Actes Administratius (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho Administrativo
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 12/12/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 PRÀCTICA NUMERO 2 Reglaments i Actes administratius El Diari Oficial de la Generalitat publica una convocatòria per a cobrir per oposició 6 places de tècnic de Museus.
Informi sobre la naturalesa jurídica d’aquesta publicació: acte administratiu o reglament?.
1. Els actes administratius Un acte administratiu pot ésser definit com la manifestació de voluntat unilateral de l’ administració, el qual produeix efectes jurídics vers als administrats. Els actes administratius es dicten fent ús de la potestat administrativa, és a dir, mitjançant el poder que l’ ordenament jurídic atorga a les administracions per una finalitat predeterminada.
Quan una administració fa servir aquest poder per una activitat que no compleix els fins establerts, hi ha una desviació de poders, la qual pot ser controlada pels òrgans col·legiats de la jurisdicció contenciosa-administrativa. Aquesta potestat que tenen atribuïdes les administracions per tant, és susceptible de control jurisdiccional ja que hi ha un frontera establerta: el principi de legalitat. El principi de legalitat (article 9. 3 CE) és un precepte vertebrador de l’ ordenament jurídic ja que constitueix un límit al l’ activitat dels poders públics. El principi limita l’ actuació de l’ Administració, perquè aquesta només pot fer allò que la llei li autoritzi fer. Les característiques pròpies de la potestat administrativa són que està limitada, és pròpia de l’ administració i no pas dels administrats, està orientada a l’ interès públic, és intransmissible, irrenunciable i imprescriptible.
1.1 Classes d’ actes administratius Els actes administratius poden ser classificats de la següent manera: 1 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 A. Segons els efectes que generen en el ciutadà. Poden ser positius, els quals suposen un benefici a l’ administrat com pot ser l’ atorgament d’ una subvenció, o negatius, quan afecten al patrimoni de l’ administrat.
B. Segons els subjectes. Els actes administratius poden variar segons la procedència, és a dir, segons la persona que els dicti, i així mateix poden variar en funció del destinatari, el qual pot ser un subjecte en concret o un col·lectiu.
C. Segons la revisió judicial. Hi ha actes administratius que poden ser recurribles, i d’ altres que no ho poden ser a causa de la seva naturalesa.
D. Segons la manifestació. Els actes administratius poden ser expressos, tàcits o presumptes, aquests últims són la conseqüència de la inacció de l’ administració, relacionats amb el silenci administratiu.
E. Segons el seu contingut, hi ha actes administratius constitutius o declaratius. Els primers modifiquen o extingeixen una situació jurídica, i els segons es limiten a declarar o constatar un fet.
F. Segons la manera en que es dicten. Poden distingir-se entre actes unilaterals o consensuals. Un acte unilateral és el tradicional acte administratiu dictat per l’ Administració sense el previ consentiment dels ciutadans, d’ altra banda els actes consensuals que consisteixen en una mena d’ acord o pacte entre l’ Administració i els interessats d’ aquest.
1.2 Efectes i Nul·litat dels actes administratius La Llei 30/1992, de 26 de Novembre, del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, en el seu article 57, en recull els efectes. Els actes administratius es presumeixen de iuris tantum vàlids i produeixen efectes des de la data en que es dicten, sempre i quan en ells no es disposi alguna altre cosa, de la mateixa manera que la eficàcia es pot demorar si així es preveu. Convé destacar que de forma excepcional, els actes administratius podran ser retroactius quan aquests es dictin en substitució d’ actes anul·lats, sempre que produeixin efectes favorables a l’ interessat, i sempre que els fets ja existissin en la data a la que es vulgui retrotraure l’ eficàcia de l’ acte. La Constitució Espanyola en el seu article 9.3, preveu el principi d’ irretroactivitat 2 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 de les disposicions que resultin perjudicials pel subjecte, però no fa cap menció sobre la possibilitat de retroactivitat de les disposicions favorables, tot i que és una pràctica habitual que no es considera pas inconstitucional. Així mateix tal i com he mencionat anteriorment, els actes administratius poden produir efectes positius i negatius en l’ administrat, segons si els hi suposa un benefici o un perjudici.
