Pràctica 1 (2016)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Pensament Modern
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 7
Subido por

Descripción

Primer comentari

Vista previa del texto

Primer comentari: Descartes, descendint cap al dubte.
Pensament modern Joaquim Aranda Pujol Curs 2015–2016 2n d’Humanitats Grup 2 Índex Fragment de les Meditacions metafísiques a comentar................................. 2 1. Introducció .............................................................................................. 2 2. Comentari ................................................................................................ 3 3. Conclusió ................................................................................................ 5 Bibliografia.................................................................................................... 6 1 Fragment de les Meditacions metafísiques a comentar: És per això, potser, que no conclourem malament d'aquí si diem que la física, l'astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són força dubtoses i incertes; però, que l'aritmètica, la geometria, i les altres ciències d'aquesta natura, que tracten de coses força simples i força generals, sense fer gaire problema sobre si són a la natura o no hi són, contenen alguna cosa certa i indubtable. Perquè, tant si vetllo com si dormo, dos i tres sempre sumaran cinc, i el quadrat no tindrà mai més de quatre costats; i no sembla pas possible que aquestes veritats tan aparents puguin ésser sospitoses d'alguna falsedat o incertesa. (AT, VII: 16).
1. Introducció El fragment comentat pertany a la primera meditació que, segons Descartes, vol ser la que posi en dubte tot coneixement i opinió que hagi tingut prèviament a partir d’un procés de descomposició d’aquests. El resultant d’aquest mètode es denomina dubte cartesià, ja que aconsegueix enderrocar tot allò suposat anteriorment per trobar certeses indubtables.
Dins de la primera meditació, el fragment comentat, que es titula Es pot dubtar de les ciències empíriques, però les matemàtiques no tracten d’objectes sensibles a l’edició consultada, és un esglaó més cap al dubte total i hiperbòlic necessari per començar la recerca de la veritat.
Els seus antecedents, que són anunciats amb la frase recopilatòria del principi És per això..., són la força dels somnis i de la imaginació per crear a la ment il·lusions falses compostes de factors reals. Per tant, el fragment continua l’argument cartesià amb una distinció entre les ciències que es basen en la composició de raó i sentits, conseqüentment dubtables, i les que es basen únicament en la raó sense involucrar la natura, que són indubtables encara que es somiï.
Seguidament al paràgraf comentat de la primera meditació, Descartes acaba de formular el dubte absolut amb la hipòtesi del geni maligne, que posa en espera l’existència de Déu i argumenta que el camí que ha adoptat és voluntari i amb ànsies per tenir coneixements segurs de ser vertaders. Amb aquest possible geni maligne es posa en dubte el que es diu en el text comentat, ja que la percepció que tenim de les matemàtiques i la lògica pot ser alterada per aquest ésser.
2 2. Comentari El que destaca més del text comentat és la distinció entre les ciències dubtoses i incertes i les que són indubtables i certes. Aquesta diferenciació es basa en el fet que les últimes tracten generalitats sense la interacció dels sentits, o sigui “l’aritmètica, la geometria, i les altres ciències d’aquesta natura”. Aquestes disciplines pertanyien a l’ofici de mathematicus, ofici especialitzat en el quatrivium. També dominava les ciències “mixtes” o “subordinades” a les matemàtiques, que coincideixen en gran mesura amb la naturalesa de les dubtoses segons Descartes.1 La figura del mathematicus, si bé es podria comparar amb un investigador d’avui en dia, és prèvia a la figura del científic modern. Un exemple de mathematicus seria Johannes Kepler (1571–1630) i com a tal no era un ofici gaire venerat, ja que molts es dedicaven únicament a l’ensenyament i eren lleugerament més distingits que els artesans.2 La progressió del mathematicus de la baixa Edat Mitjana al científic és més notable a la figura de René Descartes que a la de Kepler ja que, com s’ha dit abans, anava més lluny i volia tenir la seguretat sobre el coneixement. La forma per aconseguir el seu objectiu és totalment metòdica i comporta una alta reflexió sense la confiança inicial de Déu.
