Art civilitzacions Antigues Primer examen (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art Civilitzacions Antigues
Año del apunte 2016
Páginas 26
Fecha de subida 17/04/2016 (Actualizado: 27/04/2016)
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Art Civilitzacions Antigues (Dra. Francesca Español) Examen: 10 de Juny (10:00-12:00), Examen parcial 29 d’abril Diccionari dels Arts i els oficis.
Els textos antics ens mostren les preocupacions de la gent de l’època i que l’esser humà no ha canviat, només ha canviat el seu entorn i la seva societat. Però no hem de donar per suposat que tots els humans estiguem en les mateixes condicions, actualment a l’Àfrica, la necessitat principal és poder menjar. Hauran de mantenir una societat basada en l’agricultura, que fou la primera gran revolució humana. Per augmentar aquesta producció, s’haurà d’afegir el regadiu i els adobs.
L’Egipte, era tan sols productiu a la zona del delta i per tant a la vora del riu (aquest terreny suma la zona territorial de l’actual Bèlgica), la producció d’aquest terreny va poder mantindre l’economia i l’agricultura d’aquesta societat, i a sobre va permetre al faraó executar grans obres arquitectòniques. Això es va donar gracies als adobs que produïa el propi Nil, que quan creuava l’equador, en temps de desglaç, provocava l’augment del cabal del riu (que cobria les zones agrícoles durant tres mesos) i que deixava, en retirar-se l’aigua hi deixava un llim negre. Aquests tres mesos permetrien a la població i a l’estat realitzar obres d’arquitectura, sense la necessitat d’esclaus.
Desprès, aquest llim, permetia als egipcis tindre tres collites anuals, i per tant tenien garantida la seva supervivència, això va provocar una distribució de les funcions de l’estat, a partir de la seva especialització.
La civilització Mesopotàmica, es va desenvolupar al voltant de dos grans rius (Tigris i Èufrates), que provocaren un perfil orogràfic pla i amb gran quantitat de fang, i una manca important de pedra. Per tant hauran de construir amb Tova, fang assecat al Sol.
L’existència d’aquests dos grans rius, com en el cas d’Egipte, van permetre que la supervivència de la societat estigués assegurada, i per tant varen poder dedicar-se a l’estructura social de l’estat.
Policromia del paisatge varia molt i contrasta en les diferents èpoques de l’any (tant en Egipte com a Mesopotàmia). Quan la terra canvia de color al verd, s’apropa a la idea de resurrecció. La pell del déu egipci Osiris és verd per això.
Hi ha llocs de la Mesopotàmia que actualment no estan al costat del riu, també passa a Egipte, això és deu a que, amb el pas del temps, el riu s’ha anat desviant el que va provocar l’abandonament d’algunes ciutats. Per això avui dia trobem els Tells en territoris completament plans. Quan una ciutat s’abandona o és destruïda, els enderrocs de la ciutat no es retiren, s’aplanen i es fa una ciutat a sobre. Si passa diferents cops, s’acaba generant una muntanya artificial.
Mentre que a Egipte hi ha antiguitats que ja es veien a simple vista, a Mesopotàmia estava tot amagat. Ha calgut excavacions per descobrir les coses.
Egipte, per condicions físiques del país, és un territori aïllat per les fronteres naturals que son els deserts. Però té com a debilitat l’entrada fàcil des del delta o des del sud.
Per exemple, l’entrada dels Jueus pel delta (Historia de la Sagrada Família). És un lloc que no es pot protegir, però els deserts protegien moltíssim. Creuar el desert és molt dur, cal anar molt ràpid. Per això els exèrcits no podien passar. Egipte es sent molt segur i crea una cultura molt replegada en sí mateixa.
Vivien d’ells i per a ells. En contrast amb això, Mesopotàmia no té manera de defensarse. Cal crear muralles, inventar-les, per defensar la ciutat. Sinó cal utilitzar el riu per protegir la ciutat, però no podràs protegir el territori. Mesopotàmia no serà un estat absolut dominat per un rei, sinó ciutats estat que faran coalició. No són equivalents Egipte i Mesopotàmia.
En el cas d’Egipte, es necessita una administració perquè tota la maquinària rutlli. Hi ha un inconvenient: la configuració del país. Egipte és allargat i és per tant molt difícil de governar. Cal una capital col·locada a un lloc estratègic i cèntric. Per corregir-ho, Egipte té un element positiu: el riu. El riu permetia connectar nord i sud amb certa rapidesa (excepte quan es sirga = arrossegar la barca quan no fa vent i s’ha d’anar contracorrent). Egipte, de no ser pel riu Nil, que va permetre la importació, hauria tingut arquitectura de tova.
La pedra utilitzada era el granit i aquest no és homogeni, composat per tres materials que no reaccionen de mateixa manera, per això cal dominar molt bé la tècnica per treballar-ho. Els egipcis aconsegueixen assolir un nivell tècnic magnífic. Segurament no hagués estat possible sense el riu, perquè calia desplaçar els materials de la zona de Assuan fins el Baix Egipte. També permet que circulin els models. El centre creador estava on estaven els artistes del rei, és a dir, a la capital del país. Gràcies al riu, es divulguen les novetats artístiques. Era un art instrumental. Es mou en paràmetres molt codificats, no improvisen. Tenen models molt tancats. Per conèixer les pautes cal fer circular els models a través del riu. Si són analfabets, com saben quina imatge crear? Qui són els creadors intel·lectuals? El creador intel·lectual no és l’executor material.
Qui tria els textos que acompanyen les imatges? L’art figuratiu a Egipte és la col·laboració de dos persones: l’artista i el sacerdot, qui escull els textos que acompanyen les imatges també.
L’escriptura marca el pas de la Prehistòria a la Història. Els mesopotàmics tenen escriptura cuneïforme. A Egipte hi ha escriptura jeroglífica.
La ciutat mesopotàmica representa una arquitectura de poder. L’arquitectura de poder, per ser-ho, ha de destacar del skyline de la ciutat. Hi ha una gran diferencia entre el palau del rei i la resta de la ciutat. Aquest espai central és una arquitectura representativa de poder. Això ho van determinar els historiadors de l’escola dels Annales (França, s. XX). Busquen el pensament de la gent més senzilla de la població antiga. Comencen a utilitzar documents que abans no es feien servir com els testaments. Un membre farà una enquesta en longue durée: una cosa que es pot veure al llarg del temps.
La zona d’Assuan, que fou la frontera egípcia durant la gran part de l’època faraònica amb el Sud, i que posteriorment s’annexionà la zona de tota l’Anubia actual.
Com el Riu passa per la línea de l’equador, aquest provocava la inundació de les terres agrícoles anualment. Aquesta inundació anual va acabar-se en l’època dels 60 del segle XX amb la pressa de Nasser. La gran avantatge que porta a Egipte al seu nivell arquitectònic i artístic, es dona gracies a que part de la població pot viure sense dedicar-se a l’agricultura. El Nil va facilitar la circulació i el govern en un país tan llarg. Pel riu també es va poder transportar elements arquitectònics. L’art Egipci és un art molt codificat, que es regeix per unes regles que el converteixen en un “element Màgic”, ho veiem amb l’iconogràfica. Un exemple es la Historia de Alibaba i els 40 lladres, on si no es segueix el ritu a la perfecció no es podia fer, doncs en l’art egipci és exactament igual. Els egipcis, varen utilitzar les tauletes de fang i les de cera, per escriure diàriament, ja que era molt car el papir, però els textos de caràcter etern, es varen escriure amb els anomenats Ostrakon o Ostraka, que amb un traç pictòric o amb un petit relleu podien utilitzar-ne amb l’objectiu de ser croquis dels artistes.
Només hem pogut estudiar aquelles ciutats que varen ser abandonades (Kahun, Deir El-Medimed, Ajetaton (Tell El-Amarna), que son molt importants per tal de poder entendre el funcionament de l’imperi. Les primeres dues eren ciutats obreres, i Ajetaton en canvi fou la capital política i religiosa d’Egipte durant un temps, en el moment del govern d’Akenhaton i el principi del govern de Tutankaton, Tutankamon), ja que actualment encara s’habiten les ciutats antigues. És un estat centralitzat, però en cada ciutat, Nomo, és governat per un Nomarca, que fa de governador, i quan el poder del faraó s’afebleix, començaran a comportar-se com autèntics faraons, adoptant les mesures que prenia l’emperador, i així entrava en la temàtica artística, o creant harems que anteriorment tan sols hi tenia l’emperador, el seu fill i l’escola reial.
Els artistes, que no havien passat per l’escola reial, no se’ls podia donar una signe de qualitat, però tot i així ambdós estils artístics tindran el mateix valor de ritual màgic.
Amb la infinitat de déus que té la religió egípcia, fa que en certs moments hi hagi un déu mes important a la resta. En el govern de l’imperi Antic, la capitalitat la té Memfis, i tant en el Mig i el Nou la capital serà Tebes. Això provoca que en les seves ciutats i a llocs propers es centrin bona part de les expressions artístiques i arquitectòniques. Amb l’Antic, els construccions son bona part a Memfis, en els altres dos imperis es centrarà a Tebes, però en el Nou, amb la conquesta de territoris llunyans, provoca que essent una monarquia molt rica que pot invertir arquitectònicament a tota la vall del Nil i no tan sols a la Capital. Això es deu a la conquesta de territoris rics, els saquejaven i pel pagament dels tributs, d’aquests mateixos territoris, que els hi permet fer una política d’inversió en arquitectura.