Per a que els actes administratius siguin eficaços i puguin d’ aquesta manera desplegar tots els seus efectes jurídics, han de ser publicats i notificats als interessats. La notificació i publicació dels actes administratius es troba regulada als articles 59, 60 i 61 de la Llei 30/1992, de 26 de Novembre, del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú. Les notificacions han de fer-se en un termini de 10 dies hàbils un cop l’ acte s’ hagi dictat, i s’ han de practicar per qualsevol medi que permeti tenir constància de la recepció per part de l’ interessat, preferiblement de forma escrita. Els actes administratius es publicaran quan així ho estableixin les normes reguladores de cada procediment o quan ho aconsellin raons d’ interès públic.
La vigència dels actes administratius és limitada, ja que es tracta d’ actes efímers que s’ exhaureixen amb la seva pròpia aplicació; la seva naturalesa jurídica no és formar part de l’ ordenament jurídic de manera indefinida, per tant, amb els actes administratius no regeix el llatinisme lex posterior derogat legi priori, o lex specialis derogat priori.
D’ altra banda, la nul·litat dels actes administratius es troba recollida en l’ article 62 de la Llei 30/1992, la qual exposa els diferents motius pels quals els actes de les administracions públiques són nuls de ple dret; aquells que lesionin drets o llibertats, els dictats per un òrgan no competent, els que tinguin un contingut impossible, els que constitueixin una infracció penal, els que es dictin sense seguir el procediment legalment establert, els que siguin contraris a l’ ordenament jurídic, i qualsevol altre que s’ estableixi expressament en una disposició de rang legal. Cal afegir, que com qualsevol altre disposició de l’ ordenament jurídic, si es vulnera la Constitució, una norma de rang superior, o s’ aplica la retroactivitat de disposicions no favorables, serà constitutiu de nul·litat de ple dret. Amb relació amb la nul·litat, el següent article de la llei recull la 3 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 anul·labilitat, la qual pot ser definida com la invalidesa d’ un acte jurídic, però aquesta invalidesa pot ser rectificada a diferència de la nul·litat.
2. Els reglaments Un reglament és un acte normatiu dictat pel poder executiu mitjançant l’ ús de la potestat reglamentària, poder que atribueix la Constitució Espanyola en el seu article 97 al poder executiu. “El Gobierno dirige la política interior y exterior, la Administración civil y militar y la defensa del Estado. Ejerce la función ejecutiva y la potestad reglamentaria de acuerdo con la Constitución y las leyes” i en l’ article 23.1 de la Llei 50/1997 “El ejercicio de la potestad reglamentaria corresponde al Gobierno de acuerdo con la Constitución y las leyes”. Aquesta potestat permet a les administracions territorials, és a dir al govern central, als governs autonòmics, als plens de les diputacions, als ajuntaments i als ens locals, dictar normes jurídiques sense rang de llei amb la finalitat de desenvolupar una llei quan aquesta ho declari expressament.
2.1 Classes de reglaments Els actes dispositius dictats pel poder executiu es poden classificar de la següent manera: A. Per la seva relació amb la llei: Independents o reglaments plaeter legem: No desenvolupen cap llei, regulen matèries no incloses en la reserva de llei.
Executius: Desenvolupen la llei i els principis.
Secundum legem: Reglaments conforme la llei, els que desenvolupen la llei.
Contra legem: Reglaments que contenen alguna disposició contrària a la llei, per tant, han de ser declarats nuls.
De necessitat: Reglaments creats en circumstàncies excepcionals.
B. Per raó de la seva matèria: 4 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 Administratius: Reglaments especials que desenvolupen temes estrictament de l’administració.
Jurídics: Reglaments generals que estableixen deures en l’àmbit general, dels que no tenen una relació especial amb l’administració.
C. Pel seu origen: Estatals. Reials Decrets dictats pel Consell de Ministres i que desenvolupen una llei , Ordres Ministerials, dictades per un ministre i les quals afecten al seu departament en concret, Resolucions que són reglaments que afecten als ciutadans, i Circulars, actes d’ aplicació interna d’ un departament en concret.
Autonòmics. El Consell del Govern de les Comunitats autònomes tenen la potestat reglamentària per dictar Decrets, les Conselleries dicten Ordres de les Conselleries, i així mateix hi ha Circulars i Resolucions. L’ àmbit d’ aplicació dels reglaments funciona de la mateixa manera que els reglaments estels, però en territori autonòmic.
Locals. Reglaments dictats per les administracions territorials, en aquest cas, administracions municipals. Ordenances municipals o ordenances fiscals.
Institucionals. Reglaments dictats per les administracions institucionals, les quals depenen sempre d’ una Administració central, i han sigut creades mitjançant la llei per dur a terme una funció específica. Reglaments que regulen el seu àmbit intern.