Cal tenir en compte que Descartes posa més èmfasi en l’àmbit filosòfic racional que no en l’utilitari pràctic, tot i que també hi és present, sobretot per acabar de tenir conclusions fermes sobre la naturalesa del món i de la veritat. Per tant, per a Descartes el més important és la claredat i l’asserció que es guanya des del punt de vista filosòfic.
Conseqüentment i inevitable, aquestes resolucions tindran aplicacions pràctiques.
El mecanicisme cartesià es pot intuir en el fragment comentat, ja que està estretament relacionat amb l’aplicació d’un mètode clar i ferm. Aquestes característiques es posen al servei d’una determinada visió: entendre de quina manera el cristianisme i la nova ciència es poden donar la mà.
El món dels somnis que esmenta Descartes, on encara hi ha una vigència de l’aritmètica i de la geometria, es podria comparar amb el món dins la caverna segons Plató i amb la relació que té l’individu amb aquests mons. Posteriorment a aquest paràgraf comentat, el filòsof francès especifica que el dubte hiperbòlic és un camí que ha adoptat 1 2 (Malet, p. 59) (Malet, p. 59) 3 voluntàriament, tot i que tenia l’opció de viure en un possible engany, sovint més còmode que afrontar la realitat. Això recorda a aquells individus que dins la caverna ja estan acontentats i sortir-ne els suposaria un esforç i un patiment que no estan disposats a suportar.
Una altra similitud amb Plató és la naturalesa de les matemàtiques i la seva jerarquia en el coneixement. Per tots dos filòsofs les matemàtiques són elevades per la seva aproximació o adequació amb la veritat absoluta, ja que són immòbils i certes encara que no s’estigui despert.
El punt de partida per fer un nou edifici filosòfic complet ex novo3 comença a la segona meditació i amb la recerca de fets indubtables per fonamentar els coneixements, després d’assumir el dubte cartesià. L’anterior certesa de l’aritmètica i la geometria s’aconsegueix rebatre i posar en suspens gràcies a la hipòtesi del geni maligne, que acaba bloquejant tot coneixement.
Les matemàtiques semblen ben bé un imperatiu diví pel fet que aquestes han d’haver sigut després de Déu. Així, si Déu o algun geni ens enganya constantment amb la percepció que tenim de les matemàtiques, ja que les controla, la certesa que exposàvem abans queda entredita i tres més dos podrien fer un resultat qualsevol.
3 (Russell, 1994, p. 176) 4 3. Conclusió Finalment i per concloure el comentari, s’ha de fer un esment més a la ubicació del text comentat per la seva naturalesa, ja que fa una distinció entre les ciències compostes i dubtables i les simples i indubtables. Forma part, per tant, del camí que fa Descartes del sosteniment de les seves opinions i possibles coneixements cap al dubte hiperbòlic per a construir un coneixement sòlid.
Descartes és el pare de la filosofia moderna i la seva estructura de pensament, basat en la raó, el fa mereixedor de ser considerat com un dels filòsofs més destacats de la història d’Occident. Era influït per la nova física i la nova astronomia de Galileu, però sense distanciar-se del tot de l’escolàstica. Amb les seves reflexions va ajudar a obrir la porta de l’empirisme i de la racionalitat que encara avui en dia fem servir.
És destacable el caràcter divulgatiu de l’estil de les Meditacions metafísiques i que li va permetre a Descartes fer una edició en francès després que els doctors de la Sorbona llegissin la versió original en llatí, ja que van ser el seu primer públic. Cal remarcar, també, com Bertrand Russell, la proximitat que fa servir Descartes per adreçar-se al públic: Descartes escribe, no como un maestro, sino como un descubridor y explorador, afanoso por comunicar lo que ha encontrado. Su estilo es fácil y sin pedantería, dirigido a los hombres inteligentes del mundo más que a discípulos. Es una gran suerte para la filosofía moderna que su precursor tuviera tan admirable sentido literario.4 Finalment, és convenient valorar les Meditacions com un bon i estudiat exercici per entendre la complexitat del món a partir de la racionalitat i de l’enteniment fet a foc lent, cosa que avala el caràcter d’investigador de Descartes, ansiós d’arribar a unes conclusions que els convencessin per haver sortit de la seva ment i no perquè li hagués arribat per mera tradició.
4 (Russell, 1994, p. 176) 5 Bibliografia - Descartes, René. 1647. Meditacions metafísiques (text adaptat).
- Malet, Antoni. Durero, Kepler, Galileo : Estética y geometría en los orígenes de la ciencia moderna.
- Russell, Bertrand. 1994. Historia de la filosofía occidental (II). Madrid : Espasa Calpe.
6 ...