Les piràmides, només es veuen en l’època de l’imperi Antic i una part de l’imperi Mig, i a la zona del baix Egipte.
La Pedra Rosetta, és la base de tota l’egiptologia, ja que amb el cristianisme es perd des del tercer segle desprès de Crist fins a finals del segle XVIII quan, els francesos i els anglesos varen començar a viatjar cap a Egipte. França va enviar molts intel·lectuals que acompanyaven les expedicions militars i estudiaven la cultura, així troben la pedra Rosetta. Aquesta és una pedra on hi havia un text transcrit en tres idiomes, jeroglífic, demòtic i grec antic. Com era en grec es va poder traduir des del principi, però l’objectiu era aconseguir conèixer la llengua egípcia, quan van veure els cartouches que encerclaven un conjunt de dibuixos, i en la traducció grega es corresponien als noms dels faraons. A partir d’aquest descobriment varen anar buscant la correlació de tots els caràcters. L’home que la va desxifrar finalment fou Champollion. La llengua Demòtica, és l’escriptura cursiva del jeroglífic i l’evolució de la hieràtica. El descobriment de la llengua, és el que provoca el naixement de l’Egiptologia.
L’Egiptomania, era l’admiració a la cultura egípcia, sense que fos necessari conèixer res de la cultura realment.
La Campanya Napoleònica, fou una campanya militar que va començar en l’any 1798, i va comptar amb l’ajut i el recolzament dels il·lustrats francesos, que sentien una admiració per estudiar i descobrir la cultura egípcia. En l’actual museu del Louvre, hi ha una sèrie de sales que hi estan dedicades a alguns d’aquests erudits i recuperen en una sala aquesta descoberta del món egipci. Un d’ells fou Vivan Denon, també coneixem noms com el de Champollion.
L’Egiptomania, es manté des d’abans del segle XIX i fins ara. En aquella època del XVIII/XIX varen seguir buscant la base de la Cultura egípcia. Un d’aquests Egiptomans fou el pintor David Roberts, qui fou un aquarel·lista romàntic que buscava l’Orientalisme i volia conèixer l’Àfrica, passant des d’Espanya a Egipte i finalment a Terra Santa. Aquests viatges, ens han donat una font per saber l’estat dels monuments en el moment en que va anar, abans de l’espoli anglofrancès.
L’Egiptologia, neix, com ja varem dir, a partir de la Pedra Rosseta. Aquesta es va descobrir en 1799 i va ser desxifrada en 1822, gracies als noms dels faraons, que estaven inclosos en cartouches, ja que els noms en grec varen ser traduïts i així varen poder desxifrar-lo. Com era molt lent de realitzar un text amb l’escriptura Jeroglífica, la gent, funcionaris principalment, utilitzava la Hieràtica, i posteriorment la Demòtica per escriure, la Jeroglífica s’utilitzava tan sols per poder expressar elements molt solemnes.
En el món de l’egiptologia, com reconeixement de l’important quantitat de mà d’obra egípcia de baix nivell d’estudis, s’han pres paraules àrabs per parlar dels elements (Mastaba).
Jean-François Champollion, fou un home francès que dominava les llengües, tant vives com mortes de l’orient, i va aconseguir ser el primer en desxifrar la Pedra Rosetta i igualment va ser qui va obrir la porta al coneixement de la llengua egípcia sistematitzat. Aquesta recerca de la sistematització, es deu al model il·lustrat que cercaven un model regulador d’un art o ciència, com per exemple l’Académie des inscripctions et Belles-Lettres. Exactament, va descobrir que la llengua jeroglífica era una llengua basada en ideogrames i símbols fonètics alhora. Per tant un dibuix, podia ser un ideograma o un fonema.
Museus d’Art Egipci: Es sovint que en els museus generalistes, Museus Nacionals principalment, tots tenen una part dedicada a l’Art Egipci. També serà important entendre com s’ha format cada museu, ja que per exemple, en el Prado l’obra que es comprava era la del gust de la casa reial, i hi havia una part molt important de pintura que no era representada.
Normalment, es debat el retornament de les peces artístiques que es varen espoliar. La idea no és irracional, ja que per consciencia i amb el fet que no es varen pagar, però també fa funció d’assegurar aquest Art que si no es perdria.
El Museu de Tori: És un museu de finals del segle XVIII, i fou el primer museu dedicat al Art Egipci. La col·lecció, es va realitzar gracies a les excavacions, ja que el país que pagava i el país amfitrió es repartien les troballes. Actualment és un dels museus més importants en art Egipci.
British Museum: Té una col·lecció decebedora, ja que tenia una posició de rellevància que li hauria pogut ajudar a agafar tot allò que volien, com va fer França, però varen agafar principalment mòmies i la part Artística té obres d’una ínfima importància, ja que aquesta part no esta ben exposada, i perd rellevància en la visita.
Metropolitan Museum: És un museu molt imponent i generalista, ha diferencia dels museus europeus va pagar per totes i cada una de les obres. La composició de l’exposició és com la del Caire on s’exposen totes les seves obres. L’edifici situat a l’interior és un regal donat pel Caire, ja que en haver estar Egipte sobre el govern de les Metròpolis Colonitzadores aquest va acabar amb un cop d’estat de Nasser ajudat pels germans musulmans, als quals va empresonar. Nasser essent socialista, volia modernitzar el país amb una revolució, en primer lloc volia repartir la terra entre totes les famílies d’Egipte1, i va decidir fer la pressa d’Assuan, per fer-la va haver de demanar ajuda als EEUU i es van negar, i la van fer els Russos. Com no van poder salvar el seu patrimoni a la zona de la pressa on hi havia molts monuments i van cridar a la UNESCO per ajudar, en ajudar els americans Nasser hi va regalar el temple que hi ha al Metropolitan. Els americans varen salvar també el temple d’Abu Simbel, retallant la pedra on era esculpit, i en treure’l el van remuntar amb la mateixa disposició per que s’il·luminessin les pintures.
Museu de Belles Arts de Boston: La seva col·lecció no és molt amplia però en contraposició es van seleccionar unes obres de gran qualitat. I per tant, per fer una Historia de l’Art egipci, serà imprescindible conèixer les seves obres.
1 Va ser un gran error, ja que no hi havia un control de natalitat, i ja en la segona generació es van quedar petites les parcel·les.
Museus Universitaris: Varen seguir la concepció universitària Anglesa, que tenien museus per tal de facilitar l’estudi. Aquests museus es varen fonamentar amb les expedicions dels estudiants i professors.
Museu de Berlín: Té una molt bona col·lecció d’Art Egipci, i la qualitat es excelsa, i presenten les seves obres en molt bona posició per donar-hi relleu. Es nodreix de les excavacions alemanyes a Tell Ell-Amarna. La seva peça principal és el Cap de Nefertiti, que els alemanys varen ocultar per poder treure’l del país, i posteriorment van acceptar haver-l’hi robat a Egipte.
El Museu del Caire: No va ser el primer, ja que va obrir a principis del XX. Va ser molt modern en museografia, però no va poder mostrar-la, ja que es va descobrir la tomba de Tutankamon i com no estava previst es va posar com varen poder. En la seva exposició hi figuren totes les seves obres, per tant totes estan exposades. Per aquest objectiu, fan un recorregut cronològic de les seves obres mestres, i en les secundaries es situen en unes sales menors. La llum del museu és natural i zenital, ja que es fan servir claraboies.
La Societat Egípcia: El Faraó Al cap de l’estat d’Egipte, l’anomenarem faraó, i per entendre’l a ell i als seus comportaments, ja que si és considerat un déu es comportarà com un déu. Els atributs faraònics, seran en cadascun dels reis diferents, ja que cada símbol té una historia i una simbologia. Aquests elements donaran per igual el seus poders civils i els religiosos, actualment i majoritàriament separats. Per exemple, la barba postissa és part de la simbologia reial i les reines que trobarem en la seva història també la portaran. La unificació en el tercer mil·lenni abans de Crist, provoca que s’anomeni al rei Senyor de les dues terres. La corona blanca i allargada, simbolitza l’arena blanca del desert de l’alt Egipte, i la corona roja, que simbolitza l’arena roja del delta. També hi ha atribucions simbòliques a les flors de la zona, en l’alt Egipte hi “regna” la flor de lotus, i al baix Egipte serà el papir. El protector de l’alt Egipte es una cobra que simbolitza Uraeus, al baix Egipte és el voltor que representa a Neckbeth. Un rei no es podrà seure en el tro fins que no sigui coronat, ja que la corona significa la possessió de les terres que engloba, abans de ser coronat no és faraó.
La primera unificació es va donar de forma militar, ja que el rei del Alt Egipte va anar atacant des del Sud cap el Nord fins englobar tot el territori. Cada cop que es trenca la unitat, és el Sud qui ataca i va recuperant el territori anterior. En el camp de batalla, Egipte no fou un territori molt especialitzat i no va cercar una forma de millorar el seus exercit, ja que sempre havien lluitat entre ells i en les mateixes condicions.
Quan van descobrir els exercits mesopotàmics, que eren professionals (Homes i dones, que es preparen professionalment per la guerra, i hi viuen en uns campaments durant tot l’any) i amb grans innovacions tècniques que Egipte ni s’havia imaginat, va decidir copiar-ho i així va igualar i fins i tot superar els exercits mesopotàmics.