Corporatius Es tracta de pseudo administracions, ja que defensen interessos col·lectius i interessos propis. Reglaments que regulen el seu àmbit intern.
Consultives. Entitats capacitades per l’ assessoria. Reglaments que regulen el seu àmbit intern.
2.2 Efectes i Nul·litat dels reglaments Els reglaments, per poder desplegar tots els seus efectes jurídics previstos en la llei que autoritzi la seva creació, i així ser eficaços dintre de l’ ordenament jurídic, han de seguir un seguit de requisits. Segons el principi de jerarquia normativa recollit en l’ article 9.3 de la Constitució, el reglament es troba situat jeràrquicament en una posició inferior a 5 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 la Constitució i a les disposicions amb rang de llei, per consegüent, un reglament no pot contradir mai allò que una norma jurídica superior estableixi; està subordinat de manera absoluta a la llei i a qualsevol acte amb rang de llei. Si un reglament en el seu desenvolupament no compleix els requisits de la jerarquia normativa, serà considerat nul i expulsat de l’ ordenament. Convé destacar que amb les normes dictades pel poder executiu no regeix el principi lex posterior derogat legi priori, ja que si hi ha una llei que s’ ha introduït en l’ ordenament de manera més recent que un reglament i el contingut d’ aquesta provoca discrepàncies amb el contingut del reglament, aquest serà el que perdrà la seva vigència i eficàcia, tot i haver estat creat en un moment anterior en el temps.
Els reglaments, de la mateixa manera que les disposicions amb rang de llei, han de ser publicats en els diaris oficials de les Comunitats Autònomes en els casos que siguin d’ abast autonòmic, o en el BOE quan es tracti de reglaments que afectin a tot el territori espanyol, inclosos els autonòmics. Un cop han sigut publicats, la vacatio legis prevista és de 20 dies abans de que es puguin desplegar els seus efectes jurídics, sempre i quan no es disposi el contrari.
3. Disparitats entre els actes administratius i els reglaments La diferència més remarcable existent entre els actes administratius i els reglaments, és que aquests últims formen part de la piràmide normativa estatal, és a dir, un cop són creats i dictats segons el procediment establert per la llei (art.24 Llei del Govern), s’ introdueixen dintre de l’ ordenament jurídic en la posició més inferior, per sota de les normes amb rang de llei i per sota de la Constitució; per tant tal i com he mencionat anteriorment, regeix en principi de jerarquia normativa recollit a l’ article 9.3 de la Constitució Espanyola. Altrament, els actes administratius no són normes jurídiques i per tant no poden ser integrats en la piràmide normativa estatal.
Els reglaments, són creats amb la finalitat de perdurar en el temps, d’ ésser vigents durant un temps indefinit fins que siguin declarats nuls ja sigui per contradir a una norma de rang superior, o per la introducció a l’ ordenament d’ un nou reglament que regula la mateixa matèria però n’ introdueix certes modificacions; en canvi els actes dictats per les administracions no tenen una vigència indefinida, ni són creats amb la finalitat de 6 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 que perdurin, ja que aquests poden ser definits com actes consumptius, efímers, efectes dels quals s’ exhaureixen un cop són aplicats.
Cal afegir respecte als destinataris, que en el cas de les disposicions normatives sense rang de llei, els destinataris no estan tan fixats sempre i quan no hagi sigut creats per ésser aplicats en un departament en concret, sinó que s’ hagin crear per desenvolupar una llei que afecti a l’ interès públic. Els actes administratius, tenen els seus subjectes passius molt diferenciats i, malgrat es tracti d’ un col·lectiu, aquest es troba identificat.
4. Convocatòria per oposició 6 places de tècnic de Museus Una convocatòria és un anunci o un escrit en el qual es cita a una/es persona/es per una finalitat definida. La Llei 7/2007, del 12 d’ abril, de l’ Estatut Bàsic de l’ Empleat Públic, en el seu Títol V, Capítol III, preveu la provisió de llocs de treball i mobilitat, i estableix unes bases que tota convocatòria ha de seguir per poder ser declarada lícita. Les Administracions públiques han de crear llocs de treball mitjançant procediments que estiguin basat en els principis d’ igualtat, de mèrit, capacitat i publicitat. Si hi ha algun d’ aquest requisits que no es compleixen, la convocatòria haurà de ser declarada il·lícita i, per consegüent, nul·la, perquè no tindria un fonament jurídic basat en aquests principis.
