeix els judicis extraordinaris no establerts pels plebiscita i porta als tribunals qui ajusticies un ciutadà romà sense permetre-li l’apel·lació. L’objectiu és evitar l’abús de poder dels senadors Lex ne quis iudició circunueniatur: du a judici aquell qui conspirés per condemnar un innocent Lex de repetundis: du a judici els magistrats partidistes o corruptes Lex de iudiciis: constituïx un tribunal mixta de jutges de 600 membres (300 senadors més 300 cavallers) Lex frumentaria: l’Estat ha de vendre el blat als ciutadans a preus inferiors als del mercat Els senadors no van poder impedir l’aprovació d’aquestes lleis ni tampoc la reelecció de Grac com a tribú de la plebs (primer cop que algú repetia mandat). Aprofitant l’absència de Grac (que era a Cartago fundant la colònia de Junònia) van subornar l’altre tribú de la plebs, Marc Fulvi Flac. El poble resultava manipulable i l’objectiu era que Marc Fulvi proposés reformes encara més revolucionaries per deixar en mal lloc a Grac.
Grac va reaccionar presentant una llei encara més revolucionaria que concedia la ciutadania romana als llatins i la ciutadania llatina als aliats, fet que va exasperar el partit senatorial. La pròpia plebs s’hi va oposar ja que la distribució de terres, la representació de jocs, etc. no podia ser representada per tots els itàlics i Grac no va ser elegit com a tribú de la plebs. El Senat va aprofitar aquesta situació que ells mateixos van crear i Grac no va acceptar el resultat de la no- reelecció i va provar d’imposar-se per la força sense èxit.
El Senat va emetre per primer cop un senatus consultus ultimum que donava el poder als dos cònsols del moment i van declarar Grac enemic de la República. Grac va morir quan fugia i els seus partidaris es van fer forts a l’Aventí, on finalment van ser exterminats. Es parla de 3.000 morts.
GUERRA DE IUGURTA (111-105 aC) Roma seguirà expandint-se i un dels seus objectius serà Àfrica. Roma va convertir Cartago en província romana i va concedir part del territori a Numídia (regne aliat de Roma). A la mort de Micipsa (118 aC), fill de Massinissa i aliat en la Tercera Guerra Púnica, Roma va arbitrar sobre la seva successió amb els seus dos fills. Va dividir Numídia entre el regne oriental a Adherbal i el regne occidental a Iugurta.
Insatisfet, Iugurta va conquerir Cirta i va assassinar Adherbal i també a comerciants itàlics al 113. aC per la qual cosa el Senat va convocar a Iugurta per decidir el destí de Númidia.
Hi va haver una discussió al senat: els optimates eren partidaris de convertir a Numídia com un regne client i els populares volien que es formes una nova província. Una vegada al Senat, Iugurta va ser capaç de subornar cònsols i magistrats per afavorir-lo políticament i va ordenar l’assassinat del pretendent al tro de Numídia: Massiva. Finalment, el Senat li va declarar la guerra. Iugurta retorna a Numídia i derrota als exèrcits consulars de Cai Postumi Albí i Quint Cecili Metel a Calama i Suthul (110 i 108 aC) mitjançant guerrilles ja que Iugurta controlava molt bé la orografia.
La plebs força l’elecció de Cai Màrius (militant del partit populares) com a cònsol per menar la guerra a Àfrica (108 aC) però la situació militar es va estancar i llavors, Luci Corneli Sul·la (militant del partit optimates), va aconseguir capturar Iugurta per l’engany gràcies al rei Bocchus de Mauritània (105 aC). Els elogis se’ls va emportar Luci Corneli Sul·la i va començar un odi mutu entre Màrius i Sul·la.
LA INVASIÓ DELS GERMÀNICS (109 i 106 aC) Els cimbres i teutons, juntament amb altres pobles germànics, van migrar des de Jutlàndia (Dinamarca) cap al sud i van topar amb celtes, els quals van sol·licitar ajuda als romans.
- - Derrotes romanes a Noreia i Orange (109 i 106 aC) es crea l’expressió: metus Teutonicus (la por pels bàrbars). Aquest terme es va dir per primera vegada al 390 aC per l’invasió dels celtes a la vall del PO i ara es torna a esmentar pels germànics.
A causa de les derrotes militars, s’escull Màrius com a cònsol per 5 anys.
Màrius va reformar l’exèrcit i el va dur a les victòries d’Aix-en-Provence i Vercelli (102 i 101 aC).
...

Comprar Previsualizar