El Palau reial, era on vivia el faraó. Llevat l’època d’Ajenaton (Amenofis IV) a Ajetaton, on el palau és en el centre de la ciutat, no sabem del cert on es situava el palau en vers la ciutat, degut a que és el primer monoteisme, i hem d’entendre que els canvis impulsats pel faraó i com monoteisme era al centre on estava la ciutat. En temps de Tutankaton/Tutankamon les mesures preses pel seu avi, Ajetaton, que el situarà a la perifèria de la ciutat, per seguritat.
Els escrivans: Son els funcionaris que saben escriure, l’espectre és molt ampli, va des del funcionari que ajudarà al faraó a governar a funcionaris regionals d’una importància mínima en el funcionament de la societat egípcia. S’han format a les escoles reials, i tenen una posició privilegiada en la societat. Alguns dels seus treballs son, controlar la producció agrícola i ramadera que pertany al rei, que farà que els escrivans la reparteixin, també exerceixen la justícia en el nom del monarca, també regulen els límits de les terres dels pagesos que en l’època on quedaven abnegades i no es distingien els límits doncs era el escrivà qui ho jutjava. Aquell individu que és cap d’un grup de treballadors, sempre portarà un fuet, per ajusticiar als que no treballen. A Egipte, fins l’imperi Nou, no hi ha moneda, el comerç es fa gracies a l’intercanvií amb especies principalment. La societat egípcia era molt permeable i podies ser fill d’un pagès i arribar a ser un funcionari d’un alt rang, fent un gran “Cursus Honorum”. A finals de l’Imperi Antic, varen haver famílies de funcionaris que havien anat acumulat grans terres, ja que el faraó els hi anava donant, es començaran a dedicar a promocionar l’art i com el rei va perdre poder per aquest fet va haver funcionaris que varen començar a comportar-se com els faraons. En el terme religiós, també hi ha sacerdots, però aquests estan vinculats a un sol temple, i son designats com a “homes purs”, això porta que no han de portar paràsits a sobre, i per exemple es depilaven tot el cos completament, i porten una indumentària blanca i si és molt important portarà una pell d’un felí. Els temples egipcis contenien un llac sagrat que permetia la puresa dels sacerdots, també hi ha un mur entre el temple, on està el déu a la “seva casa”, i la resta de la ciutat.
Els artesans: No és un col·lectiu autònom, ja que no treballaran la terra, però quan hi havia èpoques de bonança podien viure bastant bé. Com no hi havia moneda es pagava amb especies. No ni han tan sols d’un tipus, ja que a part d’estar distribuïts per tot el regne, però els més importants eren els reial que son dels que parlarem. És el començament de moltes de les tècniques artístiques, eren els millors artesans els que realitzaven un treball mes important. Històricament, fins al Renaixement, els artistes han estat considerats sempre com artesans, i per tant parlem d’un art sense noms.
El papir: Entre els artesans hi trobem també els que es dediquen a la industria del papir. La manca de fusta, provoca que els vaixells es realitzen també amb papir.
Els pagesos: Son el gruix de la població i es situen vora la riba del riu Nil. No coneixem el percentatge i el numero de pagesos que hi havia a Egipte. Els censos, es realitzaran a partir de l’arribada de l’imperi Romà. Els pagesos, eren la base de la piràmide i alimentaven a tota la població. Eren propietaris de les seves terres, i per elles havien de pagar un tribut al faraó, que les repartia entre la població. Podien canviar de treball, i el fill d’un pagès podia ser un escrivà.
Els aliments principals que conreen son els cereals i les vinyes. També tenien ramats, i practicaven la pesca, de forma molt satisfactòria.
El més enllà: És la vida eterna posterior a la vida terrenal. Aquesta vida eterna s’entén com un fet molt material i per això podem comprendre la majoria dels objectes que utilitzaven i ens han arribat. El que nosaltres anomenem tombes, no tenen una traducció possible, i per ells seria la casa d’eternitat.
El concepte de la vida desprès de la mort es basava en diverses cerimònies rituals, la mes important, i la que dona lloc a la resurrecció de l’home era anomenada l’Obertura de la Boca. Herodoto, que fou un dels primers viatgers que va visitar Egipte, amb l’objectiu de conèixer la cultura egípcia.
Per un egipci, la vida té tres parts fonamentals, la Matèria, el Ka (al·lè vital), Ba (idea d’anima), però a diferencia de la concepció occidental, el Ka abandona el cos, i el Ba també s’allunyava del cos, però no morien. Si es podia mantenir la matèria, el cadàver, això provocaria que el Ka i el Ba podrien tornar al cos, i així la seva nova vida serà eterna. Aquesta creença neix gracies a que Osiris va poder ressuscitar, com ho pensen els Cristians ja que Crist va aconseguir-ho. Així amb el ritual de l’Obertura de la Boca, que consistia en un ritual posterior als trenta dies de la mort de la matèria i en aquest temps s’ha realitzat la momificació, que consistia en buidar el cos de les matèries toves, i aquestes s’assecaven als vasos canops, que representen als quatre fills d’Horus. Posteriorment a aquest procés es salava el cos durant els 30 dies, i posteriorment l’omplien i l’embolicaven amb venes de lli. Aquest ritual de l’obertura de la boca era màgic i s’havia de realitzar al peu de la lletra, hi ha gestos i paraules.
Com a gestos veiem la taula d’ofrenes (per què tornessin el Ka i el Ba) que ajudarien a facilitar el ritual, s’utilitzava un estri metàl·lic que quan toca la boca del difunt, entrarà en el cos el Ka i el Ba s’aproparà al cos, en el ritual hi havia la presencia del plany ritual realitzat per dones, com ens ha arribat gairebé fins als nostres dies, fins el segle XX a Espanya anomenades Ploraneres/Plañideres2. Aquestes dones, representen a Isis, present en la resurrecció d’Osiris, i rere seu al déu Annubis, que també era present en la resurrecció d’Osiris. En un principi, l’únic que podia ressuscitar era el Faraó, que en vida havia estat la representació d’Horus vivent, i quan moren es 2 En el Cristianisme, la vida eterna era considerada un fet joiós, i es passava de la vida terrenal a una vida eterna joiosa i la mort terrenal, s’havia de celebrar com el dia del annus natalis.
converteixen en Osiris. Posteriorment, els faraons van cedint aquest benefici a més persones. Per tal de diferenciar els que ressuscitarien i els que no, segons un judici de l’anima, que es feia a partir d’un judici públic, on el poble decidia si podia o no arribar a la vida eterna, i posteriorment el judici “simbòlic” on intervenen els déus i no els humans que pesen el cor com les bones accions i que han de ser mes pesades que la ploma de la deessa Mat, que representa la justícia amb la ploma. En aquest judici de l’anima anomenat Psicòstasi3 hi son presents més divinitats, com per exemple Thot. En la mitologia, foren Annubis i Isis, qui varen ajudar a Osiris a ressuscitar i els que momificaven els cadàvers adoptaven l’aparença dels dos déus.
Les divinitats La religió egípcia, fou politeista, menys durant el govern de Ajenaton qui venerà únicament al déu Àton. Posteriorment, amb el govern del faraó Tutankamon, es retornarà al politeisme tradicional egipci.
Quan Herodoto, va a Egipte, va afirmar que els egipcis eren els mes religiosos que hi havia al món, degut al gran volum de divinitats que hi havia a la Vall del Nil. Aquestes divinitats, es dividien entre els que tenen categoria oficial, que podien ser els còsmics que eren relacionats al Sol, la Terra i que eren Re/Ra, Geb (Terra), Nut (Cel). Aquests, deus tenien un centre de culte, com per exemple Heliopolis amb Ra. Hi havia també els déus oficials amb relació a conceptes com Justícia (Mâat), Amor (Hator), Mort o resurrecció (Osiris). Un altre dels déus oficials serà el déu Nil, que és una divinitat agrària.
Hi ha altres exemples, com els déus no oficials, que també son considerats déus importants. Hem de conèixer la historia Imhotep o Imutes, que fou tan important en la seva època, que la gent va fer-lo déu, per la seva idea de construir la primera piràmide de l’historia d’Egipte. Es va considerar un avançat a l’època i va fer un treball d’estudi.
A més era un gran sacerdot. Fou un personatge de la IIIª dinastia i a finals de l’imperi Nou era considerat un déu sanador, amb un temple al qual es feia peregrinació.
Aquesta peregrinació era molt similar a les que el Cristianisme4 promulgava en època Medieval.
Els deus locals, eren venerats als Nomos egipcis, i no tenien per què ser venerats a altres Nomos, podia ser que en un Nomo es veneres el Cocodril i en altres Nomos els sacrifiquin per impurs. Un exemple, és el déu Amon, déu principal de Tebes però sense gran importància com a divinitat en la totalitat del territori en l’Imperi Antic. Tebes, quan es converteix en capital d’Egipte, el culte a Amon passarà a esser oficial a tot Egipte, i això fou per un motiu polític.
3 Existent també en el Cristianisme, on el pesatge de l’anima el farà Sant Miquel Arcàngel. Que en època de clandestinitat, es va realitzar un procés de sincretisme entre les dues religions.
4 Gonzalo de Berceo, parla de la peregrinació a monestirs com San Millán de la Cogolla i Santo Domingo de Silos.
Per diferenciar als deus, que tenen una figura humana, haurem de conèixer els atributs que els identifiquen. També poden ser representats com un animal privatiu, ja que cada déu tenia el propi. Horus, és un falcó, i per representar-lo s’utilitza les dos figures, cos humà i cap animal. Hator, vaca.
Les triades, era la unió de les divinitats per famílies, que eren formades per tres deus normalment. No havien de tindre els temples junts, Hator i Horus per exemple tenien el temple separat, i cada any la figura d’Horus era portada pel Nil al temple d’Hator. Les dos triades mes importants son: -Isis, Osiris5 i el seu fill Horus, aquesta triada, narra una llegenda6, que té una base històrica, i la seva transmissió ha estat convertida en una llegenda. Osiris, tradicionalment el veurem representat com a rei de l’Alt Egipte, i per tant amb els atributs del rei, la seva representació serà la d’un home normalment, i posteriorment amortallat per ressuscitar. La seva pell, serà sempre verda, que és considerat el color de la resurrecció.
-Amon- Re, Mut i el seu fill Jonsu, son la família del déu tebà Amon-Re, que quan es converteixi en déu oficial de l’imperi, passaran a ser venerats a tot Egipte. Els seus temples son pròxims i per tant, la família està junta. La importància d’aquest déu, Amon-Re, és per la política que van emprar els sacerdots quan Tebes es converteix en capital de l’imperi i així ells tenien mes poder arreu del país.
Periodització: La historia d’Egipte no és lineal, i s’alternen èpoques d’estabilitat (Imperi, unitat i un sol rei), i d’inestabilitat (períodes intermedis, Egipte per la unitat). Amb els períodes intermedis, son èpoques on es perd la força el faraó, i aquesta provoca que els funcionaris que no es dediquen a l’agricultura, hagin de deixar el seu treball, ja que moririen de fam si no poden recaptar l’aliment i ells no podrien abastir tot l’imperi.
Sempre que la unificació es dona a terme, és l’Alt Egipte qui la propaga i va conquerint cap al Nord. L’imperi egipci, realment tant sols pot esser concretat a l’època del Imperi Nou, ja que fou quan es va conquerir terres llunyanes. Anomenem imperi a les èpoques d’estabilitat, i el cap de l’estat serà el Rei o el Faraó.
5 La seva llegenda ens diu que era un rei de l’alt Egipte, i que tenia un germà anomenat Set, que era molt envejós, que va assassinar Ossiris i va llençar les extremitats d’Osiris, que van arribar gairebé al Delta. La seva esposa, Isis, ajudada per Annubis, van recuperar els traços i van tornar a muntar el cos, el varen enterrar a una illa. La desesperació d’Isis, va aconseguir que Osiris retornés a la vida, en l’eternitat, i que va poder infantar a Isis d’Horus, que serà fill postmortem d’Osiris, i seran rei del mon terrenal i de l’altre mon respectivament. Horus va venjar el seu pare a Edfu, vencent al seu oncle. Per això, els faraons, son considerats en vida Horus vivent, i en mort Osiris. Per això en un principi, aquell que podia ressuscitar havia de ser el faraó. Que Set esquarterés el cos del seu germà, ens mostra com s’ha de fer la momificació, que es basa en un principi destructiu i un final tractament de reconstrucció, que ho van realitzar Isis i Annubis, com ho veiem a la cerimònia de l’obertura de la boca. En el cristianisme tots els Sants, com els deus egipcis, tenen una llegenda que és una història de la seva vida, i d’allò posterior a aquesta.
6 Normalment, aquestes llegendes, tenen una base real, que és anterior a l’època històrica, per tant a l’escriptura, i per tant la transmissió oral la ha corromput, convertint-la en llegenda.
Imperi Antic: Iª dinastia – VIª dinastia (2920-2152 aC) (Capital Memphis) 1er Període Intermedi: VIIª dinastia – Xª dinastia (2134-2040 aC) Imperi Mig: XIª dinastia (Tebes) - XIIª dinastia (Memphis) (2040-1640 aC) 2ón Període Intermedi: XIIIª dinastia – XVIIª dinastia (1783-1641 aC) Imperi Nou: XVIIIª – XXª dinastia (1550-1070) (Tebes- dinastia XIXª Tanis) 3er Període Intermedi: XXIª dinastia – XXVª dinastia (1070-712) Baixa Època: XXVª dinastia – XXXª dinastia (712-332) Període Grec: (332 aC – 30aC) Les dinasties, son famílies que es succeeixen en el govern, i que poden adoptar als faraons que han atemptat contra la pròpia família, i aquells que son reis per política i no per consanguinitat. Les dinasties, es realitzaven per poder venerar als avantpassats, i els egipcis feien llistats pels egipcis posteriors per què poguessin venerar els faraons anteriors. Però en les llistes dinàstiques, hi ha alguns que no estaven a les llistes, com per exemple Ajenaton/Amenophis IV que no apareix, ja que va canviar el déu de veneració, i per tant no consideraven que tingues dret a ser venerat. En els períodes intermedis, poden haver diverses dinasties contemporànies, ja que la no unitat permet mes d’una dinastia, i aquesta mateixa inestabilitat permet també cops d¡estat que generaran noves dinasties.
Paleta de Narmer: És una peça de la primera dinastia, per tant de l’imperi Antic. És una obra, que influirà molt en l’art egipci posterior. Té un gran valor documental, serà utilitzada pels historiadors, i monumental, l’estudiaran també els historiadors de l’art. Es diu la paleta de Narmer, ja que el protagonista d’aquest obra és Narmer, qui fou el primer rei del Egipte unificat. La paleta, es diu així, degut al cercle realitzat al mig és similar a la de les dones i els sacerdots que es maquillaven, en aquest cas no s’utilitzava per barrejar maquillatges. El valor és artístic i historiogràfic, ja que des d’aquesta peça l’art egipci es fonamentarà en ella.
En la paleta de Narmer els temes, s’han estructurat uns sobre els altres, amb la intenció d’endreçar l’escena. A partir de la paleta de Narmer, tot l’art egipci s’estructurarà amb aquest model. S’utilitza la perspectiva jeràrquica, per tant el rei serà mes gran que la resta. És la primera vegada que veiem l’Aspectiva7, ja que en realitat, tot allò que els egipcis creaven podia animar-se i per tant tot el que es representa es fa amb la intenció que aquest sigui present i existeixi, per això en la representació humana s’intenta que de l’home es vegi la totalitat de l’home, però en pintura i relleu seria 7 Seria desmuntar la figura i reformular-la de forma que es vegin les parts principals. En el segle XX, les avantguardes comencen a experimentar amb les formes, entre ells els cubistes, i utilitzen aquesta idea antiga dels egipcis.
impossible, i per tant s’utilitza l’Aspectiva. Trobem també la llei de frontalitat ens diu que per veure una escultura la hem de veure de front, ja que el escultor la concep de front, ja que és on serien les ofrenes. El hieratisme, és un gest congelat, que tan sols serà col·locat en les figures mes importants.
En la part superior, es repeteixen unes vaques, que custodien un jeroglífic, que s’ha traduït com Narmer, ja que hi ha dos signes privatius juntament amb la façana de palau.
El personatge que persegueix al faraó, és un dels funcionaris mes importants i el seu deure és portar les sandàlies del faraó. Per identificar la figura de Narmer, hem de veure que porta la barba postissa, la corona de l’Alt Egipte, el ceptre i la cua d’animal. El personatge al qual està agafant pel cap, s’està agenollant davant de Narmer mostrant la seva derrota. Aquesta figura no comparteix la cultura amb Narmer. La imatge de sobre, ens mostra la escena anterior de forma al·legòrica, on hi ha un ocell (Horus/imatge del rei) agafant amb una brida un receptacle que té 6 flors de papir (Delta), al qual domina, per tant el Sud venç al Nord. En la secció inferior a la primera escena, observem dues figures nues fugint, que serien de la mateixa cultura que l’home vençut abans, d’un edifici propi que han d’abandonar. Sabem que és del Nord d’Egipte l’edifici, ja que era tan sols al Baix Egipte on hi havia arquitectura sedentària. En la primera secció de la part posterior de la paleta, veiem una desfilada militar, on els derrotats estan decapitats, i el faraó porta la corona del Nord d’Egipte, per tant mostra la victòria del cabdill del Sud. Justament davant del faraó, hi son els nomarques del Sud. En la secció inferior, veiem un toro atacant una muralla, que ha està ensorrada i un edifici, que està sent encara atacat. El toro, representa la força del rei, ja que en l’antiguitat es comparava la força reial amb la dels animals considerats els reis de la natura. La secció central, on hi ha la paleta pròpiament dita, és l’escena mes difícil de desxifrar, i veuríem dos animals entrellaçant els seus colls, que podria representar la unió de les dos terres.
Iconològicament, aquesta paleta ens celebra el triomf del Sud sobre el Nord, que marca la unificació de la vall del riu Nil.
L’Arquitectura en l’Imperi Antic: En aquesta primera etapa dels temples egipcis, nomes en trobarem a la zona del Delta, més concretament a Guiza, amb temples de la IVª dinastia, Saqqarah, de la Iª dinastia, Dashur, IVª dinastia, Meidum IIIª-IVª dinastia, que son els noms de les necròpolis mes importants de l’època.
Necròpolis de Saqqarah Les tombes de la Iª i la IIª dinasties, son utilitzades pels reis, son d’una envergadura mitjanament petita, en comparació de la primera tomba del primer rei de la IIIª dinastia, qui va ser enterrat en la primera piràmide, sent aquesta un dels primers edificis en pedra d’Egipte. Aquest faraó es digué Djeser/Djeserit/Zoser (això es deu a la traducció de l’egipci antic a les llengües actuals, a Espanya com encara no hi havia egiptòlegs utilitzaren els noms donats als llibres d’altres països, per tant hi ha diverses interpretacions i versions), qui no tingué relació familiar amb las dues anteriors dinasties (que tots havien estat família i del Sud, per això realitzaven doble enterrament (Saqqarah i ha Abydo) per això eren mes reduïdes).
Imutes/Imhotep Segons una descripció, va ser gran sacerdot del temple d’Heliópolis i que va concebre la tomba del faraó Djeser, també un gran escultor de vasos de pedra, això té un gran valor per què anteriorment no s’utilitzava la pedra si no la tova, per això la pedra era una innovació i per això té tanta importància. Imutes va crear e idear la piràmide esglaonada pel faraó Djoser, utilitzant pedra de l’altra banda del riu Nil i anomenada Tura8. Per extreure els materials, van haver d’arrencar la pedra i ho van fer a partir de l’observació i van veure que el fred que feia a la nit podia gelar i per això varen fer forats amb fustes humides i les deixaven congelar per que es tranqués la pedra.
Posteriorment, utilitzaven pedres mes dures, que retallaven la pedra i li donen una forma regular. En el conjunt funerari de Djeser hi veiem la piràmide esglaonada i altres edificis com el temple funerari, on es feien les ofrenes al mort. Nomes hi ha una porta i aquesta dona cap al riu, ja que era la via d’arribada, la posició de les necròpolis sempre és la mateixa, estan totes a la banda occidental del riu, ja que era on es ponia el Sol. En aquest temple funerari, veiem per primer vegada que les ofrenes es varen fer a l’interior. Imhotep va intentar fusionar els estils arquitectònics del Nord (nomadisme, arquitectura lleugera) i el del Sud (on hi havia una arquitectura de tova, ja que eren sedentaris), i aquestes dos arquitectures hi son presents en el conjunt.
La muralla (mur perimetral), que nomes tenia una entrada orientada cap a l’Est, té uns 11m d’alçada, i això va provocar que la tomba del rei es fes mes gran que l’idea original, ja que no es veia des de l’exterior. La pedra utilitzada és polida amb sorra.
Quan s’entra, veiem un passadís Hipòstil, amb columnes fascicul·lades.
La piràmide, fou concebuda com una mastaba, i fou la primera construcció on es va col·locar el cadàver, i era d’una altura d’una 8 metres, el que provocava que no es veies des de l’exterior, posteriorment es varen superposar quatre mastabes quadrangulars, i posterior dos mes, que permet la visibilitat des de fora del conjunt. La tomba és 30 metres per sota del nivell del sol. La decoració de les cambres, era similar a la de la tomba sud.
La tomba Sud, està construïda en dos nivells, el superior identificat amb la muralla i la inferior no oberta a les visites. Les decoracions, evoquen a les canyes lligades, com imatge del Baix Egipte, i el Djet, que és un símbol d’estabilitat. El mur està delimitat per canyís, i amb portes on hi han persianes lligades, encara que no es pogués traspassar, ja que eren l’espai obert estava cobert per un relleu d’un faraó corrent, que té a veure amb una de les proves que havia de realitzar el faraó al Festival de Sed/ HebSed o el Jubileu reial. Aquesta tomba Sud, es diu així per les deduccions dels 8 La Tura, és una pedra bastant tova i molt bonica, per tant seria bastant fàcil de treballar, però en l’època fou tot un èxit. El Granit: Quars, Feldespat i Mica. Pedra molt dura i difícil de treballar, ja que els tres components no reaccionen igual. Pòrfir, és una pedra molt dura d’Egipte, i es de color porpra que s’utilitzarà en cases dels emperadors romans i carolingis.
arqueòlegs, que diuen que en estar resolta com les cambres dels morts, que eren molt similars, i la troballa d’un sarcòfag quadrat, on serien introduïts els vasos canops. La situació al Sud, lliga l’enterrament dels seus antecessors a Abydos, on hi havia els cenotafis, i col·loca les visceres en la zona Sud, recordant l’anterioritat, però sense la necessitat de ser enterrat al Sud, ja que ell no estava lligat a aquest familiarment.
Mastaba del Visir Hesire En aquest edifici, veiem un altre canvi trencador entre la 3ª dinastia i la 1ª i 2ª, ja que és la casa d’eternitat d’un home que no és un faraó. Fou una mena de primer ministre i el faraó va decidir que havia de ressuscitar. En aquests casos era el faraó qui pagava i assumia tots els costos. Aquesta Mastaba es troba molt prop de la tomba de Djeser, però segueix l’estil de les tombes anteriors, com les tombes dels faraons de la 1ª i la 2ª dinastia, no mostra referències arquitectòniques d’influència com la Piràmide esglaonada.
Meidum (Influenciarà els conjunts funeraris a partir d’ara) És la necròpolis mes meridional on es van enterrar als faraons de l’Imperi Antic.
Aquests canvis, no sabem per què es va realitzar. La piràmide inacabada de Meidum aquesta piràmide cercava ser una piràmide de murs llisos, però el projecte va ser abandonat. Per fer-la van ser instigadors diferents faraons de la 3ª dinastia, i el primer faraó de la 4ª, Snofru, que també abandonà el projecte. En la façana que mira cap al riu, presenta uns vestigis arquitectònics que serviran fina les dinasties 11 i 12. Aquests elements son la presencia del temple alt, junt a la piràmide, i una rampa que l’uneix amb el temple baix o de la vall, que comença en la vall fèrtil, s’havia d’arribar en barca. Segons els estudiosos, la piràmide és on s’han trobat les restes del rei i el seu aixovar, el temple baix, en canvi no sabem el perquè de la seva existència. És un conjunt funerari. El rei, requeria cada dia, menjar, pa i cervesa, i perfums, i per tal d’entrar arribaven pel riu i pujar per la rampa fins el temple alt. La piràmide, desprès de la mort del faraó quedava segellada. A Meidum, també hi han mes d’un conjunt funerari.
- S’han trobat als temples amagatalls d’escultures, per tal de defensar-les, ja que si eren atacats l’enemic no tan sols trencaria escultures, si no que mataria a essers vius (ressuscitats), ja que les escultures son repliques dels morts i es col·locaven al lloc on es feia un culte funerari al faraó. Un altre de les teories, és que en el temple baix, fos el lloc on es fes la momificació del cos del faraó. La rampa, no està descoberta, si no que coberta i s’il·luminava amb claraboies al sostre, en els murs, es varen fer motius iconogràfics, on s’expliquen els ritus com el Heb-Sed.
Dashur La piràmide inacabada o romboïdal de Dashur, és una necròpolis nova, on el faraó Snofru, va fer un altre projecte que finalment va abandonar, va acabar essent mes petita del que es volia i es va abandonar.
Giza El fill de Snofru, Keops, va fer-se la casa d’eternitat a Giza, on va fer-se la piràmide mes gran. El seu conjunt funerari, ha perdut, la rampa i els dos temples. Al costat, veiem la de Keffren, on han restat part dels dos temples i la rampa. Els tres conjunts, el tercer és el de Micerino, son molt diferents en la resolució, però el conjunt acaba tenint les mateixes parts. En la de Keops, hi ha una zona externa a la piràmide, veiem que hi ha un camp de Mastabes que son completament regulars, i que fou destinada a la resurrecció d’un conjunt gran de funcionaris, com regal del faraó que s’encarregà de totes les despeses (No té res a veure amb la democratització de la vida eterna, que es veurà en la Vª dinastia, aquí és el faraó qui decideix. En l’imperi mig, qualsevol pot ressuscitar si s’ho paga). En els conjunts de Giza, també es manté la presencia de les imatges del Heb-Sed, en la rampa. La piràmide de Keops, és una obra arquitectònica molt ambiciosa, per les dimensions.
La cambra funerària, va ser construïda tres cops, una al subsòl, una anomenada de la princesa i la final, que està col·locada en el bell mig de la piràmide i amb un sostre pla, el que provoca que s’haguessin d’utilitzar unes llindes, que es posen sobre les muntades, que sostinguessin els murs de la piràmide, ja que un sostre pla no pot distribuir els pesos que rep, per tant ha de suportat tot el pes de la piràmide. És molt innovador aquest pensament, ja que fins al segle XX no existeix un estudi de força, que tracti la distribució de pesos en els edificis. La cambra funerària, utilitza el sistema de llindes sobre muntades, però el pes de sobre era un gran problema, i per tant, va utilitzar una estructura a sobre de la cambra que funcionés com una taulada a dues aigües, el que provocava la distribució dels pesos com si fos un arc. El sarcòfag es va introduir a mitja construcció.
Les Mastabes civils, situades en front de la piràmide, mantenen en tots els casos una regularitat excelsa. Son Mastabes massisses, amb murs inclinats, i un pou vertical que connecta amb les cambres funeràries, on hi ha un aixovar menor al reial, el difunt i com escultura un cap de substitució.
En l’entrada al temple baix del conjunt de Keffren, veiem uns vestigis que ens podem ajudar a veure el funcionament del temple baix. Sabem que cercava impressionar al visitant, amb la llum que entrava, ja que no era zenital, si no lateral el que provocava que es pogués matissar molt i fer efectes concrets, varen utilitzar granit pels murs, el sol era d’alabastre, com s’ha perdut el sostre, aquests jocs d’iluminació s’han perdut. En el sol, hi ha unes bases exactes a les trobades en les escultures d’un amagatall, per tant tota la rampa tenia escultures del faraó.
Abusir Hi ha tres conjunts funeraris, però parlarem de dos, el de SahuRa o SahuRe i NeuseRe o NeuseRa. En aquesta necròpolis, hi ha un temple al déu Sol, que podria ser una copia del temple al déu Sol d’Heliopolis. Els tres conjunts funeraris, son composats pels dos temples, la rampa i la piràmide, ja esmentades anteriorment, però hi ha un element que serà present en la posterioritat, el que veiem és una columna exempta de capitell vegetal, que representa al Nord i al Sud d’Egipte, en la sala hipòstila de SahuRa, serà el primer cop que les veiem desprès de les trobades, però adossades, en Saqqarah.
Hi ha un sector que ocupa tota una banda del conjunt. És la única vegada que a Egipte trobarem construït el que més tard es farà a les parets del camí que va cap a la piràmide.
Aquest sector rep el nom de Festival de Sed, Patí del Hebsed o Pati del Jubileu (tres noms).
Hebsed era una festivitat que se celebrava, que en teoria havia de ser al cap de 30 anys del regnat del faraó, però no sempre era així. L’objectiu era aconseguir que es recuperés el poder perdut. (El monarca tenia unes capacitats, però que per certes circumstàncies, aquestes capacitats podien disminuir). En l’origen d’aquesta festa hi ha la voluntat dels egipcis de no haver de sacrificar el faraó quan perdia capacitats (tal com es feia a certes zones d’Àfrica). Aquesta cerimònia es desenvolupava al llarg d’un termini concret, dins d’un temple (en un de existent o se n’erigia un). En aquest temple hi havia espais adequats per ubicar les imatges de les divinitats (titulars i no titulars). Hi havia uns espais que s’hi representaven les insígnies dels nomos del baix i alt Egipte.
Hi trobem un pati, al voltant del qual s’hi ha erigit unes edificacions. Les imatges tenien la funció d’ajudar al faraó a recuperar el poder perdut (imatges acomodades en cada una de les capelles privades). El rei els hi feia unes ofrenes i havia de superar una sèrie de proves físiques que acreditarien que estava en condicions. Una de les proves era la carrera, que es feia en aquest pati.
També hi ha dos edificis, que són les dues capelles, la del nord i la del sud, on s’inscrivien els noms i on el faraó es canviava.
Això en realitat no va servir per res. Una de les coses que els caracteritza, ja que l’espai interior no existeix. És més aviat un escenari teatral, més que una construcció verdadera.
Els egipcis entenien que aquesta recuperació del poder perdut, a part de fer-la quan estava viu, també ho havia de fer quan estava mort (i ressuscitava). Així, aquest podia celebrar tots els hebsed que necessitaria en el més enllà, per ser competent. En els conjunts posteriors, això es representarà ens els murs del corredor que comunica el temple amb la piràmide. A dins d’aquestes estàncies hi ha material de recobriment. Es simula l’edificació. La porta que veiem és una falsa porta, que la poden travessar els morts.
A les parts d’una de les capelles hi ha unes columnes adossades amb capitells florals. És la primera vegada que s’utilitzen d’aquesta manera. A la V dinastia de l’Imperi Antic aqueta columna es converteix en columna exempta (i comença a funcionar com a model de suport), coronada per les flors de lotus o de papir.
Si volguéssim construir, un edifici rectangular amb la volta a sobre, això amb tova no se sustentaria. Es trencaria la volta i els murs caurien. La volta, que és una volta rebaixada, exerceix una força que es concentra en el punt superior dels murs, que és massa prim per poder-lo sustentar. Si enlloc de construir-ho amb tova ho fem amb canyís, funcionaria perfectament bé. Això apunta en un model arquitectònic (les fonts) de l’alt Egipte.
Temple Nord Fins aquí, l’acció de portar ofrenes funeràries al difunt s’ha fet a l’exterior. Per primera vegada trobem un edifici destinat exclusivament a rebre les ofrenes periòdiques pel difunt. Es desglossarà en temple alt i temple baix (en relació a la font). Associada a l’espai on es feien les ofrenes, hi trobem una petita habitació, Serdab (terme àrab). A dins, els arqueòlegs francesos van descobrir una cambra aïllada. Estava completament a les fosques (quan estava operatiu, des de fora no es veia res). A dins hi havia una imatge de mida natural del faraó Heseb (?). Així doncs, si la mòmia es feia malbé (la matèria), hi havia l’escultura (que també havia passat per la cerimònia de la boca (?)) que passava a tenir la funció de mòmia (rebre les ofrenes funeràries). Aquesta pràctica de tancar l’escultura del difunt es continuarà fent. En el cas de la reialesa, les escultures de Kefren, que eren un feix, estaven a l’exterior, vistes per tots aquells que portaven les ofrenes (a diferència d’aquesta).
Moltes de les coses que apareixen aquí per primera vegada tindran continuïtat. D’altres s’abandonaran. El que sobreviu és la piràmide, el temple funerari (espai exclusiu per les ofrenes del difunt, no confondre amb el temple de la divinitat, que és la casa del déu), la idea de les ofrenes en un espai interior, l’esforç per construir un gran volum (en els posteriors no hi haurà tanta voluntat, però se seguirà la idea de dedicar zones al Hebsed).
Abusir Hi ha una construcció dedicada al déu Ra. Era un temple solar, que podia ser exclusivament un espai obert a l’aire lliure (perquè hi entrés el sol), amb uns altars a l’interior.
El faraó que ho va erigir va ser Neuse Re / Ra i Sahu Re / Ra. En el temple alt hi ha un pati obert a l’aire lliure, on per primera vegada apareixen columnes exemptes amb capitells florals (V dinastia). Hi ha una petita piràmide, molt enigmàtica (no se sap exactament quina funció tenia). Se l’anomena piràmide satèl·lit. Ocupa el sector sud-est del recinte.
Saqqarah Pertany a un faraó de la VI dinastia, Fiope (també anomenat Pepi). És l’enterrament del rei i de les tres reines, que tenen conjunts independents al contorn. Hi tornem a trobar la piràmide satèl·lit. Tot el mur que envolta el recinte, sembla que parteixi el temple alt en dues meitats (una que toca a la piràmide i l’altre com a l’exterior). Ja ho veiem una mica a Abusir.
En una de les piràmides, la de Onos o Unoas, que és un faraó de la V dinastia de l’Imperi Antic. A la seva cambra funerària hi trobem les parets interiors farcides de textos que, per la seva posició, s’anomenen textos de les piràmides. També s’observa en la cambra funerària del faraó Merenne, de la VI dinastia. És una de les qüestions més enigmàtiques d’Egipte. Quan els egiptòlegs ho van transcriure, es va constatar que s’utilitzaven expressions i certs elements que tenien una cronologia i altres textos (dels mateixos textos de les piràmides) d’una altra cronologia. També es va constar que el terme textos de les piràmides, és la suma de textos col·locats un darrere de l’altra, i s’han d’entendre individualment, que tanquen en si mateix. En tots ells s’intueix un sentit únic, que té a veure amb la localització: en tots els textos s’expressa la idea de la salvació (estan parlant del camí que fa l’ésser humà des del moment en que mort fins que ressuscita). Aquets textos sempre es limitarà en llocs així. Els egiptòlegs han plantejat hipòtesis. Una és que es tracti de tot allò que deien els sacerdots quan es realitzava la cerimònia de l’obertura de la boca. Aquestes paraules s’havien de dir d’una determinada manera (si es deien d’una altra manera, el ritual màgic podria perdre eficàcia). No s’ha trobat cap suport que contingui aquestes frases (es passava oralment).
Hi ha un moment però que algú va posar en dubte l’eficàcia del ritual si el sacerdot s’equivocava. Així doncs, si s’apuntaven les frases a la paret, encara que el sacerdot s’equivoqués, el fet d’estar apuntat ho soluciona (això és una hipòtesi). A l’Imperi mig, textos dels sarcòfags (és una evolució). En arribar a l’Imperi Nou, d’aquests textos en sorgirà el llibre dels morts, el llibre de les portes (variant) i el llibre de les cavernes (variant).
Hi ha un col·lectiu que per haver acumulat un poder i riqueses, poden assolir personalment els costos que els permet assolir la vida eterna. És un col·lectiu important, que les seves mastabes estaran principalment a Saqqarah (?). en les mastabes de la V i VI dinastia, tal com passava en les anteriors, que tenen una zona subterrània. La novetat és que a la part superior hi ha l’espai de culte, però interior. És a dir, és transitable pels sacerdots que porten les ofrenes, que podran entrar. Hi ha més d’una habitació, la més gran és la destinada a les ofrenes (capella funerària). En certs detalls veiem que la part alta de la mastaba intenta reproduir les particularitats d’una casa egípcia del període (casa del difunt, construïda en pedra enlloc de tova). Al subterrani s’hi localitza la cambra funerària (tomba i aixovar), on mai més ningú hi torna a entrar (el túnel se segella) i que es deixa sense decorar. La part superior es decorarà molt. La distribució varia, n’hi ha de més grans, més petites, de familiars (hi ha una mena d’apartaments, i família de 3 o 4 persones màxim). Cadascun tindria la seva pròpia cambra funerària. Si hi ha tres membres, per exemple, a la part de dalt, es destina una part a cada un dels morts. La decoració de les parets s’adapta també a cadascun dels familiars. Per exemple, si hi ha un nen, molta decoració fa referència a jocs que pot fer en el més enllà (no amb l’objectiu de decorar, sinó la representació de tot el que el difunt gaudirà en el més enllà).
Aquestes mastabes de Saqqarah serien una representació de Memfis en pedra (enlloc de Tova), com si fos el poble dels vius de la vall fèrtil.
Veiem l’entrada d’una mastaba, del funcionari Ti, de la V dinastia. Entrada monumentada, amb un porxo, amb inscripcions als murs que expliquen qui és el funcionari que hi ha a l’interior. Totes les parets de la part superior estan farcides de relleus morals policromats. Aquesta mastaba té un element molt interessant, té un pati obert amb porxo i per on entra la llum. Se segueixen utilitzant les fórmules de la IV dinastia (columnes rectangulars). El pati obert és important en relació a la idea que hi ha darrere, que és la casa. Això ens indica com era l’arquitectura civil durant aquest moment. El pati obert a l’aire a lliure, però interior, es va utilitzar molt: espai que facilita la circulació de l’aire (també ho veiem a l’arquitectura romana i a la mediterrània en general).
L’altre element és una petita habitació, minúscula, i la seva funció es revela en la seva decoració. Hi trobem una sèrie de prestatgeries simulades en els relleus amb pots també en relleus. Això ens indica que es tracta d’una habitació que simula el rebost que tenien les cases dels funcionaris en vida. En una altra habitació hi ha una falsa porta, amb un ara (taula) d’altar. En la mateixa habitació hi ha finestres espitlleres (són els elements de comunicació entre la capella funerària i el serdab de la mastaba perquè passés el perfum que es cremava).
Mastaba de Mereruka (VIª d.). Hi ha enterrades tres persones. És una mastaba immensa, amb tres recintes per cadascun dels morts. Cada un d’ells té el seu propi túnel i la seva pròpia cambra funerària. En una paret hi ha relleus dels jocs als quals jugava el infant. Hi ha una escultura del mort que surt de la falsa porta, com si sortís a buscar les ofrenes. Hi ha un gest representatiu, la mà allargada envers la taula de les ofrenes (només amb aquest gest ja es pot saber que la seva funció va ser funerària). A través de l’escultura també es pot saber l’època.
Dels temples a la divinitat en l’imperi antic tan sols tenim restes del de Re/Ra en el Temple Solar de Niuserre (Abusir), de la resta de deus, que ja tenien temples en l’època però que foren canviats en època de l’imperi nou o en el període Ptolomeic. En el Santa Santorum, tan sols poden entrar una minoria dels sacerdots i eren els únics que tenien “relació” amb el deu. Els fidels, no podien veure la imatge de la divinitat, ni en les processons, on veuran una capella “portàtil”.
Els deus s’expressaran a través dels oracles, que seran donats als grans sacerdots, que se’l transmetran al rei i poden, per tant, influir-lo fent que el poder temporal i l’espiritual siguin units (fet que pot provocar guerres o incomoditat pels reis). Segons si una divinitat és Mistèrica (no es pot veure al deu, la majoria) o Solars (poden ser vistos), doncs els temples s’adaptaran a les necessitats que tenen els propis deus.
Actualment no es conserva mes que una gran base quadrada i els arqueòlegs defensen que a sobra hi havia un obelisc però no monolític on la cúspide seria recoberta de coure, per tal de reflectir rajos de llum i això representaria al deu.
La imatge de la divinitat, serà l’epicentre del temple i serà a la plaça interior on hi ha un altar on es feia el ritus de la litúrgia, en aquest cas el ritu es veuria ja que és un deu solar que els fidels poden veure. A la banda esquerra del temple hi ha una barca de tova, que els arqueòlegs pensaren i encertaren que tenia un paper simbòlic que serviria per que el deu Sol pogués fer un viatge pel cel durant les 12 hores del dia, varen buscar una segona barca que no van trobar.
Imperi Antic: Relleu i Pintura.
La paleta de Narmer, fou un objecte amb el qual s’experimentà moltes coses. En el llenguatge del relleu i la pintura, que és comú, hi ha dos llenguatges l’oficial i un que no ho és i és mes naturalista. En una estela de la Iª dinastia, veiem un relleu en positiu que representa un jeroglífic. Un altre peça de relleus en positiu de l’imperi antic, seran les falses portes de les cambres funeràries. En la mastaba del Visir Hesire, veiem un d’aquests relleus on se’l representa amb un llistat que narra totes les ofrenes que aportarà, en el relleu on se’l representa assegut és davant seu el pa. La mida de referència quan es representa una figura jaguda es basa en el mida del puny tancat. Els relleus son principalment en fusta i gràcies al clima, s’han pogut conservar. En la falsa porta de les cambres, s’observa l’habitualitat de representar el cos jagut amb el pa davant. Un altre llenguatge, el podem veure a la perifèria de la cort, on no hi ha una escola tan marcada. En aquesta època s’investiguen moltes noves tècniques, per exemple van realitzar relleus al buit on omplien el forat amb una pasta acolorida, aquesta tècnica no va tenir seguiment ja que aquesta pasta queia, aquesta figura es troba a la mastaba de Nefermâat a Meidum, on també es troba la pintura mural de les oques de Meidum. Aquesta pintura mural, es realitzà creant una capa entre el mur de l’edifici i la pintura, fent una capa d’arrebossat amb fang, palla i guix per sobre, però els tèrmits s’han menjat la palla, per això s’han caigut les pintures.
Aquesta pintura ens mostra que els artistes egipcis poguessin representar la realitat.
A l’entorn de la piràmide de Keops a Giza, hi ha una sèrie de piràmides i mastabes, entre les quals es troba la Nefertiabet (Nefer és un adjectiu masculí i femení que vol dir bell), on hi havia un relleu policromat que ara es conserva al Louvre.
Aquesta obra estava recoberta per tal de que no es malmetés. Veiem la imatge ja tradicional del difunt jagut amb el pa davant seu. Sobre el pa, veiem, aquelles ofrenes que li seran donades en la vida del mes enllà. Veiem a la reina jaguda en una cadira zoomòrfica, per tant inspirada en els animals, altres exemples serien els fitomorfs (natura).
La Mastaba de Ti, observen un relleu on hi ha una processo de figures on si representen els dominis, que garantien les ofrenes funeràries per l’eternitat. Per garantir aquesta acció per sempre, s’havia de portar pa i cervesa eternament, per aconseguir-ho dotaven a la capella del faraó d’uns terrenys, en concret 30, on es podria aconseguir beneficis per tal de pagar aquesta dotació i per tant la perpetuïtat de la vida eterna del difunt.
Quan es van començar a enterrar a funcionaris, no podien pagar aquests 30 dominis i per això realitzaven gravats dels 30 dominis i així fan com imatge dels dominis i els suplanten. Aquest tema es col·locarà en l’entrada al corredor del conjunt funerari. En aquesta mastaba, trobem la representació d’unes prestatgeries que fan la funció d’unes de reals. En un forat de la mastaba podem veure imatges de la difunta Ti, que ens expliquen episodis relacionats amb les activitats artesanals, lúdiques o agrícoles que mostraran aquella realitat de forma molt detallada. El relleu mes solemne, se situa en la paret de la sala d’ofrenes, veiem Ti amb un llenguatge oficial acompanyat d’uns servents que estan realitzats amb un llenguatge no oficial i mes realista. La pigmentació dels homes es sempre fosc, ja que passaven moltes mes hores al Sol.
A la mastaba de Meneruka, observem una imatge única en la història i és una imatge on veiem el funcionament d’una orfebreria, per tant es cerca representar allò que voldrà el difunt en la seva nova vida. En aquella època, les joies eren amulets i protegien al difunt en vida i en el mes enllà, per tant així el difunt no perdrà mai aquelles joies.
Imperi antic: relleu pintura Les joies no s’elaboraven per un sol individu. Cada individu s’especialitza en una determinada qüestió. A Egipte s’inventen tècniques noves i s’assoleix amb gran rapidesa. Hi havia treballadors que es dedicaven a perfeccionar la tècnica perquè només tenien una especificitat. Conservem representació joies, no la joia de l’imperi antic, però imatges constaten que ja existien. També veiem bufadors de vidre. Quan no tenien el color que volien combinar en pedra, ho feien amb pedra de vidre. Els defectes físics no era element discriminatori.
ALTRES TEMES El registre és un element per narrar una història o bé per assenyalar una frontera entre dues narracions. Ex: riu. Treballs relacionats amb ell com arrencar els papirs per construir vaixells. Després ramaderia i després cacera d’aus fluvials. L’últim registre serveix per dividir i mostrar una figura divinitzada i una sèrie de ballarins i ballarines amb uns que toquen i acompanyen danses. La creació d’aquest tema sorgeix en l’entorn reial i es localitzava just a la desembocadura del corredor. Quan ho fa l’emperador, representa un fet. Als funcionaris el tindran associat a la porta i les imatges femenines no encarnen els dominis, sinó que les figures actuen màgicament i, a través de la seva representació, garanteix la seva existència. El complement de la pintura és important en el relleu egipci. Les sigles en jeroglífic corresponen als diàlegs de vegades. També es representa la construcció de materials. No només l’activitat de la fabricació, sinó també els estris que s’utilitzen. Representat càstig físic: ho veiem per posició i vares.
ESCULTURA MONUMENTAL Utilitzen la pedra, la fusta i el metall, coure en concret. A banda dels materials, com l’escultura és un artefacte màgic, busquen la semblança cal implicar que els ulls fossin elements postissos per tal que la mirada fos versemblant. Neixen com dobles del difunt.
Quan la mòmia existeix, el doble actua en representació del difunt.
Llei de la frontalitat: l’escultura està concebuda per ser vista des d’un punt de vista únic. Està concebuda en funció de la taula de les ofrenes. Al darrera, no hi ha res fet.
Sempre assegut o dempeus però subordinat a la taula de les ofrenes.
A la dinastia IV, el regne de Micerino, apareixen els grups escultòrics: en un mateix bloc de pedra s’esculpeixen més d’un personatge, però no modifica la posició dels difunts. A més, passa una raresa que és la constatació en aquella època i és que hi ha escultura colossal. Ex: esfinx. Vigila els camins. Els primers destinataris de les escultures son els reis i els seus familiars. Arriba un moment en que els funcionaris assoleixen molta importància i els escultors, per primera vegada, faran un retrat de grup. És una tipologia escultòrica que es crea per retratar-los: personatge assegut però en tant que escrivà. Ells mateixos creen l’aparició d’aquest fet.
A la VI dinastia sorgeix tipologia de l’esfera reial, és el faraó oferent. Es representa agenollat, fent una ofrena. Totes aquestes tipologies tindran una llarguíssima vida en el que és l’art egipci, és molt conservador.
Empraran un doble llenguatge en el faraó i alts funcionaris. Quan representen el rei l’idealitzen, l’embelleixen: jove, estat físic envejable. Si comparéssim la seva imatge i la seva realitat, probablement seria molt diferent. Milloren la seva aparença, però segueix sent un retrat perquè incorporen el protocol d’allò que s’està representant: porta el protocol del rei que mostra que és Micerino. Quan necessiten moltes escultures en un moment concret, amb Ramses II, s’acudeix a la usurpació: escultures antigues que portaven els seus protocols, esborra els dels antecessors i posa els seus protocols. En els alts funcionaris, hi ha certa seguretat que estan representats tal qual eren. Hi ha qui depassen l’edat ideal, no tenen físic envejable, etc.
Dintre de les tipologies incorporem la modalitat de l’esfinx: rei amb cos d’animal. Serà molt utilitzada.
Al museu del caire, trobem l’escultura del conjunt funerari del Sardà de la III dinastia. Va ser maltractada, la recullen i la netegen. Va ser objecte de sacrilegi. Les destruccions solen ser en els sentits corporals, és allò que el relaciona amb el món. Ho podien fer els propis egipcis en moments de revoltes, però també ho podien fer els enemics destruint allò que els egipcis valoren més. Quan hi ha perill, amaguen les seves escultures.
Djeser està representat entronitzat amb mà a la cuixa (funció funeraria) i, sobre la perruca està el memes i la barba postissa.
Encara bastant barruera des del punt de vista escultòric. Sembla inici de l’aprenentatge tècnic. Anava policromada i anaven afegits els ulls de pasta de vidre o cristalls de cuars.
Una dinastia després, IV dinastia, l’evolució de la millora tècnica és claríssima. Localitzades a Meidum. Són Rahotep i Nofret. Van ser descoberts a una mastaba. Col·locades una al costat de l’altra però encarà estan en blocs de pedra diferents.
Estan en un extraordinari estat de conservació i veiem la policromia: masculina molt més fosca, elles no son exposades al raig de sol. Hi ha presencia d’inscripció que identifica qui són. Detalls importants són el collaret de la dona que mostra com eren les joies i la utilització de la diadema per subjectar la perruca. Els ulls postissos es conserven i es pot observar com atorguen realitat a l’escultura. Al museu del Caire.
A la IVª dinastia, al museu de Boston. Capatàs de les obres arquitectòniques de Keops. És Hemiunu. Atorga privilegi de ser enterrat en mastaba pròpia al costat de piràmides. És home amb sobrepès. És un primer indicador del doble llenguatge esmentat, és una representació més realista. Estilemes: els creadors tenen tics que permet reconèixer les obres d’un mateix autor. Distingim així la personalitat creadora de l’artista. També pot ser no de l’artista, sinó el taller. Identifiquem sistemes de treball d’un artista i el seu taller. Darrera de la piràmide de Keops es troben caps de suplantació del difunt. Hi ha voluntat de personalització, un retrat bastant fidel a la realitat però mantenint estilemes.
A Egipte, durant la IV dinastia, el rei era senyor de les dues terres i Horus vivent. El faraó Keffren esculpit en diorita (pedra marmòria molt dura). Al museu del Caire. Prové del temple baix de la piràmide perquè base encaixa amb rectangles que van quedar impresos en el paviment. Va ser localitzada als amagatalls de la necròpolis de Guiza. És de caràcter funerari per la posició de les mans, però al marge d’això, el que resulta extraordinari és la capacitat de sintetitzar en elements minimalistes la representació d’un rei. Porta memes, barba i assegut sobre un tron. Es creu que van existir tal qual els trons així. Primer de tot, al seient presenta l’estilització d’un cos de lleó com a element de distinció. El rei s’assimilava als animals de la natura amb potència física extraordinària. Al lateral del tron, es veu l’enllaç de dues flors que corresponen al papir i el lliri.
Seure sobre els símbols és prendre possessió del territori. A la part alta, hi ha un falcó, Horus, que adopta una actitud humana abraçant amb les seves ales el cap del rei per fondre’s amb ell. A la base, hi ha inscripcions que donen a l’escultura la categoria de retrat.
Regnat de Micerino. A l’amagatall de la necròpolis de Guiza apareixen moltes escultures d’aquest faraó, però el problema és que són escultures d’un metre d’alçada, cosa que impossibilita resituar-les en el seu lloc inicial. Havien d’estat damunt de pedestal o altar, però la procedència exacte no la sabem. De les tríades de micerinos es conserven unes quantes. És un grup escultòric que mostra constant: presenció del faraó al mig amb corona de l’alt Egipte, flanquejat a la seva dreta per un personatge femení que, per l’atribut del cap és la deessa Hator i, a la seva esquerra, un personatge que, a dalt, correspon a representació d’un nomo alt egipci. A la base hi figura el seu protocol. Que feien les tríades i on estaven col·locades no es sap. Sembla ser que està subratllat el valor de l’alt Egipte, el valor del culte d’Hator a aquest territori ja que el temple es troba a Dendera/Dandere. Es considera que potser es rendeixi culte al temple de Micerino a la deessa Hator i que fos especialment venerada.
Museu de Boston. A la V dinastia, quan es representin familiars, els grups escultòrics aniran molt bé. Primer es crea pel rei i després es fa extensible als alts funcionaris. Micerino i la seva dona. Té un gran component revolucionari. La mateixa perspectiva jeràrquica: mostra una igualtat. També mostra convencionalismes per manifestar afecte: la dona abraça. El gest es mantindrà en els alts funcionaris. Més tard, el gest serà recíproc. Hi ha un ús de la idealització.
Torç d’Anchaft. Potser és el que queda d’una escultura sencera. Peça extraordinària des del punt de vista del naturalisme. En l’escultura en fusta, hi ha punts d’encaix i, com la fusta s’asseca i genera clivelles. Per evitar-ho, incorporaven capa d’estuc que unificava la superfície i es policromava després. Mai ho feien servir per l’escultura en pedra. En aquest cas si que ho fan per aconseguir morbositat. Mòrbid: aplicat a quelcom que imita la carn. Aquesta morbidesa s’aconsegueix amb la capa d’estuc, que a més s’ha moldejat i s’ha aconseguit l’efecte de contemplar un rostre real. Museu de Boston. Quan es destrueix, es destrueixen els elements que tenen a veure amb els sentits corporals.
Destrucció feta tenint present el que els egipcis pensaven de les escultures.
Escultura conservada al museu del Caire, i ens demostra que els egipcis utilitzaven l’escultura en fusta. Ha perdut la capa d’estuc que donaria homogeneïtat a la figura. És la figura d’un personatge important en el funcionariat, degut a la vara.
Els dos retrats dels escrivans ajaguts, un es conserva al Caire i l’altre al museu del Louvre. No trobarem cap escultura reial així, per tant serà la primera vegada que es crearà un nou grup escultòric per gent que no fos reial. La del Louvre és mes rellevant històricament degut a que és una representació naturalista.
Escrivà Seneb, era nan i es va casar, representat amb la seva família nen i nena. En la inscripció del pedestal veiem per quins faraons el van enterrar.
Faraó Fiope o Pepi, no porta la barba postissa el que és mes curiós és la posició de genuflexió en vers algú mes important que ell, aquest personatge superior serà una divinitat. Aquesta escultura es donarà com exvot (votiva). La importància radica en que el rei a Egipte és Faraó i Déu, per tant se’ns anuncia el primer període intermedi.
L’aixovar de la reina Hoteferes, mare de Keops, va ser sacsejat i el que va quedar es va amagar prop de la piràmide. Hi havia un vestidor de descans fet amb fusta recoberta de pa d’or. Dins del vestidor hi ha un llit i una cadira decorada. Els egipcis posaven decoracions amb valor estètic, fonamentant-se en els animals o les plantes. També hi ha testimonis de l’orfebreria, veiem que es trobaren braçalets massissos de plata decorats amb papallones. Finalment uns receptacles d’or massís.
Veiem l’únic testimoni de les imatges de les divinitats que es col·locaven en el centre del temple, el poble no ho podia veure. Quan els egipcis consagraven el temple, el déu es faria present en l’efígie que es col·loqués al temple. Aquesta efígie del santuari era sempre d’or, per això ja nomes ens queda aquesta.
...