(art. 78 Llei 7/2007). Així mateix, les convocatòries de lliure elecció que realitzin les administracions públiques ha de ser de caràcter discrecional segons la idoneïtat dels candidats en relació amb els requisits que s’ exigeixen; això comporta que les administracions han de poder fonamentar la seva decisió vers els seleccionats, ja que del contrari es tractaria d’una selecció arbitrària, la qual va en contra de la licitud de qualsevol acte. A l’ hora d’ escollir els seleccionats, s’ ha de fer en funció de la seva idoneïtat, tal i com he mencionat anteriorment, sense fer cap tipus de discriminació per raó de sexe (LO 3/2007, 22 de març, igualtat efectiva entre homes i dones), religió, sexualitat o qualsevol altre aspecte personal. Si es tracta d’ una convocatòria per oposició, els que l’ aprovin i compleixin els requisits seran els seleccionats.
El Reial Decret 232/2001, del 28 d’Agost, sobre el personal tècnic i directiu de museus, en el seu article primer i segon , defineix la dotació de personal tècnic en els museus i les seves funcions: 7 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 a) La planificación y propuesta de adquisiciones museísticas.
b) El inventario, documentación, catalogación, protección y conservación de los fondos del museo.
c) La coordinación y control del personal encargado de velar por la integridad de las colecciones y la seguridad del museo.
d) La planificación y ejecución o control de las actividades de restauración de los objetos del museo.
e) La conceptualización y control técnico de proyectos de exposición.
f) La participación en la elaboración de proyectos museológicos y de cualquier otro plan director del museo.
g) La planificación y ejecución de programas de investigación de interés para el museo.
h) La planificación y evaluación de estudios de público.
i) La planificación y control de las publicaciones del museo.
j) La planificación, ejecución y evaluación de programas y actividades pedagógicas y de difusión.
k) El peritaje y tasación de objetos de acuerdo con lo que establece el artículo 14.2 de la Ley 17/1990, de 2 de noviembre, de museos.
l) Cualquier otra actividad o función de carácter museológico que le delegue la dirección o que le sea encomendada por los órganos de gobierno del museo.
En l’ article tercer de la mateixa llei, queden recollits els requisits de formació que ha de tenir una persona que s’ encarrega de dur a termes les funcions descrites anteriorment; com una titulació universitària, coneixements en museologia entre d’ altres.
Com que la regulació de personal tècnic de museus s’ ha desenvolupat mitjançant un reglament, ha d’ haver una llei que delegui al reglament la funció del seu desenvolupament, ja que l’ existència d’ una norma jurídica sense rang de llei depèn en gran mesura, de l’ existència d’ una norma jurídica amb rang de llei. L’ article 14 de la Llei 17/1990, del 2 de Novembre, de museus, estableix que el personal tècnic i directiu dels museus ha de tenir la condicions professionals que es determinin per reglament.
8 Paula Soli Consuegra NIU: 1361596 Un cop han sigut desglossats els elements propis dels actes administratius, dels reglaments i les característiques de les convocatòries, espot afirmar que en aquest cas, la convocatòria per a cobrir per oposició 6 places de tècnic de Museus publicada en el DOG, es tracta d’ un acte administratiu. Els actes administratius quan es dicten no s’ integren dintre de l’ ordenament jurídic com a norma jurídica, i la seva vigència no és indefinida, sinó que es tracta d’ un acte consumptiu, efímer, que s’ exhaureix amb la seva aplicació. La convocatòria, no és un acte que s’ integra en la piràmide normativa, i un cop l’ òrgan competent hagi seleccionat als tècnics de museus, finalitzaran els seus efectes i la seva vigència.
Cal afegir, que els actes administratius tenen uns subjectes passius molt diferenciats, en aquest cas són les 6 persones que ocuparan les 6 places ofertades; si es tractés d’ un reglament, els subjectes passius no estarien delimitats, i afectarien l’ interès d’ un nombre indeterminat de subjectes, en canvi, la convocatòria només afecta als individus que hi estiguin interessats. El fet que es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat, no implica la seva integració en l’ ordenament, sinó que en els cassos en que els actes administratius afectin a un col·lectiu determinat, hauran de ser publicats, ja que del contrari es violaria el principi de publicitat recollit en la Constitució Espanyola en l’ article 9.3.
A tall de conclusió, la convocatòria és un acte administratiu ja que compleix tots els requisits establerts per poder-ne ser un, i un cop hagi finalitzat aquesta, l’ acte no tindrà eficàcia, ni estarà vigent per la seva aplicació.
9 ...

Tags: